Breus i brevíssims dels orfes

Vale!

:-)))

Toni F.

......................................................................................

Maleadicció

Em vaig aborronar en adonar-me que, aquesta vegada, venien per mi. Els que hi quedàvem havíem estat preguntant-nos, encabits en aquella estretor, amb quins criteris ens treien d’on ens havien tancat (dels que s’havien emportat no hi tornava ningú).
Després d’uns colps contra la duresa d’una enorme taula, em van ficar el cap dins d’una mena de molsa molla i humida, alhora que sentia que m’acostaven una flama per baix.
El terror s’apoderà de mi quan vaig sentir la cremor i l’olor nauseabunda a socarrat.
Quan, minuts eterns més tard, em van rebregar i em van deixar quasibé mort en aquella superfície gèlida junt a altres companys abatuts, abans d’expirar, vaig tenir temps per maleir-lo: Que el fum, que havia extret de mi i els meus companys i que ell havia aspirat, li causara un càncer de pulmó!

elPac

......................................................................................

Pura impotència

Escriure un microrelat no és cosa fàcil, encara que d'entrada sembli tot el contrari. Fan falta fonamentalment dos requisits: enginy i síntesi. I, per descomptat, tenir alguna cosa a dir.
Des que al bloc d'"Els orfes" s'havia proposat als participants d'escriure'n un, va estar donant-li voltes a la idea i fixant-se en tot, a veure si aconseguia un mínim d'inspiració. Tot en va... Semblava que les muses no li eren favorables.
-I si provo l'escriptura automàtica o allò que Unamuno anomevava "a lo que salga"?... Ah, però això no ho pot fer qualsevol; es necessita molt de talent! I sobre tot concisió, molta concisió.
Va engegar l'ordinador. Quan va tenir davant la pàgina del bloc, va tornar a llegir-se els dos textos publicats. Instants després s'encenia una cigarreta mentre fullejava alguns llibres que hi havia damunt la taula...Res a fer! No va trobar altra cosa que resistència i un bloqueig cada cop més aclaparador.
Aquella maleïda síndrome del full en blanc no es va voler fer fonedissa. Ara ja començava a sospitar que no se'n desfaria mai.

Sícoris

......................................................................................

KOMATSU

Dia 1.
El seu moviment lent i harmoniós em va cridar l’atenció. Era imponent, força nova, d’un groc llampant, sobresaltava sobre la terra moguda.

Dia 2.
Vaig veure com se la mirava, atentament, com demanant-li, amb tendresa, el seu esforç i complicitat.

Dia 3.
Acaronava la terra acabada d’abocar, lentament, amb molta suavitat, amunt i avall passava el cullerot.

Dia 4.
L’han canviat de destí, ja res no serà igual.

Miu

......................................................................................

L'encontre

Ella
En alguna part deu existir aquest home capaç d'apreciar la bellesa que en mi puga haver-hi, de descobrir-me, de desitjar-me, d'enamorar-se de mi i no voler separar-se mai més del meu costat. Aquest home, aquest príncep blau, que, ignorant la meua existència, va pel seu camí sense veure, sense sentir, sense desitjar; en el moment en què ens trobem, també començarà a albirar i a sentir la bellesa de l'amor.
Una vegada junts, seré feliç amb la seguretat de la continuïtat, de la permanència, de l'eternitat.
Sí, arribarà aquest home. Serà atent i tendre com aquell xicot que em va retornar la bosseta que m'havia caigut de les mans en anar a agafar l'autobús, i em va ajudar a pujar-hi prenent-me delicadament pel braç. Es va acomiadar precipitadament amb un somriure (l'autobús marxava, i jo amb ell!). Des de la finestreta li vaig aixecar la mà en senyal d'adéu, d'a reveure, fins que ens trobem.

Ell
Mira que n’hi ha de pesades! Em va costar desfer-me’n, d’ella. Li vaig donar allò que li havia caigut i no em deixava anar. Incòmode i avergonyit, li vaig fer una ganyota, tot just mentre es tancaven les portes de l’autobús i aconseguia desempallegar-me d’ella.

elPac
......................................................................................

