dijous, 31 de maig del 2012
Muerte en verano.- Benjamin Black
Muerte en verano
Benjamin Black
Alfaguara, 2012
Tot el que vaig escriure sobre "El otro nombre de Laura" serviria per aquesta nova entrega de les aventures que li cauen a sobre al doctor Quirke, amb la col·laboració de l'inspector Hackett: Novel·la negra escrita per un perfeccionista, misteris, frases enlluernadores, intel·ligència, sentit de l'humor soterrat... En resum, un plaer.
I una addicció per a mi. Us recomane la saga sencera.
dilluns, 28 de maig del 2012
El tiempo es un canalla.- Jennifer Egan
Jennifer Egan
El tiempo es un canalla
Traducció de l'anglès de Carles Andreu
editorial minúscula (Tour de force, 1), 2011
Primeres planes
http://www.editorialminuscula.com/pdf/01_tf.pdf
editorial minúscula va inaugurar l'any passat la seva col·lecció "Tour de force" (segueixen sent uns llibres deliciosos, encara que la grandària ja no justifica el nom de l'editorial) amb aquesta novel·la, que li va fer guanyar a la seva autora el premi Pulitzer 2011.
La història es desenvolupa entre els anys 70 del segle XX i els anys 20 del segle XXI.
Música i drogues que no es veuen gairebé, però les saps.
Les de llavors, per les pel·lícules sobretot (no anem ara a confessar edats ni "escarceos" temeraris). Les noves, perquè les veiem venir.
Vides que no són gens estranyes, en general: joves que es converteixen en productors musicals d'èxit, actrius violades i oblidades que ressorgeixen després d'aventures amb dictadors famosos, publicistes com a muntanyes russes que pugen molt alt i baixen també molt, fills que avancen els pares en autopistes vitals dislocades en dependència de noves drogues com la comunicació (que no la interrelació)...
Fins aquí, res de nou, encara que molt ben contat.
"Alice graba todos los ensayos y prepara una cinta con lo mejor; entonces Bennie y Scotty van por los clubes intentando convencer a los jefes de que contraten a los Flaming dildos para un concierto. Nuestra gran esperanza es el Mab, naturalmente: los Mabuhay gardens, en Broadway, donde tocan todas las bandas de punk. Scotty espera en la furgoneta mientras Bennie negocia con los capullos de los clubes. Debemos tener cuidado con Scotty. En quinto, cuando su madre se marchó por primera vez, se pasó todo el día sentado en su jardín, mirando el sol. Se negó a ir al colegio o a entrar en casa. Su padre se sentó con él e intentó cubrirle los ojos, y después del colegio Jocelyn y yo fuimos y también nos sentamos junto a él, en el césped. Ahora Scotty al mirar siempre ve unas manchas grises. Él dice que le gustan; bueno, en realidad lo que dice es: "Yo considero que me realzan la vista." Los demás creemos que le recuerdan a su madre.
M'ha agradat molt del llibre:
- la forma d'entrellaçar les històries dels diferents personatges,
- la gosadia de predir un futur marcat per una comunicació exagerada que no desenvolupa realment la trobada interpersonal (d'altra banda res inesperat dins de la lògica dels nostres dies)...
- el capítol escrit en dispositives, una novel·leta en powerpoint (fins i tot t'obliga a llegir-ho amb el llibre girat 90 graus)...
diumenge, 27 de maig del 2012
dissabte, 26 de maig del 2012
Una història avorrida.- Anton Pàvlovitx Txékhov
Anton Pàvlovitx Txékhov
Una història avorrida. Dels apunts d'un home gran
Traducció del rus d'Àngels Llòria
editorial minúscula (Microclimes, 4), 2010
A la contraportada:
Una història avorrida recull les notes d’un dels personatges més entranyables de Txékhov: el vell professor de medicina i reconegut científic Nikolai Stepànovitx, que, víctima de l’insomni, ja no és capaç de copsar el sentit de la seva vida. Tot i que si mira enrere la veu «com una bella composició realitzada amb talent», no pot evitar que una malenconia silenciosa i gairebé imperceptible s’apropiï dels seus últims dies i el faci dubtar de la seva visió del món. Relat d’humor subtil en què el distanciament irònic i el dramatisme íntim s’imposen sobre qualsevol possibilitat de rebel·lió, aquest conte del 1889, que inicia l’etapa de maduresa de l’autor, és un mirall de l’univers txekhovià i de l’època. En paraules de Thomas Mann, «Una història avorrida, per mi la més preada d’entre les creacions de Txékhov, és una obra extraordinària i fascinant que, per la seva peculiar calma i tristesa, no té parangó en tota la literatura.»
Un apunt històric: va ser recomant (al seu estil: encomana "lecturina" i entusiasme) per Xavier Antich, a L'hora del lector (ho fa des del minut 49:00 del video) del 03/12/2010:
http://www.tv3.cat/videos/3248950/Ana-Maria-Matute-i-Eduardo-Mendoza
Aquesta entrada, a l'estil de l'amic Eduard F., amb sincer afecte:
[...]
A un noiet jove, que acaba d'arribar de províncies i que s'imagina que el temple de la ciència és veritablement un temple, aquesta portalada no li pot provocar una impressió saludable. De fet, en la història del pessimisme rus l'aspecte decadent dels edificis universitaris, els passadissos tenebrosos, el sutge de les parets, la falta de llum, l'aspecte deixat dels graons, els penjadors i els bancs ocupen un dels primers llocs entre el seguit de causes que hi predisposen. (p. 16)
[...]
Si us cal saber quin any algú va defensar la tesi, quan va començar a treballar, quan es va retirar o quan es va morir, aleshores demaneu-ho a la portentosa memòria d'aquest soldat i no només us en dirà l'any, el mes i el dia, sinó que també us explicarà els detalls que van envoltar un o un esdeveniment altre. Només qui estima és capaç de recorar així. (p. 18)
[...]
Un altre dels meus enemics és en mi mateix. Es tracta d'una varietat infinita de formes, fenòmens i lleis i d'una gran quantitat de pensaments propis i aliens que en depenen. En tot moment he de tenir l'habilitat de saber extreure d'aquesta enorme quantitat de material el més important i necessari, fer-ho al mateix ritme trepidant del discurs i ajustar els meus pensaments a una forma que resulti assequible a l'hidra i en desperti l'interès. (p. 24)
[...]
Mai he gaudit tant amb cap esport, joc o entreteniment com he gaudit fent classes. Només a les classes he pogut lliurar-me totalment a la passió i entendre que la inspiració no és només un invent dels poetes, sinó que existeix en realitat. I penso: Hèrcules mai no va sentir el dolç defalliment que jo experimentava després de cada classe ni després de la més sensacional de les seves proeses. (p. 25)
[...]
M'he tornat desmesuradament secer, exigent, irascible, poc amable i desconfiat. Fins i tot el que abans em donava peu a fer encara un joc de paraules més i a riure sense malícia, ara em provoca un sentiment llastimós. M'ha canviat fins i tot la lògica: abans tan sols menypreava els diners; ara, en canvi, detesto els rics més que els diners, com si fossin culpables; abans odiava la violència i l'arbitrarietat, ara odio la gent que utilitza la violència, com si fossin ells els únics culpables i no tots plegats, que ens sabem educar els uns als altres. (p. 61)
[...]
Mentre dura el solitari ens dediquem a resoldre diferents qüestions, sobretot les d'ordre superior, i val a dir que el que en surt més mal parat és allò que estimem més: la ciència. (p. 69)
[...]
En Mikhaïl Fiódorovitx maldiu, la Kàtia l'escolta, i cap dels dos no s'adona a quin profund abisme els arrossega lentament aquest entreteniment seu, a priomera vista innocent, que consisteix a reprovar els altres. No noten com, de forma gradual, una simple conversa es va transformant en burla i escarni, ni com tots dos comencen a permetre's fins i tot el recurs de la calúmnia. (p.73)
[...]
divendres, 25 de maig del 2012
El cielo a medio hacer.- Tomas Tranströmer
Tomas Tranströmer
El cielo a medio hacer
Traducció de Roberto Mascaró
Pròleg de Carlos Pardo
Nørdicalibros, 2011 (tercera reimpressió)
Una entrada brillant (i amb molts extres) al bloc de Xulio Ricardo Trigo sobre l'autor:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/206183
Primeres planes:
http://www.nordicalibros.com/upload/pdf23022011114106.pdf
(En catalá, les primeres planes de "La plaça salvatge", traduït per Carolina Moreno:
http://www.periferic.es/PDF%20Primers%20capitols/Poesia/Poesia%2010.pdf )
La fitxa del llibre a la web de l'editorial:
http://www.nordicalibros.com/ficha.php?id=63
Sobre l'edició:
Els llibres Nørdicalibros són agradables al tacte, còmodes de llegir, espaiosos i clars, amb un toc de disseny en la maquetació i composició alegre i amb classe, utilitza una tipografia molt encertada i llegible i no són especialment cars. Un gust estètic.
