divendres, 30 de març del 2012

TRES HISTORIAS EUROPEAS.- LOLITA BOSCH













LOLITA BOSCH
TRES HISTORIAS EUROPEAS
DEBOLSILLO, 2006




Tres històries, tres moments molt bons:



1.- Pre-lectura:
Em van dir que era un llibre molt bo, encara que friki. I m'ho van regalar (gràcies). No havia llegit gens encara de l'autora.

2.- Lectura:
Tres relats en un llibre que has de començar amb cura perquè quan comences és difícil deixar de llegir.
El títol del primer, Pingüins, em va recordar als orfes. Una història en tres capítols independents però inseparables. Et sona la història d'una noia cega, sorda i muda, la seva professora i el miracle, però Lolita encaixa tres visions de la trama en una novel·la curta poderosa que la fan completament nova.
El segon, més curtet, et fa entrar en Auschwitz quan ja ha estat alliberat. I no està clar si te'm surtiràs.
El tercer explica la cruenta victòria del record sobre l'oblit de la supervivència. No dic més. 

3.- Post-lectura:
A mi Lolita m'ha fet no ser conscient del viatge cap al treball pels matins, quasi passar-me de parada en l'autobús al anar i tornar, i arribar a casa corrent para continuar llegint fins acabar. 

Tres històries europees segurament no pretén reflectir el caràcter del nostre continent:
- antic, emprenedor i cruel
- dolorós, enamorat i cec
- per casualitat curatiu, per la seva història necessitat de tancar la boca i per que així és la vida, emergent com el dolor.


Tres moments, un gran llibre. Ja no tinc molt clar quin significa ser europeu avui, després de la vaga general i després de llegir a Bosch. Sé que no m'agraden les històries explicades pel sofriment que veig en cadascuna d'elles. Però m'encanta com estan explicades, la seva estructura, la seva força i la seva valentia.
No coneixia a Lolita. Llegiré més d'ella.


[...] y Elisa Kiseljak ha comenzado a leer sin sus compañeros, sola. Ahora la vida es distinta. a Elisa Kiseljak leer en silencio le hace sentir algo extraño e incómodo en el estómago, como una amenaza dormida que dura mucho rato. Pero tiene que acostumbrarse, quiere hacerlo. A lo mejor podría sentarse a su lado mientras lee para sentirse menos sola. Piensa que quizá alguien la tiró cuando papá vendió la casa, junto con el columpio, y seguro que también tiraron la lámpara plateada del techo. Le gustaría tener la muñeca como recuerdo de su infancia. Aunque ahora que se siente un poco mayor, para qué necesita ella una muñeca. Ahora habla de libros con papá y se gasta su dinero en volúmenes de segunda mano. Y poco a poco va juntando una biblioteca que tendrá que dejar en casa de mamá cuando se haga mayor del todo y se vaya a estudiar al extranjero. Se irá muy lejos y se quedará mucho tiempo. Y mientras, mamá le guardará los libros. [...]

dimecres, 28 de març del 2012

Una temporada para silbar, IVAN DOIG

Una temporada para silbar
Ivan Doig
traducció de Juan Tafur
Libros del Asteroide 2011

Contraportada
“No cocina, pero tampoco muerde”. Así comienza el anuncio en el que Rose Llewellyn, una viuda de “buenas costumbres y disposición excepcional”, se ofrece en el otoño de 1909 como ama de llaves; la frase capta de inmediato la atención de Oliver Milliron, un viudo con tres hijos y poca maña en las tareas domésticas, que la contrata para poner un poco de orden en su casa de Marias Coulee, Montana.
Y así comienza también la inolvidable temporada que Rose y su hermano Morris, un dandi sabelotodo, pasarán en este pueblo de granjeros. Cuando la maestra local se escapa con un predicador, Morris se verá obligado a aceptar su puesto; sus particulares métodos de enseñanza marcarán para siempre a los jóvenes alumnos de la escuela rural. Ni ellos ni la familia Milliron ni el pueblo de Marias Coulee volverán a ser los mismos tras la llegada de Rose y Morris.
Ivan Doig está considerado como uno de los mejores cronistas contemporáneos del Oeste americano, alumno aventajado de autores como Wallace Stegner o Norman Maclean. Una temporada para silbar es una de sus mejores novelas, fruto de su particular manera de entender la vida y la imponente naturaleza de Montana

Enllaç amb l'editorial, on hi trobareu enllaços al web de l'autor, a crítiques i a les primeres planes


És un llibre encantador, d'aquells que entren suaument. Explicat en primera persona, el protagonista recorda la seva infància i adolescència en un petit poblet de Montana, la mare morta feia poc, la relació amb el seu pare i amb els seus germans, amb els amics, amb la senyora que els té cura de la casa, amb el nou mestre... és un llibre d'amor, d'amistat, d'aprenentatge... amb una clara defensa de l'escola rural i de l'ensenyament com a mecanisme per obrir nous horitzons. Evidentment no tot són flors i violes, l'intríngulis inclou situacions diverses, però que són tractades amb la mateixa elegància que la resta, sense crueltat.

Dos inglesas y el amor (Deux Anglaises et le Continent). 1956. Autor: Henri Pierre ROCHÉ (Fragmentos)


Henri Pierre ROCHÉ
Dos inglesas y el amor 
(Deux Anglaises et le Continent). 1956
Editorial Libros del Asteroide
Traductor Carlos Manzano

FRAGMENTS












"Carta de Muriel a Claude

9 de junio de 1901

Yo creo que para cada mujer se creó un hombre que es su esposo. Pueden existir varios hombres con los que podría tener una vida apacible, útil e incluso agradable, pero sólo hay uno que sea el esposo perfecto.
Puede que muera, puede que no llegue a conocerlo nunca, puede estar casado con otra. Entonces más vale que esa mujer no se case.
Para cada hombre hay una mujer única, creada para él, que es su esposa.
Así pensamos, Anne y yo, desde nuestra infancia.
Por lo que a mí respecta, probablemente no me casaré, porque tengo ante mí una tarea que sola llevaré a cabo mejor, si Dios me hiciera conocer a mi hombre, me casaría con él.

