dimarts, 10 de desembre del 2019

Siberia. Un año después | Daniela Alcívar Bellolio




Daniela Alcívar Bellolio
SIBERIA. UN AÑO DESPUÉS
Editorial Candaya, 2019


  
Sibèria significa  la terra adormida, adormida com en Benjamín, el fill de de la Daniela Alcívar, “abrigado de vida”, diu ella, entre les estepes, on tot brilla, no hi ha ningú, tot és blanc, tot és silencio. “Tengo miedo a la soledad y a la posibilidad de perderme”
La regla, el cicle menstrual, l’embaràs, el naixement, el postpart, la lactància, la quarantena, el retorn del cicle menstrual, la menopausa, la absència de la regla. Muntanyes russes hormonals i, conseqüentment emocionals, que “només”  vivim nosaltres, les dones, que sempre han sigut silenciades, tapades, dissimulades. Si a això, li sumem el dolor d’un avortament, o el de la mort gestacional o de  la neonatal,  la muntanya  russa esdevé un volcà, como el Pichincha, un dels testimonis silenciosos del dolor de l’escriptora. Un volcà de dolor, d’incomprensió, de buit. “Yo aún cuento el tiempo en semanas”.

El llenguatge és estremidor, parir és “donar a llum”, un fill sempre significa abundància, “venen amb un pa sota el braç”, donant  per fet que, sempre, tot embaràs arriba a bon port. No hi ha baixa maternal després de parir  un nadó que no sobreviu, la societat calla, no t’anomena mare, encara que hi hagi hagut un part, o una cesària, i es facin fer la recuperació a la planta de neonatologia de l’hospital. És encara en alguns llocs, ha sigut, i esperem que deixi de ser arreu, un mode de violència exercida contra les dones, sovint per nosaltres mateixes, no reconèixer el dolor, el trauma, les conseqüències dels desequilibris hormonals, la tristesa després de parir i  sense ningú a qui bressolar  (La mitjana de morts perinatals, a casa nostra, se situa entre el 5 i el 6%.) 

Daniela Alcívar, ens relata la sensació impúdica de la nuesa viscuda en una excursió en veler, i ens quedem amb aquesta incomoditat que més endavant se’ns repeteix, multiplicada, quan descriu  la nuesa impúdica de ser només un cos en un llit d’hospital, un cos que manipulen, que netegen, i al que premen els pits per treure quatre gotes de llet, un cos violentat pel sistema, por la mort, i per la vida.  “Como la certeza de que nacemos todos los días ataviados de nuestras querencias y nuestros recuerdos, con la valentía involuntaria que viene con el descubrimiento de la violencia estúpida de las cosas.”

A l’inici de la novel·la, en plena recuperació física i emocional, moment en el que la vida forçosament és grisa i mancada d'il·lusió, ens mostra la seva decepció respecte la literatura superficial, una literatura de dosis justes, de to afectat, que tracta sobre misèries, coses petites,  i la relaciona amb els seus sentiments del dolor profund de la pèrdua. A aquest tipus d’escriptura jo hi afegiria la que sí que parla del dolor de l’absència però buscant la compassió, manipulant el sentiment. En canvi, en aquesta novel·la, Siberia, l’autora no és autocompassiva, ni busca la compassió del lector, diria que de buscar alguna cosa, busca comprensió, la dels altres, la pròpia, la de la pèrdua ja sabem que no existeix. I aquesta és, des del meu punt de vista, la veritable literatura del dol, del dolor emocional, la que el reconeix i busca la mirada de l’altre per confortar. Al capdavall no hi ha amor sense dol, o el que vindria a ser el mateix, no hi ha vida sense pèrdua.

El llibre traspua el pes de la culpa derivat de les creences i valors heretats,  podem escoltar com el zumzeig de l’abella viva que va enterrar sota  terra quan era petita, es converteix en una de les seqüeles físiques de l’experiència de la mort del seu fill. També llegim, entre línies, com es desempallega d’aquesta culpa inexistent, i com, a poc a poc, recupera el gust per la vida.  També el trencament de la creença en la compensació, en la simetria: davant la mort només queda  “la vida inhumana y caprichosa”.

És una novel·la molt visual, postals de paisatges, de llocs, que van de la mirada generosa de l’entorn, integrant-lo en el cos de la novel·la,  al detall minúscul d’una flor, o d’una fulla, que es mou amb el vent. I malgrat ella manifesta que defuig de l’ús de la metàfora, la potència d’alguna de les imatges que vesteix a través de les paraules ens mostra una escriptora plena de poesia.  Imatges, que a més a més de paisatges, inclouen moments viscuts amb amistats, amb amants, amb la família, i amb els animals que també formen part de la seva vida, tot plegat acaba formant un àlbum que esdevé l’objecte que flota i l'ajuda a sobreviure al naufragi.

L’autora escriu molt poc del desenllaç,  ens parla de l’embaràs, de la il·lusió, de les expectatives, del passat, dels seus pares, i ho fa amb valentia, “Mi padre me enseña todavía hoy la textura impar de la que están hechos los afectos”, dels avis, dels seus estius, dels seus amors i dels seu amants, del sexe, de les seves amistat. Ens descriu els seus braços buits, la seva cicatriu, la línia fosca del seu ventre. Ens descriu l’absència, el buit que a Siberia ho ocupa tot, i  que en Un año después continua ocupant-ho quasi tot, per què de no fer-ho encara ho consideraria una traïció. “Pensar que para cada cual el mundo tiene una carga única y particular, para cada cual el peso propio es infinito, trágico e inabarcable.(...). Y no hay desamor posible, ni enamoramiento ni expectativa ni amantes: en eso pienso con desaliento.”  Però, ella mateixa es diu que no hi ha traïció possible, perquè el record esdevé part del seu cos, l’integra per poder tornar a tenir espai, per poder tornar a somriure, a riure, a estimar.

Daniela Alcívar Bellolio, gran escriptora, gran dona, immensa persona, ha après que la vida no té narrativa, no té cap guió, no té cap sentit més enllà de la capacitat d’estimar i de meravellar-se per tots els detalls, per minúsculs que siguin, que la vida ens regala. Confio, de debò, que el seu llibre esdevingui un clàssic en la literatura del dol, perquè, sense pretendre-ho, bressola tots els buits que ens omplen les mans.

