PAC!!!!
Eeeeeeooooooo!!
Fa molts dies i et trobem a faltar!!!!!
dimecres, 30 de març del 2011
Noves reflexions sobre la “RECHERCHE” de PROUST
(Vaig escriure aquest article en castellà i el deixaré tal i com el vaig concebre.)
Uno de los primeros lectores de “En busca del tiempo perdido” de Marcel Proust, concretamente del primero de sus volúmenes, fue el escritor y editor André Gide. Gide rechazó el tomo de Proust para su publicación en la editorial Nouvelle Revue de France (NRF) sobre la base de un cúmulo de prejuicios, que pueden resumirse básicamente en dos:
1.- Consideraba que Proust era un esnob, un diletante insufrible que se arrastraba por fiestas mundanas sin oficio ni beneficio.
2.- Al hojear algunas páginas de ese primer manuscrito, Gide pensó que no era más que un folletín trufado de “historias de duquesas” sin ningún interés para los lectores cultos y serios. Poco tiempo después de rechazar su publicación, el mismo Gide –sabedor del craso y precipitado error cometido- le escribe una carta a Proust lamentando su decisión. En dicha carta, fechada en enero de 1914, Gide se confiesa a Proust en los siguientes términos: “...Desde hace varios días no abandono su libro; me lleno de él con deleite, me sumerjo en sus páginas. ¡Ay de mí! ¿Por qué me resulta tan doloroso amarlo tanto?... Haber rechazado este libro quedará para siempre como el más grave error de la NFR, y (como tengo la vergüenza de ser en gran parte el responsable de esto) una de las tristezas, de los remordimientos más dolorosos de mi vida”.
Gide acaba la carta con estas palabras: “... No me lo perdonaré jamás, y es sólo para aliviar en algo mi dolor que me confieso ante usted esta mañana, suplicándole que sea indulgente conmigo, más indulgente de lo que yo mismo no consigo ser.”
La pregunta que debemos formularnos sólo puede ser la siguiente: ¿Qué le debió suceder a André Gide para que alterara tanto su juicio sobre ese primer tomo de la “Recherche”?
La respuesta parece ser bien simple y sencilla. Gide se leyó el libro de cabo a rabo. Y ahí todo cambió. Leer a Proust. Esa es la cuestión. Ese es el reto. Antes de emprender su lectura yo mismo tuve varios reparos. En primer lugar la extensión de la obra: siete tomos, más de tres mil páginas. En segundo lugar, el estilo proustiano: frases larguísimas, interminables, laberínticas, donde caen, en catarata, infinidad de subordinadas, metáforas a cientos (con el “como” siempre delante) y todo ello bajo un estilo barroco, recargado y un tono lento, lentísimo.
Un comienzo durillo
Las primeras trescientas cincuenta páginas de la obra (“Combray” y “Un amor de Swann”) no ayudan en nada a eliminar el prejuicio, antes mencionado. Quien logre salvar esas páginas empieza a atisbar el paisaje tras la niebla. Vladimir Nabokov en su análisis de “En la parte de Swann” afirmaba que los lectores impacientes se pueden ahogar a sí mismos con los miles de bostezos que les provocará este primer volumen. Y tiene razón.
El cambio y el milagro
Pero todo cambia cuando nos adentramos en el segundo tomo (“A la sombra de las muchachas en flor”), concretamente a mitad del mismo. Cuando, el héroe proustiano, viaja a Balbec de vacaciones, en un tren que recorre la Francia profunda, y hace acto de presencia en esa ciudad balnearia. Arribado en Balbec, todo adquiere un nuevo tono, un nuevo aire o clima atlántico. Es como si Proust, consciente de que nos ha triturado y descuartizado durante cuatrocientas páginas se dejara ya de zarandajas. Sabe lo que quiere decir y va a por ello como un torero con el estoque. En Balbec, el joven Marcel conocerá a gran parte de las personas que marcarán su vida futura, entre los que se encuentran a Robert Saint-Loup (amigo eterno), el pintor Elstir (maestro de arte y pensamiento), Albertine Simonet (amor torturado por los celos), el barón Charlus, etc. etc. Todo este tramo en Balbec está preñado de una potencia y un poderío narrativo descomunal, sobrenatural, cósmico, cuyas frases parecen haber sido dictadas por Dios; a momentos cómico (de una comicidad felliniana, mucho más italiana que francesa), bellísimo, profundo y si todo eso fuera poco, el lector ya no bosteza sino que ríe y reflexiona como no lo había hecho en toda su vida (cuando algo nos hace reír y pensar al mismo tiempo ya es buena señal). Yo, como lector, cuando Proust me lleva a Balbec es algo que nunca olvidaré, cómo o de qué manera Proust describe el Hotel-Balneario; sus habitaciones (donde el protagonista –siempre enfermizo e hipersensible- se comunica con su abuela con golpecitos en la pared para que ésta salga de su habitación como un rayo y lo atienda en sus dolencias); sus paseos por el malecón ; los días o jornadas en que conoce a Robert Saint-Loup y luego al pintor Elstir; el modo en cómo entabla relación con Albertine y su troupe de “muchachas en flor”, etc. etc. Son todas ellas páginas gloriosas, sublimes, lo más grande jamás leído por quien esto escribe. A pesar o a causa de su grandeza, Proust no abandona su frase larga y sus subordinadas ni sus metáforas continuas, pero ha sucedido algo extraño e inexplicable. Aunque el trazo o la frase proustiana sigue siendo larga, tortuosa y multi-conceptual, ésta ya no nos cansa como antaño, ya no la odiamos. Es como si hubiéramos necesitado unas cuatrocientas páginas para amoldarnos, acostumbrarnos a ella. La clave de todo, en mi modesta opinión, es que una vez llegados a Balbec, Proust ya no da palos de ciegos, y tiene en su cabeza prácticamente toda la “Recherche”. Sabe que si, en ese segundo tomo, escribe una línea determinada se debe a que ochocientas páginas más tarde esa misma línea dará a luz muchas otras líneas más. Llegados a ese punto, el autor ya es dueño y señor de la función y de nuestra imaginación. Taumaturgo sagrado, Proust ha colonizado nuestra mente. Es como si el encanto mágico se hubiera desencadenado. Y, aunque todo eso parezca increíble, el lector lo detecta, lo sabe y lo percibe. Yo como lector lo he sentido en cada página de este segundo tomo.
Conclusión: hay que vencer los primeros dos tomos. Llegados al cuarto (en el que ahora me encuentro) ya vamos a velocidad de crucero. Todo es pura música celestial. Estás incluso ávido de más “Recherche” como si fueras un adicto a una droga dura. E
n estos días que estoy devorando y concluyendo “Sodoma y Gomorra” no pasa día de mi vida en que no lea una media mínima de quince páginas (y quince páginas de Proust os aseguro que da para mucho).
En este tercer volumen emerge, poco a poco, probablemente el gran personaje de la “Recherche” y uno de los personajes literarios más importantes de la historia de la Literatura: me refiero al Barón de Charlus. Y ahí estamos. Pongo un ejemplo, sacado del segundo volumen “A la sombra de las muchachas en flor”: “No hay hombre –me dijo-, por sabio que sea, que en alguna época de su juventud no haya llevado una vida o no haya pronunciado unas palabras que no le gusta recordar y que quisiera ver borradas. Pero en realidad no debe sentirlo del todo, porque no se puede estar seguro de haber llegado a la sabiduría, en la medida de lo posible, sin pasar por todas las encarnaciones ridículas u odiosas que la preceden. Ya sé que hay muchachos, hijos y nietos de hombres distinguidos, con preceptores que les enseñan nobleza de alma y elegancia moral desde la escuela. Quizá no tengan nada que tachar de su vida, acaso pudiesen publicar sobre su firma todo lo que han dicho de su existencia, pero son pobres almas, descendientes sin fuerza de gente doctrinaria, y de sabiduría negativa y estéril. La sabiduría no se transmite, es menester que la descubra uno mismo después de un recorrido que nadie puede hacer en nuestro lugar, y que no nos puede evitar nadie porque la sabiduría es una manera de ver las cosas. Las vidas que usted admira, esas actitudes que le parecen nobles, no las arreglaron el padre de familia o el preceptor: comenzaron de muy distinto modo, sufrieron la influencia de lo que tenían alrededor, bueno o frívolo. Representan un combate y una victoria. Comprendo que ya no reconozcamos la imagen de lo que fuimos en un primer período de la vida y que nos sea desagradable. Pero no hay que renegar de ella, porque es un testimonio de que hemos vivido de verdad con arreglo a las leyes de la vida y del espíritu y que de los elementos comunes de la vida, de la vida de los estudios de pintor, de los grupos artísticos, si de un pintor se trata, hemos sacado alguna cosa superior.”
Proust crea, grandes y largas unidades de sentido, en cada frase que pergeña. Aunque aparezcan signos de puntuación (puntos, comas, puntos y coma) la frase avanza como una unidad a una sola dirección, aunque confluyan muchas ideas o conceptos. Repito – y eso es importante- el trazo proustiano es largo, tortuoso y multi-conceptual, pero todo esta bajo una sola idea, bajo la férula de un sola pensamiento rector y motriz. Una vez que nos hacemos con esa frase (ese continuo flujo de palabras, enlazadas con una cadena invisible cuyo objetivo es alumbrar una idea de ideas) hemos de poseerla, domeñarla y llegar a su corazón (como sí comiéramos una manzana hasta llegar a su semilla).
Una vez ahí –en el fondo de su sentido último- todo queda iluminado, todo adquiere sentido, todo se ordena y entonces , solo entonces, emerge el arte con mayúsculas. En el fragmento citado, tras leerlo detenidamente, la idea rectora es la adquisición de la sabiduría. Diríamos que Proust nos dice que uno debe equivocarse muchas veces para llegar a ser sabio. Y que esa sabiduría es personal, intransferible y que nadie puede enseñárnosla, sino que debemos descubrila nosotros mismos.
Uno de los primeros lectores de “En busca del tiempo perdido” de Marcel Proust, concretamente del primero de sus volúmenes, fue el escritor y editor André Gide. Gide rechazó el tomo de Proust para su publicación en la editorial Nouvelle Revue de France (NRF) sobre la base de un cúmulo de prejuicios, que pueden resumirse básicamente en dos:
1.- Consideraba que Proust era un esnob, un diletante insufrible que se arrastraba por fiestas mundanas sin oficio ni beneficio.