Sobre l'autor:
Traströmer és fred, clar, contundent. La seva trajectòria professional com a psicòleg de presons i hospitals li dóna un toc social a la seva poesia molt interessant. El seu afecte per la naturalesa proporciona a la seva poesia unes imatges poderoses. Podria haver estat polar, però escalfa els ànims.
Sobre la selecció de poemes:
No puc jutjar sobre el total de l'obra de Tranströmer, ja que és el primer que llegeixo. Quan acabes de llegir aquest llibre vols més, però.
Sobre aquest cel a mig fer:
És una bona forma de conèixer al Nobel 2011. Des de 1954 fins a 1996, Traströmer demostra la seva maduresa poètica, el seu coneixement del món, el seu gust pel mar, la seva memòria, el seu respecte a la vida...
Després de llegir-ho, m'he assabentat que Nørdicalibros ha publicat per separat l'última part d'aquesta selecció, "Visión de la memoria". A mi m'havia semblat senzillament genial. Una autobiografia curteta on explica com va descobrir la poesia, la consciència i la vida. Molt recomanable.
Un parell de pàgines:
dilluns, 21 de maig del 2012
PORQUE LA VIDA NO BASTA. Michael Damiano
Porque la vida no basta. Encuentros con Miquel Barceló
Michael Damiano
Anagrama Ed.
321 pàg.
Interessant relat real a partir de les converses i trobades que Michael Damiano, jove universitari americà ha tingut durant anys amb el famós pintor mallorquí sobre el seu treball i la seva vida.
L'autor ha tingut accés a totes les etapes creatives de l'artista i sobretot amb les persones que estaven amb Barceló a cada moment.
Mallorca, Barcelona, París, Nova York, Mali, la cúpula de la ONU...
S'expliquen èpoques que no es coneixien gaire i detalls i dades fins ara desconeguts.
Per exemple hi apareixen la mare i l'esposa de Barceló, a més de galeristes, marxants, col·leccionistes...
Narrativament funciona bé perquè no mitifica gaire el pintor i tot i ser bastant fragmentat es pot llegir quasi com una novel·la i es fa apte per tots els públics (siguin especialistes i aficionats al tema o no).
Michael Damiano
Anagrama Ed.
321 pàg.
Interessant relat real a partir de les converses i trobades que Michael Damiano, jove universitari americà ha tingut durant anys amb el famós pintor mallorquí sobre el seu treball i la seva vida.
L'autor ha tingut accés a totes les etapes creatives de l'artista i sobretot amb les persones que estaven amb Barceló a cada moment.
Mallorca, Barcelona, París, Nova York, Mali, la cúpula de la ONU...
S'expliquen èpoques que no es coneixien gaire i detalls i dades fins ara desconeguts.
Per exemple hi apareixen la mare i l'esposa de Barceló, a més de galeristes, marxants, col·leccionistes...
Narrativament funciona bé perquè no mitifica gaire el pintor i tot i ser bastant fragmentat es pot llegir quasi com una novel·la i es fa apte per tots els públics (siguin especialistes i aficionats al tema o no).
dissabte, 19 de maig del 2012
La analfabeta.- Agota Kristof
De l'autora de "Trilogia de Klaus i Lucas"...
Tengo cuatro años. La guerra acaba de empezar. Vivimos en un pueblecito que no tiene ni estación, ni electricidad, ni agua corriente, ni teléfono.
Mi padre es el único maestro del pueblo. Enseña en todos los cursos, desde el primero hasta el sexto. En la misma aula. La escuela está separada de nuestra casa sólo por el patio, y las ventanas del colegio dan al huerto de mi madre. Cuando me encaramo a la ventana más alta del comedor veo a toda la clase con mi padre delante, de pie, escribiendo en la pizarra negra.
El aula de mi padre huele a tiza, a tinta, a papel, a calma, a silencio, a nieve incluso en verano.
La gran cocina de mi madre huele a animal muerto, a carne cocida, a leche, a mermelada, a pan, a ropa húmeda, a pipí del bebé, a agitación, a ruido, al calor del verano... incluso en invierno.
Cuando el mal tiempo no nos permite jugar fuera, cuando el bebé grita más fuerte de lo habitual, cuando mi hermano y yo hacemos demasiado ruido y demasiados destrozos en la cocina, nuestra madre nos envía a nuestro padre para que nos imponga un "castigo".
Salimos de casa. Mi hermano se detiene delante del cobertizo en el que guardamos la leña:
-Yo prefiero quedarme aquí. Voy a cortar un poco de leña pequeña.
-Sí. Mamá se pondrá contenta.
Atravieso el patio, entro en la gran sala y me detengo cerca de la puerta. Bajo los ojos. Mi padre me dice:
-Acércate.
Me acerco y le digo a la oreja:
-Castigada... mamá...
-¿Nada más?
Me pregunta "nada más" porque a veces tengo que entregarle sin decirle nada una nota de mi madre, o debo pronunciar las palabras "médico" o "urgencia", o bien únicamente un número 38 o 40. Todo esto por culpa del bebé, que se pasa el día enfermo.
Le digo a mi padre:
-No. Nada más.
Me da un libro con imágenes:
-Ve y siéntate.
Voy al fondo de la clase, donde siempre hay lugares vacíos detrás de los mayores.
Fue así como, muy joven, por casualidad y sin apenas darme cuenta, contraje la incurable enfermedad de la lectura.
Cuando vamos de visita a casa de los parientes de mi madre, que viven en una ciudad cercana, en una casa que tiene luz y agua, mi abuelo me toma de la mano y, juntos, recorremos el vecindario.
El abuelo saca un diario del bolsillo de su levita y dice a los vecinos:
-¡Mirad! ¡Escuchad!
Y a mí me dice:
-¡Lee!
Y yo leo. Normalmente, sin errores, y tan rápido como me lo pida.
Dejando de lado este orgullo de abuelo, mi enfermedad de la lectura me traerá sobre todo reproches y desprecio:
"No hace nada. Se pasa el día leyendo."
"No sabe hacer nada más."
"Es la tarea más pasiva de todas."
"Perezosa."
Y, sobre todo, "Lee en vez de...".
¿En vez de qué?
"Hay miles de cosas más útiles, ¿no?"
Incluso ahora, por la mañana, cuando la casa se vacía y todos mis vecinos se van a trabajar, tengo un poco de cargo de conciencia por instalarme en la mesa de la cocina a leer los diarios durante horas en vez de... fregar los platos del día anterior, ir de compras, lavar y planchar la ropa, hacer mermeladas o pasteles...
Y, ¡sobre todo!, en vez de escribir.
Agota Kristof
La analfabeta
Trad.: Juli Peradejordi
Ed. Obelisco, 2006
Només (¿només?) 10 capítols com aquest primer (doncs 11 en total): una petita joia, mitja horeta d'un gaudiment difícil d'oblidar. Im-prescindible (en dues paraules).
{1}
Inicios
Leo. Es como una enfermedad. Leo todo lo que me cae en las manos, bajo los ojos: diarios, libros escolares, carteles, pedazos de papel encontrados por la calle, recetas de cocina, libros infantiles. Cualquier cosa impresa.Tengo cuatro años. La guerra acaba de empezar. Vivimos en un pueblecito que no tiene ni estación, ni electricidad, ni agua corriente, ni teléfono.
Mi padre es el único maestro del pueblo. Enseña en todos los cursos, desde el primero hasta el sexto. En la misma aula. La escuela está separada de nuestra casa sólo por el patio, y las ventanas del colegio dan al huerto de mi madre. Cuando me encaramo a la ventana más alta del comedor veo a toda la clase con mi padre delante, de pie, escribiendo en la pizarra negra.
El aula de mi padre huele a tiza, a tinta, a papel, a calma, a silencio, a nieve incluso en verano.
La gran cocina de mi madre huele a animal muerto, a carne cocida, a leche, a mermelada, a pan, a ropa húmeda, a pipí del bebé, a agitación, a ruido, al calor del verano... incluso en invierno.
