Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris elPac. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris elPac. Mostrar tots els missatges
dimarts, 1 d’octubre del 2019
L'esqueix de carn | Philippe Lançon
L'esqueix de carn El colgajo
Philippe Lançon Philippe Lançon
Traducció al català: Joan Casas Fuster Trad. al castellà: Juan de Sola
Angle editorial Anagrama
L'esqueix de carn (o El colgajo, en castellà) és un extraordinari diari de dol. Philippe Lançon tracta en aquest llibre l'atemptat islamista a la revista Charlie Ebdo, a París, el 7 de gener de 2015, però també tot el periple hospitalari -li han fet 20 operacions- que va sofrir, i el repàs i la reconstrucció de la seua vida a partir d'aquell moment.
Lançon comença dient-nos que aquell 7 de gener va estar dubtant fins a l'últim moment entre anar primer a la redacció de Charlie Ebdo o bé a la del diari Libération (on també treballava). Finalment va optar per la revista satírica, i aquella decisió li va canviar la vida. Aquell matí en la redacció es va produir l'atemptat perpetrat per dos islamistes, que al crit "Allahu Akbar" van segar la vida d'uns quants companys i a ell li van destrossar la mandíbula inferior.
Aquelles bales li van destrossar la mandíbula, però també van acabar amb l'home que era fins aleshores i que el van transformar en una persona diferent. Lançon construeix una crònica de la seua reconstrucció física però també existencial. Amb un to contingut i minuciós, l'escriptor ens narra el procés hospitalari i l'impacte de l'atac en ell i en les persones del seu entorn. I ho fa sense caure en l'odi ni en el lament; de fet els germans que van atemptar quasi no són citats en tot el llibre (ell només recorda dues cames negres mentre està tirat amb el tret a la cara i mirant el cervell escampat del company abatut). Impressiona aquesta absència d'odi cap als seus agressors i a la doctrina que els va inspirar.
Lançon se centra en ell mateix (diu que el pacient és un vampir per als altres, metges, infermers, amics...), però el llibre esdevé, al mateix temps, una enorme reflexió sobre la fragilitat humana.
divendres, 17 de maig del 2019
Fugir era el més bell que teníem | Marta Marín-Dòmine
Fugir era el més bell que teníem
Marta Marín-Dòmine
Club Editor
Confessaré que no m'és fàcil fer una ressenya d'aquesta novel·la (?). I pose l'interrogant perquè aquest llibre està farcit de preguntes, reflexions i bona cosa de disquisicions que acompanyen la narració que pertanyen al gènere de l'assaig; per tal jo li diria novel·la-assaig.
La narradora escriu sobre les memòries del seu pare i ressegueix la seua memòria i la de la família abans i durant la guerra espanyola i la Segona Guerra Mundial, i sembla assumir l'exili i les guerres d'ells. Ja des de la primera línia ens marca quin és el seu destí: "Errar, desviar-se d'un camí, anar d'un lloc a l'altre sense rumb". Reflexiona sobre la tendència i el desig que té d'emigrar, amb la idea de que no estarà mai al lloc que pertoca i on passen les coses.
L'autora ens planteja que es pot heretar l'exili, la guerra, el sofriment, la por. Els records d'un pare poden esdevenir records per a la filla, l'exili dels pares poden convertir els fills en éssers errants amb un moviment perpetu, sempre bagabundejant, sempre amb la maleta a punt.
I ens explica la seua experiència que va veure com els avis i els pares van haver d'empassar-se la derrota i la pèrdua dels ideals.
Com ja he dit la novel·la està plena de reflexions i preguntes, de doloroses vivències, d'extractes del diari del pare, de records seus i d'altres... que se'ns presenta com un tot. La narradora avança i torna per aquesta barreja, elideix matèria, recula i accelera de nou, i no sabem si estem a la fi del llibre o al principi, o si pel contrari hem tornat al punt de partida o d'arribada. Però el relat sempre està al nostre costat i l'assumim com si fos nostre.
Us recomane aquest llibre que ens obliga a reflexionar, no a plorar.
dimarts, 11 de desembre del 2018
El ferrocarril subterrani | Colson Whitehead
El ferrocarril subterrani
Colson Whitehead
Traducció d'Albert Torrescasana
Edicions del Periscopi
Abans de res cal aclarir què és el ferrocarril subterrani: És el nom amb que es coneixia una xarxa de rutes secretes, de refugis i de persones (abolicionistes i lliberts) que, entre finals del segle XVIII fins a mitjans del XIX, va ajudar milers d'esclaus negres a escapar dels estats del sud i a arribar als estats del nord o a Canadà. En la novel·la, Whitehead reconstrueix aquella xarxa antiesclavista per relatar les peripècies de l'esclava Cora en la seua fugida de la plantació, però ho fa convertint en real l'imaginari ferrocarril subterrani, amb les seues vies i les seues estacions.
La Cora, en la seua fugid, recorrerà diferents estats, i en cada parada es trobarà un món i uns personatges completament diferents, mentre va acumulant decepcions i atrocitats inimaginables per a nosaltres avui en dia. Amb tot i això també trobarà algunes espurnes d'humanitat que la faran mantenir l'esperança.
D'entrada, per la temàtica, pot semblar-nos que ens queda històricament una mica lluny, aquesta història d'esclavatge i horrors, però puc assegurar-vos que la seua lectura no deixarà ningú indiferent. Whitehead ens brinda una història universal, brutalment realista, sobre l'ànsia de llibertat i il·lusions; ens parla de la força sobrehumana que emergeix de la determinació de canviar el propi destí, i ho fa commovent i removent la consciència del lector.
dijous, 4 d’octubre del 2018
Cançó de la plana | Kent Haruf
Cançó de la plana
Kent Haruf
Traducció de Marta Pera Cucurell
Edicions del Periscopi
Primera novel·la d'una trilogia (La segona, Capvespre, ja està editada també per Periscopi).
Al principi de la novel·la se'ns explica el perquè d'aquest títol: Cant pla: el so vocal uníson que feien servir als primers temps de l'Església romana. Cançó plana: qualsevol melodia o aire senzill, sense adorns.
I així està escrit aquest llibre sense adorns, artificis ni floritures, tant en la prosa sòbria i aparentment senzilla, com en l'argument, que ens proposa unes vides també senzilles però captivadores i plenes d'emocions.
