Un hombre al margen.- Alexandre Postel

Alexandre Postel
Un hombre al margen
Títol original: Un homme effacé
Traducció: Mª Teresa Gallego Urrutia
Nórdica, 2014

 

No hace tanto bien la verdad en el mundo

cuanto daño hacen sus apariencias.

La Rochefoucauld

(cita de l'inici)

La veritat pot tenir múltiples cares. Si apostem només per una d’elles és perquè la comoditat ens hi empeny i som incapaços de dubtar de la compacta evidència de les aparences. Donem per bones les versions coherents perquè apel·len al nostre sentit de la versemblança, i si tot lliga no cal buscar més raons: si ho sembla, és que ho és. E se non è vero, è ben trovato...

A ver, imagínese que le piden que meta un palo en el agua. Por mucho que elija un palo muy recto, ese palo tan rectilíneo, cuando lo sumerja en el agua ya sabe que parecerá que está torcido... Eso es lo que pasa si se declara no culpable. En cambio, si  anticipa ese fenómeno de... refracción, si toma la delantera y escoge un palo que está torcido ya, ese palo suyo, cuando lo meta en el agua, será tan recto como una I. ¿Me va siguiendo? Dará mejor impresión si se declara culpable, la pena será mejor (...)  [Pàgs. 81-2]

Un home al marge és un home marginal. Però... què pot tenir de marginal un respectable professor de filosofia, estudiós de Descartes, fill de bona família i nét d’una glòria nacional americana? Podríem dir que la vulnerabilitat, una mena de vulnerabilitat gens excloent de la que tots som susceptibles de formar part. Des dels rumors maliciosos capaços d’ensorrar reputacions fins a l’enorme ull orwellià, vigilant i escrutador, l’aparença sospitosa sempre ha esperonat els defensors de posar caps a la picota.

Cada època ha tingut les seves bèsties negres i els seus sistemes d’acusació. Les caceres de bruixes de l’Edat Mitjana, incrementades durant els segles XVI i XVII, duien implícita la misogínia i el temor a perdre la preeminència del Cristianisme. A la França de finals del XIX es va acusar d’alta traïció -injustament-  el capità Dreyfuss, nom amb què des d’aleshores es va designar el seu cas. L’arbitrarietat del procés va provocar la publicació al diari L’Aurore del famós article J’accuse de Zola per tal de defensar la innocència del capità i denunciar les dubtoses pràctiques judicials.  El cas posava l’accent en l’honor patriòtic i en un suposat delicte de traïció, però en realitat s’hi amagava un fort antisemitisme.

A la novel·la de Postel ens trobem amb un assumpte que presenta concomitàncies esfereïdores amb la realitat actual: l’acusació de  pederàstia al professor Damien North arran d’unes imatges pornogràfiques trobades al disc dur del seu ordinador. Ell defensarà la seva innocència i esgrimirà l’única veritat que té a l’abast, la que només ell coneix. Però la maquinària del sistema ja s’ha posat a funcionar i el que menys importa són les febles al·legacions del professor. Tot s’analitzarà en retrospectiva: les paraules que un dia va pronunciar, els fets que temps abans havia protagonitzat. Ara tothom fixarà els ulls en la trista persona de North a través de la lupa d’augment deformadora que anirà construint una altra veritat inqüestionable, perquè les proves són determinants i l’error no hi té cabuda. A l’època de les comunicacions, la difusió de la notícia serà imparable  i cadascú s’atorgarà el dret a dir-hi la seva.

És innegable la importància d’Internet a la nostra societat:  ha canviat substancialment la percepció de la informació i també les relacions que establim amb altres individus. Però malgrat tot,  és precís que incidim en la doble vessant que proporciona la immediatesa del mitjà: tenir-ho tot al nostre abast en menys d’un sospir també juga en contra quan el subjecte de la informació és un mateix, com li succeeix al professor North, suposat botxí, víctima potencial. 

Si en segles anteriors (i fins no fa gaire) el gran tòtem de la societat era la religió, ara ho és l’esperit científic amb tot el seu arsenal incontestable de proves irrefutables. Aquest fet ens du al següent plantejament: encara que les dades descontextualitzades siguin absolutament rigoroses, la interpretació que se'n pugui fer ja no depèn tant de la ciència com de la ment humana. I el cert és que el pensament  humà, en essència, no ha canviat gaire pel que fa als temors,  a l’ús del tòpic com a refugi simplificador d'una realitat complexa i a la tendència general al pensament únic. Només caldrà afegir-hi el mantra de la correcció política, i ja tenim la quadratura del cercle.