Muriel

(…)

Carta de Muriel a Claude

Este papel es tu piel, esta tinta es mi sangre, aprieto fuerte para que entre.
Sigo corriendo en pos del amor intangible. Estoy agotada, vacía, y de repente vuelo por encima de las miserias.
Tu me dijiste: “No tengas miedo de amar”

(…)

Cartas de Muriel (en la isla) a Claude (en Paris).

1 de mayo de 1909. Por la noche.

Estoy separada de mi vida antigua, sin nada nuevo en lo que apoyarme y yo refluyo hacia ella. Leo mi Biblia.
No somos de la misma tribu. No nos inculcaron las mismas ceremonias.

7 de mayo de 1909

Hemos tenido un incendio en nuestro gran sótano: cajas de embalaje, sacos de viruta.
Estaba yo sola, en el primer piso. He notado el olor. Por el tragaluz he visto color rojo. He mandado a Tommy al pueblo en bicicleta a buscar socorro y he luchado contra el fuego con mis medios: pijama y gorro empapados en la fuente y retorcidos, grandes gafas y manga de riego.

He abierto la puerta y he entrado en el sótano. Una corriente de aire. El fuego me ha visto, ha escupido llamas, se ha convertido en una nube de humo con lentejuelas y ha venido hacia mí. Yo me he dirigido a su encuentro, como un torero, al tiempo que lo picaba con mi chorro de agua. Me ha rodeado. El humo era caliente. He aspirado un poco. He sentido la muerte en el pecho. He gritado: “¡Mamá!”, y he tenido justo la fuerza para escapar con mis armas.

Fuera, presa de la tos, cegada, reducida a cero, he esperado sentada a que la casa ardiera o llegaran los bomberos. Ahí ha llegado uno, en mi bicicleta, con casco, con una máscara en un morral. La ha mojado, se la ha puesto, ha cogido la manguera, ha entrado en el sótano y lo ha apagado todo.
El fuego tiene tentáculos, como el amor. Te acaricia con sus volutas de humo y te derriba.
Nosotros no teníamos máscaras en la cama.

2 de agosto de 1909

Por una semana soy matrona del orfanato, en el que trabajé, no lejos de ti, hace siete años.
He obtenido mi primer diploma de ayudante de cirugía. Me gustaría que sirviera. Aquí tienes una foto mía con la ropa de trabajo.

Hoy a tus pies les costaría abandonar París y a los míos Londres.

Soy tu gran Norte.
Tú eres mi Continente.
Estamos distantes.
Ya no me gusta París. ¿Cómo iba a poder vivir allí? ”

¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal? Autora: Jeanette Winterson


Jeannette Winterson
¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?
Why be happy when you could be normal?, 2011
Editorial Lumen
Traductor Álvaro Abella Villar













“Nunca había oído hablar de T.S. Eliot. Pensaba que sería algún pariente de George Eliot. La bibliotecaria me contó que era un poeta norteamericano que pasó casi toda su vida en Inglaterra. Murió en 1964 y había ganado el premio Nobel.
No leía poesía porque mi objetivo era abrirme paso a través de la LITERATURA INGLESA EN PROSA DE LA A A LA  Z.
Pero aquello era diferente…
Leí: “Este es un momento / pero has de saber que otro / te atravesará con una repentina alegría dolorosa”.
Empecé a llorar.
Los lectores me miraron con reprobación, y la bibliotecaria me recriminó, porque en aquella época no podías ni estornudar en una biblioteca y mucho menos lloriquear.
Por eso me llevé el libro fuera y lo leí de un tirón, sentada en las escaleras en medio del típico vendaval del norte.
Aquella obra hermosa y extraña hizo soportable aquel día, me ayudó a soportar la idea de otra familia fracasada. La primera vez no había sido culpa mía, pero todos los niños adoptados se culpan a sí mismos. La segunda fue por mi culpa, sin lugar a dudas.

No tenía a nadie que me ayudara, pero T.S. Eliot me ayudó.
Por eso cuando la gente dice que la poesía es un lujo, o una opción, o para las clases medias cultas, o que no se debería leer en el colegio porque es irrelevante, o cualquiera de esas extrañas tonterías que se dicen sobre la poesía y el lugar que ocupa en nuestras vidas, sospecho que a la gente que las dice le ha ido bastante bien. Una vida dura necesita un lenguaje duro, y eso es la poesía. Eso es lo que nos ofrece la literatura: un idioma suficientemente poderoso para contar cómo son las cosas.
No es un lugar donde esconderse. Es un lugar donde encontrar."

Marcel Proust i Johannes Vermeer van Delft.

