dilluns, 28 de febrer del 2011

Radiaciones I. Diarios de la Segunda Guerra Mundial, Ernst JÜNGER

Radiaciones I. Diarios de la Segunda Guerra Mundial. Anotaciones del Cáucaso (1939-1943) (Strahlungen: Kaukasische Aufzeichnungen)
Ernst JÜNGER
Tusquets

Porto anys llegint i rellegint aquesta obra mestra del memorialisme europeu, d'Ernst Jünger. Els seus diaris són, probablement, d'allò més màgic, perturbador i alhora sublim que s'ha escrit dins el context infernal de l'apocalipsi de la Segona Guerra Mundial. Us mostro uns fragments que em van commoure profundament quan els vaig llegir:

"Apsherónskaya, 1 de enero de 1943

Me encontraba en una gran casa de huéspedes y hablaba de las maletas de los viajeros con el portero, quien llevaba en su uniforme llaves bordadas con hilo de plata. El portero decía que, incluso en situaciones de gran desconcierto, los viajeros se separan muy a disgusto de sus equipajes – éstos significan para ellos algo más que el envoltorio de sus pertenencias, dentro de las maletas está la continuación del viaje, así como el prestigio y el crédito. El equipaje, decía el portero, es como el barco, que es lo último que se deja en la estacada cuando se realiza un viaje por mar, más aún, es como la propia piel. De manera oscura entreveía yo que aquella casa de huéspedes era el mundo y que la maleta era la vida.

Lötzen, 10 de enero de 1943

Llegué a Lötzen al mediodía e inmediatamente pedí que me pusieran por teléfono con Kirchhorst y con Leisnig. Por boca de Perpetua he sabido, a las siete de la tarde, que mi buen padre ha muerto, cosa que yo había presentido ya con toda claridad. Será enterrado en Leisnig el miércoles próximo; llegaré, pues, todavía a tiempo, lo cual me tranquiliza mucho.

He estado meditando largo tiempo sobre mi padre, sobre su destino, su carácter, su humanidad, igual que lo había hecho muchas veces en los últimos días.

Kirchhorst, 21 de enero de 1943

En Leisnig acudí enseguida al cementerio, tras haber saludado brevemente a mis hermanos; en el cementerio me entregó la llave de la capilla mortuoria la Heimbürgin, la “amortajadora”. Estaba ya oscureciendo cuando abrí la puerta. En el ataúd abierto, colocado sobre un alto catafalco, vestido de frac, mi padre, en una gran lejanía, solemne. Me acerqué lentamente, encendí las velas a derecha e izquierda de su cabeza. Largo tiempo estuve mirando su cara, que se me había vuelto muy extraña. Especialmente la parte de abajo, el mentón, el labio inferior, pertenecían a otra persona, a un desconocido. Di unos pasos hacia atrás por su lado izquierdo y contemplé su frente y su mejilla, en la cual era visible todavía como una raya roja la bien conocida cicatriz causada por un sable; entonces conseguí restablecer el contacto – vi a mi padre como lo había visto innumerables veces después de comer, sentado en su butacón y charlando. Alegría de encontrarlo todavía antes de que me lo ocultase la tierra. Pensamiento: “¿Estará dándose cuenta ahora de esta visita mía?”. Toqué su brazo, que había adelgazado mucho, toqué su fría mano; como para descongelarla, una lágrima cayó sobre ella. ¿Qué significado tiene ese silencio enorme que rodea a los muertos?

Ha fallecido a los setenta y cuatro años y, por tanto, ha vivido diez años más que su padre y diez años menos que su madre. Eso viene a confirmar una vez más mi parecer de que uno de los métodos de calcular la edad probable en que alguien morirá consiste en sacar la media de los años vividos por sus dos progenitores, suponiendo que su fallecimiento haya ocurrido en circunstancias normales.

Por la noche dormí en su habitación, en la que, con una iluminación íntima, le gustaba leer o jugar al ajedrez en la cama. Aún estaban en al mesilla de noche los libros con que se había ocupado en los últimos días – la Historia de los griegos, de Jäger, así como obras sobre el modo de descifrar jeroglíficos y revistas de ajedrez. Allí me sentí muy cerca de él y experimenté un vivo dolor al contemplar su bien ordenada intimidad doméstica. La casa es nuestro vestido, es una ampliación de nuestra esencia que ordenamos a nuestro alrededor. Cuando fallecemos, también su forma se pierde pronto – de igual manera que también pierde su forma el cuerpo. Pero en aquella habitación todas las cosas se hallaban frescas aún y cada objeto parecía estar dejado allí de su mano un instante antes.”

JUVENTUD AMERICANA. Phil LaMarche

Juventud Americana
Phil LaMarche
Anagrama Ed.
(Traducció de Jaime Zulaika)
222 pàgines

Aquesta primera novel·la de l'autor Phil Lamarche, explica què li passa a un noi que està a punt de començar l'institut, i l'estiu abans a casa seva mentre ensenya la seva escopeta de caça a uns nois veïns, es dispara i un dels amics mort.
Obligat per la seva mare a mentir a la policia per salvar-se, tota la història és la angoixa que porta el noi dins, com es va posant contínuament en problemes: a l'institut es fa amic d'una banda de joves feixistes perquè són els únics que no l'eviten, s'enamora d'ell la pitjor noia de l'escola, etc.
Tot això enmig d'una crisi econòmica que ofega els pares del jove i d'una urbanització deixada a mig construir per culpa de la recessió; angoixa que va per dins i per fora...

Una novel·la de formació (com si fos una espècie de "Guardià al camp de sègol" del segle XXI) que enganxa i no et deixa parar de llegir fins el final.

diumenge, 27 de febrer del 2011

Herta Müller, la seva poesia

- El guarda saca su peine En el moño mora una señora. Linteo poesía, 2010
- Los pálidos señores con las tazas de moca. e.d.a.-Norte y Sur, 2010

Vull saber alemany. Si més no, l'alemany que sap la Müller. I només vull saber alemany; perquè no vull saber l'horror que ella ha conegut. Ni l'emigració, ni la dictadura, ni la manca de mocador (podeu llegir aquí el discurs d'acceptació del Nobel 2009).

Llegir la poesia de Herta Müller és mirar:
- Mires la mida de la font de cadascuna de les paraules
- Mires les diferents mides del retall
- Mires les diferents quantitats de lletres que tenen les paraules alemanyes (algunes són en veritat llargues i amb moltíssimes connnnnnssssssssonnnannnnttts)
- Mires el color del fons retallat en un dels llibres i els diferents tons de grisos en l'altre)
- Mires la mida dels versos, de vegades forçat per la il·lustració i altres vegades perquè sí
- Mires l'alineació, de vegades exquisida i de vegades descol·locada
- Mires algunes paraules que salten del conjunt, ja per grans, ja pel seu color ...
- Mires el conjunt dels versos, la seva disposició, els buits, la seva distribució en el paper
- ...

Llegir la poesia de Herta Müller és mirar quadres.

