La primavera passada Club Editor va treure L’any del mico de Patti Smith, traduïda per Martí Sales. Ha sigut un regal poder llegir a la cantant, la poeta, la fotògrafa, l’artista completa. L’autora, que escriu amb una prosa que toca l’ànima com ho fa la seva veu, punyent i sensible, ens explica el seu particular 2016, l’any del mico segons el calendari xinès. L’any en el que celebrà els seus setanta anys. “M’adono que ja no corro tan ràpid i que la meva percepció del temps sembla que s’estigui accelerant.”
Un llibre en el que ens convida a acompanyar-la en el seu viatge particular, suturant realitat i somni. Un any en el que suma pèrdues de persones estimades, que comença en una UCI amb Sandy Pearlman, que continua amb la malaltia de Sam Shepard. L’any que va morir la princesa Leia, i que en feia 20 que havia perdut al seu marit. Un any que políticament la sacseja, la irrupció del populisme de Trump, les injustícies, arreu, contra els més febles, etc. Un any ideal per evadir-se somnis enllà. “Alguns somnis no són somnis en absolut, sinó un altre punt de vista de la realitat física.”
Ens fa viatjar pels EUA, de costa a costa, per Mèxic, Lisboa, fins a l’Ayers Rock a Austràlia. Deixant-nos amb la sensació que és ella qui fa el lloc, ella i la relació màgica, i al mateix temps tan terrenal, que estableix amb les persones i amb l’entorn. Ens explica els seus referents, des de l’Alícia fins a Rimbaud, de Marc Aureli a Bolaño, i tants d’altres. Un llibre il·lustrat amb les seves pròpies polaroids, en el que l’art plàstic i visual també hi és molt present. “Tot era tan a prop, els raigs de sol, la dolçor, la sensació d’un temps perdut per sempre.”
