dimarts, 30 de novembre del 2010

ODA



Oda a Pep Guardiola

Salut, germà dels poltres

de peülla de tro!

Per tu,

la catifa de gespa arranada

es torna un univers de planetes que giren

al teu voltant.

Tu t'alces i renilles

i amb ulls punyents escrutes

l'horitzó bramador.

Sacseges la crinera

del teu dorsal, l'espinada

s'arqueja, mous les cames esveltes i fràgils

i amb braços oberts

debanes la madeixa invisible del joc.

Salut, germà dels poltres

de peülla de tro!

Salut, fill de la gràcia

i del vent!

Aranya cerebral

que controles els fils

elèctrics de la tarda.

Teixeixes les jugades,

del teixit en fas veles que s'inflen

i en sostens l'entramat.

La gespa es fa mar blava de somnis.

Llavors, mentre llisca la quilla,

tu vigiles de lluny i ets a prop.

Arbre central, pal majori, alhora, el dofí ensabonat

que segueix el vaixell per les ones.

Salut, fill de la gràcia

i del vent!

Salut, constructor de camins,

geòmetra carnal, arquitecte

de torres de victòria!

Tu enderroques ruïnes antigues,

traces els fonaments de l'edifici nou.

Excaves amb els ulls

negres de voluntat

un feix de rases fèrtils

i, amb el compàs del braços,

amides, i estableixes el pilar poderós

d'on sorgiran els nervis de la màgia.

I si el llapis d'un dit diu: "aquí",

és aquí on la dansa comença,

sota la volta esplèndida

que has bastit paral·lela del cel.

Salut, constructor de camins,

geòmetra carnal, arquitecte!

Salut, oh pagès radical!

Llaurador impenitent, arada, espiga,

tany vigorós que t'has alçat i granes,

feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria.

Tu que cobres la glòria

que has donat al company

amb un petó a la galta!

Dius: "aquí". I és aquí.

I entre els pèls de la cara

neix una rosa mascle.

I riuen entendrides les mares catalanes.

Salut, fill etern,

adoslesent perpetu de carona barbada!

Salut, símbol del goig mental

de les ciències exactes!

Salut, cadell suat,

soldat enjogassat

i subtil estrateg de les batalles!

Tu, l'heroi del present,

per més que els segles passin,

no passaràs amb ells.

Romandràs, quan tu i jo siguem cendra,

vivent en la llegenda de la fama

i en aquesta corona modesta que ara treno,

amb vers balbucejant,

per no entorpir l'esclat meravellós

dels versos certes de les teves passades.

Salut, símbol del goig mental

de les ciències exactes!


Comadira, Narcís. Formes de l'ombra. Poesia 1966-2002. Edicions 62 / Empúries. Barcelona, 2002. Pàgs. 498-500.

Imatge: Joan Brossa-El pais-1986

dissabte, 27 de novembre del 2010

Un brevíssim de Pere Calders


Ars poètica

Li va sortir una rima preciosa, d'aquelles que poden salvar un poema. Però havia nascut vídua, abandonada de parella que la justifiqués, i es va quedar sola a final de ratlla, sense que cap llei mètrica acudís al seu socors. Si no s'hi troba remei, coses així ens amargaran la vida.

Breus i brevíssims dels orfes

Vale!

:-)))

Toni F.

......................................................................................

Maleadicció

Em vaig aborronar en adonar-me que, aquesta vegada, venien per mi. Els que hi quedàvem havíem estat preguntant-nos, encabits en aquella estretor, amb quins criteris ens treien d’on ens havien tancat (dels que s’havien emportat no hi tornava ningú).
Després d’uns colps contra la duresa d’una enorme taula, em van ficar el cap dins d’una mena de molsa molla i humida, alhora que sentia que m’acostaven una flama per baix.
El terror s’apoderà de mi quan vaig sentir la cremor i l’olor nauseabunda a socarrat.
Quan, minuts eterns més tard, em van rebregar i em van deixar quasibé mort en aquella superfície gèlida junt a altres companys abatuts, abans d’expirar, vaig tenir temps per maleir-lo: Que el fum, que havia extret de mi i els meus companys i que ell havia aspirat, li causara un càncer de pulmó!

elPac

......................................................................................

Pura impotència

Escriure un microrelat no és cosa fàcil, encara que d'entrada sembli tot el contrari. Fan falta fonamentalment dos requisits: enginy i síntesi. I, per descomptat, tenir alguna cosa a dir.
Des que al bloc d'"Els orfes" s'havia proposat als participants d'escriure'n un, va estar donant-li voltes a la idea i fixant-se en tot, a veure si aconseguia un mínim d'inspiració. Tot en va... Semblava que les muses no li eren favorables.
-I si provo l'escriptura automàtica o allò que Unamuno anomevava "a lo que salga"?... Ah, però això no ho pot fer qualsevol; es necessita molt de talent! I sobre tot concisió, molta concisió.
Va engegar l'ordinador. Quan va tenir davant la pàgina del bloc, va tornar a llegir-se els dos textos publicats. Instants després s'encenia una cigarreta mentre fullejava alguns llibres que hi havia damunt la taula...Res a fer! No va trobar altra cosa que resistència i un bloqueig cada cop més aclaparador.
Aquella maleïda síndrome del full en blanc no es va voler fer fonedissa. Ara ja començava a sospitar que no se'n desfaria mai.


Sícoris

......................................................................................

KOMATSU

Dia 1.
El seu moviment lent i harmoniós em va cridar l’atenció. Era imponent, força nova, d’un groc llampant, sobresaltava sobre la terra moguda.

Dia 2.
Vaig veure com se la mirava, atentament, com demanant-li, amb tendresa, el seu esforç i complicitat.

Dia 3.
Acaronava la terra acabada d’abocar, lentament, amb molta suavitat, amunt i avall passava el cullerot.

Dia 4.
L’han canviat de destí, ja res no serà igual.

