dimecres, 31 de desembre de 2014

per un 2015 ple de lectures compartides

fotografia de Sebastiao Salgado, Weddell Sea, l'Antàrdida (Es pot veure al CaixaForum de Barcelona)

dilluns, 29 de desembre de 2014

Un bestiari, si us plau! (proposta)

PROPOSTA DE BESTIARI |PLANTEJAMENT DEL CADÀVER EXQUISIT VII

Us proposem un nou projecte de cadàver exquisit: fer entre tots un bestiari.

Per tal de construir el nostre bestiari particular, haurem de fabular sobre animals imaginaris partint d’aquestes tres categories que, combinades, ens donarien unes quantes bestioles úniques i extravagants:

1)   Morfologia.
2)   Hàbitat i forma de vida.
3)   Simbologia (virtuts i defectes que representa i possible equivalència amb prototipus humans).


-      Sobre quines criatures parlaríem? Primerament obriríem un temps durant el qual faríem arribar al blog noms (reals, inventats, tergiversats...), prototips, monstres, bèsties, parelles, lectors, persones... En tenir un ampli ventall de nom de bèsties, ens posaríem a la feina.

-      Un cop haguem rebut les propostes de participació, per començar, proposarem unes quantes bèsties, i els participants en triaran una i una de les tres categories a desenvolupar. Després, i seguint les mateixes normes, passarem a la creació d’un nou animal. I després, un altre, i un altre...

-      Per a l’elaboració del bestiari, hem pensat que cada criatura sorgida de la nostra imaginació sigui producte de la suma de tres relats fets per tres persones diferents, que hauran de triar una de les tres categories per cada animal descrit (MORFOLOGIA, HÀBITAT/FORMA DE VIDA O SIMBOLOGIA).

-      Les col·laboracions no tenen límit: Per incrementar aquesta galeria de monstres que serà el bestiari dels orfes, podeu participar tantes vegades com vulgueu. Això sí, cada animal d’aquest bestiari constarà ÚNICAMENT de tres relats escrits per tres col·laboradors diferents, sota els tres epígrafs abans esmentats (una categoria per participant i per animal).

-      L’estil triat és cosa vostra: podeu descriure a la manera d’un científic, a través d’una narració periodística, d’un quadern de viatges, d’una faula, d’un text metafòric, de la informació proporcionada per lectures...

-      La idea és que tant els escrits com les bestioles que sorgeixin d’ells siguin absolutament dispars. Això és un cadàver exquisit, i el propòsit és construir un imaginari propi on una bestiola –posem per cas- tingui les categories combinades següents: de color groc, amb ales, de tres-cents quilos de pes, habitant de les profunditats marines, que es reprodueix per espores i que simbolitza la luxúria humana (només és un exemple).

-      Els participants no veuran fins al final les col·laboracions de la resta de companys del bestiari. Serà més divertit escriure “a cegues” i que el resultat sigui una barreja de narracions, d’estils i, naturalment, de bèsties impossibles.

-      Després, els organitzadors reorganitzarem el nom de les bestioles nascudes de la vostra imaginació. Un altre pas seria poder dibuixar-les  totes. Com sempre, publicarem el resultat d’aquesta feina col·lectiva al blog. I també com sempre, les Edicions de l’Ocell de Foc (amb seu a València), enviaran a cada col·laborador un exemplar físic de les despulles del nostre exquisit cadàver.



-      Si voleu participar en aquest projecte, de moment només heu de començar a suggerir possibles bèsties, i ja en parlem...

.........................................
De moment heu aportat els següents noms:
-Bibliòfag                   -Orfet d'argent                  -Bibloca                  -Bloggostrum
-Ocultae lectorem      -Diporfes (o Diporfe)         -Berbèride             -Irati Bibliopola
-Mare Norfum            -Fantasíade                       -Xixebú                  -Letyryx
-Boixínia                    -Orfeòpter                        -Grammaïa

dissabte, 27 de desembre de 2014

MONTAUK. Max Frisch




Montauk
Max Frisch
Debolsillo ed.
2014
148 pàg.
Traducció de Fernando Aramburu


En un dels últims números de la revista Estado Mental, hi havia un article de Marcos Giralt Torrente (Ull al seu "Tiempos de vida"!!!) que era una crònica dels dies que va estar de gira pels Estats Units promocionant el seu llibre i que explicava les seves lectures mentres va ser allà.
Parlava molt bé d'una novel·leta d'un autor europeu que relatava també la seva estada al país americà per presentar la seva obra...
Casualment, a la llibreria que sovintejo vaig trobar-me a la taula de novetats l'edició de butxaca amb aquesta portada preciosíssima, i esperonat pel record d'aquell artícle la vaig comprar.

Max Frisch, va ser un dels més importants autors suïssos i europeus dels anys 60 i 70. També destacat autor teatral durant aquells anys. Un prestigiós crític literari alemany va incloure "Montauk" entre les 20 obres que formarien un cànon de la millor literatura alemanya de tots els temps (a la llista també hi havia, per exemple "Les tribulacions del jove Werther" o "La muntanya màgica"...)

A "Montauk" que és el nom d'una petita població costera de Long Island, regió al nord de Nova York on passa el protagonista del relat, un autor europeu d'edat avançada i reconegut prestigi, uns dies acompanyat d'una jove treballadora de la seva editorial americana i que l'acompanyava durant la seva estada de promoció pel país.
La companyia d'aquesta jove l'empeny a recordar els dies de la seva infància, els anys de formació que va començar estudiant arquitectura, els primers intents de creació literària i sobretot la influència que van tenir les seves parelles en la seva vida i la seva escriptura.
Escrit com si fossin petites entrades d'un diari però sense un ordre temporal aparent fa que la lectura sembla que ens porti per un relat caòtic (alternant el passat amb les escenes del present amb la jove acompanyant) tot i que la lectura va conformant el personatge principal al que lentament ens va ensenyant i explicant la seva vida (barrejant en un mateix paràgraf, per exemple, la primera i la tercera persona del narrador)...

Aquesta lectura m'ha fet pensar en les millors novel·les de parelles de James Salter; sobretot pel to i la manera d'explicar que té el narrador, que s'explica ell mateix però com si ho fes de lluny, com si expliqués les escenes amb boira entremig, i que fa que el lector hagi de llegir lentament i assaborint cada frase amb atenció però amb plaer alhora.

Després, al final del llibre hi ha unes mínimes dades biogràfiques de Max Frisch que ajuden a situar els records i els personatges de "Montauk" en la vida real de l'autor.