Marcel PROUST
En busca del tiempo perdido. V (La prisionera). 1925
À la recherche du temps perdu. V (La prisonnière). 1925
Editorial Lumen
Traductor Carlos Manzano










“Murió en las siguientes circunstancias: un ataque de auremia bastante ligero era el motivo de que le hubiesen prescrito reposo, pero, como un crítico había escrito que en la “Vista de Delft” de Vermeer (prestado por el museo de La Haya para una exposición holandesa), cuadro que adoraba y creía conocer muy bien, un pequeño lienzo de pared amarillo –que no recordaba- estaba tan bien pintado, que, si se lo miraba exclusivamente, era como una preciosa obra de arte china, de una belleza que se bastaría a sí misma, Bergotte comió unas patatas, salió de casa y entró en la exposición. Ya en los primeros escalones que hubo de subir, fue presa de mareos. Pasó por delante de varios cuadros y tuvo la impresión de la aridez y la inutilidad de una arte tan facticio y que no era comparable con las corrientes de aire y de sol de un “palazzo” de Venecia de una simple casa al borde del mar. Por fin, estuvo delante del Vermeer que recordaba más clamoroso, más diferente de todo lo que conocía, pero en el que, gracias al artículo del crítico, advirtió por primera vez unos pequeños personajes en azul y que la arena era rosada y, por último, la preciosa materia del pequeñísimo lienzo de pared amarillo. Sus mareos aumentaban; clavaba su mirada –como un niño en una mariposa amarilla que quiere atrapar- en el precioso liencito de pared. “Así debería haber escrito yo”, decía. “Mis últimos libros son demasiado secos, debería haber aplicado varias capas de color, haber vuelto las frases preciosas en sí mismas, como este liencito de pared amarillo.”

dilluns, 26 de març del 2012

Un passeig per la riba del Túria, amb Félix Grande

TODOS LOS SIGLOS DE LA LLUVIA

Sentían espanto por la puesta del sol
Se alimentaban de animales horrendos
Padecían las nevadas, la lava, las tormentas
Tenían únicamente cuevas y brujos y tiranos

Hoy escucho la lluvia que suena en la ventana
susurrando las sílabas siderales de la horda
como interrogaciones resurrectas

Emocionado, me arrebujo con tu respiración
paso la lengua por tu piel dormida
y mientras oigo lentamente la llovizna del mundo
saludo con misericordia a aquellos ancestrales hermanos

(Félix Grande, Las rubáiyátas de Horacio Martín, 1970)


El dissabte va fer molt bon dia... 

Medallones.- Zofia Nalkowska









Zofia Nalkowska
Medallones
Trad. de Bozena Zaboklicka i Francesc Miravitlles
minúscula, 2009


Va ser recomanat a L'hora per Agata Orzeszek (veure aquí els 8 primers minuts del programa del 15/05/2011).
Va ser escrit en 1946.
De l'autora diu editorial minúscula:
Zofia Nalkowska (1884-1954), nacida en Varsovia, impulsó la literatura polaca de vanguardia. Durante años animó el más interesante salón literario de la ciudad. Autora de novelas que hoy son consideradas clásicos de la literatura europea, fue también dramaturga, ensayista y descubridora de grandes talentos como Bruno Schulz y Witold Gombrowicz. Durante su juventud formó parte del movimiento Joven Polonia, que marcó el mundo cultural de fin de siglo. Miembro activo del PEN Club, en 1937 se convirtió en la primera mujer que ingresó en la Academia Polaca de Literatura. Después de pasar la guerra en Polonia, formó parte de la Comisión de Investigación de los Crímenes Hitlerianos.
Parla de l'Holocaust a Polònia, encara calent.
Són set relats i un altre com a resum de la desraó.
Set històries esquinçadores i la guinda: la rendibilitat de l'extermini.
El testimoniatge directe dels supervivents.
Un relat desapassionat i descarnat.
Un intens llibre curtet que crema els dits i encongeix l'ànima.

La dedicatòria del llibre:
Fueron hombres quienes a otros hombres
depararon semejante destino
Pàgina 32:
     De todas partes llegan noticias de defunciones. P. murió en un campo; K., detenida en la calle y deportada, murió en una pequeña estación de tren. La gente perece de todas las maneras posibles, siguiendo todo tipo de patrones, bajo cualquier pretexto. Da la sensación de que ya no queda nadie vivo, de que ya no vale la pena perseverar ni insistir. Hay muerte por doquier. En los sótanos de las capillas de los cementerios, los ataúdes dispuestos en fila esperan, por decirlo así, su turno para ser enterrados. Ante la inmensidad de la muerte masiva, la muerte natural, individual, parece algo inapropiado. Pero aún más vergonzoso es vivir.
Pàgina 81:
     Sin duda, eran hombres que podían hacer todo eso pese a no estar obligados a ello. Sin embargo, con anterioridad se había hecho todo lo posible para suscitar y activar en ellos aquellas fuerzas que dormitan en el subconsciente del hombre y que, si no se las despierta, pueden no manifestarse jamás.     Una selección especialmente esmerada y unos sistemas educativos bien diseñados dieron como resultado este tipo humano, único en la historia, que desempeñó hasta el final el papel que le había sido asignado.
     Por las declaraciones del diputado Mayer sabemos que, en la fase inicial, el partido de Hitler aumentó sus efectivos reclutando a sus seguidores entre la escoria de la sociedad. Había entre ellos criminales, asesinos y ladrones; también proxenetas. La educación nazi cultivó con especial esmero sus instintos innatos. Prueba de ello es un decreto extraordinario promulgado en Alemania que prohibía inculpar a miembros del partido por su pasado. Mucha gente acabó en la cárcel por transgredir esta prohibición.
     Según declaraciones del doctor Fischer, profesor de psiquiatría de Praga, durante unos cursos especiales, a menudo de dos años de duración, en los que se educaba a la juventud hitleriana, se realizaban ejercicios prácticos de crueldad sádica.
     El mismo profesor Fischer, experto forense con muchos años de experiencia, afirma que el sadismo no disminuye en lo más mínimo la responsabilidad de los criminales. Son hombres perfectamente conscientes de sus actos y totalmente responsables de ellos.

dimecres, 21 de març del 2012

21 de març, dia mundial de la poesia



..............................VIDA MEVA


...............Quan parlo, duc l'amor a la saliva.
...............M'exalta on jo no sóc la teva vida;
...............T'exalta on tu no ets la meva vida:
....................Foc en el prisma.