Miu

......................................................................................

L'encontre

Ella
En alguna part deu existir aquest home capaç d'apreciar la bellesa que en mi puga haver-hi, de descobrir-me, de desitjar-me, d'enamorar-se de mi i no voler separar-se mai més del meu costat. Aquest home, aquest príncep blau, que, ignorant la meua existència, va pel seu camí sense veure, sense sentir, sense desitjar; en el moment en què ens trobem, també començarà a albirar i a sentir la bellesa de l'amor.
Una vegada junts, seré feliç amb la seguretat de la continuïtat, de la permanència, de l'eternitat.
Sí, arribarà aquest home. Serà atent i tendre com aquell xicot que em va retornar la bosseta que m'havia caigut de les mans en anar a agafar l'autobús, i em va ajudar a pujar-hi prenent-me delicadament pel braç. Es va acomiadar precipitadament amb un somriure (l'autobús marxava, i jo amb ell!). Des de la finestreta li vaig aixecar la mà en senyal d'adéu, d'a reveure, fins que ens trobem.

Ell
Mira que n’hi ha de pesades! Em va costar desfer-me’n, d’ella. Li vaig donar allò que li havia caigut i no em deixava anar. Incòmode i avergonyit, li vaig fer una ganyota, tot just mentre es tancaven les portes de l’autobús i aconseguia desempallegar-me d’ella.


elPac
......................................................................................

La vigília del gat

Alce el meu cap cap a tu i et mire des de darrere del somni. La meua pell pressenteix la teua carícia i la meua espina es tiba per a abastar millor la teua mà.
Et mire i et dic amb els ulls quant et vull. I la teua mà recorre la meua esquena i s'enfonsa en la meua panxa i el teu corrent i el meu es fonen, i tot el que tens i tot el que tinc es barreja i pense que sense tu no podria viure mai aquest instant.
Després, la teua absència colpejarà les meues temples. I alçaré el meu cap cap a tu i et miraré des de darrere del somni, ara, de tenir-te. Et vull, ho saps. Encara que et tornes al teu món i em deixes amb el buit de la teua mà en la meua pell.


il cavaliere rosso
......................................................................................

20 minuts

Mamaaa, la cuina està plena de formigues!!!!!!
Mammaaa, que em vesteixeeeees?
Mammaaa, el colacao me’l volia posar jo!!!
Mama, avui compra’m les cartes màgic….
Mamaaa, no trobo l’equip d’educació física….
Mama, avui qui ens ve a recollir?
Mammaaa, no em vull rentar les dents…
Mamaaa, 2 cues i ben rectes….
Adéu, Mama .
No ten vagis, Mammaaa… jo vull venir a treballar amb tu…
Mamaaa, dos petons abans de marxar…. i tres i quatre...
Mira, Mammaaa, una formiga que encara es mou!

Miu

......................................................................................

...que m’enamora

Recolzada en el meu llit, a través de la porta entreoberta, contemple amb gran interès la bella dona que, dempeus, ocupa un angle de la sala.
Admire la bella i estilitzada figura, l'elegant vestit negre, els braços nus, l'estrany maquillatge.
No em parla, però els seus gestos, la seua mirada són eloqüents: pretén presentar-se atractiva als meus ulls, desitjable. Ambdues ens comprenem. Així i tot, no m'atrevesc a aixecar-me, a anar a la seua trobada.
Sorprenentment, és ella qui ve a buscar-me. Arriba fins al meu llit, s’hi ajau en actitud d'espera.
Arraulida en l'angle oposat, la contemple: la blancor de la seua pell -els blancs braços, el pàl•lid maquillatge-, l'ara blanc vestit, gairebé túnica.
Els seus ulls, emmarcats per un aspa que li creua el rostre, m'atreuen irremeiablement. Decidesc apropar-me, amb lentitud. M'incline sobre ella i acaricie lleument el seu braç nu. M'estremeix el contacte de la seua pell, la mire fixament. Pensava que no eres humana, li dic.
De sobte, canvia l'expressió del seu rostre. En apropar els meus llavis als seus, interposa la seua mà: se sent descoberta. Intenta ocultar la sobtada transformació de la seua boca, no humana, d'animal ara.
Intente fugir, desprendre'm dels seus braços. Ella riu, ja sense reserves, l’horrible boca al descobert.

Cride: No, no! Ets la mort. No!

Carmen
......................................................................................

Ell, molts anys després d’una separació dolorosa, en la qual ella aprofita per fer-li mal, a ell, i la rancúnia l’ofega sense deixar-la oblidar els moments més foscos, sòrdids i dolents, i passa el temps i oblida l’amor i aquells temps, quan creixien junts, de joia, tendresa, complicitat i tantes coses compartides que els van fer feliços, als dos, i que, ella, ara i encara, considera un temps perdut de la seua vida

...i, no obstant això, tu ets un pòsit dolç i feliç, destil·lat de la meua memòria.


elPac
......................................................................................

Colors

Fa ja molts anys que no tinc pare (encara que el vaig tenir), era blau.
I la meua mare està convertint-se en una xiqueta xicoteta a la qual he de cuidar (amb la desesperació de veure trencar-se un joguet molt volgut), segueix sent verd.
Ha passat el dia de reis (acabe de comprar per a mi un rellotge), és groc, per a aconseguir el present.

icr
......................................................................................

xxxxxxiiiicccleeeeeeeettttt

Bossa, el busco.
El trobo, l'obro
el destapo.
L'apropo als meus llavis.
El mastego. Frescor.
Bombolles.
L'estiiiiiiiiiiiiiiiiro.
El llenço.


miu
......................................................................................

divendres, 26 de novembre del 2010

Adonde puede conducir la honradez

Cierto individuo tenía la enojosa costumbre de explicarse a veces muy honradamente sobre los motivos por los cuales obraba, y que eran tan buenos y tan malos como los motivos de todos los hombres.

