dijous, 31 d’octubre del 2013

La casa dei sette ponti - Mauro Corona


Mauro Corona
La casa dei sette ponti
Feltrinelli, 2012

"Bentornato tra i vivi, amico"


Aquesta és una entrada ben bé de no rendició... els darrers que he llegit encara no els han publicat i per tant encara no en puc parlar i menys fer una ressenya, però espero poder-les fer dels dos ben aviat, un és juvenil però també mereix un lloc a cals orfes.

No volia fer l’entrada d’aquesta novel·la, perquè l’he llegit en italià i de moment crec que no està traduïda ni al català ni al castellà, però com que sembla que es tracta de no rendir-nos al final m’he decidit a fer-la. Avisar-vos que tinc un italià d’allò més pobre, però que com que m’agrada moltíssim procuro llegir algun llibre de tant en tant i entre la il·lusió i el diccionari crec entendre-ho pràcticament tot, però evidentment segur que se m’ha escapat algun matís...

El protagonista un empresari, “emprenedor, intransigent i intel·ligent” ell mateix es descriu així,  sempre fred i calculador, orgullós, nerviós i ple de preocupacions, condueix sovint per una petita carretera de muntanya per anar a trobar-se amb els amics de tota la vida, els únics que li fan posar en crisi la seva manera d’enfocar la vida, davant dels quals dubta fins i tot de la seva intel·ligència quan valora la tranquil·litat amb la que viuen.

En un revolt d’aquesta petita carretera hi ha una casa coberta amb una tela de  tots colors  i unes xemeneies que sempre fumegen. La casa sempre crida l’atenció de l’empresari, però no hi veu mai ningú, fins un dia que decideix aturar-s’hi i conèixer els seus habitants. Són una parella de vuitanta anys, que viuen en unes condicions d’extrema senzillesa,  però que no el deixen entrar a la casa sense abans creuar els set ponts que l’envolten, això sí ho ha de fer caminant per descobrir el veritable sentit de passar-los,  que no us explicaré per si mai cau el llibre a les vostres mans.


És una novel·la curteta, sobre el sentit de la vida i les conseqüències dels nostres actes, que té una mica d’ aire de rondalla, amb moralitat (moraleja)  inclosa.  I on el paisatge, la carretera i sobretot la casa esdevenen personatges quasi tan importants com l’empresari.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

TODAS LAS HISTORIAS DE AMOR SON HISTORIAS DE FANTASMAS. D. T. Max

Todas las historias de amor son historias de fantasmas
D. T. Max
Debate ed.
2013
398 pàgs.
Trad. de María Serrano


El periodista D. T. Max explica (i es llegeix com si fos una novel·la) la vida de Foster Wallace des que era un estudiant súperdotat amb excel·lentíssimes notes fins al final, ja com un autor consagrat però al mateix temps atormentat i deprimit.


David Foster Wallace va acabar amb la seva vida el 2008.
Deixava una obra compacta i densa que va definia el món americà que l'envoltava, tota la brillantor i els malsons, amb sentit de culpa i exhuberància formal. Alhora, la manera com va viure (i morir), els nous plantejaments del seu treball i la magnitud d'aquest, l'han convertit en un mite i, d'aquí la necessitat de tenir un relat de la seva vida.

Aquesta biografia és l'exemple de com són de fràgils les vides dels creadors genials. L'enorme pressió interior amb què viuen i creen el seu art; la complexitat dels processos creatius que desenvolupen.

David Foster Wallace, fill de filòsof i d'una lingüista, va viure i créixer en un entorn propici per les lletres i les idees. A la universitat el seu destí ja anunciava un prodigi en camí, però de seguida alguna cosa es va trencar dintre seu.
Tota la seva vida va alternar la producció de les seves obres (totes indispensables!!!): "La escoba del sistema", "La broma infinita", "El rey pálido"; els seus reculls de relats: "La niña del pelo raro", "Entrevistas breves con hombres repulsivos", "Extinción" o fins i tot també amb els seus reculls d'artícles per revistes i setmanaris: "Algo supuestamente divertido que no volveré a hacer", "Hablemos de langostas"... Amb els seus problemes emocionals i depressius.

L'(auto)pressió de crear una obra original, única i potent. De qualitat i que expliqués el moment que estava vivint. La necessitat de deixar una obra decisiva per la posteritat però que fos necessària en el moment de publicar-se, va ser el motor i el motiu del seu treball però també va ser una càrrega massa forta per ell.