“(...) en la desgracia más cerrada está latiendo el empeño loco de la vida, esa marea arbitraria, esa fuerza indiferente que va arrasando y sacudiendo todo a su paso, le dije.”

dimecres, 20 de novembre del 2019

Teoria general de l'oblit | José Eduardo Agualusa

José Eduardo Agualusa
Teoria general de l'oblit
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi, 2018



Vaig agafar el llibre de la lleixa de la Biblioteca convençuda que agafava el que havia ressenyat i recomanat Il cavaliere, és a dir, La societat dels somniadors involuntaris, del mateix autor.  Ja em passen aquestes coses, em quedo amb la idea, i quan entro a la biblioteca o a una llibreria i veig la portada d'un llibre dins meu es fa una connexió, sovint errònia. Està clar que la connexió és l’autor, però amb més oblits que somnis, he de dir que m’ha semblat una meravella.

Teoria general de l’oblit, explica la història recent d’Angola,  des de la independència fins al final de la guerra civil, explicada a través d’anècdotes o escenes que van fent una trama al voltant del personatge principal que és una senyora portuguesa que queda aïllada a Luanda.  Parla del país, de les lluites fratricides, del colonialisme i les seves seqüeles, però també de la condició humana davant la clausura, la por, la soledat,  la violència, la crueltat,  la innocència, i  de la humanitat. Ho fa amb personatges tendríssims, amb d’altres espavilats, i amb algun de molt malvat.

Un altre encert d’Edicions del Periscopi, traduït per Pere Comellas.

Un altre autor que passa a la llista dels estimats, i afegeixo La societat dels somniadors involuntaris la pila de les properes lectures.


“He sigut feliç en aquesta casa, certes tardes en què
el sol em venia a veure a la cuina. M’asseia a la taula.
El fantasma venia i em posava el cap a la falda.

Si encara tingués espai, carbó i parets disponibles,
podria escriure una teoria general de l’oblit.

M’adono que he transformat tot el pis en un immens
llibre. Un cop hagi cremat la biblioteca, un cop m‘hagi
mort, només hi quedarà la meva veu.

En aquesta casa totes les parets tenen la meva boca.”

dimecres, 6 de novembre del 2019

Ciutat del Mal | Jaume C. Pons Alorda


Jaume C. Pons Alorda
Ciutat del Mal
Angle Editorial, 2019



Apoteòsica, bestial, sorprenent, ben lligada i recosida, combativa, angoixant, divertida, desorbitant, intrigant, que t’atrapa i no et deixa anar, et sotraga i et fa ballar, et gira i gira i quan t’atures no recordes si eres en una rondaia mallorquina o en una escena de Blade runner.  Una distopia farcida de realitat, o una realitat farcida de fantasia.  

M’agradaria entendre’n totes les referències, perquè és evident que n’hi ha un tou, però de fet no és necessari per gaudir-la. He rigut llegint, he rigut intentant explicar-la, però no és una novel·la còmica. Com a les bones peces  dramàtiques hi ha sentit de l’humor, però tampoc es tracta d’un drama. Té morts, misteri i intriga, però no és una novel·la negra. Hi ha atracció, desig i sexe, però no és una novel·la eròtica. Hi ha reflexió i crítica política, cultural, literària, existencial, etc. però evidentment no és un assaig, ni una crònica, malgrat estar plena de vida.  

Són tres històries explicades alhora, que acaben confluint, en un crescendo d’intensitat, de ritme, de formes, de colors, i d’ais, ois i uis,  formant el gran cercle jaumecponsalordísiac, envoltat, com no podia ser d'altra manera, d’un halo poètic, i d'un llenguatge riquíssim i creatiu. En definitiva, una illa màgica en un mar desencantat.

Un desig: Escoltar en Jaume C. Pons Alorda llegint-la en veu alta.


Tastets:

"Llavors va ser quan es va instaurar una literatura oficial que no era digna d'anomenar-se literatura: textos oprimits, panteixant en l'angoixa, subratllats per l'angúnia del que pogués tenir lloc, atribolats en el neguit, instaurats en l'asfíxia. Quedaven aliances rebels, però, que escrivien no amb por sinó al contrari, amb provocació, a veure qui la deia més grossa. No podien aparèixer en els circuits de poder, feien la seva guerra civil des de les editorials mínimes, fins i tot des dels pamflets fotocopiats, sense segells ni distribució, i que a poc a poc anaven passant de mà en mà entre les persones enteses, més aviat iniciades. I entremig d'aquestes dues opcions, una tercera, escriptures sense por però tampoc amb afany d'incomodar, una literatura que sí que es podia venerar com a tal pel que tenia de trascendent, d'imaginatiu, de volat i de senyoria, tant lingüística com imaginativa. Però, per evitar la neocensura, també aquests llibres es varen haver d'amagar, per si de cas."

" O el professor Nit, que explicava que el món s'extingueix per tornar a crear-se, i així en totes les coses, des de les més grans fins a les més petites, i que hi ha dins de cada persona quelcom immune, insepultable, insurrecte: la voluntat, muda i inalterable, ella és l'única capaç de transitar els anys, els cicles, els retorns innumerables, imparables."

"De fet, sempre he pensat que les ciutadanes i els ciutadans que vivim a la Ciutat som hostes rars, hostes que en realitat no han estat mai convidades ni convidats aquí, però aquí estem, i per això la nostra situació a la Ciutat, i al món, és provisional. Perquè no podem encaixar amb el que ens envolta. En realitat no pertanyem enlloc. D'aquí el trauma, la incomoditat. Com la ferida latent d'intentar entrar en un lloc on no hi ha més espai. De fet si hi penso detingudament, sols podem encaixar bé amb una cosa, i aquesta cosa és la transitorietat. Tenim un nom i aquest és Precarietat. Per això aquesta Ciutat s'omple de criatures, de personatges, de races, de desastres i d'angoixes, la Ciutat s'amara de capes i capes i capes de desesperada batalla per veure com s'aprofiten les diferents pells i les diferents textures i els diferents materials. Per veure si podem acabar justificant, tasca impossible, les nostres injustificables peripècies. "

dimecres, 30 d’octubre del 2019

El marit gos | Yoko Tawada i L'amic | Sigrid Nunez

                            

                                   
M’agrada quan els llibres que llegeixo s’interelacionen, ja sigui  per temes, pels noms dels protagonistes, per la musicalitat, per l’emoció que em produeixen, pel què sigui. Em considero una buscadora de misteris, senyals i símbols., que després no em serveixen per res més que per sentir-me afortunada per haver sabut trobar els dos caps d’un mateix fil.

