És un decir - Jenn Díaz

Jenn Díaz
És un decir
Lumen, 2014

La Jenn Díaz torna a demostrar que té una veu literària preciosa, aquesta vegada la utilitza per donar vida a una nena a qui li maten el pare després de la guerra civil, ella només sap que l’han assassinat, el dia del seu onzè aniversari, darrera l’escola abandonada, no sap res més, ningú li explicarà res, al contrari la faran callar, la faran créixer de cop, faran que els seus dubtes i preguntes es converteixin en una pilota al pap, que va creixent amb ella.

La “pobre Mariela” és una nena llesta i amb les orelles obertes, per tant va captant i sumant informació fins a fer el relat complet de la mort del seu pare, del perquè de l’actitud de la seva mare i de l’especial relació que té amb la seva àvia.

A través d’aquesta absència, la Jenn fa un retrat d’una època, una època on els nens i encara menys les nenes, no tenen veu, on ser tres dones soles suposa una lluita diària, que cada d’una d’elles enfoca i resol a la seva manera. En el retrat també hi surt una societat petita i atemorida, on els silencis i els eufemismes conformen la manera de relacionar-se, de reaccionar davant la por, la misèria i el què diran.

I tot plegat en una primera persona, la Mariela, prematurament madura, amb una cadència dolça i alhora gens càndida, que comparteix amb la seva autora la força de les paraules.

“És un decir” confirma que la Jenn continua creixent com a escriptora, i fa augurar grans lectures, de fet aquesta és la seva penúltima novel·la i de la darrera, “Mare i filla” ja n’he llegit gran elogis.

De la mateixa autora en aquest blog, Belfondo.

YO TE QUISE MÁS. Tom Spanbauer

Yo te quise más
Tom Spanbauer
Literatura Random House ed.
2015
440 pàg.
Traducció de Cruz Rodríguez Juiz

Tom Spanbauer és com... ...és com el vaquer de Marlboro; de la literatura.
Te l'imagines així a ell. Amb la camisa de quadres i els texans; el barret posat i el farcell a l'esquena...
Esperant un autobús, en un encreuament de camins d'un paisatge desert, per agafar un autobús que el porti a Nova York.
I les seves novel·les són així. Aquest moment que el noi baixa del bus a la gran ciutat. L'encegament del lloc nou però amb l'il·lusió pel descobriment i pel que mig sap o haurà de saber.
Tant és com sigui l'Spanbauer, el què passa és que llegint les seves novel·les, és com si el veiessis a ell en els seus personatges que crea, sempre inoblidables, en novel·les robustes, seques, especials. Protagonistes que estan descobrint la vida i també a ells mateixos. Personatges que s'escapen de famílies absolutistes i severes. Que poden escapar-se de la família perquè corren més però no poden amb els records ni amb la culpa i els remordiments.

Si no coneixeu l'Spanbauer, potser una manera d'entrar a la seva obra és "El hombre que se enamoró de la luna" tendra i dura història fronterera amb nen protagonista [tinc 2 o 3 amics que fanàticament ens dirien que aquesta és la millor novel·la de tots els temps...], però és que llavors també té "La ciudad de los cazadores tímidos" preciosa novel·la d'iniciació al Nova York dels 80' o "Ahora es el momento", un altre relat de descoberta enmig de granges i furgonetes plenes de palla...

I aquest "Yo te quise más" (de títol inolvidable), que segurament és el cim, alt, altíssim, igual que els gratacels de Nova York o el mateix de la portada; apuja l'aposta amb una història d'amor impossible al NY de principi dels 80... Un aprenent d'escriptor enamorat d'un jove amic heterosexual (que també és nou a la ciutat) en aquesta constant, característica d'Spanbauer.
Tot explicat amb una sincera i realista primera persona per un relat que travessa dues dècades per arribar al final de segle quan el narrador acaba unit a una noia i com després tancant un triangle desquiciat aquesta noia es casarà amb el primer amic.

Spanbauer va captant l'esperit dels temps, els personatges i la ciutat amb aquesta història sorprenent i meravellosa (a estones dura) d'un protagonista que estima a un home però després a una dona; que són dues maneres d'estimar i voler ser estimat, al llarg del temps i els anys.

Impecable i implacable com només pot ser (hauria de ser sempre) la bona literatura!!