"... discernir entre dar importancia al lector y dar importancia a importarle al lector."

En tot cas aquesta obra, per separat o junta, perdurarà com prodigi conceptual i formal... En les novel·les no hi havia, per exemple, la necessitat del presentació-nus-desenllaç, la fragmentació, el gran nombre de veus narratives, l'ús genial de les notes a peu de pàgina, frases llargues com un paràgraf...
És com si per definir aquest món excessiu que estem vivint fos necessari un estil maximalista i barroc.

"La ficción trata de en qué consiste ser un puto ser humano."
D. F. W.

Aquesta biografia de D. T. Max té el valor quasi sempre d'explicar-nos tot això en primera persona perquè ha pogut disposar de moltes de la gran quantitat de cartes i notes que Foster Wallace va escriure a coneguts, familiars i amics (entre d'altres Jonathan Franzen i Don DeLillo...) i on s'anava explicant en tot moment...
Tampoc és molt detallista en el dia dia de l'autor biografiat i així no fa la lectura carregosa i sobretot no és exhibicionista ni excesivament reality en els mals moments; cosa que s'agraeix també.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Los ingrávidos.- Valeria Luiselli


Valeria Luiselli
Los ingrávidos
Sexto piso, 2011

Els editors diuen això.

Primeres planes.



Una empleada d'una editorial que reescriu el passat i es perd en el seu present.
Uns escriptors que escriuen el seu present i perden el seu futur.
Una Nova York en el 29 preocupat per un arbret mort en el seu test.

Un fill mitjà, filòsof 'avant la lettre'...

Dues veus, molta literatura...
Dues vides, molts fantasmes...

Gent que recorda el futur...
Gent que s'inventa el passat...
Gent que desmunta el present...

Una editorial mexicana que està fent coses grans 'acá'.

Aquest, un gran llibre.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

La joven del cascabel.- Andrea Camilleri


La joven del cascabel
Andrea Camilleri
Traducció al castellà de Juan Carlos Gentile
Editorial Destino



Amb aquest llibre, l'Andrea Camilleri tanca la seua trilogia mítica (El beso de la sirena i El guardabarreras són les altres dues). En cadascuna de les tres novel·les aborda la metamorfosi d'una dona: en sirena, en arbre i, en aquesta, el mite de Leda.

En acabar el llibre, l'autor ens diu: "Son tres historias que cuentan tres metamorfosis más o menos logradas. En los tiempos antiguos las metamorfosis eran más fáciles de decir y de hacer".
En la meua opinió aquesta última no està tan rodona i perfecta com les altres anteriors, però paga la pena llegir-la per tal d'acabar amb la trilogia.

En les tres explora els límits de l'amor, amb aquest llenguatge senzill, poètic i profund alhora. I això ja és prou.


Vic-Burjassot-Godella



Sempre és curiós fullejar el catàleg d'una editorial. Els llibres que trien formen un món i la manera d'entendre'l, un univers i la forma de passejar-se entre els seus planetes, un jardí i els animals i plantes que l'habiten.
L'amic Toni ens va enviar fa un temps un parell de llibres. L'excusa, són d'uns amics seus, els editors d'Eumo, uns senyors de Vic que construeixen mons, passegen entre estels i cohabiten entre educacions i pedagogies, dones, poetes, lectors novells, escriptors consagrats...
Vicent Alonso és un senyor de Godella, el poble del costat del de V. A. Estellés (el protagonista del segon llibre, que és una revista de poesia, anomenada Reduccions, amb poemes dedicats a l'Estellés i estudis i comentaris de la seva obra) a un pas de València. El Toni diu que no sap massa de poesia, però sap fer aquestes imatges amb els regals i els llibres. Vicent Alonso tradueix, escriu poesia, assaig i articles de premsa. Segurament també llegeix.
"L'aspre vent del nou món" és el seu més recent poemari.

CONTRAPOSICIÓ

No és més trista la música que el món
ni mai cap vers podrà tombar el blat
com ho fa el vent d'estiu.
                          Però de què ens serveix
la mirada si ens fa nosa combatre
sempre que el verd no és el verd sinó el blau
de mar que el bosc corona just abans
que l'escalfor del sol el diluïsca?
Segurament la guerra no és la mare
de totes les coses, com creia l'Obscur,
i no és cert que no pugues submergir-te
dues vegades dins del mateix riu.
Bé que ho saps: d'aquell toll d'anys enrere no en queda
ni l'aigua ni el tarquim, però el record tot ho pot
i fa etern el que mor aviat,
com aquell cos que, envanit, hi lluïes
amb olor d'herba humida i de granotes.