Aquests dos llibres no tenen res a veure, no. Un és un recull de tres contes, l’altre una novel·la, un és d’una escriptora japonesa, l’altra d’una nord-americana. Però és que la Yoko Tawada, viu a Alemanya des dels 22 anys, i la Sigrid Nunez és filla de mare alemanya i de pare panameny d’origen xinès. Ho sé, no és ben bé el mateix, però m’agrada pensar que d’alguna manera les atmosferes dels dos es toquen, encara que sigui ínfimament.

“L’amic” de la Sigrid Nunez és un dol per un amic que s’ha suïcidat, i que li ha deixat el seu gran danès en herència, i de fet és una declaració d’amor cap a l’amic, i cap al gos, i cap a la literatura, i també podria ser un tractat sobre la soledat i sobre l’amistat i sobre les maneres d’estimar. És una novel·la urbana, molt de NY, té un aire que reconeixem, que hem begut a les sales de cinema, a les series, a la música, als llibres que hem llegit d’altres escriptors de la ciutat.

“El marit gos”  és el títol d’un dels tres contes que composen el llibre de la Yoko Tawada, tres contes protagonitzats per dones especials, que estan com fora de lloc. Tres contes sobre soledats, sobre relacions humanes, estereotips, diferències, inseguretats, conformisme. Tres contes en els que també  passegem per la ciutat, per una alemanya, per dues de japoneses.  Tres contes amb el toc aquell que té la literatura japonesa, aquella aproximació des d'un altre angle, i tant difícil de descriure, a la part més íntima o emocional.

Us recomano molt els dos, i us confesso que, malgrat m’hi he esforçat, no tenen res a veure, més enllà del protagonisme femení, de soledats i de marits que no existeixen.

fragment de L'amic i punt de trobada.


dimarts, 1 d’octubre del 2019

L'esqueix de carn | Philippe Lançon

 

L'esqueix de carn                                                   El colgajo
Philippe Lançon                                                         Philippe Lançon
Traducció al català: Joan Casas Fuster                   Trad. al castellà: Juan de Sola
Angle editorial                                                           Anagrama

L'esqueix de carn (o El colgajo, en castellà) és un extraordinari diari de dol. Philippe Lançon tracta en aquest llibre l'atemptat islamista a la revista Charlie Ebdo, a París, el 7 de gener de 2015, però també tot el periple hospitalari -li han fet 20 operacions- que va sofrir, i el repàs i la reconstrucció de la seua vida a partir d'aquell moment.

Lançon comença dient-nos que aquell 7 de gener va estar dubtant fins a l'últim moment entre anar primer a la redacció de Charlie Ebdo o bé a la del diari Libération (on també treballava). Finalment va optar per la revista satírica, i aquella decisió li va canviar la vida. Aquell matí en la redacció es va produir l'atemptat perpetrat per dos islamistes, que al crit "Allahu Akbar" van segar la vida d'uns quants companys i a ell li van destrossar la mandíbula inferior.

Aquelles bales li van destrossar la mandíbula, però també van acabar amb l'home que era fins aleshores i que el van transformar en una persona diferent. Lançon construeix una crònica de la seua reconstrucció física però també existencial. Amb un to contingut i minuciós, l'escriptor ens narra el procés hospitalari i l'impacte de l'atac en ell i en les persones del seu entorn. I ho fa sense caure en l'odi ni en el lament; de fet els germans que van atemptar quasi no són citats en tot el llibre (ell només recorda dues cames negres mentre està tirat  amb el tret a la cara i mirant el cervell escampat del company abatut). Impressiona aquesta absència d'odi cap als seus agressors i a la doctrina que els va inspirar.

Lançon se centra en ell mateix (diu que el pacient és un vampir per als altres, metges, infermers, amics...), però el llibre esdevé, al mateix temps, una enorme reflexió sobre la fragilitat humana.

dilluns, 30 de setembre del 2019

Històries de calendari | Bertolt Brecht

Bertolt Brecht
Històries de calendari
Traducció de Feliu Formosa
Adesiara, 2018


Recull de poemes, odes, relats, cròniques, diaris... amb els que Brecht ens apropa a figures històriques com  Sócrates, Juli César, Buda, Giordano Bruno, i d'altres, o a esdeveniments històrics, i també a personatges, aparentment, de ficció com el senyor K. Són una delícia, de les que et fan somriure, o pensar, i fins i tot algunes  somriure i pensar alhora, i que et permeten una lectura discontinua, adaptable a la falta de temps o de les que s'insereix còmodament entre les altres. 

"¿En què treballa?", li van preguntar al senyor K. El senyor K. va respondre: "Tinc molta feina, estic preparant el meu pròxim error."

"El matí de la batalla, Sòcrates s'havia preparat per a la sagnant contesa tan bé com va poder, mastegant ceba, cosa que, segons l'opinió dels soldats, infonia valor als combatents. El seu escepticisme en molts terrenys motivava que s'inclinés a la        credulitat en molts altres terrenys; estava en contra l'especulació i a favor de l'experiència pràctica, i per això no creia en els déus, però sí en la ceba. (...)"

dimecres, 28 d’agost del 2019

Il treno dell'ultima notte | Dacia Maraini




Dacia Maraini
Il treno dell'ultima notte
BUR Contemporanea, 2012

(en castellà hi ha una traducció de Galaxia Gutenberg)


1956.
Al mig del segle en què més morts ha causat l'ésser humà.
Abans, dues guerres mundials.
Després, dos mons en guerra.
Els morts comptats per milions.

Dacia comença amb una bonica història d'amor: un nen ric i una nena pobra menjant cireres sobre l'arbre que hi ha a mig camí entre les seves cases. Dues vides que semblen sobreposar-se a les diferències que els diners i les classes socials estableixen entre les persones.