2.- Al hojear algunas páginas de ese primer manuscrito, Gide pensó que no era más que un folletín trufado de “historias de duquesas” sin ningún interés para los lectores cultos y serios. Poco tiempo después de rechazar su publicación, el mismo Gide –sabedor del craso y precipitado error cometido- le escribe una carta a Proust lamentando su decisión. En dicha carta, fechada en enero de 1914, Gide se confiesa a Proust en los siguientes términos: “...Desde hace varios días no abandono su libro; me lleno de él con deleite, me sumerjo en sus páginas. ¡Ay de mí! ¿Por qué me resulta tan doloroso amarlo tanto?... Haber rechazado este libro quedará para siempre como el más grave error de la NFR, y (como tengo la vergüenza de ser en gran parte el responsable de esto) una de las tristezas, de los remordimientos más dolorosos de mi vida”.
Gide acaba la carta con estas palabras: “... No me lo perdonaré jamás, y es sólo para aliviar en algo mi dolor que me confieso ante usted esta mañana, suplicándole que sea indulgente conmigo, más indulgente de lo que yo mismo no consigo ser.”
La pregunta que debemos formularnos sólo puede ser la siguiente: ¿Qué le debió suceder a André Gide para que alterara tanto su juicio sobre ese primer tomo de la “Recherche”?
La respuesta parece ser bien simple y sencilla. Gide se leyó el libro de cabo a rabo. Y ahí todo cambió. Leer a Proust. Esa es la cuestión. Ese es el reto. Antes de emprender su lectura yo mismo tuve varios reparos. En primer lugar la extensión de la obra: siete tomos, más de tres mil páginas. En segundo lugar, el estilo proustiano: frases larguísimas, interminables, laberínticas, donde caen, en catarata, infinidad de subordinadas, metáforas a cientos (con el “como” siempre delante) y todo ello bajo un estilo barroco, recargado y un tono lento, lentísimo.
Un comienzo durillo
Las primeras trescientas cincuenta páginas de la obra (“Combray” y “Un amor de Swann”) no ayudan en nada a eliminar el prejuicio, antes mencionado. Quien logre salvar esas páginas empieza a atisbar el paisaje tras la niebla. Vladimir Nabokov en su análisis de “En la parte de Swann” afirmaba que los lectores impacientes se pueden ahogar a sí mismos con los miles de bostezos que les provocará este primer volumen. Y tiene razón.
El cambio y el milagro
Pero todo cambia cuando nos adentramos en el segundo tomo (“A la sombra de las muchachas en flor”), concretamente a mitad del mismo. Cuando, el héroe proustiano, viaja a Balbec de vacaciones, en un tren que recorre la Francia profunda, y hace acto de presencia en esa ciudad balnearia. Arribado en Balbec, todo adquiere un nuevo tono, un nuevo aire o clima atlántico. Es como si Proust, consciente de que nos ha triturado y descuartizado durante cuatrocientas páginas se dejara ya de zarandajas. Sabe lo que quiere decir y va a por ello como un torero con el estoque. En Balbec, el joven Marcel conocerá a gran parte de las personas que marcarán su vida futura, entre los que se encuentran a Robert Saint-Loup (amigo eterno), el pintor Elstir (maestro de arte y pensamiento), Albertine Simonet (amor torturado por los celos), el barón Charlus, etc. etc. Todo este tramo en Balbec está preñado de una potencia y un poderío narrativo descomunal, sobrenatural, cósmico, cuyas frases parecen haber sido dictadas por Dios; a momentos cómico (de una comicidad felliniana, mucho más italiana que francesa), bellísimo, profundo y si todo eso fuera poco, el lector ya no bosteza sino que ríe y reflexiona como no lo había hecho en toda su vida (cuando algo nos hace reír y pensar al mismo tiempo ya es buena señal). Yo, como lector, cuando Proust me lleva a Balbec es algo que nunca olvidaré, cómo o de qué manera Proust describe el Hotel-Balneario; sus habitaciones (donde el protagonista –siempre enfermizo e hipersensible- se comunica con su abuela con golpecitos en la pared para que ésta salga de su habitación como un rayo y lo atienda en sus dolencias); sus paseos por el malecón ; los días o jornadas en que conoce a Robert Saint-Loup y luego al pintor Elstir; el modo en cómo entabla relación con Albertine y su troupe de “muchachas en flor”, etc. etc. Son todas ellas páginas gloriosas, sublimes, lo más grande jamás leído por quien esto escribe. A pesar o a causa de su grandeza, Proust no abandona su frase larga y sus subordinadas ni sus metáforas continuas, pero ha sucedido algo extraño e inexplicable. Aunque el trazo o la frase proustiana sigue siendo larga, tortuosa y multi-conceptual, ésta ya no nos cansa como antaño, ya no la odiamos. Es como si hubiéramos necesitado unas cuatrocientas páginas para amoldarnos, acostumbrarnos a ella. La clave de todo, en mi modesta opinión, es que una vez llegados a Balbec, Proust ya no da palos de ciegos, y tiene en su cabeza prácticamente toda la “Recherche”. Sabe que si, en ese segundo tomo, escribe una línea determinada se debe a que ochocientas páginas más tarde esa misma línea dará a luz muchas otras líneas más. Llegados a ese punto, el autor ya es dueño y señor de la función y de nuestra imaginación. Taumaturgo sagrado, Proust ha colonizado nuestra mente. Es como si el encanto mágico se hubiera desencadenado. Y, aunque todo eso parezca increíble, el lector lo detecta, lo sabe y lo percibe. Yo como lector lo he sentido en cada página de este segundo tomo.
Conclusión: hay que vencer los primeros dos tomos. Llegados al cuarto (en el que ahora me encuentro) ya vamos a velocidad de crucero. Todo es pura música celestial. Estás incluso ávido de más “Recherche” como si fueras un adicto a una droga dura. E
n estos días que estoy devorando y concluyendo “Sodoma y Gomorra” no pasa día de mi vida en que no lea una media mínima de quince páginas (y quince páginas de Proust os aseguro que da para mucho).
En este tercer volumen emerge, poco a poco, probablemente el gran personaje de la “Recherche” y uno de los personajes literarios más importantes de la historia de la Literatura: me refiero al Barón de Charlus. Y ahí estamos. Pongo un ejemplo, sacado del segundo volumen “A la sombra de las muchachas en flor”: “No hay hombre –me dijo-, por sabio que sea, que en alguna época de su juventud no haya llevado una vida o no haya pronunciado unas palabras que no le gusta recordar y que quisiera ver borradas. Pero en realidad no debe sentirlo del todo, porque no se puede estar seguro de haber llegado a la sabiduría, en la medida de lo posible, sin pasar por todas las encarnaciones ridículas u odiosas que la preceden. Ya sé que hay muchachos, hijos y nietos de hombres distinguidos, con preceptores que les enseñan nobleza de alma y elegancia moral desde la escuela. Quizá no tengan nada que tachar de su vida, acaso pudiesen publicar sobre su firma todo lo que han dicho de su existencia, pero son pobres almas, descendientes sin fuerza de gente doctrinaria, y de sabiduría negativa y estéril. La sabiduría no se transmite, es menester que la descubra uno mismo después de un recorrido que nadie puede hacer en nuestro lugar, y que no nos puede evitar nadie porque la sabiduría es una manera de ver las cosas. Las vidas que usted admira, esas actitudes que le parecen nobles, no las arreglaron el padre de familia o el preceptor: comenzaron de muy distinto modo, sufrieron la influencia de lo que tenían alrededor, bueno o frívolo. Representan un combate y una victoria. Comprendo que ya no reconozcamos la imagen de lo que fuimos en un primer período de la vida y que nos sea desagradable. Pero no hay que renegar de ella, porque es un testimonio de que hemos vivido de verdad con arreglo a las leyes de la vida y del espíritu y que de los elementos comunes de la vida, de la vida de los estudios de pintor, de los grupos artísticos, si de un pintor se trata, hemos sacado alguna cosa superior.”
Proust crea, grandes y largas unidades de sentido, en cada frase que pergeña. Aunque aparezcan signos de puntuación (puntos, comas, puntos y coma) la frase avanza como una unidad a una sola dirección, aunque confluyan muchas ideas o conceptos. Repito – y eso es importante- el trazo proustiano es largo, tortuoso y multi-conceptual, pero todo esta bajo una sola idea, bajo la férula de un sola pensamiento rector y motriz. Una vez que nos hacemos con esa frase (ese continuo flujo de palabras, enlazadas con una cadena invisible cuyo objetivo es alumbrar una idea de ideas) hemos de poseerla, domeñarla y llegar a su corazón (como sí comiéramos una manzana hasta llegar a su semilla).
Una vez ahí –en el fondo de su sentido último- todo queda iluminado, todo adquiere sentido, todo se ordena y entonces , solo entonces, emerge el arte con mayúsculas. En el fragmento citado, tras leerlo detenidamente, la idea rectora es la adquisición de la sabiduría. Diríamos que Proust nos dice que uno debe equivocarse muchas veces para llegar a ser sabio. Y que esa sabiduría es personal, intransferible y que nadie puede enseñárnosla, sino que debemos descubrila nosotros mismos.
dimarts, 29 de març del 2011
No diré noms... de moment!
i farem aquest post
als comentaris...
Gabriel Ferrater
Les dones i els dies
Gabriel Ferrater
Les dones i els dies
EDICIÓ DEFINITIVA
Edicions 62 - labutxaca, 2010
Edicions 62 - labutxaca, 2010
dilluns, 28 de març del 2011
LOS SINSABORES DEL VERDADERO POLICÍA. Roberto Bolaño
Los sinsabores del verdadero policía Roberto Bolaño
Anagrama Ed.
320 pàg.
"Casi todos los escritores creen ser, o quieren ser como Roberto Bolaño: innovadores y audaces en el estilo, seductores en la narración, y capaces de ser leídos y releídos; en otras palabras, excepcionales." Scott Bryan Wilson (del The Quarterly Conversation) a la contraportada...
"Novel·la" inèdita i pòstuma de Bolaño (però segurament inacabada) tal com expliquen i justifiquen al pròleg J. A. Masoliver Ródenas -crític literari de La Vanguardia- i a l'epíleg la mateixa companya i vídua de l'escriptor...
En tot cas, sí que té les constants i els valors que tant ens agraden de Bolaño i que ja estaven a "Los detectives salvajes" i "2666" i en petites dosis als seus altres títols... Aquella tristesa infinita que banya als seus protagonistes i que al mateix temps estan infectats pel verí i la passió tràgica de la literatura, d'autors invisibles i d'obres i vides secretes...