Cuando el mal tiempo no nos permite jugar fuera, cuando el bebé grita más fuerte de lo habitual, cuando mi hermano y yo hacemos demasiado ruido y demasiados destrozos en la cocina, nuestra madre nos envía a nuestro padre para que nos imponga un "castigo".
Salimos de casa. Mi hermano se detiene delante del cobertizo en el que guardamos la leña:
-Yo prefiero quedarme aquí. Voy a cortar un poco de leña pequeña.
-Sí. Mamá se pondrá contenta.
Atravieso el patio, entro en la gran sala y me detengo cerca de la puerta. Bajo los ojos. Mi padre me dice:
-Acércate.
Me acerco y le digo a la oreja:
-Castigada... mamá...
-¿Nada más?
Me pregunta "nada más" porque a veces tengo que entregarle sin decirle nada una nota de mi madre, o debo pronunciar las palabras "médico" o "urgencia", o bien únicamente un número 38 o 40. Todo esto por culpa del bebé, que se pasa el día enfermo.
Le digo a mi padre:
-No. Nada más.
Me da un libro con imágenes:
-Ve y siéntate.
Voy al fondo de la clase, donde siempre hay lugares vacíos detrás de los mayores.
Fue así como, muy joven, por casualidad y sin apenas darme cuenta, contraje la incurable enfermedad de la lectura.
Cuando vamos de visita a casa de los parientes de mi madre, que viven en una ciudad cercana, en una casa que tiene luz y agua, mi abuelo me toma de la mano y, juntos, recorremos el vecindario.
El abuelo saca un diario del bolsillo de su levita y dice a los vecinos:
-¡Mirad! ¡Escuchad!
Y a mí me dice:
-¡Lee!
Y yo leo. Normalmente, sin errores, y tan rápido como me lo pida.
Dejando de lado este orgullo de abuelo, mi enfermedad de la lectura me traerá sobre todo reproches y desprecio:
"No hace nada. Se pasa el día leyendo."
"No sabe hacer nada más."
"Es la tarea más pasiva de todas."
"Perezosa."
Y, sobre todo, "Lee en vez de...".
¿En vez de qué?
"Hay miles de cosas más útiles, ¿no?"
Incluso ahora, por la mañana, cuando la casa se vacía y todos mis vecinos se van a trabajar, tengo un poco de cargo de conciencia por instalarme en la mesa de la cocina a leer los diarios durante horas en vez de... fregar los platos del día anterior, ir de compras, lavar y planchar la ropa, hacer mermeladas o pasteles...
Y, ¡sobre todo!, en vez de escribir.
Agota Kristof
La analfabeta
Trad.: Juli Peradejordi
Ed. Obelisco, 2006
Només (¿només?) 10 capítols com aquest primer (doncs 11 en total): una petita joia, mitja horeta d'un gaudiment difícil d'oblidar. Im-prescindible (en dues paraules).
divendres, 18 de maig del 2012
La embriaguez de la metamorfosis.- Stefan Zweig
La embriaguez de la metamorfosis
Stefan Zweig
Acantilado
Com sabem, Stefan Zweig va acabar els seus dies a Petrópolis, Brasil, succidant-se amb la seva dona ja que, segons les seves paraules, "és millor finalitzar en un bon moment i de peu una vida en la qual la tasca intel·lectual va significar el goig més pur, i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra". No va voler veure com l'Europa que va conèixer s'enfonsava, sota la peülla del feixisme.
Potser li hauria agradat saber que finalment el totalitarisme contra el que tant va lluitar no es va imposar, però és probable que l'Europa que va sorgir de les ruïnes de la segona gran guerra tampoc no l'hauria satisfet plenament.
Faig l'anterior comentari perquè "L'embriaguesa..." fa pensar en tot això, fins i tot en la idea de suiccidi. Potser no és el millor text de l'Zweig (ho reconec, perquè de vegades s'extén massa en l'analisi dels pensaments i les reaccions del personatges, és un tema ja massa tractat...), però paga la pena llegir-lo, i no només per la qualitat literària de l'obra, sinó perquè planteja temes que, en els temps que corren, estan més presents que no mai (Després de la Primera Guerra Mundial, molta gent es va quedar no només sense futur sinó també sense present, anhilat, i quasibé sense passat, destruït).
La novel·la és dual: l'estructura (dues parts amb dos ambients i dos móns totalment oposats, la riquesa i la pobresa), la llum i la grisor, els personatges (la frivolitat i els afanys per sobreviure, els conformistes i els que desitgen una vida millor i més plena)... Anhels de riquesa i poder social, ràbia i, sobretot, odi contra tot allò que altres tenen i tu no pots tenir...
Stefan Zweig
Acantilado
Com sabem, Stefan Zweig va acabar els seus dies a Petrópolis, Brasil, succidant-se amb la seva dona ja que, segons les seves paraules, "és millor finalitzar en un bon moment i de peu una vida en la qual la tasca intel·lectual va significar el goig més pur, i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra". No va voler veure com l'Europa que va conèixer s'enfonsava, sota la peülla del feixisme.
Potser li hauria agradat saber que finalment el totalitarisme contra el que tant va lluitar no es va imposar, però és probable que l'Europa que va sorgir de les ruïnes de la segona gran guerra tampoc no l'hauria satisfet plenament.
Faig l'anterior comentari perquè "L'embriaguesa..." fa pensar en tot això, fins i tot en la idea de suiccidi. Potser no és el millor text de l'Zweig (ho reconec, perquè de vegades s'extén massa en l'analisi dels pensaments i les reaccions del personatges, és un tema ja massa tractat...), però paga la pena llegir-lo, i no només per la qualitat literària de l'obra, sinó perquè planteja temes que, en els temps que corren, estan més presents que no mai (Després de la Primera Guerra Mundial, molta gent es va quedar no només sense futur sinó també sense present, anhilat, i quasibé sense passat, destruït).
La novel·la és dual: l'estructura (dues parts amb dos ambients i dos móns totalment oposats, la riquesa i la pobresa), la llum i la grisor, els personatges (la frivolitat i els afanys per sobreviure, els conformistes i els que desitgen una vida millor i més plena)... Anhels de riquesa i poder social, ràbia i, sobretot, odi contra tot allò que altres tenen i tu no pots tenir...
dijous, 17 de maig del 2012
TODO, Kevin Canty
Kevin Canty
Everything
Traducció al castella de Damià Alou
Todo
Libros del Asteroide, 2012
Traducció al català de Josefina Caball
Tot
Editorial Empúries, 2012
Everything
Traducció al castella de Damià Alou
Todo
Libros del Asteroide, 2012
Traducció al català de Josefina Caball
Tot
Editorial Empúries, 2012
la contraportada de l'edició en castellà
RL, un hombre de cincuenta años que regenta un negocio de pesca deportiva en un pequeño pueblo de EE. UU., se encuentra con June, la viuda de un amigo íntimo, para celebrar el que hubiera sido el cincuenta cumpleaños de su amigo. Tras once años atrapada por el recuerdo de su muerte, June ha decidido pasar página y pone a la venta la casa que habían compartido. Las cosas también están cambiando para RL: Betsy, una antigua novia, le pide que la acoja en su casa mientras recibe un tratamiento de quimioterapia, y su hija de diecinueve años, Layla, tampoco pasa por su mejor momento. Su relación con esas tres mujeres afecta profundamente a RL; los cambios a los que ellas se enfrentan harán que se cuestione lo que ha hecho durante los últimos años y le empujarán a tomar de nuevo las riendas de su vida. Ambientada en un pueblo del estado de Montana, cuya belleza y carácter se ven reflejados en los personajes, Todo es una novela sobre las segundas oportunidades. Publicada en 2010, la crítica norteamericana la consideró como una de las mejores novelas del año
Tot,diria que fa referència a tot el que ens emportem a la tomba, el bagatge personal i emocional i la petja que deixem en aquest món. És un llibre trist, amb final esperançador (això potser no hauria de dir-ho), em va costar una mica al principi però ho atribueixo al fet d'haver-lo llegit després d'"Un cel de plom" que em va deixar molt tocada. Els 4 o 5 protagonistes (la contraportada parla de 4 però jo ho deixaria en 5) coincideixen tots en un moment vital d'incertesa absoluta, no saben cap on han d'anar les seves vides i amb la sensació d'haver-la desaprofitat en gran mesura i sobretot fracassat emocionalment. És un llibre bàsicament de pensaments, somnis i diàlegs en el que no es diuen el que senten, de truites de riu i molta cervesa, i a on el riu hi juga un paper fonamental. A mi m'ha resultat curiós, una barreja de pel·lícula americana una mica cutre (l'autor fa un bon esforç per transmetre aquesta idea) i bona poesia ...tots busquen la felicitat i fer les coses ben fetes i no saben per on començar.