Tots dos sobreviuen en el dur "entreguerres" europeu.

Després, una mare es nega a reconèixer en els éssers humans la maldat que provocarà la segona barbàrie mundial i condueix a la boca del llop la seva família.

Passats els anys i la guerra, la nena busca el nen. I es troba els embolics d'Hongria i la Unió Soviètica. I es submergeix en ells.

En aquesta supervivència també apareix una cirera, encara que ara a un preu desorbitat.

En aquesta ocasió, la Maraini ens torna a colpejar de nou. Durament.
El seu discurs sobre la supervivència, que li sabem viscut en primera persona, ens torna a prémer la gola.

La novel·la, esquitxada de les cartes que el nen envia a la nena, es desplaça en trens lents, incòmodes fins a la nàusea alguns i de boniques miniatures d'altres, travessa l'Europa de les guerres calentes i fredes, l'Europa cruel i la que comparteix l'esperança, la que mor i la que comparteix un pa sense llevat, la que justifica  l'horror i la que ha de deixar de banda el patiment per sobreviure.

dissabte, 10 d’agost del 2019

Cuento antes de ir a la cama (Solange Rodríguez Pappe)

     -Ten cuidado, está cargada -dice él, mientras se seca el rostro, y la luz que baila en el espejo choca contra sus ojos. Logra ver en el vidrio turbio la silueta desnuda del adolescente que juega con el arma en la cama, venciendo la oscuridad en un eclipse furioso.
     Concentrado en proyectar el brillo de la pistola contra el cristal, el chico pregunta:
     -¿Me dijiste que es para tu esposa?
     -Sí, pero voy a contratar a un profesional.
     El pasatiempo del resplandor en el espejo empezó a molestarlo y cerró los ojos. Casi nunca recogía muchachos en la calle, pero esta vez...
     -¿Por qué no me usas a mí?
     -Interesante propuesta. Pero, ¿quién sería tan ingenuo como para contratar a un chiquillo?
     Escuchó una risa. Levantó los párpados.
     La pistola siguió brillando mientras lo apuntaba.
     -Tu esposa.

Solange Rodríguez Pappe
La primera vez que vi un fantasma
Editorial Candaya, 2018
pàgina 118

dimarts, 16 de juliol del 2019

L'estilita - Uri Costak

Uri Costak
L'ESTILITA
Amsterdam, 2019


Un llamp fa caure l'estàtua del cavaller Italo Rodari del petit poble de Gyors de la  Montagne, al cap de pocs dies, un home s'instal·la a dalt de la columna buida. 

No cal explicar massa més, un relat llarg o una novel·la molt breu, un homenatge al conte i a la fantasia, a la bondat i a la llibertat. També una crítica a la societat del consum i a la política mediocre.   Una lectura sense massa pretensions, aparentment,  que t'atrapa perquè entra dolçament, perquè el respecte i la bondat ens agraden, perquè no entenem les actituds que busquen just al contrari, ni la seva instrumentalització i sobretot, perquè encara ens agrada ser una mica ingenus.

Per passar una bona tarda a la fresca i acabar amb un somriure, apte per a totes les edats. 

"El temps no era important. L'espai, malgrat la seva insistència a moure's d'un lloc a un altre, tampoc. Es deixava portar i vivia amb tot allò que li donava la vida, allò que bonament li proposaven els dies i els astres. 
Alegre.
Confiat.
Atent.
També ingenu.
Per aquesta raó, encara més viu. 
Si sentia que havia de menjar, buscava aliment, i cada dia en necessitava menys. Si sentia que havia de dormir, cercava també un racó on descansar. Si els parracs amb els quals es vestia ja eren inservibles, demanava alguna cosa de roba i no li importava ni els colors ni els materials.
Cada instant el portava a un altre. I així, a poc a poc, any rere any, mes rere mes, dia rere dia, cada vegada més lentament, es va anar acostant, prim i esfilgarsat, a la petita plaça Major de Gyors de la Montagne, a dalt de la columna del cavaller Italo Rodari, on finalment va parar."


dimecres, 26 de juny del 2019

Claus i Lucas | Agota Kristof


Agota Kristof
CLAUS I LUCAS
Trad. de Sergi Pàmies
Amsterdam,  2019

Amsterdam ha recuperat la trilogia d’Agota Kristof traduïda per Sergi Pàmies, i per tant,  és un moment immillorable per llegir-la. 

L'any 2012, el "nostre" cavaliere va publicar la ressenya del llibre "La analfabeta" d'Agota Kristof, confesso que no vaig arribar a llegir-lo, però que el nom de l'autora, el llibre i la referència a Claus i Lucas ja no ha desaparegut mai del meu imaginari. Altres persones també me l'havien recomanat, afegint sempre: “mai he pogut oblidar aquells bessons”  i és cert, no en surts indemne de la lectura.  


Poc es pot explicar a qui no l’ha llegit, perquè precisament la sorpresa és un dels factors clau de la trilogia, la sorpresa pels personatges, per la manera com estan explicats, per la manera de descriure, poques paraules, frases curtes, que diuen molt, que expliquen molt. Una escriptura que et deixa petjada  perquè escapa del convencionalisme ètic i moral, tot i que de fet està ambientada  en un país ocupat pels nazis i, per tant, és possible que el que es critiqui indirectament, sigui precisament,  l’execrable  convencionalisme imperant en aquell moment.  Uns bessons, criatures, que formaran part, per sempre, de la memòria dels horrors, tipus les bessones de “El Resplandor”,  un algoritme de fredor, perversió, tendresa, innocència gens innòcua, supervivència i una moral més que particular.

Hi ha moltes maneres d’explicar l’horror de la segona guerra muncial, i  El gran quadern, la primera part de la trilogia, n’és una, allunyada dels caps de batalla i dels camps de concentració, l’horror de la misèria i de les dificultats de de les vides dels civils,  infants, gent gran, dones.  En aquest primer llibre s’explica la infància dels germans Claus i Lucas,  la seva vida a casa de la seva àvia en un petit poble de frontera ocupat pels nazis. Narrat en primera persona pels dos germans,  i de debò que cal virtuosisme per narrar una història a dues veus i que no grinyoli, i l’efecte és just al contrari, pràcticament imperceptible i alhora és un dels elements claus per fer el relat tant impactant.

