Cada hombre es una raza | Mia Couto

Cada hombre es una raza

Mia Couto

Traducció al castellà de Mario i Mario Merlino

Alfaguara, 2002

Primerament tenim el títol: Cada hombre és una raza. El venedor d'ocells, en ser interrogat  per la policia perquè està molestant en un barri de blancs, contesta que "Mi raza soy yo mismo. La persona es una humanidad individual. Cada hombre es una raza, señor policía."

Un llibre màgic de contes, amb títols tan suggeridors: Rosalinda, la ninguna; El baobab que soñaba pájaros; El ex futuro padre y su previuda; Mujer en mí; Sidney Poitier en la barbería de Firipe Beruberu, etc.

He de dir que no vaig conèixer Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955) fins que, fa pocs anys, una amiga em va regalar la novel·la "Un riu que es diu temps, unacasa que es diu terra". Em va captivar el llibre, i immediatament vaig investigar qui era aquest autor moçambiquès i què havia escrit. I van arribar altres escrits, entre ells "La confessió de la lleona". Ara m'ha arribat a les mans aquest llibre de contes.

Per tractar-se d'una col·lecció de contes, aquest llibre fa més viva i palesa la naturalesa de mil cares de la societat que protagonitza la literatura de Couto. Cada relat és un prodigi, pels temes, per la manera de contar-los, per les descripcions de les persones, de la naturalesa, per la màgia de la societat africana... I per sobre de tot, pel llenguatge i la prosa en que estan narrats.

Els temes: amor; tendresa; passió; prejudicis masclistes; relacions entre els vius i els morts, entre l'aldea i la resta del món; humor; el passat colonial i el present independent, però amb les classes socials tan marcades entre blanc rics i negres pobres; venjança; cultura africana front al racionalisme occidental, la connexió humana amb la natura i el paisatge (sobretot la terra)...

Cada conte porta, al començament una petita entrada (De vegades, una sola frase), la qual fuig del sentit literal. Ens adonarem de la importància que té conforme anem llegint el conte, i una volta acabat el relat, és quan cobrarà tota la potència i la riquesa que conté:

"Sólo  queremos un mundo nuevo: que tenga todo de nuevo y nada de mundo", diu una de elles.

El seu estil està fet amb frases curtes, plenes de significats. Ja he dit que la seua prosa és pura poesia?:

" Nunca se había visto agua tan copiosa: el paisaje llevaba diecisiete días goteando. El agua lastimaba la tierra, que apenas sabía nadar. Sobre el tejado de zinc, se estrellaban gruesas gotas, embarazadas de cielo."

"¿ Muerta Jauharia? Nyambi se trastornó en los matorrales, buscando señales de su amada. Vagó, perdido, por días y llantos."

"No seguían una marcha solitaria sino junto a otros de femenino desliz, a la manera de las horas que, esa noche, me recorrieron con insomnes manecillas".

"Y ahora, el novio le negaba la fantasía. Se deshizo de sus lágrimas, ¿para qué otra cosa sirve el dorso de las manos?"

"Ese hombre será siempre sombra: no habrá memoria suficiente para salvarlo de la oscuridad. En verdad, su astro no era el Sol. Ni su país era la vida. Tal vez por ello vivía con la prevenciones de un extraño."

Mia Couto també rescata mots d'arrels lingüístiques de les diverses cultures de Moçambic i, al mateix temps, crea nombroses paraules i expressions (que no són gratuïtes sinó necessàries polisèmies):

"Después, ella se entortugó, disponiéndose, quién sabe, a dormir."

"recordaba todo con benevalentía"

"En todos lados se propagaban los asaltos, conspirateos, animaldades."

"En los sueños todos nos encontramos en un mismo recinto, allí donde el tiempo se reduce a omniausencia."

"Ella siempre anhelaba acrobacias, distractividades."

"Mientras danzaba, su cuerpo se iba convirtiendo en sudor, ella transpiexpiraba."

Un món dur, ple de misteri, màgia, cultura africana, una altra visió del món completament diferent a la nostra... literatura viva, feta en portuguès, sí però des de l'Àfrica més autèntica!