El llibre va narrant-nos (per cada capítol, un personatge), la quotidianeitat d'un professor d'institut i els seus dos fills que intenten sobreposar-se a l'absència de la mare que marxa de casa, la d'una professora que cuida del pare amb alzheimer, la d'una adolescent embarassada que ha estat despatxada de sa casa, la de dos germans grangers i solters que només viuen per tenir cura del bestiar... i el poble, Holt. La vida dels quals perduraran molt de temps en la ment del lector. (En la presentació del segon volum de la trilogia, es parla de l'evolució dels personatges antics i que conviuen amb els nous.)
Potser pot semblar una novel·la massa senzilla i plana, però no ho és en absolut: és pura Literatura, amb majúscula. Un llibre ple de soledat i ràbia, però també d'amor i bondat. Una història tendra i emotiva, gens sentimentaloide, amb una intensitat i força captivadores.
Una recomanació amb totes les meues forces! (Jo ja estic amb la segona, Capvespre.)
dimarts, 11 de setembre del 2018
Un ciego con una pistola | Chester Himes
Un ciego con una pistola
Chester Himes
Traducció al castellà d'Ana Becciu
RBA Libros, S.A., 2017
De quan en quan, necessite tornar a la novel·la negra. I aquesta vegada he anat a un clàssic que no té els estereotips d'aqustes novel·les a l'ús.
Per a mi és una novel·la difícil de classificar. Tracta de policies, dels problemes racials al Harlem de Nova York, de disturbis racials, d'assassinats, de relacions fosques, de violència... Tot tractat des del punt de vista dels negres. Però la trama policíaca és simplement un element més de tot el contingut. Els aglutinadors de tot aquest caos que es viu en un tòrrid estiu a Harlem són dos policies negres: Ataúd Johnson i Sepulturero Jones. Ells són el fil que uneix els flaixos de la novel·la. Perquè aquesta novel·la sembla estar escrita a flaixos, escenes que s'il·luminen per a donar-nos en conjunt unes històries de violència crua. Unes escenes tan inquietants i contradictòries com el títol de la novel·la.
En ella trobarem líders negres, monges i predicadors negres, prostitutes i mariques negres, timadors negres, el black power, manifestacions de negres, baralles i assassinats entre negres... i un cec amb una pistola disparant en el metro. Tot això i molt més és aquesta dura i violenta novel·la que s'allunya dels esquemes de la novel·la policíaca estàndard.
(De vegades, la seua lectura pot descol·locar una mica al lector, pot desorientar-lo la successió de personatges i escenes que s'hi succeeixen. Però al final tot ocupa el seu espai, tot casa.)
dimarts, 19 de juny del 2018
L'ordre del dia | Éric Vuillard
L'ordre del dia
Éric Vuillard
Traducció del francès de Jordi Martín Lloret
Premi Goncourt
Edicions 62
"El sol és un astre fred. El seu cor, espines de gel. La seva llum, inclement. Al febrer els arbres són morts, el riu queda petrificat, com si la deu deixés de vomitar i el mar ja no pogués empassar més aigua. El temps es paralitza. De matí, ni un soroll, ni un cant d'ocell, res. I llavors un automòbil, i un altre, i de sobte passos, siluetes que no es distingeixen. El regidor ha picat tres cops però el teló no s'ha aixecat". Així comença aquesta crònica novel·lada, els invitats van arribant, el 1933, a una reunió amb Göring i Hitler. Els invitats grans empresaris que donaran ingents quantitats de diners per a la causa nazi, per tal de garantitzar l'estabilitat social que promet el règim: Opel, Siemens, IG Farben, Bayer, Telefunken, Agfa, Varta, Allianz...
Al final de la novel·la trobarem aquestes grans corporacions ocupant encara al s. XXI llocs preeminents en el sistema de poder econòmic alemany. No han patit grans danys, i això que fins i tot algunes van crear fàbriques al costat dels camps de concentració nazis per aprofitar la mà d'obra esclava, i són els hereus els que detenten ara el poder.
La novel·la (amb una prosa destil·lada, pura i concentrada que apenes ocupa unes 130 pàgines) recrea els escenaris i personatges que protagonitzen els moments més important que precedeixen la II Guerra Mundial des d'aquesta reunió fins a l'annexió d'Àustria a Alemanya.
M'ha cridat molt l'atenció la manera en que està escrita aquesta novel·la, com està contada la història; em sorprèn que l'autor no agafa un protagonista o un fil conductor. Les escenes van succeeixen amb gran naturalitat, i al final resulta un llibre ben llegidor.
Novel·la bella i aclaridora, però terrible, amb una conclusió esglaiadora: El poder econòmic s'adapta a qualsevol ideologia per a no perdre la seua influència; Hitler no va guanyar la guerra però aquells empresaris continuen (discretament) movent els fils de la Història. Diu Vuillard al final del llibre: "No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i esglai."
dimarts, 29 de maig del 2018
El cor és un caçador solitari | Carson McCullers
El cor és un caçador solitari
Carson McCullers
Traducció d'Alba Dedeu
L'Altra Editorial, 2017
Resulta increïble que una novel·la tan redona i rotunda estiga escrita per una dona de només 23 anys. La va escriure a finals dels anys trenta del segle passat i va esdevenir una de les novel·les més importants dels Estats Units. Aquesta és la segona vegada que s'edita en català amb una magnífica traducció d'Alba Dedeu.
Sens dubte, el tema central de la novel·la és la lluita interior de les persones per realitzar-se i expressar-se plenament i per ser estimades, tot en una societat fracassada, despietada, amb pobresa, marginalitat, racisme...
L'acció se situa en un poble del sud profund dels USA, on la pobresa, la depressió, la falta de futur té una població blanca subjugada que només té la raça negra per poder odiar i considerar-la inferior. Ací la reivindicació de la justícia social i en contra del racisme és un valor afegit.