Un nomadisme global que fa moure i viure als personatges per diferents ciutats... Personatges que escapen i sobreviuen a les tortures de les dictadures sudamericànes de finals del XX, amb tota la càrrega emocional que comporta...
El to amb què tot ho explica...
M'atreviria a dir que és (era) un esbòs on Bolaño va provar personatges, escenes i situacions per altres obres seves (hi ha aquell fragment ja llegendari i antològic que sortia més desenvolupat a los "Detectives salvajes"de la poesia i els poetes: "maricones, maricas, mariquitas, locas, bujarrones, mariposas, ninfos y filenos...", per exemple...
També juga ja amb el personatge i l'obra d'Arcimboldi (que posteriorment té un paper primordial a "2666"), l'Amalfitano i la seva filla (personatges a "2666"); com inventa escriptors, títols i vides senceres (potser per a "La literatura nazi en Norteamérica"...), també hi ha un parell d'assassinats de noies (que després aplicaria clinícament a "2666") i sobretot aquell gust que tenia per explotar i desviar-se constantment i crear i explicar històries i vides de personatges, paral·lels a l'argument principal...
En definitiva tot i no estar acabat (no hi ha cap dels personatges que tingui un desenllaç: La tristesa nòmada d'Amalfitano... la filla... el guardaespatlles... el poeta Padilla...) i notar-se que li falten 3 o 4 reescriptures, té almenys l'estil i esperit BOLAÑO que el caracteritzava i en un parell de fragments hi ha aquells rampells de genialitat que fan de Bolaño un dels escriptors indispensables de finals del segle XX...
Té una escena divertídissima quan tothom va a despedir a l'Amalfitano a l'aeroport de Barcelona que no et pots aguantar el riure...
O l'eruditisme a lo Pérec on crea llistes de biografies i títols d'autors reals i/o inventats...
Un bon Bolaño!!
dijous, 24 de març del 2011
BOLAÑO NO HA ANAT AL KOSMOPOLIS!!...
"Menos mal que he leído. Menos mal que aún puedo leer."
Los sinsabores del verdadero policía. Roberto Bolaño.
dimarts, 22 de març del 2011
A LA CIUTAT D'OR I ARGENT
A la ciutat d’or i argent
Kenizé Mourad
Castellà: Espasa Narrativa 2010
Traductora. Paz Pruneda Gonzálvez
Kenizé Mourad
Castellà: Espasa Narrativa 2010
Traductora. Paz Pruneda Gonzálvez
Català: Edicions 62, El Balancí 2010
(a la pàgina web d’Edicions 62 no hi consta)
(a la pàgina web d’Edicions 62 no hi consta)
Text de contraportada
A la ciutat d’or i argent Kenizé Mourad ens relata el destí fascinant d’una heroïna inoblidable: Hazrat Mahal, la jove orfe que esdevé reina de Lucknow, coneguda com la ciutat d’or i argent per la seva riquesa i bellesa. Ella és l’única dona que un segle abans de la independència de l’Índia va gosar rebel·lar-se contra el poder britànic.
El 1856, l’imperi britànic pren el domini de la ciutat índia de Lucknow. Aquesta annexió hi genera un fort moviment de protesta entre els habitants. La begum o reina Hazrat Mahal, quarta esposa de l’absent monarca, pren el comandament de la insurrecció. Al llarg de dos anys, Hazrat Mahal es converteix en el cor i l’ànima de la revolta, i amb l’ajut del fidel rajà Jai Lal i dels soldats indis de l’exèrcit britànic —que creuen en la causa de la reina i estan disposats a fer qualsevol sacrifici per ella—, aconsegueix liderar la resistència.
En la línia de De part de la princesa morta, la nova novel·la de Kenizé Mourad conté l’alè èpic de les grans novel·les: un fresc històric captivador amb el rerefons d’una gran passió.
La meva opinió
Recordo haver llegit “De part de la princesa morta” i haver-me emocionat, recordo que des de la primera plana vaig quedar literalment enganxada al llibre fins que el vaig acabar. Recordo que “Un jardí a Badalphur” em va agradar però no tant.
“A la ciutat d’or i argent” m’ha costat, fins a la meitat se’m va fer pesat, semblava més una crònica històrica dels fets que una novel·la, a partir de la meitat el text es fa més enganxadís, i els personatges “s’humanitzen”
Ara que ja fa un parell de dies que vaig finalitzar-lo, penso que l’autora en el seu afany de donar a conèixer la figura de la begum Hazrat Mahal i l’inici del llarg procés d’independència de la India, ha oblidat la novel·la. És tanta la informació que es dóna, tanta i tant detallada que sembla que llegeixis un diari.
És un document molt interessant per saber que algunes dones a l'Índia, malgrat el Purdah (perquè la Hazrat Mahal era musulmana) van ser capaces de liderar la resistència al seu país. També per fer-se la idea de com la Corona Britànica va conquerir tota l'Índia, a base de derruir ciutats tant precioses com Lucknow, provocar tensions entre les diferents religions que hi convivien pacíficament, de jugar i manipular a la noblesa índia fins que van passar a ser uns mers titelles. Serveix també per entendre la gran misèria que pateixen molts ciutadans de l'Índia i Pakistan, els hi van desmuntar el seu sistema que segur que tampoc no era l'òptim i provablement amb el temps també haguera canviat, però garantia que ningú passés gana.
A la ciutat d’or i argent Kenizé Mourad ens relata el destí fascinant d’una heroïna inoblidable: Hazrat Mahal, la jove orfe que esdevé reina de Lucknow, coneguda com la ciutat d’or i argent per la seva riquesa i bellesa. Ella és l’única dona que un segle abans de la independència de l’Índia va gosar rebel·lar-se contra el poder britànic.
El 1856, l’imperi britànic pren el domini de la ciutat índia de Lucknow. Aquesta annexió hi genera un fort moviment de protesta entre els habitants. La begum o reina Hazrat Mahal, quarta esposa de l’absent monarca, pren el comandament de la insurrecció. Al llarg de dos anys, Hazrat Mahal es converteix en el cor i l’ànima de la revolta, i amb l’ajut del fidel rajà Jai Lal i dels soldats indis de l’exèrcit britànic —que creuen en la causa de la reina i estan disposats a fer qualsevol sacrifici per ella—, aconsegueix liderar la resistència.
En la línia de De part de la princesa morta, la nova novel·la de Kenizé Mourad conté l’alè èpic de les grans novel·les: un fresc històric captivador amb el rerefons d’una gran passió.
La meva opinió
Recordo haver llegit “De part de la princesa morta” i haver-me emocionat, recordo que des de la primera plana vaig quedar literalment enganxada al llibre fins que el vaig acabar. Recordo que “Un jardí a Badalphur” em va agradar però no tant.
“A la ciutat d’or i argent” m’ha costat, fins a la meitat se’m va fer pesat, semblava més una crònica històrica dels fets que una novel·la, a partir de la meitat el text es fa més enganxadís, i els personatges “s’humanitzen”
Ara que ja fa un parell de dies que vaig finalitzar-lo, penso que l’autora en el seu afany de donar a conèixer la figura de la begum Hazrat Mahal i l’inici del llarg procés d’independència de la India, ha oblidat la novel·la. És tanta la informació que es dóna, tanta i tant detallada que sembla que llegeixis un diari.
És un document molt interessant per saber que algunes dones a l'Índia, malgrat el Purdah (perquè la Hazrat Mahal era musulmana) van ser capaces de liderar la resistència al seu país. També per fer-se la idea de com la Corona Britànica va conquerir tota l'Índia, a base de derruir ciutats tant precioses com Lucknow, provocar tensions entre les diferents religions que hi convivien pacíficament, de jugar i manipular a la noblesa índia fins que van passar a ser uns mers titelles. Serveix també per entendre la gran misèria que pateixen molts ciutadans de l'Índia i Pakistan, els hi van desmuntar el seu sistema que segur que tampoc no era l'òptim i provablement amb el temps també haguera canviat, però garantia que ningú passés gana.
(He llegit l'edició en castellà, si algú la llegeix en català podríem contrastar opinions, és possible que la cadència varïi, i el que a mi m'ha semblat una crònica no ho sigui.)
dilluns, 21 de març del 2011
P............................................................
Un sonet per a tu que em fas més clar
tant el dolor fecund com l'alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i estimar.
Discretament l'escric, i vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre és agradable recordar.
Un sonet per a tu, només això,
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguin de debò.
Un sonet per a tu que m'ha permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res.
"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol.
dissabte, 19 de març del 2011
L'Ocell de Foc.- Emili Teixidor
Emili Teixidor
L'Ocell de Foc
Editorial Cruïlla, 2009
(la primera edició és de 1972)
Llibre triat en la llibreria pel títol (tot just batejar l'editorial dels Orfes així) i per l'autor (sota la influència del seu Pa Negre, tan "afamat"). Meres coincidències.
L'edició va ajudar també (sembla un llibre multimèdia, amb il·lustracions i aclariments en els marges, mapes, miniatures medievals, fotos de castells, etc.).
Sembla un llibre per a nens (per a nens amb ganes de saber alguna cosa més del nostre passat com a poble, per descomptat).
A la contraportada es parla d'un nen que ens ha de portar a conèixer la infància d'En Jaume I, el fosc temps dels càtars, dels joglars i les dames, els cavallers i els bruixots, l'amor a la cort i la pesta, el poder i les seves maniobres.