dilluns, 15 de desembre de 2014

La culor dil tiempu.- Clarisse Nikoïdski

INTRODUCCIÓN
Desde que comencé a escribir me he considerado como una escritora de lingua francesa ya que este es el lenguaje que me "pertence" y a quien "pertenesco" mas que ni un otro. Constituye la materia esencial de mi penser y de mi sentir, ma no la sola...
   Mi madre era Italiana, crecida en Trieste, de origen de Sarajevo. Mi padre crecido en Sarajevo la encontró en España (Barcelona) en 1936 donde su familia vivia a aquel tiempo.
   Se fueron juntos a Francia donde se casaron, encantados por lo que descubrievan de la Frente Popular. En Lyon me naci. Muchas linguas se hablaban en casa: el italiano, el serbo croato, unas palabras en allemán, y un poquito de francés. Y se cantavanlas todas. Una lingua tenian mis padres conocida de ambos: la que llamabamos el "spaniol muestru" y que nos venia de nuestros abuelos, llegados al "Ottoman turco" como se decia, desde la Inquisicion d'España. Este idioma havia asimilo muchas palabras de los tierras extranjeras que habian atravesados. No se tenia ninguna memoria de persecución o segregación en aquel pais que no hace mucho tiempo se llamaba la Jugoslavia.
   Atravesaron la guerra como tanta gente: sufriendo, escundiendose, y al fin se salvaron con los dos niños que eramos a aquel tiempo. La mas grande parte de la familia quedada en Jugoslavia fue extremida por los Ustachis, aliados de los Nazis.
   Cuando empesé a ir a la escuelo el francés era para nosotros todos la lingua que teniamos de hacer nuestra. No mostrava yo gran interes por la otra lingua que era "de la familia", del "secreto", del susto y -quisas- de la verguenza. Habia hecho de nosotros "los escondidos". Ademas, comparandola al frances me parecia sin noblesa, sin gramatica y sin... literatura!
   A los diez i siete anos descubri los textos de Cervantes y del Lazarillo de Tormes y tambien que el "spaniol muestru" o djidio tenia raices en lo mejor de la literatura castellana y que era precioso testimonio de una epoca de la lingua.
   El castellano me era familiar, en vez de que a menudo, usaba palabras que dejaban muy perplexos los maestros mios. Cuantas veces no llamé al sabato, del ebreo "shabat" o al domingo "alhat!". La muerte de mi madre fue una grande comocion. Además comprendi que con ella, se iba definitivamente un poco de esta lingua de mi infancia, y que para nuestra generación, la muerte de nuestros señores significaba la muerte de un lenguaje.
   En esta lingua se hallaban el amor de mi madre, nuestra complicidad y nuestras risas.
   Asi me atreví a escribir estos poemas para que quede la empresa de su voz. Cada vez que terminé un libro en francés me dediqué a escribir en muestru spaniol algo como un canto.
   No se nada de religión, o cerca nada, ma quisiera que estas palabras en la lingua perdida sean para ella, mi madre, como un kadish repetido a menudo.
CLARISSE NICOÏDSKI


Clarisse Nicoïdski
La culor dil tiempu - Poezia kompleta / El color del tiempo - Poemas completos
Traducció al castellà: Ernesto Kavi
Sexto piso, 2014


Una poesia completa bilíngüe en poc més de cent pàgines.

Oferida en dues parts: una dedicada a ulls-mans-boca, amb cinc poemes afegits com a apèndix dedicat al García Lorca (no sé jo què tindrà a veure aquest senyor amb poetes expulsats, com tampoc en conec la relació de Federico amb els fets de veure, fer i ser callat); l'altra part, dedicada a (19) camins de paraules.

L'edició de Sexto piso, delicada i preciosa.

La veu de la Nicoïdski, tranquil·la, ferma, segura i acollidora.

Hi ha portes, però obertes; hi ha crits, per expulsar l'espant del silenci; hi ha mans obertes com a llibres, paraules com a pedres i parets que en miren...



de Lus ojus Las manus La boca (1978)

de A Federico García Lorca
Cóntami la cunseja insangritada
qui avrirá las puartas sarradas

de Caminus di palavras (1980)


divendres, 12 de desembre de 2014

EL MÓN RESPLENDENT. Siri Hustvedt

El món resplendent
Siri Hustvedt
Anagrama ed.
2014
380 pàg.
Traducció de Ferran Ràfols Gesa




Siri Hustvedt, també coneguda per "la dona de Paul Auster", tot i que si mirem els seus últims títols respectius potser hauríem de canviar i dir-li a ell "l'home de..." ens presenta ara aquest novel·lot compacte i sensible a la vegada; femenista i femení; delicat i potent situat en el món de l'art de Nova York.

La reflexió del paràgraf anterior, que no és nova, ens va bé per situar la novel·la i també com a metàfora de l'argument.
Una veterana artista que vol un reconeixement per la seva obra que fins llavors no havia tingut, idea una manera per presentar els seus treballs amagada rera la persona i el nom d'altres artistes (tots homes) per tal de conseguir-lo perquè creu que les dones artistes són jutjades injustament i minusvalorades per la crítica i els espectadors.

Tot el llibre té interés i força, per això, de reivindicar un gènere, el femení dins un món eminentment i per tradició masculí, el de l'art. Que es nega a canviar aquest status i que, sobretot, està ple de prejudicis i manies.

Siri Hustvedt és molt bona perquè explica la història i ens va narrant el relat de manera coral. Com si fos un reportatge televisiu, diferents personatges propers a la protagonista la van explicant (o sigui que Husvedt va creant el personatge alhora que ens va explicant aquests altres secundaris) amb diferentes veus que sempre són en primera persona però de diferents narradors... Com si fos una novel·la cubista.

Ja havia tractat el món artístic en la també molt recomenable "Allò que vaig estimar" però aquí se supera i porta la història molt més enllà. Abarca l'art, la filosofia (està molt present en tota la història perquè la artista protagonista n'és una gran coneixedora) amb moltes notes a peu de pàgina, les descripcions post11-S són molt bones i com afecten a tots els personatges, la història de l'art però també les vides dels artistes; l'art conceptual i el poder de les idees, Nova York com escenari, el misteri de la creació, la maternitat...

"Però que no eren una forma de ficció, ja, la majoria de records?"

Novelassa plena de moments brillants que tant es pot llegir des d'una visió de gènere i arty, però també com una història de sentiments i superació. Molt ben escrita i plantejada.
Bona bona.

Chagall, Yósik i l'extinció del món

El violinista celeste (1934)


Viure és anar embastant relats. Tota experiència se’ns presenta en un context determinat, amb un llenguatge concret (realista, abstracta, oníric), té, fins i tot, els seus codis ètics, que no tenen per què coincidir amb els de l’entorn ni amb els que acceptem conscientment. Cada vivència és com un conte, amb valor individual. Anar enfilant aquestes experiències ens acaba construint. Acceptar cada relat com una part d’un tot no vinculat a una trama predeterminada permet créixer en totes direccions, alliberats de la presentació, el nus i el desenllaç novel·lesc i determinista. Ens permet defugir l’esperit tràgic de la vida, la sort i la dissort, la voluntat divina. Cal només acceptar que, si bé tot ens afecta, el llop tanca els ulls al final de cada conte.

Una part de la meva infantesa està indefectiblement lligada a Tossa de Mar. Ho està de forma realista, perquè com a experiència em va modificar; però ho està també de forma onírica perquè les sensacions i les emocions no acaben mai de conformar un relat sòlid, sinó que són com pinzellades en un quadre impressionista; taques de color, de llum. La distància i la implicació modifiquen el record i l’objecte.

Tossa, encara que només sigui en la memòria, és per ella mateixa una vila idíl·lica, impregnada d’ombres medievals, d’olor de mar, del verd de la muntanya. És llum, és so; és una veu que parla abans que totes les paraules comencin a tenir sentit. És, en la ment infantil, sintagma abans que relat.

Tossa és un indret petit comparat amb el món, per això allà tot era més dens perquè el món hi era concentrat. I com en els contes, tot era recorrent. El mateix mar, la mateixa sorra, la mateixa olor a sal. La nostra mirada és la que converteix el conjunt en una paleta d’on triar el color; on la mà tria el traç; i la imaginació, la perspectiva.

A Tossa hi ha una finestra entreoberta sobre les cases d’una vila, d’un shtetl, potser Vitebsk, localitat bielorussa majoritàriament jueva, on els nazis van exterminar més de 16.000 jueus durant la massacre del gueto, el 8 d’octubre de 1941. I de la finestra estant, com un ocell, sobrevola les taulades el Violinista celeste, de Marc Chagall.

Chagall, nascut i criat a Vitebsk, es va inspirar en els paisatges de la seva infantesa i en els costums de les comunitats jueves de l’est d’Europa. La Gran Guerra (1914-1918) va desplaçar gairebé un milió de jueus i es va destruir el que quedava de la cultura shtetl que havia definit la vida de la majoria d’aquests jueus durant segles, i que es pot donar per extingida després de l’Holocaust. Es va esvair una societat que va veure créixer escriptors i artistes com Chagall, gent amb uns poderosos records que ja no podien ser alimentats per una realitat tangible. En el seu lloc, la cultura es va convertir en una font emocional i intel·lectual que només existia en la memòria i la imaginació, i que han reproduït de forma excel·lent pel·lícules com El violinista a la teulada (1971), de Norman Jewison (amb guió de Sholem Aleichem), o autors en llengua jiddisch com el mateix Sholem Aleichem, Isaac Bashevis Singer (Premi Nobel 1978), Der Nister o Joseph Buloff, de qui resulta imprescindible la lectura de la novel·la Yósik, el del viejo mercado de Vilnius (Barcelona: Capitán Swing, 2011).