I després llegeixes la traducció del senyor Reina Palazón, de vegades tortuosa, de vegades màgica, de vegades ràpida, de vegades musical, ...

Jo vaig emprendre la lectura dels dos llibres en l'ordre contrari al que ara dono la meva benedicció. Em va poder el color i vaig començar pel de colors, el més difícil, el més madur, el més abstracte (“los pálidos señores...”). Visualment el color li confereix als poemes un contingut més complicat que el que s'aconsegueix amb els mil tons de gris possibles: les paraules et parlen amb un llenguatge afegit. Müller crea un llenguatge múltiple: Babel de lletres, colors i significats que cada lector haurà de construir, sumar, organitzar, entendre ... Cap poema és el mateix quan el tornes a llegir.
I en l'edició en gris (no sé si l'original d'”El guarda...” i “En el moño...” serà també en colors) la cosa és més normaleta. També és menys críptica. I t’introdueix millor en el que t'imagines que són les cel·les, les sales d'interrogatori, les escenes de persecució política...
Però t'arriba igualment al fons, recol·locant-te les pors i els sentits, duent-te de la mà per conèixer el que no es pot conèixer i per a entendre el que no es pot entendre, per lliscar pels fragments del riu de la memòria i els torrents de l’oblit, del que és real i del que és re-creat.

I a mi m'ha passat que he desitjat tornar a les coloraines, perquè pareix que frivolitzen una mica la por que tens i t’ho fa més suportable. Però el contingut és més cru. La navalla més esmolada. És major el rerefons. I fa mal igualment.

Müller sembla escriure poesia amb materials de rebuig. Retalls de diari. Retalls de vida quotidiana. Tasses de porcellana per beure fam. Pentinats per ocultar hematomes i espies. Cosmètics per embellir el dolor sense amagar-lo als nostres ulls.


lo más tonto es que hace horas la hierba
corre por doquier en mi vestido nuevo y yo
estoy sentada en el banco de hormigón una de cinco ante
la peluquería la primera está loca la segunda
de grandes ojos la tercera pérfida la cuarta y la
quinta ésa soy yo pues debajo de mi hay
un charco me veo dentro y tengo que
hacer una mueca si no una de las dos
que yo soy no puede distinguir el gorro de piel
de la cabeza de la otra del pájaro
muerto en el charco



(clica en la imatge per a veure-la més gran)

(a edicions de l'ocell de foc, trobaràs una petita selecció de poemes de la Müller)

dijous, 24 de febrer del 2011

LA MALETA (2.0 extended). Sergei Dovlatov

Res, companys d'ideologia i de partit, només per corroborar el què vàren dir les nostres camarades Isabelova i Miuxina, que el llibre "La maleta" del nostre compatriota Dovlatov, estava molt bé!!!

Té aquesta cosa, que ni podríem dir: "Minimalisme rus". Fred, absurd i gris, que quasi sembla còmic si no fos pel sentiment de derrota interior que amaga.

Crec que és un llibre que hauríem de convertir en doctrina i fer-lo de lectura obligatòria a les escoles on encara es llegeix sobre paper...

dimecres, 23 de febrer del 2011

Títols de llibres

Per jugar un poc: El Toni F. va apuntar que hi havia títols de llibres que eren rodons, suggeridors, engrescadors, tot un món en ells mateixos

Proposem-ne uns quants, i anirem ampliant la llista:

• "Mañana en la batalla piensa en mí".- Javier Marías

Com vaig buidar la casa dels meus pares".- Lydia Flem

• “Los mares grises sueñan con mi muerte”.- W. H. Hodgson

• “Los pálidos señores con las tazas de moca” / "El guarda saca su peine" / "En el moño mora una señora".- Hertha Müller

• “Cómo cagar en el monte”.- Katheleen Meyer

• “El curioso incidente del perro a medianoche”.- Mark Haddon

• “Mujer abrazada a un cuervo”.- Ismael Martínez Biurrun

• "Olivertti, Moulinex, Chaffauteaux et Maury" /"El tema del tema" / "Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes".- Quim Monzó.

• "Los vaqueros en el pozo".- Juan García Hortelano.

• "La muchacha de las bragas de oro".- Juan Marsé.

• "Els arcàngels no juguen a les màquines de petaca".- Dario Fo.

• "El arte de abordar a su jefe de servicio para pedirle un aumento".- Georges Perec.

La increíble y triste historia de la cándida Eréndira y su abuela desalmada".- Gabriel García Márquez.

• "La isla del día de antes".- Umberto Eco.

• "Tonto, muerto, bastardo e invisible".- Juan José Millás.

• "On he deixat les claus".- J.V. Foix.

• "Desfent el nus del mocador" - Ramon Erra

• "La solitud dels nombres primers" - Paolo Giordiano

• "El Capità Calçotets i l'atac dels vàters parlants" - Dav Pilkey

• "Els fills i la mare que els va parir" - Paul Reiser

• "Van venir com orenetes" - William Maxwell

• "Com parlar dels llibres que no hem llegit" - Pierre Bayard

• "La meva família i altres animals" - Gerald Durrell

• "Una màquina d'espavilar ocells de nit" - Jordi Lara

• "La explosión de los mangos", Mohamed Hannif

• "Pinyols d'aubercoc", Emili Manzano

• "Balzac i la petita modista xinesa", Dai Sijie

• "Momo", Michael Ende

• "Sin noticias de Gurb", Eduardo Mendoza

• "Seda", Alessandro Baricco

• "Fin", David Monteagudo

• "La Societat Literària del pastís de pela de patata de Guernsey", Mary Ann Shaffer i Annie Barrows


dilluns, 21 de febrer del 2011

MEMÒRIES. Josep Maria de Sagarra


MEMÒRIES
Josep Maria de Sagarra
Editorial Tres i Quatre
Obra completa. València

Josep Maria de Sagarra fora, entre altres coses, un prosista excel·lent, sublim, dotat d´un gran sentit del ritme narratiu i d´una ironia – més britànica que mediterrània, em sembla a mi- que el fa particularment adient per un lector actual. Sagarra va ser fill de les anomenades “Bones famílies de Barcelona”, alumne dels jesuïtes, estudiant de Dret a la Universitat de Barcelona. Sagarra va escriure les seves memòries durant l´any 1954 (poc temps abans de morir). Jo les he llegides en tres volums de la editorial valenciana “Tres i quatre”. L´editorial de Eliseu Climent porta anys publicant l´obra completa del autor.

Les Memòries es componen dels següents capítols:

1.- Cendra i animes: L´autor fa una memorable anàlisi geneaològica de la seva família des del segle XVI (1512) a la lleidatana comarca de la Segarra (concretament a Verdú) fins el naixement del propi narrador, a finals del XIX (1894) a Barcelona. En aquest llarg camí, Sagarra ens transporta amb mà mestra per la guerra de Successió entre Austracistes i Borbons, les guerres carlines, els brots de pesta i grip que arrabassaran famílies senceres a la Barcelona del segle XIX. Aquest començament de l´obra es senzillament sobrenatural, superb, alta literatura memorialística.