La segona novel·la és La prova, la separació dels bessons. La vida d’un dels dos,  que es fa càrrec d’una criatura tan particular com ells, per suplir, probablement el buit deixat per l’absència del germà, i superar d’aquesta manera la prova de la separació.  Narrada en tercera persona,  ens permet veure com en Lucas es fa home i intenta encaixar ell, i el nen que cuida, en una societat que ha passat de l’ocupació nazi a l’ocupació soviètica .

I finalment La tercera mentida, on suposadament l’altre germà, torna al poble de gran, i explica la seva vida, narrat, altra volta, en primera persona.  El títol d’aquest darrer ja indica que l’autora  juga amb nosaltres, els lectors, hi juga emocional i literàriament, des del principi i fins al final.  El fil conductor, prim però ferm, dels tres llibres, són els quaderns, i les seves vicissituds,  on els bessons van deixar escrites totes les seves experiències de quan eren petits.


dimecres, 19 de juny del 2019

La passió | Jeanette Winterson





Jeanette Winterson
La passió
Traducció de Dolors Udina
Edici


Molts han parlat ja d'aquest llibre (vegeu la fitxa del llibre al web de l'editorial)

Aquest llibre parla d'éssers humans.
Aquest llibre parla d'alguns dels diferents motors que mouen la conducta dels éssers humans.
Aquest llibre parla de pollastres rostits, de plantes, de jocs d'atzar, de marits que ens abandonen per trobar tresors ocults (entre les cames de jovenets o entre les pedres de les muntanyes plenes de tresors), de soldats amb dret a satisfacció sexual pel fet de ser homes, d'emperadors que exigeixen tenir sempre preparats, llustrosos i calents els pollastres i els banys i els cavalls... Aquest llibre ens parla d'una Venècia que dota als seus gondolers de peus adequats per al seu ofici, i de la llum i la boira necessàries per satisfer les ànsies dels seus habitants.
També ens parla del refugi de qui havent viscut apassionadament prefereix el recer de murs sòlids abans que els braços de qui no sent la mateixa urgència.
'La passió' m'ha fet vibrar. M'ha enganxat un diumenge sencer entre les seves pàgines. M'ha fet caminar per sobre de les aigües d'aquesta primavera estranya.
L'afegeixo a la meva llista de joies.

dimarts, 18 de juny del 2019

Amagatall de poesia II


Continuem compartint poesia. Perdoneu, sembla que el primer amagatall (enllaç aquí) és a vessar i no ens n'havíem adonat que es poden llegir els darrers comentaris fets ...

dimarts, 11 de juny del 2019

La por del cel - Fleur Jaeggy


Fleur Jaeggy
La por del cel
Editorial Les Hores, març 2019  
Traducció d’Anna Casassas i Figueras

  
Set relats que tenen en comú el cel com a destí, també podria ser l’infern, si creguéssim en una cosa o altra, és a dir, un desenllaç fatal. Set relats que es deixen llegir ràpid si portes posat un filtre  de tolerància a la crueltat, i deixes el propi concepte de bé i mal fora de la lectura, però aquest és un dels elements que dota d’idiosincràsia al llibre, la combinació d’esglai i poesia.

La lectura és amena i ràpida, gràcies, imagino al tipus d’escriptura,  frases curtes i contundents que t’encaminen fins a la vora del penya-segat a cada relat, com entrar en un bosc fosc  on ja vas veient que el camí, bucòlic, es va complicant i no hi ha cap clariana per parar i agafar forces, pujades sostingudes d’aquelles que castiguen per arribar a un cim on l’única manera de baixar és llençar-te pel precipici. Sens dubte hi ha humanitat ens els personatges, i aquesta és la gràcia, la complexitat humana portada cap als extrems.

La grandesa de l’autora es percep en la capacitat de saber transmetre en tots els relats, una atmosfera freda, que d’alguna manera també et protegeix del contingut, una molt meritosa capacitat descriptiva, perquè en poques paraules ets capaç d’imaginar-te els llocs i l’entorn on succeeixen els fets i, sobretot els personatges, que són capaços de sorprendre’t en diferents sentits, fins i tot, oposats.

Bona feina de traducció d’Anna Casassas perquè la lectura és fluïda i t’embolcalla i no et deixa fins que tanques la darrera pàgina. O sigui, bona recomanació per a qualsevol tarda de festiu en la que necessiteu remoure una mica l’ànima i alhora gaudir de bona literatura. A mi m’ ha suposat la descoberta d’una autora i d’una editorial.

“Al començament, quan feia pocs dies que els pares havien desaparegut i la pèrdua era fresca, en sentia les veus. Les veus del pare i de la mare. El gelat de préssec a taula. Els gerds, les groselles, el morat dels nabius. Les veus en dialecte, lentes i  monòtones. Les roses grogues del jardí portaven cicatrius.”

“A part de pansir-se, les flors no poden fer res més, no pas diferentment dels éssers humans. Les flors, en competició amb els morts, estan impacients per tornar-se pols descurada, pensava la vella. Els morts saben què fer de les flors abandonades sobre làpides. Saben com recompensar la persona que els ha portades. Saben venjar-se de les ofrenes. Si no els agraden. Poden agrair una pregària inútil. O un penediment. No hi ha res que tingui tanta força com el que és va.”

“Es juraria que tots els cònjuges pensen en la mort de l’altre. En cada pensament afectuós s’hi amaga un pensament assassí, una ploma.”

  

dimarts, 28 de maig del 2019

El dolor | Marguerite Duras


Marguerite Duras
El dolor
Traducció de Blanca Llum Vidal i Arnau Pons
LaBreu, 2019



El dolor és la primera part del llibre, el diari que Marguerite Duras va escriure mentre esperava, desesperadament, la tornada del seu marit dels camps de concentració. 

“El dolor” fa mal, ella diu que no recordava ni haver-ho escrit, es publicà per primera vegada quaranta anys després.  La vida mai s’atura, i el cervell recol·loca les emocions passades de manera que no t’impedeixin continuar vivint, s’incorporen els fets en el bagatge conscient, però les emocions viscudes en aquells moments, tanta desesperació, tant  de dolor, tant de patiment, s’atomitzen amb el dolor dels altres, i acaben amagades en llibretes col·locades al fons dels armaris, i en el bagatge inconscient.