Buloff, caracteritzat com a Yoshke, el músic


Joseph Buloff, actor jueu lituà de llengua jiddisch, que va abandonar l’Europa de l’est el 1926 per fer carrera en el teatre i el cinema nord-americans, ens descriu a Yósik, de forma més o menys autobiogràfica, l’entramat urbà de la vella ciutat de Vilnius i del seu barri jueu, del shtetl en què va viure. Ens narra la història d’un nen que va créixer aprenent l'art de la metamorfosi, necessari per sobreviure durant les ocupacions successives de cosacs, alemanys, bolxevics i polonesos. La vida urbana, la supervivència en un món miserable i hostil, el terror de la Primera Guerra Mundial... Tot es combina en aquesta novel·la que resulta tan impactant tant per a qui en coneix el context com per a qui no. Una novel·la que és, alhora, un document històric d'un període durant el qual, com ja he explicat, l’Europa de l'est va canviar per sempre.


La vida en un shtetl


Dins de la tradició simbòlica, irònica i còmica de la literatura oral, escrita i dramàtica en llengua jiddisch, mare en certa manera de la literatura de l'absurd (Kafka va quedar molt impressionat quan va conèixer el teatre jiddisch procedent de l’Est, que desconeixia totalment), Yósik, el narrador, relata la delirant existència dels personatges que viuen al voltant del vell mercat de Vilnius, i l'extravagant aprenentatge d'un nen jueu dotat d’una imaginació i una retòrica fora del comú.

Tornant a Chagall, el seu món està impregnat d’aquell esperit jiddisch simbòlic però, alhora, excepcionalment vital. La seva pintura de colors vius representa el món com a través d’un vitrall, com d’un calidoscopi que deforma i interpreta la vida. Optimista i oníric: el jazz hebreu de la pintura, es va dir en el seu moment. A Tossa (en certa manera el meu  shtetl particular en el laberint de carrerons de la Vila Vella) hi va passar els estius de 1933 i 1934. Fins l'esclat de la Guerra Civil Tossa va ser el punt d'arribada i estada de bona part dels pintors i artistes europeus, sobretot d'aquells que fugien del poder nazi que s'estenia com una taca. Quan començà la guerra, el pintor Georges Kars va ajudar a repatriar els artistes estrangers. Kars (George Karpeles, jueu txec nascut el 1880 a Kralupy) havia arribat a Tossa l'any 1929 i hi va fundar el Museu d'Art Contemporani i va ser un dels artífex que Tossa fos anomenada la Babel de l'Arts. L'any 1945, davant de la incertesa d'un món en mans del nazisme, es va suïcidar; malauradament, no sabia que Hitler i el nazisme tenien els dies comptats.


Chagall i Georges Kars, a la platja de Tossa


Chagall marxava de Tossa el 1934, però hi va deixar oberta la finestra (el Violinista celeste és permanentment exposat en el Museu Municipal de Tossa) a través de la qual vaig aprendre -sense cap mena de consciència artística: només era un nen i un adolescent amb molta imaginació- a volar, com s’alça el vol quan s’és dins d’un somni, i escapar sobre els terrats de la ciutat, escapar de la realitat que, finestra endins, se m'oferia crua i nua.




451 Editores ha publicat la novel·la gràfica Chagall en Rusia, dibuixada i escrita per Joann Sfar, l’autor de l’imprescindible El gato del rabino. L'obra d'Sfar és una interpretació lliure de la vida del pintor. Però són tants els punts en comú entre Chagall i Sfar que arriba un moment que tota recreació del dibuixant resulta plausible. Evidentment, a través d’Sfar no arribarem a la pintura de Chagall, però sí al seu esperit, sí a aquell paisatge que conforma el rerefons de la seva producció artística. Sfar cuida molt els temes i els personatges de les seves històries. Tot serveix per canalitzar la seva creació i fer evident que estem davant d’un dibuixant que ja comença a ser un referent artístic. Però fer-ho a través d’un altre artista que ho és tot en el món del art l’ha obligat a deixar anar totes les seves capacitats expressives. Una d’elles, que s’evidencia especialment aquí, és la capacitat de canviar l’estil i el traç del seu dibuix amb la finalitat d’aconseguir la màxima expressió dels caràcter i de les emocions. El seu dibuix té autèntica capacitat narrativa.

D’una altra banda, Sfar comparteix amb Chagall l’alegria i el vitalisme. El gato del rabino és una mostra paradigmàtica de com explicar una història i que pugui arribar a tothom a través d’aquest vitalisme. Sfar parla de la naturalesa humana. La seva visió de la religió, de l'amor, de l'amistat, la seva afició per la música impregnen totes les seves obres. I és a partir del coneixement i el domini de les arts i la comprensió dels sentiments que Sfar aconsegueix el seu objectiu, simple i complex alhora: capturar la naturalesa contradictòria de l'home i les seves passions. Sfar ens explica el conte en què estem tots atrapats.

dimecres, 10 de desembre de 2014

Amagatall (de poesia)



Comprovem, amigues i amics, que en sou molts els addictes a la poesia, i que a sovint esteu interessats a transcriure al nostre blog poemes o fragments.

És per això que hem creat aquest amagatall (de poesia), per si en voleu fer ús amb poemes o textos poètics (propis o aliens, inèdits o clàssics...).

Ànim! Esperem les vostres col·laboracions...

dimecres, 3 de desembre de 2014

L'última trobada - Sándor Márai

Sándor Márai
L'última trobada
Traducció d'Antoni García Santiago
Publicada el 1942
en català el 1999 per Empúries




“De vegades crec que les paraules, les que un pronuncia, les que calla o les que escriu en el moment precís, tenen una importància enorme, potser fins i tot decisiva"

És un clàssic, per tant molt ja l’haureu llegit, però pels que no, com jo fins fa poc, us deixo les meves impressions, pels que ja l’heu llegit us proposo, més avall, una espècie de joc.

És un autèntic tractat sobre l’amistat, sobre l’amor, sobre l’orgull, sobre la lleialtat, sobre un món que es transforma, sobre la sensibilitat, sobre el deure... El general, ha estat esperant durant 41 anys i 43 dies a en Konrád, el convidat que té a sopar. Durant la vetllada conversaran, més aviat el general farà un monòleg, sobre l’amistat que els va unir, la infància i joventut compartides, sobre els canvis soferts en la manera d’entendre el món, sobre la dona del general. Ha viscut tots aquests anys amb incògnites que només li pot resoldre el seu amic.

El final de la novel·la són les dues preguntes que el general formula a en Konrád, la primera és clara i concreta i la resposta, no explícita, s’entén perfectament, la segona, i aquí rau part de la màgia d’aquest llibre, no només va dirigida a l’amic sinó que és llençada directament al lector, l’autor aconsegueix fer-nos penetrar en la història dels dos amics, però també ho fa en la vida de cada lector i fins i tot la pot remoure, així davant d’una pregunta que engloba més preguntes i reflexions, comproves que la resposta no és concreta i que a part d’estar en totes les pàgines de la novel·la, està en totes les pàgines de la vida de cada ú.

I aquí, el joc pels que l’heu llegit, quina és per vosaltres la resposta a la segona pregunta?

He de dir-vos que l’he llegit després d’anar a veure’n la magnífica adaptació teatral de Chirstopher Hampton, dirigida per l’Abel Folk, que a més a més també feia de general, amb el Jordi Brau fent de Konrád, i amb la immensa Rosa Novell fent el paper de Nini, personatge clau, al meu parer. Que l’obra em va portar directe al llibre per acabar d’entendre-la, tot i que no sé si només amb la lectura n’hauria tret tant de suc.

