Set contes fronterers.- Georges Moustaki

Georges Moustaki, Set contes fronterers.

Traducció d'Anna Gil Bardají

Ed. Belacqua, 2007

Fill d'un llibreter francòfon d'Alexandria, Georges Moustaki va créixer envoltat de llibres. Des de sempre ha viscut immers en un mar de paraules, però la inflació verbal li és aliena: les nombroses meravelles que ha escrit es canten en tres o quatre minuts. En literatura, el conte és sens dubte el gènere en què millor s'adapta.

"No hi ha cap recepta per a una cançó", diu. "Parteixo d'una primera fase i després ve la resta". Aquests contes han estat escrits com les seves cançons. La seva petita música ens balla dins el cap. El jove Mahmud veu com el mur, costruït per separar, esdevé un punt de trobada i d'amistad. No és més que un somni. Però per sort els somnis existeixen i Georges Moustaki és aquí per explicar-nos-els.

Robert Solé. Prefaci

EL MUR

La cortina de formigó armat enfosquia el paisatge. Havien acabat de construir el mur.

-En fi -van dir aquells que l'havien concebut i erigit -, ells s'ho han buscat. Volien una pàtria, l'han estada demanant durant anys. Doncs bé, ja la tenen. Però que ara es quedin a casa seva i ens deixin tranquils.

-Bé -van dir els altres -, aquest mur no és l'ideal però és el preu que s'ha de pagar per tenir un país propi. Resignem-nos.

De totes dues bandes, la gent havia acabat acceptant la decisió dels homes que exercien el poder. Cadascú la seva bandera, cadascú el seu territori.

Al llarg dels nombrosos anys que precediren el mur i fins i tot durant la seva construcció, va haver-hi períodes de relativa normalitat, altercats, negociacions, tensions, esperances, tragèdies. De vegades fins i tot temptatives de diàleg: "Yussef, et queden síndries com les de l'altre dia?". "Sí, Shlomo, te les canvio per taronges". Aquest tipus de bescanvis eren molt apreciats.

Els soldats, sovint joves i seductors, miraven de reüll i amb interès les noies vestides amb robes bigarrades, seductores elles també malgrat els vels.

Les noies no eren insensibles a les seves mirades quan passaven davant d'ells abaixant els ulls, desitjant en secret poder lluir robes lleugeres i deixar en l'aire les seves cabelleres.

Maleïda guerra que ho destrueix tot, fins i tot les vagueries amoroses.

Tot això s'ha acabat: ja no patim més, ja no ens odiem més, ja no tenim més por. Durarà tant com hagi de durar, però ara almenys tenim alguna cosa semblant a la pau.

-Què serà de nosaltres? -es preguntaven els contrabandistes que vivien dels petits tràfics.

Els treballadors fronterers que venien la força dels seus braços i el seu temps a aquells del davant s'havien quedat a l'atur.

Enfront, els homes trobaven a faltar l'època en què l'economia del país es beneficiava dels baixos sous d'aquells homes.

En el no man's land: hotels abandonats al vent i a la sorra, ja en ruïnes, carreteres impracticables, boscos assecats, basses insalubres que ja ningú no mantenia. Quilòmetres quadrats de desolació.

Un matí de setembre, en Mahmud es llevà d'hora per trobar-se amb els seus amics, els quals esperaven els ocells migratoris vinguts d'Europa. Esgotades després d'haver travessat el mar, les guatlles s'esclafien contra el mur. La canalla només havia d'agafar-les i portar-les a les seves mares, que les cuinarien millor que ningú.

Els nens del país del davant aviat van comprendre el que els altres portaven entre mans.

-Envia'ns algunes guatlles -van cridar-los a en Mahmud i a la seva colla-. En aquest costat del mur no cau res...

-Què em doneu a canvi?

-Fruita, texans, el que vulguis.

És així com s'establí un mercat fructífer per a tothom. Les bosses volaven d'una banda a l'altra del mur. Això va durar tot el mes de setembre. Quan la migració dels ocells va acabar, els nens van mantenir el costum de trobar-se al peu del mur.

Es coneixien pel to de veu, però mai no s'havien vist. Llavors, van sentir la curiositat de saber-ne una mica més. Com petits tèrmits, es van posar a foradar la paret de ciment que els separava. Va aparèixer una petita escletxa. Els dos grups de nens per fi es van poder veure, alhora meravellts i una mica recelosos. S'intercanviaren els noms. Van somriure.

-Podríem jugar a futbol -va proposar un noi-. No hi ha res més a fer, aquí.

La idea els va agradar. Uns minuts més tard, s'enfrontaven en un camp improvisat donant cops de pilota fins a perdre l'alè. La cita de les guatlles es va convertir en la del futbol.

Aquesta iniciativa va atreure l'atenció dels més grans i dels adults. L'escletxa del mur va esdevenir una espècie de check-point de nova generació, un check-point sense guàrdies armats, una frontera entreoberta, un corredor per accedir a la zona de joc. Un clima d'entesa s'instaurà en aquell lloc. Allà, al cor de les ciutats, els dirigents es refeien de dècades de lluita. Quan van assabentar-se de l'existència dels partits de futbol, no van reaccionar. Ja no els quedaven forces per reprendre els enfrontaments i les repressions. La majoria dels soldats havien tornat a casa. Les patrulles de vigilància feien rondes rutinàries i toleraven aquests subterfugis creats en la rigidesa de la línia de demarcació.

De mica en mica, les escletxes es van anar multiplicant, engrandint. Desenes, després centenars de persones van acudir per contemplar el miracle d'aquells nens que, desafiant qualsevol barrera de dissuasió, començaven a fraternitzar. El mur havia perdut la seva hermeticitat. Els adults es van barrejar amb els infants, establint per la seva banda converses i intercanvis que els retornaven a l'època d'abans del mur. Aquest s'havia tornat innecessari. Les escletxes s'ampliaren tant que amb prou feines quedaven alguns trossos de mur cada vegada més esparsos. Les armes havien callat, van establir-se noves relacions. La gent es va adonar que era possible viure tots junts, en el respecte de la pàtria de l'altre. Cap més incursió, cap més atemptat i finalment cap més mur, abatut pam a pam... El mur creat per separar havia acabat unint.

-Eh, Mahmud, en què somies? Au, aixeca't! Són dos quarts de set, les guatlles començaran a arribar aviat. Cal anar a esperar-les.

En Mahmud va obrir els ulls mig adormit. Ah, sí, les guatlles, el futbol, el mur...