...............Deriva de l'instint tal força obscura;
...............Però el foc veig i sento en vena viva.
...............Ja l'intercanvi del cabell i l'herba
....................M'omple de pomes.


...............¿I quin teatre humit per la rosada
...............T'atansa al pou de l'ombra la figura,
...............Que de la més remota llunyania,
....................Confonc les fites?


...............Tomba les tristes veus, blava femella;
...............El foc, el veig cremant pagesos prismes,
...............Sento en poma pagesa veus begudes,
....................I visc quan parlem.


...............Amb la mà dreta i la mà esquerra a l'alba,
...............Remugo mots per vies obstruïdes
...............Tot obrint entre foc portals immensos,
....................Reflex d'uns altres.


...............L'oli dels ulls perfuma a qui t'esguarda,
...............Xopo d'amor la teva única imatge,
...............I la paraula, viva a flor de llavis,
....................És primitiva.

...............(De Poesia i prosa, Joan Brossa, 3i4 - L'estel, València, 1995)

dimarts, 20 de març del 2012

PIÑA. Michael Cera.

Piña
Michael Cera.
Alpha Decay Ed.
57 pàgines.
Trad. de Mercedes Cebrián.

Relat amb un protagonista que és actor de cine d'èxit global però que professionalment se li està convertint en el principi de la seva decadència laboral...
Molt divertit i massa curt.
M'ha recordat aquelles novel·les de "dirty realism" de mitjans dels 80'...

L'autor, Michael Cera, és el protagonista jove de la divertídissima "Juno", que no us podeu perdre si encara no l'heu vista!!!
(No tenia ni idea de qui era el Sr. Cera fins que ho he posat al Google...)

"Tras varios años de éxito moderado, Carroll se empezaba a decepcionar con los papeles que le asignaban. Antes solía interpretar al hermano pequeño más guapo, o incluso al hijo único guapo, y ahora le asignaban el de mejor amigo pesado, o el de tío inconformista."

dilluns, 19 de març del 2012

LA PARELLA PERFECTA (conte i concurs primaverals)

"Quin avorriment, la vida perfecta de la gent perfecta, l'herba suau, el jardí ben cuidat, mai ni massa fred ni massa calor, sense problemes de cap mena...", van pensar durant molt de temps abans d'anar-se'n. No estan acostumats a caminar descalços per un terreny tan àrid, les predretes se'ls claven: l'aspror és una sensació nova. A mesura que s'allunyen l'herba està cada vegada més seca, per bé que aquí i allà es veuen racons amb aigua que brolla, rierols amb vores fèrtils i prats. Fora del Paradís, no hi ha el desert.
A fora... s'ho han preguntat tantes vegades, que ara tot els sorprén. La monotonia del lloc perfecte, el tedi de no tenir res a fer, tants anys... ¿Què en dirà, aquella Veu, quan s'adoni que no hi són? ¿Quines tafaneries s'inventaran? Que són uns desagraïts, això és segur, però, tret d'això, ¿què més? No ho saben... Però és que n'estaven tips, els tractaven com a nens petits. No els calia fer mai cap esforç, no els calia mai superar cap entrebanc. Sort que van poder suportar aquella felicitat forçada sense tornar-se bojos. Han fet dues bosses amb fulles de parra i lianes per tal de carrejar una mica de menjar, pomes, sobretot, que la temporada acaba de començar. ¿Què en diran, d'ells, ara que ja no hi són...?
No ha estat una criaturada, no. Li ha demanat mil vegades a la Veu si podien fer alguna altra cosa que jeure i passar-s'ho bé, però mai no els ha contestat. semblava perplexa. ¿Com podia ser que no li agraïssin viure en el millor dels mons possibles?
"Ja ho veurem, què farem...", "Ja ens en sortirem...", "No pot estar tot tan malament i, si ho està, això ho tenim tan vist...", "És que, si tot continua sent tan perfecte, els que acabarem malament serem tu i jo", es deien l'un a l'altre, fluixet, perquè no els sentís.
Busquen un lloc per passar la nit, aviat és farà fosc. Adam s'ha entossudit a tirar per un camí que a ella no li sembla bé, massa pedregós. Ensopega i es fot de lloros. Ha exclamat alguna cosa malsonant i estranya, és la primera vegada que Eva sent quelcom semblant. Adam s'ha fet mal però riu.
Eva també. "Costa, això. Però potser serà més divertit", pensa.



Vilaweb: Francesc Serés i els caçadors solitaris
Un dels narradors més destacats d'avui, publica 'Mossegar la poma'

divendres, 16 de març del 2012

Memòria d'uns ulls pintats
Lluís Llach
Empúries


Reconec que no puc ser de cap manera imparcial a l’hora de parlar d’aquest home. Ha estat per a mi un referent en la música fins al seu final com a cantant. He seguit la seua trajectòria quasibé des que va començar, he anat a tots els concerts als quals m'hi he pogut acostar, he tingut el privilegi d’estar en converses amb ell en casa d’un amic comú (per cert en el poble de Montserrat d’ací, al costat del meu)...

Per tant, seré molt parcial, però m’ha paregut una molt bona novel·la, impactant, dura i trista, però alhora preciosa: per com està  contada, amb la poesia de la qual el Llach ha fet des de sempre bandera, però sobretot per les històries (i ho dic en plural perquè n’hi ha dues que t’aborronen i et colpegen el cor i el cervell).