Tota la novel·la és com un puzle, el narrador va donant-nos matisos que van conformant els personatges principals, alhora que va incorporant nous actors al paisatge narrat. Els principals són cinc persones solitàries que busquen com ser elles mateixes, on sobresurt Singer, un sordmut que, amb un posat amable i acollidor, és l'espill on tots es miren. Tots, d'una manera o altra s'emmirallen en ell, i entre tots el conformaran segons els seus propis desitjos. Des del primer passeig del Singer del bracet amb un amic sordmut fins a l'acabament de la novel·la, tot va fluint, amb naturalitat, pausadament... Actors i fets que anirem construint d'una manera senzilla amb l'ajuda del narrador.
L'estil de l'autora sembla d'una senzillesa cristal·lina, amb una prosa neta, en apariència desproveïda de complicacions formals, subtil, amb detalls i imatges netes i clares, però és un estil sòlid i poderós, capaç de transmetre emocions i sentiments.
Tenim davant una novel·la commovedora, d'una sensibilitat corprenedora, que fa palesa la nostra solitud i la necessitat d'amor que tots tenim.
Molt recomanable, si no l'heu llegida.
dimarts, 3 d’abril del 2018
Tot és possible | Elizabeth Strout
Tot és possible
Elizabeth Strout
Traducció d'Esther Tallada
Edicions 1984
Ja hem comentat de l'Strout en aquest bloc "Olive Kitteridge", "Els germans Burgess" i "Em dic Lucy Barton", i ens ofereix ara una nova i preciosa novel·la. Una escriptora que s'està convertint en una de les més interessants dels EUA.
Strout torna al format del seu primer llibre "Olive Kitteridge": uns contes que poden funcionar per separat però que alhora conformen una novel·la, ja que els personatges d'ells es relacionen entre si. Utilitza aquest format per a descriure'ns la vida dels habitants d'un poble d'on és la protagonista de l'anterior llibre "Em dic Lucy Barton" que hi torna a presentar un nou llibre, com a famosa escriptora que s'ha fet. Amb aquesta estructura de vides creuades, el que és fonamental per a l'autora és posar sobre elles una mirada empàtica, de comprensió.
La quotidianitat, el comportament, les vivències i la psicologia dels personatges d'aquesta població de l'Amèrica profunfa (que ja eixien, encara que de passada en l'anterior novel·la) és el material literari de l'autora. Per això, no espereu ací grans intrigues, passions desmesurades, trama trepidant... No, són petites vides, amb velles vergonyes, racons on s'amaguen dolors i desitjos, bondat i odi, misèries, rancors... mínimes passions que són tan universals i ens toquen tan de prop que, potser, il·luminaran els nostres racons i ens faran reviure coses que teníem amagades. Uns éssers que els veurem com a nostres, que ens toquen el fons de l'anima.
Tot està contat amb una exquisida senzillesa, per a gaudir de cada paraula i d'allò que diuen.
"Tot és possible" és un llibre per a llegir amb tranquilitat, sense presses, gaudint del que diu i com ho diu. Un goig de novel·la.
dimecres, 28 de febrer del 2018
Honrarás a tu padre y a tu madre | Cristina Fallarás
Honrarás a tu padre y a tu madre
Cristina Fallarás
2018
Anagrama
"Me llamo Cristina y he salido a buscar a mis muertos."
Així comença la narradora d'aquesta búsqueda, d'aquest retorn a les seues arrrels, a la seua història, i al mateix temps a parlar-nos de la nostra Història del segle XX, de la nostra evolució històrica i política. Sobretot és la història per indagar dins dels silencis, de les coses amagades. Ella mateixa ens ho diu més avant: "Me llamo Cristina y ésta es la historia de una familia y sus silencios. Historia de cómo el silencio contagia, atraviesa generaciones y fermenta."
Cristina Fallarás té un avi (descendent d'un president de Mèxic) que es va unir voluntàriament a l'alçament de Franco contra la República i un altre que va ser afusellat contra la tàpia d'un cementiri pels sediciosos. De la seua vida va desaparèixer l'executat, simplement no hi estava, havia mort. Aquest fet i moltes més qüestions susciten molts interrogants. A partir de les preguntes, comença la recerca de la pròpia història, de la seua identitat, dels seus avantpassats, dels morts en lloc d'altres, de cicatrius que no estan tancades, de traicions i abandons, també d'amor i resistència...
Amb un estil personal de narrar (paràgrafs de narració alternats amb altres de reflexió i amb altres d'explicació de la pròpia vida), se'ns ofereix un relat valent, en el qual la Fallarás es despulla i furga en les ferides per tal de pertànyer, de saber-se, i alhora involucrar-nos en ell.
Un tast:
"El dolor.
De cómo el dolor, igual que el silencio, igual que la cobardía, atraviesa las generaciones.
Cómo ha llegado hasta mí el dolor de los hombres, el dolor de las mujeres, El abandono y la soledad. Llegan y muerden el corazón y su veneno nos guía por los senderos que van hacia la muerte y hacia nuestro propio dolor. Ahí está la destrucción.
Debo, es mi deber, mirar a su dolor a la cara, ver su dolor para ver mi propio ser. Ver el dolor del crío en soledad, de quien no entiende nada, su miedo, su incomprensión, aquello para siempre ya roto. Ver la destrucción de todo lo que tenía la mujer, todo lo que una vida de espinas le había al fin regalado. Ver el terror del hombre frente al pelotón asesino, mirar su dolor al comprender todo lo que iba a sucederle y por qué iba a sucederle."
dilluns, 6 de novembre del 2017
Morir a la primavera | Ralf Rothmann
Morir a la primavera
Ralf Rothmann
Traducció al català: Ramon Monton
l'altra editorial
Barcelona, 2016
"Sempre havia cregut que al front el pitjor que et podia passar era morir."
El narrador ens conta que son pare, Walter, mai no ha volgut parlar de la guerra (la Segona Guerra Mundial). Que, fins i tot, li havia regalat un quadern per a que anara escrivint-hi els seus records. Mai no ho va fer. I ara que està morint en l'hospital li ho torna a preguntar. El pare no dirà res, però anirà recordant per als lectors aquelles vivències que el van marcar per sempre.