Malauradament estem avesats a llibres, poemes, fotografies, quadres i films que ens expliquen l'horror, la vida dels camps de la mort, de les deportacions, dels trens, de les tortures, de les cambres de gas, de la guerra. De l’alliberació, de les fugides, de la supervivència. La particularitat d’aquest text és que mostra els dies que van haver-hi entre l’arribada de l’exèrcit aliat a l’Alemanya nazi, als camps de  concentració, la rendició d'Alemanya, i la tornada a casa dels supervivents o la confirmació de les morts. Dies i  setmanes d’una angoixa permanent, d’alegries i tristeses col·lectives, i sobretot íntimes.

El dolor també és fer-se conscient del procés de deshumanització sofert per les víctimes dels camps de concentració, l’arribada de no-cossos, la lenta recuperació, l’esperança i la desesperança. Cal llegir, cal recordar, cal fer-ne pedagogia, cal mirar als llocs on encara es cometen barbaritats, cal estar amatents i actius perquè que no passi, perquè no torni a passar.

La segona part del llibre és un recull de cinc històries de la mateixa època, alguna real i d’altres imaginades, unides pel fil dels esdeveniments que varen marcar aquells dies, des d’una relació de l’autora amb un home al servei de la Gestapo, la tortura d’un delator, l’atracció envers un milicià confinat, el desconcert d’un estranger fora de lloc i un conte breu sobre una nena jueva a qui els pares van lliurar a una veïna per salvar-la de l’horror. Tots són textos que commouen, que sacsegen, que situen.

Llegir a Marguerite Duras és un plaer, el seu ritme poètic i amb un fons tan cru, en fa un plaer més aviat dur, però necessari. Ens apropa als fets des de la vessant més emocional, a les contradiccions, a les necessitats i a les pors més humanes, i alhora des de la vesssant de la dona activista. És una sort que es decidís a publicar el seu testimoni, i que ara el puguem llegir en la nostra llengua gràcies a la traducció de Blanca Llum Vidal i Arnau Pons,  i s’afegeixi a la resta de propostes, sempre valentes, de LaBreu.  


"Sempre al sofà, a prop del telèfon. Avui sí, entraran a Berlin. Cada dia ens ho anuncien, però avui serà realment el final. Els diaris diuen de quina manera ho sabrem: per les sirenes que sonaran una darrera vegada. La darrera vegada de la guerra. "

"Si es lliga l'horror nazi a un únic destí alemany, i no pas a un destí col·lectiu, l'home de Belsen serà reduït a les dimensions d'un ciutadà regional. L'única resposta que es pot donar a aquest crim és fer-ne un crim de tots. Compartir-lo. Com la idea d'igualtat, de fraternitat. per poder suportar-lo, per tolerar-ne la idea, compartir el crim."

"La nena abandona la finestra i es posa a cantar una cançó estranya en una llengua que no entén. Es mira al mirall. Veu cabells negres i ulls clars. Els ulls són d'un blau molt fosc. La nena no ho sap. Tampoc no sap que des de sempre ha sabut aquesta cançó. No recorda haver-la apresa mai."

dimarts, 21 de maig del 2019

Matar l'àngel | Virginia Woolf

Virginia Woolf
MATAR L'ÀNGEL
Traducció i epíleg de Mireia Vidal-Conte



Selecció, a càrrec de Mireia Vidal-Conte,  de sis articles que Virginia Woolf va escriure entre 1918 i 1940 en els que tracta, en diferents contextos i situacions, el desenvolupament personal de la dona més enllà de la seva vessant domèstica i familiar.

En el primer article compilat, l'autora ens parla del poema  de Coventry Patmore, "L'àngel de la casa", un poema descriptiu de les qualitats de les "bones dones" que va marcar l'estereotip femení des de  l'època victoriana. Ens explica el seu disgust amb aquest concepte de dona, interioritzat,  limitador del creixement personal.

Ens en podem fer el càrrec perfectament, considerant que en el nostre país aquest model de "bona dona" es va allargar molts més anys, i, encara ara, condiciona a un bon nombre de dones, i encara, ara hi ha partits polítics que el tornen a defensar. L'esment al poema que acaba donant títol al llibre li serveix a l'autora per dir-se i dir-nos que  hem de matar aquest àngel que duem inculcat ben endins, i ho hem de fer per poder escriure sense sentiments de culpa, per poder treballar, per poder participar a la vida política, a la vida cultural, a la vida en definitiva, tal i com ho fan els homes, sense sentiments contradictoris.

Els articles fan referència a la vessant professional de la dona, a les dones escriptores, a les dones de classe alta, a les dones treballadores, a l'evolució de la dona des del S. XIX, i al paper de les dones durant la guerra i a com de diferent serien els conflictes si les dones estiguessin en posició de ser part activa en la seva resolució.

Tots els articles són una delícia de lectura, i en bona part tan contemporanis que fa esfereïr i alhora fer-se conscient del ritme lent i la resistència als canvis de la humanitat, dones incloses.

L'epíleg de la Mireia Vidal-Conte ve a ser una adaptació als temps actuals, donant per fet que qui més qui menys ha aconseguit sobreposar-se a  l'àngel, i considerar-se tan vàlida com l'altra meitat de la humanitat, però  el què ens caldria, també, és matar la casa, o sigui no només tenir una cambra pròpia sinó que fos en un espai allunyat de les obligacions domèstiques, o sigui l'àngel de la llar, d'alguna manera o altra, encara mou les seves ales.