M’ha fet feliç haver-ne vist l’adaptació teatral i sobretot d’haver-la llegit, us en deixo alguns tastets:

“ El castell era un món en si mateix, com aquells mausoleus de pedra, grans i sumptuosos, on reposen els ossos de generacions senceres i es dissolen els vestits funeraris de seda grisa o de teixit negres de dones i homes que van viure temps enrere. Tancava el silenci dintre seu, com un reclús que vegeta exànime sobre la palla marcida d’un soterrani, amb la barba llarga, vestit amb parracs i cobert de verdet. També tancava la memòria, la memòria dels difunts que s’amagava als racons ocults, igual que els fongs, el verdet, els ratpenats, les rates i els insectes s’amaguen als cellers humits dels edificis vells. Els poms de les portes conservaven el tremolor d’una mà, l’emoció de l’instant en què aquesta havia dubtat a completar el seu gest. Qualsevol casa on les passions hagin escomès amb violència els homes s’omple d’aquesta substància tèrbola”

“Konrád tenia por de la música, amb la qual mantenia una relació secreta, que no només implicava la seva consciència sinó també el seu cos: com si el sentit més profund de la música consistís en una mena d’imposició fatal que podia fer que es desviés del seu camí i que alguna cosa dintre seu es trenqués”

“No oblidem que l’amistat no és només un estat d’ànim ideal, sinó una llei humana inflexible... Aquesta llei, la llei de l’amistat, viu en el cor dels homes per damunt de l’egoisme i de les passions. I és més forta que la passió amorosa, que empeny irresistiblement l’home i la dona a unir-se; l’amistat no està subjecta a fracassos, perquè no espera res de l’altre”

“El fet és que sempre estimem les persones diferents a nosaltres, i les busquem en qualsevol circumstància. I aquest és un dels misteris de la nostra vida. Quan dos éssers igual es troben, això es considera una sort, un regal de la fortuna. Però, desgraciadament, les trobades d’aquesta mena, no són habituals, com si la naturalesa fes tot el que pogués, fent servir la força i l’astúcia, per impedir que es doni aquesta mena d’harmonia; potser perquè, per recrear el món i renovar la vida, necessita la tensió que es desenvolupa entre individus que es persegueixen eternament, encara que visquin segons ritmes i tendències diferents. Una espècie de corrent elèctric altern... Es miri com es miri, sempre hi ha un intercanvi continu entre el pol negatiu i el pol positiu. Quanta desesperació, quantes esperances inútils s’amaguen rere aquesta alternança!”

I us transcriuria el final, perquè el trobo fabulós... però és preferible que l’assaboriu directament, sense intermediaris.

dissabte, 22 de novembre de 2014

El idioma materno.- Fabio Morábito

SUBRAYAR LIBROS
Los libros están hechos de frases, obvio, que son como los ladrillos de la construcción, y del mismo modo que es difícil reparar en la hermosura de un ladrillo, las frases, cuando leemos, pasan relativamente inadvertidas, arrastradas por el flujo del discurso, como debe ser. El detenerse demasiado en una frase es signo de inmadurez; lo que importa en un libro es el conjunto, el edificio verbal, no sus componentes. Y sin embargo es costumbre bastante difusa subrayar libros. El subrayado desmiente el edificio y realza el ladrillo, el humilde tabique comprimido entre mil tabiques idénticos; es una suerte de operación de rescate, como si cada subrayado dijera: salven esta frase de las garras del libro, liberen esta joya del pantano que la rodea. es bien sabido que, quien empieza a subrayar, no puede detenerse; los subrayados se multiplican, una plaga se apodera del libro, surge otro libro en su interior, una república autónoma. El subrayador piensa: “Si subrayé aquella frase, ¿cómo no voy a subrayar ésta, y esta otra, y también aquella?”. El subrayador se vuelve un segundo autor del libro, extrae de éste el libro que él hubiera querido escribir, entra en franca controversia con el libro que lee, al que somete a una implacable cacería de frases subrayables. Un día tuve que pedir un libro mío en una biblioteca universitaria para verificar un dato. Descubrí que el ejemplar estaba profusamente subrayado. La cosa me halagó, por supuesto, pues los subrayados son la evidencia de una lectura acuciosa y apasionada. Muy pronto, sin embargo, me invadió una sensación ambigua que se tornó francamente fastidiosa. No estaba de acuerdo con los subrayados. Mi anónimo lector había pasado por alto pasajes que me parecían muy remarcables y resaltado en cambio líneas meramente operativas, inertes. Me hallé en pugna con mi propio libro, trazando mentalmente mis propios subrayados, sacándole a mi libro otro libro, aquel que hubiera querido escribir y que, sólo ahora me daba cuenta, había escrito a medias. (pàgines 81-82)



Fabio Morábito
El idioma materno
Sexto piso, 2014

Llegir les primeres pàgines (enllaç).



84 textos breus sobre l'acte d'escriure i el de llegir, sobre tipus d'escriptors i de lectors, sobre parlar i escoltar...
84 ocasions per a parlar i per a discutir, per a gaudir de la conversa amb els amics.
84 reflexions més o menys "acceptables" però sempre interessants.
El meu exemplar, jo normalment no subratllo, porta una tirereta de post-it's que sembla una fira, que el senyor Fabio em perdoni.

ANA KARENINA
Me acosté en la cama y puse una compresa caliente bajo la espalda. Tenía que quedarme veinte minutos inmóvil, extendí el brazo hacia el librero y el primer libro que alcancé fue Ana Karenina. No lo había leído, decidí hojear las primeras páginas mientras duraba el efecto de la compresa y cuando el calor se disipó, había leído más de cuarenta. Volví a poner el libro en su lugar. Me acordé de él hasta el otro día, cuando me apliqué otra compresa. Extendí la mano, abrí el libro y seguí leyendo. No tenía la intención de echarme semejante tabique, pero no quería quedarme mirando el techo y llegué a la página ochenta cuando se disipó el calor de la compresa. Devolví el libro a su lugar. Ochenta páginas eran un buen trozo para hacerme una idea del conjunto. Me dije que podría acometer las ochocientas setenta páginas del libro en un futuro no muy lejano, quizá dentro de unos meses. Tres días después me encontraba en la sala de espera del dentista y en los anaqueles de las revistas había un solo libro grueso: Ana Karenina. Lo agarré y reanudé la lectura en el punto en que la había interrumpido. era otra traducción, con un estilo más rebuscado. El doctor me hizo esperar una hora y media, tiempo durante el cual avancé hasta la página 160. Dije avancé, porque yo no estaba leyendo Ana Karenina, sino echando las bases para leerlo en un futuro más o menos cercano. Al absorber cada página sólo estaba tanteando el terreno. Eso no quiere decir que las absorbiera de manera descuidada, sino que me contenía en cuanto a emociones y pensamientos. Me decía “Aquí hay indignación”, “Esto es para reírse”, “Esto otro para conmoverse”, pero no me indignaba, no reía ni me sentía conmovido, porque no lo estaba leyendo. Es verdad que a veces me dejaba llevar por los acontecimientos y tenía que decirme: “Calma, es sólo un ensayo”. Se juntaron varios factores que hicieron que, en cosa de tres semanas, entre aplicaciones de compresas y visitas al dentista, llegué a la última página. Satisfecho, guardé el libro en su sitio. Me había hecho una idea muy sólida de él. Pronto lo leería. (pàgines 43-44)

diumenge, 16 de novembre de 2014

SA MEU MARE. Pau Riba

Sa meu mare
Pau Riba
Ara llibres ed.
2014
135 pàg.

En Pau Riba, un dels primers i millors cantautors galàctics d'aquest país, ara sorprèn a tothom perquè es descobreix aquí com un cronista delicat dels últims mesos de vida de la seva mare.

Mercè Romeva era la filla de Pau Romeva (un dels fundadors de UDCC, Unió Democràtica Cristiana de Catalunya, i poc després quedaria ja per sempre sense el Cristiana...) La mare va morir pocs dies després del seu neixament.
Durant la seva infància fou casualment model del pintor Sunyer i l'escultor Rebull... Es va casar amb en Jordi, fill del gran poeta Carles Riba i després va ser mare de 9 fills, entre ells en Pau, que amb el temps es convertiria en reconegut cantant, autor d'un dels discs més celebrats de la història de la música catalana, el "Dioptria", que tenia la cançó "Mareta bufona" que en aquell moment era una crítica a l'esperit naïf i rialler de la seva mare...