Tot començarà quan la guerra està ja a les acaballes, en el declivi de l'exèrcit alemany. Walter, amb només disset anys, està de munyidor en una granja fins que l'exèrcit necessita enviar més homes al front, i és reclutat junt a un amic. A partir d'ací, la narració avança a base d'escenes pacífiques i d'altres d'extrema crueldat, que, a poc a poc, van colpint-nos, estrenyent-nos el cor, deixant-nos sense alè... fins que arriba el moment crucial de la història (i aleshores sabrem el principal motiu pel qual Walter no parlarà mai d'allò que va viure). Per a mi, el tema principal del llibre rau ací: el motiu de la culpa de l'innocent.
Walter, com altres, viurà el final de la guerra sense tristesa, amb una sensació d'alliberament. Ara s'adonarà de que tot ha canviat i que ell no tornarà a ser mai el mateix: els records el perseguiran sempre.
L'epíleg dur del llibre: La búsqueda, en un dia de neu, de la làpida dels pares per part del fill. Al cementiri s'ha acabat la concessió de la tomba, i el fill ha de decidir si continua pagant el lloguer, o en trauran els pares.
Una novel·la dura, tanmateix escrita amb un lirisme exacerbat, amb un enorme amor pels personatges, amb unes bellíssimes descripcions, on cada paraula està pensada, medida. Un prodigi d'escriptura!
dijous, 26 d’octubre del 2017
Los colores de nuestros recuerdos | Michel Pastoureau
Los colores de nuestros recuerdos
Michel Pastoureau
Traducció al castellà de Laura Salas Rodríguez
Editorial Periférica
2017
El francès Pastoureau ens regala un llibre preciós, sense cap color imprès, però ple de colorit, anècdotes, records, simbologia...
Del color, allò tan difícil de definir: presència absoluta o atribut.
L'historiador ens diu que és la societat qui "fa" el color, la que atribueix uns codis i unes influències específiques, qui marca el seu significat i sentit. I ens fa un recorregut en el temps, en l'espai, i sobretot en els seus records d'allò que ha significat el color.
En un to íntim (utilitza els seus records, no sempre fiables), i parla en primera persona i ho fa amb erudició. L'historiador ens apropa dels colors de l'Edat Mitjana al color, que ell creu, dels surrealistes; ens parla de les diferències en la percepció del color en Àfrica (on allò essencial d'un color no és saber si és blau o verd, sinó si és eixut o humit, llis o rugós, sonor o sord...) o en l'Occident.
Mirant succintament l'índex, ens farem una idea del temes que tracta el llibre:
. El color como memoria
. La indumentaria
. La vida cotidiana
. Las artes y las letras
. En los terrenos de juego
. Para gustos, los colores
. Las palabras
. ¿Qué es el color?
Per a Pastoureau els colors primordials en Occident són el blanc, el negre , el roig (fundamentals durant molts segles), el verd, el groc i el blau, mentre que anomena semicolors o colors de segona fila, el taronja, el rosa, el violeta, el marró i el gris. A aquests afegeix el beix i allò que s'ha anomenat incolor. A tots aquests colors dedica l'historiador aquest deliciós llibre farcint-lo d'un component culturalista molt ampli: Hi són la pintura, la literatura, el cinema, la ciència, la religió, la lingüística, la sociologia, etc.
Jo, tot i pensant que seria un llibre amb massa erudició, vaig pensar a llegir-lo a estonetes; i no, és un llibre que t'atrapa, intel·ligent, divertit, amè i agradable de llegir.
dissabte, 2 de setembre del 2017
El ejército de los Sonámbulos | Wu Ming
Wu Ming
El ejército de los Sonámbulos
Tradució al castellà de Juan Manuel Arjona
Anagrama, 2017
Abans que res m'agradaria fer una mica d'història.
Luther Blisset Project (LBP) és un pseudònim col·lectiu emprat des del 1994 per una colla d'artistes, activistes i "performers" d'Europa i Nord-Amèrica. És un moviment relacionat amb el sabotatge informatiu i amb "l'escamot de la comunicació", i segueix la perspectiva crítica de l'anàlisi dels mitjans de comunicació de masses. Principalment, a banda de lliurar una autèntica guerra en la indústria cultural, va realitzar nombroses burles als mitjans massius de comunicació de manera artística.
A finals dels 90 quatre escriptors italians van publicar sota aquest pseudònim, Luther Blisset, la novel·la, escrita col·lectivament, Q.
Q és una complexa novel·la històrica, que narra els fets relacionats amb el sorgiment de l'anabaptisme, el luteranisme, la guerra dels camperols alemanys de 1524-1525 i el desenvolupament del frau bancari a gran escala. És una novel·la que, a pesar de la quantitat immensa d'informació i erudició que destil·la, resulta apassionant de llegir. (Si no ho heu fet, us la recomane vivament.)
Ja en aquesta primera novel·la, el grup autoritzava, en el peu d'impremta, la manipulació i la reproducció total o parcial de la novel·la, sempre que no fos amb propòsits comercials, també el préstec bibliotecari gratuït i s'oposaven a les normes que limiten l'accés a la cultura, etc. (Totes aquestes premises han anat apareixent en totes les seues publicacions posteriors, també en "El ejército de los Sonámbulos".)
A finals de 1999, tots els membres originals del grup LBP es van suïcidar simbòlicament segons un ritual japonés, i va nàixer un nou autor col·lectiu, Wu Ming (anònim, en xinés mandarí), que està format pels escriptors de Q. Aquest Wu Ming ja no és un pseudònim obert sinó que fa referència a un grup específic de persones, autor d'unes quantes novel·les i contes.
I aquest "El ejército de los sonámbulos" és la seua última novel·la. També és, com Q, una novel·la històrica, la qual es basa en fets i personatges reals (tots, cal remarcar-ho), tot i mantenint al llarg de les quasi 600 pàgines de què consta un substrat històric impecable: la Revolució Francesa.
"El ejército..." és un exercici literari de primera magnitud, on la Història és un camp de fantasies, entre la reconstrucció i la imaginació.
Tot comença al 1793, quan Lluís XVI de França està a punt de ser guillotinat i París bull de l'entusiasme del partidaris de la República i les conspiracions dels monàrquics. I el Terror no tardarà en arribar-hi.
