El cor és un caçador solitari | Carson McCullers

El cor és un caçador solitari
Carson McCullers
Traducció d'Alba Dedeu
L'Altra Editorial, 2017



Resulta increïble que una novel·la tan redona i rotunda estiga escrita per una dona de només 23 anys. La va escriure a finals dels anys trenta del segle passat i va esdevenir una de les novel·les més importants dels Estats Units. Aquesta és la segona vegada que s'edita en català amb una magnífica traducció d'Alba Dedeu.

Sens dubte, el tema central de la novel·la és la lluita interior de les persones per realitzar-se i expressar-se plenament i per ser estimades, tot en una societat fracassada, despietada, amb pobresa, marginalitat, racisme...

L'acció se situa en un poble del sud profund dels USA, on la pobresa, la depressió, la falta de futur té una població blanca subjugada que només té la raça negra per poder odiar i considerar-la inferior. Ací la reivindicació de la justícia social i en contra del racisme és un valor afegit.

Tota la novel·la és com un puzle, el narrador va donant-nos matisos que van conformant els personatges principals, alhora que va incorporant nous actors al paisatge narrat. Els principals són cinc persones solitàries que busquen com ser elles mateixes, on sobresurt Singer, un sordmut que, amb un posat amable i acollidor, és l'espill on tots es miren. Tots, d'una manera o altra s'emmirallen en ell, i entre tots el conformaran segons els seus propis desitjos. Des del primer passeig del Singer del bracet amb un amic sordmut fins a l'acabament de la novel·la, tot va fluint, amb naturalitat, pausadament... Actors i fets que anirem construint d'una manera senzilla amb l'ajuda del narrador.

L'estil de l'autora sembla d'una senzillesa cristal·lina, amb una prosa neta, en apariència desproveïda de complicacions formals, subtil, amb detalls i imatges netes i clares, però és un estil sòlid i poderós, capaç de transmetre emocions i sentiments.

Tenim davant una novel·la commovedora, d'una sensibilitat corprenedora, que fa palesa la nostra solitud i la necessitat d'amor que tots tenim.

Molt recomanable, si no l'heu llegida.

Permagel - Eva Baltasar

EVA BALTASAR
Permagel
Club Editor, 2018
187 pàgines

“Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai” ens diu la contraportada, “i és la membrana que revesteix l’heroïna d’aquest llibre”. La novel·la és un sospir damunt una muntanya russa, en el que passes, diverses vegades, de la tristesa més bèstia de contemplar algú a punt de suïcidar-se, al sentit de l’humor més negre, al desig més extrem i a la tendresa més dolça. Les 187 petites pàgines tot just et serveixen per estimar incondicionalment  a la protagonista, amb els seus clarobscurs, com si fos una germana o una filla o la millor amiga o tu mateixa. “Permagel, primer volum d’una trilogia d’EVA BALTASAR que continuarà amb... ”, llegeixo alleugerida  a la darrera pàgina del llibre, la podré continuar estimant.

Desvetllar si el permagel de la protagonista es trenca, o no, seria avançar-vos el final, però sí puc dir que llegir les desventures, en forma de diàleg intern, farcit de flashbacks a la seva infància i joventut,  d’aquesta lesbiana suïcida us farà somriure, desitjar i entristir-vos en més d’una ocasió, i subratllar,  doblegar pàgines, o posar post-it, per recordar on són aquelles sentències en les que l’autora sembla que ens regali el sentit de la vida. Ah, a més a més escriu molt bé (i es nota que és poeta).

“No hi ha res pitjor que sentir-te exclusivitat d’altri, haver d’escoltar que ets decisiva en la felicitat o infelicitat d’altri, reduïda a peça de Lego.”

“No puc suportar  la imatge d’un llimac arrossegant per accident la meva miserable mort, ni la d’agonitzar mastegant fragments de paraules mentre la resta de pensaments regalimen pel meu front, visibles, evidents, i els ulls se’m tornen comprensius com els d’una cambrera de bar nocturn.”

 “El sexe m’allunya de la mort. Tanmateix, no m’atansa a la vida. Llavors ¿què? ¿Per a què? Després de pensar-hi uns minuts he arribat a la conclusió que el sexe em manté present i estàlvia en un espai inconscient però reconfortant.”

Mandíbula - Mónica Ojeda

Mónica Ojeda

MANDÍBULA

Ed. Candaya, 2018

284 pàgines

"La poesia es un intento de crear la experiencia de lo que no puede decirse"

"Un bosque es más grande por dentro que por fuera"

La  Mónica Ojeda és una escriptora immensa i profunda, així com una excel·lent observadora de la realitat. La realitat que queda amagada entre escletxes, la que passa a la darrere fila, al mig de la selva, en una casa en ruïnes.  La que queda  amagada darrere la hipocresia, darrere una estructura social que prioritza la imatge als sentiments, la que queda ofegada per la culpa, per l’obligació, per l’aparença. La que es perd a dins del bosc. 

Una professora amargada que segresta a una alumna malcarada. La relació d’aquesta alumna amb les seves amigues. La relació de totes , professora i alumnes, amb les seves mares. La mare com a monstre que et pot condicionar la vida, les filles com a monstres que condicionen les vides de les mares.  Fins a quin punt aquest fil irrompible és el causant de la bondat o de la perversió?  La maternitat com a responsable de l’origen i, per tant, del destí.

Mandíbula és una crítica envers una certa manera d’entendre la religió, d’entendre les relacions mare-filla, d’entendre la llibertat sexual, d’entendre el joc de l’aparença, les relacions de poder, de domini, de submissió. En un ambient asfixiant que gràcies a la seva saviesa literària no arriba a ofegar, en un ambient on el blanc supera la puresa per esdevenir el llenç de la crueltat. 

Si a Nefando ens feia navegar per la cruesa de la Deep Web,  a Mandíbula l’escenari és una escola femenina de l’opus dei.  Si a Nefando   el trauma invisible era l’abús sexual i continuat d’un pare envers els seus fills, aquí ho és la maternitat, el sexe, la culpa. En ambdós novel·les ens porta a situacions extremes que toquen les cordes de la part fosca que tots tenim, que ens incomoden i ens qüestionen. I com a Nefando, l’estructura de la novel·la no és lineal, ens porta d’una veu a una altra, d’un estil a un altre, d’un ambient a un altre, atrapant-te i no deixant-te anar fins que pagues el preu del segrest.

Si penseu que  una de les funcions de la literatura és la de remoure les consciències, Mandíbula us la mossegarà segur! 

"(...) ya sé que lo que hacíamos en el edificio también era peligroso. Bueno, es peligroso. I know. Pero al menos no era íntimo. Yo creo que lo íntimo es siempre mucho más amenazante."

"En la edad blanca el cuerpo nos somete, pero también nos someten los cuerpos de los otros."