Al principio produjo escándalo, luego sospechas, poco a poco fue puesto en el índice y declarado fuera de la sociedad, hasta que por último la justicia se ocupó de un ser tan reprobable, en circunstancias para las cuales no suele tener ojos, o bien los cierra.

La falta de discreción sobre el secreto general y la inclinación inexcusable a ver lo que nadie quiere ver-a sí mismo- le llevaron a la prisión y a una muerte prematura.

Nietzsche

Un brevíssim de la Matute

El niño al que se le murió el amigo
Ana María Matute


Una mañana se levantó y fue a buscar al amigo, al otro lado de la valla. Pero el amigo no estaba, y, cuando volvió, le dijo la madre:
-El amigo se murió.
-Niño, no pienses más en él y busca otros para jugar.
El niño se sentó en el quicio de la puerta, con la cara entre las manos y los codos en las rodillas. «Él volverá», pensó. Porque no podía ser que allí estuviesen las canicas, el camión y la pistola de hojalata, y el reloj aquel que ya no andaba, y el amigo no viniese a buscarlos. Vino la noche, con una estrella muy grande, y el niño no quería entrar a cenar.
-Entra, niño, que llega el frío -dijo la madre.
Pero, en lugar de entrar, el niño se levantó del quicio y se fue en busca del amigo, con las canicas, el camión, la pistola de hojalata y el reloj que no andaba. Al llegar a la cerca, la voz del amigo no le llamó, ni le oyó en el árbol, ni en el pozo. Pasó buscándole toda la noche. Y fue una larga noche casi blanca, que le llenó de polvo el traje y los zapatos. Cuando llegó el sol, el niño, que tenía sueño y sed, estiró los brazos y pensó: «Qué tontos y pequeños son esos juguetes. Y ese reloj que no anda, no sirve para nada». Lo tiró todo al pozo, y volvió a la casa, con mucha hambre. La madre le abrió la puerta, y dijo: «Cuánto ha crecido este niño, Dios mío, cuánto ha crecido». Y le compró un traje de hombre, porque el que llevaba le venía muy corto.
FIN

dijous, 25 de novembre del 2010

Brevíssims

Els microrelats estan de moda. El relat breu, des del dinosaure del Monterroso («Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí. »), sembla que estan envaint-nos, últimament transformats en formigues i, fins i tot, en pucetes.

Malgrat aquesta saturació però, n’hi ha que t’atrapen: són com espurnes il·luminant la foscor per un instant, sorprenent-te, fent-te pensar des de l’altre punt de vista, enganyant-te, jugant amb tu. De vegades, una fotografia, un instant enganxat d’un clau, un petit poema, una sentència, un acudit,... esculpit i polit.
És cert que el gènere, en la seua pitjor faceta, pot limitar-se a un artifici tècnic, que busca només fer-ho amb unes mínimes línies o amb unes quantes paraules menys de les que van utilitzar d'altres. Però també és cert que produeix una sensació d'intel·ligència i agilitat mental que estimula el lector i que, en moltes ocasions, la ironia i la fantasia semblen ser comunes a la majoria dels autors que conreen aquest tipus d'escriptura.
Per a mi, Borges seria l’antecessor i mestre indiscutible del relat curt reduït a la mínima expressió, sempre amb una bona dosi de filosofia i joc; i no tan sols com a creador sinó també com a compilador.

Últimament, les llibreries i la xarxa n’estan plenes, d’aquests reculls i antologies. He caigut en la temptació i n’he adquirit dos llibres de reculls:

Por favor, sea breve. Antología de relatos hiperbreves”. 1 i 2. Edició de Clara Obligado. Páginas de espuma.

* El primer volum està dedicat a autors consagrats: Borges, Rubén Darío, Eduardo Galeano, J. R. Jiménez, Monterroso, Benedetti, A. Mutis, Cortázar, Pizarnik, etc. D’aquests, els més interessants, n’escriuré un del Borges:

Posesión del ayer: “Sé que he perdido tantas cosas que no podría contarlas y que esas perdiciones, ahora, son lo que es mío. Sé que he perdido el amarillo y el negro y pienso en esos imposibles colores como no piensan los que ven. Mi padre ha muerto y está siempre a mi lado. Cuando quiero escandir versos de Swinburne, lo hago, me dicen, con su voz. Sólo el que ha muerto es nuestro, sólo es nuestro lo que perdimos. Ilión fue, però Ilión perdura en el hexámetro que la plañe. Israel fue cuando era antigua nostalgia. Todo poema, con el tiempo, es una elegía. Nuestras son las mujeres que nos dejaron, ya no sujetos a la víspera, que es zozobra, y a las alarmas y terrores de la esperanza. No hay otros paraísos que los perdidos.

* El segon, als nous i de vegades desconeguts autors. Aquests, intenten més la sorpresa i el joc. Citaré només els dos últims:

Luis XIV (Juan Pedro Aparicio): “Yo.

El fantasma (Guillermo Samperio): “ ”

Diuen que aquestes antologies són com un poemari o una caixa de bombons, que no te’ls pots menjar tots alhora, sinó anar agafant-ne, de quan en quan, un, i és veritat. Però són com les cireres que n’agafes una i...

BROOKLYN de Colm Tóibín

Brooklyn narra les peripècies d'una jove irlandesa que sense haver-ho decidit personalment, es veu obligada a emigrar al Nova York dels anys 50. És un llibre explicat per la pròpia protagonista, ple de tendresa, de paraules no dites, d'angoixes, de descobriments...

En ell es posa de manifest la complexitat dels anys 50, la immigració, el racisme, la classificació de la societat pel país d'origen, el paper dels capellans en la immigració irlandesa i italiana, com a garants del "correcte" funcionament i manteniment de les pròpies cultures.

Té tota la pinta de que se n'acabarà fent una pel·li, perquè de fet quan la llegeixes et venen al cap escenes de tantes pel·lícules...