La vigília del gat

Alce el meu cap cap a tu i et mire des de darrere del somni. La meua pell pressenteix la teua carícia i la meua espina es tiba per a abastar millor la teua mà.
Et mire i et dic amb els ulls quant et vull. I la teua mà recorre la meua esquena i s'enfonsa en la meua panxa i el teu corrent i el meu es fonen, i tot el que tens i tot el que tinc es barreja i pense que sense tu no podria viure mai aquest instant.
Després, la teua absència colpejarà les meues temples. I alçaré el meu cap cap a tu i et miraré des de darrere del somni, ara, de tenir-te. Et vull, ho saps. Encara que et tornes al teu món i em deixes amb el buit de la teua mà en la meua pell.

il cavaliere rosso
......................................................................................

20 minuts

Mamaaa, la cuina està plena de formigues!!!!!!
Mammaaa, que em vesteixeeeees?
Mammaaa, el colacao me’l volia posar jo!!!
Mama, avui compra’m les cartes màgic….
Mamaaa, no trobo l’equip d’educació física….
Mama, avui qui ens ve a recollir?
Mammaaa, no em vull rentar les dents…
Mamaaa, 2 cues i ben rectes….
Adéu, Mama .
No ten vagis, Mammaaa… jo vull venir a treballar amb tu…
Mamaaa, dos petons abans de marxar…. i tres i quatre...
Mira, Mammaaa, una formiga que encara es mou!

Miu

......................................................................................

...que m’enamora

Recolzada en el meu llit, a través de la porta entreoberta, contemple amb gran interès la bella dona que, dempeus, ocupa un angle de la sala.
Admire la bella i estilitzada figura, l'elegant vestit negre, els braços nus, l'estrany maquillatge.
No em parla, però els seus gestos, la seua mirada són eloqüents: pretén presentar-se atractiva als meus ulls, desitjable. Ambdues ens comprenem. Així i tot, no m'atrevesc a aixecar-me, a anar a la seua trobada.
Sorprenentment, és ella qui ve a buscar-me. Arriba fins al meu llit, s’hi ajau en actitud d'espera.
Arraulida en l'angle oposat, la contemple: la blancor de la seua pell -els blancs braços, el pàl•lid maquillatge-, l'ara blanc vestit, gairebé túnica.
Els seus ulls, emmarcats per un aspa que li creua el rostre, m'atreuen irremeiablement. Decidesc apropar-me, amb lentitud. M'incline sobre ella i acaricie lleument el seu braç nu. M'estremeix el contacte de la seua pell, la mire fixament. Pensava que no eres humana, li dic.
De sobte, canvia l'expressió del seu rostre. En apropar els meus llavis als seus, interposa la seua mà: se sent descoberta. Intenta ocultar la sobtada transformació de la seua boca, no humana, d'animal ara.
Intente fugir, desprendre'm dels seus braços. Ella riu, ja sense reserves, l’horrible boca al descobert.

Cride: No, no! Ets la mort. No!

Carmen
......................................................................................

Ell, molts anys després d’una separació dolorosa, en la qual ella aprofita per fer-li mal, a ell, i la rancúnia l’ofega sense deixar-la oblidar els moments més foscos, sòrdids i dolents, i passa el temps i oblida l’amor i aquells temps, quan creixien junts, de joia, tendresa, complicitat i tantes coses compartides que els van fer feliços, als dos, i que, ella, ara i encara, considera un temps perdut de la seua vida

...i, no obstant això, tu ets un pòsit dolç i feliç, destil·lat de la meua memòria.

elPac
......................................................................................

Colors

Fa ja molts anys que no tinc pare (encara que el vaig tenir), era blau.
I la meua mare està convertint-se en una xiqueta xicoteta a la qual he de cuidar (amb la desesperació de veure trencar-se un joguet molt volgut), segueix sent verd.
Ha passat el dia de reis (acabe de comprar per a mi un rellotge), és groc, per a aconseguir el present.

icr
......................................................................................

xxxxxxiiiicccleeeeeeeettttt

Bossa, el busco.
El trobo, l'obro
el destapo.
L'apropo als meus llavis.
El mastego. Frescor.
Bombolles.
L'estiiiiiiiiiiiiiiiiro.
El llenço.

miu
......................................................................................