Ningú no hi busqui cap tractat exhaustiu però, sinó l'aventura de ser adolescent en plena Edat Mitjana, en l'ebullició de pobles sotmesos al caprici de nobles i frares i gremis i bandolers i... (què sé jo!). I passar una estoneta ben agradable.
divendres, 18 de març del 2011
Anatomía de la melancolía (The anatomy of melancholy). 1621. Autor: Robert Burton (Fragment)
Anatomía de la melancolía
(The anatomy of melancholy), 1621
Robert Burton
“ Me llegan a diario noticias y los habituales rumores de guerra, pestes, incendios, inundaciones, robos, crímenes, matanzas, meteoros, cometas, fantasmas, prodigios, apariciones…, de ciudades tomadas y poblaciones asediadas en Francia, Alemania, Turquia, Persia, Polonia, etcétera, manifestaciones y preparativos para ellas, como ofrecen en número tan grande estos tiempos tempestuosos, con batallas libradas, muchos hombres sacrificados, monomaquias, naufragios, acciones de piratería, combates navales, paz, ligas, estratagemas y alarmas recientes. Una vasta confusión de juramentos, deseos, acciones, edictos, peticiones, pleitos, demandas, proclamas, quejas, agravios…, que a diario llegan a nuestros oídos. Nuevos libros que ven la luz cada día, panfletos, gacetillas, catálogos enteros de todo tipo de volúmenes, nuevas paradojas, opiniones, cismas, herejías, controversías en filosofía, religión, etcétera. Y llegan asimismo avisos de bodas, de bailes de disfraces, pantomimas, diversiones, jubileos, fiestas en embajadas, justas y torneos, triunfos, verbenas, deportes, juegos; y luego, otra vez, como en un cambio de escena, traiciones, estafas, robos, villanías enormes de todo tipo, funerales, entierros, muertes de príncipes, nuevos descubrimientos, expediciones; ora asuntos cómicos, ora tragedias. Hoy nos enteramos del nombramiento de nuevos lores y oficiales, mañana de que algunos grandes hombres han sido depuestos, y pasado mañana de que se les han concedido nuevos honores; a uno lo liberan, a otro lo meten en la cárcel; uno compra, otro pierde; uno prospera, en tanto que su vecino se declara en bancarrota; llega la abundancia, y a continuación de nuevo el despojo y la hambruna; el uno corre, el otro cabalga, disputa, ríe, llora, etcétera.”
“ Me llegan a diario noticias y los habituales rumores de guerra, pestes, incendios, inundaciones, robos, crímenes, matanzas, meteoros, cometas, fantasmas, prodigios, apariciones…, de ciudades tomadas y poblaciones asediadas en Francia, Alemania, Turquia, Persia, Polonia, etcétera, manifestaciones y preparativos para ellas, como ofrecen en número tan grande estos tiempos tempestuosos, con batallas libradas, muchos hombres sacrificados, monomaquias, naufragios, acciones de piratería, combates navales, paz, ligas, estratagemas y alarmas recientes. Una vasta confusión de juramentos, deseos, acciones, edictos, peticiones, pleitos, demandas, proclamas, quejas, agravios…, que a diario llegan a nuestros oídos. Nuevos libros que ven la luz cada día, panfletos, gacetillas, catálogos enteros de todo tipo de volúmenes, nuevas paradojas, opiniones, cismas, herejías, controversías en filosofía, religión, etcétera. Y llegan asimismo avisos de bodas, de bailes de disfraces, pantomimas, diversiones, jubileos, fiestas en embajadas, justas y torneos, triunfos, verbenas, deportes, juegos; y luego, otra vez, como en un cambio de escena, traiciones, estafas, robos, villanías enormes de todo tipo, funerales, entierros, muertes de príncipes, nuevos descubrimientos, expediciones; ora asuntos cómicos, ora tragedias. Hoy nos enteramos del nombramiento de nuevos lores y oficiales, mañana de que algunos grandes hombres han sido depuestos, y pasado mañana de que se les han concedido nuevos honores; a uno lo liberan, a otro lo meten en la cárcel; uno compra, otro pierde; uno prospera, en tanto que su vecino se declara en bancarrota; llega la abundancia, y a continuación de nuevo el despojo y la hambruna; el uno corre, el otro cabalga, disputa, ríe, llora, etcétera.”
dijous, 17 de març del 2011
Nou concurs del orfes:
la primavera feliç, no us rendiu!
(o el llibre que recordarem als noranta)
RESOLUCIÓ del Ministeri de Salut Mental dels Orfes:
es convoca per la present un concurs especial
per a la prevenció de l'astènia primaveral
i la recuperació de l'harmonia després de totes aquestes tempestes.
L'objecte de concurs
L'objecte de concurs
és proposar al Casalot dels Orfes
el llibre que millor bon rotllo ens hagi proporcionat,
el que ens ha fet sentir millor,
el llibre que recordem
amb el millor dels nostres somriures de satisfacció,
la joia literària de la nostra felicitat.
Això és res.
El premi és participar, això no cal dir-ho.
dimecres, 16 de març del 2011
d'El miedo.- Al Berto
a leitura dos dias faz-se a partir de vitrais de água
e sombra de palavras
paisagens cidades descobertas algures sob os dedos
estranguladas na incerteza mineral da noite
onde o cansanço me devora impedindo-me de prosseguir
e ao aproximar-me do centro vertiginoso da página
o movimento da mão torna-se lento e a caligrafia meticulosa
a sede devassa a escassez dos corpos
o monólogo embate
despenha-se pelas brancas margens da desolação
o enigma de escrever para me manter vivo
a memória desaguando a pouco e pouco no esquecimento perfeito
para que nada sobreviva fora deste corpo viandante
vou assinalar os percursos da ausência e as visões
doutros lugares de sossegados amarantos... alimentar a escrita
com o sangue de cidades e de facas engorduradas
onde os corpos adquirem a violência noctívaga da fala
desfazendo-se depois na carícia viscosa dos néons
mas existe sempre um qualquer lume eterno
um coração feliz à esquina dos sonhos
surge agora o deserto que toda a noite procurei
está em cima desta mesa de trabalho no meio das palavras
donde nascem indescifráveis sinais... irrompe
o movimento doutro corpo colado ao aparo da caneta
desprende-se da folha de papel agride-me e foge
deixando-me as mãos tolhidas num fio de tinta
la lectura de los días se hace a partir de vitrales de agua
y sombra de palabras
paisajes ciudades descubiertos en alguna parte bajo los dedos
estrangulados en la incertidumbre mineral de la noche
donde el cansancio me devora impidiéndome proseguir
y al acercarse al centro vertiginoso de la página
el movimiento de la mano se vuelve lento y la caligrafía meticulosa
la sed asalta la escasez de los cuerpos
el soliloquio choca
se despeña por los blancos márgenes de la desolación
el enigma de escribir para mantenerme vivo
la memoria desembocando poco a poco en el olvido perfecto
para que nada sobreviva fuera de este cuerpo pasajero
voy a señalar los trayectos de la ausencia y las visiones
de otros lugares de sosegados amarantos... alimentar la escritura
con la sangre de ciudades y de cuchillos grasientos
donde los cuerpos adquieren la violencia noctívaga del habla
deshaciéndose después en la caricia viscosa de los neones
pero existe siempre un fuego eterno cualquiera
un corazón feliz en la esquina de los sueños
surge ahora el desierto que busqué toda la noche
está encima de esta mesa de trabajo en medio de las palabras
de donde nacen indescifrables señales... irrumpe
el movimiento de otro cuerpo pegado a la pluma
se desprende de la hoja de papel me agrede y huye
dejándome las manos tullidas en un hilo de tinta
Al Berto
El miedo (Poemas escogidos, 1976-1997)
Selecció traducció i pròleg de Cidália Alves dos Santos i Javier García Rodríguez
Pre-textos, 2007
e sombra de palavras
paisagens cidades descobertas algures sob os dedos
estranguladas na incerteza mineral da noite
onde o cansanço me devora impedindo-me de prosseguir
e ao aproximar-me do centro vertiginoso da página
o movimento da mão torna-se lento e a caligrafia meticulosa
a sede devassa a escassez dos corpos
o monólogo embate
despenha-se pelas brancas margens da desolação
o enigma de escrever para me manter vivo
a memória desaguando a pouco e pouco no esquecimento perfeito
para que nada sobreviva fora deste corpo viandante
vou assinalar os percursos da ausência e as visões
doutros lugares de sossegados amarantos... alimentar a escrita
com o sangue de cidades e de facas engorduradas
onde os corpos adquirem a violência noctívaga da fala
desfazendo-se depois na carícia viscosa dos néons
mas existe sempre um qualquer lume eterno
um coração feliz à esquina dos sonhos
surge agora o deserto que toda a noite procurei
está em cima desta mesa de trabalho no meio das palavras
donde nascem indescifráveis sinais... irrompe
o movimento doutro corpo colado ao aparo da caneta
desprende-se da folha de papel agride-me e foge
deixando-me as mãos tolhidas num fio de tinta
la lectura de los días se hace a partir de vitrales de agua
y sombra de palabras
paisajes ciudades descubiertos en alguna parte bajo los dedos
estrangulados en la incertidumbre mineral de la noche
donde el cansancio me devora impidiéndome proseguir
y al acercarse al centro vertiginoso de la página
el movimiento de la mano se vuelve lento y la caligrafía meticulosa
la sed asalta la escasez de los cuerpos
el soliloquio choca
se despeña por los blancos márgenes de la desolación
el enigma de escribir para mantenerme vivo
la memoria desembocando poco a poco en el olvido perfecto
para que nada sobreviva fuera de este cuerpo pasajero
voy a señalar los trayectos de la ausencia y las visiones
de otros lugares de sosegados amarantos... alimentar la escritura
con la sangre de ciudades y de cuchillos grasientos
donde los cuerpos adquieren la violencia noctívaga del habla
deshaciéndose después en la caricia viscosa de los neones
pero existe siempre un fuego eterno cualquiera
un corazón feliz en la esquina de los sueños
surge ahora el desierto que busqué toda la noche
está encima de esta mesa de trabajo en medio de las palabras
de donde nacen indescifrables señales... irrumpe
el movimiento de otro cuerpo pegado a la pluma
se desprende de la hoja de papel me agrede y huye
dejándome las manos tullidas en un hilo de tinta
Al Berto
El miedo (Poemas escogidos, 1976-1997)
Selecció traducció i pròleg de Cidália Alves dos Santos i Javier García Rodríguez
Pre-textos, 2007
En busca del tiempo perdido. Marcel Proust (Fragment)
En busca del tiempo perdido
La parte de Guermantes
(À la recherche du temps perdu.
Le Côte de Guermantes), 1922
Marcel Proust
Editorial Lumen
Traducció de Carlos Manzano
Aquí us transcric un passatge bellíssim en el qual narra amb una gran delicadesa i emoció el moment de la mort de la seva àvia. Jo, quan el vaig llegir, em vaig emocionar moltíssim:
“Cuando mis labios la tocaron, las manos de mi abuela se agitaron, un largo estremecimiento recorrió todo su cuerpo, ya fuera un reflejo a que ciertas ternuras tengan su hiperestesia, que a través del velo de la inconsciencia reconoce lo que apenas si necesitan los sentidos para amar. De repente mi abuela se irguió a medias, hizo un esfuerzo violento, como quien defiende su vida. Françoise no pudo resistir aquella vista y estalló en sollozos. Al recordar lo que había dicho el médico, quise hacerla salir de la alcoba. En aquel momento, mi abuela abrió los ojos. Me precipité sobre Françoise para ocultar su llanto, mientras mis padres hablaran a la enfermera. El ruido del oxígeno se había apagado, el médico se alejó de la cama. Mi abuela había muerto.