"Donant per descomptat que la dona de classe mitjana ara disposa de cert temps lliure, certa educació i certa llibertat per investigar el món on viu, no serà en aquesta generació ni en la propera que haurà adaptat la seva posició i haurà valorat de manera clara el seu poder. 'Tinc els sentiments d'una dona', diu Bathsheba a Lluny del brogit del món, 'però només tinc el llenguatge dels homes.' D'aquest dilema sorgeixen infinites confusions i complexitats. L'energia ha estat alliberada, però en quina forma ha de fluir? Intentar acceptar formes, descartar les que encaixen, crear-ne d'altres més adients, és una feina que s'ha de completar abans d'assolir la llibertat o la fita. A més, està bé recordar que la dona no va ser creada l'any 1860. Una bona part de la seva energia ja s'utilitza i està molt ben desenvolupada. Abocar tanta energia sobrera com deu haver-hi en les noves formes sense malbaratar-ne ni una sola gota és un problema difícil que només podrà solucionar-se amb l'evolució i emancipació simultànies de l'home." (pg. 88)


Enllaç a l'editorial on es poden llegir les primeres planes. 

divendres, 17 de maig del 2019

Fugir era el més bell que teníem | Marta Marín-Dòmine


Fugir era el més bell que teníem
Marta Marín-Dòmine
Club Editor





Confessaré que no m'és fàcil fer una ressenya d'aquesta novel·la (?). I pose l'interrogant perquè aquest llibre està farcit de preguntes, reflexions i bona cosa de disquisicions que acompanyen la narració que pertanyen al gènere de l'assaig; per tal jo li diria novel·la-assaig.

La narradora escriu sobre les memòries del seu pare i ressegueix la seua memòria i la de la família abans i durant la guerra espanyola i la Segona Guerra Mundial, i sembla assumir l'exili i les guerres d'ells. Ja des de la primera línia ens marca quin és el seu destí: "Errar, desviar-se d'un camí, anar d'un lloc a l'altre sense rumb". Reflexiona sobre la tendència i el desig que té d'emigrar, amb la idea de que no estarà mai al lloc que pertoca i on passen les coses.

L'autora ens planteja que es pot heretar l'exili, la guerra, el sofriment, la por. Els records d'un pare poden esdevenir records per a la filla, l'exili dels pares poden convertir els fills en éssers errants amb un moviment perpetu, sempre bagabundejant, sempre amb la maleta a punt.
I ens explica la seua experiència que va veure com els avis i els pares van haver d'empassar-se la derrota i la pèrdua dels ideals.

Com ja he dit la novel·la està plena de reflexions i preguntes, de doloroses vivències, d'extractes del diari del pare, de records seus i d'altres... que se'ns presenta com un tot. La narradora avança i torna per aquesta barreja, elideix matèria, recula i accelera de nou, i no sabem si estem a la fi del llibre o al principi, o si pel contrari hem tornat al punt de partida o d'arribada. Però el relat sempre està al nostre costat i l'assumim com si fos nostre.

Us recomane aquest llibre que ens obliga a reflexionar, no a plorar.

dimecres, 15 de maig del 2019

Cuántos de los tuyos han muerto | Eduardo Ruiz Sosa



Eduardo Ruiz Sosa
Cuántos de los tuyos han muerto
Ed. Candaya, 2019


“Creo que a veces es la muerte la que nos hace miembros de la misma familia” ens diu l’Eduardo Ruiz Sosa a les primeres pàgines del recull de contes que Candaya acaba de publicar, i és que si una cosa ens uneix als humans és el patiment per la mort de les persones estimades.

A certa edat la majoria dels mortals portem unes quantes absències  al damunt, el dol és un aprenentatge lent, insegur i inacabable, que deixa seqüeles en forma de ferida que s’anirà obrint a base de records i de sumar-hi altres morts. L’Eduardo, però, no fa un recull sentimental de finals, i aprenentatges del dolor, no, al contrari, fa literatura, escull els ingredients:  el declivi, la malaltia, la decrepitud,  els comiats, els finals d’època, les morts inesperades, les amputacions emocionals, la desprotecció que suposa la mort dels progenitors, tota la intimitat de les persones estimades que ja no coneixerem, les desaparicions, la necessitat d’un cos per entendre la mort. La fragilitat, la diferència, la renúncia. Les fugides, la voluntat de comprendre, la mort dels fantasmes, el pes de la mort. La soledat. L’acceptació.

Agafa tots aquests ingredients i els reparteix en onze contes, en els que hi plana la mirada del narrador, més o menys proper, més o menys oblic (que diria ell si estigués fent classe, perquè també és un mestre excel·lent). Onze contes en els que ens explica de maneres diferents el fenomen de la mort des de la mirada del que es queda, el fenomen de l'amputació emocional que suposa perdre a algú del propi univers afectiu. Des de l'intent de comprensió de l’estranya mort de la seva mare, totes les morts són estranyes, però algunes encara ho són més, passant per la de la seva àvia, una mort generacional, la d’una època, la d’un edifici, fins a morts imaginàries. La mort de coneguts o desconeguts, reals o inventats, tant és, que serveixen per vetllar la tristesa, per intentar entendre l’incomprensible, per donar-nos més pistes de les traces del dolor, el de l'ànima. I ho fa amb aquella prosa poètica que ja ens va mostrar a Anatomía de la memoria, amb aquelles frases que no necessiten context per considerar-se autèntiques perles literàries, explicant-nos petits objectes, o arbres, o llocs, situacions o persones. Perquè l'Eduardo no només escriu, l'Eduardo ens explica.

La dificultat és mesurar el ritme de lectura, dosificar les 170 pàgines per gaudir conte per conte. Sí, gaudir, és possible gaudir llegint contes sobre l’absència, sobre la mort, també sobre la vida, la dels que es queden,  perquè no busca la complaença de l’empatia emocional, ofereix la cruesa de la mort, sense escarafalls, sense manipulacions sentimentals, amb relats, reals o ficticis, que endrecen, que interessen, que ajuden a construir-nos i a deconstruir-nos, a comprendre que el sentit que busquem a tot és la pròpia búsqueda, l’inconformisme davant l'efímer de les nostres vides, de les vides dels altres.  I aquí rau la grandesa de l’autor, la capacitat d’emocionar-nos literàriament, de fer-nos créixer com a lectors.


"Somos un cuerpo
              apaleado por arrabales, desnudo, sin esperanza
                        la esperanza la inventan los otros
                        nos la venden o la regalan, felices."


"Siempre llegamos tarde
a la muerte de los otros, dijo alguien."


"(...) me di cuenta del poder que ejercemos cuando nos convertimos en un sustrato que los demás sienten y no logran explicar, me dijo."