2.- La matinada: En aquesta part Sagarra ens porta als seus primers quinze anys de vida en el si d´una aristocràtica i alhora burgesa família barcelonina. Assistim a la realitat d´una ciutat que ja no existeix, on el jove Sagarra, més que mai, sembla sortit dels palaus de Guermantes proustians.

3.- Entre ariel i caliban: Recreació de la seva experiència universitària a Barcelona, a la facultat de Dret, així com dels seus anys al 'Ateneu i a L´Avenç. Comencen les seves grans amistats, i el coneixement de prohoms de la cultura catalana en les diferents penyes d´intel·lectuals Noucentistes, que van portar a terme la gran tasca de regenerar i impulsar la llengua catalana (Josep Carner, Josep Maria Lopez-Picó, Guerau de Liost (Jaume Bofill), Pompeu Fabra, Eugeni D´Ors i sobretot Joan Maragall).
Aquí, en aquest tram, Sagarra ens trasllada a la gran activitat cultural i intel·lectual d´una Barcelona que mai va brillar tant com llavors. I tot amb una llengua de meravellosa lectura. Mai he estat tant feliç de llegir un escriptor com en aquestes glorioses pàgines escrites amb la potencia d'un geni.

4.- Les fèrtils aventures: L´autor narra els primers viatges adolescents, amb el seu pare i germà, per Itàlia i França. Impressiona comprovar com a principis de segle XX aquestes grans famílies de Barcelona ja practicaven un exquisit turisme cultural. Aquest tram és especialment bell per com Sagarra ens explica Europa i la seva cultura. Novament ens trobem davant un escriptor de talla proustiana.

5.- Dos anys a Madrid: I potser al final de les memòries arriba allò més sublim, més important, i per mi una de les millors coses que mai s´han escrit sobre el Madrid dels anys 16 i 17 del segle passat. Realment magistral. Sagarra arriba a la capital de l'Estat com a estudiant de l'Escuela Diplomática de Madrid. L´autor ens porta el flaire social i cultural de l '“Ateneo” i dels Cafès de Pombo i Colonial, que freqüentava. Apareixen personatges de la talla d'Unamuno, Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Manuel Azaña, Gómez de la Serna. Fascinant i apassionant és la rememoració de les anomenades “Cases de dispesa” madrilenyes (Casa de Huéspedes). Capítol apart es la surrealista i inenarrable experiència de Sagarra com a representant de Francesc Cambó en el fallit projecte polític anomenat “Nueva España” (on els prohoms de la política catalana van intentar una operació similar a la que Miquel Roca va provar als anys 80 amb el partit reformista, fracassant estrepitosament i provocant escenes carpetovetòniques a l´Espanya de l´época).

Una obra compacta, magistral i genial. En la meva modesta opinió potser estem davant de la gran obra en prosa del segle XX en llengua catalana.

Fragments:

“Ramon Furtó és molt posible que no hagués conegut l´amor carnal ni les moroses moixaines del sentiment. Era una celibatari sense porositats afectives, una ànima casta, o escéptica, fregada amb terra d´escudelles. Va viure en una eterna soledad; la seva llodriguera, la constituïa una mena de golfa o altillo que per una suma ínfima li havia llogat la família Ponsich en la casa que tenien a la Riera de Sant Joan. Allí Ramon Furtó es feia la cuina, en un fogonet de carbó d´alzina, s´endreçava el llit i es rentava la roba”. (Cendra i animes, pàg. 132).
(...)
“En els temps feudals, els hereus de les grans cases enriquien els dominis espoliant el veí o anant a conquerir mujades de terra per procediments més o menys sanguinaris. En els nostres segles XVII i XVIII aquella forma tant poètica, però tan poc correcta, ja no s´estilava. Aleshores només i havia el remei d´augmentar la riquesa empescant-se un truc sublim que tripliqués el valor d´una hisenda; sembrant-hi llavors raríssimes, o criant-hi animals fabulosos, o bé dedicant-se a la usura o d´altres activitats que inflessin les rendes amb diner aconseguit per la intuïció genial o per la simple barra. Si no era així, el propietari rústic no tenia més remei que parar les teles i esperar que passés la pubilla. És clar que aquest procediment no és el més arriscat ni el més brillant, però és el que s´adiu amb el caràcter conservador, nyeu-nyeu i terriblement realista del pagès.” (Cendra i animes, pàg. 208)

PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA. Marta Rojals


El vaig sentir recomanar a LHDL del 13 de gener, en concret pel Miquel Adam; vaig suportar una lluita interna (la veueta vermella contra la blava, que diria la protagonista del llibre) entre comprar-me'l i llegir-me'l de forma desenfrenada, sense tenir en compte els 3 que tinc començats, saltant-me l'ordre preestablert uns dies abans, llençant-me a la piscina de la passió amb la que el Miquel Adam el va descriure en el programa i en el seu bloc. Va guanyar la veueta de "ves a comprar-lo ara mateix i llegeix-lo sense parar" i així ho he fet! i ha valgut la pena!

I què té de bo? Tot el que diu el Miquel Adam en el seu bloc.
A mi que m'ha agradat: el català ebrenc, encantador. Les angoixes, problemes, il·lusions de l'adolescència de la protagonista (és com si hagués anat a sopar amb alguna amiga recordant velles anècdotes), la vida de poble, estudiar la carrera a Barcelona, el tic-tac, tic-tac, les relacions intergeneracionals, les tafaneries (i el meu poble és molt més gran), les velles relacions no acabades o mig-acabades. Els accidents de trànsit i catàstrofes naturals, que tant ens van marcar, lligat amb la pèrdua de persones estimades, i el creixement personal que suposen. La reivindicació de la vida al camp.
Té moments molt tristos i moments que no et pots aguantar la riallada, escrita amb una ironia finíssima i molt sentit de l'humor!
(Això sí, he hagut de llegir el final dues vegades i crec que l'hauré de llegir una altra perquè no vull que se m'escapi cap matís)

El què en diu l'Editorial.

dissabte, 19 de febrer del 2011

SONRÍA A CÁMARA. Roberto Valencia

Sonría a cámara
Roberto Valencia
Lengua de Trapo Ed.
231 pàg.

Aquest és un conjunt de relats al voltant de gent que mira o produeix pornografia per internet.

I curiosament, i un dels màxims valors d'aquest llibre, és que no hi ha ni pornografia ni sexe explícit (literàriament parlant) just quan tot el llibre gira al voltant del sexe i dels sentiments que genera...
"...hay un umbral de pudor que no pocos internautas se niegan a traspasar. Es su condición, la de exteriorizar únicamente los sentimientos que no le comprometen..."