Però potser perquè el temps i la vida posa les coses al seu lloc, ara en aquest llibret, curt i sincer, Pau Riba redescobreix la mare.
Sota el cel i els aires màgics de Cadaqués, a la casa familiar on la cuida i la vigila de la malaltia, la Mercè és una senyora delicada i divertida, àvia i mare, que li agrada sentir cada dia el tacte de l'aigua a la pell, escoltar el Barça en la veu d'en Puyal i acabar d'apurar la vida mentre es feliç amb els seus.

I el llibre és així, amb un Pau Riba que fa de narrador atent i delicat (i potser per això, aquest és un relat sorprenent alhora que íntim i melàngic perquè sabem que hi haurà un final), ens explica i ensenya aquesta senyora, mitjançant petits actes i records, els matissos que va descobrint de la Mercè, la seva mare (que com la majoria de dones de la seva generació i època, que mirat amb un ulls -que són els d'en Pau- d'avui, sorprèn perquè les veiem com petites herois invisibles i anònimes que van exercir de mares però, sobretot, d'esposes...) que ara vol viure i disfrutar la vida que li queda enmig de l'amor dels fills.

"Aquesta és una de les coses que més em sorprengué i que més em va fer reflexionar a causa dels cangurs. Estava clar que intel·lectualment no ens enteníem: les nostres opcions eren gairebé oposades; els nostres universos d'allò més distants. En conseqüència, no en parlàvem. En realitat, amb prou feines si parlàvem de res, res que no fossin les notícies del dia, les habituals xafarderies, els mitjos comentaris, els ufs i els aiaiais que fèiem durant els partits del Barça (...) Parlàvem poc, però ens respectàvem. I ens enteníem. Sí: en l'essencial... i en silenci..."

divendres, 14 de novembre de 2014

Un bestiari, si us plau!

Bestiari de Rochester, s. XIII
Bestiari (o bestiarum vocabulum) és un llibre que recull bèsties (reals o fantàstiques) i monstres explicant la seua simbologia i atributs.

Els primers bestiaris provenen de les històries naturals gregues. La primera obra considerada com a bestiari és el Physiologus. Es tracta d'un antic volum grec, d'autor anònim i data incerta, que es pensa va estar escrit entre els segles II i IV. El Physiologus resumia el coneixement i la saviesa antics sobre animals en les obres d'autors clàssics com la Història dels animals, d'Aristòtil d'Estagira, així com les històries d'Heròdot, la Història Natural de Plini el Vell i d'altres naturalistes.

Brithis library, Harley

És un gènere bàsicament medieval, on es transmetia el coneixement a través de manuscrits il·luminats amb funció didàctica (els animals es relacionaven amb les virtuts i els defectes, seguint la tradició de la faula, o bé exemplificaven les meravelles del món creat per Déu).

En un bestiari, la història natural i les il·lustracions (fetes amb humor i imaginació, potser pintades per plaer però justificades com una eina didàctica) de les bèsties solien anar acompanyades d'una lliçó moral; i en la cristiandat, això reflectia la creença que el món en si era la Paraula de Déu, i que tot ésser viu tenia el seu propi significat especial.


Il·lustració de Domenico Gnoli
El gènere va assolir el seu cim al segle XII, si bé va continuar al Renaixement i com a inspiració els bestiaris perduren a la literatura contemporània. Des d'aleshores els escriptors i els dibuixants i pintors s'han dedicat a perseguir quimeres (Leonardo Da Vinci, Ambroise Paré, Fortunio Liceti, Isidor de Sevilla, Ramon Llull, Toulouse Lautrec, Domenico Gnoli...). Així aquesta gran quantitat d'éssers ja existeixen en l'art (que també és el món) per sempre, ja que no en la biologia: quimeres, harpies, fades, sirenes, tritons, dracs, unicorns, grius, centaures, esfinxs, fènixs, meduses, gnoms, basiliscs, lleons alats o marins, hidres, pegassos, el ca Cèrber, el Golem...


D'El bestiario de Ferrer Lerín
En la nostra època i en el nostre entorn, tenim un bon nombre d'escriptors que s'han acostat a aquest gènere, com ara...

- Bestiario.- Julio Cortázar
- Bestiari.- Pere Quart
- Bestiari.- Josep Carner
- O Diccionario manual de bestias marinas.- Alvaro Cunqueiro
- Bestiari. Quaderns de zoologia.- Joan Fuster
- Bestiario.- Carlos Pujol
- El libro de los seres imaginario.- Jorge Luis Borges
- El bestiario de Ferrer Lerín.- Ferrer Lerín
- Botánica oculta o el falso Paracelso / Monstruari fantàstic / La zoologia fantàstica a Catalunya en la cultura de la Il·lustració / Minuta de monstruos / Les històries naturals.- Joan Perucho


Des de les mirades poètiques de Pere Quart i Carner fins a les criatures metafòriques de Cortázar i l’afany enciclopèdic de Ferrer Lerín i Perucho -amb les respectives faunes apòcrifes-, molts han estat els autors contemporanis que s’han deixat seduir per l’estètica dels bestiaris i per la importància de la figura de l’animal dins la cultura (no oblidem l’antecedent per excel·lència: les representacions murals prehistòriques). Hi ha hagut, fins i tot, qui ha combinat la literatura i l'entomologia. Tal és el cas de Nabókov, estudiós i col·leccionista de papallones: un autèntic expert en lepidòpters i pare de la teoria -confirmada recentment- sobre l'evolució de les Polyommatus blaves.

La imagineria zoològica ha oscil·lat entre la voluntat didàctica, que incloïa en alguns casos una voluntat de domini, i la simbologia de caire religiós, poètic, mitològic, hermètic, etc. Sense deixar de banda la necessitat de crear espectacle morbós al voltant d’allò que no es coneixia o es coneixia per referències llunyanes, i que, per tant, repel·lia i atreia alhora; feia por i, al mateix temps, excitava la curiositat.



De fet, hi ha certes connexions –no sempre reconegudes ni molt menys desitjades- entre la fera i l’inconscient col·lectiu de la humanitat: l’home percebut com una bèstia (Homo homini lupus). Fins al punt que la pròpia humanitat, no poques vegades, ha servit com a exemple il·lustratiu a l’hora de marcar diferències entre el que es considera normal i el que és catalogat com a monstruós. Al monstre, que tantes vegades se l’ha descrit com un híbrid entre bèstia i humà, se li han atribuït característiques animalesques per més que la seva estructura física fos absolutament humana: només cal recordar els personatges de la pel·lícula Freaks, de Tod Browning, o la figura de l’home llop i la del vampir –meitat home, meitat ratpenat-. Per no parlar dels zoos humans que existien per tal de donar a conèixer, i de pas, gaudir-se’n econòmicament, tota classe de malformacions.

Inclús a l’actualitat, trobem casos on la teratologia s’exhibeix amb la mateixa morbositat que als circs antics i a les barraques de fira. Sempre amb la coartada de la ciència i la divulgació, com si es tractés d’imatges en moviment i degudament posades al dia de les làmines de metges i naturalistes del XVI i del XVII com Ambroise Paré i Fortunio Liceti (un exemple actual del que s'ha anomenat com safari humà).
 