Un director de cinema fa les gravacions de les converses (monòlegs) d’un vell de vuitanta i escaig d’anys per tal que li parle dels anys de la República, de la Guerra i de la postguerra, per utilitzar-les per a fer una pel·lícula. Aquest home, ja cansat de tot i fastiguejat de tot, havent perdut l’esperança (qualsevol) essent molt jove, farà els monòlegs que són els capítols de la novel·la: hi conta la seua vida personal però també la reconstrucció de la lluita obrera i social en la Barceloneta dels anys 30 i l’esclat i conseqüències de la Guerra i de la victòria del feixisme.
Ens contarà coses d’aquella Barcelona, d’aquella societat, de les aberracions que es cometeren (per part dels dos bàndols), dels bombardejos sobre la ciutat i el viure quotidià de la gent... i després, la Gran Guerra Incivil; i les desil·lusions, desesperances i sense horitzó de més d’una generació. I per damunt de tot aquesta inhumanitat i sordidesa, surarà la seua història d’amor (amb l’emblema del llibre del Llull Amic Amat). Dues històries que ens colpiran, i molt sovint (massa) ens faran plorar i plorar.  Com tots sabem la Història des del bàndol dels pobres va acabar malament (i per a alguns encara no s’han cicatritzat les ferides ni el bàndol guanyador les vol cicatritzar), però l’altra història, la personal, acabarà encara pitjor (com la vida).

De veritat, no us la podeu perdre (no us deixarà pas indiferents).

“En tot cas i definitivament, la joventut deixà de ser-nos un refugi. Els nostres sensibles diapasons vibraven amb tant d’estrèpit pels embats d’aquelles aberracions que hi havia moments que ens semblava quedar a pit obert, despullats, a mercè de totes les misèries i dolors que pot engendrar i percebre l’ésser humà.
Era de nit, sentia la mare respirar fondo al seu llit, quasi sorollosament, mentre la meva esquena gaudia de la lleugera escalfor que arribava del cos del meu company, que sempre semblava dormir en un paradís de calmes i silencis. Només l’escalfor em deia que ell era allà. Eren uns moments plàcids, just quan els pensaments truquen a les portes dels somnis. Però de cop sonaren les sirenes d’alarma avisant que seríem bombardejats. Esverats, ens malvestírem per sortir corrents cap al refugi, que no quedava gaire lluny. Tot ens venia de nou perquè aquell era el primer bombardeig que els avions italians feien de nit. Els moviments eren matussers, quasi còmics.”

“Aquells ulls foren per a nosaltres un primer anunci dels molts disbarats que es van cometre durant la Guerra Civil. Injustícies assassinats, tot un reguitzell d’inhumanitats que es van desfermar i van fer surar a la superfície la part més abjecta de l’ésser humà. Va passar el pitjor que es pugui imaginar. I més, perquè farà curt. Follies col·lectives i baixeses individuals d’una crueltat esfereïdora. Es va matar en nom de la revolució, de la religió, dels nous ordres feixistes de dretes, dels inesperats totalitarismes d’esquerres, es va matar en nom de tot. I de res. Escolti’m, un escarni a tots el valors humans. I enmig de tanta infàmia, les passions desaforades que una guerra civil provoca, triturant el poc sentit comú que ens pogués quedar. Sí, se’n van fer per tots cantons. Tant pel cantó dels meus com pel dels altres. I tant! No cregui que no en guardo memòria, ni que no me n’avergonyeixi.
Però, sap? No n’hi vull parlar gaire de tot això. [...] I, per l’altra, li seré ben clar: mai, encara avui, mai no he sentit la veu dels feixistes que varen governar Espanya durant quaranta anys gràcies a la sang d’aquella guerra demanant perdó per les seves responsabilitats en tantes massacres. Mai. Ni tampoc he sentit cap acte contrició als catòlics, ni cap revisió crítica als comunistes, ni als republicans d’un signe o de l’altre que foren protagonistes, sovint molt destacats, de malvestats increïbles.”

dijous, 15 de març del 2012

Revolutionary Road.- Richard Yates







Richard Yates
Revolutionary Road
Traducció de Josefina Caball
labutxaca - Proa, 2010



labutxaca diu:
Ambientada en l’aparentment feliç però opressiva dècada dels cinquanta,Revolutionary Road és un retrat commovedor d’un matrimoni que s’esforça en va per donar un sentit extraordinari a la seva vida.
Text de contraportada
Revolutionary Road explica la història de Frank i April Wheeler, una parella jove plena de vida i de futur que viu amb els seus dos fills en una caseta idíl·lica en un suburbi de Connecticut, a Nova Anglaterra. Ambientada en l’aparentment feliç però opressiva dècada dels cinquanta, Revolutionary Road és un retrat commovedor d’un matrimoni que s’esforça en va per donar un sentit extraordinari a la seva vida. Richard Yates descriu amb una claredat enlluernadora les interioritats de l’ànima. Guiats per ell, descendim fins al fons de nosaltres mateixos i ens encarem amb la nostra humanitat.
L’adaptació cinematogràfica de Revolutionary Road, amb què Sam Mendes ha donat a conèixer al gran públic una novel·la que des de fa mig segle és una obra de culte als Estats Units.

Els somnis i la realitat. 

Sempre he pensat que els americans d'USA són un gent molt rara. 

El somni americà es converteix en la lluita per aconseguir un treball a la ciutat, una esposa que permeti generar descendència, una caseta als afores per poder criar als fills, una estructura familiar que no va més enllà de la criança, una facilitat d'accés a la destrucció tremenda...

