dilluns, 16 de juny del 2014

GERMÀ GRAN. Lionel Shriver


Germà Gran
Lionel Shriver
L'altra ed.
2014
393 pàg.
Traducció de Carles Miró i Núria Parés




Lionel Shriver (nascuda el 1957), és juntament amb A.M. Homes, Jonathan Lethem (ull!! al seu últim títol traduït) o George Saunders, per exemple, dels autors que millor han retratat aquest món nord-americà contemporani i happy-costumbrista on encegadorament brilla una primera capa de felicitat i confiança però on si rasques una mica de seguida hi veiem amagats uns móns interiors turbulents i de malsons.
A més, són autors que sempre a les seves històries fan servir elements de la cultura popular.

A "Germà gran", Shriver (que abans ja ho havia petat molt fort amb l'explosiva "Tenemos que hablar de Kevin") ens presenta ara un altre nucli familiar a punt d'explotar -mai millor dit- quan a la casa s'hi afegeix el germà de la mare que arriba amb una obesitat mòrbida de 174 quilos que dinamita la convivència familiar perquè s'emporta a viure la germana a un motel on començaran un estricte règim. A més hi ha 2 fills del pare que són d'una relació anterior, el pare de la mare havia sigut una estrella de televisió dels anys 70' i 80'...

Shriver és experta, i aquí ho torna a demostrar, quan col·loca la tensió narrativa al nucli espaial de les families: la cuina i l'habitació dels pares. En aquests dos llocs hi passa tot. Aquestes grans cuines americanes permeten posar-hi tots els personatges dins i que en aquestes escenes es vagi desenvolupant la tensió i l'argument; igual que a l'habitació conjugal hi ha els decisius diàlegs del matrimoni. Molt bo el personatge de la mare triomfadora en contraposició a l'estricte pare vegetarià i ebanista.

La segona part de la història (encara més bona) que la primera és quan la protagonista s'emporta al germà cap a un motel i l'obliga a fer un dur règim tot i l'opinió contrària del marit que hi està en contra.
Dos personatges i un tercer per oposició. El triangle per on pivota tota la història (+ els 2 fills del matrimoni, que actuen com adjectius a la frase...)


Però, ep!!!
Quan et penses que ja està tot encarrilat, a 12 pàgines pel final, Lionel Shriver li dóna un cop de volant al relat i tot el que teníem fins ara es transforma en una altra dimensió, formalment postmoderna, que transforma el sentit d'aquesta novel·la i deixa al lector en estat d'astorament i permanent tristesa...


Perdoneu-me la frase perquè és fàcil el joc de paraules:
GRAN GRAN novel·la!!!!


divendres, 13 de juny del 2014

Espiritu festivo - Robertson Davies

Robertson Davies
Espíritu Festivo
Traducció de Concha Cardeñoso
Libros del Asteroide, 2013

El Sr. Davies va ser degà del Massey College de la Universitat de Toronto durant 18 anys, des del 1963. Cada any al sopar de Nadal explicava una història de fantasmes, per donar més "pedigree" al College del que fou el primer degà. Tothom sap que si en un edifici no hi ha fantasmes és que no és prou important, a partir del primer any, doncs, comença a dotar de prestigi fantasmagòric un edifici nou que tal i com queda palès en la seqüència dels 18 contes, va agafant solera amb els anys. 

Des de la primera història es desprèn el gran sentit de l'humor i ironia de l'autor, està clar que estan escrites per provocar somriures i rialles, però amb un toc d'elegància i procurant sempre que en la mesura del possible siguin històries versemblants, fins allà on cada un es deixi portar, és clar.  Així veiem com pels volts de Nadal hi apareixen personatges tan importants com tres reis d'Anglaterra, el propi dimoni, un curiós Dickens, Ibsen, Einstein, Khrusxov, un gat que "frankensteineja", una taula que parla, el "pare" del Canadà, sants que van deixar de ser-ho i que no saben on amagar-se... un reguitzell de fantasmes que coneixent el bon talant del degà se li van apareixent, i així ho pot compartir amb els seus col·legues durant el sopar de Nada. Imagino que deuria ser el moment més esperat de la vetllada.

Un consell, no us les llegiu totes de cop, perquè són com els polvorons, boníssims però massa quantitat embafa,  està clar que no foren escrites pensant en què després les publicarien totes juntes, cosa que l'autor ni es deuria imaginar. A mi de moment m'han obert unes ganes immenses de continuar llegint al Sr. Davies. 

diumenge, 8 de juny del 2014

Sendas de Oku.- Matsúo Basho





Matsúo Basho
Sendas de Oku
Edició d'Octavio Paz i Eikichi Hayashiya
Atalanta, 2014
(fitxa i primeres planes)



Se va la primavera,
quejas de pájaros, lágrimas
en los ojos de los peces.
(pàg. 65)

El dolor del segle, encara que sigui solament mig, es mitiga quan arriba la família-família. Aquest any ha arribat i m'ha convidat a viatjar. Pel Japó. Acompanyant un senyor que va ser poeta al segle XVII a fer-se un volt per l'illa, des d'Edo fins a Futami, a l'inrevés que els rellotges, passant per Fukushima, la desembocadura del Mogami, per Komatsu i Nagashima, entre temples, muntanyes, capvespres i amics també poetes.
[...] Para viajar debería bastarnos sólo con nuestro cuerpo; pero las noches reclaman un abrigo; la lluvia, una capa; el baño, un traje limpio; el pensamiento, tinta y pinceles. Y los regalos que no se pueden rehusar... Las dádivas estorban a los viajeros.(pàg. 66)


Sis mesos de viatge després d'altres viatges: 
"La idea de la luna en la isla de Matsushima llenaba todas mis horas."(pàg. 62)
Cedeix la seva casa, penja d'un dels pilars un poema de vuit estrofes i espera el dia de la sortida.

