Nit fantàstica
Traducció: Carme Gala
Quaderns Crema
“Les notes següents eren en un paquet lacrat que van trobar a l’escriptori del baró Friedrich Michael von R…, tinent de reserva d’un regiment de dragons de l’exèrcit austríac, caigut en la batalla de Rava-Ruska la tardor del 1914. Com que la família, després de llegir-ne el títol i de donar una ullada als fulls, va suposar que eren una creació literària del seu parent difunt, me’ls va donar perquè els revisés i va deixar-ne la publicació al meu criteri. Personalment, no considero que aquestes notes siguin cap narració imaginària, sinó que recullen una experiència real, verídica en tots els seus detalls, i he decidit, per bé que ometent el cognom de l’autor, publicar-ne les revelacions íntimes sense canviar-ne ni afegir-hi res”.
Amb aquest recurs tan literari del manuscrit trobat comença Nit fantàstica, una de les novel·les menys conegudes de Stefan Zweig. El relat continua, ara ja en la veu de l’esmenat baró von R…, reivindicant la funció de la literatura com a vehicle per a plasmar una inusual experiència i les conseqüències que se’n deriven, “sempre escollint les paraules segons el seu pes específic”.
El procés creatiu és important en sí mateix: tant se val si el relat és real o fictici, si l’impuls d’escriure és sobtat o si el text no va destinat a ningú més que al propi escriptor aficionat. A l’hora de narrar el viatge interior, el com té tanta preponderància com el què, sobretot perquè l’interès i la profunditat d’allò que s’explica rau precisament en l’ús del mot adequat, en l’exposició personalíssima dels fets, en l’erràtic deambular dels més íntims pensaments, en una atmosfera de sensualitat que amara la història des del seu inici.
Tots aquests elements conformen una curta i brillant narració, escrita de manera magistral, en la que un jove aristòcrata, indolent i avorrit, descobreix una part ignorada d’ell mateix que el connecta amb un esperit intensament vitalista. A través del desig, d’una actitud prepotent, de la curiositat sense límits, de la delinqüència inclús, anirà canviant la seva percepció sobre la vida, la pròpia psicologia i els altres.
En menys de vint-i-quatre hores, però especialment durant la nit, quan la quotidianitat diürna dóna pas a la ciutat fosca i canalla, el protagonista es deixa arrossegar per l’ànsia inabastable de conèixer (de conèixe’s), oblidant fins i tot la prevenció més elemental i menystenint l’instint de supervivència. I és en el moment en què la nit torna a esdevenir dia quan s’adona de la transformació radical del seu esquema filosòfic i moral, de la personalitat renovada que acaba d’aflorar: “El qui s’ha trobat ell mateix una vegada ja no pot perdre res en aquest món. I el qui un dia va comprendre l’home que duia dins seu, també els comprèn tots”.