"Estar entero, estar presente, ir a caballo sobre los blancos campos y las extremidades inertes a galope tendido, deprisa, no hay más tiempo que el ahora, solo el gesto, la línea entre caballo y jinete y la carrera totalmente borrosa, y nada fuera del momento, ni sueños ni recuerdos ni deseos, solo la velocidad y la mujer que desaparece en medio de la velocidad. Ser caballo mismo. Ser nada. Ser el momento, la carrera misma y nada más, ni siquiera un rastro, como el aliento del espejo..."
dimarts, 15 de maig del 2012
a reveure, Don Carlos...
A mi em va agradar molt "La región más transparente"
Un amic (http://www.juanjosemartin.com/) va fer això:
Fins sempre, Don Carlos...
En un dia com avui, Bertolt Brecht...
Foto presa a un carrer del Raval de Barcelona |
DIVERSES MANERES DE MATAR
Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no tenir-ne cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o fer-lo anar a la guerra, etc.
Només unes quantes d´aquestes coses són prohibides al nostre Estat.
Bertolt Brecht (1898-1956)
- Traducció: Feliu Formosa -
CANÇÓ DE LA RODA HIDRÀULICA
2
Ai, hem tingut molts amos,
eren tigres o hienes,
eren porcs i eren àguiles
i a tots els engreixàvem.
Fossin bons o dolents, nosaltres, què n'hem tret?
Si una bota és igual a una altra bota
i ens trepitjava sempre? Intentem de comprendre:
no ens calen altres amos, sinó acabar amb els amos!
Perquè la roda mai no deixa de voltar
i allò que ara és a dalt, no sempre serà a dalt.
Prò per a l'aigua de sota, això vol dir només
que dia rera dia la roda cal fer anar.
3
S'escometen amb fúria
i es maten per la presa.
Diuen que són uns lladres
els altres, i ells són bons.
Veiem com entre ells no cessen els insults
ni les baralles. Però així que nosaltres
no els volem engreixar,
heus aquí que, de sobte, es posen tots d'acord.
Perquè la roda…
Bertolt Brecht
- Traduccio: Feliu Formosa -
dilluns, 14 de maig del 2012
DODECAEDRE
Dodecaedre
(Varis autors)
190 pàg.
Edicions de l'ocell de foc Ed.
(En paper i edició digital)
Una de les moltes coses bones que té aquest blog, és que periòdicament edita alguns relats col·lectius amb algunes de les autores i autors d'aquest blog.
Ens arriba ara aquest relat col·lectiu, entès com un cadàver exquisit, inscrit en el gènere negre.
O sigui:
A plena llum del dia, a la terrassa d'un bar un senyor amb abric i barret, que està en una taula amb un home i una dona (molt guapa) i que s'havien discutit i ell pegat a ella allà abans no arribés el senyor, aquest s'aixeca i dispara a un altre que estava a una taula propera...
Es pot escriure algun relat a partir d'aquest inici quan ja sabem qui és l'assassí?
Doncs sí! I dóna per molt perquè cadascun dels autors i autores a partir des del punt de vista en primera persona d'algun dels testimonis dels fets i així s'ha anat articulant i construïnt el relat.
Des del cambrer, senyores que estaven a les taules properes, els policies quan arriben...
Tots van explicant la seva visió. I així de manera fragmentària, però units per la veu d'un inspector?, un investigador?, van explicant el crim.
Doncs, el què podia haver sigut una narració caòtica (narrativament parlant), mitjançant les diferentes escriptures per part dels participants però unides literàriament per aquest investigador que redacta l'informe s'aconsegueix un relat coherent i misteriós....
Només cal esperar, que aquest no sigui l'últim relat col·lectiu d'aquest blog...
I també m'agrada pensar que aquest artefacte literari té qualitat i podria i hauria de ser editat i publicat per alguna editorial important!!
(Varis autors)
190 pàg.
Edicions de l'ocell de foc Ed.
(En paper i edició digital)
Una de les moltes coses bones que té aquest blog, és que periòdicament edita alguns relats col·lectius amb algunes de les autores i autors d'aquest blog.
Ens arriba ara aquest relat col·lectiu, entès com un cadàver exquisit, inscrit en el gènere negre.
O sigui:
A plena llum del dia, a la terrassa d'un bar un senyor amb abric i barret, que està en una taula amb un home i una dona (molt guapa) i que s'havien discutit i ell pegat a ella allà abans no arribés el senyor, aquest s'aixeca i dispara a un altre que estava a una taula propera...
Es pot escriure algun relat a partir d'aquest inici quan ja sabem qui és l'assassí?
Doncs sí! I dóna per molt perquè cadascun dels autors i autores a partir des del punt de vista en primera persona d'algun dels testimonis dels fets i així s'ha anat articulant i construïnt el relat.
Des del cambrer, senyores que estaven a les taules properes, els policies quan arriben...
Tots van explicant la seva visió. I així de manera fragmentària, però units per la veu d'un inspector?, un investigador?, van explicant el crim.
Doncs, el què podia haver sigut una narració caòtica (narrativament parlant), mitjançant les diferentes escriptures per part dels participants però unides literàriament per aquest investigador que redacta l'informe s'aconsegueix un relat coherent i misteriós....
Només cal esperar, que aquest no sigui l'últim relat col·lectiu d'aquest blog...
I també m'agrada pensar que aquest artefacte literari té qualitat i podria i hauria de ser editat i publicat per alguna editorial important!!
FES-TE GRAN. Ben Brooks
Fes-te gran
Ben Brooks
Empúries Ed.
283 pàg.
(Trad. d'Ernest Riera)
[No sé per què me'l van regalar! Com no sigui pel títol...]
Tot i que està molt ben escrit, és molt fresc i es llegeix bé, m'ha semblat una mica fluix...
Suposo que és ja l'edat que tinc.
Si l'hagués llegit amb 18 o 20 anys segur que m'hauria fascinat.
És el relat en primera persona d'un jove anglès de classe mitja amb mare divorciada.
Novel·la d'iniciació.
L'últim any a l'institut. Moltes drogues. Sexe adolescent, la por al futur...
Com un Holden Cauldfield inadaptat i rabiut, avorrit i passat de voltes...
"Mefedrona. La sorpresa era mefedrona. La mefedrona és una droga legal que es pot comprar per internet. Es ven com a "fertilitzant per a plantes". Et concedeix la bondat del Dalai-Lama i el carisma de Hitler, i l'única cosa que et demana a canvi és que després et passis una estoneta tancat a dins d'un forat negre."
No sé...
Ben Brooks
Empúries Ed.
283 pàg.
(Trad. d'Ernest Riera)
[No sé per què me'l van regalar! Com no sigui pel títol...]
Tot i que està molt ben escrit, és molt fresc i es llegeix bé, m'ha semblat una mica fluix...
Suposo que és ja l'edat que tinc.
Si l'hagués llegit amb 18 o 20 anys segur que m'hauria fascinat.
És el relat en primera persona d'un jove anglès de classe mitja amb mare divorciada.
Novel·la d'iniciació.
L'últim any a l'institut. Moltes drogues. Sexe adolescent, la por al futur...
Com un Holden Cauldfield inadaptat i rabiut, avorrit i passat de voltes...
"Mefedrona. La sorpresa era mefedrona. La mefedrona és una droga legal que es pot comprar per internet. Es ven com a "fertilitzant per a plantes". Et concedeix la bondat del Dalai-Lama i el carisma de Hitler, i l'única cosa que et demana a canvi és que després et passis una estoneta tancat a dins d'un forat negre."
No sé...
ES MI TIPO. Simon Garfield
Es mi tipo
Simon Garfield
Taurus Ed.
369 pàg.
(Trad. de Mihuel Marqués)
Llibre molt ben editat que explica la història i l'ús de moltes de les tipografies més utilitzades o característiques actualment.
Una tipografia és la manera que té d'ensenyar-se la lletra que veiem. Per exemple no és el mateix la utilitzada en la capçalera d'aquest blog que per exemple la que s'utilitza a la capçalera del diari El País, o a la revista ¡Hola!...