 

Camina amb un amic, i una inscripció al seu barret de palla diu "En som dos". De vegades escriuen junts aquests enfilalls de poemes dels certàmens galants. També escriuen amb uns altres. A l'última etapa del viatge, l'amic s'avança. Basho visita a un amic entranyable, que doblega la faldilla del seu quimono i camina amb ell, content de ser el seu guia, per veure la lluna plena al port de Tsuruga.

Hoy el rocío
borrará lo escrito
en mi sombrero.
(pàg. 156)

Basho, 1644 - 1694 (aquest acudit pervers no l'han copsat les meves noies familiars).

No és un llibre de poesia. És la crònica d'un viatge poètic.

Octavio Paz i Eikichi tradueixen. I editen. Comenten i anoten. Arodoneixen. Completen? Apropen. 

Magnífica la introducció a la poesia del haikú i molt aclaridores les notes al text.
El poema dice todo sobre este paisaje. Si añado algo más sería como añadir otro dedo a la mano.(pàg. 160)

dissabte, 7 de juny del 2014

A la platja de Chesil.- Ian McEwan






Ian McEwan
A la platja de Chesil
Traducció d'Albert Torrescasana
La butxaca -low cost- 2014



Diu la contraportada:
L'Edward i la Florence s'acaben de casar. De fet, s'han casat aquest matí mateix i ara tot just estan sopant a l'hotel on passaran la seva nit de noces, allà, als peus de la platja de Chesil. Som a principis dels anys seixanta i per ells tot és desconegut, tots dos són verges i la nit, com la resta de vida que han promès passar plegats, s'obre davant d'ells plena de misteris, expectatives, pors, inseguretats...Amb l'estil angoixant i detallat a què McEwan ens té avesats, A la platja de Chesil assoleix una tensió dramàtica esplèndida. Construïda a partitr de la contraposició dels pensaments del nuvi i la núvia, dos personatges que s'enfronten a una nova vida, l'obra manté el pols des de la primera línia i fins al final, i deixa el lector amb la sensació que McEwan té un domini extraordinari de l'art d'explicar la vida a partir dels gestos mai fets i les paraules no dites.
Del senyor Ian McEwan ja coneixem Solar perquè ens el va presentar Toni.
I ens va avisar que és un d'aquests autors que t'agraden molt o no et diuen res.
A Will Schwalbe, l'autor d'El club de lectura del final de la teva vida, llegir A la platja de Chesil li va provocar no poder llegir cap altre llibre en uns dies, mentre es “recol·locava”.
És una novel·leta curta que distribueix en cinc capítols la incomunicació de dues persones que es troben, s'enamoren, es casen, inauguren la seva sexualitat i passen la resta de les seves vides.
Toni ens va explicar en ressenyar Solar el mestratge d'Ian McEwan per explicar i descriure el pensament dels personatges. Amb ocasió de les noces de l'Edward i la Florence, torna a disseccionar el caràcter i la psicologia de dues persones enormes, de vides complexes i grans expectatives per a les seves vides.
McEwan ens condueix a través del desacord dels protagonistes fins a una resolució pressentida des de l'inici: dos trens solament poden xocar si van per la mateixa via.
No sé si és un gran llibre, però mereix la pena dedicar-li una estona si no tens clar que en la teva parella es diu tot el que es pensa o la comunicació pot no servir per facilitar a l'altre/a la trobada.

divendres, 6 de juny del 2014

Quatre qüestions d'amor | Joan F. Mira


Quatre qüestions d'amor
Joan Francesc Mira
Editorial 3i4
València, 2014


Aquest llibre és una reedició del publicat el 1998. Diu Joan F. Mira al pròleg que "més de quinze anys després de publicades" ha tornat a llegir-les i "he tingut la sorpresa de comprovar que m'han agradat... més del que jo recordava".

D'antuvi diré que a mi m'han agradat molt. No per les històries en si, sinó per com ha barrejat els fons documentals (realitat) amb la matèria narrativa (ficció). M'explique: Mira ha partit d'uns documents històrics, que van del s. XIV al XX per a escriure els quatre relats: un comte processat per sodomia (vist per la viuda, abadessa d'un monestir); la història dels "ocupants d'un bellíssim sepulcre de marbre a València"; a la Ciutat de Mallorca del XVIII, la d'un tinent de dragons que es fuga amb una monja, i l'última, la d'uns amants barcelonins que es casen en la Lisboa de Salazar.
En tot moment, Mira ens dóna compte de quines són les fonts, fins i tot barreja les cites literals (llatí, castellà, portugués... dels documents en els que s'ha basat) amb el seu discurs narratiu (Hi ha moments en que dubtarem si tot el que diu està documentat o està afegint-ne de la seua pròpia collita). I en tot això rau, per a mi, el més interessant del llibre. I com ho ha ensamblat tot, d'una manera eficaç i bella.

Senyor Mira, ha estat un plaer.
3i4, gràcies per la reedició.

dijous, 5 de juny del 2014

John Banville, premi "Príncipe de Asturias"




John Banville, premi "Príncipe de Asturias de las letras 2014"

(En espera del Nobel, bé està.)

Entrades del nostre bloc de llibres del Banville:



Article a El País de Javier Aparicio Maydeu, John Banville, un relojero genial