dimecres, 31 d’agost del 2016

LA INSÓLITA PASIÓN DEL VENDEDOR DE LENCERÍA. Asako Hiruta

La insólita pasión del vendedor de lencería
Asako Hiruta
Reservoir Books ed.
2016
216 pàgs.
Traducció de Marta E. Gallego Urbiola






No sé si aquesta novel·la és un clar exemple del que últimament s'anomena narrativa chick-lit, perquè no la sovintejo però sí que he trobat un relat fresc, quasi de comèdia romàntica (però que tampoc és una cosa negativa) en 3/4 parts de la novel·la, tot i que llavors el que m'ha acabat interessant més ha sigut l'última part perquè és on l'argument s'escapa d'aquest [diguem-ne] "costumbrisme romàntic" femení més característic per endinsar-se dins el drama que ha de viure la protagonista.

Asako Iruta és una autora japonesa que havia guanyat un premi de literatura eròtica de dones per dones [Glupss!!! Així ho diuen a la nota biogràfica interior...] i un parell de recull de contes abans de consagrar-se amb aquest text llarg de "La insólita pasión..."

L'argument és una noia jove que treballa a una petita agència de publicitat a Tòquio i que un dia, casualment, entra a una curiosa i amagada botiga de roba interior femenina amb un curiós venedor.
A partir de les seves compres de roba interior i de la seva relació amb la botiga i el seu venedor anirà resolent alguns episodis descontrolats de la seva existència diària.
El to del relat, pot fer pensar una mica en aquest estat emocionalment catatònic, dels habitants japonesos a les seves grans ciutats, que hem vist a les pel·lícules japoneses contemporànies, habitants superats pel seu entorn; i sense la deriva romanticona i simpàtica que després va agafant el text (almenys fins abans del principi del desenllaç) fins i tot podríem veure connexions amb els relats "més normals" del Haruki Murakami quan passen a ciutats.

En tot cas és una lectura curiosa...

"Las personas cambiamos de forma de ser según con quién nos encontramos en cada momento. A veces lo hacemos de manera consciente y a veces sin darnos cuenta, pero es un hecho innegable. Tratamos de parecer más altos, más bajos, más solícitos, más dignos o simplemente intentamos agradar a nuestro interlocutor. Por eso, nuestro "verdadero yo" solo existe cuando estamos solos, ya que el contacto con otro ser humano nos transforma de inmediato."

dilluns, 29 d’agost del 2016

VOCES DE CHERNÓBIL. Svetlana Alexievich

Voces de Chernóbil
Svetlana Alexievich
Debolsillo ed.
2015
406 pàg.
Traducció de Ricardo San Vicente





Poca cosa es pot dir més de la última Premi Nobel, la bielorussa Svetlana Aleksievitx, que no s'hagi dit ja.
Repetir, un cop més, que és un premi molt merescut i per una autora que parteix del periodisme literari i la realitat.

Aquest seu "Voces de Chernóbil" el podríem ajuntar amb el clàssic "Hiroshima" de John Hersey; però mentres aquest relata el Moment, el text de l'Svetlana és un recull de monòlegs d'entrevistats supervivents de l'explosió, familiars... Tots víctimes anònimes... Gent de l'exèrcit, científics... El Després.

Comença amb un dels primers bombers que hi va arribar just després de l'accident, un relat aterrador explicat per la dona del bomber; igual que tota la resta de veus que van entrant en el text i que ens van explicant com van ser la seves vides a partir de llavors.

És desolador i tristíssim perquè, a més de la tragèdia, hi podem veure la ineficàcia del sistema rus d'aquell moment, que estava en declivi i que l'explosió de la central nuclear de Txernobil va certificar i, sobretot, accelerar.
Mentre Gorvachov sortia a la televisió dient que només era un incendi i que tot estava controlat, milers de persones, totes innocents, anaven morint per culpa de la inoperància del poder i les decisiones equivocades o tard que els dirigents van anar adoptant.
I el que anem llegint amb horror és el que ens va explicant la gent normal que era allà, mal informats mentre respiraven la radiació.
Com els hi va canviar la vida el succés i a molts com els hi va afectar a la salut a ells i als seus familiars.

"-¿A ver si sabes cuál es mi mayor deseo?
-¿Cuál?
-Una muerte corriente y no como las de Chernóbil."

Nens que vivien a pocs quilòmetres de la central, families desallotjades, iaies que no van voler marxar dels seu poble ni deixar les cases, bombers que van anar a la central sense protecció igual que els milers de joves efectius que l'exèrcit va anar enviant a la zona.
Tots van explicant com van viure la catàstrofe, que va acabar sent un dels pitjors moments del segle XX.