12 contes.
Un noi que es pensa que coneix una noia que surt en un vídeo que ha trobat per internet...
Un (de molt trist) d'una actriu que té un tumor cerebral però vol seguir actuant...
Un noi que va recorrent Espanya per trobar una noia (que no sap qui és) i que ha vist en un vídeo...
(Divertídissim): Una mare que descobreix que el seu fill de 10 anys és un adicte a la pornografía d'internet:
"...no había visto en su vida a una mujer tatuada de ese modo, ni siquiera se le ocurrió que eso la podía transformar en un ideal erótico. Le preguntó dónde había conocido la existencia de este tipo de mujeres, y el niño respondió que en la red, en www.(...).com, dónde si no, qué pregunta. "Mi favorita es la que tiene la cara de Frankenstein en el hombro -añadió-. El colmo del realismo, tío, parece que te está mirando Boris Karloff en persona"..."
Una "famosa" actriu que va a defensar a la tele que la pornografia és bona i fins i tot necessària...
Una parella que s'atrinxera a casa per anar filmant escenes...
Etcètera.

Tot i ser un llibre fred (de la contraportada:"...la pornografía es un simulacro que pone en juego su propia gama de emociones virtuales. Sentimientos que calman la soledad y la ansiedad, pero que se despliegan en el alma humana según reglas diferentes de las que rigen el mundo real, sea este lo que sea.") resultant d'on parteix i es mou, i de la gamma de sentiments que abarca i explica, funciona bé perquè justament es centra en això i en el fet d'estar davant -o darrera- d'una pantalla i el què potser es va sentint i el què es genera emocionalment i com cadascun dels protagonistes dels relats es gestiona les seves emocions...

dimecres, 16 de febrer del 2011

Kaputt, Curzio Malaparte

Kaputt
Curzio Malaparte
Galaxia Gutenberg / Círculo de Lectores
Barcelona, 2010
Traducció de David Paradela López


Quan llegeixes Curzio Malaparte (1898-1957) dos sensacions t'assalten al mateix temps.
La primera és exclamativa: ¡Què bé escriu aquest escriptor, amb quina sensibilitat i talent sap enfilar narracions contínues i sostingudes, quina saviesa en portar al lector per multitud de petites narracions que conflueixen i divergeixen de forma magistral, per aconseguir al final un conjunt compacte, emotiu i magistral!

La segona sensació, indestriable de l'anterior, és interrogativa: Ens diu Malaparte la veritat? És Malaparte un gran engalipador i s´inventa una vida (la seva) per dotar la seva narrativa de dades autobiogràfiques quan es dubtós que siguin versemblants?

Dic tot això perquè el propi Malaparte és el protagonista absolut de tota aquesta obra mestra que és “Kapput”. Ell, com si fos una mescla de Casanova, Chateaubriand, José Luis de Vilallonga i Marcello Mastroianni, ens narra un viatge al·lucinant per la barbàrie del front de l'Est d´Europa durant la Segona Guerra Mundial.
Malaparte – cònsol de la Itàlia fascista a Suècia, Finlàndia, Romania i Alemanya- assisteix a sopars mundans amb personatges tan dispars com el Rei de Suècia, Agustín de Foxá, Himmler o Galeazzo Ciano. I mentre parla i fuma ens va explicant coses tan interessants com el canibalisme al front soviètic, la utilització de soldats russos congelats com a senyals de trànsit, la matança de cavalls a Finlàndia, la joia dels nobles polonesos ballant mentre el seu país està sent esborrat de la Terra, la fam i la mort de milions de jueus als ghettos de Polònia o la violació en massa de dones romaneses per les SS. Tot exposat amb una prosa neta, clara i diria que poètica. Potser es això el que fa que Malaparte sigui tan genial: llegir-lo és un plaer però el que explica és horrorós.

Malaparte dóna fe de la fallida d'una civilització, del final d´una raça – l'europea- i tot mentre es fot un xerès i es fuma un pur.

Dos fragments:

“ Brigadas de jóvenes recorrían las calles recogiendo los muertos, irrumpían en los vestíbulos, subían las escaleras y entraban en las habitaciones. Eran jóvenes monatti, en su mayoría estudiantes, los más de Berlín, Múnich y Viena; los demás, deportados desde Bélgica, Francia, Holanda o Rumanía. Muchos habían sido en tiempos, ricos y felices, habían vivido en bonitas casas, se habían criado entre muebles de lujo, cuadros antiguos, libros, instrumentos musicales, valiosos juegos de plata y frágiles porcelanas, y ahora apenas tenían fuerzas para arrastrar sobre la nieve sus pies envueltos en trapos y sus ropas hechas jirones. Hablaban en francés, en bohemio, en rumano o en el dulce alemán de Viena; eran jóvenes intelectuales formados en las mejores universidades de Europa, zarrapastrosos, hambrientos, devorados por los insectos, doloridos todavía por los golpes, por los insultos y los sufrimientos padecidos en los campos de concentración y durante la terrible odisea desde Viena, Berlín, Múnich, París, Praga o Bucarest hasta el gueto de Varsovia; con todo, sus rostros desprendían una luz bellísima, había en sus ojos esa joven voluntad de ayudarse, de paliar la inmensa miseria de su pueblo, y en sus gestos y su mirada, un desafío noble y resuelto.

(…)

Los niños judíos no son niños, pensaba mientras recorría las calles de los guetos de Varsovia, de Cracovia, de Czestochowa. Los niños alemanes están limpios. Los niños judíos están schmutzig. Los niños alemanes están bien alimentados, bien calzados, bien vestidos. Los niños judíos pasan hambre, van medio desnudos, caminan descalzos por la nieve. Los niños alemanes tienen dientes. Los niños alemanes viven en casas limpias, en habitaciones calientes, duermen con sábanas blancas. Los niños judíos viven en casas mugrientas, en habitaciones frías, llenas de gente, duermen sobre montones de trapos y papel, junto a las camas donde yacen los muertos y los agonizantes. Los niños alemanes juegan: tienen muñecas, balones de goma, caballitos de madera, soldados de plomo, escopetas de aire comprimido, trompetas, cajas de “mecano”, peonzas, tienen todo lo que un niño necesita para jugar. Los niños judíos no juegan: no tienen nada para jugar. Pero es que además, ¡no saben jugar! No, los niños judíos de los guetos no saben jugar. Son niños degenerados. ¡Qué asco! Su única diversión consiste o bien en seguir las carretas fúnebres repletas de muertos, y no saben ni llorar siquiera, o bien en ir a ver cómo fusilan a sus padres y hermanos detrás de la fortaleza. Es su única diversión, ir a ver cómo fusilan a mamá. Desde luego, una diversión de niños judíos.”

De nuevo sobre damas y libros

MANUEL RODRÍGUEZ RIVERO (El País, 16/02/2011)
De nuevo sobre damas y libros

¿Por qué se reseñan más libros de autores que de autoras? ¿Y por qué la aplastante mayoría de los firmantes de críticas son varones?