De la lectura sembla un llibre fàcil, però crec que aquí rau la complexitat del mateix, està explicat per una dona, i escrit per un home (i no ho sembla), transcorre al Brooklyn i a la Irlanda dels anys 50, però el seu autor només pot conèixer de primera mà el seu propi país (crec que als USA hi ha fet estades llargues però als anys 50 segur que no).

Ah, i es llegeix en 3 vespres, i t'enganxa des de la primera plana, m'he passat tres dies pensant en l'Eilis i el que li passaria el dia següent....

És una novel·la bonica i BALSÀMICA!

Crec que el següent pas serà buscar "Un llarg hivern"!

dimarts, 23 de novembre del 2010

Doncs, apa, LA PANERA DE NADAL


- Charles BAUDELAIRE, "LAS FLORES DEL MAL"
Il·lustracions de Louis Joos.
Traducció: Carmen Morales i Claude Dubois.
Nórdica libros.





- Leonardo da Vinci (Obra pictórica completa y gráfica).- Frank Zöllner. Taschen


- Memorias de Adriano (Mémoires d'Hadrien suivi de Carnets de notes de Mémoires d'Hadrien).- Marguerite Yourcenar (Trduc. de Cortázar). Edhasa


- Festes Llunyanes (Pròleg De Miquel Desclot. Dibuixos De Jordi Sarrate).- Vicent Andrés Estellés. El Bordiol



- Qualsevol llibre il·lustrat per la http://www.rebeccadautremer.com:





- Princesas olvidadas o desconocidas


- "Els Ulls del germà etern", d'en Zweig, però també podria ser "Mendel el de los libros" o "Moments estelars de la humanitat"






- "La societat literària del pastís de pela de patata de Guernsey", però també podria ser "84 de Charing Cross, Rd", o "La llibreria"




- 1080 Receptes de cuina. Simone Ortega- Alianza Editorial.


- Antología de citas (Sabiduría humana en 30.000 sentencias)
Víctor Amela- Editorial Styria.



- Todo Mafalda. Quino- Editorial Lumen



- "Alfabetos" d'en Claudio Magris- Editorial Anagrama.



- Magdalenas. Xavier Barriga



- 1001 libros que leer antes de hacerse mayor



- Cuentos de infancia, de Ana María Matute



- La condesa sangrienta.- Alejandra Pizarnik. Libros del zorro rojo.


- Diccionaris crítics i etimològics d'en Joan Coromines

- la biografia de John Cheever (800 pàgines, 40 eurillos...)
- Sílvia Alcàntara, Olor de Colònia



- La balada del abuelo Palancas, Félix Grande

- "Opus nigrum", de Marguerite Yourcenar.


- Juego de cartas, Max Aub

dilluns, 22 de novembre del 2010

La vida que se esfuma


Una panorámica "de lo universal y lo eterno" a través de las obras de Monet expuestas en el Grand Palais.

http://www.elpais.com/articulo/portada/vida/esfuma/elpepuculbab/20101120elpbabpor_26/Tes

JOHN BERGER 20/11/2010

L'HIVERN DE FRANKIE MACHINE. Don Winslow.

L'hivern de Frankie Machine.
Don Winslow.
Traducció de Mercè Santaeulària.
Columna Ed.
468 pàg.

Del mateix autor que "El Don del Perro", ens arriba ara aquesta novel·la ambientada dins la mafia italiana de San Diego (California) durant la segona meitat del segle XX.

L'esmentat Frankie Machine és un tranquil i quasi jubilat, propietari d'una botiga d'esquers al moll del port de San Diego.
De mica en mica l'autor ens va explicant que el sr. Machianno havia sigut un actiu i resolutiu mercenari a sou de la màfia.
Alternant el temps present i flashbacks del protagonista anem veient dues línies narratives: l'actual quan Machianno cau en una trampa d'antics companys i ha de resoldre i liquidar els seus perseguidors i la pretèrita que són els seus records i que al mateix temps li han de servir per sol·lucionar els problemes que té i a la vegada permet als lectors veure i entendre la manera de "treballar" que tenia la màfia i com es va anar introduïnt a la vida qüotidiana, la seva arribada als casinos de Las Vegas...
Té les constants del gènere, és distreta i es llegeix bé.

Qui això escriu, com que havia llegit abans, del mateix autor, "El don del Perro" que li va agradar molt, aquesta l'ha trobat no tant tant perfecta. Si l'anterior era molt compacta, "L'hivern de Frankie Machine" li ha semblat un pèl tova, fluixeta d'estil (suposo que costa trobar el punt òptim de síntesi); potser la va escriure molt ràpid, aquesta?
Perquè m'entengueu:
"El don del Perro" era més McCarthy per dir-ho d'una manera i "L'hivern de Frankie Machine" és potser més Grisham...
Tot i això a "...Frankie Machine" li posaria un 7 o 8 i a Don Winslow el consideraria un dels millors novel·listes especialitzats en màfia i corrupcions...

diumenge, 21 de novembre del 2010

Gioconda Belli, pel diumenge

Eva advierte sobre las manzanas

"Allí te quedo en el pecho,
por muchos años me goces"
C.M.R.

Con poderes de Dios
-centauro omnipotente-
me sacaste de la costilla curva de mi mundo
lanzándome a buscar tu prometida tierra,
la primera estación del paraíso.

Todo dejé atrás.
No oí lamentos, ni recomendaciones
porque en todo el Universo de mi ceguera
solo vos brillabas
recortado sol en la oscuridad.

Y así,
Eva de nuevo,
comí la manzana;
quise construir casa y que la habitáramos,
tener hijos para multiplicar nuestro estrenado territorio.
Pero, después,
sólo estuvieron en vos
las cacerías, los leones,
el elogio a la soledad
y el hosco despertar.

Para mí solamente los regresos de prisa,
tu goce de mi cuerpo,
el descargue repentino de ternura
y luego,
una y otra vez, la huida
tijereteando mi sueño,
llenando de lágrimas la copa de miel
tenazmente ofrecida.