Aquest assaig, que podria ser només per especialistes o aficionats, consegueix ser un text per a tots els públics perquè no entra en tecnicismes i va explicant històries i curiositats d'algunes tipografies molt representatives...
De les actuals, ara que cada ordinador porta un menú de "Tipos" i es pot escollir o d'abans quan els impressors construïen els textos amb tipografies de plom lletra a lletra...
Des de la tipo més odiada de la història, la "Comic Sans" (important no fer-la servir gaire...), el relat de com Ikea decideix cambiar la seva clàssica Futura per la Verdana, la tipografia que va fer servir l'Obama a la seva campanya electoral...
Molt ben il·lustrat i molt entenedor!
Per entendre per què és important escollir bé la tipografia que t'ha de representar...
Si ets un advocat no pots tenir la Cooper a la teva targeta, però pots fer-la servir per un rètol de discoteca, per exemple...
Una tipografia diu molt (bé o malament) de qui la utilitza...
Simon Garfield
Taurus Ed.
369 pàg.
(Trad. de Mihuel Marqués)
Llibre molt ben editat que explica la història i l'ús de moltes de les tipografies més utilitzades o característiques actualment.
Una tipografia és la manera que té d'ensenyar-se la lletra que veiem. Per exemple no és el mateix la utilitzada en la capçalera d'aquest blog que per exemple la que s'utilitza a la capçalera del diari El País, o a la revista ¡Hola!...
Aquest assaig, que podria ser només per especialistes o aficionats, consegueix ser un text per a tots els públics perquè no entra en tecnicismes i va explicant històries i curiositats d'algunes tipografies molt representatives...
De les actuals, ara que cada ordinador porta un menú de "Tipos" i es pot escollir o d'abans quan els impressors construïen els textos amb tipografies de plom lletra a lletra...
Des de la tipo més odiada de la història, la "Comic Sans" (important no fer-la servir gaire...), el relat de com Ikea decideix cambiar la seva clàssica Futura per la Verdana, la tipografia que va fer servir l'Obama a la seva campanya electoral...
Molt ben il·lustrat i molt entenedor!
Per entendre per què és important escollir bé la tipografia que t'ha de representar...
Si ets un advocat no pots tenir la Cooper a la teva targeta, però pots fer-la servir per un rètol de discoteca, per exemple...
Una tipografia diu molt (bé o malament) de qui la utilitza...
EL REY PÁLIDO. David Foster Wallace
El rey pálido
David Foster Wallace
Mondadori Ed.
543 pàgines
(Trad. de Javier Calvo)
Em passaria hores parlant de David Foster Wallace, però intentaré no fer-ho aquí.
És un autor realment incomparable. No crec que n'hi hagi cap que se li asembli. (M'agrada pensar que de la mateixa classe que Borges o Vila-Matas...)
És literàriament dens, com si no pogués sintetitzar; superdotat conceptualment i moltes vegades explicant tres o quatre coses a la vegada, per això les seves novel·les sempre tenen tantes pàgines ("La broma infinita" 1100...); no necessita fer la presentació-nus-desenllaç: de cop i ets, quan vol acaba. L'ús brutal que fa de les notes a peu de pàgina, a vegades posant notes a dins de les notes a peus de pàgina, etcètera...
David Foster Wallace es va suïcidar fa 3 o 4 anys... La llegenda diu que perquè no va poder abarcar tota la grandiositat de l'idea que volia per aquesta novel·la "pòstuma" que ara es presenta...
Es comenta que la idea era "el tedi", l'avorriment. Crear un artefacte literari al voltant d'aquest tema.
De fet, la novel·la gira al voltant d'una oficina local de l'Agència Tributària a l'Amèrica profunda, a principis dels 80. Quan encara no hi havia ordinadors i els millons de declaracions dels contribuents americans s'havien de revisar a mà una per una...
Es parla molt de la rutina del treball, de l'acte del treball...
Però veus com va obrint, com sempre en ell, altre lnias argumentals. Com a partir de la idea inicial, s'expandeix...
Lamentablement, la seva mort va impedir el final d'aquest relat. Ens arriba, aquest, "editat" pel seu editor dels escrits que ell va deixar, i per tant no sabrem mai com hagués estat realment aquesta novel·la d'haver-la presentat DFW.
En tot cas, l'estil fragmentat d'aquest autor permet que no es noti el grau d'inacabat que tenia aquesta novel·la. Però quan veus, per exemple el monòleg de més de 100 pàgines seguides que té un dels personatges o la conversa (una trentena de pàgines) entre dos treballadors de la oficina al bar un divendres a la tarda veus que és David Foster Wallace pur...
És una mala comparació, però per dir-ho d'una manera, a mi DFW em fa pensar amb en Pepe Rubianes quan feia allò que anava parlant i parlant, es liava, seguia parlant però al final lligava les 2 o 3 històries amb un final memorable...
És una novel·la complexa, no és fàcil de llegir, però apasionant i fascinant.
(Potser no és la millor novel·la per començar a llegir a DFW, en aquest cas recomanaria, potser, el recull d'històries "La niña del pelo raro", o el conjunt d'articles "Hablemos de langostas"...)
David Foster Wallace
Mondadori Ed.
543 pàgines
(Trad. de Javier Calvo)
Em passaria hores parlant de David Foster Wallace, però intentaré no fer-ho aquí.
És un autor realment incomparable. No crec que n'hi hagi cap que se li asembli. (M'agrada pensar que de la mateixa classe que Borges o Vila-Matas...)
És literàriament dens, com si no pogués sintetitzar; superdotat conceptualment i moltes vegades explicant tres o quatre coses a la vegada, per això les seves novel·les sempre tenen tantes pàgines ("La broma infinita" 1100...); no necessita fer la presentació-nus-desenllaç: de cop i ets, quan vol acaba. L'ús brutal que fa de les notes a peu de pàgina, a vegades posant notes a dins de les notes a peus de pàgina, etcètera...
David Foster Wallace es va suïcidar fa 3 o 4 anys... La llegenda diu que perquè no va poder abarcar tota la grandiositat de l'idea que volia per aquesta novel·la "pòstuma" que ara es presenta...
Es comenta que la idea era "el tedi", l'avorriment. Crear un artefacte literari al voltant d'aquest tema.
De fet, la novel·la gira al voltant d'una oficina local de l'Agència Tributària a l'Amèrica profunda, a principis dels 80. Quan encara no hi havia ordinadors i els millons de declaracions dels contribuents americans s'havien de revisar a mà una per una...
Es parla molt de la rutina del treball, de l'acte del treball...
Però veus com va obrint, com sempre en ell, altre lnias argumentals. Com a partir de la idea inicial, s'expandeix...
Lamentablement, la seva mort va impedir el final d'aquest relat. Ens arriba, aquest, "editat" pel seu editor dels escrits que ell va deixar, i per tant no sabrem mai com hagués estat realment aquesta novel·la d'haver-la presentat DFW.
En tot cas, l'estil fragmentat d'aquest autor permet que no es noti el grau d'inacabat que tenia aquesta novel·la. Però quan veus, per exemple el monòleg de més de 100 pàgines seguides que té un dels personatges o la conversa (una trentena de pàgines) entre dos treballadors de la oficina al bar un divendres a la tarda veus que és David Foster Wallace pur...
És una mala comparació, però per dir-ho d'una manera, a mi DFW em fa pensar amb en Pepe Rubianes quan feia allò que anava parlant i parlant, es liava, seguia parlant però al final lligava les 2 o 3 històries amb un final memorable...
És una novel·la complexa, no és fàcil de llegir, però apasionant i fascinant.
(Potser no és la millor novel·la per començar a llegir a DFW, en aquest cas recomanaria, potser, el recull d'històries "La niña del pelo raro", o el conjunt d'articles "Hablemos de langostas"...)
diumenge, 13 de maig del 2012
Diario secreto de Pulgarcito.- Philippe Lechermeier i Rébecca Dautremer
Philippe Lechermeier i Rébecca Dautremer
Diario secreto de Pulgarcito
Trad.: Elena Gallo Krahe
Editorial Luis vives, 2010
Un tube de presentació:
No és un llibre il·lustrat: text i il·lustracions forman un tot inseparable i únic.
No és el conte del petit polzet: és el seu diari personal.
És un heroi del 15-M/12-M, que malgrat la seva petita grandària aconsegueix desfer la injustícia des de la col·laboració i el diàleg, ajudat per les botes de set llegües i retornant al poble el que és seu.