Ambroise Paré. Monstres i prodigis, 1573

L’animal s’ha representat de molt diverses maneres i amb diferents motivacions:

a) Dotat de característiques humanes i amb una funció moralitzant, com a les faules d’Esop. Idea que reprendran Iriarte i Samaniego a l’època de la Il·lustració, i que dos segles després tornarem a veure en forma de dibuixos animats de la mà de la factoria Disney (en molts casos, via adaptació de clàssics de la literatura).

b) La bèstia ha reflectit també els pitjors malsons, seguint la tradició de les representacions medievals més terrorífiques (Kafka, Lewis Carroll, Poe, Hitchcock i els seus ocells, el tauró de l'Spielberg...).

c) Ha servit com a mitjà per a explicar de manera metafòrica i més o menys críptica qüestions filosòfiques i metafísiques que remeten sempre a les incògnites que més han preocupat la ment humana (Borges, Perucho, Cortázar).

d) Ha posat de relleu l’homocentrisme i la capacitat de destrucció dels humans. Anaconda, d’Horacio Quiroga, o Moby Dick, de Melville, en serien dos exemples ben clarificadors.

e) Ha plasmat la fascinació humana –no exempta de crueltat- envers aquelles bèsties menys conegudes que la imaginació transformava en llegendàries (El viatge de l’elefant, de Saramago, amb la llarga travessia del paquiderm des de Lisboa fins a Viena, ho exemplifica a la perfecció).

f) Ha estat, aiximateix, el mitjà idoni per a ironitzar sobre qüestions polítiques no tan allunyades de la realitat més immediata (impossible no referir-se a la granja orwelliana, el paradigma de la personificació). Una realitat, per cert, plena de contrastos i paradoxes en què per una banda es defensen com mai els drets dels animals, i per l’altra, se’ls segueix sotmetent en nom de la tradició ancestral i de la necessitat d’alimentar-se i vestir-se... Què seria dels humans i de la nostra relació amb les bèsties sense les contradiccions que tant ens caracteritzen?

La mirada renovada de la postmodernitat sobre aquells antics bestiaris, que mai no han deixat de captivar-nos, està tenyida d’enyor. Ara, però, s’ha tornat també lúdica i irònica, i aquest és exactament el propòsit d’un llibret del 2008, meravellosament il·lustrat per Javier Sáez Castán i titulat: Animalario Universal del Profesor Revillod. 

Animalario universal del profesor Revillod.
Il·lustracions de Javier Sáez Castán
L’estètica d’aquesta joia, “compendio de ciencia rigurosa y edificante diversión”, ens remet als quaderns de notes d’antropòlegs, descobridors i naturalistes del XIX. Com si es tractés d’una manifestació gràfica de l’Oulipo literari, el format és d’allò més curiós i està pensat com un joc: Cada full presenta el gravat d’un animal real amb el nom corresponent. Tots els fulls, però, estan tallats en tres parts, de manera que el lector, combinant les pàgines del llibre, pugui crear aleatòriament diferents tríptics amb bèsties imaginàries i denominacions tan rocambolesques i delicioses com, per exemple, RINOLAGURO (de “rinoceronte”, “celacanto” i “canguro”).

Molt ha avançat la ciència, i moltes són les voltes que han donat la literatura i la mitologia, sempre readaptant-se als nous temps. No obstant, la fascinació per les bèsties i la seva representació es manté intacta. Qui no ha col·leccionat cromos d'animals dels àlbums Maga o Bimbo i no ha al·lucinat amb aquelles imatges de colors vius?...


Com si encara ens trobéssim a l’edat infantil (la del món i la nostra particular), no hem deixat de ser uns individus que observen el que els envolta i imaginen el que no saben. I ho plasmen, ho interpreten i ho reelaboren, tal i com ho va fer el nostre professor Revillod amb aquell bestiari seu, concebut a la manera d’un cadàver exquisit.



Animalario Universal del profesor Revillod. Exemple i contraportada


...i ja que parlem de cadàvers exquisits i som als orfes del senyor Boix, estigueu atents al blog. No us distraieu: pròximament tornarem, i potser no vindrem sols. De moment, feu bondat, continueu llegint com fins ara i aneu amb compte amb les bestioles que us pugueu trobar. Diuen que n'hi ha de molt perilloses!

dimecres, 12 de novembre de 2014

Mientras cenan con nosotros los amigos.- Avelino Hernández




Avelino Hernández
Mientras cenan con nosotros los amigos
3a edició
Pròleg de Julio Llamazares Editorial Candaya, 2014



La tercera edició d'un llibre pot ser deguda a la manca de previsió d'uns editors...
També pot ser deguda a l'afany d'uns editors de vendre un llibre...
O a aquestes casualitats que converteixen alguna cosa domèstica i petitona en un fenomen de masses...

La tercera edició d'aquesta novel·la és l'encert d'un escriptor escrivint un llibre, recollint i enfilant històries en sobretaules (sobretaules que justifiquen piques plenes, ampolles i ampolles al voltant del cubell de les escombraries, cendrers plens, somnis "desvetllats" i insomnes irredempts). És l'encert d'uns editors que saben del que parlen quan refereixen les històries que reuneixen persones al voltant d'una taula o a un hotel a Veneçuela, per exemple.

Parlant d'aquest llibre, ens expliquen que s'ha millorat la presentació dels textos. Que l'edició ha madurat i millorat. Que té més cos... o alguna cosa així.

El llibre és un d'aquells dels quals la portada en diu molt: un plat, una forquilla i una ploma sobre les estovalles, el color del cafè o de la crema torrada, un presagi del gust que t'ha de quedar a la gola, atapeïda, quan acabis de llegir-lo.

Aquesta novel·la et fa sentir envoltat d'amics. Fa presents les nits d'estiu a la fresca en un porxo, el soroll del mar o dels grills, la remor dels pins i l'olor del gessamí, la frescor de l'hort més enllà del jardí, els plats de pastes i les copes de cava... També aquestes vetllades més fresques a la calor de les espelmes i amb olor de castanyes.

El senyor Hernández, que ens vol, ens reclama perquè s'acaba l'estiu i encara no hem anat a casa a celebrar l'amistat, les històries i les nostres estimes. Invoca la Marta, i també, a nosaltres, ens convoca. Està preparada la terrassa i el vi. Hi ha els amics i els altres. Estan, sobretot, els absents. Avelino ens convoca i no defrauda. El sopar està parat a taula. També la conversa. Les històries de persones i personatges entranyables, de núvies de famosos i venjadors justiciers, de dones que venen la tardor en el mercat, d'amics que s'expliquen i dolors per venir.

El llibre porta pel món més de deu anys, els mateixos que falta el seu autor. Molts n'han dit la seua (http://www.candaya.com/dosieravelino.doc). L'editorial ofereix fins i tot una guia de lectura per a l'ensenyament secundari i batxillerat (http://www.candaya.com/guiadelecturamientrascenan.htm) i un parell de fragments (http://www.candaya.com/mientrascenanseleccion.pdf).

Aquest llibre és com els Candaya: te'n demanen una ressenya i t'ofereixen una estoneta en el paradís.

dimarts, 11 de novembre de 2014

CANCIONES DE AMOR A QUEMARROPA. Nickolas Butler

Canciones de amor a quemarropa
Nickolas Butler.
Libros del Asteroide ed.
2014.
336 pàg.
Traducció de Marta Alcaraz.

Tot i ser la seva primera novel·la d'aquest autor americà, no ho sembla perquè té el punt just de totes les coses bones que ha de tenir (crec) una bona novel·la...
L'argument, les escenes, els personatges i, sobretot, el to escollit... Funciona tot a la perfecció i la converteixen en bastant inoblidable...
Com si fos un veterà escriptor i tingués la mesura presa als trucs de l'escriptura.

La història té un argument que ja és un clàssic: En un petit poble de Wisconsin (que funciona com un personatge més) hi torna després de molts anys de no ser-hi, en Lee que ara és una estrella mundial de la música, i allà al poble hi retroba el matrimoni format per la Beth i en Henry, en Ronny, un exgenet de rodeos lesionat i retirat o en Kip que va ser un dels integrants de la colla...

Cada capítol és explicat en primera persona per cadascun dels personatges protagonistes, i així, de mica en mica es va construïnt la història.
Aquesta tensió que aporta el cantant que torna al poble, els amics que l'admiren, les novies dels nois que també l'admiren... Ell que admira la nòvia...
L'amic que es casa, un altre a mic que també es casa... Una colla d'amics que es van fent grans en un poble petit però acollidor; amb encant.
Tot molt ben explicat, i amb el punt just.