Me desgasté como piedra de río.
Tantas veces pasaste por encima de mis murmullos,
de mis gritos,
abandonándome en la selva de tus confusiones
sin lámpara, ni piedras para hacer fuego y calentarme,
o adivinar el rumbo de tu sombra.

Por eso un día,
vi por última vez
tu figura recostada en el rojo fondo de la habitación
donde conocí más furia que ternura
y te dije adiós
desde el caliente fondo de mis entrañas,
desde el río de lava de mi corazón.

No me llevé nada
porque nada de lo tuyo me pertenecía
-nunca me hiciste dueña de tus cosas-
y saliste de mí
como salen -de pronto-
desparramados, tristes,
los árboles convertidos en trozas,
muertos ya,
pulpa para el recuerdo,
material para entretejer versos.

Fuiste mi Dios
y como Adán, también
me preñaste de frutas y malinches,
de poemas y cogollos,
racimos de inexplicables desconciertos.

Para nunca jamás
esta Eva verá espejismos de paraíso
o morderá manzanas dulces y peligrosas,
orgullosas,
soberbias,
inadecuadas
para el amor.

dissabte, 20 de novembre del 2010

dimecres, 17 de novembre del 2010

"Els onze" | Pierre Michon

Els onze.- Pierre Michon
(Traduït per David Ilig)
Club Editor

Revolució Francesa, any II. Un grup d'onze homes del Comité de Salut Pública, encapçalats per la figura de Robespierre, van tractar, durant dos anys, de preservar les bondats de la Revolució encara que fóra a costa d'imposar un règim de Terror. En aquest context, l'obra narra la vida d'un pintor i d'un quadre d'Els onze, el qual acaba penjat al Louvre, on se'l considera L'obra mestra. Un pintor i un quadre ficticis, encara que tots els altres personatges siguen ben reals.
En la sala on s'exposa el quadre, un narrador que s'adreça i interpela a un oient (senyor, li diu) va contant i especulant sobre aquests fets i ens els acosta.

Els temes del llibre: el terror, l'excés de poder, la violència fundadora de l'estat modern, l'explotació de les masses (els llemossins), la història de la pintura, el paper de l'artista amb el poder...

Quant a la prosa (una meravella), densíssima en un llibre en aparença petit, amb un lèxic i una erudició exquisits.

Hi ha moments que et subjuguen: La infantesa del pintor i la relació amb la mare i l'àvia, la nit de l'encàrrec de la pintura, la busca del pintor en quadres, el terror al final del qual està la guillotina, els treballs dels obrers, el motiu de l'encàrrec... i el final!
És una novel·la no apta per a ser llegida a l'autobús o a la sala d'espera del dentista: Requereix concentració absoluta; qualsevol element extern et distrau, i has de rellegir, de quan en quan, un paràgraf per a tornar a submergir-te en aquesta escriptura que et captiva però que t'exigeix un esforç suplementari.

Impressionant!

POSTAL DEL 17 DE NOVEMBRE

SAU

"Un dels amos de la gran pagesia de Sau, anomenada la Rovira, era tan gelós dels arbres del seu bosc, que per res del mon en tallava un. En sa ampla i espaiosa llar no s'hi cremava més que brossa de feixina i a lo més esporguims i estellicots que deixaven los esporgadors.
Una hivernada de gran fred sos fills i sa esposa començaren a queixar-se de no poder cremar més brucs i arboços (...) Li ho demanaren tan bé, que prometé sortir ells mateix a tallar-lo l'endemà de bon matí (...).

Segueix lo bosc d'un cap fins a l'altre; lo volta, lo ressegueix i el travessa per tots indrets, i cap al vespre, cansat de rodar, se'n torna a la Rovira amb la destral al coll sense haver trobat un arbre per tirar a terra."

Jacint Verdaguer


El passat dissabte vaig visitar Folgueroles, un poble preciós de la Plana de Vic.

FOLGUEROLES

No és gaire obirador damunt lo mapa

mon estimat poblet de Folgueroles:

son nom és una titlla

al peu del nom de les ciutats superbes,

però déu l'ha posat entre les dues

muntanyes capitals de nostra terra,

com bri d'herba entre enormes mil·liaris.

Jacint Verdaguer


Ens va rebre l'Anna Maluquer. Ella es defineix així: "

" Escric i dic versos: els meus i d'altres que són poetes ja consagrats".


Ens va ensenyar la casa de Jacint Verdaguer i varem recórrer el poble aturant-nos de tant en tant per dir-nos versos del Poeta.


Cada any, per les festes de maig, en un carrer de Folgueroles pengen una placa amb un vers d'en Verdaguer, i els nens de l'escola ho aprenen de memòria.

Vaig passar un dia inoblidable i avui com és el meu sant m'ha agradat enviar-vos una postal.

Isabel.

Set contes fronterers.- Georges Moustaki


Georges Moustaki, Set contes fronterers.
Traducció d'Anna Gil Bardají
Ed. Belacqua, 2007

Fill d'un llibreter francòfon d'Alexandria, Georges Moustaki va créixer envoltat de llibres. Des de sempre ha viscut immers en un mar de paraules, però la inflació verbal li és aliena: les nombroses meravelles que ha escrit es canten en tres o quatre minuts. En literatura, el conte és sens dubte el gènere en què millor s'adapta.
"No hi ha cap recepta per a una cançó", diu. "Parteixo d'una primera fase i després ve la resta". Aquests contes han estat escrits com les seves cançons. La seva petita música ens balla dins el cap. El jove Mahmud veu com el mur, costruït per separar, esdevé un punt de trobada i d'amistad. No és més que un somni. Però per sort els somnis existeixen i Georges Moustaki és aquí per explicar-nos-els.
Robert Solé. Prefaci