Mi generación asistió en directo y en muy poco tiempo al enorme cambio que supuso la incorporación masiva de la mujer al trabajo. En el mundo editorial, la avalancha de mujeres ha sido tan espectacular en los últimos 25 años que ha motivado que los comentaristas (la mayoría hombres) nos hayamos referido ampliamente a una presunta "feminización" de la edición, lo que implica un malentendido. Es verdad que uno entra en las grandes editoriales y ve mujeres por todas partes. Pero, como ya he explicado en alguna ocasión, no están repartidas por igual en todos los puestos y responsabilidades: su horizonte profesional permanece (casi) inamovible en el umbral del santuario en el que se toman las grandes decisiones, de modo que en las plantas nobles su presencia tiende a enrarecerse.
(Seguir llegint)

diumenge, 13 de febrer del 2011

CHEEVER: UNA VIDA. Blake Bailey

Cheever: Una vida
Blake Bailey
Duomo Ed.
Traducció de Ramón de España
769 pàgines (agraïments inclosos) + 116 pàgines d'índex onomàstic i notes.

La biografia porta per títol "Una vida" però potser s'hauria de dir "Dues vides" perquè el què explica són les dues vides que Cheever va viure: la interior (on intentava amagar i negar-se a ell mateix la seva homosexualitat) i la exterior...
El xoc que li va produir les contradiccions i turments emocionals durant tota la seva vida és el què mostra aquest text que és una cartografia a tots els nivells de la trajectòria i vida de l'escriptor que va ser conegut com "el Chejov dels suburbis" (i que en vida només va ser superat, segurament, per en Salinger i Saul Bellow...)
En tot cas, el què permet saber, i que ens mostra aquest treball amb tot detall, és la vida interior i els seus pensaments perquè Cheever va ser un adicte escriptor de diaris (més de 4.000 pàgines en 28 quaderns...) i l'autor d'aquesta biografia n'ha tingut accés total... Paral·lelament també hi ha la vida pública i l'obra de Cheever.

La infància amb un pare alcohòlic i emocionalment deficient, la mare dictadora, la joventut, l'obsessió per poder accedir a una classe social superior, el matrimoni, el New Yorker amb William Maxwell d'editor que va publicar-li més d'un centenar de contes durant tota la seva vida, els tres fills, els primers reconeixements, les amants, les novel·les, els primers tantejos amb el mateix sexe, l'alcoholisme durant més de dues dècades, l'èxit i ser redescobert com un Escriptor amb majúscules...
Tot hi és i molt ben explicat.
És llegeix com una novel·la; i on segurament a part de Cheever potser el "personatge" més magnètic i misteriós seria el de l'esposa i entendre com va seguir sent la seva muller durant 40 anys, tot i el què va aguantar, veure i sentir (i/o mirant-la d'una altra manera si ella va ser part del dolor i la culpa que l'escriptor va viure i sentir durant tota la seva existència...)

(De John Cheever són molt recomanables els seus reculls de contes -crec que hi ha un recull en català publicat a Proa i també a LaButxaca-, i els seus "Diaris"...)

dissabte, 12 de febrer del 2011

UN SOLDADO QUE SOÑABA CON AZUCENAS BLANCAS

Soñaba con azucenas blancas,
con una rama de olivo...
con el pecho de ella radiante a la tarde.
Soñaba -me dijo- con un pájaro,
con la flor del limonero,
no filosofaba, entendía las cosas
como las sentía... como las olía.
Pensaba -me dijo- que la patria
era que yo bebiese a sorbos el café de mi madre
y volviera a la tarde.
Le pregunté: ¿Y la tierra?
Dijo: No la conozco,
no la siento latir ni la llevo en la piel
como se dice en los poemas.
Pero un día la vi,
como se ve una tienda, una calle, los periódicos.
Le pregunté: ¿La amas?
Respondió: Mi amor es dar un paseo,
o un vaso de vino, o una aventura.
- ¿Morirías por ella?
- Claro que no.
El lazo que me ata a la tierra
es un panfleto... un discurso.
Me enseñaron a amar su amor
pero no he sentido su corazón como propio,
no he olido la hierba, las raíces, las ramas.
- ¿Y cómo era amarla?
¿Pica como los soles... como la nostalgia?
Me contestó sin rodeos:
- Mi manera de amar es un fusil,
el retorno de fiestas vetustas
y el silencio de una estatua perdida
de tiempo y origen remotos.

Me habló del momento de la despedida,
de cómo lloraba su madre
en silencio cuando le destinaron
al frente.
La voz atormentada de su madre
grabó bajo su piel un nuevo deseo:
Si crecieran palomas en el Ministerio de Defensa,
¡si crecieran palomas!

... Se fumó un cigarro, luego me dijo
como si huyera de un pantano de sangre:
He soñado con azucenas blancas,
con una rama de olivo,
con un pájaro que abrazaba la mañana
en la rama de un limonero...
- ¿Y qué has visto?
- He visto lo que he hecho,
una zarza roja
explotando en la arena, en los pechos, en los estómagos.
- ¿A cuántos has matado?
- No sabría decirte...
pero me concedieron sólo una medalla.

Le pedí, torturándome: Venga,
descríbeme un cadáver.
Se acomodó en el asiento, y acariciando el periódico doblado
me dijo como quien canta una copla:
Como tumba el viento una jaima en la grava,
abrazando los luceros desplomados,
en la frente despejada una corona de sangre,
el pecho sin medallas,
porque no era bueno luchando,
parecía un labriego, o un obrero, o un vendedor ambulante.
Como tumba el viento un jaima en la grava... murió.
Los brazos
tendidos como dos arroyos secos.
Y cuando rebusqué en sus bolsillos
su nombre, hallé dos fotos:
una... de su mujer,
otra... de su hija.
Le pregunté: ¿Te dio pena?
Me interrumpió: Mi buen Mahmud,
la pena es un pájaro blanco
que no se asoma al campo de batalla. Peca
el soldado que siente pena.
Yo sólo era una máquina que escupía fuego rosáceo
y hacía del cielo un pájaro negro.

Me habló de su primer amor,
después,
de calles lejanas,
de las reacciones tras la guerra,
de las bravuconadas de la radio y los periódicos,
y mientras se tapaba la tos con el pañuelo
le pregunté: ¿Volveremos a vernos?
Me respondió: En una ciudad lejana.

A la cuarta copa
le dije bromeando: Así que te marchas... ¿Y la patria?
Me contestó: Déjate de patrias...
Yo sueño con azucenas blancas,
con una calle que gorjee y una casa encendida.
Quiero un corazón bueno, no carne de cañón,
quiero un día soleado, no el instante de la victoria,
demencial... fascista.
Quiero un niño alegre que le ría al día,
no un repuesto para la máquina bélica.
He venido para vivir el alba de los soles,
no su ocaso.

Se despidió de mí... buscaba azucenas blancas,
un pájaro que saludara a la mañana
en la rama de un olivo,
no entendía las cosas
sino como las sentía... como las olía.
Pensaba -me dijo- que la patria
era que yo bebiese a sorbos el café de mi madre
y que volviera, tranquilo, con la tarde.