De vegades, també la poesia
ens serveix per guardar-nos dels bladers tremolosos,
dels arbres inquiets contra el cel del matí,
o dels dies que s'obstinen a perdre's
dins l'oblit.

LA GATA COIXA

Sovint davalles fins al més obscur,
mogut per una estranya visió:
la llum no il·lumina sense el sofriment
ni els lliris esgotaran mai l'arena
de les dunes.
             Per la finestra observes
la gata coixa que vigila l'ocell
i saps que no podries resistir
ni un sol dels moviments que et portarien
on diuen que la nit s'obri de bat a bat
sense oferir-te ni una sola imatge
de tu mateix per confondre't.
                             Sol, sembles
el pinsà que espicassa la remulla,
capficat només amb el deler, l'ànsia
d'un temps sense records, sense promeses.
Per què, doncs, fugir de la veritat
si ningú t'ha de dur a la fi del camí?

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Carrer Robadors.- Mathias Enard








Mathias Enard
Carrer Robadors
Traducció al català de Mercé Ubach
Columna Edicions, 2013


...del senyor dels elefants i les batalles (no confondre amb el de borbó-i-borbó-m'omple-de-satisfacció), i de l'alcohol i la nostàlgia una nova obra "fetén"...

Diu la portada:
"Profunda, intel·ligent, i tan ràpida i palpitant com el cor d'aquests herois indòcils". Le Point

Dic jo: no hauria usat cap dels adjectius que usa Le Point. Encara que és profunda, intel·ligent i palpitant. Ràpida, no. Herois indòcils, tampoc.

Amb la mateixa màgia que va utilitzar Mathias Enard per enamorar-nos de l'aventura a Istanbul de Miquel Àngel (el Buonarroti), ens porta ara de la mà al món d'un xaval marroquí, que s'enamora i experimenta la duresa de la societat del Magrib enfront de la simplicitat del primer amor i el primer sexe.
Amb la mateixa naturalitat que ens parlava dels problemes d'unir Europa i Àsia pel Bòsfor, ens parla ara de la trobada d'un llibreter de mesquita amb una catalana estudiant d'àrab.
Amb la mateixa encertada anàlisi sociològica del temps de Miquel Àngel, ens passeja ara per Tànger, Algesires i Barcelona, en els regirats temps de primaveres àrabs i majos ibèrics.
Aquest senyor escriu com els àngels. Els temes d'aquesta ocasió, durs, ben tractats i sense receptes, ni tan sols per a la ressaca.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Alice Munro.- Premi Nobel 2013


L’autora canadenca Alice Munro, mestra de la narrativa breu, ha estat guardonada amb el premi Nobel de Literatura 2013. Club Editor en català i RBA en castellà són les editorials que han publicat el gruix de l’obra de Munro al nostre país. Felicitem a les editores Maria Bohigas i Anik Lapointe. Xavier Serrahima ressenya aquí ‘Estimada vida’ d’Alice Munro.

Una entrada al bloc, de la nostra amiga Imma C.: Massa felicitat

Llegir més, al web de Núvol

dimecres, 9 d’octubre del 2013

9 d'octubre, València...

Per celebrar el dia,
un dibuix de Manuel Boix:



 

... i un llibre preciós que porta a dins,
a més d'un text de Josep Palàcios (Un nu),
 'apegat' el dibuix del Boix esmentat:


... i per aixafar la guitarra, el final del llibre
(jo no ho he dit, però els ha matat el majordom):

Lo cavaller que en armes fon lo fènix
i la que fon de totes la pus bella,
morts són ací, en esta xica tomba,
dels quals lo món ressona viva fama:
Tirant lo Blanc i l'alta Carmesina.
Amor cruel, qui els ha units en vida,
i ab greu dolor lo viure els ha fet perdre,
aprés la mort los tanca en lo sepulcre.


A la banda de Canaan - Sebastian Barry

Sebastian Barry
A la banda de Canaan
Traducció de Yannick Garcia
Edicions de 1984, Barcelona, 2013



Una  nina de porcellana  cau de les mans d’una nena petita al terra d’una catedral i es trenca.