EL MUR
La cortina de formigó armat enfosquia el paisatge. Havien acabat de construir el mur.
-En fi -van dir aquells que l'havien concebut i erigit -, ells s'ho han buscat. Volien una pàtria, l'han estada demanant durant anys. Doncs bé, ja la tenen. Però que ara es quedin a casa seva i ens deixin tranquils.
-Bé -van dir els altres -, aquest mur no és l'ideal però és el preu que s'ha de pagar per tenir un país propi. Resignem-nos.
De totes dues bandes, la gent havia acabat acceptant la decisió dels homes que exercien el poder. Cadascú la seva bandera, cadascú el seu territori.
Al llarg dels nombrosos anys que precediren el mur i fins i tot durant la seva construcció, va haver-hi períodes de relativa normalitat, altercats, negociacions, tensions, esperances, tragèdies. De vegades fins i tot temptatives de diàleg: "Yussef, et queden síndries com les de l'altre dia?". "Sí, Shlomo, te les canvio per taronges". Aquest tipus de bescanvis eren molt apreciats.
Els soldats, sovint joves i seductors, miraven de reüll i amb interès les noies vestides amb robes bigarrades, seductores elles també malgrat els vels.
Les noies no eren insensibles a les seves mirades quan passaven davant d'ells abaixant els ulls, desitjant en secret poder lluir robes lleugeres i deixar en l'aire les seves cabelleres.
Maleïda guerra que ho destrueix tot, fins i tot les vagueries amoroses.
Tot això s'ha acabat: ja no patim més, ja no ens odiem més, ja no tenim més por. Durarà tant com hagi de durar, però ara almenys tenim alguna cosa semblant a la pau.
-Què serà de nosaltres? -es preguntaven els contrabandistes que vivien dels petits tràfics.
Els treballadors fronterers que venien la força dels seus braços i el seu temps a aquells del davant s'havien quedat a l'atur.
Enfront, els homes trobaven a faltar l'època en què l'economia del país es beneficiava dels baixos sous d'aquells homes.
En el no man's land: hotels abandonats al vent i a la sorra, ja en ruïnes, carreteres impracticables, boscos assecats, basses insalubres que ja ningú no mantenia. Quilòmetres quadrats de desolació.

Un matí de setembre, en Mahmud es llevà d'hora per trobar-se amb els seus amics, els quals esperaven els ocells migratoris vinguts d'Europa. Esgotades després d'haver travessat el mar, les guatlles s'esclafien contra el mur. La canalla només havia d'agafar-les i portar-les a les seves mares, que les cuinarien millor que ningú.
Els nens del país del davant aviat van comprendre el que els altres portaven entre mans.
-Envia'ns algunes guatlles -van cridar-los a en Mahmud i a la seva colla-. En aquest costat del mur no cau res...
-Què em doneu a canvi?
-Fruita, texans, el que vulguis.
És així com s'establí un mercat fructífer per a tothom. Les bosses volaven d'una banda a l'altra del mur. Això va durar tot el mes de setembre. Quan la migració dels ocells va acabar, els nens van mantenir el costum de trobar-se al peu del mur.
Es coneixien pel to de veu, però mai no s'havien vist. Llavors, van sentir la curiositat de saber-ne una mica més. Com petits tèrmits, es van posar a foradar la paret de ciment que els separava. Va aparèixer una petita escletxa. Els dos grups de nens per fi es van poder veure, alhora meravellts i una mica recelosos. S'intercanviaren els noms. Van somriure.
-Podríem jugar a futbol -va proposar un noi-. No hi ha res més a fer, aquí.
La idea els va agradar. Uns minuts més tard, s'enfrontaven en un camp improvisat donant cops de pilota fins a perdre l'alè. La cita de les guatlles es va convertir en la del futbol.
Aquesta iniciativa va atreure l'atenció dels més grans i dels adults. L'escletxa del mur va esdevenir una espècie de check-point de nova generació, un check-point sense guàrdies armats, una frontera entreoberta, un corredor per accedir a la zona de joc. Un clima d'entesa s'instaurà en aquell lloc. Allà, al cor de les ciutats, els dirigents es refeien de dècades de lluita. Quan van assabentar-se de l'existència dels partits de futbol, no van reaccionar. Ja no els quedaven forces per reprendre els enfrontaments i les repressions. La majoria dels soldats havien tornat a casa. Les patrulles de vigilància feien rondes rutinàries i toleraven aquests subterfugis creats en la rigidesa de la línia de demarcació.
De mica en mica, les escletxes es van anar multiplicant, engrandint. Desenes, després centenars de persones van acudir per contemplar el miracle d'aquells nens que, desafiant qualsevol barrera de dissuasió, començaven a fraternitzar. El mur havia perdut la seva hermeticitat. Els adults es van barrejar amb els infants, establint per la seva banda converses i intercanvis que els retornaven a l'època d'abans del mur. Aquest s'havia tornat innecessari. Les escletxes s'ampliaren tant que amb prou feines quedaven alguns trossos de mur cada vegada més esparsos. Les armes havien callat, van establir-se noves relacions. La gent es va adonar que era possible viure tots junts, en el respecte de la pàtria de l'altre. Cap més incursió, cap més atemptat i finalment cap més mur, abatut pam a pam... El mur creat per separar havia acabat unint.

