Al envejecer, los hombres lloran (En viellissant les hommes pleurent). Jean-Luc Seigle.

Jean-Luc Seigle
Al envejecer, los hombres lloran (En viellissant les hommes pleurent, 2012).

Seix Barral. Barcelona, 2013

Traducció al castellà d'Adolfo García Ortega
236 pàgines
18 euros

Des de sempre, molts de nosaltres hem tingut i sentit una especial fascinació i admiració per la cultura francesa, ja fora pel seu gran cinema –per a mi el millor del món-  o  ja fos també per la gran quantitat de narradors francesos tan admirables tots ells; i de forma inconscient, mentre llegia “Al envejecer, los hombres lloran” (En vieillissant les hommes pleurent) he tingut, en tot moment, present això i de sobte una sèrie de representacions artístiques del país veí  m'han vingut a la ment: les lletres de les cançons de Georges Brassens, els paisatges rurals de les pel·lícules de Jean Renoir o la representació grisenca que de la província francesa va retratar tan bé el cineasta Claude Chabrol; encara que finalment tot el que conté aquesta petita joia, que es aquest llibre, vagi molt més enllà.

Aquesta novel·la escrita per Jean-Luc Seigle ha rebut el Premi RTL-Lire, que concedeixen  els lectors i llibreters francesos. Premi, aquest, comparable al nostre Premi Llibreter, encara que reforçat pel dictamen dels lectors. Per tant, estem davant d´una obra que ha commogut als lectors francesos, que ha tocat una fibra especial en ells.

El 9 de juliol de 1961 es un gran dia per la família Chassaing (el matrimoni format per Albert i Suzanne, el fill petit Gilles i l'avia, Madeleine), i també pels habitants del petit poble on viuen: en aquest dia arribarà el primer televisor a aquest lloc de la França profunda. L'aparell no només suposa una innovació absoluta sinó que servirà per portar les imatges del fill gran del matrimoni, Henri, destinat a la guerra d'Algèria. Pràcticament tot el poble està invitat a aquest gran aconteixement. Durant tota aquesta jornada, del matí a la nit, afloraran tota mena de sentiments i emocions a cada membre de la família.  

El que més m'ha agradat d'aquest llibre ha estat la seva delicadesa alhora de tractar qüestions tan complexes com la mort, la mentida, l'adulteri, la solitud, la ferida del pas del temps, com els llibres i la lectura poden ajudar-nos a suportar la vida, tal com es. Però per sobre de tot, expressa com la Historia no és més que la suma de moltes petites histories personals; i, en el fons, aquesta Historia (amb majúscules) pot traumatitzar i descompondre la vida de les persones. Com, en suma, la Historia es compon de moltes petites histories d'homes i dones que han de ser escoltades i sabudes per arribar a entendre realment aquesta Historia amb majúscules. 

Es un llibre que es llegeix sol, sense quasi adonar-nos. Demana ser llegit. Demana ser sentit com una dolça cançó francesa. Un cop acabat, vaig tenir la sensació d´ haver assistit a un petit miracle, com si hagués saborejat un bell poema.

Una obra mestra.

Aquest fragment pot ser un petit tast de la bellesa del llibre:

“Hacía años que Albert no había entrado en la habitación de su madre. La última vez fue para velar los restos mortales de su padre. Habría que remontarse más de treinta años atrás, desde entonces no había vuelto a poner los pies allí. (…) El olor también había cambiado. La habitación olía a sopa y el silencio parecía más viejo. En el fondo, no sabía nada de esa habitación en la que él había nacido, en la que su madre había amado a su padre, en la que ella había traído a sus hijos al mundo, en la que ella seguramente había soñado, por mucho que le costara imaginarse a su madre como soñadora, en la que se había quedado dormida, agotada por la carga de trabajo que su buen Dios le asignaba cada mañana y que ella siempre había aceptado sin rechistar. ¿También ella había llorado allí, quizá? Desde esa mañana, sabía que no se pasaba por la vida sin llorar, ni siquiera su madre, por mucho que siempre se hubiera mostrado de una gran fortaleza mientras vivía. ¿Mientras vivía? ¡Pero si no estaba muerta! Estaba allí, desfigurada, esmirriada, arrugada igual que un viejo vestido arrojado hecho una bola en un rincón del cuarto, pero viva todavía. Era también la habitación, se dijo, en la que ella moriría muy pronto.”