dimecres, 30 d’octubre del 2019

El marit gos | Yoko Tawada i L'amic | Sigrid Nunez

                            

                                   
M’agrada quan els llibres que llegeixo s’interelacionen, ja sigui  per temes, pels noms dels protagonistes, per la musicalitat, per l’emoció que em produeixen, pel què sigui. Em considero una buscadora de misteris, senyals i símbols., que després no em serveixen per res més que per sentir-me afortunada per haver sabut trobar els dos caps d’un mateix fil.

Aquests dos llibres no tenen res a veure, no. Un és un recull de tres contes, l’altre una novel·la, un és d’una escriptora japonesa, l’altra d’una nord-americana. Però és que la Yoko Tawada, viu a Alemanya des dels 22 anys, i la Sigrid Nunez és filla de mare alemanya i de pare panameny d’origen xinès. Ho sé, no és ben bé el mateix, però m’agrada pensar que d’alguna manera les atmosferes dels dos es toquen, encara que sigui ínfimament.

“L’amic” de la Sigrid Nunez és un dol per un amic que s’ha suïcidat, i que li ha deixat el seu gran danès en herència, i de fet és una declaració d’amor cap a l’amic, i cap al gos, i cap a la literatura, i també podria ser un tractat sobre la soledat i sobre l’amistat i sobre les maneres d’estimar. És una novel·la urbana, molt de NY, té un aire que reconeixem, que hem begut a les sales de cinema, a les series, a la música, als llibres que hem llegit d’altres escriptors de la ciutat.

“El marit gos”  és el títol d’un dels tres contes que composen el llibre de la Yoko Tawada, tres contes protagonitzats per dones especials, que estan com fora de lloc. Tres contes sobre soledats, sobre relacions humanes, estereotips, diferències, inseguretats, conformisme. Tres contes en els que també  passegem per la ciutat, per una alemanya, per dues de japoneses.  Tres contes amb el toc aquell que té la literatura japonesa, aquella aproximació des d'un altre angle, i tant difícil de descriure, a la part més íntima o emocional.

Us recomano molt els dos, i us confesso que, malgrat m’hi he esforçat, no tenen res a veure, més enllà del protagonisme femení, de soledats i de marits que no existeixen.

fragment de L'amic i punt de trobada.


dimarts, 1 d’octubre del 2019

L'esqueix de carn | Philippe Lançon

 

L'esqueix de carn                                                   El colgajo
Philippe Lançon                                                         Philippe Lançon
Traducció al català: Joan Casas Fuster                   Trad. al castellà: Juan de Sola
Angle editorial                                                           Anagrama

L'esqueix de carn (o El colgajo, en castellà) és un extraordinari diari de dol. Philippe Lançon tracta en aquest llibre l'atemptat islamista a la revista Charlie Ebdo, a París, el 7 de gener de 2015, però també tot el periple hospitalari -li han fet 20 operacions- que va sofrir, i el repàs i la reconstrucció de la seua vida a partir d'aquell moment.

Lançon comença dient-nos que aquell 7 de gener va estar dubtant fins a l'últim moment entre anar primer a la redacció de Charlie Ebdo o bé a la del diari Libération (on també treballava). Finalment va optar per la revista satírica, i aquella decisió li va canviar la vida. Aquell matí en la redacció es va produir l'atemptat perpetrat per dos islamistes, que al crit "Allahu Akbar" van segar la vida d'uns quants companys i a ell li van destrossar la mandíbula inferior.

Aquelles bales li van destrossar la mandíbula, però també van acabar amb l'home que era fins aleshores i que el van transformar en una persona diferent. Lançon construeix una crònica de la seua reconstrucció física però també existencial. Amb un to contingut i minuciós, l'escriptor ens narra el procés hospitalari i l'impacte de l'atac en ell i en les persones del seu entorn. I ho fa sense caure en l'odi ni en el lament; de fet els germans que van atemptar quasi no són citats en tot el llibre (ell només recorda dues cames negres mentre està tirat  amb el tret a la cara i mirant el cervell escampat del company abatut). Impressiona aquesta absència d'odi cap als seus agressors i a la doctrina que els va inspirar.

Lançon se centra en ell mateix (diu que el pacient és un vampir per als altres, metges, infermers, amics...), però el llibre esdevé, al mateix temps, una enorme reflexió sobre la fragilitat humana.