És una delícia de llibre imprès a Xina en un paper gruixut i suau, cosit amb la cura que respecta cada fulla (i són dues-centes). Qui conegui a Dautremer tornarà a gaudir dels seus dibuixos.
M'ha costat gairebé un any poder fullejar aquest llibre (ho vaig fer per fi en la fira del llibre) i tocar aquest llibre va ser desitjar aquest llibre i veure aquest llibre com a imprescindible i voler aquest llibre i comprar aquest llibre. Avui he devorat aquest diari secret. Tornaré a llegir cadascuna de les seves pàgines, a gaudir de les seves imatges, dels seus colors, de les seves il·lustracions fetes de paraules, de les seves paraules fetes dibuixos, de la meravellosa traducció de la Gallo, del text suggeridor, poètic, olorós, divertit, seriós i profund de Lechermeier...
dissabte, 12 de maig del 2012
Dins un garbell... .- Montserrat Abelló
Vilhelm Hammershoi. Dona llegint a un interior |
DINS UN GARBELL…
Dins un garbell
llenço paraules.
Les mes belles
no podré mai haver-les. Per sempre més perdudes
entre les fines malles
de la vida.
llenço paraules.
Les mes belles
no podré mai haver-les. Per sempre més perdudes
entre les fines malles
de la vida.
Llarga com un fil, l’agulla
de puntada aspra, insegura.
Cuso esperances mortes
dins sacs estranys, tacats,
de formes allargades.
Vida diària. 1963
de puntada aspra, insegura.
Cuso esperances mortes
dins sacs estranys, tacats,
de formes allargades.
Vida diària. 1963
dimecres, 9 de maig del 2012
El otro nombre de Laura.- Benjamin Black
El otro nombre de Laura
Benjamin Black
Alfaguara
Benjamin Black és l'alter ego de l'escriptor irlandés John Banville (El mar, us encantarà si no l'heu llegida). Imagine que ha adoptat aquest pseudònim pel significat del cognom (Benjamin Negre), ja que principalment davall d'aquest nom escriu novel·la negra.
Aquesta és la segona novel·la que va publicar sota el pseudònim de B. B.), però també s'han editat:
- El secreto de Christie (Alfaguara)
- El lèmur (Bromera i Alfaguara)
- En busca de April (Alfaguara)
Llevat d'El Lèmur, totes tenen un protagonista i unes relacions amistoses i de família que continuen, però poden llegir-se independentment.
És un tipus de novel·la negra que t'enganxa més per la meravellosa i captivadora escriptura, l'estructura, els ambients i el món que descriu, la descripció i actuació dels personatges, etc., que no pas per la intriga, que per descobrir el desenllaç (de fet, esperes que s'allargue més i més, que vaja a poc a poc, que no et traga d'aqueix món en el qual estàs immers (el Dublín de postguerra, tan insuls i provincià en l'exterior com inquietant i morbós per sota).
Una altra manera de fer aquest tipus de novel·la, malgrat que en aparença té tots els ingredients de la clàssica.
M'han agradat totes (potser El lèmur, no tant) però jo no em perd l'última que acaba de ser publicada, Muerte en verano. A per ella!
Benjamin Black
Alfaguara
Benjamin Black és l'alter ego de l'escriptor irlandés John Banville (El mar, us encantarà si no l'heu llegida). Imagine que ha adoptat aquest pseudònim pel significat del cognom (Benjamin Negre), ja que principalment davall d'aquest nom escriu novel·la negra.
Aquesta és la segona novel·la que va publicar sota el pseudònim de B. B.), però també s'han editat:
- El secreto de Christie (Alfaguara)
- El lèmur (Bromera i Alfaguara)
- En busca de April (Alfaguara)
Llevat d'El Lèmur, totes tenen un protagonista i unes relacions amistoses i de família que continuen, però poden llegir-se independentment.
És un tipus de novel·la negra que t'enganxa més per la meravellosa i captivadora escriptura, l'estructura, els ambients i el món que descriu, la descripció i actuació dels personatges, etc., que no pas per la intriga, que per descobrir el desenllaç (de fet, esperes que s'allargue més i més, que vaja a poc a poc, que no et traga d'aqueix món en el qual estàs immers (el Dublín de postguerra, tan insuls i provincià en l'exterior com inquietant i morbós per sota).
Una altra manera de fer aquest tipus de novel·la, malgrat que en aparença té tots els ingredients de la clàssica.
M'han agradat totes (potser El lèmur, no tant) però jo no em perd l'última que acaba de ser publicada, Muerte en verano. A per ella!
Para qué la poesía.- Juan Cobos Wilkins
Juan Cobos Wilkins
Para qué la poesía
XVI Premio de poesía Ciudad de Torrevieja
Plaza & Janés, 2012
Em van agradar les seves lletres per al disc d'Arcángel, Quijote de los sueños (escolteu 'no consigo').
Cinc poemes que m'han agradat molt:
dimarts, 8 de maig del 2012
La montaña mágica. Thomas Mann (Fragment)
“ Cuando un día es igual que los demás, es como si todos ellos no
fueran más que un único día; y una monotonía total convertiría hasta la vida
más larga en un soplo, que sin querer, se llevaría el viento.
(...)
“¿No se ha dado cuenta nunca de que cuando un ruso dice “cuatro horas” es como cuando uno de nosotros dice “una hora? No es difícil intuir que la despreocupación de esa gente respecto al tiempo está relacionada con la desmesurada extensión de su país. Donde hay mucho espacio hay mucho tiempo.
Sabemos perfectamente que introducir cambios y nuevas costumbres es el
único medio del que disponemos para mantenernos vivos, para refrescar nuestra
percepción del tiempo, en definitiva, para rejuvenecer, refortalecer y
ralentizar nuestra experiencia del tiempo, y con ello, renovar nuestra
conciencia de la vida en general.”
(...)
“¿No se ha dado cuenta nunca de que cuando un ruso dice “cuatro horas” es como cuando uno de nosotros dice “una hora? No es difícil intuir que la despreocupación de esa gente respecto al tiempo está relacionada con la desmesurada extensión de su país. Donde hay mucho espacio hay mucho tiempo.
Nosotros los europeos no podemos presumir de lo mismo. Nuestro tiempo
es tan escaso como el espacio de
nuestro continente, recortado y subdividido con tanta finura; nosotros
dependemos estrictamente de una cuidadísima administración tanto de lo uno como de lo otro, dependemos
del aprovechamiento: aprovechamiento del tiempo y del espacio.
El tiempo es un regalo de los dioses, entregado al hombre para que lo
aproveche.”
Thomas Mann
La montaña mágica (Der Zauberberg, 1924)
Traducció d'Isabel García Adánez
Editorial Edhasa
dilluns, 7 de maig del 2012
Paseos con mi madre.- Javier Pérez Andújar
Paseos con mi madre
Javier Pérez Andújar
Tusquets. Colección Andanzas, 2011
El que sí crec és que aquest darrer llibre té una forta connexió amb el primer, Los príncipes valientes, del qual reprèn el tema de la identificació amb un barri dels afores de Barcelona (amb tots els barris dels afores de totes les ciutats del món, en realitat), amb una manera de viure i de veure i amb una gran passió per la llengua i per la literatura, elements tots ells que també podem trobar a Todo lo que se llevó el diablo, novel·la que, almenys en aparença, no és autobiogràfica en el sentit estricte (en vaig parlar en un post publicat a aquest bloc el 27 de juny del 2011).
Javier Pérez Andújar
Tusquets. Colección Andanzas, 2011
Em declaro fan de la literatura de Javier Pérez Andújar. Admiro el seu domini del llenguatge, la riquesa del lèxic que utilitza i la manera com combina la reflexió poètica i la sornegueria. Les tres obres que Tusquets li ha publicat (Los príncipes valientes, Todo lo que se llevó el diablo i aquesta Paseos con mi madre) tenen un idèntic to, entre reivindicatiu i melangiós. No seria capaç de triar-ne una per damunt de les altres perquè totes tres m’han semblat molt bones.
El que sí crec és que aquest darrer llibre té una forta connexió amb el primer, Los príncipes valientes, del qual reprèn el tema de la identificació amb un barri dels afores de Barcelona (amb tots els barris dels afores de totes les ciutats del món, en realitat), amb una manera de viure i de veure i amb una gran passió per la llengua i per la literatura, elements tots ells que també podem trobar a Todo lo que se llevó el diablo, novel·la que, almenys en aparença, no és autobiogràfica en el sentit estricte (en vaig parlar en un post publicat a aquest bloc el 27 de juny del 2011).