És duríssim i llegir-ho posa la pell de gallina, però com a text és impecable.

(L'editorial Raig Verd està publicant altres obres de Svetlana Aleksievitx al català!!)

dissabte, 27 d’agost del 2016

Somnis d'estiu ran de mar - Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria

Arxiduc LLuís Salvador d'Àustria
Somnis d'estiu ran de mar
Ensiola Editorial, 2015
Primera edició de 1912

A la contraportada hi podem llegir:

"El gran investigador que fou l’Arxiduc no deixa massa espai a l’home sensible que porta dins per a l’expansió dels seus sentiments més íntims. El positivista dóna lloc al viatger sentimental en poques ocasions. Una d’elles, potser la més notable, és a Somnis d’estiu ran de mar, on la seva prosa captura instants de bellesa que menen el lector a amarar-se de la naturalesa transcendent de les coses."


 L'Arxiduc, home savi i estudiós de la mediterrània, visità per primera vegada l'illa de Mallorca l'any 1867 i se n'enamorà,  el 1872 comprà el monestir i col·legi de Miramar, amb el doble objectiu de gaudir de la costa de Valldemosa i el de recuperar la figura de Ramon Llull. La seva gran obra principal fou "Die Balearen in Wort und Bild geschildert (1869-1891)", que és el primer estudi global de tot l’arxipèlag i en el qual ocupa un lloc central Mallorca.

En aquest enllaç a la pàgina del Consell de Mallorca ens expliquen qui fou l'Arxiduc.

"Somnis d'estiu ran de mar" són les seves impressions de la contemplació de la costa malloquina, són una delícia per a tots els sentits, i si aconsegueixes tancar els ulls mentre llegeixes et transporta directament a una cala mallorquina on  pots sentir les onades i l'escalfor del sol,  els diferents ocells que s'hi passegen, els peixos que hi neden, els eriçons, la transformació dels núvols... la comunió  poètica entre una natura exuberant i ufanosa i un humilíssim observador. 

Setanta-set pàgines que us recomano moltíssim!!

"I per gosar d'aquests magnífics quadres no se necessiten col·leccions d'art de rics senyors, ni els museus d'un gran ciutat; per tot arreu los tenim oberts i disfrutables, a cada vorera de roques del món. És tan solament necessari que un aprenga a mirar-los, a apreciar.los i a gozar-los. Cap art per perfeccionada que sia por representar lo que la naturalesa mos mostra. Quin alarde de formes, quina magnificiència de colors, quina varietat se desarrolla davant els ulls marevellats!"

"La mar i el cel són tan blaus, tan profundament blaus, que sembla que un se mescla amb l'altra, i des de la costa precisa tirar la retxa de l'horitzó per conèixer fins on arriba la mar. Solament en un punt únic se veu un puntet blanc; és la vela d'alguna petita barca viatgera; per lo demés, res en tot l'horitzó gran i ample. I així la presència dels homes expressada per la petita vela blanca no destorba la gran tranquil·litat de la naturalesa, ni la domina; no ñes més que un accessori molt secundari."

(Esperem que no aixequi el cap de la seva tomba, ben segur s'entristiria... )

dijous, 25 d’agost del 2016

Les petites virtuts - Natalia Ginzburg

Les petites virtuts
Natalia Ginzburg
Ático de los libros, 2015
Traducció d'Elena Rodríguez

“Les petites virtuts” són un caramelet dels dolços, onze textos on l’autora va desgranant moments de la seva vida, podríem dir que són autobiogràfics, però són alhora pura literatura, pura observació del món que l’envolta, relat de la vida que viu i de les persones que l’habiten.


Dividit en dues parts,  la primera reuneix els escrits en els que l’autora explica els hiverns que va passar amb el seu primer marit als Abruços, desterrat per en Mussolini, pocs mesos després el seu marit, Leone Ginzburg, cofundador de l’Editorial Enaudi, moria torturat en una presó. En un altre dels textos, explica a través d’unes sabates trencades, la fragilitat de la vida i alhora les meravelles que ens ofereix.  Ens retrata, en un altre, el seu amic Cesare Pavese, és un “fotografia” d’amiga, sincera, humil, preciosa. Dedica dos textos a Anglaterra, que l’acull durant un temps, el país de la melancolia l’anomena, i en fa un retrat amb ulls mediterranis,  posant de manifest, com en tots els seus escrits, les contradiccions que configuren la humanitat. I tanca aquesta primera part un text deliciós sobre la relació que té amb el seu home.


