dilluns, 31 de desembre del 2012

ARA I AQUÍ. Paul Auster i J.M. Coetzee

Ara i aquí. Cartes 2008-2011
Paul Auster i J.M. Coetzee
Edicions 62
2012
Traducció d'Albert Nolla i Dolors Udina
275 pàg.

La publicació de la correspondència entre aquests dos grans escriptors va aixecar grans expectatives i de ben segur que les compleix!!
La reputació i qualitat (sobradament demostrada) que tenen tots dos, tant literària com moral, aquí es deixa veure a totes les cartes...

Comencen fluixets, però la cosa de mica en mica va agafant volada i ja de cop et trobes enmig de les missives que van i vénen plenes d'idees, observacions i records... I t'adones pel què diuen i com ho escriuen perquè son dos dels millors escriptors vius...

"Em dic que no m'hauria de sorprendre, que el món funciona així, que tots som mortals i que el final ens pot arribar en qualsevol moment, però mirar-s'ho amb aquesta perspectiva més àmplia no ofereix ni el més petit bri de consol. El cor fa mal. Senzillament no hi ha res que ho pugui curar."
Auster a Coetzee.

Parlen d'esports (amb moments molt bonics com quan parlen dels perdedors i de les llargues estones que perden mirant esports per la televisió...) i de records de joves, de política, de viatges, dels costums pròpis, noves tecnologies, literatura, vida, familia, creació literària...
En Coetzee és més sec i contundent (fins i tot sembla que algun cop desautoritzi a l'Auster) però aquest sempre és més emocional amb cartes més llargues on s'explica més i va obrint temes nous...

També es pot veure com una reivindicació de l'escriptura a mà, reposada i pensada, en temps de la inmediatesa dels meils i d'internet...
[I a propòsit d'això, per expandir, i casualitat d'aquests dies, VM també parla de cartes i escriptura...]


Molt bo, que es fa curt!!!
Delicatessen exquisida per acabar l'any!! O començar-lo!!!

diumenge, 30 de desembre del 2012

Agosto.- Rubem Fonseca


Agosto
Rubem Fonseca
Traducció al castellà de Manuel de Seabra
RBA, 2011

L'escriptor brasiler Rubem Fonseca [Javier Aparicio Maydeu, a El desguace de la tradición, diu: "el magnífico narrador brasileño, uno de los más grandes cuentistas de la narrativa contemporánea (y me atrevo a decirles que quien lo niegue es que no lo ha leído)"va escriure aquesta novel·la (amb les característiques externes de negra) el 1990. (Serà per això que RBA la inclou en la seua col·lecció Serienegra.)

Una investigació policial d'un assassinat va desenvolupant-se paral·lelament, i de vegades amb punts de connexió, a la veritable crònica política i social dels esdeveniments històrics ocorreguts al Brasil el 1954, en els últims dies del president Getúlio Vargas, acorralat per la premsa i els militars.

Una novel·la policiaca però terriblement històrica, compromesa amb la realitat més dura, amb la corrupció total, els polítics despietats, el capitalisme més cru, els periodistes deshonests, la policia comprada... (no sé si tot això us sona); una narració amb intriga i amb unes pautes diríem de novel·la  negra que, quan l'has acabada de llegir, et ve un regust amarg a la boca i un munt de preguntes i mala llet al cap.

divendres, 28 de desembre del 2012

IDIL·LI AMB GOS OFEGANT-SE



Michael Köhlmeier
Idil·li amb gos ofegant-se
Traducció de Joan Ferrarons
Il·lustració de Gaietà Mestieri
Editorial Raig Verd, 2012
Col·leció Llampec, 1


Podeu llegir-ne la sipnosis i les primeres planes aquí,  a la web de l'Editorial,  és una joieta que no arriba a les 100 pàgines, me la va recomanar amb entusiasme en Quim de la Cultural, i hi coincideixo totalment, és una petita història extraordinària, de fet és l'homenatge que l'escriptor fa a la seva filla morta en accident de muntanya, i ho fa d'una manera ben original, el que podria ser un llibre trist i de comiat, és un llibre curiós,  amb tocs d'humor  i on la tragèdia queda desdibuixada i focalitzada en altres situacions, en les que trobem molta molta neu, una selva increïble dins d'una caseta de postal, una muntanya, un gos molt amistós, nits d'insomni amb llet amb xocolata, una manera d'escriure deliciosa...