Unas horas después, Françoise pudo por última vez peinar –y sin hacerlo sufrir- aquel hermoso pelo apenas grisáceo y que hasta entonces había parecido de menos edad que ella, pero ahora, era el único que imponía, al contrario, la corona de la vejez en aquel rostro de nuevo joven, del que habían desaparecido las arrugas, las contracciones, las hinchazones, las tensiones, los repliegues, que desde hacía tantos años le habían añadido el sufrimiento. Como en los lejanos tiempos en que sus padres le habían elegido un esposo, tenía las facciones delicadamente trazadas por la pureza y la sumisión, las mejillas que brillaban con casta esperanza, un sueño de felicidad, de alegría inocente incluso, que los años habían destruido poco a poco. Al retirarse, la vida acababa de llevarse las desilusiones de la vida. Una sonrisa parecía posada en los labios de mi abuela. En aquel lecho fúnebre, la muerte, como el escultor de la Edad Media, la había acostado bajo la apariencia de una muchacha."
dimarts, 15 de març del 2011
de Les dones i els dies | Gabriel Ferrater
JOSEP CARNER
En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.
Gabriel Ferrater
Les dones i els dies (edició definitiva)
labutxaca, 2010
En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.
Gabriel Ferrater
Les dones i els dies (edició definitiva)
labutxaca, 2010
dilluns, 14 de març del 2011
LA TRIESTE DE MAGRIS
Recuperant l’esperit de la sèrie «Les ciutats i els seus escriptors» que el CCCB va endegar fa uns anys, aquesta exposició convida a descobrir la ciutat de Trieste a través de l’escriptor triestí Claudio Magris i els seus llibres.Trieste és una ciutat fronterera, barreja de llengües i cultures: italiana, germànica i eslava. La seva ubicació geopolítica única ha determinat el seu tarannà al llarg de tota la història fins al present.La ciutat italiana també és coneguda i reconeguda perquè hi van néixer o hi van viure alguns dels escriptors i intel·lectuals més importants dels últims segles: Italo Svevo, Umberto Saba, Rainer Maria Rilke, Scipio Slataper, James Joyce…En aquesta exposició Claudio Magris esdevé el fil conductor i el nexe amb la seva ciutat. Els extraordinaris i, a la vegada, complexos textos de Magris al·ludeixen sovint a Trieste, als seus personatges anònims i cèlebres, a la història de la ciutat i als seus propis records. El comissari de l’exposició, el director de teatre italià Giorgio Pressburger, bon amic de Magris i triestí com ell, s’ha endinsat en l’obra de Magris per concedir-li tridimensionalitat. El resultat és l’exposició LA TRIESTE DE MAGRIS que avui presentem al CCCB.
RECORREGUT DE L’EXPOSICIÓ
0.- Introducció
1.- La bora
2.- El Carst
3.- El no lloc
4.- La casa
5.- L'exposició
6.- Marco Cavallo
7.- Piazza Unità
8.- Italo Svevo
9.- Caffè San Marco
10.- Libreria Antiquaria
11.- La Risiera
12.- El Danubi
13.- La psicoanàlisi
14.- Les religions
15.- Rere la foscor
16.- Immigrants seculars
17.- Albada i capvespre
18.- No-lloc, no-temps
0 – Introducció:
Espai que dóna la benvinguda al visitant i l’introdueix al món en què és a punt de penetrar: el d’una ciutat molt singular i la seva relació amb alguns dels escriptors europeus més importants, entre ells i sobretot, Claudio Magris.
1 – La bora:
És el vent que bufa a Trieste i els seus voltants. La bora neix als Alps Julians i es precipita des de les muntanyes cap al mar a una velocitat que pot arribar als 190 km/h.
2 – El Carst:
El visitant hi trobarà les pedres del Carst, portades expressament a aquesta exposició des les muntanyes que envolten Trieste. Són pedres perforades per l’aigua al sòl calcari originari i al sòl dolomític d’aquest lloc. El Carst és el lloc on els triestins van a passejar els diumenges i l’escenari d’esdeveniments històrics lligats sobretot a la Primera Guerra Mundial.
3 – El no lloc:
Trieste, fa dos-cents anys, va ser el laboratori d’una Europa nova, que avui rebria el nom de «multiètnica», sense fronteres interiors entre els diferents pobles. A causa d’aquesta barreja ètnica, més d’un artista i d’un pensador han anomenat aquesta ciutat el no-lloc o, en anglès, «nowhere».
4 – La casa:
Aquesta sala reprodueix la sala d’estar de la casa de Claudio Magris. Conté els seus objectes quotidians, la seva història des de la infantesa fins a l’edat adulta, la seva manera de treballar gairebé en simbiosi amb Marisa Madieri, la companya de la seva vida
5 – L'exposició:
S’hi exposen els dibuixos de Vito Timmel, pintor triestí que va viure a la primera meitat del segle XX i va morir a l’hospital psiquiàtric de la ciutat acabada la Segona Guerra Mundial. Els dibuixos van ser realitzats durant la seva hospitalització i Timmel els va anar lliurant, a mesura que els feia, al seu amic Sofianopulo, que el cuidava. L’obra teatral de Claudio Magris La mostra es basa en la vida d’aquest artista, si bé també parla de Trieste i d’ell mateix.
6 – Marco Cavallo:
Durant els anys setanta, el psiquiatre venecià Franco Basaglia, director de l’hospital psiquiàtric de San Giovanni de Trieste, va revolucionar el món de la psiquiatria moderna. Va ser el responsable d’introduir una nova concepció de les malalties mentals i de nous mètodes i teràpies per tractar els malalts.Un dia de febrer del 1973, el Marco Cavallo, un cavall blau ideat pels pacients de l’hospital de San Giovanni, va sortir del centre psiquiàtric i va entrar a la ciutat de Trieste. Amb aquesta acció patrocinada per l’alcalde de Trieste Michele Zanetti, l’escriptor Giuliano Scabia i els col·laboradors de Basaglia, els malalts van reconquerir un lloc entre els homes.
7.- Piazza Unità:
A Trieste hi ha una de les places més representatives de la Itàlia d’inicis del segle XX: la plaça de la Unitat d’Itàlia. Aquí s’apleguen els ciutadans i es reuneixen al Cafè dels Miralls, amb el mar com a teló de fons.
8 – Italo Svevo:
La família de l’escriptor provenia d’un petit poble de Transsilvània. A Trieste es va casar amb la filla d’un industrial de vernissos per a naus on va treballar fins al final de la seva vida.Aquella indústria, que encara existeix, li va donar moltes idees per escriure la seva obra més famosa, La consciència de Zeno, que avui és coneguda arreu del món. Bona part de la seva fama la deu al seu amic irlandès, James Joyce. Joyce va viure catorze anys a Trieste i va arribar a tenir una bona amistat amb Svevo.Aquest capítol de l’exposició parla de Svevo, de l’estada de James Joyce a Trieste i de l’amistat entre tots dos escriptors.
9 – Caffè San Marco:
El cafè més famós de Trieste és el lloc on han estat concebuts i on han estat escrits alguns dels llibres més coneguts de Magris. L’espai recrea el Caffè San Marco, la decoració del qual es manté pràcticament intacta des de la seva inauguració el 1914, i convida el visitant a fer-hi un recés per endinsar-se en la lectura dels llibres de Magris.
10 – Libreria Antiquaria:
Aquesta sala està dedicada a Umberto Saba, un dels poetes italians més grans del segle XX. S’hi reprodueix la Libreria Antiquaria, de la qual Saba va ser propietari. També s’hi pot llegir un text de Claudio Magris sobre la vida privada del poeta, veure fragments d’una pel·lícula inspirada en la novel·la pòstuma de Saba (Ernesto) i escoltar un recull de poemes recitats pel mateix Magris.
11 – La Risiera:
El 1913, en un barri de Trieste anomenat San Sabba, es va construir un establiment destinat a la neteja i la preparació de l’arròs per al consum. Al cap de quaranta anys, i amb les modificacions corresponents dutes a terme pels nazis, es va convertir en un camp de trànsit cap als forns crematoris del Tercer Reich a Alemanya i Polònia, i posteriorment en un camp amb forn crematori propi.Avui La Risiera és monument nacional. S’hi poden visitar les cel•les de tortura, de detenció, de mort i dissolució en àcid, de reducció dels cossos a cendra, als forns crematoris (que els nazis, en retirar-se, van fer saltar pels aires per tal de no deixar proves).
12 – El Danubi:
El gran llibre de Claudio Magris, un dels fonamentals de la cultura del segle XX, porta el nom del principal riu de l’Europa central: el Danubi. El llibre recorre la història i la cultura de la Mittleuropa seguint el curs del riu. Des de les seves fonts incertes fins a la desembocadura, va travessant ciutats, regions, països però també història i històries, passat i present, personatges reals i mites col·lectius, grans obres del cànon europeu i llegendes orals o anècdotes populars.
13 – La psicoanàlisi:
La primera ciutat italiana on la psicoanàlisi va ser coneguda i introduïda a la praxi de la vida civil fou Trieste. Des d’aquesta ciutat es va difondre per tot el país. El fundador de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, va tenir com a deixeble particularment abnegat i actiu el triestí Edoardo Weiss, el qual va assistir a les primeres sessions de la Societat de Psicoanàlisi de Viena. Quan Weiss va tornar a Trieste, va dedicar tota la seva vida a la psicoanàlisi i va tenir com a pacients molts artistes i intel·lectuals triestins com Arturo Nathan o Umberto Saba.
14 – Les religions:
Trieste és una ciutat d’una tolerància religiosa absoluta. Hi viuen catòlics, evangelistes, adventistes, ortodoxos, jueus, musulmans, testimonis de Jehovà, budistes. Hi ha nou cementiris diferents, temples i esglésies per a totes aquestes confessions.
15.- Rere la foscor:
Aquest film, realitzat expressament per a l’exposició, és una adaptació del llibre de Claudio Magris Vostè ja ho entendrà. Es tracta d’un text molt personal de l’escriptor (un monòleg) que va escriure en memòria de la seva companya escriptora Marisa Madieri. La pel·lícula és una coproducció entre una productora cinematogràfica italiana i el CCCB.16 – Immigrants secularsAquest apartat de l’exposició documenta l’arribada dels italians emigrats d’Ístria el 1954, quan aquesta ciutat passà a ser iugoslava i també parla de la minoria eslovena de Trieste.