La segona part s’inicia amb un text breu en el que escriu sobre l’angoixa permanent amb què conviu qualsevol persona que ha viscut una guerra, l’angoixa i la por que transforma la manera de veure el món, i ho torna a fer amb una senzillesa i humilitat que emocionen. Continua amb un text sobre l’ofici d’escriure, el seu ofici d’escriure, els seus inicis, la consolidació, com li va afectar la maternitat al fet d’escriure, com la fa sentir ser una escriptora... meravellós. Dedica un text a condemnar el silenci entre les persones, és tan cert el què explica, i potser sí que hem millorat una mica i som capaços de parlar més i amb més profunditat, però encara són massa les coses que es callen i que sovint porten a l’autocondemna. Un altre text és sobre la complexitat de les relacions humanes, ho explica, com qui no vol la cosa perquè tots els seus escrits són així, amb una aparent innocència que deixa entreveure una gran profunditat. I finalment el text de les petites virtuts, que és una lliçó fabulosa d’educació als fills, als alumnes, als menors... una lliçó donada des de l’experiència vital d’una gran dona, d’una dona que va patir, que no es va enfonsar, que va lluitar, que mai no va parar de créixer, una lliçó des de la humilitat, la senzillesa i l’elegància.

Fins ara no havia llegit la Ginzburg, “Les petites virtuts” m’han obert una porta immensa. Em resultaria difícil dir quin dels textos m’ha agradat més perquè tots ajuden a entendre el món una mica millor.


“Miraré el rellotge i tindré en compte el temps, vigilant i atenta a tot, i m’encarregaré que els meus fills tinguin sempre els peus eixuts i calents, perquè sé que així ha de ser si ens és possible, almenys durant la infància. Potser per aprendre després a caminar mb les sabates trencades, és bo tenir els peus eixuts i calents quan s’és un nen.”



“Amb meravella, ens adonem que d’adults no hem perdut la nostra antiga timidesa davant del proïsme; la vida no ens ha ajudat en absolut a alliberar-nos de la timidesa. Encara som tímids. Però no ens importa, ens sembla que ens hem guanyat el dret a ser tímids; som tímids sense timidesa, tímids amb valentia. Tímidament busquem les paraules correctes en nosaltres mateixos.”


“El secret de l’educació consisteix en endevinar els temps”

A la revista cultural Catorze van publicar el text "El meu ofici" el podeu trobar en aquest enllaç:
 http://www.catorze.cat/generapdf.php?id=3511

divendres, 19 d’agost del 2016

Fin de poema - Juan Tallón

Juan Tallón
Fin de poema
Alrevés, octubre 2015
Ed. Sotelo Blanco, 2013 (en gallec)


Com van ser les darreres hores dels poetes  Cesare Pavese, Alejandra Pizarnik, Anne Sexton i Gabriel Ferrater?  Juan Tallón se les inventa, sense focs d’artifici, sense massa justificació, sense jutjar que volguessin acabar la seva vida, i ho fa amb delicadesa, amb poesia, fins i tot amb tendresa, tal i com es podria explicar la decisió de deixar la vida d’un amic íntim una vegada aconsegueixes abandonar el sentiment, intrínsec, de culpa. Ens explica les darreres hores de cadascun d’ells, intercalant-les, les darreres trucades, les darreres paraules escrites, les darreres mirades... què en sap el Sr. Tallón de les vides d’aquests poetes suïcides? Suposo que el què es pot trobar als llibres i a la xarxa, però de fet és indiferent, perquè deu conèixer bé la seva poesia i és en ella on ells mostraven el seu abisme, el seu buit molt més profund que la seva vida.  Tallón els reuneix i fa una gran festa de poetes suïcides, una festa gens pretensiosa, discreta, una festa certament trista, però al cap i a la fi, una celebració de la vida que van aconseguir de viure, i del llegat que ens han deixat a nosaltres, humils lectors. No ens explica com moren, ni fa una anàlisi moral del suïcidi, l’autor fa un vol de papallona sobre el què podrien haver sigut les hores finals.

“Ha dormido media hora, pero de cinco minutos. Y con los ojos abiertos. Aunque a veces la escasez es pródiga. En ese tiempo ha tenido una pesadilla en la que era una poeta sin voz, bloqueada, con la boca arrancada....”

“Anne no podia escribir de verdad, comprometiendo su vida, si antes la voz de las cosas no le susurraba. Todo poema es una transcripción de las confidencias de una voz que se dirige a la autora en un registro solo descifrable por ella. Es la voz inaudible.”