A la Lilly, una dona de 89 anys, se li ha mort el nét, en Bill, aquesta gran pena ja no la pot aguantar i decideix escriure la seva vida per acomiadar-se’n.

“¿Quin soroll fa un cor de vuitanta-nou anys quan es trenca? Potser és poc més que silenci. Deu ser un so petit, lleu, si més no.”


Escriurà  que va néixer a una Irlanda encara britànica, que el seu pare vidu era cap de la policia del Regne Unit a Dublín i com aquest fet i algun altre la va situar en una banda de la vida que la va obligar a fugir de molt jove als USA amenaçada de mort.

Relatarà el segle XX a partir de les seves grans guerres, on en pràcticament en cada una hi va perdre part de la seva vida, germà, fill i nét, cada ú a la seva manera.   

“Em capfico en tot el que estimo, encara que totes les coses duguin cosit un retall de tragèdia..”

Una vida construïda sense premeditació, a l’albir de les circumstàncies i de les pèrduees, de la voluntat dels altres, acceptant-la, pràcticament fins al final, amb resignació, amb humilitat, convivint amb els records sense permetre que l’enfonsessin.

“Podem ser immunes a la febre tifoide, al tètanus, a la pigota, a la diftèria, que a la memòria, mai. Contra això, no hi ha vacuna que valgui.”

Explicarà què és Canaan, per ella i per la resta de “fugitius” que hi van trobar una nova llar on recordar la seva terra, encara que no hi haguessin viscut mai, on construir noves vides, on ajudar-se els uns als altres, on alguns a part dels somnis també hi van portar els odis i també la mort.

"...la guerra oberta, la brusquedat, la totalitat, la manca colossal de generositat, l'odi etern i implacable de tot plegat, que no ens deixessin marxar, que no ens perdonessin els pecats...que ens seguissin a l'altra riba del riu i el matessin a la banda de Canaan..."

“I després  es va endinsar  en la distància, en el que ell creia que era la seva vida més correcta, en la riuada de la gent, el torrent confús de la gent, Canaan mateix”

Explicarà la complexitat del ser humà,  les contradiccions,  les pors, les angoixes, els silencis, les fugides, l’esforç, el treball, les il·lusions, l’amistat, l’amor, l’odi.  Sense criticar ni posicionar-se explícitament denunciarà els conflictes polítics, racials, les guerres com a mecanismes estroncadors de la llibertat, del lliure desenvolupament personal i social, el sense sentit que suposa que un ser humà pugui manllevar-li la vida a un altre.

“No sé què se li va trencar per dins. Potser van ser moltes coses. Se li van socarrimar uns cables i la ràdio del seu interior va deixar de rebre cobertura. Tampoc emetia cap senyal. El meu Ed”


És un llibre escrit i traduït amb gran delicadesa, trist i bonic, com un lliri *, com la seva protagonista. 

*lliri en anglès és Lily.  

Una altra gran recomanació d'en Quim de La Cultural 

diumenge, 6 d’octubre del 2013

UNA VIDA ABSOLUTAMENTE MARAVILLOSA. Enrique Vila-Matas

Una vida absolutamente maravillosa
Enrique Vila-Matas
Debolsillo ed.
2012
537 pàg.

Aquest volum és un festival!!!

"Queda muy poco de lo que soñábamos de jóvenes, pero ¡cómo pesa ese poco!"
(VM descrivint a Marse, i aquest citant a Canetti)

És un recull d' "assajos" sel·leccionats del gran Vila-Matas; on hi tenim l'oportunitat de trobar escrits seus inclosos en títols ja introbables com "El traje de los domingos" (1995), "Desde la ciudad nerviosa" (2000), "El viento ligero en Parma" (2004)... Des d'articles de l'any 1992, part d'un dietari inèdit "Segundo dietario volube", per acabar amb el "Para acabar con los números redondos" que és un llistat d'aniversaris d'alguns dels escriptors de capçalera d'aquest autor barceloní.

Si un creu que una de les grans característiques i particularitats de Vila-Matas és que des del principi de la seva carrera va saber crear-se una trajectòria (molt personal i única) en els mitjans escrits periòdicament, alhora que construïa de mica en mica, però de manera ferma i molt brillant, l'obra, llibre rera llibre, que l'ha anat convertint en un dels millors escriptors vius i propietari d'una reputació literària impecable.
Si un creu això, doncs aquest "Una vida absolutamente maravillosa" ho demostra.