Paseos con mi madre no és ben bé una novel·la, sinó una mena d’autobiografia on el narrador –un tal Javier Pérez Andújar- aprofita les passejades amb sa mare per la riba del riu Besòs per afermar la seva identitat de fill d’emigrants que, no obstant, quan torna al barri d’infantesa i joventut no l’acaba de reconèixer perquè no és el mateix lloc dels seus records. Malgrat tot però, continua emmirallant-se en ell perquè la memòria personal no deixa de ser una representació dels propis origens (una mica a la manera de Marsé, que també parteix d’un món íntim i particular per acabar remetent-nos a allò més universal).
Com si es tractés d’aquell riu de què parlava el filòsof Heràclit on un no s’hi pot banyar dues vegades perquè ja no és exactament el mateix riu (res resta igual perquè tot flueix), els vells edificis del barri els ocupen ara altres emigrants, algun antic company de joventut ha esdevingut un espectre destruït i el paisatge urbà ha canviat, tot i que l'esperit de barri obrer al que la Barcelona més opulenta dóna irremeiablement l'esquena es manté intacte. Però el que indiscutiblement el segueix unint amb el passat és el cordó umbilical que el connecta amb la figura materna: el lligam més fort amb els ancestres, el desarrelament, les experiències viscudes i explicades mil vegades i, en definitiva, amb l’essència d’un mateix.
Però el millor que puc fer és passar-li la paraula a Pérez Andújar perquè sigui ell qui, amb la seva pròpia veu i la sensibilitat que el caracteritza, us aproximi a aquesta realitat personal, social i generacional:
“Creceré a la orilla del río viendo de lejos Barcelona, que es una ciudad sin río. Pudiendo ser dueña de dos ríos, Barcelona no tiene ninguno porque no ha sido capaz de llegar ni al río Llobregat ni al río Besòs. Ha preferido el terciopelo del Liceu al terciopelo de las ortigas que hay en los solares, en los descampados, en los caminos que llevan a las fábricas. Barcelona suspira y dice que vive de espaldas al mar como quien se da cuenta de que se ha dejado el paraguas en el bar del ateneo, pero que tampoco le hace falta. La ciudad no vive de espaldas al mar, vive de espaldas a la gente y a sus vecinos porque no siente nada por ellos. Cuando Barcelona visita a sus vecinos es para plantarles una incineradora de basuras. Barcelona tiene el Mare Nostrum a sus pies y levanta un Maremagnum para taparlo. No le hace falta mirar el Mediterráneo porque esa tarea la ha externalizado, ya se encarga de ello la estatua de Colón subido a su columna como Simón Estilita.” (Pàg. 43).“Leeré el romancero y el Siglo de Oro, y escucharé a los gitanos, a los viejos, a los quinquis, que hablan con palabras de Quevedo, para poder explicarme con frases afinadas en la música del idioma; para tener el ritmo de los alejandrinos primitivos, de los endecasílabos del soneto, de los octosílabos del romance. Voy a querer entregarles a mis amigos en cada conversación una voz arrancada del tesoro de la lengua popular, pagarles en el intercambio de pareceres con palabras de oro viejo”. (Pàg. 106).“Buscaré en el nombre de las calles una explicación o una justificación de todo lo que ha pasado. Sin embargo el mundo es como es y las palabras no le importan. Las palabras crean realidad pero esta no les pertenece igual que el obrero crea riqueza sin formar parte de ella. El lenguaje es la clase obrera de la realidad, es la mano de obra que la construye. A cada palabra que se dice o que se escribe, la realidad le debe una cuota de plusvalía.” (Pàg. 149).
“Qué lejos, hoy, el cielo del río. Se va abriendo un vacío entre nosotros y el paisaje. Nada de lo que vemos es nuestro. Voy a querer tapar todo ese hueco con palabras. He crecido escuchando en los días de lluvia, o de mucha humedad, el chisporroteo de las torres que había antes a la orilla del Besòs. Pero cuando se celebró el Fòrum de les Cultures, las quitaron para hacer el parque fluvial. Me pasaré horas en la barandilla, mirando cómo las desmantelan. Primero cortaban los cables de alta tensión, igual que Dalila le cortó a Sansón el cabello, y así dejaban las torres peladas y sin fuerzas.” (Pàg. 175).
diumenge, 6 de maig del 2012
UN CEL DE PLOM.- NEUS CATALÀ - CARME MARTÍ
UN CEL DE PLOM
NEUS CATALÀ
CARME MARTÍ
AMSTERDAM LLIBRES 2012
Contraportada:
La vida de Neus Català, la darrera supervivent catalana del camp d'extermini de Ravensbrück, és la història viva d'un segle i d'una lluita constant. Els seus records, novel·lats per Carme Martí amb una sensibilitat i una intensitat extraordinàries, són autèntiques lliçons de vida convertides en una història impossible de deixar de llegir.
Filla de pagesos del Priorat, Neus Català era una jove inquieta de vint-i-un anys quan va esclatar la Guerra Civil espanyola. En aquelles circumstàncies i amb les seves ganes d'ajudar, es va fer responsable sanitària d'una colònia de 182 nens. Amb ells va emprendre el camí de l'exili a Francça, on es va enamorar i va col·laborar amb la Resistència. Quan va ser capturada i deportada als camps de Ravensbrück i Holleischen va conèixer l'infern, però també la solidaritat i la germanor sense límits.
NEUS CATALÀ
CARME MARTÍ
AMSTERDAM LLIBRES 2012
Contraportada:
La vida de Neus Català, la darrera supervivent catalana del camp d'extermini de Ravensbrück, és la història viva d'un segle i d'una lluita constant. Els seus records, novel·lats per Carme Martí amb una sensibilitat i una intensitat extraordinàries, són autèntiques lliçons de vida convertides en una història impossible de deixar de llegir.
Filla de pagesos del Priorat, Neus Català era una jove inquieta de vint-i-un anys quan va esclatar la Guerra Civil espanyola. En aquelles circumstàncies i amb les seves ganes d'ajudar, es va fer responsable sanitària d'una colònia de 182 nens. Amb ells va emprendre el camí de l'exili a Francça, on es va enamorar i va col·laborar amb la Resistència. Quan va ser capturada i deportada als camps de Ravensbrück i Holleischen va conèixer l'infern, però també la solidaritat i la germanor sense límits.
"Envoltada de dones amigues i de dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola a la vegada que em sabia acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres."
Si la vida de la Neus Català ja és de llibre, la Carme Martí ha aconseguit novel·lar-la d'una manera magnífica, ha sabut dosificar l'emoció a través de les paraules , ha sabut trobar el llenguatge apropiat perquè sembli ben bé que sigui la Neus Català mateixa qui ens relata els seus records, inclús el ritme d'adapta al moment vital que relata.
Al principi de la lectura una pilota se’m va instal·lar al mig del pit, pilota que es va anar inflant a mesura que avançava el llibre i l’horror, i que en el meus cas va començar a desinflar-se (en forma de llàgrimes) quan l’alliberen, i sobretot quan li ho explica tot a la Montserrat Roig per acabar plorant com una magdalena al final del llibre. Sembla increïble que aquestes coses hagin passat mai, i han passat i continuen passant, sembla mentida que certes persones puguin arribar a perdre l’ànima, ser tant cruels, tant poca cosa, sembla mentida que sobrevisqués ningú, sembla mentida que continuïn havent-hi formacions polítiques ideològicament properes als causants d’aquesta barbàrie i encara em sembla més increïble que hi hagi gent que els voti. Per això penso que és bàsica la lectura d’Un Cel de Plom.