I explicaria més, però entre la Sinopsis i les primeres pàgines si explico més, la seva lectura ja no tindria massa gràcia...i s'ha de dir que el final val molt la pena.


dilluns, 17 de desembre del 2012

EL SENTIT D'UN FINAL. JULIAN BARNES

El sentit d'un final
Julian Barnes
Angle ed.
2012
159 pàg.
Trad. d'Alexandre Gombau i Arnau

"Vivim un temps concret, que ens limita i ens defineix, i el temps figura que mesura la història, oi? Però si no podem entendre el temps, si no podem copsar els misteris del seu pas i progrés, quina possibilitat tenim amb la història (encara que només sigui la nostra petita porció personal i en gran part indocumentada)?"
(pàg. 68)

Tony Webster, ara ja jubilat i separat, recorda la seva joventut amb fruïció i certa melaconia.
És així com recorda els seus anys d'estudis (i com aquesta part de la història funciona com una novel·la d'iniciació), els seus amics i la seva primera nòvia...
I és el record d'aquesta relació i el seu mal final, el motor de la novel·la i el que desplaça el relat fins al present del narrador.

De lectura reposada, suau i subtilment escrita, fa que les últimes pàgines s'hagin de llegir amb atenció per copsar i no perdre's cap detall perquè en aquesta història de records tots els detalls, matisos i gestos son decisius i necessàris.

"... per a què carai serveix la nostàlgia?"
(pàg. 91)

diumenge, 16 de desembre del 2012

Claro de luna.- Quingyun Huang - Peilong Liang


Quingyun Huang - Peilong Liang
Claro de luna
Traducció al castellà de Mónica Ching Hernández
Faktoría K de Libros, 2011


Cinc bonics contes-cançó per treballar, i gaudir, la pau 
(del 43 del llibre, preciós, que es llegeix de costat i en xinés)







Senilidad.- Italo Svevo





Italo Svevo
Senilidad
Traducció al castellà de Pedro Gozalbes
Pròleg d'Antonio Prieto
Espuela de Plata, Sevilla, 2012


Recomanat per Raffaele Pinto a L'Hora del Lector, el passat 15.05.2011 (als minuts 13-20 del programa).
La seua valoració gira en torn del psicoanàlisi i del retrobament amb la Beatriu de "La vita nova", anomenada ací "Angelet". Una defensa vehement del llibre.
Va parlar de la búsqueda del "jo", freudià "avant la lettre", des d'un protagonista fracassat, incompetent per gestionar la seua pròpia vida i els seus sentiments, però desenvolupant una feroç lluita per la seua dignitat com a ésser humà, dins d'un contexte narratiu al voltant de l'amor i la gelosia.
Més o menys.

Jo he llegit un llibre una miqueta angoixat:

- un "incipit" dramàtic:
Desde el principio, con las primeras palabras que le dirigía, quiso advertirle que no quería comprometerse con ella para una relación seria. De modo que vino a decirle algo parecido a esto:
- Te amo y sólo por tu bien me gustaría que nos pongamos de acuerdo para que lo hagamos de la mejor manera.
Aquellas palabras habían sonado tan prudentes que resultaba difícil considerar que fueran dichas por amor a alguien. Quizás si hubieran sido más sinceras habrían debido decir lo siguiente:
- Me gustas mucho, pero en mi vida no vas a llegar a ser más que un juguete. Yo tengo otras ocupaciones, mi carrera, mi familia.
[...]
- un home inepte per a les relacions inter-personals, amb dificultats serioses per conviure amb la seua estimada, el seu amic i la seua germana;

- una narració "incòmoda" però extraordinària.

Esperava un llibre sobre fer-se vell (tempus fugit, darrerament amb molta velocitat), i no ho és. És, mé bé, un llibre de ser vell.

dimecres, 12 de desembre del 2012

Gramáticas de la creación.- George Steiner


Gramáticas de la creación
George Steiner
Traducció al castellà d'Andoni Alonso i Carmen Galán
Ediciones Siruela, 2011

Un llibre de filosofia (qui m’ho anava a dir a mi!) que tracta d’elucidar, amb l'erudició i la capacitat d'anàlisi de sempre, diversos aspectes de la creació i la invenció.