17 – Albada i capvespre:
Espai escenogràfic que reprodueix el cel de Trieste a l’hora de la posta i a la de l’albada, creat a partir de jocs de llum.
18 – No-lloc, no-temps:
Trieste de nou s’ha tornat un no-lloc. S’hi barregen moltes poblacions diverses. On som? A la Xina? A l’Àfrica? Al Japó? A Sèrbia, a Romania, a Albània? L’exposició tanca amb una al·lusió a la Trieste d’avui, plenament cosmopolita sense perdre, però, la seva identitat peculiar.
CRONOLOGIA DE LA CIUTAT DE TRIESTE
1236
El bisbe de Trieste Brissa de Toppo decideix renunciar al govern de Trieste, petit assentament d’origen preromà, que esdevé un municipi lliure.
1382
S’acaba la breu experiència de Trieste com a municipi lliure. Però els Habsburg ofereixen a la ciutat amplis privilegis. Dominació habsbúrgica durant segles.
1719
Carles VI d’Habsburg (1685-1740) concedeix a Trieste i a la veïna ciutat de Rijeka (Fiume) l’estatut de port franc.
1781
Josep II d’Àustria (1741-1790), que puja al tron després de la mort de la seva mare Maria Teresa l’any 1780, promulga un edicte de tolerància que preveu la cessació de les persecucions religioses.
1797
A la primavera, les tropes de Napoleó ocupen la ciutat per primera vegada.
1815
El congrés de Viena sanciona el final de l’època napoleònica i el retorn de Trieste, Gorizia i Ístria sota el domini dels Habsburg.
1859
Esclata la segona guerra d’independència italiana, que oposa l’exèrcit francopiemontès al de l’imperi dels Habsburg.
1861
Es proclama el regne d’Itàlia sota el ceptre del monarca Víctor Manuel II. Trieste continua formant part de l’imperi habsburguès.
1902
Vaga dels fogoners de la Lloyd austríaca. Les autoritats reprimeixen durament la manifestació.
1911
El poeta triestí Umberto Saba publica el seu primer recull de poemes, titulat Poesies.
1915
El 24 de maig, Itàlia, després d’haver-se mantingut neutral durant el primer any de la Primera Guerra Mundial, entra en el conflicte contra els imperis centrals (Alemanya i Àustria-Hongria).
1918
El 4 de novembre, la primera guerra mundial s’acaba per Itàlia, que surt victoriosa del conflicte i veu la capitulació de l’imperi austrohongarès.
1919
El tractat de pau firmat a Versalles estableix que Trieste s’uneixi al regne d’Itàlia.
1920
El feixisme comença a afirmar-se ràpidament a Trieste i com a primera manifestació de força incendia i destrueix el Narodni Dom (Casa del Poble eslovè).
1922
El 28 d’octubre, el feixisme arriba al poder a Itàlia amb la marxa sobre Roma.
1923
A Trieste es publica la novel•la La consciència de Zeno, d’Italo Svevo, una de les obres mestres de la narrativa del segle XX.
1938
En el transcurs d’una visita a Venècia Júlia, Mussolini pronuncia un discurs a Trieste en el qual anuncia les lleis racials contra els jueus.
1940
El 10 de juny, Itàlia entra a la segona guerra mundial al costat de l’Alemanya nazi.
1943
Trieste queda annexionada al Tercer Reich.
1945
El 30 d’abril, a Trieste es produeix una insurrecció general dirigida pel Comitè d’Alliberament Nacional (CLN) local que porta a l’alliberament de la ciutat. L’endemà arriben a Trieste les tropes de l’exèrcit iugoslau a les ordres del mariscal Josip Broz Tito.
1947
El 10 de febrer es firma el tractat de pau de París, que sanciona el naixement del Territori Lliure de Trieste. Aquest és subdividit en una «zona A» confiada als anglo-americans (que inclou Trieste i la seva província actual) i una «zona B» sota l’administració iugoslava.
1953
El novembre, a Trieste se celebren manifestacions al carrer per protestar contra el govern militar aliat i pronunciar-se a favor de la italianitat de la ciutat.
1954
L’octubre de 1954 es firma el Memoràndum de Londres, amb el qual s’estableix la partició del territori en base a les dues zones existents.
1971
Franco Basaglia, gran reformador de la psiquiatria italiana, esdevé director del manicomi de Trieste, on dóna vida a una revolucionària experiència.
1975
Amb el tractat d’Osimo, els governs d’Itàlia i Iugoslàvia arriben a un acord per establir definitivament la situació de la frontera oriental.
1991
El 1991, després d’una secessió pacífica de Iugoslàvia, neix la República independent d’Eslovènia, que posteriorment, el 2004, entra a forma part de la Unió Europea i immediatament adopta l’euro com a moneda pròpia.
2007
La frontera amb Itàlia queda definitivament suprimida.
BIBLIOGRAFIA DESTACADA CLAUDIO MAGRIS:
Assaigs :
Il mito absburgico nella letteratura austriaca moderna (1963)
Lontano da dove: Joseph Roth e la tradizione ebraico-orientale (1971)
Dietro le parole (1979)
Itaca e oltre (1982)
L’anello di Clarisse (1984)
Utopia i desencant (1989)
El viatjar infinit (Edicions de 1984, 2005)
La història no s’ha acabat (Edicions de 1984, 2006)
Alfabets (Edicions de 1984, 2008)
Llibres de viatges narrativitzats :
Lontano da dove: Joseph Roth e la tradizione ebraico-orientale (1971)
Dietro le parole (1979)
Itaca e oltre (1982)
L’anello di Clarisse (1984)
Utopia i desencant (1989)
El viatjar infinit (Edicions de 1984, 2005)
La història no s’ha acabat (Edicions de 1984, 2006)
Alfabets (Edicions de 1984, 2008)
Llibres de viatges narrativitzats :
El Danubi (Edicions de 1984, 1986)
Microcosmos (1997)
Narracions:
Illazioni su una sciabola (1984)
Un altro mare (1991)
A cegues (Edicions de 1984, 2005)
Obres de teatre :
Microcosmos (1997)
Narracions:
Illazioni su una sciabola (1984)
Un altro mare (1991)
A cegues (Edicions de 1984, 2005)
Obres de teatre :
Stadelmann (1988)
La mostra (2001)
Vostè ja ho entendrà (Edicions de 1984, 2006)
Guanyador de nombrosos premis literaris i condecoracions, destaca el Premio Strega 1997, el Leipizig Book Award (1987) i el Premio Príncipe de Asturias de las Letras 2004.
La mostra (2001)
Vostè ja ho entendrà (Edicions de 1984, 2006)
Guanyador de nombrosos premis literaris i condecoracions, destaca el Premio Strega 1997, el Leipizig Book Award (1987) i el Premio Príncipe de Asturias de las Letras 2004.
EXPOSICIÓ: LA TRIESTE DE MAGRIS. Del 9 març 2011 al 17 juliol 2011. CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA DE BARCELONA
diumenge, 13 de març del 2011
HABITACIÓN DOBLE. Luís Magrinyà
Habitación Doble Luís Magrinyà
Anagrama Ed.
298 pàg.
Recull bastant original i curiós de relats.
Una editora "cincuentona" que té un nòvio molt jove i cool, i un dia va a dinar amb la mare (tenen la mateixa edat) del noi i quasi van vestides igual...
Una familia (bastant disfuncional) que estan fent un creuer pel Nil...
Un periodista que va a Amsterdam a fer una entrevista i aprofita per visitar un antic nòvio...
Un camell que va a un poble de la serra a estar-se uns dies amb un antic client que ara té una "depre" perquè el van despedir de la feina...
Un diàleg entre dos germans de casa bona i amb "pedigrí" i un noi (que és el fill de la majordoma) mentre van tos tres amb cotxe...
L'últim és un assaig sobre un llibre que va publicar el pare d'un psicko-killer americà parlant del seu fill... El llibre analitzat va del sentiment de culpa que té el pare per no haver pogut detectar les tendències agresives que tenia el noi quan era petit...
Amb tots tens la sensació que haurien de ser més llargs perquè voldries que duressin més (suposo que és bon senyal...) perquè els protagonistes estan ben dibuixats i els relats mai no tenen un final d'aquells de "punt i final" molt conclusius.
També a tots els contes la línia argumental es desvia bastant fins a portar-te cap a una subtrama que quasi s'acaba convertint en l'argument principal del relat...
Aquest és un vídeo que he trobat que va fer l'autor del llibre per promocionar-lo quan va sortir a la venda.
I aquest és un fragment, de l'últim relat, que m'ha agradat molt:
"Mientras estaba escribiendo estas páginas, alguna noche, por cuestiones de ronquidos, he dormido en el sofá. Una de esas noches mi hija Paula, que ahora tiene doce años, se despertó con dolor de barriga. Al no encontrarme en el dormitorio, despertó preocupada, a su madre: "Mamá, papá no está." Su madre le dijo que mirara en el sofá, donde en efecto me encontró. Entonces me despertó a mí. Le hice sitio, se tumbó a mi lado, la tapé y le hice un masaje en la barriga que sé que la alivia. En esas estrecheces nos dormimos. A las siete de la mañana, la hora en que se levanta para ir a trabajar, su madre nos despertó: "¿Qué hacéis aquí los dos? ¡Si no cabéis! Venga, a la cama" Nos levantamos, anduvimos como sonámbulos por el pasillo uno tras otro y nos fuimos a dormir el poco tiempo que nos quedaba, cada uno en su cama."
Em sembla que aquest llibre fa pocs mesos va rebre el "Premi Ciutat de Barcelona", o "algu" així, però no n'estic segur...
dijous, 10 de març del 2011
El alfabeto de los pájaros | Nuria Barrios
Nuria Barrios
El alfabeto de los pájaros
Seix Barral, 2011
Un viatge.
Un ocellet que va i ve.
Una aventura d'autoacceptació amanida amb aventures de dolor i creixement.
Una història de gent gran la qual ha de solucionar una nena de sis anys.
M'abrusa el desig de conèixer l'opinió dels que teniu fills perquè el tema em toca de prop (hi ha una nena recollida en un contenidor que va tornar la fertilitat a una parella que estimo i a mi em va fer oncle més que els meus germans).
Un llibre ben escrit. Una història difícil ben explicada, crec.
Un 1001 nits de paraules que fereixen i de paraules que curen.