Mahmud Darwix (Traducció de Luz Gómez García) Poesía escogida (1966-2005), PRE-TEXTOS, 2008

divendres, 11 de febrer del 2011

La casa cantonera | Sílvia Alcàntara i Ribolleda


Sílvia Alcàntara. La casa cantonera
Edicions de 1984, 2011

Ha tornat.
Ja vam gaudir de la seva "Olor de colònia".
Ara torna a teixir els joncs de la memòria, que deixen d'ésser joncs i es fan cistell, i ens porta a lloms del dolor de mares i filles que es callen fins a la llibertat dels llagrimalls embussats.
Una altra vegada, es nota que al darrera d'aquesta gran dona hi ha tota una vida plena... plena de vida.
Ha tornat i hem tornat a gaudir un bon llibre.
Gràcies, Senyora Alcàntara.

dijous, 10 de febrer del 2011

Yukio MISHIMA. El mar de la fertilitat

El mar de la fertilitat. Yukio MISHIMA
“Nieve de primavera” (1968)
“Caballos desbocados”(1969)
“El templo del alba” (1970)
“La corrupción de un angel”. (1970)
La tetralogia “El mar de la fertilitat” gira entorn tres conceptes, sovint contradictoris: la innocència, el sadisme i el suïcidi.

La innocència japonesa de Mishima es incomprensible per occident pel seu estranyament i moltes vegades pel seu surrealisme.
El sadisme de Mishima és connatural a la cultura japonesa, al seu entorn i a la seva història. La bellesa japonesa és una bellesa cruel i el suïcidi acaba sent la solució natural de l'home o la dona japonesa a la seva infelicitat.
Donat que els personatges de Mishima no estan sepultats moralment pel catolicisme, aquests no temen la mort per pròpia mà.
El camí o iter vital dels personatges de Mishima (i de gran part de la literatura japonesa) és la següent: Un ésser innocent esdevé un sàdic i acaba suïcidant-se.

Les quatre novel·les a dalt citades estan superbament escrites, són d´una bellesa indescriptible i al mateix temps son profundament cruels. Un cop llegides es impossible oblidar-les.

Les quatre estan protagonitzades pel mateix personatge: Shigekuni Honda, i es constitueixen en una gran novel·la de formació. Assistim a l'educació, joventut i maduresa d´aquest personatge, des dels anys 20 o 30 fins als 70 del segle passat.

Honda, jove estudiant de lleis, quedarà marcat de per vida per la mort, pràcticament suïcida, del seu millor amic d' adolescència, Kiyoaki, un noi estranyament pur i que s´ immola per amor a una dona.
Sent ja professor de Dret, Honda, assisteix impotent i al·lucinat, com la millor part dels seus deixebles organitzen complots terroristes – fanàtics i nihilistes- contra polítics japonesos corruptes. Anys després Honda esdevindrà jutge per finalment, desenganyat de tot, convertir-se en un alt executiu d´una multinacional del seu país.
Mishima narra, de manera sàvia i amb rigor, tot el món que envolta i flueix pel Japó de principis del segle XX: festes de l´aristocràcia, judicis penals a la plebs, experiències en residències d´estudiants, actituds i relacions entre geishes i criats, etc. etc.

En tot aquest recorregut, Honda contempla una civilització malalta, incapaç d´ assumir que la modernitat comporta la fi de la tradició. Fins a tal punt la impotència de Honda queda manifestada, que aquest assumeix sense pal·liatius la que es la seva gran perversió: ser un voyeur (un “mirón”) de les parelles en els parcs públics. Aquesta característica exacerbada d´observador d'Honda queda totalment convertida en patologia en els darrers títols de la tetralogia.

Un dels temes centrals del conjunt és la creença oriental de la transmigració de l´anima.
A diferència de les grans nissagues literàries europees (Els Buddenbrook de Thomas Mann o Els Maia d'Eça de Queiros, per posar dos exemples) on el llegat moral familiar passava de pares a fills o d´avis a néts, en aquesta obra magna de Mishima, la genealogia es transmet entre éssers humans reencarnats. D´aquesta forma, Honda, al llarg del seu periple vital, intentarà desvelar les successives reencarnacions del seu amic de joventut, Kiyoaki, en el cos de successius personatges que aniran apareixent com si fossin els hereus d´un secret:

“A sus cuarenta y seis años, Honda se había vuelto muy cauteloso respecto de la más leve de las emociones; inconscientemente había incurrido en el hábito de hallar en ellas engaño y exageración. Pensaba que su última pasión había tenido como fin salvar a Isao, el muchacho al que había identificado como la reencarnación de Kiyoaki (...) De la misma manera que Kiyoaki no influyó sobre la época en que vivió, Honda tampoco influía en la suya. En lugar de la era en la que Kiyoaki pereció en el campo de batalla de las emociones románticas llegaba ahora un periodo en que los jóvenes morirían en auténticos campos de batalla. Su precursor era la muerte de Isao.”(Caballos desbocados)

Podríem afirmar que “El mar de la fertilitat” és en el fons la recerca, per part d´Honda, d'una innocència perduda, a través de la reencarnació, d´un món que va ser pur i net i ha acabat sent brut i corromput. No debades el darrer títol de la tetralogia rep el nom de “La corrupción de un ángel”. Honda assisteix al naixement del Japó modern, però amb la mirada malalta i amarga de qui sent que el seu país és un lloc estèril, buit i somort:
“La buena crianza en el Japón significa familiaridad con la manera occidental de hacer las cosas. Sólo hallamos al japonés puro en los barrios miserables y en el hampa y cabe esperar que con el paso del tiempo se torne cada vez más aislado. El veneno conocido con el nombre de japonés puro está debilitándose, transformándose en una pócima aceptable para todos” (La corrupción de un ángel)

El final vital de Mishima és per tots sabuts, i no cal, per part meva, afegir res més a aquest comentari.

Poema (elogio de la sombra) | Borges

Diuen que Borges és fred, cerebral...
Ací un poema de quan ja estava gairebé cec!

Elogio de la sombra

La vejez (tal es el nombre que los otros le dan)
puede ser el tiempo de nuestra dicha.
El animal ha muerto o casi ha muerto.
Quedan el hombre y su alma.
Vivo entre formas luminosas y vagas
que no son aún la tiniebla.
Buenos Aires,
que antes se desgarraba en arrabales
hacia la llanura incesante,
ha vuelto a ser la Recoleta, el Retiro,
las borrosas calles del Once
y las precarias casas viejas
que aún llamamos el Sur.
Siempre en mi vida fueron demasiadas las cosas;
Demócrito de Abdera se arrancó los ojos para pensar;
el tiempo ha sido mi Demócrito.
Esta penumbra es lenta y no duele;
fluye por un manso declive
y se parece a la eternidad.
Mis amigos no tienen cara,
las mujeres son lo que fueron hace ya tantos años,
las esquinas pueden ser otras,
no hay letras en las páginas de los libros.
Todo esto debería atemorizarme,
pero es una dulzura, un regreso.
De las generaciones de los textos que hay en la tierra
sólo habré leído unos pocos,
los que sigo leyendo en la memoria,
leyendo y transformando.
Del Sur, del Este, del Oeste, del Norte,
convergen los caminos que me han traído
a mi secreto centro.
Esos caminos fueron ecos y pasos,
mujeres, hombres, agonías, resurrecciones,
días y noches,
entresueños y sueños,
cada ínfimo instante del ayer
y de los ayeres del mundo,
la firme espada del danés y la luna del persa,
los actos de los muertos,
el compartido amor, las palabras,
Emerson y la nieve y tantas cosas.
Ahora puedo olvidarlas. Llego a mi centro,
a mi álgebra y mi clave,
a mi espejo.
Pronto sabré quién soy.

dimecres, 9 de febrer del 2011

Irène Némirovsky, ja en parlarem...