A més, presenta el Vila-Matas més característic. Escriptors que es creuen constantment, erudició, intuicions, l'història de la literatura llegida de manera personal; vides i ciutats d'escriptors, lectures i molts noms, Kafka, bartlebys, futbolistes, viatges (Quantes vegades deu haver estat Vila-Matas a Sudamèrica??), Tabuchi, cites d'altres escriptors i cites inventades d'altres autors, el compromís de l'escriptura, passadissos d'hotels, Barcelona... D'aquesta llarga lectura que és la vida; i com diu Rodrigo Fresán (citat al llibre) parlant de Bolaño: "Ser escritor no era una vocación, era un modo de ser y de vivir la vida"


"De niño solía confundir los rinocerontes con los hipopótamos, lo que sacaba de quicio a mi padre, que no se cansaba de decirme que los rinocerontes eran más interesantes, aunque ya fuera porque en el siglo XVI habían tenido el honor de ser dibujados por Durero."

REALIDAD A LA PIEDRA. Joaquín Reyes.

Realidad a la piedra
Joaquín Reyes.
Mondadori ed.
2013









Joaquín Reyes, que és conegut per ser l'ideòleg, guionista i també actor a "Muchachada Nuí", presenta un recull d'acudits gràfics dedicats a les pedres.

No hi ha res més aburrit que les pedres i la geologia [ULL!!! amb el Delta de l'Ebre, el sud de Catalunya i les seves plaques tectòniques...], però igual que dirien els locutors de futbol de la Tv3: "Ha tret petroli" Joaquín Reyes de sota les pedres!!...
Aquest absurd amb què juguen a vegades els humoristes és aquí utilitzat per aquest autor manxec d'una manera molt còmica i tronxant, i que aplicada al grafisme de línia clara que té, li acaba resultant molt original i efectiu!

Alguns exemples (Haviam si sou capaços d'aguantar-vos...))))):

































































És una apreciació personal, però crec que Joaquín Reyes és molt bon colorista i treballa molt bé els colors pastels sempre, i aquí, sobretot també, els terrossos i els colors marrons...












































Llavors, el que em va passar... és que sortint de la llibreria amb el llibret (petitó, quasi de butxaca. Només val 9 eurillos i és fàcil de portar i mirar...) com que és com un carmalet, no em vaig poder estar de mirar algunes pàgines pel carrer abans d'arribar a casa... I no podia parar de riure sol... I la gent es devia pensar que estava una mica ximple...
La gent ja no riu mai sola pel carrer...

(D'en Joaquín Reyes també és molt recomanable el seu anterior "Ellos mismos", Mondadori ed.; que era un recopilatori (molt molt escatxarrant) d'acudits gràfics i vinyetes seves...

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Bello como una prisión en llamas. Breve relación de los Gordon Riots.- Julius Van Daal


Julius Van Daal
Bello como una prisión en llamas. Breve relación de los Gordon Riots
- Traducció del francès de Federico Corriente
- Gravats de Phiz y George Cattermole
- Guaches de Julius Van Daal
- Grafisme de Julián Lacalle
Pepitas de calabaza, ed., 2012




Relat d'un 15-M avant-la-lettre, el d'una rebel·lió que es produeix a la fi del segle XVIII a Londres. Diuen que la primera insurrecció proletària.