Unes històries de dracs i ocells entreteixides amb el fil del descobriment d'un lloc calentet per viure.
L'aventura d'estar per sobre de la biologia i de la lògica.
LONDRES NEVAT, Jordi Llavina
LONDRES NEVAT
Jordi Llavina Murgades
Amsterdam, 2009 Londres nevat és un recull de 6 contes d'en Jordi Llavina. Per a sorpresa meva m'han agradat molt, tots. I dic sorpresa, perquè no ho esperava, d'en Llavina n'havia llegit dues novel·les "La mà tallada" i "Nitrato de Chile", la segona no em va entusiasmar massa i la primera no em va agradar gens.
Després de llegir Londres nevat, he arribat a la següent conclusió, en Llavina ha madurat, i tot i fer servir un català riquíssim ja no cau en l'excés de paraules no habitualment utilitzades, de manera que la seva lectura és molt enriquidora (la lectura de les seves obres anteriors les recordo feixuges, sobretot "La mà tallada", no només pel llenguatge sinó també per l'estructura de les oracions). Segurament jo també m'he fet gran.
Per què llegir-lo:
Són 6 contes, la meitat els he trobat d'alta sensibilitat (sobretot el darrer, d'homenatge a una àvia), i els altres 3 dotats d'una comicitat molt seriosa o d'una seriositat còmica, no us ho sabria dir. El que crida més l'atenció en la majoria dels contes és el paper del narrador/protagonista/autor; no és només l'ús de la primera persona, és la voluntat expressa (suposo) de l'autor de difuminar els límits entre la ficció i la realitat, entre el personatge i ell mateix.
En tota l'obra es dóna un paper important a detalls ben petits (infusions, pinces d'estendre la roba, bufandes fetes a mà, flors silvestres, portes que no s'haurien d'haver obert...) fins al punt que crea l'efecte d'imaginar-te a la perfecció el "decorat de l'escena" que estàs llegint; vaja que el llibre està farcit de postals en les quals diries que hi ha col·locat el text.
I en el conte final, que penso que no és un conte, pots fins i tot olorar les flors i rascar-te les picades d'insecte.
dimecres, 9 de març del 2011
El mal del ímpetu | Iván Goncharov
Iván Goncharov
El mal del ímpetu
Editorial minúscula (paisajes narrados), 2010
El mal del ímpetu
Editorial minúscula (paisajes narrados), 2010
Un petit canapè
un joc entretingut
Hem de cuidar-nos
dimarts, 8 de març del 2011
Berlín y el barco de ocho velas | Jesús del Campo
Jesús del Campo
Berlín y el barco de ocho velas
Editorial minúscula (paisajes narrados), 2010
Berlín y el barco de ocho velas
Editorial minúscula (paisajes narrados), 2010
Ya saben ustedes que yo parle castellà en la intimidad (incluyan en este juego de palabras, tengan la bondad, la meva visceral oposició al señor ese antiguo del bigote) y pueden suponer que a vegades llegir en català per a mi és complicat si el nivell del text és molt acurat.
Pero pongan castellà con anglés y deutsche y french casi a partes iguales (exagerant una miqueta, això no cal dir-ho).
Guan jard expiriens.
Y pongan en el contexto de la colección (paisajes narrados) una ciudad que no conocen y de la que todos van "mil gracias refiriendo", Berlín.
Sitúen després la lectura al temps que los trabajadores de la EMT de mad-moiselle Rita defienden els seus drets laborals con una huelga bastante sui generis en un voyage-voyage que esdevé a diario en quelcom paregut al Via Crucis que padece, también casi a diario, la señora del señor del bigote para ir a la peluquería con dos coches y cuatro guardaespaldas, con lo malo que está el tráfico en Madrís.
Y ahora, dispónganse a patir.
Cada irreconocible lugar del paisaje narrado experimenta la presencia simultánea de todos los que lo habitaron, de todos los que tuvieron alguna relación temporal con ese lugar o con los que lo visitaron, con todos los que en otro tiempo gozaron, sobrevivieron, su buscaron la vida o murieron allí.
Pero pongan castellà con anglés y deutsche y french casi a partes iguales (exagerant una miqueta, això no cal dir-ho).
Guan jard expiriens.
Y pongan en el contexto de la colección (paisajes narrados) una ciudad que no conocen y de la que todos van "mil gracias refiriendo", Berlín.
Sitúen després la lectura al temps que los trabajadores de la EMT de mad-moiselle Rita defienden els seus drets laborals con una huelga bastante sui generis en un voyage-voyage que esdevé a diario en quelcom paregut al Via Crucis que padece, también casi a diario, la señora del señor del bigote para ir a la peluquería con dos coches y cuatro guardaespaldas, con lo malo que está el tráfico en Madrís.
Y ahora, dispónganse a patir.
Cada irreconocible lugar del paisaje narrado experimenta la presencia simultánea de todos los que lo habitaron, de todos los que tuvieron alguna relación temporal con ese lugar o con los que lo visitaron, con todos los que en otro tiempo gozaron, sobrevivieron, su buscaron la vida o murieron allí.
Oirán ustedes hablar de Sus Satánicas Majestades, de Charlie Brown, de Isadora Duncan, de Haendel, de condenados a muerte, de Robespierre, de los indios americanos, de Chéjov y de Audrey Hepburn (entre otros).
Todo eso lo van a servir ustedes en una muy bien escrita obrita pequeña, deliciosa, cargada de vida, de historia y de memoria, de música, discusiones y silencios, de rumor de hojas y fragor de bombas, de rock y de jazz, de alto espionaje y crueles torturas.
Y piensen que deberían haber estudiado una tercera lengua, y una cuarta, y saber mucha historia...
Una nueva razón para ir a Berlín.
Todo eso lo van a servir ustedes en una muy bien escrita obrita pequeña, deliciosa, cargada de vida, de historia y de memoria, de música, discusiones y silencios, de rumor de hojas y fragor de bombas, de rock y de jazz, de alto espionaje y crueles torturas.
Y piensen que deberían haber estudiado una tercera lengua, y una cuarta, y saber mucha historia...
Una nueva razón para ir a Berlín.
divendres, 4 de març del 2011
Antología de poetas prostitutas chinas.- Guojian Chen
Guojian Chen
Antología de poetas prostitutas chinas
(Siglo V - Siglo XXI)
Colección Visor de Poesía, 2010
Cada vegada que "saltas el charco", i et passeges per una cultura que ha seguit i segueix una evolució completament diferent de la nostra, si aconsegueixes entrar-hi, segurament et portes sorpreses, segurament et trobes algunes meravelles, o no.
El títol en castellà té un cert morbo. Podria fins i tot incloure's en l'entrada dels títols (com el dels pollastres d'Isabel, o els terribles problemes del formatge feliçment resolts). Però la prostitució a la Xina és una mica menys sòrdida que a Occident, sense perdre per això la falta de respecte per l'ésser humà i per la dona en concret. També va contra l'individu: les nenes poden ser venudes, les prostitutes poden ser després felices esposes, enviduar, tornar a ser respectables concubines, suïcidar-se després de la mort o l'abandó de l'amant,...
La poesia també és una altra cosa a la Xina. Sembla que ja era practicada mil anys abans d'Homer. I que proporcionava respectabilitat i beneficis socials i econòmics als seus autors. Es parla de 2.200 autors de la dinastia Tang, de 6.100 de la dinastia Quing, d'almenys 200 que a més van practicar la prostitució... (és que són molts, els xinesos).
I després hi ha la màgia de l'escriptura xinesa, el misteri que suposen les seves paraules escrites mitjançant ideogrames, signes convencionals, lletres, frases completes, ...
No diré la bellesa de les seves composicions des de la meva completa ignorància del que signifiquen.
Que parlin elles ...
(per a poder llegir còmodament els poemes, cliqueu damunt de les imatges; així mateix, he afegit uns requadres amb la ressenya biogràfica de cadascuna de les autores, per tal d'apropar una miqueta la realitat vital d'aquestes dones treballadores...)
dijous, 3 de març del 2011
EL PASTÍS
Ja ho veieu que no és de pastisseria, però està fet amb molt "carinyuuu"
MOLTES FELICITATS!!!!!!!!!!!!!! (banda sonora)
Els llibres triats pels orfes
Consultats els orfes per a fer una entrada conjunta per al 1r aniversari del nostre bloc, aquesta és la llista de llibres que han proposat els que han pogut contestar. Tot plegat un bon cànon de literatura que de segur anirem fent gran:
*Literatura espanyola, clàssica:
El Quijote, Cervantes
La Regenta, Clarín
Niebla, Unamuno
Fortunata y Jacinta, Pérez Galdós
Artículos de costumbres, Mariano José de Larra
*Literatura francesa, clàssica:
Madame Bovary, Gustave Flauvert
Opus Nigrum / Memòries d'Adrià, Marguerite Yourcenaur
Memorias de ultratumba (Primer Volum), René-François de Chateaubriand
Les Rougon-Macquart, Émile Zola
A la recerca del temps perdut, Marcel Proust
La cartoixa de Parma, Stendhal
La vida, manual d'ús, Georges Perec
Els miserables, Victor Hugo
*Literatura catalana, clàssica:
Tirant lo Blanch, Joanot Martorell
Mirall trencat / La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda
Contes, Pere Calders
Bearn o la sala de les nines / Mort de dama, Llorenç Villalonga
*Literatura anglesa, clàssica:
Dublinesos, Joyce
La pedra lunar, W. W. Collins
El cor de les tenebres, J. Conrad
Alícia al país de les meravelles, Lewis Carroll
De l'assassinat considerat com una de les belles arts, Thomas de Quincey
La fira de les vanitats, W. M. Thackeray
Adiós a todo eso, Robert Graves
Retorn a Bridesheat, Evelyn Waugh
Othello / Hamlet, Shakespeare
*Literatura russa, clàssica:
Contes, Txèkhov
Vida i destí, V. Grossman
Crim i càstig, Fiodor Dostoievski
Anna Karènina / Guerra i pau, Lev Tolstoi
*Literatura alemanya, clàssica:
Werther, Goethe
La transformació / El procés, Kafka
Carta a lord Chandos, Hugo Von Hoffmannstahl
Doctor Faustus / Mort a Venècia, Thomas Mann
Els quaderns de Malte, R. M. Rilke
*Literatura italiana, clàssica:
Les metamorfosis, Ovidi
Sis personatges en busca d'un autor, Luigi Pirandello
Mort accidental d'un anarquista, Dario Fo
Verd aigua, Marisa Madieri
L'illa, Giani Stuparich
La Divina Comedia, Dante.