Les relacions personals estan basades generalment en la psicoanàlisi (almenys sempre hi ha algun element amb problemes de salut mental), unes ciutats de grans gratacels (però per viure es construeixen casetes de fusta amb jardí), veïns que es demanen i fan favors (però sense mantenir una veritable amistat)...

Revolutionary Road està escrita a finals dels cinquanta. Hem vist moltes pel·lícules d'aquesta època: feliç, opresiva, post-bèl·lica, expansiva... Però la història que explica segueix sent actual: dos joves que es fan majors, unes obligacions que aparquen els somnis, un "respecte" a la vida que coqueteja amb la mort...

Què poc que m'agraden els americans...

El llibre, però, està ben explicat, té tensió dramàtica, el final és coherent i dur... 
La traducció és bona.
I és un llibre que es pot llegir en l'autobús (i les edicions de labutxaca ho faciliten).

Va ser el regal d'un bon company. Gràcies.

dilluns, 12 de març del 2012

Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m'invento i les coses que he somiat. ANNA ROIG

Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m'invento i les coses que he somiat
ANNA ROIG
Il·lustrat per Clara-Tanit Arqué
Columna, 2012

Text de contraportada
“M’agrada explicar-me la meva vida: n’agafo trossos de veritat, els deformo, els disfresso, els barrejo, els desplaço en el temps i l’espai, els amplio, els encongeixo... Com un mag, transformo la meva vida en la vida d’algú altre, així es fa més fàcil d’explicar”.
Això és el que fa l’Anna Roig quan fa cançons: agafar trossos de la seva vida real i transformar-los en una història, una reflexió, un desig, un acudit... I arriba a transformar tant aquests trossos que, de vegades, fins i tot alguns deixen de tenir cap tipus de similitud amb la realitat de la qual els ha tret.
En aquest llibre cohabiten petits textos ben diferents. Alguns volien ser cançó però no han arribat a ser-ho, d’altres han estat creats expressament per ser dins un llibre i ser llegits, i n’hi ha un, només un, que ha estat transformat en cançó expressament per a l’ocasió!
I per il·lustrar aquests trossos de veritat que l’Anna pensa, s’inventa o somia, qui millor que la Clara-Tanit –gran experta a traduir en imatges l’univers de l’Anna, després d’haver il·lustrat i creat l’estètica dels dos discos de l’Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien–, que n’ha fet una reinterpretació personal.

Un bombonet de pensaments, somnis, contes, pomes,  una cançó... dolç de llegir i d'escoltar, amb unes il·lustracions que s'hi adapten d'allò més.

dos bocins:

Ha descobert el meu secret.
M'ha mirat i m'ha dit: papallona!

Com ho ha sabut?
Com ha sabut que tinc ales?

Potser perquè ell té la màgia i la llum del sol a la
     mirada.
Potser perquè ell un dia va ser flor i jo el rondava.


És difícil saber en quants somnis he estat,
però de tots els coixins
que he trepitjat de puntetes, petitona, a mitja nit,
el que he preferit
ha estat aquell on resposa el teu cap,

quan m'has deixat actuar
en alguna escena dels teus somnis.

I estan a prop, ben a prop,
de la capçalera del teu llit
he pogut ser, per uns instants,
la gran estrella de les teves nits.


Us deixo el vídeoclip de la seva cançó del bigoti vermell!



Aix, és que aquesta noia m'encanta!!!


EL SUNSET LIMITED. Cormac McCarthy.

El Sunset Limited
Cormac McCarthy.
Mondadori Ed.
96 pàg.
Trad. de Luís Murillo Fort.

Vale, he de reconèixer que no puc ser parcial amb en McCarthy perquè és un dels 4 o 5 escriptors meus preferits, i que tot i que aquest "relat" és una anomalia dins la seva obra (perquè en certa manera és una obra de teatre...) o una "obra menor" donada la seva extensió, haig de dir, i molt content, que és, però, un McCarthy de primera!!!

Si heu llegit coses d'en McCarthy ja sabreu que no és un autor fàcil ni còmode. Aquí tampoc.
És dur i sec com sempre.
En aquest relat només hi ha dos personatges dins una cuina. Enrraonant. Tot el relat és un diàleg.
Un home negre ("NEGRO") que acaba de salvar d'un suïcidi a un altre ("BLANCO") impedint-li que es tirés a la via quan passava el SUNSET, del títol...

És una conversa al voltant de la fè i la creença en un Déu superior. El negre sempre donant arguments i el blanc resistint-se. També podria ser com una espècie de combat entre la raó i els sentiments...
Té una lectura (suposo que als USA sobretot) que és el negre (ex-presidiari) el salvador i el blanc (professor universitari) el que escolta des d'una posició de rendició...

"NEGRO: Bueno, profesor, y ahora ¿que hago con usted?
BLANCO: ¿Por qué habría de hacer nada?
NEGRO: Ya se lo he dicho, hombre. A mí que me registren. Esta mañana cuando he salido de aquí para ir al curro usted no entraba en mis planes. Y ya ve.
BLANCO: Eso no significa nada. Lo que sucede no necesariamente ha de tener otro significado..."

Sempre és un NEGRO-BLANCO-NEGRO-BLANCO...

M'estaria hores parlant de McCarthy perquè el trobo un autor superior; com una espècie de Shakespeare  del nostre temps amb les seves últimes obres ("No es país para viejos", "La carretera"...).  Sempre té un Tema (així en majúscula) i l'estil que sempre és molt sec i mínim; cosa que aquí al "Sunset Limited" s'anul·la en benefici de la força del diàleg...

[Després em vaig enterar que l'HBO havia fet una pel·lícula d'aquest relat (No m'estranya perquè tenien ja la feina mig feta...)]

