Daniela Alcívar Bellolio
SIBERIA. UN AÑO DESPUÉS
Editorial Candaya, 2019
Sibèria
significa la terra
adormida, adormida com en Benjamín, el fill de de la Daniela Alcívar, “abrigado de vida”, diu ella, entre les
estepes, on tot brilla, no hi ha ningú, tot és blanc, tot és silencio. “Tengo miedo a la soledad y a la posibilidad
de perderme”
La regla, el cicle menstrual, l’embaràs, el naixement,
el postpart, la lactància, la quarantena, el retorn del cicle menstrual, la menopausa,
la absència de la regla. Muntanyes russes hormonals i, conseqüentment emocionals,
que “només” vivim nosaltres, les dones, que
sempre han sigut silenciades, tapades, dissimulades. Si a això, li sumem el dolor
d’un avortament, o el de la mort gestacional o de la neonatal,
la muntanya russa esdevé un volcà,
como el Pichincha, un dels testimonis
silenciosos del dolor de l’escriptora. Un volcà de dolor, d’incomprensió, de
buit. “Yo aún cuento el tiempo en
semanas”.
El llenguatge és estremidor, parir és “donar a llum”,
un fill sempre significa abundància, “venen amb un pa sota el braç”, donant per fet que, sempre, tot embaràs arriba a bon
port. No hi ha baixa maternal després de parir un nadó que no sobreviu, la societat calla, no
t’anomena mare, encara que hi hagi hagut un part, o una cesària, i es facin fer
la recuperació a la planta de neonatologia de l’hospital. És encara en alguns
llocs, ha sigut, i esperem que deixi de ser arreu, un mode de violència exercida
contra les dones, sovint per nosaltres mateixes, no reconèixer el dolor, el
trauma, les conseqüències dels desequilibris hormonals, la tristesa després de
parir i sense ningú a qui bressolar (La mitjana de morts perinatals, a casa
nostra, se situa entre el 5 i el 6%.)
Daniela Alcívar, ens relata la sensació impúdica de la nuesa viscuda en una
excursió en veler, i ens quedem amb aquesta incomoditat que més endavant se’ns repeteix, multiplicada, quan descriu la nuesa impúdica de ser només un cos en un
llit d’hospital, un cos que manipulen, que netegen, i al que premen els pits
per treure quatre gotes de llet, un cos violentat pel sistema, por la mort, i
per la vida. “Como la certeza de que nacemos todos los días ataviados de nuestras
querencias y nuestros recuerdos, con la valentía involuntaria que viene con el
descubrimiento de la violencia estúpida de las cosas.”
A l’inici de la novel·la, en plena
recuperació física i emocional, moment en el que la vida forçosament és grisa i mancada d'il·lusió, ens mostra la seva decepció respecte la literatura
superficial, una literatura de dosis justes, de to afectat,
que tracta sobre misèries, coses petites, i la relaciona amb els seus sentiments del
dolor profund de la pèrdua. A aquest tipus d’escriptura jo hi afegiria la que
sí que parla del dolor de l’absència però buscant la compassió, manipulant el
sentiment. En canvi, en aquesta novel·la, Siberia, l’autora no és
autocompassiva, ni busca la compassió del lector, diria que de buscar alguna
cosa, busca comprensió, la dels altres, la pròpia, la de la pèrdua ja sabem que
no existeix. I aquesta és, des del meu punt de vista, la veritable literatura
del dol, del dolor emocional, la que el reconeix i busca la mirada de l’altre per confortar. Al capdavall
no hi ha amor sense dol, o el que vindria a ser el mateix, no hi ha vida
sense pèrdua.
El llibre traspua el pes de la culpa derivat de les creences
i valors heretats, podem escoltar com el zumzeig de l’abella viva que va
enterrar sota terra quan era petita, es
converteix en una de les seqüeles físiques de l’experiència de la mort del seu
fill. També llegim, entre línies, com es desempallega d’aquesta culpa
inexistent, i com, a poc a poc, recupera el gust per la vida. També el trencament de la creença en la compensació,
en la simetria: davant la mort només queda “la vida
inhumana y caprichosa”.
És una novel·la molt visual, postals de paisatges, de
llocs, que van de la mirada generosa de l’entorn, integrant-lo en el cos de la
novel·la, al detall minúscul d’una flor,
o d’una fulla, que es mou amb el vent. I malgrat ella manifesta que defuig de l’ús
de la metàfora, la potència d’alguna de les imatges que vesteix a través de les
paraules ens mostra una escriptora plena de poesia. Imatges, que a més a més de paisatges,
inclouen moments viscuts amb amistats, amb amants, amb la família, i amb els animals
que també formen part de la seva vida, tot plegat acaba formant un àlbum que
esdevé l’objecte que flota i l'ajuda a sobreviure al naufragi.
L’autora escriu molt poc del desenllaç, ens parla de l’embaràs, de la il·lusió, de les
expectatives, del passat, dels seus pares, i ho fa amb valentia, “Mi padre me enseña todavía hoy la textura
impar de la que están hechos los afectos”, dels avis, dels seus estius,
dels seus amors i dels seu amants, del sexe, de les seves amistat. Ens descriu
els seus braços buits, la seva cicatriu, la línia fosca del seu ventre. Ens
descriu l’absència, el buit que a Siberia
ho ocupa tot, i que en Un año después continua ocupant-ho quasi
tot, per què de no fer-ho encara ho consideraria una traïció. “Pensar que para cada cual el mundo tiene una
carga única y particular, para cada cual el peso propio es infinito, trágico e
inabarcable.(...). Y no hay desamor posible, ni enamoramiento ni expectativa ni
amantes: en eso pienso con desaliento.” Però, ella mateixa es diu que
no hi ha traïció possible, perquè el record esdevé part del seu cos, l’integra
per poder tornar a tenir espai, per poder tornar a somriure, a riure, a
estimar.
Daniela Alcívar Bellolio, gran escriptora, gran dona, immensa persona, ha
après que la vida no té narrativa, no té cap guió, no té cap sentit més enllà
de la capacitat d’estimar i de meravellar-se per tots els detalls, per
minúsculs que siguin, que la vida ens regala. Confio, de debò, que el seu
llibre esdevingui un clàssic en la literatura del dol, perquè, sense
pretendre-ho, bressola tots els buits que ens omplen les mans.
“(...) en la desgracia
más cerrada está latiendo el empeño loco de la vida, esa marea arbitraria, esa
fuerza indiferente que va arrasando y sacudiendo todo a su paso, le dije.”
