Monika Zgustova
Vestides per
a un ball a la neu
Galaxia
Gutenberg, 2017
Malauradament
vivim en un món on encara ser dona és partir d’una condició d’inferioritat i en
el que cal “lluitar” cada dia. Un món en
el que la dona que defensa qualsevol
causa, té, com a mínim, una doble lluita, com explicava Angela Davis, la de la
causa i la del gènere. Un món on la història pràcticament només pertany als
homes i en el que les dones en són simplement atrezzo o complement. En els
gulags soviètics hi varen passar 18 milions de dones, tal i com va documentar la periodista Anne Applebaum, moltes d’aquestes dones van morir i les
supervivents van quedar, evidentment, amb seqüeles físiques i psíquiques, com
els homes, La desigualtat arriba quan d’aquestes dones pràcticament no se’n
parla, quan en l’imaginari col·lectiu, en la majoria de fotos que hem pogut
veure o en les històries llegides, les
víctimes eren quasi sempre homes.
En els
gulags hi havia igualtat absoluta per fer la feina, per la roba, per les
sabates. Jornades de 14 hores, a temperatures infernals de 50 graus sota zero o
40 sobre zero, depenent de la zona,
sense les eines necessàries, i en les que es castigava si no s’assolia la
quota de treball, reduint o traient les escasses i miserables racions
d’aliment. No es tenia en compte si la
dona tenia la regla, estava embarassada,
o havia sigut violada pels guardes aquella mateixa nit.
El règim
soviètic va utilitzar els gulags amb un doble fi, treure de circulació a tothom
susceptible de ser dissident polític, amb un sistema judicial sense cap
garantia pel detingut, i utilitzar-los com a esclaus per a l’explotació de béns
(boscos, mines, etc) o la construcció de grans infraestructures (vies de tren,
etc). Els hi era igual el destí de les persones, eren carn, quan el seu cos no
aguantava les deixaven morir. Els movien sovint de camp per tal que no
agafessin confiança amb els companys. Era un infern físic i emocional. Camps de
la mort sense càmera de gas.
La Monika
Zgustova va tenir el privilegi i la saviesa d’entrevistar a dones supervivents
dels gulags soviètics, aquest llibre és el testimoni de 9 d’aquestes dones. Són
dones que han sobreviscut amb esperit optimista, la majoria no poden caminar,
conseqüència de la desnutrició i l’esforç del temps passat als gulags.
Totes eren intel·lectuals o filles
d’intel·lectuals, algunes van anar als gulags joveníssimes, alguna fins i tot
hi va néixer. La majoria conserven records preciosos de les amistats fetes
allà. I poques han fet de la seva vida una lluita contra l’oblit. Algunes veuen
en la Rússia de Putin els mateixos perills que elles van patir.
Són
testimonis crus, però continguts emocionalment, vides totalment trencades i
reconstruïdes, només són nou testimonis però en podrien ser 18 milions. Fa
esfereir. Algunes continuen defensant el règim que les va condemnar ,
maltractar i torturar amb treballs forçats deixant-hi bona part de la seva
vida. D’altres no han parat mai de lluitar contra l’oblit. L’única falta que
van cometre va ser criticar a un règim que no permetia cap divergència, ser filles de pares perseguits o enamorar-se d’algú
d’un país occidental.
L’autora
selecciona i escull un referent femení clàssic dels que conformen el nostre bagatge
occidental, per a cada una de les protagonistes, potser per donar èmfasi a la
presència de dones durant tota la
història i als seus drames particulars, i/o per remarcar el component
pràcticament mític de cada una d’aquestes històries de superació personal, que
van suposar el seu pas pels gulags.