*Literatura portuguesa, clàssica:
Memorial del convento / L’Evangeli segons Jesucrist / La caverna / Levantado del suelo, José Saramago
*Literatura àrab, clàssica:
Les mil i una nit, anònim
Como la flor del almendro o allende, Mahmud Darwish
Estancias, Gibrán Jalil Gibrán
El Libro, Adonis
Robaiyyat, Omar Jayyan
Layla y majnún, Nizâmi
*Literatura africana:
¿Verdad que ésto ocurrió? Cuentos orales africanos
Cuentos populares del Sáhara, F. Pinto y A. Jiménez
Desierto / Onitsha, J.M.G. Le Clézio
Vida y época de Michael K., J.M. Coetzee
*Literatura hispanoamericana, clàssica:
Cien años de soledad, García Márquez
Paradiso, Lezama Lima
Pedro Páramo, Juan Rulfo
Los relatos, J. Cortázar
Anaconda, Horacio Quiroga
Los relatos, Borges
*Literatura grega, clàssica:
La Ilíada / L’Odissea, Homer
Converses de meuques, Llucià de Samòsata
*Literatura nord-americana clàssica:
Huckleberry Finn, Mark Twain
El soroll i la fúria, W. Faulkner
*Literatura de Japó i Xina:
Las baladas del ajo, Mo Yan
La novela de Genji, Murasaki Shikibu
*Literatura escandinava clàssica:
Casa de nines, Henrik Ibsen
*Literatura India:
Juegos sagrados, Vikran Chandra
El álgebra de la justicia infinita, Arundhati Roy
*Poesia clàssica:
Cántico espiritual, Juan de la Cruz
Les flors del mal, Baudelaire
Romancero gitano, García Lorca
El rayo que no cesa, Miguel Hernández
Soledades, galerías y otros poemas, A. Machado
*Litertura més o menys actual:
1974. Red Riding Quartet (1999), David Peace
La dona justa, Sándor Márai
2666, Roberto Bolaño
Moments estel·lars de la Humanidad, Stefan Zweig
Estremida memòria, Jesús Moncada
Homer i Langley, E. L. Doctorow
Los príncipes valientes, Javier Pérez Andújar
Olor de Colònia, Sílvia Alcántara
Experiencia, Martin Amis
El buda de los suburbios, Hanif Kureishi
Pastoral americana, Philip Roth
El legado de Humboldt, Saul Bellow
Falconer, John Cheever
El mercader de alfombras, Philip Lopate
La història, Elsa Morante
La novel·la de Ferrara, Giorgio Bassani
Crònica familiar, Vasco Pratolini
El bello Antonio, Vitaliano Brancati
Don Giovanni en Sicilia, Vitaliano Brancati
Kaputt, Curzio Malaparte
Querido Miguel, Natalia Ginzburg
El día del juicio, Salvatore Satta
Una danza para la música del tiempo, Anthony Powell
En busca del barón Corvo, A. J. A . Symons
El regreso del soldado, Rebecca West
Els emigrats / Los anillos de Saturno: una peregrinación inglesa, G.W. Sebald
Jakob von Gunten / Els germans Tanner, Robert Walser
Maletes perdudes, Jordi Puntí.
Bella del senyor, Albert Cohen
Els onze, Pierre Michon
La roca de Tanios, Amin Maalouf
Los árabes del mar, Jordi Esteva
I aquest és el nostre regal d'aniversari per als orfes de tot arreu.
*Literatura espanyola, clàssica:
El Quijote, Cervantes
La Regenta, Clarín
Niebla, Unamuno
Fortunata y Jacinta, Pérez Galdós
Artículos de costumbres, Mariano José de Larra
*Literatura francesa, clàssica:
Madame Bovary, Gustave Flauvert
Opus Nigrum / Memòries d'Adrià, Marguerite Yourcenaur
Memorias de ultratumba (Primer Volum), René-François de Chateaubriand
Les Rougon-Macquart, Émile Zola
A la recerca del temps perdut, Marcel Proust
La cartoixa de Parma, Stendhal
La vida, manual d'ús, Georges Perec
Els miserables, Victor Hugo
*Literatura catalana, clàssica:
Tirant lo Blanch, Joanot Martorell
Mirall trencat / La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda
Contes, Pere Calders
Bearn o la sala de les nines / Mort de dama, Llorenç Villalonga
*Literatura anglesa, clàssica:
Dublinesos, Joyce
La pedra lunar, W. W. Collins
El cor de les tenebres, J. Conrad
Alícia al país de les meravelles, Lewis Carroll
De l'assassinat considerat com una de les belles arts, Thomas de Quincey
La fira de les vanitats, W. M. Thackeray
Adiós a todo eso, Robert Graves
Retorn a Bridesheat, Evelyn Waugh
Othello / Hamlet, Shakespeare
*Literatura russa, clàssica:
Contes, Txèkhov
Vida i destí, V. Grossman
Crim i càstig, Fiodor Dostoievski
Anna Karènina / Guerra i pau, Lev Tolstoi
*Literatura alemanya, clàssica:
Werther, Goethe
La transformació / El procés, Kafka
Carta a lord Chandos, Hugo Von Hoffmannstahl
Doctor Faustus / Mort a Venècia, Thomas Mann
Els quaderns de Malte, R. M. Rilke
*Literatura italiana, clàssica:
Les metamorfosis, Ovidi
Sis personatges en busca d'un autor, Luigi Pirandello
Mort accidental d'un anarquista, Dario Fo
Verd aigua, Marisa Madieri
L'illa, Giani Stuparich
La Divina Comedia, Dante.
*Literatura portuguesa, clàssica:
Memorial del convento / L’Evangeli segons Jesucrist / La caverna / Levantado del suelo, José Saramago
*Literatura àrab, clàssica:
Les mil i una nit, anònim
Como la flor del almendro o allende, Mahmud Darwish
Estancias, Gibrán Jalil Gibrán
El Libro, Adonis
Robaiyyat, Omar Jayyan
Layla y majnún, Nizâmi
*Literatura africana:
¿Verdad que ésto ocurrió? Cuentos orales africanos
Cuentos populares del Sáhara, F. Pinto y A. Jiménez
Desierto / Onitsha, J.M.G. Le Clézio
Vida y época de Michael K., J.M. Coetzee
*Literatura hispanoamericana, clàssica:
Cien años de soledad, García Márquez
Paradiso, Lezama Lima
Pedro Páramo, Juan Rulfo
Los relatos, J. Cortázar
Anaconda, Horacio Quiroga
Los relatos, Borges
*Literatura grega, clàssica:
La Ilíada / L’Odissea, Homer
Converses de meuques, Llucià de Samòsata
*Literatura nord-americana clàssica:
Huckleberry Finn, Mark Twain
El soroll i la fúria, W. Faulkner
*Literatura de Japó i Xina:
Las baladas del ajo, Mo Yan
La novela de Genji, Murasaki Shikibu
*Literatura escandinava clàssica:
Casa de nines, Henrik Ibsen
*Literatura India:
Juegos sagrados, Vikran Chandra
El álgebra de la justicia infinita, Arundhati Roy
*Poesia clàssica:
Cántico espiritual, Juan de la Cruz
Les flors del mal, Baudelaire
Romancero gitano, García Lorca
El rayo que no cesa, Miguel Hernández
Soledades, galerías y otros poemas, A. Machado
*Litertura més o menys actual:
1974. Red Riding Quartet (1999), David Peace
La dona justa, Sándor Márai
2666, Roberto Bolaño
Moments estel·lars de la Humanidad, Stefan Zweig
Estremida memòria, Jesús Moncada
Homer i Langley, E. L. Doctorow
Los príncipes valientes, Javier Pérez Andújar
Olor de Colònia, Sílvia Alcántara
Experiencia, Martin Amis
El buda de los suburbios, Hanif Kureishi
Pastoral americana, Philip Roth
El legado de Humboldt, Saul Bellow
Falconer, John Cheever
El mercader de alfombras, Philip Lopate
La història, Elsa Morante
La novel·la de Ferrara, Giorgio Bassani
Crònica familiar, Vasco Pratolini
El bello Antonio, Vitaliano Brancati
Don Giovanni en Sicilia, Vitaliano Brancati
Kaputt, Curzio Malaparte
Querido Miguel, Natalia Ginzburg
El día del juicio, Salvatore Satta
Una danza para la música del tiempo, Anthony Powell
En busca del barón Corvo, A. J. A . Symons
El regreso del soldado, Rebecca West
Els emigrats / Los anillos de Saturno: una peregrinación inglesa, G.W. Sebald
Jakob von Gunten / Els germans Tanner, Robert Walser
Maletes perdudes, Jordi Puntí.
Bella del senyor, Albert Cohen
Els onze, Pierre Michon
La roca de Tanios, Amin Maalouf
Los árabes del mar, Jordi Esteva
I aquest és el nostre regal d'aniversari per als orfes de tot arreu.
Felicitacions a totes i a tots
i bon any nou, Orfes!!!!!!
dimecres, 2 de març del 2011
MASSA FELICITAT.- Alice Munro
MASSA FELICITAT (TOO MUCH HAPPINESS).
ALICE MUNRO
Club Editor.
Contes excepcionals
Personatges aparentment senzills vorejant el mal, però perdent la dignitat. S´enfronten al dolor, les crisis.
(Premi Entrada 366, per cert...)
Mujer de verso en pecho.- Gloria Fuertes
Gloria Fuertes
Mujer de verso en pecho
Cátedra (Letras Hispánicas), 2008 (7ª edición)
Que parle ella:
HAY HOMBRES QUE SE BEBEN LA LUZ
Yo puedo deciros
que el carbón no mancha,
que el malo no es malo,
que el soldado nunca quiere ir,
que el olvido no existe,
que no hay muerte que mate.
Yo puedo deciros
dónde está la Luz,
la otra,
no ésta,
la Luz donde crece la Armonía...
A veces me pregunto:
¿Hay cosa más fácil
que hacer un hombre de un criminal?
Nada tan sencillo
como comunicarnos sin teléfono.
Escribo para niños,
para peces,
para rameras honradas...
para ti.
A veces digo que la estrella es un clavel blanco,
pero eso no vale para nada.
Yo sé cuándo fallo y cuándo tengo razón
porque aún estoy viva
y tengo que manifestarme en la sombra,
porque hay hombres ¡Que se beben la luz!
(el color morat del text ha estat seleccionat perquè s'acosta el dia 8 de març)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)