"... me sentía solo como únicamente puedes sentirte en esta ciudad. Rodeado de un millón de hijos de puta solitarios. Solo eres uno más. Has invertido tu tiempo para que así sea, has trabajado duro, has reclamado tu derecho..."

Una vez en Europa.- John Berger

John Berger
Una vez en Europa
Trad. al castellà de Pilar Vázquez
Alfaguara, 2015

El cuero del amor
Curtidos como postes
por las partidas
y los fantasmas blancos
de los que se fueron,
envueltos en lonas
hablamos de pasión.
Nuestra pasión es la sal
en la que se cuelgan los pellejos
para hacer de una bisagra de piel
el cuero del amor. 
(Pàg. 13)

Titular una trilogia com “De les seves fatigues” (en referència al versicle 38 del capítol 4 de l'evangeli de Joan: “uns altres es van fatigar i vosaltres vau recollir (+/-)”) és una declaració de principis.

“Puerca vida” va ser el primer: contes sobre la no gens senzilla vida rural.

“Una vez en Europa” parla de la lenta mort inexorable d’aquesta vida rural; una pèrdua, si no completa, almenys ben generalitzada.

Hi ha un tercer llibre, “Lila y Flag”.

Berger comença i acaba la seva compilació de contes de la derrota de la vida a les muntanyes centreeuropees amb un parell de poemes com dos contes molt breus. Els altre cinc contes entre tots dos fan altres cinc poemes, més llargs però amb idèntica intensitat estètica.

I amb idèntic esquinçament:

• Un acordió heretat rescata un mosso bo amb l'arròs passat.
• Una granja heretada converteix anys de pasturatge cruel en una tenda de souvenirs.
• Una jove rebel acompanya el final d'un ancià mentre a l'espai hi ha gent passejant-se.
• Una altra granja, i una altra dona, resisteixen, aquesta vegada entre els munts d'escòria d'una fosa de ferromanganès.
• Per acabar, un trombonista de banda de poble toca l'harmònica per a una jove veneciana.

Un altre imprescindible de Berger. També val per enganxar-s’hi.

Guarda las lágrimas
vida mía
para la prosa.
(Pàg. 237)

El anticuario - Gustavo Faverón

Gustavo Faverón Patriau
EL ANTICUARIO 
Ed. Candaya, 2015
248 pàgines

El anticuario és una novel·la de les grans, t’atrapa des de la primera plana, amb un llenguatge exquisit i ric, i una estructura absolutament mesurada,  una distribució arquitectònica que no es limita només a la trama sinó que forma part de tota la novel·la,   capes diferents d’un mateix plànol que ens porta per una ciutat complicada, un sanatori  que es recargola sobre si mateix, com la ment d’un malalt mental, els pensaments del qual ha de desllorigar el protagonista, amic seu, el narrador... i als que cal sumar  les frases d’un taxista que podrien acabar sent una història en si mateixa i uns misteriosos escrits intercalats entre alguns capítols.

L’amic, el narrador, s’ha d’enfrontar a un passadís ple de cel·les, una casa plena de llibres, una ciutat plena de racons sòrdids, uns personatges plens d’ombres i sobretot a un amic que ha comès un crim.

A mig camí entre una novel·la “gore”, un thriller psicològic dels bons: dels que et deixa sense alè fins que arribes al final o més enllà,  i una clàssica novel·la negra:  un homicidi, un investigador  fortuït, un poli bo, un poli dolent i un criminal que insinua que les coses mai són com semblen. Tot plegat en una atmosfera fosca de les que t’ofega i de la que només et salva la mateixa lectura.

El anticuario,  una de les darreres apostes de l’Editorial Candaya, ja ha sigut un èxit al Perú, ha sigut traduïda a l’anglès, i properament ho serà al turc, àrab, xinès i japonès. I se n’han dit meravelles que trobareu enllaçades a la pàgina de l’editorial 

Us la recomano molt!

“Una clínica psiquátrica  es lo más parecido al infierno que los hombres han construido en la tierra: circulos y celdas para deshauciados, un claustro duplicado para quienes al llegar ya se encuentran encarcelados en sí mismos.”

“Todos los artistas son monstruos, al fin y al cabo.”

“Para él, los libros valen como registro de la contrariedad, son el testimonio del ansia de los hombres por transformarlo o aniquilarlo todo para empezar desde cero, pero se trata de una ansia contradictoria, porque los libros son también los que aseguran la tradición y la continuidad”