"En la vida aparecen personas que resultan ser un ángel. Personas que descuelgan el teléfono en el momento justo y llaman porque están preocupadas por tí, porque quieren oír tu voz. Personas que te dicen que no pasa nada por llorar o que ya es hora de dejar de llorar y que hay que ponerse en pie y seguir adelante. Personas que te dicen que eres hermoso, que les bastas, que te quieren..."

La novel·la té un aire de melangia, que sense ser trist acaba sent deliciós. Hi ha moltes escenes per recordar i en algunes et fan riure molt enmig d'aquell període de la vida en que vas deixant la joventut i entres a la vida adulta...

Al final, t'acabes donant compte que és una novel·la "de manual", que si te la mires una mica amb atenció li pots veure les costures, els cops d'efecte i com ha estat construïda, però és igual... Perquè com ens agraden aquestes novel·les maques que funcionen i quin gust poder-ne llegir de tant en tant una de tant senzilla, humil, encantadora i perfecta!!!
Perquè... que li podem demanar a una bona novel·la??? Segurament només cal que ens entretingui, que ens emocioni, que ens agradi...
Perquè si la novel·la aconsegueix aquestes petites coses ja és com si els lectors que som haguessim guanyat la champions mentres disfrutem llegint-la.
A vegades nomes demanem això...

M'atreviria a dir que és una de les petites grans joies d'aquest any que ja es va acabant!

dilluns, 10 de novembre de 2014

JACKSONISMO. Varis autors

Jacksonismo
Varis autors (Mark Fisher editor)
Caja Negra ed.
2014
249 pàg.
Traducció de Cecilia Pavón.

"...también había en él una corriente subterránea de tristeza, inusual para alguien tan joven que, de todas formas, no llegaba aún a la amargura..."

És un recull de visions de diferents crítics musicals sobre Michael Jackson; la seva obra i vida.
Com si fos un quadre cubista miren i pensen el cantant que va començar sent negre des de diferents punts de vista, diverses maneres de mirar-lo.
Des del que va significar per aquest nen prodigi que ja era el protagonista principal amb el grup del seus germans grans Jackson 5, el nen que quan mirava dibuixos animats a la televisió es veia ell mateix de protgonista en uns dibuixos on els 5 germans éren els personatges dibuixats.

L'enigma que sempre va ser més enllà del que tot el món veia i sentia. La fascinació global que va crear (va ser el primer cantant que va trencar les barreres racials als EUA, sobretot quan va publicar l'àlbum "Thriller", que tant el van comprar negres com blancs i per això, avui, encara continua sent l'àlbum més venut de tots els temps...). La màgia que desprenia ballant, aquells moviments -patentats- a càmera lenta; aquelles 7 o 8 cançons inmortals i perfectes que va arribar a publicar durant tota la seva carrera; l'al·lucinant (i repulsiu a la vegada) canvi que va anar experimentat el seu aspecte (pioner del body-art i de l'ús excessiu de la cirurgia estètica...), com si volgués borrar-lo i convertir-se en transparent (Curiosament, després de la seva mort, la comunitat afroamericana del seu país, el seguien considerant un dels seus: un negre...)
Però sobretot aquells últims anys enfosquits per la seva (suposada) turbulenta sexualitat i el seu "apreci i gust" pels nens i el seu curiòs casament amb la filla del rei del rock, com si fossin dues dinasties reials que s'ajunten amb una unió programada, ell que es feia anomenar "Rei del pop"...
Segurament va ser el millor cantant viu fins que ell mateix es va oblidar que era un bon cantant.
(Un nen que no va tenir infància però, que tot i això, sempre va voler ser un nen...)
Tot plegat, i al llarg del temps, es va convertir en un ésser irrepetible, únic i anormal, carregat de llums i ombres; un freak de la cultura popular...

Els diferents autors dels assajos afronten tots aquests interrogants fascinats per la figura que va arribar a ser i per la música que va crear.
Figura mediàtica i postmoderna com cap altre abans que ell, ni després, va acabar sent el símbol d'una època que ja no existeix...

"Michael Jackson fue tanto el final de algo como el inicio de otra cosa. La fama de Jackson, como la de los Beatles antes que él y la de Elvis antes que ellos, solo fue posible en una era de "cultura de masas" que ya no existe. En la época de producción en masa fordista y el marketing masivo, los productos culturales también se vendían masivamente. Este proceso alcanzó un nivel de intensidad cuando la televisión remplazó al cine y las radios como los medios masivos dominantes. Elvis, los Beatles y Michael Jackson son figuras de un período entre la introducción de la televisión de aire y la televisión por cable, los juegos de vídeo hogareños e Internet. Las últimas tecnologías, junto con el cambio general de una producción en masa a un régimen de acumulación flexible y de organización toyotista de la producción (con su variedad infinita de opciones para cada cliente), hacen que ningún famoso pueda tener hegemonía cultural que tuvieron Elvis, los Beatles y Michael Jackson..."
Els dos fragments citats son de l'assaig de Steven Shaviro.

diumenge, 9 de novembre de 2014

Seixanta-un poemes - Francesc Parcerisas




             BUSCO...

Busco, darrere cada petit estremiment, 
el lloc segur: la mà, l'escalfor, l'ombra.
El demà i l'ahir són només ara.
Busco el cos que arriba o marxa
i que mai el goig no encalla.
Fidel potser només a mi
que em sé les pors i l'escletxa
dels finals, busco una llenca de llum,
prima, per si volies, a poc a poc,
en la posta, acompanyar-m'hi.



           PAISATGE

¿Què som aquí, entre les pors?
Vindran els vents i el sofre
que omple les glaceres
i em costarà recordar
com vaig perdre
els teus ulls petits.
Veig com l'aigua cau
amb un brogit etern
entre penyals que no puc saber
si pensen i els dies esdevenen
engrunes fosques i maldestres.
De tornada, el gos saltironeja
i corre; reconeix el camí de casa
i no tem que sigui buida.


A la revista digital Catorze, cultura viva, hi podreu llegir el preciós poema COLORS.
I aquí els primers poemes del recull.

M'han agradat, m'han transportat a platges i ports, a passejos, a llits, a mans que acaronen, a desitjos de complicitat, hi he vist el pas del temps, el desig, el fer camí, la tendresa, la por, la mort, els colors... un plaer llegir-los. 


Francesc Parcerisas
Seixanta-un poemes
Poesia dels Quaderns Crema, novembre 2014

dimecres, 5 de novembre de 2014

a propòsit d'EL FRENTE RUSO de Jean-Claude Lalumière


El frente ruso
Jean-Claude Lalumière
Traducció al castellà: Paula Cifuentes
Libros del Asteroide
Barcelona, 2011
192 pàgines





Vaig saber de seguida que volia llegir-lo com passa sovint amb els libros del Asteroide i, quan finalment li ha arribat l'hora, he confirmat amb fruïció aquella certesa inicial. “El frente ruso” és un petit llibre —no arriba a dues-centes pàgines— però no és de cap manera un llibre petit. Autor novell amb quaranta anys, Lalumière hi conta la història d'un jove funcionari que entra a l'Administració Pública francesa empès pel desig de conèixer els mons exòtics que de petit havia descobert en unes quantes revistes velles de viatges. Naturalment, res és com esperava i res acaba com voldria. Només amb aquests elements en té prou per bastir —amb una lleugeresa tan sols aparent i despullat de tota lírica sobrera— un veritable tractat sobre l'apatia i el conformisme, sobre el fracàs i la importància de les coses petites. Escrit amb una estructura narrativa senzilla però al mateix temps amb una prosa mesuradíssima, simpàtic però no hilarant, més a punt del sarcasme que no pas de la ironia, esdevé un relat de la gent normal per a la gent normal. Cal llegir-lo i deixar la transcendència per a un altre moment.