El relat és divertit, curiós, entretingut, pedagògic, exemplar...
Antes de llegar a extremos tan arriesgados, se decide recurrir a la Guardia. Poco antes de las nueve, se envía a las inmediaciones del parlamento sitiado a un modesto destacamento de infantería y de caballería al mando del juez Addington. Rodeada por la turba y los clamores, la tropa se abre paso sable en ristre. Al llegar a la explanada, los soldados se detienen a aguardar órdenes, sin apenas mostrar disposición belicosa. Las comadres, que les abuchean y les lanzan todo tipo de proyectiles, y que les despeinan y les pellizcan cariñosamente el trasero entre risotadas, amenazan con desbordarles de inmediato.
Indignado, el juez Addington ordena en ese momento que la tropa cargue. La tentativa engendra la mayor confusión: desprovista de impulso, la caballería arranca débilmente y contribuye así a la avalancha. La multitud, achispada y compacta, se desploma por todas partes como un castillo de naipes, desencadenando no el pánico sino la hilaridad general: los cuerpos se vencen suavemente unos sobre otros y el movimiento popular corre el riesgo de desembocar en orgía pública. Si las personas de orden se echan a temblar, la tropa se siente cada vez más tentada de fraternizar con los juerguistas, que tienen ginebra y mujeres y parecen ser dueños de todo menos de su exaltación. (pàgines 36-38)
...de lectura obligada per als nostres adolescents (que encara són a temps de somiar i canviar aquesta societat)...
Ahora bien, si la fiesta no hubiera desembocado en la orgía, no se habría prolongado con tanta intensidad ni habría amenazado al orden mercantil con la misma energía. Los pobres no inspiraron temor por sus aspiraciones, que eran aún menos capaces de formular que hoy día, sino por la fulgurante revelación de su "estar juntos": una manada cuya domesticación no era sino un barniz superficial y que amenazaba con regresar a la primera ocasión a la independencia soñadora del estado salvaje… corderos dispuestos a comerse a sus pastores. Pese a que sus amos redoblaron sus esfuerzos por reforzar su dominación (con o sin vaselina), en lo sucesivo los pobres ya no podían ignorar que constituían la fuerza central de la naciente sociedad urbana, máxime cuando habían mostrado a toda Europa, mediante el frenesí de sus orgías, la nueva universalidad de su clase, susceptible de derribar los muros de las bastillas y de poner el mundo patas arriba… (pàgina 18)
 El papa y san Patricio, patrón de la Irlanda papófila, fueron quemados en efigie. Los saqueadores obtuvieron escaso botín, en su mayor parte patatas y alpiste. El alcalde se alegró un poco precipitadamente de ver mitigarse una sublevación popular en el transcurso de uno de esos motines a sueldo que jalonaban la vida londinense. Al final de la noche anunció a los amotinados: “Está bien, señores, para una jornada. Espero que ahora vuelvan a sus casas”. A un oficial de la Guardia que acudió a sus órdenes, el antiguo chulo le espetó sin ambages: “Todo el desorden parece proceder de que la multitud se ha apoderado de algunas personas y de algunos edificios que no le gustan y que los está quemando. ¿Qué tiene eso de malo?”. (pàgina 49)
...de lectura obligada per a tots (que encara som a temps de somiar i canviar aquesta societat)... 
La guerra en las colonias norteamericanas, sin embargo, había obligado a las autoridades reales a limitar las deportaciones y las cárceles estaban hacinadas. Hacía poco que se había puesto en práctica un programa de inspiración higienista y disciplinario que pretendía modernizar el sistema carcelario, conforme a los deseos de reformadores “filantrópicos” que pretendían, como Bentham (el teórico de la abolición de la pena de muerte que hizo ahorcar a uno de sus criados por hurto), poner a trabajar a los alérgicos a hacerlo. Tras la sacudida que fracasó en declararla caduca para siempre jamás, la racionalización de la función carcelaria será acelerada.
Fundada en el siglo XII y símbolo ancestral de la opresión, Newgate era la mayor y la más antigua de las cárceles londinenses. Acababa de ser renovada, ampliada y enriquecida con diversos ornamentos exteriores, pero sus muros seguían supurando angustia, y no habían perdido nada de su lúgubre fealdad a ojos de los pobres, que le profesaban una execración unánime. Son muchos los pobres que allí languidecen o que cuentan entre sus allegados a buenas gentes que se pudren allí donde antes se pudrieron ellos: palquistas, desvalijadores, escamoteadores y ladrones de todo pelaje, amén de meretrices o invertidos, pero también criados ladronzuelos o simploncetes que llegaron a las manos con el posadero, sin olvidar a los pugilistas irascibles y los virtuosos de la faca. (pàgines 64-65)
...de lectura gratificant, un poc trist al final (ho sento, perden els bons i guanyen els de sempre)...
El primer liberador que penetra en la prisión se llama Tom Haycock. A los jueces que le interrogaron sobre los móviles de su participación en la toma de Newgate, les respondió sencillamente: “¡La causa! ¿Todavía me lo preguntan? Al alba no debía quedar una sola prisión en Londres”. (pàgina 67)
Cuando llega, lúgubre, el alba, la insurrección ha sido vencida: el Támesis arrastra los cadáveres de los insurgentes, de los que las calles también están llenas. El Estado, amo del campo de batalla, consagra los días siguientes a escarmentar a los sediciosos. Entre las brumas y el humo de los incendios aparece el banco, a salvo y victorioso. (pàgina 92)
Un títol molt ben posat i aprofitat.