TRIBUNA: CÉSAR ANTONIO MOLINA - El eclipse de la razón (El País, 9/2/2011)

"Estoy en los cafés de París viendo pasar la vida. No hay mejor lugar en el mundo para ver pasar la vida que un café de París. Y qué mejor que ver pasar la vida después de visitar las exposiciones de Irène Némirovsky en el Memorial de la Shoah, y la de Felix Nussbaum en el Musée d'Art et d'Historie du Judaïsme.
Ellos no tuvieron tiempo para disfrutarlo. Apenas les permitieron vivir 40 años. Fueron sacrificados en la gran hecatombe de la II Guerra Mundial. Su gran delito fue ser judíos europeos. Fueron sacrificados en la gran hecatombe de la II Guerra Mundial. Su gran delito fue ser judíos europeos. Ella, francesa (aunque nunca obtuvo la nacionalidad), nacida en Rusia y, a los 16 años, huida con su familia de la revolución bolchevique. Nussbaum, alemán, fue internado, en 1940, en el campo de concentración de Saint-Cyprien, en el sur de Francia. Logró evadirse y buscó refugio en Bélgica. En el Autorretrato en el campo de concentración (1940) se pinta a sí mismo en un primer plano con barba, demacrado, vistiendo ropa raída, mientras se enmarca en un espacio de alambradas de espino. Por entre las arenas se ven huesos dispersos. En un balde hacen sus necesidades algunos prisioneros esqueléticos. " (continuar llegint-ne més)

Autoretrat amb passaport jueu, Nussbaum

el preu de llegir











"Cuando Lucía Peláez era muy niña, leyó una novela a escondidas. La leyó a pedacitos, noche tras noche, ocultándola bajo la almohada. Ella la había robado de la biblioteca de cedro donde el tío guardaba sus libros preferidos.
Mucho caminó Lucía después, mientras pasaban los años. En busca de fantasmas caminó por los farallones sobre el río Antioquía, y en busca de gente caminó por las calles de las ciudades violentas.
Mucho caminó Lucía, y a lo largo de su viaje iba siempre acompañada por los ecos de los ecos de aquellas lejanas voces que ella había escuchado, con sus ojos, en la infancia.
Lucía no ha vuelto a leer ese libro. Ya no lo reconocería. Tanto lo ha crecido adentro que ahora es otro, ahora es suyo. "

Eduardo Galeano. El libro de los abrazos

dilluns, 7 de febrer del 2011

Madame Bovary.- Gustave Flaubert

Madame Bovary
Gustave Flaubert
Traducció de Carmen Martín Gaite
Ed. Tusquets, 2005

 

Mentre m’estava llegint la inclassificable obra de Julian Barnes El lloro de Flaubert (curiosa barreja de biografia, novel·la i assaig sobre l’autor francès), vaig sentir la imperiosa necessitat de tornar a fullejar Madame Bovary. Després d’una relectura, no només de la novel·la de Flaubert, sinó també d’alguns dels estudis que se n’han fet, crec que estaria bé dedicar-li una entrada a aquesta obra, aprofitant també la recent estrena al blog d’un prestatge temàtic destinat als clàssics.

La història comença, narrada en primera persona del plural, amb un adolescent, Charles Bovary, que arriba per primer cop a una escola. Es tracta d’un personatge provincià i una mica ximple que de seguida és objecte de les burles dels seus companys (és magistral la descripció de la seva indumentària, centrada en la gorra que duu el noi, i que és tota una lliçó de detallisme i de caracterització psicològica). 

El narrador, després de relatar-nos la infantesa de Charles, passa a explicar-nos la seva vida posterior: s’ha convertit en metge rural i s’ha casat amb una dona rica a qui no estima. El narrador ja no torna a aparèixer més i amb ell s’esfuma la subjectivitat del “nosaltres”, imposant-se l’objectivitat de la tercera persona. En paraules d’Émile Zola, amb el Realisme, l’autor és un narrateur caché [narrador amagat] que simplement retrata sense comentar.

En el següent capítol, Charles coneix Emma Rouault, filla d’un pagès i educada en un convent de monges. La noia té aires de grandesa, i les lectures mal assimilades de novel·les romàntiques li han modificat la visió de la vida. Charles queda fascinat per la seva bellesa i quan envídua, es casa amb ella. Però Emma ràpidament es decep perquè la trista realitat no és com les nove·les de Walter Scott o Bernardin de Saint Pierre; el pobre Charles, amb els seus temes de conversa insulsos i els seus costums camperols, no és cap heroi romàntic.

La constant idealització del sentiment amorós i el contrast amb la rutina de la vida quotidiana (que no millorarà ni el naixement de la seva filla Berthe, ans al contrari) fa que caigui malalta i s’hagin de traslladar a una ciutat de províncies, Yonville, on, a més de personatges com el farmacèutic Homais: pedant, vulgar i hipòcrita, o l’usurer Lhereux (tots dos, màxims representants de la burgesia provinciana), Emma entra en contacte amb Léon, un jove passant de notari que és feble, passiu i covard, i amb Rodolphe, un madur i cínic terratinent amb aires de Don Juan. Els dos últims es convertiran en els seus amants, i ambdós l’abandonaran en el pitjor moment.

Emma, en el seu deliri de revestir la realitat amb esplendors imaginaris, s’endeutarà amb Lhereux, tindrà una època mística en la qual la sublimació de Déu serà un substitut de les seves dèries romàntiques i, abans d’enfrontar-se amb la humiliació de l’embargament, se suïcidarà amb verí. Flaubert converteix els últims moments d’Emma en una descripció profusa i devastadora, recreada amb la minuciositat i l’esperit científic propis del Naturalisme. El narrador, per tant, s'allunya dels fets narrats i només es cenyeix a consignar-los fredament.

La novel·la acaba amb la mort de Charles, vidu novament, qui assegut al banc del jardí on Emma es trobava amb els seus amants, rememora, sense cap mena de rancúnia, els menyspreus i enganys a què l’havia sotmès la seva dona. Les seves reflexions demostren que Charles, el personatge planer i sense ideals romàntics és, irònicament, l’únic personatge capaç de morir per amor.

