Enrique Vila-Matas
Seix Barral ed.
2017
303 pàg.
"Acabo de acordarme, por ejemplo, de las coca-colas de cereza."
Torna en Vila-Matas.
Arriba després d'haver esgotat el camí de l'art contemporani en les seves últimes "Kassel no invita a la lógica" i "Marienbad eléctrico".
Amb "Mac y su contratiempo" torna més gran i millor.
El millor Vila-Matas. Trapella, erudit, juganer, rar, vanguardista...
Copiant-se a ell mateix per multiplicar-se.
Un escriptor novell que havia sigut constructor però que la crisi el va obligar a jubilar-se i ara vol ser escriptor de diaris, vol reescriure una novel·la d'un escriptor d'èxit que és veï seu.
Hi ha literatura dins literatura en els capítols on va explicant les parts d'aquest text que hauria d'acabar sent nou amb un ventríloc i el seu fill; reescrivint via aquests autors que ja s'han convertit en habituals seus i per això, paradoxalment, en vilamatians: Walser, Borges, Cheever, Hemingway, Djuna Barnes, Faulkner, Pessoa...
Ple de cites i molt fragmentat, és un text que va en moltes direccions i que podria ser moltes coses però que escapa a totes. Fins i tot a tenir un desenllaç clàssic en una novel·la que a vegades sembla un assaig interior escrit en primera persona.
"El domingo crea un vacío que es siempre nuestra ruina."
"Los monstruos éramos nosotros mismos."
Si us agrada en Vila-Matas, "Mac y su contratiempo" us agradarà molt i si ja el coneixíeu però no podeu amb aquest estil tant particular i fred, aquest no us farà pas canviar d'opinió encara que sigui una de les seves millors "novel·les" de posem, per exemple, els últims 10 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada