dimecres, 28 de març de 2012

Dos inglesas y el amor (Deux Anglaises et le Continent). 1956. Autor: Henri Pierre ROCHÉ (Fragmentos)


Henri Pierre ROCHÉ
Dos inglesas y el amor 
(Deux Anglaises et le Continent). 1956
Editorial Libros del Asteroide
Traductor Carlos Manzano

FRAGMENTS












"Carta de Muriel a Claude

9 de junio de 1901

Yo creo que para cada mujer se creó un hombre que es su esposo. Pueden existir varios hombres con los que podría tener una vida apacible, útil e incluso agradable, pero sólo hay uno que sea el esposo perfecto.
Puede que muera, puede que no llegue a conocerlo nunca, puede estar casado con otra. Entonces más vale que esa mujer no se case.
Para cada hombre hay una mujer única, creada para él, que es su esposa.
Así pensamos, Anne y yo, desde nuestra infancia.
Por lo que a mí respecta, probablemente no me casaré, porque tengo ante mí una tarea que sola llevaré a cabo mejor, si Dios me hiciera conocer a mi hombre, me casaría con él.

Muriel

(…)

Carta de Muriel a Claude

Este papel es tu piel, esta tinta es mi sangre, aprieto fuerte para que entre.
Sigo corriendo en pos del amor intangible. Estoy agotada, vacía, y de repente vuelo por encima de las miserias.
Tu me dijiste: “No tengas miedo de amar”

(…)

Cartas de Muriel (en la isla) a Claude (en Paris).

1 de mayo de 1909. Por la noche.

Estoy separada de mi vida antigua, sin nada nuevo en lo que apoyarme y yo refluyo hacia ella. Leo mi Biblia.
No somos de la misma tribu. No nos inculcaron las mismas ceremonias.

7 de mayo de 1909

Hemos tenido un incendio en nuestro gran sótano: cajas de embalaje, sacos de viruta.
Estaba yo sola, en el primer piso. He notado el olor. Por el tragaluz he visto color rojo. He mandado a Tommy al pueblo en bicicleta a buscar socorro y he luchado contra el fuego con mis medios: pijama y gorro empapados en la fuente y retorcidos, grandes gafas y manga de riego.

He abierto la puerta y he entrado en el sótano. Una corriente de aire. El fuego me ha visto, ha escupido llamas, se ha convertido en una nube de humo con lentejuelas y ha venido hacia mí. Yo me he dirigido a su encuentro, como un torero, al tiempo que lo picaba con mi chorro de agua. Me ha rodeado. El humo era caliente. He aspirado un poco. He sentido la muerte en el pecho. He gritado: “¡Mamá!”, y he tenido justo la fuerza para escapar con mis armas.

Fuera, presa de la tos, cegada, reducida a cero, he esperado sentada a que la casa ardiera o llegaran los bomberos. Ahí ha llegado uno, en mi bicicleta, con casco, con una máscara en un morral. La ha mojado, se la ha puesto, ha cogido la manguera, ha entrado en el sótano y lo ha apagado todo.
El fuego tiene tentáculos, como el amor. Te acaricia con sus volutas de humo y te derriba.
Nosotros no teníamos máscaras en la cama.

2 de agosto de 1909

Por una semana soy matrona del orfanato, en el que trabajé, no lejos de ti, hace siete años.
He obtenido mi primer diploma de ayudante de cirugía. Me gustaría que sirviera. Aquí tienes una foto mía con la ropa de trabajo.

Hoy a tus pies les costaría abandonar París y a los míos Londres.

Soy tu gran Norte.
Tú eres mi Continente.
Estamos distantes.
Ya no me gusta París. ¿Cómo iba a poder vivir allí? ”

7 comentaris:

  1. Gràcies Eduard!
    Després d'haver llegit la biografia de la Helen Hessel, amant del Roché, necessito agafar distància per tornar-me a endinsar a les tortuositat de la ment d'aquest home!

    per cert, és tortuós aquest llibre?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola miu,
      al contrari. És un llibre deliciós, ple de prosa poètica. En el fons és un llarg epistolari, i diari privat, entre dues germanes angleses i un noi francés.
      És de lluny molt més dens, profund i artistic que l´adaptació que va fer Truffaut al seu dia.
      Per a mi: una obra mestra.
      I gràcies a tu miu.

      Elimina
    2. Gràcies Eduard!, doncs a la llista!

      Elimina
  2. El tinc pendent des de fa molts anys!
    Haviam si amb aquesta entrada, el subconscient actua i me l'acabo comprant!!!

    T!

    ResponElimina
  3. Com necessitava llibres d'estimar-se, em va semblar oportú.
    Però no és d'estimar-se. És un llibre de prejudicis. D'esquemes, socials i religiosos. De trobades i desacords. De pors, mandres, gosadies i pèrdues de vista (reals i metafòriques).
    És cert que és dens. A estones, quasi pesat. Però no ha d'envejar res a les confidències dels amics que t'expliquen els seus amors, als quals veus enamorar-se, patir, lliurar-se... i seguir amb les seues vides.
    No em referia a açò quan cercava llibres d'estimar-se, però mola.

    ResponElimina
  4. Un dia passejant pel mercat de Sant antoni em vaig trobar a les mans aquest llibre, la persona que m'acompanyava, davant del meu impuls, em va preguntar si hi tenia un interès molt gran i li vaig dir que sí, que a més a més de la ressenya de l'Eduard, tenia moltes ganes de llegir a Roché després d'haver llegit la biografia de la Helen Hessel, la seva amant durant un temps i inspiradora de Jules et Jim.

    Va poc vaig tenir la sort de veure la peli de Truffaut al cinema, que tot i que com la majoria de pelis, es queda curta al costat del llibre reflexa fidelment el seu esperit.

    M'ha agradat molt, el xoc entre les diferents maneres d'entendre l'amor i el sexe entre la tradició anglesa i la francesa, el pes de la religió, els ritmes diferents d'enamorar-se i d'estimar-se, l'amistat, el respecte, la gelosia ben portada...

    És una història plena de joventut, iniciàtica pràcticament, però escrita pel seu protagonista gairebé al final de la seva vida, per tant no amb la passió fogosa de l'instant, sinó amb la passió madurada durant tota una vida...

    El fet que la història s'expliqui a la perfecció sense narrador, només amb els diaris i els cartes dels tres protagonistes, demostra la grandesa de l'obra.

    és una llàstima que Jules et Jim no es pugui trobar, per continuar la lectura Rocheriana...

    ResponElimina