I per rematar la ironia, la darrera frase de Madame Bovary es refereix a Homais, el farmacèutic barroer i amb ínfules de científic i periodista, qui finalment, i tal com ell pretenia, acaba de ser condecorado con la Cruz de Honor (pàg. 394). La societat benestant i burgesa de Yonville pot respirar tranquil·la… Com dirà Lampedusa a la famosa sentència d’Il Gattopardo (novel·la publicada el 1858, tan sols dos anys després de l’aparició de la primera entrega de Madame Bovary a la Revue de Paris): Si volem que tot continuï com ara, serà necessari que tot canviï.

La novel·la és una crítica de la societat francesa de províncies de meitat del segle XIX, la qual, poc avesada a acceptar canvis, girarà l’esquena a l’entrada del Positivisme i als avenços de la industrialització i de la ciència. Romandrà, per tant, aliena a les novetats, tancada en ella mateixa i recreant-se en la seva misèria moral; de fet, el personatge d’Homais és una claríssima paròdia del petulant que, en realitat, és un ignorant que tan sols parla d'oïdes.


Sembla també que en la rebel·lia d’Emma Bovary hi ha l’empremta del jove Flaubert, enfrontat al seu pare (recordem la famosíssima frase: Madame Bovary c’est moi [Mme. Bovary sóc jo]. Tot i això, no podem passar per alt les paraules de Vladimir Nabokov al seu assaig recollit a Curso de literatura europea:

Todo lo que ocurre en el libro ocurre exclusivamente en la mente de Flaubert, con independencia de cuál haya podido ser el insignificante impulso inicial y de cuáles hayan podido ser las circunstancias que existieron, o existían según él, en la Francia de aquella época. Por tanto, discrepo de quienes insisten en la influencia de las circunstacias sociales objetivas sobre la heroína Emma Bovary. (Pàg. 203).

Aiximateix, trobem discrepàncies a l’hora d’analitzar l’ambigüitat del personatge d’Emma: Hi ha qui la considera una heroïna incompresa, amb certs rivets de feminisme avant la lettre perquè s'enfronta a un entorn opressiu i materialista. I per contra, hi ha qui pensa que Emma és una mena de Don Quijote femení sense cap mena de sentit crític, ridícula, fantasiosa i força prepotent.

Anna Mª Moix, en el capítol dedicat a aquesta novel·la a Heroínas de ficción, remarca que la víctima del romanticisme exacerbat no és Emma, sinó Charles. I seguint el fil d’aquesta idea, Moix es pregunta quin sentit tindria (més enllà de les simpaties de l’autor pel metge de poble, tot i que tampoc no s'està de ridiculitzar-lo), que essent ella la protagonista, la novel·la comenci i acabi amb el personatge de Charles (qüestió, per altra part, que a Sartre li semblava un gran error perquè considerava que focalitzar l'atenció en el marit dificultava la lectura). Moix també posa de manifest que Emma Bovary és:  

 (…) una mujer que ha podido engañar, y sigue engañando, a sus lectores, pero no a su autor, que la creó tal como en realidad es: no un espíritu superior sino un espíritu que se cree superior, no un alma rebelde en lucha contra la tiranía de la mediocridad sino un alma con delirios de grandeza cuya lucha contra la miseria espiritual circundante consiste en intentar envolverla en rasos y sedas. (pàg. 10).

La crítica literària Biruté Ciplijauskaité, al seu assaig La mujer insatisfecha. El adulterio en la novela realista, coincideix amb Anna Mª Moix en la idea que Flaubert es mostra cruel amb Emma Bovary, però contradiu la seva teoria pel que fa a Charles:

Siguiendo el recurso de inversión usado con fin irónico a través de toda la novela, Flaubert le hace morir (a Charles) de "coeur brisé". [cor destrossat] (pàg. 90)

Reprenent la teoria de la concomitància entre Emma i el personatge de Cervantes (teoria a priori curiosa, però avalada per uns quants estudiosos de la literatura), cal dir que malgrat la distància espacio-temporal entre els dos personatges, ambdós responen a un mateix patró de lectors voraços de novel·les que, en les èpoques respectives, ja resulten anacròniques. Tant l’un com l’altre tendeixen a la idealització (física en el cas del Quixot, social en el cas de la Bovary). Potser l’única cosa que diferencia Cervantes de Flaubert és que el primer permet que la seva criatura recuperi l’enteniment i la dignitat just abans de morir (no oblidem que sempre el mou l'altruisme), mentre que el segon deixa que el seu personatge representi el fracàs del gènere romàntic més trillat i epidèrmic, potser com a càstig pel seu egoisme (i no oblidem que Flaubert, com molts dels seus coetanis, era també una mica misògin).

Flaubert està obsedit per l’estil: és minuciós i té una tècnica narrativa molt acurada. No és estrany, doncs, que la redacció de la novel·la li costés més de quatre anys (la va començar a escriure el 1851). En algunes de les seves cartes personals fa palès el neguit que li suposa la construcció dels personatges. Flaubert, exigent amb ell mateix, considera pobra la simple descripció d’un narrador omniscient que explica el caràcter d’uns i altres; ell s’estima més utilitzar la tècnica del contrapunt, que permet fer la caracterització d’un personatge presentant-lo segons la percepció que un altre té d’ell. I no només això, sinó que per tal de recrear l’ambient propici i que els diferents elements conformin un tot, no dubta a juxtaposar en un mateix episodi descripcions de sons i paisatges, diàlegs amb diferents registres, discursos públics, apunts meteorològics, etc. Fent-ho d’aquesta manera, aconsegueix que, mitjançant el contrast, tot flueixi amb naturalitat i amb la mateixa plasticitat amb què ho faria un pintor; amb la mateixa eficicàcia amb què un músic compondria una simfonia.


L’estil de Flaubert varia segons el que ens vol expressar: Tan aviat pot fer servir frases curtes que diuen poc i suggereixen molt, com recrear-se en llargues descripcions. En paraules de Vargas Llosa a La orgía perpetua: Flaubert y Madame Bovary:

Este frenesí descriptivo no es un fin en sí mismo, sino un procedimiento del que se vale el narrador para deshacer la realidad y rehacerla distinta. (Pàgines 148-9). 

Madame Bovary, que va esdevenir un clàssic al segle XX, és la gran novel·la realista de la literatura francesa, com Anna Karènina ho és de la literatura russa i La Regenta, de l’espanyola. Sense la novel·la de Flaubert, difícilment haurien existit l’Ulysses de Joyce, El procés de Kafka o À la recherce du temps perdu de Proust. Com va deixar escrit Jean Genet, Flaubert és le premier des écrivains modernes [el primer dels escriptors moderns]. I Madame Bovary, que a la seva època va representar un escàndol monumental per la cruesa amb què es tractaven temes tant greus com l’adulteri i el suïcidi, ja és considerada una obra mestra. Tan gran va ser la polèmica que, fins i tot, es va celebrar un judici; com no podia ser d’altra manera, el va guanyar Gustave Flaubert.