Els atavismes col·lisionen sovint amb la ingenuïtat del precepte rousseaunià de la bondat intrínseca de l’ésser humà, i també amb el dret elemental a la presumpció d’innocència. Tot i que a la civilitzada Europa actual ja no es tallen caps ni es condemna ningú a mort, l’ostracisme social, familiar i laboral actua amb una contundència igualment ferotge. Els prejudicis a l’era de la ciència i del poder aclaparador de la xarxa propicien que, paradoxalment, l’excés de llum acabi per enlluernar-nos.

A través d’un inici d’allò més kafkià, Postel desenvolupa una trama hitchcockiana que és una picada d’ullet al tema del fals culpable (almenys, així es reivindica el protagonista de la novel·la). La radiografia dels ambients judicials, burgesos i universitaris del París actual es podria haver centrat en qualsevol altre indret d’aquesta amalgama amorfa que és l’Europa on ens trobem immersos.

Els símbols de què es serveix l’autor per mostrar-nos la devastació personal que suposa veure's imputat en un delicte tan tèrbol com la pederàstia no són gratuïts; en ells s’hi barregen i s’hi alternen la ironia, la fatalitat i la crítica. El policia que interroga North, per exemple, es diu Delenda, nom que ens retrotrau a la frase de Cató: Carthago delenda est (Cartago ha de ser destruïda). És a dir, ja no es tracta únicament de vèncer, sinó d’anihilar, d’esborrar completament, com si l’enemic a qui es pretén destruir no hagués existit mai. Tampoc no importen gens ni mica les conseqüències de prémer la tecla delete i fer fonedís qui hagi gosat subvertir el tabú. Es tracta de la versió renovada i civilitzada de l’antiga llei del Talió.

L’altre símbol important de la novel·la: la referència constant a Descartes i els fonaments de l'òptica moderna, té una gran eficàcia narrativa perquè contraposa la cruel realitat d'un professor envoltat de coneguts que li giren l'esquena, amb les íntimes divagacions del personatge sobre el punt de vista i la mirada: l’aliena, naturalment, però la pròpia també. Que Damien North sigui un especialista en la teoria de l’òptica cartesiana ens dóna una pista de la fragilitat dels nostres ulls i de la nostra ment, tan necessitada de bastir relats que semblin coherents i, alhora, tan renuent a parar esment a les possibilitats ocultes darrere de la gruixuda paret de l’aparença on tan segurs ens hi trobem: talment com si no ens haguéssim mogut de l’interior de la caverna platònica.

 [...] la ley de persistencia retiniana. Se trata de un fenómeno conocido: por razones que tienen que ver con la química de la retina, la percepción de una imagen dura siempre  algo más que el estímulo visual que la causa. Durante unas fracciones de segundo, nuestros ojos no ven lo que ocurre en el “mundo real”. Es la persistencia retiniana lo que le da a una sucesión de gotas de agua la apariencia de una raya continua, de un hilo.  [Pàg. 128]

                                                            [...]

El cine, en sus formas más rudimentarias –estoy pensando en el praxinoscopio y demás teatros ópticos del siglo XIX-, se basaba en un aprovechamiento de la persistencia retiniana, que le proporcionaba al espectador de una sucesión de instantáneas una impresión de continuidad: si el cine es posible es por la imposibilidad de nuestros ojos para ver lo que existe en realidad. La persistencia retiniana es, pues, una máquina de continuidad ilusoria: en otras palabras, una máquina de tejer relatos. Veo en ella la encarnación, la prueba fisiológica de esa necesidad de los hombres, ancestral y que los hace diferentes, de contarse historias en la medida en que lo propio de una historia es, precisamente, la nitidez de sus perfiles y la continuidad de su trama. Nitidez, continuidad, ilusión, tales son los caminos que tomamos, que nunca hemos dejado de tomar desde la noche de los tiempos para sustraernos al movimiento desordenado de las formas desenfocadas, para fijar en el mundo una mirada que no sea la mirada medrosa del animal sumido en un caos que se reproduce sin cesar. La persistencia retiniana es el emblema y el instrumento de nuestra libertad, y también de nuestra servidumbre.

(notas naranja 24/03)  [Pàg. 129]