Alexandre Postel
Un hombre al margen
Títol original: Un homme effacé
Traducció: Mª Teresa Gallego Urrutia
Nórdica, 2014
No hace tanto bien la verdad en el mundo
cuanto daño hacen sus apariencias.
La Rochefoucauld
(cita de l'inici)
La veritat pot tenir múltiples cares. Si apostem només
per una d’elles és perquè la comoditat ens hi empeny i som incapaços de dubtar
de la compacta evidència de les aparences. Donem per bones les versions
coherents perquè apel·len al nostre sentit de la versemblança, i si tot lliga
no cal buscar més raons: si ho sembla, és que ho és. E se non è vero, è ben trovato...
A ver, imagínese que le piden que meta un palo en el agua. Por
mucho que elija un palo muy recto, ese palo tan rectilíneo, cuando lo sumerja
en el agua ya sabe que parecerá que está torcido... Eso es lo que pasa si se
declara no culpable. En cambio, si
anticipa ese fenómeno de... refracción, si toma la delantera y escoge un
palo que está torcido ya, ese palo suyo, cuando lo meta en el agua, será tan
recto como una I. ¿Me va siguiendo? Dará mejor impresión si se declara
culpable, la pena será mejor (...) [Pàgs. 81-2]
Un home al marge és un home marginal. Però... què pot
tenir de marginal un respectable professor de filosofia, estudiós de Descartes,
fill de bona família i nét d’una glòria nacional americana? Podríem dir que la
vulnerabilitat, una mena de vulnerabilitat gens excloent de la que tots som
susceptibles de formar part. Des dels rumors maliciosos capaços d’ensorrar
reputacions fins a l’enorme ull orwellià, vigilant i escrutador, l’aparença
sospitosa sempre ha esperonat els defensors de posar caps a la picota.
Cada època ha tingut les seves bèsties negres i els
seus sistemes d’acusació. Les caceres de bruixes de l’Edat Mitjana,
incrementades durant els segles XVI i XVII, duien implícita la misogínia i el
temor a perdre la preeminència del Cristianisme. A la França de finals del XIX
es va acusar d’alta traïció -injustament- el capità Dreyfuss, nom amb què des
d’aleshores es va designar el seu cas. L’arbitrarietat del procés va provocar
la publicació al diari L’Aurore del famós
article J’accuse de Zola per tal de
defensar la innocència del capità i denunciar les dubtoses pràctiques judicials.
El cas posava l’accent en l’honor
patriòtic i en un suposat delicte de traïció, però en realitat s’hi amagava un
fort antisemitisme.
A la novel·la de Postel ens trobem amb un assumpte que
presenta concomitàncies esfereïdores amb la realitat actual: l’acusació de pederàstia al professor Damien North arran
d’unes imatges pornogràfiques trobades al disc dur del seu ordinador. Ell
defensarà la seva innocència i esgrimirà l’única veritat que té a l’abast, la
que només ell coneix. Però la maquinària del sistema ja s’ha posat a funcionar i
el que menys importa són les febles al·legacions del professor. Tot
s’analitzarà en retrospectiva: les paraules que un dia va pronunciar, els fets
que temps abans havia protagonitzat. Ara tothom fixarà els ulls en la trista
persona de North a través de la lupa d’augment deformadora que anirà construint
una altra veritat inqüestionable, perquè les proves són determinants i l’error
no hi té cabuda. A l’època de les comunicacions, la difusió de la notícia serà
imparable i cadascú s’atorgarà el dret
a dir-hi la seva.
És innegable la importància d’Internet a la nostra
societat: ha canviat substancialment la
percepció de la informació i també les relacions que establim amb altres
individus. Però malgrat tot, és precís que
incidim en la doble vessant que proporciona la immediatesa del mitjà: tenir-ho
tot al nostre abast en menys d’un sospir també juga en contra quan el subjecte
de la informació és un mateix, com li succeeix al professor North, suposat botxí, víctima potencial.
Si en segles anteriors (i fins no fa gaire) el gran
tòtem de la societat era la religió, ara ho és l’esperit científic amb tot el seu
arsenal incontestable de proves irrefutables. Aquest fet ens du al següent
plantejament: encara que les dades descontextualitzades siguin absolutament
rigoroses, la interpretació que se'n pugui fer ja no depèn tant de la ciència
com de la ment humana. I el cert és que el pensament humà, en essència, no ha canviat gaire pel que
fa als temors, a l’ús del tòpic com a refugi simplificador d'una realitat complexa i a la
tendència general al pensament únic. Només caldrà afegir-hi el mantra de la
correcció política, i ja tenim la quadratura del cercle.