Uns tastets:

“...Dominé el ejercicio, tenéis que creerme, pero no destaqué en absoluto. No brillé ni por mi originalidad ni por mis conocimientos. Recibí un once, que es la nota que se atribuye al candidato que el jurado piensa que podría convenir si no encuentran uno mejor a lo largo de las pruebas. Esa nota me colocó en la frontera del fracaso, pero del lado bueno, todo hay que decirlo: el setenta y ocho de ochenta...”

“...Y sin duda fue para agradecérselo por lo que, llevado por el entusiasmo que me dominaba, propuse a Aline salir a tomar algo conmigo una noche de esas, la del sábado. De acuerdo, me respondió. Bien, entonces el sábado por la tarde, le dije sonriendo. No se me ocurría qué más decir y recordé que mi madre siempre había dicho que, en momentos así, lo mejor era sonreír, que parecías más inteligente o que por lo menos eras más agradable a la vista...”

“...La cena fue triste. Mis padres estaban contentos de verme y lo manifestaban manteniendo una conversación banal en la que se podía leer el deseo de engañar su angustia ante lo que acababa de acontecer..."


I, finalment, és clar:

“...Uno piensa que ha llegado a un sitio nuevo. Hasta que se da cuenta de que todo es siempre igual. La historia de una vida es siempre la historia de un fracaso...”

diumenge, 2 de novembre de 2014

Houdini, Holmes, Valle-Inclán i l'home amb raigs X als ulls



El 3 de juliol de 1878 arriba als Estats Units d’Amèrica Erik Weisz, procedent d’Hongria. Té quatre anys i va acompanyat de la seva mare i els seus quatre germans. Fill d’un rabí de Budapest, Erik acabarà convertint-se en un dels mags més famosos del món, sobretot per la seva habilitat com a escapista. Un mite que serà conegut amb el nom de Harry Houdini.

Però més enllà de les seves proeses, que van donar la volta al món, l’esforç més gran de Houdini es va dirigir a construir ell mateix aquest mite amb la tenacitat de qui escapant busca trobar-se. En ell s’hi van barrejar la lluita de l’home que es construeix a si mateix a l’Amèrica de les grans oportunitat i la de l’emigrant jueu que fa de l’adversitat l’arma amb què es construeixen els somnis.

Mag, pioner de l’aviació, escriptor, actor i director de cinema, Houdini va ser, a més, un estudiós de la història de la màgia i va dedicar bona part de les seves energies a desemmascarar els que utilitzaven la màgia fent creure que tenien poders sobrenaturals i a lluitar, sobretot, contra les pràctiques espiritistes i els entabanadors que s’aprofitaven de la bona fe de la gent.

La seva mort l’any 1926 està envoltada de llegendes. La primera i més estesa atribueix la causa de la mort a un error que no li va permetre escapar d’una cubeta plena d’aigua. La segona, que va morir enverinat pel seus enemics espiritistes. La veritat és, però, que va morir d’una peritonitis deguda als cops que va rebre al ventre quan uns estudiants universitaris, després d’una actuació del mag, van voler comprovar si la seva resistència als cops era certa o no. Houdini va acceptar, però va encaixar els cops de puny abans d’estar suficientment preparat, la qual cosa li va suposar la ruptura de l’apèndix. Si més no, aquesta és la versió mèdica.

És més que segur que Houdini va aconseguir el seu objectiu perquè el mite reviu periòdicament com la natura que es resisteix a sucumbir a les adversitats i les catàstrofes. I darrerament estem en plena efervescència Houdini.


En aquest sentit, i després de l’estrena de la minisèrie Houdini als Estats Units, interpretada per Adrien Brody, l’editorial Nórdica ha publicat aquest any una acurada edició de Traficantes de milagros y sus métodos, il·lustrada per Iban Barrenetxea, on Houdini fa un repàs gairebé antropològic d’alguns dels fenòmens presentats com a espectacle de màgia però que tenen les seves arrels en tradicions antigues.


El 2013 era l’editorial Capitán Swing que editava Cómo hacer bien el mal, on Houdini recull, a partir d'entrevistes a delinqüents i agents de policia, mètodes infalibles per cometre un crim i no ser enxampat, i revela alguns dels seus millors trucs d’escapisme amb la intenció de desacreditar els seus rivals. Amb aquests textos, Houdini és tan astut com bon il·lusionista i demostra que les coses no són sempre el que semblen.


També de 2013 és Sherlock Holmes contra Houdini, de La Felguera Editores. El llibre narra la relació entre Houdini i l'escriptor Arthur Conan Doyle, defensor a ultrança de la vida en el més enllà i de les forces paranormals. De l’admiració i l’amistat que tots dos van compartir es va passar a un ferotge enfrontament quan, a la mort de la mare de Houdini, Doyle va organitzar una sessió d’espiritisme per contactar amb ella perquè l’il·lusionista hi pogués parlar. La sessió va ser, evidentment, un fracàs i des d’aleshores Houdini va lliurar una aferrissada lluitar contra Doyle i els espiritistes, als quals va desacreditar.

Houdini no va actuar mai a Espanya, però sí que va estar relacionat amb un estrany cas en el qual hi va estar implicat l’escriptor Valle-Inclán i el científic Ramón y Cajal. La història la narra un magnífic llibre, excepcionalment ben il·lustrat i editat, també, per La Felguera Editores: Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos x en los ojos. L’autor és l’escriptor Ramón Mayrata, que també ha fet d’antropòleg i és un estudiós de la màgia i els autòmats. En el text l’acompanya Grace Morales, amb un estudi sobre la relació de Valle-Inclán amb l’espiritisme. No oblidem que en el tombant dels segles XIX i XX l’espiritisme va tenir una influència transversal entre totes les capes de la població, tant pel seu component pseudocientífic com per la influència que va generar en el món intel·lectual, l’anarquisme i en certa part de l’esquerra vuitcentista.


Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos X en los ojos comença amb una notícia que l’any 1923 va generar una gran polèmica entre intel·lectuals, periodistes i científics. Argamasilla, un jove descendent d'una família d'aristòcrates, assegurava tenir visió de raigs X que li permetia veure a través dels cossos opacs. La polèmica entre  defensors i detractors va arribar fins a les més altes instàncies. A l'abril, per iniciativa de la reina Maria Cristina, es va constituir una comissió per estudiar el cas, presidida per Ramón i Cajal i formada per oculistes, neuròlegs, psiquiatres i físics. Robert Richet, un prestigiós metge francès, va quedar completament convençut dels poder del jove aristòcrata, fins al punt d’afirmar: “Estem en dies de descobrir nous raigs. Ens trobem en presència d'un dels majors descobriments dels nostres dies”.

Houdini i Argamasilla

Valle-Inclán, defensor del psiquisme i l’esoterisme, va intervenir a favor d'Argamasilla, assegurant que no tot el que és real pot ser demostrat científicament. El nom i la fama d’Argamasilla es va estendre per tot el món i va arribar fins a Harry Houdini, que li va llançar el repte de demostrar-li personalment els seus poder. L’any 1924, mentre una joveneta Concha Piquer es passejava pels escenaris de Broadway i participava de la primera gravació de cinema sonor de la història, Argamasilla anava als Estats Units amb els diaris espanyols presentant-lo com a ambaixador de la hispanitat. Com si fos un fenomen de fira, va fer una gira pel país anunciat com “l'home amb raigs X als ulls”. Tot va anar bé fins que es va trobar cara a cara amb Houdini... La resta ho trobareu en el llibre.

A més de la magnífica història escrita per Ramón Mayrata i l’estudi de Grace Morales, el llibre inclou documentació diversa sobre la polèmica: els articles del psiquiatra més rellevant de l’època, el Dr. Gonzalo Lafora, en el diari El Sol; el fulletó de Harry Houdini, on explica el sistema que feia servir Argamasilla; y les enginyoses declaracions que Valle-Inclán va fer a diverses publicacions.

Argamasilla potser tenia alguna cosa més que aires de grandesa i deliris. És probable que participés del desig i les fantasies que l'invent dels raigs X va generar i que va contagiar-se de generació en generació, fins que el cinema ho va explotar els anys 60 i una joguina va fer caure els incauts. Vegeu si no Amb raigs X als ulls.