“Tiende la maleta sobre la cama, introduce una camisa, alguna muda, calcetines, todas sus pastillas, los diarios personales, sus últimos poemas y un ejemplar de los Diálogos con Leucó que hay sobre la mesilla. Todavía algunos días, si la oscuridad se empoza, ese libro le da consuelo. Mientras completa la maleta advierte que se expande el fastidio. Lo contraría esta imprevisión. La decisión de viajar a Santo Stefano lo ha tomado por sorpresa. La irreflexión lo pone nervioso y la reflexión lo desazona.”

“Pero hoy descubrió que el agujero, que había estado ahí, oculto, dormido, quedaba al descubierto y lo reclamaba, como un viejo resentimiento. Un agujero nunca descansa mientras no se llena de nuevo.”



dijous, 18 d’agost del 2016

Una historia sencilla | Leonardo Sciascia


Una historia sencilla
Leonardo Sciascia
Traducció al castellà de Carlos Manzano
Tusquets, 2002

"Una vez más quiero sondear escrupulosamente las posibilidades que tal vez queden aún a la justicia." F. Dürrenmatt

Cita que encapçala aquesta petita joia del gran escriptor italià Sciascia, escrita i publicada el 1989, un mes abans de morir.

Una història, gens senzilla, de caire policíac, en la qual l'autor torna al tema dels seus últims llibres: el pessimisme absolut que tenia respecte al funcionament de l'ordre judicial i polític al seu país (sobretot a Sicília). No és simplement un llibre denúncia;  a banda de mostrar-nos els seus pessimisme i desesperança vers l'Estat (o millor dit, el Poder), ens ofereix una visió de la corrupció, la màfia (la paraula no apareix ni una sola vegada al llibre), el meninfotisme, la desídia... tan "humanes".

La pretesa senzillesa d'aquesta història tan concentrada seria tal volta per la manera tan magnífica de la seua escriptura: la netedat i concisió d'estil, la manera com està narrada. Una delícia.

Un petit (per la brevetat, i no per la vàlua) Sciascia imprescindible!

diumenge, 7 d’agost del 2016

LEYENDO A VILA-MATAS. Gonzalo Maier

Leyendo a Vila-Matas
Gonzalo Maier
LOM ed.
2011
89 pàg.








A Gonzalo Maier només el coneixíem per dues petites joies minúscules molt recomenables editades per Minúscula ed.

D'una petita editorial chilena, ens arriba ara, però editat el 2011, aquest llibret que és una petita i deliciosa joia.
Gonzalo Maier que té una constant amb els viatges en tren i els desplaçaments horitzontals ens presenta aquí, també, a un escriptor que es diu Gonzalo Maier i que està fent un viatge en tren des d'Amberes a Barcelona, per trobar-se amb l'escriptor Enrique Vila-Matas.

I les 89 pàgines del llibre són la crònica del viatge i els pensaments de Maier, del què va deixar a Amberes i del què voldria trobar a Barcelona, però també la gent que l'envolta al tren i, en especial, una noia que té al costat i amb qui iniciarà una conversa...

"...en realidad pretendíamos dejar de ser quienes éramos."