És molt curt. S'ha de llegir a poc a poc perquè fa pensar molt.
(Ideal per Clubs de Lectura!)
Però molt bò!

LAS CRÓNICAS DE LA SEÑORITA HEMPEL. Sarah Shun-lien Bynum

Las crónicas de la señorita Hempel
Sarah Shun-lien Bynum
Asteroide Ed.
261 pàg.
Trad. de Gabriela Bustelo.

Vàries històries del dia a dia d'una professora de llengua de setè.
A dins les aules i a fora, sobretot perquè ens porta a escenes i records de la seva infància i joventut...

Aconsegueix no ser el típic llibre de professora guapa dins una escola d'inadaptats i es converteix en una deliciosa història de professora amb sentiments. Suposo que perquè l'autora ensenya l'interior del personatge i també l'ensenya fora de les aules amb la familia o amb la parella.
"...Tenía una señora egoístona dentro que no quería ver crecer a ninguno de sus alumnos (...) pero, al mismo tiempo, era incapaz de imaginarlos sin ser lo que eran en ese preciso momento, es decir, tal y como ella los conocía. Si hubiera estado en sus manos, les habría dejado en secundaria para siempre."

Hi ha molt moments genials com quan van d'excursió a la platja amb la classe o quan el cap de departament li diu:
"-Tú no eres profesora de lengua -la corrigió el señor Meacham-. ¡Enseñas a tus alumnos a leer, a escribir y a pensar con sentido crítico!"
O quan parla de petita amb un desconegut per telèfon o quan explica que els professors van cada divendres a fer copes a un pub prop de l'escola...
I el final del llibre també és molt macu en una escena on troba una antiga alumna anys després...

No m'atreviria a dir que és una novel·la excel·lent, li posaria un 8 o un 8'5, però et deixa un molt bon regust, i dies després encara la recordes amb agradat, cosa que suposo que és bon senyal...

dijous, 8 de març del 2012

Refráns de la llengua catalana.- Ramón Font

REFRÁNS  DE LA  LLENGUA CATALANA
Aplegats, anotats y comentats per Don Ramón Font 
Estampa de  fills de Jaume Jepús. 1900


Aquest llibret tan curiós i divertit és una edició facsímil de la recopilació original del 1900. I és també el regal de l’amic elPac per allò del Concurset de ca nostra .

És interessant perquè, a més de la gràcia sentenciosa i contundent dels refranys, queda palès com era la societat de fa més d’un segle i com ha canviat la mentalitat (tot i que en allò essencial seguim pràcticament igual). Moltes de les sentències aplegades, avui es considerarien políticament incorrectes, però cal dir que conserven la força expressiva, la mirada fresca, directa i sarcàstica -a voltes cruel- d’una societat encara força arrelada al món rural tradicional i molt lligada al catolicisme imperant. El que s'anomena cultura popular.

S’han respectat la grafia i el lèxic pre Pompeu Fabra, cosa que encara li dóna més valor històric i lingüístic, a banda de l'antropològic.
Una delícia!

Us deixo unes quantes perles:

-         Diners y bojería, no’s poden amagar.
-         Avesát á no menjar, se morí l’ase.
-         Hi ha ulls que s’enamoran de lleganyes.
-         Valen més molts pochs, que pochs molts.
-         Los vells tots se moren, pró de jove no’n queda cap.
-         Músich pagat, no fa bon só.
-         Ni tan hermosa que mate, ni tan lletja que espante.
-         Sempre se trenca la corda per la part més flaca.
-         Vista llarga y llengua curta.
-         Per ser bona la truita, ha de tenir cuatre efes: fresca, franca, fregida y del Freser.
-         Per ser un mal casat, val més quedarse fadrí.
-         Lo mercader á la plassa y lo menestral á casa.
-         Déu té un bastó, qui pega y no fa remor.
-         Dona que parla llatí, no la vull jo per mí.
-         Lo bou tira l’arada, més no de bona gana.
-         Lo badall no pot mentir, fam ó són ó ser ruhí.
-         Moren lo rey y lo papa y lo frare de la Trapa.
-         Quan no hi ha pels camps, no hi ha pels sants.
-         Los malalts fan viure als metges.
-         Bossa vuida, fa mal só.
-         Qui oli menja, los dits se’n unta.
-          La crosseta dels avis, sosté la casa.

Nunila López Salamero i Myriam Cameros Sierra.- CUENTOS PARA ANTES DE DESPERTAR












Cuentos para antes de despertar
Nunila López Salamero i Myriam Cameros Sierra
Planeta, 2012










Ja vam parlar cals orfes del primer llibre d'aquestes noies el 25 de novembre de 2011. Un gran llibre i unes pàgines molt recomanables per les seues paraules i unes il·lustracions molt boniques...


Nunila i Myriam tornen ara amb un recull de contes (i d'altres reflexions), igualment ben dibuixats, molt adients per al 8 de març, i per a la resta de l'any (això no cal dir-ho): històries de superació, d'il·lusió, de l'alba d'un nou món que tinga en compte els débils, els diferents, els oblidats (és a dir, els que no compten per als mercats)...


Volia copiar algun tros del llibre, de debò, però no puc: quan el vegeu en una llibreria, fullegeu-lo i ja em direu si no us el portaríeu a casa...


Però per a impacients, ens regalen un dels contes, "Los colores".


feliç 8 de març!

dimecres, 7 de març del 2012

Nada que temer.- Julian Barnes


Nada que temer
Julian Barnes
Trad.: Jaime ZulaiKa
Anagrama


Un llibre, com quasi tots els del Barnes, original, interessantíssim, ben escrit... i moltes més coses.