Tal i com jo
l’he llegit, La Zaiara Vessiòlaia és la dona de Lot, perquè, malgrat tot,
continua mirant enrere. La Susanna Petxuro és Penélope que teixia i desteixia
esperant retrobar-se amb el seu estimat. Ela Markman, és Judith, disposada, a qualsevol preu, a seduir a Bèria i assassinar-lo , l’Ela també
explica la història al gulag d’Ariadna, la filla de Marina Tsvetàieva. Elena Korybut-Daszkiewicz és Minerva, la saviesa, la que ha recopilat el drama dels
gulags, la que no els idealitza i una de les primeres dones en tot el món especialista
en cibernètica i informàtica, malgrat va començar a estudiar de gran i de forma
precària per culpa d’haver passat els anys crucials als gulags. Valentina Íevleva és Psique, castigada per la
seva bellesa i la seva determinació en no abaixar el cap, Valentina també explica la dura experiència
de l’actriu Tatiana Okunévskaia. Natalaia Gorbanévskaia és Antígona, condemnada
per desobeir, ella no va estar en un gulag,
dissident reconeguda, deixeble poètica d’Anna Akhmàtova, va ser
detinguda per manifestar-se contra l’ocupació de Txecoslovàquia, i ingressa
durant més de dos anys en una psikhuixka
o presó psiquiàtrica on va ser sotmesa a tot tipus de tractaments innecessaris
i tortures. Janina Misik, polonesa i d’origen
jueu pel costat patern, és com Ulisses,
la seva infància i joventut un periple, la seva ítaca la comunitat de polonesos
de Londres. Gàlia Safónova, Ariadna, que
va néixer dins del laberint, el gulag, potser el minotaure seria el sistema,
les companyes de la mare feien els contes expressament per ella, permetent que,
malgrat les circumstàncies, la seva fos
una infància de debò. I finalment Irina
Emeliànova, Eurídice, la filla d’Olga
Ivínskaia, el darrer amor de Borís Pasternak, i el personatge de Lara a El
doctor Givago, que explica la seva experiència i la de la seva mare.
Moltes d’elles
ja eren la segona o la tercera generació represaliada políticament, i totes van
sobreviure, en bona part, per la capacitat de saber trobar la bellesa en les
pitjors condicions, per la poesia i per la literatura. Totes eren dones cultes
i intel·ligents, i això, segurament, és el que constituïa una forta amenaça pel
règim soviètic.
Hi ha
llibres que són regals, i hi ha regals que són llibres, aquest reuneix les dues
condicions, un regal excel·lent, dels que remou l’ànima i et recorda la
fragilitat del món en el que vivim.
Enmig d’una
obscura turbulència,
amb un ampli
somriure,
Rússia es
mou a batzegades
com si
xoqués contra un mirall.
Natàlia
Gorbanévskaia
“Crec que el
gulag em va ajudar a saber quins són els veritables valors de la vida, a saber distingir
el que és substancial del que és trivial” Elena Korybut-Daszkiewicz
“A la presó
de Lubianka em pensava que tot estava premeditat per aniquilar la idiosincràsia
de la gent. Però ara he entès que no és només la presó i el gulag, sinó que tot
el sistema comunista pretén precisament fer el mateix: anul·lar la idiosincràsia
de la gent, transformar la nació sencera en un ramat obedient. És com una
novel·la utòpica. I no ens n’adonem: en llibertat ens pensem que som lliures i,
tanmateix, no tenim gaires més drets que a la presó o als camps: potser dormim
i mengem més, però en tota la resta, ens controlen, ens segueixen i ens
escolten igual que aquí, i temem les delacions tant nosaltres com els que viuen
en l’anomenada llibertat” Tatiana Okunévskaia
“Em van
torturar, però al fons del meu ser hi havia pau. Aquesta sensació de pau només
t’envaeix quan saps que has obrat correctament” Natàlia Gorbanévskaia
“Tot el que després
vaig aconseguir a la vida ho dec als escassos llibres que vaig poder tocar al gulag
– conclou, i exclama-: Ningú no es pot imaginar el que per als presos
significava un llibre: era la salvació! Era la bellesa, la llibertat i la
civilització enmig de la barbàrie!” Elena Korybut-Daszkiewicz