dilluns, 1 d’agost del 2016

El Hambre.- Martín Caparrós







Martín Caparrós
El Hambre
Anagrama, 2015



Més d'un any resistint-me a llegirlo.
Em feia por.
Confirmat: quina por!
"El hambre fue muchas veces el punto de partida de revoluciones: demostraban más allá de toda duda que el estado de cosas no servía, no cumplía con las necesidades mínimas. Y, además, ponía la vida en un valor muy relativo: ya que no tengo comida y me voy a morir, que sea peleando, que sea con alguna esperanza. Por eso el hambre mete miedo, por eso mandan las bolsas de granos." (Pàg. 613)
Conec la capacitat de Caparrós per portar-te de viatge. Per fer-te conèixer móns, persones, històries... Per dur-te a passejar per indrets ben diferents. En aquesta ocasió és per llocs ja coneguts, a la tele, sobretot (més a prop, ja no tant). Ens durà a Níger, a Índia, a Bangladesh, als Estats Units (caram, quin pais més estrany per a parlar de fam, no?), anirem cap a l'Argentina, al Sudà del Sur (l'últim país creat, de moment, em penso), a Madagascar...
De la Xina parlarà moltes vegades, encara que diu d'ella que no pot asegurar la veritat d'allò que li han contat i oposa dades a les "veritats" que l'occident en conta.
Llegirem moltes vegades el nom d'Aisha i les seues dues vaques. Davant l'oferta d'acomplir-li qualsevol desitg seu, Aisha demana una vaca que li done molta llet, per a vendre una part i poder comprar allò que cal per fer bunyols, i vendre'ls, i així poder menjar alguna cosa més enllà de les boles de mill. Insisteixo, qualsevol desig. Aisha demana: ¿dues vaques?
"[...]nada me impresionó más que entender que la pobreza más cruel, la más extrema, es la que te roba también la posibilidad de pensarte distinto. La que te deja sin horizontes, sin siquiera deseos: condenado a lo mismo inevitable." (Pàg. 11)
Tornarà Aisha a mostrar el nas al llibre. Entre dades i xifres d'"economia global", del "negoci de la fam", dels "sobrers demogràfics", dels recursos i el seu repartiment, dels primers mons i els "OtroMundos", del capital i els mercats.
"El 11 de septiembre de 2001, en Nueva York, casi 3.000 presonas -2.973, dicen los archivos, aunque nunca se sabrá preciso, murieron a causa de dos ataques aéreos de nuevo tipo. Ese mismo día, en el resto del mundo, unas 25.000 personas murieron por causas relacionadas con el hambre. Y al otro día otras tantas, y al otro, y al otro. " (Pàg. 366)
Però aquest és un blog de llibres i aquest és un llibre de viatges. És una crónica que ens acompanya per països acabats de crear, per muntanyes de fem convertides en llar i lloc de treball de molts, per barris que arrepleguen a tots els exclosos del camp i l'agricultura tecnificada, a continents repartits entre colons per treure'n profit...
Una crònica contada amb bon ofici: sis-centes pàgines de la millor prosa argentina, amb paraules i expressions espurnejants, certeres, diguem-ne quirúrgiques.
També és una anàlisi socio-económica brutal d'estructures supra-nacionals i mega-capitalistes. Un repàs completíssim de països tradicionalment "pobres" i àrees emergents de pobresa als nostres pobles i ciutats del primer món.
La crònica de la fam i el menjar que es llança, de la fam i el menjar amb el que s'especula.
Cada capítol conté algunes pàgines encpaçalades pel títol (Palabras de la tribu): veus dels "famolencs", reflexions desl implicats -afectats i causants- , del mateix autor... seguint un guió semblant:
¿Cómo carajo conseguimos vivir sabiendo que pasan estas cosas?
Cadascun dels capítols, després de la descripció i el relat detallat, s'acompanya d'una reflexió dels rostres de la fam: L'origen de les espècies, La mà de l'home, Una altra vegada brou, La desigualtat, La caritat ben entesa, Una metàfora.
"Una metáfora, la más brutal, más inmediatamente comprensible del desprecio que algunos tienen por los otros, del desdén por su suerte, de la desgracia y la injusticia de no poder hacer lo más primario. Para nosotros, lectores, occidentales saciaditos, el hambre es una metáfora de los demás me importan tres carajos. O dos carajos con cuarenta y ocho carajitos porque no se vayan a creer, yo aporto para esos que van y los ayudan. Lo cual es una posición válida con apoyos técnicos de los más sólidos; sólo hay que atreverse a pronunciarla. Y, asimismo, es una metáfora brutal para algunos de los que sufren: no les importa una ierda, si me muero les da igual, no existo para ellos. Ojalá no existieran para mí." (Pàg. 521)
Caparrós arredoneix el llibre amb un capítol dedicat a les "noves colònies": el rol que pensàvem superat del "blanquito" que ve a salvar-nos i a dur-nos de la mà cap al progrés...
I aquest capítol el completa amb una mena d'epíleg que recapitula les agressions, les deseperances i les angoixes.
No em resisteixo a copiar el final:
"Entonces pensar cómo sería un mundo que no nos diera vergüenza o culpa o desaliento -y empezar a imaginar cómo buscarlo.
Es una frase de dos líneas: pueden ser años, décadas, errores y desastres y quién sabe.
Es una frase de dos líneas, una historia de vidas y más vidas.
La vuelta de la historia."
(Pàg. 617)
És un llibre amarg. Amb final obert.
Llegit sentint de fons la Cançò de la Terra de Mahler (és l'únic llibre que he pogut llegir sentint Mahler, per cert) i amb el Rèquiem de Mozart, és, sense dubte, una experiència forta, punyent. Recomanable, o no.
Algú hauria de regalar aquest llibre als que sembla que continuaran repartint-se poder i deixalles als nostres governs.