També és fonamental per una altra cosa, perquè la Neus Català és un model a seguir, una dona lluitadora que ha sigut capaç sempre, sempre de lluitar pel què volia, pels seus ideals, per la seva vida, pel benestar dels altres, pel seu país, per la llibertat, per la igualtat... més enllà de les nefastes experiències que li ha tocat viure.
divendres, 4 de maig del 2012
dimecres, 2 de maig del 2012
LA MUERTE DEL ADVERSARIO.- Hans Keilson
Hans Keilson
LA MUERTE DEL ADVERSARIO
Traducció al castellà de Carles Andreu
Editorial Minúscula (Alexanderplatz, 17), 2010
A la contraportada:
¿Cómo se puede odiar a quien ni siquiera se conoce? ¿Cómo se articula una sociedad alrededor del enfrentamiento? Obligado por las circunstancias políticas a permanecer escondido, el protagonista de este turbador relato solo encuentra refugio en la escritura. El mismo pensamiento que tiempo atrás se ha apropiado de todo su ser guía sus páginas: el de la muerte de su adversario. A pesar del sufrimiento que le ha infligido a él y a los suyos, intenta comprender la fascinación que le genera ese enemigo, al que nunca llega a poner nombre, que se encarama al poder en la Alemania de los años treinta. En esta original novela -que empezó a redactarse en 1942, aunque el autor tuvo que enterrar el manuscrito y no pudo retomarlo hasta el fin de la Segunda Guerra Mundial-, Hans Keilson traza, frente a los que aceptan la violencia como algo inevitable, una reflexión palpitante sobre los lazos psicológicos que instaura el odio. Sutil y audaz, La muerte del adversario es un texto subyugador que explora el ambivalente vínculo que se establece entre la víctima y su agresor.A mi m'agrada discutir (de què esteu parlant, que m'hi oposo?)
Aquest llibre m'ha agradat sobretot per això: discutint, dóna moltes ocasions de discutir. Posant-se en la pell de l'altre, fins i tot en la pell de l'enemic, et porta a pensar i a qüestionar els teus punts de vista, a relativitzar les veritats absolutes que tant ens agraden...
I després tu ja fas, penses i dius el que vulguis.
Algunes frases del llibre per a començar a discutir:
" De todos los movimientos que se producen en la Tierra, el único que a mí me interesa es el de un cuerpo animado. Todo lo demás es tan solo una realidad desnaturalizada. Y los conceptos son su fastuoso ataúd. (pàg. 32)
" Por suerte, existen suficientes enemigos en este mundo y en todas partes. Cualquier persona que sepa insultar como es debido puede llamar así a cualquier otra, y soy consciente de escribir una verdad banal al afirmar que nunca dejará de haber enemigos sobre la faz de la Tierra: estos se forjan entre los que en su día fueron amigos. (pàg. 32-33)
" Escribo porque me está prohibida la entrada en gimnasios y baños públicos. La escritura es una especie de gimnasia de salón en miniatura. (pàg. 33)
" -Uno debe conservar también el orgullo -añadió entonces para verter el fermento que faltaba a lo que cada uno pensaba. No podría haber elegido unas palabras mejores para provocar aún más mi mal humor. Me estaba hablando de algo que él mismo no poseía. ?Orgullo? ¿De qué? ¿De que cada uno sea lo que es y no otra cosa? ¿Y qué tal si lo rematábamos con una breve oración, algo así como "Dios mío, te doy las gracias por ser lo que soy y no otra cosa"? Ese es el punto de partida de cualquier tipo de barbarie. (pàg. 95)
" Siempre he sabido que las palabras son un baúl con doble fondo y que uno no puede evitar, ni siquiera con la mejor de las intenciones, apartarse de la línea trazada por la verdad y la decencia universal. Y, sin embargo, que el simple hecho de garabatear algo con la pluma sobre el papel baste para que uno sucumba a todas las tentaciones de las que ha intentado huir, supera mi capacidad de comprensión. Tampoco soy tan ingenuo para creer que los escritores (personas, al fin y al cabo) que comprenden su oficio, lo practican con decencia y dignidad, y han dejado de mentir, dicen tan solo la verdad. (pàg. 96)
" La naturaleza humana se nutre de la limitación. La mente humana recoge experiencias del entorno que logra abarcar con sus brazos. (pàg. 121)
" Sí, por aquel entonces yo creía aún que discutiendo se puede cambiar a las personas. (pàg. 140)
" Si uno elige el principio de justicia como santo y seña que guíe su proceder, ¿no debe empezar por hacer justicia también a sus enemigos? La idea de la Cruz Roja, que todos consideran con orgullo el logro más hermoso del humanitarismo hasta el punto de regirse en ocasiones por ella, en el fondo ha tenido consecuencias funestas, pues permite, incluso como una premisa lógica, que el enemigo tenga que estar medio muerto para poder considerarlo también un ser humano y ofrecerle nuestra ayuda. A menudo, quienes piden de forma más vehemente un trato justo hacia su propia persona son los más injustos con sus adversarios. Esas personas son, simplemente, una caricatura del género humano y tienen la culpa de que las virtudes más nobles y elevadas no hayan encontrado aún su lugar en la Tierra.De què estem parlant, que m'hi oposo?
Yo estaba decidido a impartir justicia entre mis enemigos. Por aquel entonces aún no me jugaba el cuello. (pàg. 142-143)
Hijos sin hijos.- Enrique Vila-Matas
Hijos sin hijos
Enrique Vila-Matas
DeBolsillo. Barcelona, 2012
Enrique Vila-Matas
DeBolsillo. Barcelona, 2012
Un conjunt de relats publicat el 1993 i reeditat enguany, que val la pena de llegir (o de revisar) perquè és una dosi de Vila-Matas en estat pur. Es tracta d’una novel·la fragmentada en relats que formen una unitat basada en conflictes paterno-filials, traumes i identitats disgregades. Totes les experiències estan acotades per llocs i anys concrets, amb la intenció sincrònica d'emmarcar unes quantes vides anònimes dins la història, tot just esbossada.
Com a nota introductòria i amb el títol Natación hi ha una cita del Diari de Kafka, el fill sense fills per excel·lència i leit-motiv d’aquesta obra angoixant i innovadora: “Alemania ha declarado la guerra a Rusia. Por la tarde, fui a nadar”.
Tota una declaració d’intencions molt propera a l’actitud d’uns personatges desempellegats de la Història en majúscules, preocupats només de les seves tristeses. El narrador del primer relat (Los de abajo), que torna a protagonitzar el sisè (Azorín de la selva), és una claríssima referència al personatge kafkià del conte Once hijos i una antítesi del propi Vila-Matas. Irònicament, aquest és l’únic de tota la sèrie d’essers que pul·lulen per l’inquietant univers de Padres sin hijos que és pare, ni més ni menys que d’onze fills. Diríem doncs, que només li faltaria plantar un arbre perquè, a més de la paternitat biològica, també ha complert amb la literària gràcies a la seva Breve y heterodoxa Historia de España de los últimos 41 años, obra que aglutina les vides i peripècies d’uns personatges –els mateixos de Vila-Matas qui, a la manera d’Unamuno i Pirandello, també l’engloba a ell, el fil conductor, com un personatge més - dels quals afirma : “Todos estos seres han invadido mi libro y han añadido mayores preocupaciones a las que ya de por sí tengo como padre de familia numerosa. Entre todos componen una antología de ciudadanos anónimos, fantasmas ambulantes, pobres personas y genios de la natación” (pàgina 13).
Tots els relats estan narrats en primera persona, excepte dos, que trenquen -de manera pretesament artificial però perfectament mesurada- amb l’estructura unitària del llibre: El vampiro enamorado, història de pedofília i bogeria, i Un alma desocupada, on –herència òbvia del Surrealisme- la tercera persona presenta la veu i la limitada perspectiva del mosquiter d’un llit.
Trobem una extensa galeria d’ànimes que segueixen vivint en la infantesa i que suporten la maduresa “como buenamente puedo” (pàg. 11). Gent frustrada, gent a la recerca de veritats absolutes i totalment convençuda de la inutilitat de la vida. Persones que expressen la seva decepció amb un passat instal·lat dins el present: “Quiero que mi infancia vuelva a ser lo que siempre fue: una escuela entre brumas y nieves y un largo aburrimiento prácticamente ya olvidado…” (Pàg. 106). Tipus amb pulsions necròfiles, amb problemes ontològics i identitaris (“Somos demasiado parecidos a nosotros mismos”. Pàg. 135). Pares que en realitat no ho són i fills que només ho són perquè “tal vez soy demasiado rígido en mi férrea y heroica asunción de la soledad y eso provoca que de vez en cuando necesite desfogarme y ser padre por un rato” (pàg. 195). Personatges que, malgrat no dir-se Gregor ni viure a Praga, s’autodefineixen com a coleòpters. Afirmacions taxatives de caire filosòfic que reflecteixen l’essència del llibre: “Me gusta esa gran verdad que dicen las mentiras” (pàg. 129). Assassins incestuosos fascinats per la Praga kafkiana, criatures diabòlicament dantesques i altres criatures, aquestes de barri, a qui la mort de Kennedy deixa tan indiferents com a Kafka els esdeveniments de la Primera Guerra Mundial.
Imprescindible!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)