-Eh, Mahmud, en què somies? Au, aixeca't! Són dos quarts de set, les guatlles començaran a arribar aviat. Cal anar a esperar-les.
En Mahmud va obrir els ulls mig adormit. Ah, sí, les guatlles, el futbol, el mur...

dimarts, 16 de novembre del 2010

Enhorabona, don José Luis

(fes clik a la foto per a accedir a la pàgina oficial d'aquest gran-gros escriptor)

Boletín Oficial del Estado: 16 de noviembre de 2010, Núm. 277

Real Decreto 1563/2010, de 15 de noviembre, por el que se concede la Orden de las Artes y las Letras de España a don José Luis Sampedro Sáez.
Por Real Decreto 1320/2008, de 24 de julio, se creó la Orden de las Artes y las Letras de España con el fin de reconocer la labor de aquellas personas físicas o jurídicas que se hayan distinguido en la promoción, puesta en valor y difusión de la cultura española y de la imagen de España dentro y fuera de nuestras fronteras. A tenor del citado real decreto son merecedores del otorgamiento de la Orden quienes posean una acreditada y prestigiosa trayectoria en el ámbito de la cultura, contribuyan sustancialmente a la difusión internacional de nuestra cultura fomentando su mejor conocimiento y apreciación por los ciudadanos de otros países y, en caso de personas extranjeras, haber consagrado una parte significativa de su trayectoria profesional o actividad a materias directamente relacionadas con la cultura española, así como mantener una intensa relación personal con nuestro país.
En su virtud, y en atención a la concurrencia de tales méritos y circunstancias en la persona a la que se concede, a propuesta de la Ministra de Cultura, y previa deliberación del Consejo de Ministros en su reunión del día 12 de noviembre de 2010,

DISPONGO:

Artículo 1. Concesión.
Se concede la Orden de las Artes y las Letras de España a don José Luis Sampedro Sáez.

Artículo 2. Entrega.
La imposición formal de la Orden de las Artes y las Letras de España se realizará por la Ministra de Cultura, en acto solemne, con entrega de medalla e insignia acreditativa.

Dado en Madrid, el 15 de noviembre de 2010.

JUAN CARLOS R.
La Ministra de Cultura, ÁNGELES GONZÁLEZ-SINDE REIG

II PREMI "ELS ORFES DEL SENYOR BOIX"

Bases del concurs:

1. Pot participar-hi qualsevol, identificat o anònim, que passi per la Casa dels Orfes.

2. Cada setmana fins al proper 10 de desembre de 2010 afegirem als comentaris d'aquesta entrada una pisteta per a encertar el llibre objecte de premi.

3. Heu d'enviar les vostres solucions a l'adreça annitamiu@gmail.com, tantes com estimeu oportunes, sense cap mena de limitacions.

4. Només es demanarà l'adreça de correu ordinari per a rebre el premi a qui resulti premiada/premiat i serà immediatament destruïda i no tornarà a utilitzar-se per a res del món (com diu el benvolgut icr “que me condene si miento, con paticas i tó”).

5. Qui hi participa accepta els tribunals de La Haya per a dirimir les disputes que puguen produir-se.

6. El premi, això no cal dir-ho, és el llibre que heu d’endevinar (que espero que us agradi).


1a pista



2a pista

L'autor o autora, va néixer a Barcelona, a la 2a meitat del segle XX, i ha escrit poesia, literatura infantil i juvenil, i novel·la.


3a pista

Sóc una petarda "informàticament parlant", la pista és la foto que hi ha a sota!

4a pista


RESULTAT


(redoble de tambors....)





... i els encertants i guanyadors són.....

els orfes i amics ISABEL, ELPAC i IL CAVALIERE ROSSO!!!

Moltes gràcies a la resta d'orfes per la vostra participació: ha sigut una experiència molt divertida!!

i espero que el premi els hi agradi tant com em va agradar a mi...


"-I no amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres.", així acaba aquesta delícia de novel.la, trista però tendra i dura, però esperançadora .....

Eduard Màrquez

diumenge, 14 de novembre del 2010

El conte del diumenge

BREVÍSSIM

Sempre ens quedarà el Marinet

Ningú no donava raó de la seua ceguera. L'havien portat als millors especialistes de la ciutat comtal, oftalmòlegs prestigiosos que havien sanat cegueses de foscor infinita. Res, no encertaven a saber el motiu d'aquells ulls clucs.

Un dia es va cansar de no veure, desitjava tornar a copsar el glauc d'aquella mar, el mareng dels seus estimats núvols, el verd de la savina i l'ataronjada tonalitat que li regalaven enyorades cal·lèndules. Tot ho retenia al magí però se li anava emboirant la memòria i començava a perdre aquell canyella de les sureres despullades en la bufanda de l'amiga. No resistí més. Va cridar el seu nét i li demanà que el portarà sud enllà. A cau d'orella, mentre el jove conduïa rabent tot cercant la visió de l'avi, li digué l'adreça, li digué el nom... li contà una bella història.

Quan va aplegar, el nét parlà amb l'amiga del iaio i la va convéncer perquè seiés, silenciosa, en aquella tauleta rodona d'una agradable cafeteria.

En reconèixer l'amic, el silenci promés no va poder aturar un riu de llàgrimes enjoiades. Ell va saber la flaire de l'amiga i va poder obrir els ulls mentre confessava un bell i antic secret:
- Et portava en les ninetes i tenia por de perdre't.

(del llibre de Jesús Bernat Agut, "Del bes i l'absència i altres contes en paper", savinebre edicions (Almassora), 2010)

dijous, 11 de novembre del 2010

VIATGEM CAP A ÍTACA



Ànim, "Cadàver Exquisit III".

Gràcies, elPac.

Cadàver exquisit III

Una proposta per al “Cadàver exquisit III”:

* Fer un “cadàver” utilitzant paràgrafs de llibres ja escrits (Seria una mena de “llibre de llibres”).

Procediment a seguir:

  • El primer participant rep uns paràgrafs d’un llibre (tot i informant-lo de quin llibre s’han tret).
  • Seguidament, aquest tria del llibre que vulgui aquell o aquells paràgrafs que pensi que podrien servir per poder continuar amb el text rebut; i ho envia, amb el títol del llibre que ha elegit per a extraure la seua proposta, al nostre correu.
  • Aquest segon text (amb la informació del títol del llibre corresponent) seria el que rebria el tercer participant per tal de continuar-lo.
  • I, així, successivament fins a completar una primera volta.
  • elPac s'encarregarà d'anar rebent i enviant els fragments als successius participants per tal de coordinar el treball cadavèric.
  • S'admeten totes aquelles persones que hi vulguin participar, sense cap restricció.

