Vic-Burjassot-Godella

Sempre és curiós fullejar el catàleg d'una editorial. Els llibres que trien formen un món i la manera d'entendre'l, un univers i la forma de passejar-se entre els seus planetes, un jardí i els animals i plantes que l'habiten.
L'amic Toni ens va enviar fa un temps un parell de llibres. L'excusa, són d'uns amics seus, els editors d'Eumo, uns senyors de Vic que construeixen mons, passegen entre estels i cohabiten entre educacions i pedagogies, dones, poetes, lectors novells, escriptors consagrats...
Vicent Alonso és un senyor de Godella, el poble del costat del de V. A. Estellés (el protagonista del segon llibre, que és una revista de poesia, anomenada Reduccions, amb poemes dedicats a l'Estellés i estudis i comentaris de la seva obra) a un pas de València. El Toni diu que no sap massa de poesia, però sap fer aquestes imatges amb els regals i els llibres. Vicent Alonso tradueix, escriu poesia, assaig i articles de premsa. Segurament també llegeix.
"L'aspre vent del nou món" és el seu més recent poemari.

CONTRAPOSICIÓ

No és més trista la música que el món
ni mai cap vers podrà tombar el blat
com ho fa el vent d'estiu.
                          Però de què ens serveix
la mirada si ens fa nosa combatre
sempre que el verd no és el verd sinó el blau
de mar que el bosc corona just abans
que l'escalfor del sol el diluïsca?
Segurament la guerra no és la mare
de totes les coses, com creia l'Obscur,
i no és cert que no pugues submergir-te
dues vegades dins del mateix riu.
Bé que ho saps: d'aquell toll d'anys enrere no en queda
ni l'aigua ni el tarquim, però el record tot ho pot
i fa etern el que mor aviat,
com aquell cos que, envanit, hi lluïes
amb olor d'herba humida i de granotes.

De vegades, també la poesia
ens serveix per guardar-nos dels bladers tremolosos,
dels arbres inquiets contra el cel del matí,
o dels dies que s'obstinen a perdre's
dins l'oblit.

LA GATA COIXA

Sovint davalles fins al més obscur,
mogut per una estranya visió:
la llum no il·lumina sense el sofriment
ni els lliris esgotaran mai l'arena
de les dunes.
             Per la finestra observes
la gata coixa que vigila l'ocell
i saps que no podries resistir
ni un sol dels moviments que et portarien
on diuen que la nit s'obri de bat a bat
sense oferir-te ni una sola imatge
de tu mateix per confondre't.
                             Sol, sembles
el pinsà que espicassa la remulla,
capficat només amb el deler, l'ànsia
d'un temps sense records, sense promeses.
Per què, doncs, fugir de la veritat
si ningú t'ha de dur a la fi del camí?