Fin de poema - Juan Tallón

Juan Tallón
Fin de poema
Alrevés, octubre 2015
Ed. Sotelo Blanco, 2013 (en gallec)

Com van ser les darreres hores dels poetes  Cesare Pavese, Alejandra Pizarnik, Anne Sexton i Gabriel Ferrater?  Juan Tallón se les inventa, sense focs d’artifici, sense massa justificació, sense jutjar que volguessin acabar la seva vida, i ho fa amb delicadesa, amb poesia, fins i tot amb tendresa, tal i com es podria explicar la decisió de deixar la vida d’un amic íntim una vegada aconsegueixes abandonar el sentiment, intrínsec, de culpa. Ens explica les darreres hores de cadascun d’ells, intercalant-les, les darreres trucades, les darreres paraules escrites, les darreres mirades... què en sap el Sr. Tallón de les vides d’aquests poetes suïcides? Suposo que el què es pot trobar als llibres i a la xarxa, però de fet és indiferent, perquè deu conèixer bé la seva poesia i és en ella on ells mostraven el seu abisme, el seu buit molt més profund que la seva vida.  Tallón els reuneix i fa una gran festa de poetes suïcides, una festa gens pretensiosa, discreta, una festa certament trista, però al cap i a la fi, una celebració de la vida que van aconseguir de viure, i del llegat que ens han deixat a nosaltres, humils lectors. No ens explica com moren, ni fa una anàlisi moral del suïcidi, l’autor fa un vol de papallona sobre el què podrien haver sigut les hores finals.

“Ha dormido media hora, pero de cinco minutos. Y con los ojos abiertos. Aunque a veces la escasez es pródiga. En ese tiempo ha tenido una pesadilla en la que era una poeta sin voz, bloqueada, con la boca arrancada....”

“Anne no podia escribir de verdad, comprometiendo su vida, si antes la voz de las cosas no le susurraba. Todo poema es una transcripción de las confidencias de una voz que se dirige a la autora en un registro solo descifrable por ella. Es la voz inaudible.”

“Tiende la maleta sobre la cama, introduce una camisa, alguna muda, calcetines, todas sus pastillas, los diarios personales, sus últimos poemas y un ejemplar de los Diálogos con Leucó que hay sobre la mesilla. Todavía algunos días, si la oscuridad se empoza, ese libro le da consuelo. Mientras completa la maleta advierte que se expande el fastidio. Lo contraría esta imprevisión. La decisión de viajar a Santo Stefano lo ha tomado por sorpresa. La irreflexión lo pone nervioso y la reflexión lo desazona.”

“Pero hoy descubrió que el agujero, que había estado ahí, oculto, dormido, quedaba al descubierto y lo reclamaba, como un viejo resentimiento. Un agujero nunca descansa mientras no se llena de nuevo.”