Enmig d'aquest caos tenim els protagonistes: Orphée d'Amblac, metge que posa en pràctica les ensenyances de Mesmer (pare de la hipnosi moderna); Marie Nozier, que somia amb una nova vida amb la igualtat dels dos sexes; Leonida Modonesi, actor italià admirador de Goldoni que acabarà disfressant-se d'Scaramouche i actuant en el teatre i en la vida real..., i un nombrós elenc de personatges que van des del Delfí presoner fins al conspirador de l'exèrcit dels somnàmbuls, passant per Marat, Robespierre, etc. etc.
Tots aquests personatges estan molt ben definits, entrellaçats, i formen perfectament un tapís humà dins d'aquest pastitx històric, mescla de fulletó d'aventures, erudició, diversió, thriller, violència, fets reals, sorpreses... i molt més. En l'últim acte (no hi ha capítols sinó actes com en un drama), de tots els personatges es dona compte de les seues fonts reals i de què els podria haver passat en el futur.
Aquesta novel·la, de la qual es poden fer diferents lectures, és un goig per als sentits, un regal per al lector. No us la podeu perdre!
dimarts, 16 de maig del 2017
Enviada especial | Jean Echenoz
Enviada especial
Jean Echenoz
Traducció d'Anna Casassas
Raig Verd editorial, 2017
Tens les peces del puzle escampades a sobre la taula, però no tens la guia, l'original que has de construir. Echenoz t'ajudarà, a poc a poc, a formar-lo. L'autor torna a la novel·la "negra", amb un relat d'aventures, d'espies internacionals, una novel·la que va de París a l'obscuritat de Corea del Nord.
Echenoz ha augmentat el nombre de pàgines de les seua novel·les (Ravel, Córrer, Llampecs, 14 -tan depurades-) i et condueix per una trama rocambolesca, irònica, amena i, per damunt de tot, divertida (molt). És per això que al principi he entrecomillat l'adjectiu "negra", perquè la novel·la té tots els ingredients d'aquest gènere, però no és ben bé això, i no n'és tampoc una simple paròdia; i trobe que ací rau la singularitat d'aquesta nova entrega de l'escriptor francès.
Si voleu assistir a unes situacions hilarants, a uns personatges més propis d'un film dels germans Cohen, de viatjar a la dictadura de Corea del Nord (com totes, estrambòtica i absurda), de reaccions que us deixaran bocabadats, amb un ritme trepidant, no ho dubteu i submergiu-vos en aquesta novel·la (per altra banda, tan ben escrita com totes les seues) i ho passareu molt rebé.
dimarts, 9 de maig del 2017
Vivències lectores 3: Costums i altres manies
![]() |
| Federico Faruffini, “La Lectora” |
Ets d'aquells que...
- T'és impossible tenir ordenats els llibres. Casa està plena de llibres amuntegats pertot?
- Ets un comprador compulsiu de llibres, i ja no saps on ficar-los?
- T'agrada l'olor que desprenen els llibres, i creus que cada editorial té una olor pròpia?
- T'encanta grapejar, palpar una i altra vegada, una novel·la abans de començar a llegir-la?
- No t'agraden gens les franges de publicitat o promoció dels llibres, i si el llibre té sobrecoberta has de llevar-la per llegir-lo, i has de llevar també les etiquetes del preu o qualsevol indicació del nombre d'exemplars venuts o altra cosa?
- Quan estàs decidint de comprar un llibre o no perquè no en tens referències, has de mirar necessàriament l'íncipit, les frases del començament?
- Últimament no t'agrada mirar la sinopsi de la contraportada. Ara hi ha molt d'spoiler solt per les editorials?
- T'encanta xafardejar què està llegint la gent. Procures acostar-te, a la persona que està llegint, i fer tot el possible per veure el títol. I, fins i tot, ets capaç de fer-li un comentari si coneixes el llibre?
- Odies els llibres que tenen paràgrafs subratllats, o amb un cantó de la fulla doblegat?
- No pots llegir amb música de fons, sobretot si la coneixes, la música?
- Abans, si un llibre t'avorria, t'era impossible deixar-lo sense acabar. Ara després d'alguns intents, el deixes estar, encara que et costa, clar?
- T'agrada més llegir de nit que de dia?
- Si un llibre t'agrada molt, frises per arribar al final, i després et fa molta ràbia que s'haja acabat?
- Odies quan estàs a punt d'acabar un llibre que t'encanta, perquè després no sabràs què llegir, penses que cap altre estarà a l'altura, i així els llibres posteriors a aquest acaben agradant-te molt menys. No pots evitar-ho?
- En acabar un llibre que t'ha agradat amb totes les forces, pots passar-te dies i dies amb la depressió post lectora (és a dir, buscant-ne un altre que penses que estarà també molt bé, incapaç de començar-ne un altre)?
- En acabar un llibre, si t'ha agradat, vas a Internet i busques tota la informació relacionada amb ell. Això t'ajuda a assimilar que el llibre s'ha acabat...?
- Quan un llibre t'entusiasma molt moltíssim sents la imperiosa necessitat de comentar-lo... amb qui se't pose pel davant!?
- Pots llegir dos llibres alhora, sempre que tinguin arguments diferents, o millor, si pertanyen a gèneres diferents?
- No t'agrada llegir un llibre en qualsevol lloc; sí que ho fas, però prefereixes mil vegades estar a casa amb una manteta i el llibre?
- No ets d'aquestes persones que han d'acabar un capítol per deixar el llibre. És a dir podries deixar-lo a la meitat del capítol (tret que estiga molt interessant, és clar)?
- No t'agrada que t'interrompen quan estàs llegint, només tu decideixes quan deixar de llegir?
- No t'importa deixar prestats els llibres, és més t'agrada i molt; però si no te'ls tornen, encara que els hages llegit, és suficient per a perdre una amistat?
...doncs ens ho haurem de fer mirar, no?
diumenge, 12 de març del 2017
Cada hombre es una raza | Mia Couto
Cada
hombre es una raza
Mia Couto
Traducció
al castellà de Mario i Mario Merlino
Alfaguara, 2002
Primerament
tenim el títol: Cada hombre és una raza. El venedor d'ocells, en
ser interrogat per la policia perquè
està molestant en un barri de blancs, contesta que "Mi raza soy yo mismo. La persona es una
humanidad individual. Cada hombre es una raza, señor policía."