"La muerte hay que ensayarla."


       "Es verdad tal vez que los sueños crean el pasado. 
Ni naufragio ni incendio ni derrumbe:
muertes sencillas y reales, sin la parafernalia dramática de los escenarios, los gritos, los huracanes,
        una dureza palpable de almendra y de raíz
el camino de Caitime un prado hacia el sur de la ciudad una bala en el cuello un arrastrarse de sapo por el rumbo de los destinos cerrados donde ya nada crecerá hasta convertirse en recuerdo, porque la muerte mitifica
la muerte nos convierte en palabra
        la carne que se hace verbo
                  objeto de recordación en los otros
esto es aquel hambre
un rostro dientes acaso ojos bien abiertos pero nunca fijos nunca engarzados en un contacto directo la soledad los padres el espacio difuso una niebla alrededor
         un dolor de mordedura
la fisicalidad que no se olvida y que no hace sospechar que el recuerdo inventado es posiblemente un recuerdo vivido."

divendres, 3 de maig del 2019

Las lágrimas | Pascal Quignard



Pascal Quignard
Las lágrimas
Traducció al castellà de Silvio Mattoni
Sexto piso, 2019
Fitxa del llibre i primeres planes


Tampoc parlaré d'aquest llibre.


pàgines 51-52

SOBRE LAS MEJILLAS, LAS OREJAS Y LAS SEDAS DEL AMOR

El gobernador de Barcelona, que se llamaba Sulayman ben Al-Arabí, decidió abandonar el Bilad al-Ifrang (el país de los francos).
Sar cantó enseguida este canto sobre el amor:
- Comienza con miradas más frecuentes.
Un día unos dedos se atreven, de manera circunspecta, lenta, tímida, furtiva, muda, por un segundo, a posarse en el antebrazo del otro cuerpo que se encuentra frente a los ojos.
Otro día, la palma de la mano forma como una funda que se cierra sobre el dorso de la mano que mira
y la mano, debajo de la mano, no se retira.
Los cuerpos de repente están más cerca de manera misteriosa, de golpe, sin que se acercaran de ninguna manera.
Un día, parecen cercanos para siempre, sin que hayan necesitado moverse.
Después la boca llega más cerca de la oreja a la que se le quiere decir todo.
La boca se introduce entre los cabellos negros y rojos en donde va a susurrar.
Los labios se mezclan con una especie de seda pero evitan tocar ese extraño caracol.
Un día, al fin, la mirada se demora en una parte del cuerpo que vale por todas las partes del cuerpo.
Ese día es el único día en el que hay amor.
Ese día las ropas pesan.
Ese día el cuerpo tiene tanto calor que parece abrasado. Un agua anima el fondo de los ojos. Un rubor sube de abajo de las piernas y bordea el vientre, atraviesa el ombligo, llega al torso, alcanza los senos que tensa y sube hasta la mirada a la que agranda. La voz se torna baja. Las muñecas se quitan las mangas, los dedos avanzan en el aire que se desliza entre los cuerpos, desatan los nudos, sacan broches, desprenden botones, abren, acarician. Toman lo que es dulce.


pàgines 83-84

Fue entonces, el viernes 14 de febrero de 842, al final de la mañana, en medio del frío, cuando una extraña bruma se alza de sus labios.
Llaman a eso el francés.
Nithard fue el primero que escribió el francés.

Los hoy conocidos como "juramentos de Estrasburgo" eran llamados `por los obispos y los abades, en lengua latina, los "sacramentos de Argentaria".
El mismo Nithard aclara, en su Historia, que la ciudad de Argentaria, asentada sobre el río Ill, "ahora es llamada por la mayoría de sus habitantes Estrasburgo" (nunc Strazburg vulgo dicitur).

Raras son las sociedades que conocen el instante de vuelco de lo simbólico: la fecha de nacimiento de su lengua, las circunstancias, el lugar, el clima que había.
El azar de un origen.
Hay algo milagroso en poder observar el cifrado. Es poder contemplar el momento loco de la transferencia literal. Asistimos al desarreglo, que engendra el nuevo reino simbólico al que entroniza de golpe. No hay una media lengua: un aliento humano en el aire frío cambia de lengua. Tocamos el vacío: la pura contingencia. Tan contingente como la sustitución de la denominación "Argentaria" por la palabra "Strazburg" resulta imprevisible la mutación del "latín" al "francés".


pàgina 108

Es una especie de negrura.
El primer libro en que se escribió nuestra lengua es el primer libro quemado de nuestra lengua.
Porque Nithard siempre tuvo miedo del Wolfzeit y, por tal motivo, los cuatro bellísimos libros que redactó, con la ansiedad de la descomposición del tiempo, fueron concebidos a partir de los eclipses de sol.


pàgina 120

No se sabe cuál fue el final de Frater Lucius. Desapareció. En el libro de los registros de la abadía de Sant-Riquier está escrito que el Hermano Lucius se perdió en el bosque. ¿Fue devorado por un animal? ¿Destripado por una osa? ¿Asesinado por un lobo? ¿Se fugó por haber sentido aversión contra el duque de la Francia marítima que se llamaba Angilberto, o bien acosado por su fantasma? Una de las últimas cosas que se recuerdan de él es una frase referida por un viejo pajarero a quien le enseñaba las letras, en su celda, al final de sus días:
-Al término de su vida, Frater Lucius había constatado que los humanos que no amaban a los gatos sentía todos, sin excepción, aversión por la libertad.


pàgines 132-133

Esos hombres no eran sombras: procedían de la sombra.
El silencio que a veces los rodeaba como una especie de aura que circula alrededor de nubes de tormenta,
o como una especie de nimbo alrededor de los rostros de los santos,
o como una especie de círculo de oro alrededor de los cabellos de los dioses,
o como una especie de nube de luz alrededor de las cumbres de las montañas,
tenía su fuente en ese otro mundo sin luz, sin vacío, fluido, continuo. Por tal motivo, ese silencio anterior no podía transportarse a este mundo de luz sin perecer.
Porque la luz no alberga la sombra, dado que la ilumina.
Más aún, al emitir su claridad, la luz extermina la sombra.
De igual manera, los que hablan no albergan nunca el silencio, puesto que lo rompen.