És com una autobiografia, però centrada només en tres temes fonamentals: les creences en l'existència de déu i d'allò que hi ha darrere del nostre final, de la nostra existència com a éssers mortals, la mort i la literatura.
Parla, sobretot, d'un avanpassat escriptor, de la seua família, principalment dels pares i, per damunt de tots, del seu germà filòsof que li fa de contrapunt.

I, per damunt d'una escriptura impecable com sempre, l'humor i la ironia per a tractar aquests temes que, en principi, ens semblen massa seriosos. Hi pensarem, però també somriurem!

Bon aniversari / Dia de la dona treballadora

Amigues i amics, òrfenes i orfes, amb aquests quadres del Picasso vull fer dues coses:


1aAmb la mateixa passió que sent per la música i la literatura, us desitge molts anys de vida. Felicitacions!






2a: Celebrar demà 8 de març, que necessitem més que mai, reivindicar-ho tot.

HELEN HESSEL, la mujer que amó a Jules y a Jim


Helen Hessel, la mujer que amó a Jules y a Jim
MARI-FRANÇOISE PETEUIL
Aguilar, 2012
Traducció al castellà: Alícia Martorell

Contraportada
Pintora, periodista, escritora, musa, feminista, resistente, traductora o filósofa… No es fácil reducirla a una sola identidad. Helen Hessel encauzó su vida haciendo gala de una fuerza y una audacia insólitas. Se casó dos veces con el escritor judío-alemán Fran Hessel (Jules), amigo íntimo de Walter Benjamin, y se divorció otras dos, y con él tuvo dos hijos: Ulrich y Stéphane. Mantuvo una relación extramarital con el también escritor Henri-Pierre Roché (Jim), un amor loco que se prolongó durante quince años.
La existencia de Helen se construye en función de rupturas, desviaciones y compromisos. Peligrosa, provocadora, insoportable, vital, abandonó a su familia, fue granjera, construyó una casa en el Báltico, convirtió su casa de París en un bastión de la intelectualidad alemana, viajó sola a Berlín para rescatar a su ex marido de la muerte y junto a Aldoux Huxley hizo un llamamiento a las mujeres alemanas para que abandonaran el país.
Marie-Françoise Peteuil construye, gracias a una excelsa documentación y al valioso testimonio de su hijo, Stéphane Hessel, autor de ¡Indignaos!, la trayectoria vital de una mujer excepcional que amó hasta la locura y que por encima de todo fue siempre fiel a ella misma.
Helen Hessel es el álter ego del personaje de Catherine de la clásica película de Truffaut Jules y Jim.



Una biografia extraordinària d'una dona extraordinària, el llibre repassa tota la seva vida, focalitzant-se molt en la relació triangular que va tenir amb el seu marit Franz Hessel i l'amic d'aquest, Pierre Roché, que més tard escriuria el llibre "Jules et Jim" que Truffaut portaria a la gran pantalla. Una dona increïble que es va relacionar amb grans artistes i escriptors, tal i com diu l'autora:

" La vida de Helen fue mucho más allá de esta historia de amor a tres bandas y de este personaje de mujer enamorada, aunque es verdad que se entregó a ella totalmente durante muchos años.
La fuerza de Helen y su riqueza consistió en situarse toda su vida muy cerca de la creación...
... con el paso de los años esta atmosfera de creatividad le resultó tan necesaria como el aire que respiraba. En ella encontraba toda esta fuerza que le permitió resisitir a las pruebas que vivía.
...
Helen estaba entre ellos porqué no podía estar en otro lugar, recibía de ellos la energía que le resultaba necesaria, que les devolvía probablemente con su labia y presencia...
...
Helen no fué la más bella, ni la mas inteligente, ni la más heroica de las mujeres de su época. Sin embargo, quizá fué una de las más intensas, vitales y exigentes, y sobretodo supo encontrar el lugar en el que podía dejarse impregnar por las corrientes más fuertes: los pintores fauvistas de su juventud, los poetas, los filósofos y escritores de ciudades, luego los dadas y los surrealistas, los fotógrafos, escultores, cineastas."

Durant la seva joventut a Alemanya es va relacionar amb Rilke, Benjamin, Thomas Mann, més tard a  París amb Man Ray, Max Ernst, Brancusi, Picabia, Marcel Duchamp, Demaria, Aldous Huxley, Laurencin, Lee Miller...

Fou una dona que ho visqué tot molt intensament, tot i sobretot l'amor, tant intensament que resultava tortuós, portava els sentiments als extrems i permanentment intentava cridar l'atenció. Sorprèn en canvi el seu paper discret durant la II GM  formant part fins i tot de la resistència francesa.

Dina Vierny diu d'ella:
"Helen era un personaje, un poema de mujer...
...le encantaba reír y que la hicíeran reír...
Su discurso no era feminista...era un discurso de libertad. Había comprendido enseguida que no importaba el lugar en el que estuviéramos, en família o en otro lugar, siempre quedaba un espacio de libertad..."

Als 10 anys de la seva mort es va publicar el seu Diari, que encara avui dia és un document de culte que genera autèntiques passions, en aquesta biografia n'han copiat petits fragments, i realment sorprèn la naturalitat en què escriu situacions i sentiments.

Va viure 96 anys, i sembla que fins l'últim dia intentant controlar-ho absolutament tot.


dilluns, 5 de març del 2012

2

Felicitats Orfes!!!!!!!!!!!!!!!!!


Gràcies a totes i tots per tantes coses:
Isabel, Miu, Sicoris, Imma C., Eulàlia, Eduard F., Cavaliere, Pac...
I a tothom que deixa comentaris i consells!

Primer vosaltres!!!
Després ja vénen els llibres i les lectures!!!

Felicitats i no us rendiu!!