Un
llibre màgic de contes, amb títols tan suggeridors: Rosalinda, la ninguna; El
baobab que soñaba pájaros; El ex futuro padre y su previuda; Mujer en mí;
Sidney Poitier en la barbería de Firipe Beruberu, etc.
He
de dir que no vaig conèixer Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955) fins que, fa pocs
anys, una amiga em va regalar la novel·la "Un riu que es diu temps, unacasa que es diu terra". Em va captivar el llibre, i immediatament vaig
investigar qui era aquest autor moçambiquès i què havia escrit. I van arribar altres escrits,
entre ells "La confessió de la lleona". Ara m'ha arribat a les mans
aquest llibre de contes.
Per
tractar-se d'una col·lecció de contes, aquest llibre fa més viva i palesa la naturalesa
de mil cares de la societat que protagonitza la literatura de Couto. Cada relat
és un prodigi, pels temes, per la manera de contar-los, per les descripcions de
les persones, de la naturalesa, per la màgia de la societat africana... I per
sobre de tot, pel llenguatge i la prosa en que estan narrats.
Els
temes: amor; tendresa; passió; prejudicis masclistes; relacions entre els vius
i els morts, entre l'aldea i la resta del món; humor; el passat colonial i el
present independent, però amb les classes socials tan marcades entre blanc rics
i negres pobres; venjança; cultura africana front al racionalisme occidental,
la connexió humana amb la natura i el paisatge (sobretot la terra)...
Cada
conte porta, al començament una petita entrada (De vegades, una sola frase), la
qual fuig del sentit literal. Ens adonarem de la importància que té conforme
anem llegint el conte, i una volta acabat el relat, és quan cobrarà tota la
potència i la riquesa que conté:
"Sólo queremos un mundo nuevo: que tenga todo de
nuevo y nada de mundo", diu una de elles.
El seu estil està fet amb frases curtes, plenes de
significats. Ja he dit que la seua prosa és pura poesia?:
" Nunca
se había visto agua tan copiosa: el paisaje llevaba diecisiete días goteando.
El agua lastimaba la tierra, que apenas sabía nadar. Sobre el tejado de zinc,
se estrellaban gruesas gotas, embarazadas de cielo."
"¿ Muerta
Jauharia? Nyambi se trastornó en los matorrales, buscando señales de su amada.
Vagó, perdido, por días y llantos."
"No
seguían una marcha solitaria sino junto a otros de femenino desliz, a la manera
de las horas que, esa noche, me recorrieron con insomnes manecillas".
"Y ahora,
el novio le negaba la fantasía. Se deshizo de sus lágrimas, ¿para qué otra cosa
sirve el dorso de las manos?"
"Ese
hombre será siempre sombra: no habrá memoria suficiente para salvarlo de la
oscuridad. En verdad, su astro no era el Sol. Ni su país era la vida. Tal vez
por ello vivía con la prevenciones de un extraño."
Mia Couto també rescata mots d'arrels
lingüístiques de les diverses cultures de Moçambic i, al mateix temps, crea
nombroses paraules i expressions (que no són gratuïtes sinó necessàries
polisèmies):
"Después,
ella se entortugó, disponiéndose,
quién sabe, a dormir."
"recordaba
todo con benevalentía"
"En todos
lados se propagaban los asaltos, conspirateos,
animaldades."
"En los
sueños todos nos encontramos en un mismo recinto, allí donde el tiempo se
reduce a omniausencia."
"Ella siempre anhelaba acrobacias, distractividades."
"Mientras danzaba, su cuerpo se iba convirtiendo en
sudor, ella transpiexpiraba."
Un
món dur, ple de misteri, màgia, cultura africana, una altra visió del món
completament diferent a la nostra... literatura viva, feta en portuguès, sí
però des de l'Àfrica més autèntica!
dimarts, 7 de març del 2017
Argelagues | Gemma Ruiz
Argelagues
Gemma Ruiz
Proa, 2016
(Sisena edició, gener del 2017)
Com sabem els que som de poble i no hem perdut tots els noms de les plantes, l'argelaga és un arbust que creix als llocs no cultivats i que, a banda de la seua capacitat per ressistir, té una particularitat: tot són punxes punxes. Però també quan floreix s'omple de unes petites flors grogues que són una preciositat. Comparem aquelles dones, que des de principis del s. XX fins als anys 60, van patir vida, guerra, masclisme, dictadura..., amb les argelaques i ja tenim el perquè d'aquest títol tan ben triat per la Gemma Ruiz.
L'autora ens conta la història (en aparença, minúscula, intrascendent) de tres dones de la seua família. Dones que pensen que no han fet res! (Si nosaltres no valem res!, diu la Gemma que li deia la besàvia quan li agafava notes per escriute aquesta història.) Dones que passen de viure a pagès a anar a la ciutat. Unes vides de sacrifici, de dedicació a la família, d'obediència, de treball duríssim, de "servir" en cases dels rics, de l'estraperlo, de passar gana, de defensar els seus per damunt de tot...
En la presentació a València del seu llibre, la Gemma contava que mentre estava escrivint la novel·la sobre les dones de la seus família, la gent li preguntava que què havien fet aquestes dones per merèixer ser-hi les protagonistes; ella sempre contestava que res que no hagueren fet les avantpassades del que preguntava. I ací rau un de les principals virtuts d'questa novel·la: tots ens podem identificar amb la Gemma i mirar cap a darrere, cap a les nostres dones. Com deia ella, dones que han fet que jo siga el que sóc i estiga ací.
Una història familiar (estàndar, com diu ella), que "té tot el que m'interessava explicar: una família de poble, de pagès, que la misèria empeny a les fàbriques, que perd la guerra i pateix una post-guerra cruel..." I ella se sent una privilegiada per no haver patit tot el que van viure elles, i se sent en la obligació d'explicar-ho.
