Cada
hombre es una raza
Mia Couto
Traducció
al castellà de Mario i Mario Merlino
Alfaguara, 2002
Primerament
tenim el títol: Cada hombre és una raza. El venedor d'ocells, en
ser interrogat per la policia perquè
està molestant en un barri de blancs, contesta que "Mi raza soy yo mismo. La persona es una
humanidad individual. Cada hombre es una raza, señor policía."
Un
llibre màgic de contes, amb títols tan suggeridors: Rosalinda, la ninguna; El
baobab que soñaba pájaros; El ex futuro padre y su previuda; Mujer en mí;
Sidney Poitier en la barbería de Firipe Beruberu, etc.
He
de dir que no vaig conèixer Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955) fins que, fa pocs
anys, una amiga em va regalar la novel·la "Un riu que es diu temps, unacasa que es diu terra". Em va captivar el llibre, i immediatament vaig
investigar qui era aquest autor moçambiquès i què havia escrit. I van arribar altres escrits,
entre ells "La confessió de la lleona". Ara m'ha arribat a les mans
aquest llibre de contes.
Per
tractar-se d'una col·lecció de contes, aquest llibre fa més viva i palesa la naturalesa
de mil cares de la societat que protagonitza la literatura de Couto. Cada relat
és un prodigi, pels temes, per la manera de contar-los, per les descripcions de
les persones, de la naturalesa, per la màgia de la societat africana... I per
sobre de tot, pel llenguatge i la prosa en que estan narrats.
Els
temes: amor; tendresa; passió; prejudicis masclistes; relacions entre els vius
i els morts, entre l'aldea i la resta del món; humor; el passat colonial i el
present independent, però amb les classes socials tan marcades entre blanc rics
i negres pobres; venjança; cultura africana front al racionalisme occidental,
la connexió humana amb la natura i el paisatge (sobretot la terra)...
Cada
conte porta, al començament una petita entrada (De vegades, una sola frase), la
qual fuig del sentit literal. Ens adonarem de la importància que té conforme
anem llegint el conte, i una volta acabat el relat, és quan cobrarà tota la
potència i la riquesa que conté:
"Sólo queremos un mundo nuevo: que tenga todo de
nuevo y nada de mundo", diu una de elles.
El seu estil està fet amb frases curtes, plenes de
significats. Ja he dit que la seua prosa és pura poesia?:
" Nunca
se había visto agua tan copiosa: el paisaje llevaba diecisiete días goteando.
El agua lastimaba la tierra, que apenas sabía nadar. Sobre el tejado de zinc,
se estrellaban gruesas gotas, embarazadas de cielo."
"¿ Muerta
Jauharia? Nyambi se trastornó en los matorrales, buscando señales de su amada.
Vagó, perdido, por días y llantos."
"No
seguían una marcha solitaria sino junto a otros de femenino desliz, a la manera
de las horas que, esa noche, me recorrieron con insomnes manecillas".
"Y ahora,
el novio le negaba la fantasía. Se deshizo de sus lágrimas, ¿para qué otra cosa
sirve el dorso de las manos?"
"Ese
hombre será siempre sombra: no habrá memoria suficiente para salvarlo de la
oscuridad. En verdad, su astro no era el Sol. Ni su país era la vida. Tal vez
por ello vivía con la prevenciones de un extraño."
Mia Couto també rescata mots d'arrels
lingüístiques de les diverses cultures de Moçambic i, al mateix temps, crea
nombroses paraules i expressions (que no són gratuïtes sinó necessàries
polisèmies):
"Después,
ella se entortugó, disponiéndose,
quién sabe, a dormir."
"recordaba
todo con benevalentía"
"En todos
lados se propagaban los asaltos, conspirateos,
animaldades."
"En los
sueños todos nos encontramos en un mismo recinto, allí donde el tiempo se
reduce a omniausencia."
"Ella siempre anhelaba acrobacias, distractividades."
"Mientras danzaba, su cuerpo se iba convirtiendo en
sudor, ella transpiexpiraba."
Un
món dur, ple de misteri, màgia, cultura africana, una altra visió del món
completament diferent a la nostra... literatura viva, feta en portuguès, sí
però des de l'Àfrica més autèntica!