(Apa, que si no teníem treball i estàvem atrafegats, ací tenim per a entretenir-nos una mica. Ànim i no us rendiu!)

(L'amiga Til·la ens envia aquests versos de l'Orfeo de Monteverdi, en veure el cadàver de la seua estimada Eurídice, i ens exhorta a continuar:)

ORFEO:
Tu se' morta, mia vita, ed io respiro? /tu sei, tu se' da me partita/per mai più non tornare, ed io rimango?/ No! Che, se i versi / alcuna cosa ponno, / n' andrò sicuro a' più profondi abissi / e, intenerito il cor del Re de l' ombre, / meco trarròtti a riveder le stelle. / O se ciò negherammi empio destino, / rimarrò teco, in compagnia di morte, / A Dio terra, à Dio cielo, e Sole, à Dio.

(Tu ets morta, vida meua, i jo respiro? / M'has deixat / per no tornar mai, i jo segueixo aquí? / No! Si els meus versos tenen qualque poder, no temeré descendir als més profunds abismes / i, després d'ablanir el cor del Rei de les ombres, / jo et portaré i faré que tornis a veure els estels. / I si un destí cruel m'ho nega, / romandré amb tu en companyia de la mort. / Adéu, terra, adéu, cel i sol, adéu.)

I ha triat aquest vídeo:



*Capella ardent i llibre de condols

MAPA LITERARI CATALÀ


Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català presenta el projecte del Mapa Literari Català 2.0 amb la voluntat de dinamitzar el coneixement de la literatura catalana a través de les tecnologies de la informació i la comunicació.
L’MLC conté més de mig miler de fragments d’obres literàries, acompanyats d’un important contingut multimèdia, amb fotografies, vídeos i locucions dels textos amb veus tant reconegudes com les de Pere Arquillué, Carles Sales, Rosa Cadafalch o Mercè Managuerra. Igualment, l’MLC ofereix la possibilitat de recórrer rutes literàries, tant virtuals com practicables.
Per a una millor visualització es recomana navegar amb Google Chrome i Mozilla Firefox.

http://www.mapaliterari.cat/

dilluns, 8 de novembre del 2010

DOG SOLDIERS. Robert Stone.

"-¿Para qué has venido? Si yo soy un psicópata, ¿qué eres tú?
-Escritor. Quería ver esto..."
(pàg. 93)

Dog Soldiers
Robert Stone
Libros del Silencio Ed.
(Traducció de Mariano Antolín e Inga Pellisa)
430 pàgines

Una novel·la, de l'any 1973, excel·lent exemple de narrativa narcòtica que es feia i escrivia al mateix temps que la Guerra de Vietnam als USA i a la vegada que les revoltes pels drets civils i l'arribada de la droga a les grans ciutats i el final dels anys hippies...
Com el despertar d'un malson.

Explica la història d'un periodista americà, corresponsal de guerra a Vietnam i que des d'allà decideix entrar en el negoci de l'heroïna, fent servir la seva dona que és a Amèrica i un soldat que torna a casa i fa de missatger entre el periodista i la noia per vendre-la ella.
Però un cop arribat, el soldat es fuga amb la noia i la droga, i són perseguits per dos mercenaris despietats enmig d'una Amèrica desolada i desquiciada (com si fos l'escenari de la guerra).

Hi ha molt diàleg o sigui que no hi ha paràgrafs gaire llargs perquè els protagonistes s'expliquen i es construeixen ells mateixos mitjançant les seves frases tot i que la novel·la està en tercera persona.
I sembla que tothom vagi fumat perquè a vegades no contesten a la pregunta que els hi fan sinó el que volen...
És com una espècie del "Cor de les tenebres" de Conrad i el "No es país para viejos" d'en Cormac McCarthy, barrejat una mica amb la primera part de "Rambo", sobretot pels soldats que tornen a casa i ho fan com inadaptats i traumatitzats...
"-No estoy seguro que hayas estado aquí el tiempo suficiente para hablar de ese modo.
-Según lo veo yo, puedo decir lo que me salga de las narices, joderColor del text. Me he jugado los huevos. He estado en la guerra. Hice acto de presencia en el campo de batalla.
-Fuimos a la guerra. ¿Y qué hicimos?
-Lloramos.
-Lloramos. Eso hicimos. Soltamos lágrimas porqué hirió nuestra sensibilidad de seres humanos, y podemos decir lo que nos salga de las narices..."
(Pàg. 62)
Molta frase curta i contundent.
(És bastant magnètica, potser perquè l'autor és periodista i sintetitza molt...)

La novel·la va acompañada d'un pròleg excel·lent de Rodrigo Fresán que contextualitza molt bé la novel·la, l'autor (que va ser reporter a Vietnam) i els anys 70'...
Editada per una editorial nova, a la que s'haurà d'estar atenta!

Quan érem orfes, Kazuo Ishiguro

Text de contraportada (labutxaca): Londres, anys trenta. Christopher Banks s’ha convertit en un detectiu mundialment famós, però sempre l’ha turmentat un cas que no ha pogut resoldre mai: la misteriosa desaparició dels seus pares a Xangai quan era un nen. A Londres sempre ha viscut bé, però no s’ha adpatat mai a la vida anglesa. En la vigília de la Segona Guerra Mundial, Banks creu que ha arribat el moment de tornar a Xangai, on va viure durant la infantesa, per treure l’entrellat del cas més important de la seva vida i poder reconstruir tot allò que va perdre.

Exemple de llibre escollit pel títol.
No és una novel·la negra.
No és de detectius.

Està bé, però no he pogut evitar anar cercant alguna cosa que tinguera relació amb el retorn del Sr. Boix. Però no ho he trobat.

També he descobert que la flegma anglesa és bona per al riure, però em deixa molt fred quan s'usa per a altres coses, com per a viure, per exemple.