divendres, 16 de març de 2012

Memòria d'uns ulls pintats
Lluís Llach
Empúries


Reconec que no puc ser de cap manera imparcial a l’hora de parlar d’aquest home. Ha estat per a mi un referent en la música fins al seu final com a cantant. He seguit la seua trajectòria quasibé des que va començar, he anat a tots els concerts als quals m'hi he pogut acostar, he tingut el privilegi d’estar en converses amb ell en casa d’un amic comú (per cert en el poble de Montserrat d’ací, al costat del meu)...

Per tant, seré molt parcial, però m’ha paregut una molt bona novel·la, impactant, dura i trista, però alhora preciosa: per com està  contada, amb la poesia de la qual el Llach ha fet des de sempre bandera, però sobretot per les històries (i ho dic en plural perquè n’hi ha dues que t’aborronen i et colpegen el cor i el cervell).

Un director de cinema fa les gravacions de les converses (monòlegs) d’un vell de vuitanta i escaig d’anys per tal que li parle dels anys de la República, de la Guerra i de la postguerra, per utilitzar-les per a fer una pel·lícula. Aquest home, ja cansat de tot i fastiguejat de tot, havent perdut l’esperança (qualsevol) essent molt jove, farà els monòlegs que són els capítols de la novel·la: hi conta la seua vida personal però també la reconstrucció de la lluita obrera i social en la Barceloneta dels anys 30 i l’esclat i conseqüències de la Guerra i de la victòria del feixisme.
Ens contarà coses d’aquella Barcelona, d’aquella societat, de les aberracions que es cometeren (per part dels dos bàndols), dels bombardejos sobre la ciutat i el viure quotidià de la gent... i després, la Gran Guerra Incivil; i les desil·lusions, desesperances i sense horitzó de més d’una generació. I per damunt de tot aquesta inhumanitat i sordidesa, surarà la seua història d’amor (amb l’emblema del llibre del Llull Amic Amat). Dues històries que ens colpiran, i molt sovint (massa) ens faran plorar i plorar.  Com tots sabem la Història des del bàndol dels pobres va acabar malament (i per a alguns encara no s’han cicatritzat les ferides ni el bàndol guanyador les vol cicatritzar), però l’altra història, la personal, acabarà encara pitjor (com la vida).

De veritat, no us la podeu perdre (no us deixarà pas indiferents).

“En tot cas i definitivament, la joventut deixà de ser-nos un refugi. Els nostres sensibles diapasons vibraven amb tant d’estrèpit pels embats d’aquelles aberracions que hi havia moments que ens semblava quedar a pit obert, despullats, a mercè de totes les misèries i dolors que pot engendrar i percebre l’ésser humà.
Era de nit, sentia la mare respirar fondo al seu llit, quasi sorollosament, mentre la meva esquena gaudia de la lleugera escalfor que arribava del cos del meu company, que sempre semblava dormir en un paradís de calmes i silencis. Només l’escalfor em deia que ell era allà. Eren uns moments plàcids, just quan els pensaments truquen a les portes dels somnis. Però de cop sonaren les sirenes d’alarma avisant que seríem bombardejats. Esverats, ens malvestírem per sortir corrents cap al refugi, que no quedava gaire lluny. Tot ens venia de nou perquè aquell era el primer bombardeig que els avions italians feien de nit. Els moviments eren matussers, quasi còmics.”

“Aquells ulls foren per a nosaltres un primer anunci dels molts disbarats que es van cometre durant la Guerra Civil. Injustícies assassinats, tot un reguitzell d’inhumanitats que es van desfermar i van fer surar a la superfície la part més abjecta de l’ésser humà. Va passar el pitjor que es pugui imaginar. I més, perquè farà curt. Follies col·lectives i baixeses individuals d’una crueltat esfereïdora. Es va matar en nom de la revolució, de la religió, dels nous ordres feixistes de dretes, dels inesperats totalitarismes d’esquerres, es va matar en nom de tot. I de res. Escolti’m, un escarni a tots el valors humans. I enmig de tanta infàmia, les passions desaforades que una guerra civil provoca, triturant el poc sentit comú que ens pogués quedar. Sí, se’n van fer per tots cantons. Tant pel cantó dels meus com pel dels altres. I tant! No cregui que no en guardo memòria, ni que no me n’avergonyeixi.
Però, sap? No n’hi vull parlar gaire de tot això. [...] I, per l’altra, li seré ben clar: mai, encara avui, mai no he sentit la veu dels feixistes que varen governar Espanya durant quaranta anys gràcies a la sang d’aquella guerra demanant perdó per les seves responsabilitats en tantes massacres. Mai. Ni tampoc he sentit cap acte contrició als catòlics, ni cap revisió crítica als comunistes, ni als republicans d’un signe o de l’altre que foren protagonistes, sovint molt destacats, de malvestats increïbles.”

2 comentaris:

  1. Moltes gràcies elPac, necessitava una recomanació com aquesta!!! Serà un molt bon regal de sant Jordi!!

    ResponElimina
  2. ElPac, tenies raó, és un llibre impactant de principi a fi...
    Particularment, al principi hi vaig trobar un excés de paraules, però després m'hi vaig avesar... Però està molt ben explicat, transmet emoció, molta....

    Gràcies per la recomanació!

    ResponElimina