I ho explica en un monument a l'oralitat, amb un català que ens deixa bocabadats; un parlar que no és al que estem acostumats, però que ens agafa des del primer moment. La Gemma ens diu que ha defensat amb ungles i dents (amb punxes, com una argelaga) cadascun dels fragments de la novel·la; que no estava conforme si una volta estava escrit no complia amb els desitjos d'una lectora inflexible, com és ella. Tenia molt clar que no escriuria res que no estiguera escrit tal i com parla ella o les dones de la seua família. I utilitzarà expressions de la parla d'allà que no seran normatives, però que són les seues! Una oralitat, que els que no som d'allà, ens costarà, al principi, una miqueta d'acostumar-nos-hi, però que de seguida ens subjuga i la fem nostra. Una delícia!
dimecres, 1 de març del 2017
Sortir a robar cavalls | Per Petterson
Sortir a robar cavalls
Per Petterson
Traducció de Carolina Moreno Tena
Club Editor
Barcelona, 2016
Sovint no ens adonem de la importàcia que té per a la Literatura la traducció d'altres llengües: la quantitat de obres que perdríem, de les quals no gaudiríem, sobretot de llengües tan allunyades de la nostra com ara el noruec. Per això, crec, que no es dóna la consideració que es mereixen els bons traductors. En una entrevista que li van fer en televisió a aquest autor, va llegir-nos un fragment de La plaça del diamant de la Rodoreda, que segons ell, l'havia impressionat tant, i ho fa fer en noruec. Parlava de la fluïdesa de la seua prosa, del molt que li havia influit la nostra autora (Va ser molt curiós, sentir-lo en una llengua tan estranya per nosaltres).
Tot això em ve al cap, en llegir aquesta novel·la: la prosa sòbria, sense artificis, fluïda i calmada que l'autor empra i que la traductora ha sabut traslladar-nos. Una prosa que flueix com el riu que ens acompanya durant tota la narració, com la neu que cau, abundosa però calmada... Una escriptura, plena d'elipsis i silencis i moments no presents, capaç de contar-nos tota una vida a partir de dos moments puntuals del protagonista. En tot moment, la natura, els records, ens fan pensar en que tot té un significat ocult (moltes vegades ha de ser el lector qui ha de completar el que s'hi insinua).
L'argument no pot ser més senzill: Trond, narrador i protagonista, en jubilar-se, abandona la ciutat d'Oslo (en el moment que la seua vida estava parada, en silenci), per tal de passar els últims anys de vida en una cabana aïllada, en un bosc de Noruega en la frontera amb Suècia. Aquest bosc ja el coneixia de la seua adolescència, sobretot d'aquell estiu de 1948 (quan tenia 15 anys), en què va madurar i es va fer home.
En la cabana del bosc, només en companyia de la seua gossa i d'un veí molt especial, rememorarà què va viure aquell estiu, les relacions amb la seua família (per damunt de tots, el seu pare) i amb un amic i els seus pares i germans. Tota una vida, en aquests dos moments, passarà per davant d'ell i de nosaltres els lectors que l'acompanyem en el seu monòleg.
És una novel·la de creixement personal, d'aprenentatge de l'adolescent però també de l'home que ha d'aprendre a fer-se vell. Tota la novel·la està feta d'una mescla entre present i passat, entre memòria i vida quotidiana; evocadora i subtil. Un goig!
Llegeix-ne un fragment
dijous, 19 de gener del 2017
Vivències lectores 2: Novel·la policíaca/negra


De vegades m'he sentit malament per la meua
afició incorregible a llegir novel·la negra i policíaca (En tenir-les a les mans, no puc fer més que
devorar-les, apassionadament). Actualment n'hi ha molta de novel·la que es diu
negra/policíaca/thriller (tota una barreja) i que arriben a ser bet sellers (i no vull citar geografies
ni noms propis). Pot ser per això (l'expressió bet seller em fa patir) que m'ha fet buscar legitimació o
justificacions per a aquest vici meu.
La
primera és que la novel·la policíaca/negra intenta ser un retrat fidel de la
realitat, i aquest reflex és el que impacta en la nostra consciència. Si aquest gènere ens presenta personatges i situacions corruptes i
cínics és perquè imita una societat que està dins d'aquests paràmetres. I
nosaltres amb ella.
La novel·la policíaca/negra arriba al cim
durant la primera meitat i mitjan del segle XX, cobrant força amb els desastres del
món de la postguerra, símptoma de decadència, corrupció i marginació en què viu
una societat dividida i alienada; rics i pobres poden ser criminals per igual,
i la policia no és sinònim de justícia. Els mitjans de comunicació inunden la
població amb xafarderies dels famosos, esports, política i propaganda antiesquerrana.
(Us sona tot això?) I, de tot això, sorgeixen individus comuns que protagonitzen
històries comunes, que en aquest gènere de novel·les no estan idealitzats, i
tots, bons o dolents tenen les seues limitacions i atractiu. I sabem que la
realitat supera la ficció.
Una
altra justificació seria la gran qualitat dels màxims autors d'aquest gènere: El
primer escriptor, Edgar Allan Poe (Els crims del carrer Morge), i Arthur Conan
Doyle (i el seu famós Sherlok Holmes). Dashiell Hammet i Raymond Chandler en
els inicis; els seus continuadors George Simenon (amb el seu detectiu estrella
Maigret), Jim Thomson, Patricia Highsmit (Ripley), Vázquez Montalbán i P. D.
James; Leonardo Sciacia, Andrea Camilleri i Hening Mankell; la duríssima
novel·la negra de Rubem Fonseca, i els conreadors actuals Benjamin Black,
Pierre Lemaitre, Fred Vargas...
I
vaig trobar la tercera: Els grans escriptors que la defensaven. Com ara, Fernando
Pessoa, un dels grans poetes i escriptors en llengua portuguesa del segle XX,
va ser un lector entusiasta de novel·la negra i policíaca. A la seua fecunda
obra com a poeta, assagista i traductor, hem d'incloure la seva faceta
d'escriptor de literatura policíaca amb 13 novel·les protagonitzades
pel metge i investigador privat Abilio Quaresma. I vaig trobar unes
declaracions on afirmava que "un
dels pocs divertiments intel·lectuals que persisteixen en el que encara li
queda d'intel·lectual a la humanitat és la lectura de novel·les policíaques
...", em vaig quedar satisfet. Ja està, ja ho tenia. Després, investigant, a Pessoa li farien
companyia uns altres, però jo amb això ja en tenia prou!
Últimament
he llegit, de novel·la policíaca/negra, i no he publicat al bloc entrades
d'ells, les següents:
- El mort de Maigret; George Simenon. Acantilado (De Simenon, i està tot dit.)