Els atavismes col·lisionen sovint amb la ingenuïtat
del precepte rousseaunià de la bondat intrínseca de l’ésser humà, i també amb
el dret elemental a la presumpció d’innocència. Tot i que a la civilitzada
Europa actual ja no es tallen caps ni es condemna ningú a mort, l’ostracisme
social, familiar i laboral actua amb una contundència igualment ferotge. Els
prejudicis a l’era de la ciència i del poder aclaparador de la xarxa propicien
que, paradoxalment, l’excés de llum acabi per enlluernar-nos.
A través d’un inici d’allò més kafkià, Postel
desenvolupa una trama hitchcockiana que és una picada d’ullet al tema del fals
culpable (almenys, així es reivindica el protagonista de la novel·la). La
radiografia dels ambients judicials, burgesos i universitaris del París actual es podria
haver centrat en qualsevol altre indret d’aquesta amalgama amorfa que és
l’Europa on ens trobem immersos.
Els símbols de què es serveix l’autor per mostrar-nos la devastació personal que suposa veure's imputat en un delicte tan tèrbol
com la pederàstia no són gratuïts; en ells s’hi barregen i
s’hi alternen la ironia, la fatalitat i la crítica. El policia que interroga North, per exemple, es diu
Delenda, nom que ens retrotrau a la frase de Cató: Carthago delenda est (Cartago
ha de ser destruïda). És a dir, ja no es tracta únicament de vèncer, sinó d’anihilar,
d’esborrar completament, com si l’enemic a qui es pretén destruir no hagués
existit mai. Tampoc no importen gens ni mica les conseqüències de prémer la tecla delete i fer fonedís qui hagi gosat subvertir el tabú. Es tracta de la versió renovada i civilitzada de l’antiga llei del Talió.
L’altre símbol important de la novel·la: la referència constant a Descartes i els fonaments de l'òptica moderna, té una gran eficàcia
narrativa perquè contraposa la cruel realitat d'un professor envoltat de coneguts que li giren l'esquena, amb les íntimes divagacions del personatge sobre el punt de vista i la mirada: l’aliena, naturalment,
però la pròpia també. Que Damien North sigui un especialista en la teoria de
l’òptica cartesiana ens dóna una pista de la fragilitat dels nostres ulls i de
la nostra ment, tan necessitada de bastir relats que semblin coherents i,
alhora, tan renuent a parar esment a les possibilitats ocultes darrere de la
gruixuda paret de l’aparença on tan segurs ens hi trobem: talment com si no ens haguéssim mogut de
l’interior de la caverna platònica.
[...] la ley de persistencia retiniana. Se trata de un
fenómeno conocido: por razones que tienen que ver con la química de la retina,
la percepción de una imagen dura siempre
algo más que el estímulo visual que la causa. Durante unas fracciones de
segundo, nuestros ojos no ven lo que ocurre en el “mundo real”. Es la
persistencia retiniana lo que le da a una sucesión de gotas de agua la
apariencia de una raya continua, de un hilo. [Pàg. 128]
[...]
El cine, en sus formas más rudimentarias –estoy pensando en el
praxinoscopio y demás teatros ópticos del siglo XIX-, se basaba en un
aprovechamiento de la persistencia retiniana, que le proporcionaba al
espectador de una sucesión de instantáneas una impresión de continuidad: si el
cine es posible es por la imposibilidad de nuestros ojos para ver lo que existe
en realidad. La persistencia retiniana es, pues, una máquina de continuidad
ilusoria: en otras palabras, una máquina de tejer relatos. Veo en ella la
encarnación, la prueba fisiológica de esa necesidad de los hombres, ancestral y
que los hace diferentes, de contarse historias en la medida en que lo propio de
una historia es, precisamente, la nitidez de sus perfiles y la continuidad de
su trama. Nitidez, continuidad, ilusión, tales son los caminos que tomamos, que
nunca hemos dejado de tomar desde la noche de los tiempos para sustraernos al
movimiento desordenado de las formas desenfocadas, para fijar en el mundo una
mirada que no sea la mirada medrosa del animal sumido en un caos que se
reproduce sin cesar. La persistencia retiniana es el emblema y el instrumento de nuestra
libertad, y también de nuestra servidumbre.
(notas naranja 24/03) [Pàg. 129]