- 1.280
almas; Jim Thomson. RBA (Un
clàssic genial, brutal!; no n'he trobat traducció al català, sembla exhaurida.)
- Irène.
Alex. Camille. Vestido de novia;
Pierre Lemaitre. Totes a Alfaguara. (Bestials,
sobretot Irène.)
- Órdenes
sagradas. La rubia de ojos negros;
Benjamin Black. Alfaguara (Com he dit
d'altres d'aquest autor, molt bones.)
- Rey
de picas. Una novela de suspense; Joyce Carol Oates. Alfaguara (Molt interessant.)
- Así
es como se mata; Mirko Zilahy. Alfaguara
(Un fenòmen a Itàlia, però no em va agradar tant com prometia.)
- Del
otro lado; Michael Connelly. Alianza
de Novelas (Pura novel·la policíaca, d'estil clàssic.)
Veieu quin vici?
Veieu quin vici?
dijous, 22 de desembre del 2016
Vivències lectores 1: Llegir al llit
En una altra època, quan els papirs, els rotllos, el pergamí..., no hauria pogut fer-ho, però avui en dia, pensava que sí: M'agrada llegir al llit, en gitar-me, o fins i tot gitar-me per a llegir. I això és un inconvenient amb els llibres gruixuts, altrament dit totxos. Se't cauen de les mans per no poder suportar còmodament el seu pes, i has de tenir les mans alçades cosa que és difícil durant una bona estona, i tant cansat... (I tot això no em passa sols per llegir gitat, eh!). He optat pel llibre electrònic per a aquesta mena de llibres que en la posició horitzontal són més còmodes. Però, ai, l'electrònica!
Si és una obra que "t'han
passat" (eufemisme entre cometes) està plena d'errors que has d'anar
corregint en la teua ment o, fins i tot, esbrinant què vol dir això que estàs mirant, mentre estàs intentant llegir. I, clar, això no és gaudir de la
lectura, no (Ja em passa quan és en paper, que m'adone d'una errata i he d'anar
immediatament a buscar un llapis per tal de corregir-la...).
Si, pel contrari, és una obra digital
que has comprat a l'editorial, serà el suport electrònic el que fallarà: es
bloquejarà tot sol; començarà, orat, a passar pàgines a una velocitat de vertigen; un
mosquit o una mosca tocarà la pantalla tàctil i provocarà una sèrie d'ordres
que el tornarà boig (al llibre, clar); esternudaràs sobre el llibre i
provocaràs un cataclisme, etc. (Els imprevists són innombrables!). I hauràs,
irremeiablement, de fer resset i esperar una bona estona per tornar a continuar
amb la lectura; tot això si trobes un estri adequat, dur i primet, que càpiga
pel minúscul foradet que els benpensants han amagat en un lloc gairebé inaccesible!
Proposaria a les editorials de fer-ne
més d'un volum quan l'obra siga un totxo ben gruixut. Així, el llibre seria
molt més amanoset; potser un mica més car, sí, però guanyaríem en manejabilitat
i comoditat. Però, aleshores algú em dirà, amb molta raó: Tu perdries algun
volum, no sabries on has deixat el que et permet de continuar, i no podries
seguir amb la lectura del llibre fins que no el trobares!
Després diuen que la lectura relaxa! I
només que porta maldecaps. Ai, què dificultós és això de llegir ben repantigat o en el llit!dimarts, 25 d’octubre del 2016
Lila | Marilynne Robinson
Lila
Marilynne Robinson
Traducció de l'anglès d'Esther Tallada
Edicions de 1984
"Escriure és com somiar."
El començament d'aquesta novel·la és alarmant: una xiqueta d'uns 5 anys és raptada o, potser, salvada per una dona. Aquesta la segresta perquè està cansada de veure que la gent amb la que viu, la nena, la maltracta o simplement la ignora, ningú no se n'ocupa, d'ella. A partir d'ací, serà un etern deambular, una fugida cap al no-res (amb rodamons, amb temporers que recorren el país a la recerca de treball). Fins que acaba a la porta d'una església en un dia de pluja... I ara començarà una altra vida. L'autora no usa un temps cronològic, ja que la narració es desplaça cap endavant o cap enrere en el temps, i va dosificant la informació i t'ho conta com si estiguera parlant d'un temps present.
Et sembla increïble tot el que passa, però hem de pensar que això succeeix en un enfilall de camps de blat i de poblets de carretera, que alguns anomenen Estats Units d'Amèrica, però que per a ella no té nom, i als anys 20 del segle passat.
Després del segrest, la Lila només tindrà l'educació que li donarà aquesta dona, mentre volten pel món. Haurà d'aprendre a sobreviure en un món hostil i amb una gent que va a la seua; d'educació acadèmica sols tindrà una mica de lecto-escriptura. Ella només coneix el vocabulari i les coses que li poden ser útils, no està alienada pel llenguatge:
«Ja no era temps de pelícans, però l'hivern anava tard i potser encara en veuria alguns. (...) D'ocells d'aquells n'havia vist tota la vida, però no en va saber mai el nom perquè no tenien res a veure amb la supervivència.»
A partir de conéixer el reverend de l'església en la qual s'havia arrecerat, l'educació de la Lila es farà més fonda, es preguntarà més coses, tot, però per damunt de tot s'interrogarà sobre déu i com és que aquest permet tant de patiment en la gent (sobretot, de gent com ella). Comentant un passatge de la Bíblia:
«-Però sí que et volia fer una pregunta -va continuar ella-. Hi ha un infant allà enmig d'un camp, que algú l'ha deixat allà tirat. (...) ¡com és que Déu ha permès que algú el deixés allà tirat d'aquella manera?»
El reverend intentarà explicar-ho, però també té els seus dubtes i una fe i un amor poderosos, i "De moment hi ha geranis als ampits de les finestres..."
«-Però sí que et volia fer una pregunta -va continuar ella-. Hi ha un infant allà enmig d'un camp, que algú l'ha deixat allà tirat. (...) ¡com és que Déu ha permès que algú el deixés allà tirat d'aquella manera?»
El reverend intentarà explicar-ho, però també té els seus dubtes i una fe i un amor poderosos, i "De moment hi ha geranis als ampits de les finestres..."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)






