Comença així, al final del mil·leni:

«No nos quedan más comienzos. Incipit: esa orgullosa palabra latina que indica el inicio sobrevive en nuestra polvorienta palabra “incipiente”. El escriba medieval marca la línea inicial, el capítulo nuevo con una mayúscula iluminada. En su torbellino dorado o carmesí el iluminador de los manuscritos coloca las bestias heráldicas, los dragones matutinos, los cantores y los profetas. La inicial, en la cual el término significa comienzo y primacía, actúa como fanfarria; enuncia la máxima de Platón –de ninguna manera evidente– de que en todas las cosas, naturales y humanas, el origen es lo más excelso.»

En l’últim capítol, tot i parlant de com ha canviat, avui en dia, el concepte de mort per la barbàrie del s. XX , diu:

«Los historiadores han reconocido que el siglo XX ha sido sin duda el más mortífero. Se estima en alrededor de cien millones el número de víctimas causadas por la guerra, el hambre, la deportación, los campos de concentración y los genocidios entre agosto de 1914 y la lenta desaparición del régimen estalinista. Desde Madrid a Moscú, desde Narvik a Messina, Europa y Rusia occidental han sido un osario, un escenario de atrocidades. No se sabe con certeza el número exacto de víctimas del demente “gran salto adelante” de Mao (¿diez millones, veinte millones?), o de la sed de sangre tribal en Ruanda, en Indonesia o, por último, en los Balcanes. Como nunca antes, los medios de comunicación han saturado nuestra conciencia y nuestra memoria con imágenes del horror organizad. Los huesos y las cenizas de los campos de exterminio nazis, las pirámides de cráneos en Camboya olas inmundas fosas descubiertas en Bosnia Kosovo son los auténticos emblemas e iconos de la historia reciente. Millones de esas muertes espantosas son todavía anónimas (…) ¿Dónde están enterrados los muertos por inanición, los torturados del Gulag, los de las minas de Kolimá, los de los bosques helados?
Esta larga marcha a través de las tinieblas no ha podido sino devaluar la muerte. La mente no admite estadísticas tan evidentes: los treinta mil soldados masacrados durante los primeros días de la batalla de Somme, las dos mil condenas a muerte firmadas cada día en el Kremlin durante las grandes purgas, las carnicerías tribales entre sisas estúpidas en África oriental , la suma de inocientes incinerados en Dresde Hirohima y Nagasaki. El florecimiento de la tortura por razones ideológicas o por los estados-nación entumece nuestros sentidos y nuestra comprensión.»

Steiner, creient:

«La literatura se hace lenguaje; la pintura y la escultura, de ingredientes naturales o modificados; la música, de materia sonora en bruto. Habitamos un mundo cuyos componentes son, en esencia y según la conocida afirmación de Duchamp, ready-modes. Sólo Dios es capaz de crear de la nada. Sólo Él puede innovar a partir de la nada. La experiencia humana es una respuesta a estas realidades, a una existencia previa. Esto, como hemos visto, es verdad para toda representación, para todo instrumento de comprensión e interpretación por abstracto que sea (…) Si el arte no se construye más que de ready-mades y objets trouvés, ¿qué otra cosa percibimos, manipulamos o combinamos? Todas estas falsas creaciones son un collage de la realidad. Todas las formas de imaginación, interiores o exteriores, son un proceso de selección y montaje. »

Perucho: les presències secretes

Joan Perucho (2002; José María Alguersuari)

Llegia l'altre dia un apunt endarrerit en el Mil dimonis d'en Lluís Bosch, company retrobat per aquest mar de bitàcoles, blocs, i a voltes icebergs, després de trenta anys de no saber-ne res que, de fet, és el que acostuma a passar amb la gent que has conegut. Vaig topar amb Perucho. I ara, dins Els orfes del Senyor Boix han coincidit en el temps uns quants apunts sobre aquest autor inclassificable però imprescindible dins una literatura catalana poc donada, de la postguerra ensà, a l'heterodòxia.

Vaig topar amb El sastre de Perucho i amb una cita de Les presències secretes: història gràfica de l'invisible, que no crec que sigui tant una justificació de la seva obra, com suggereix el Lluís, com un avís de com funciona això tan fràgil que en diem realitat. A mi em recorda les captatio que el mestre Hitchcock feia a Alfred Hitchcock presenta, que són una manera elegant de deixar-nos a la porta del misteri, que és el mateix que el dubte.

"Hem vist que quan hi ha un perfecte equilibri entre la raó i la vida, no hi ha, per consegüent, presències secretes. Però es pot viure sense elles? Es pot viure sense la flor rara del misteri i del fantàstic? Es pot viure en la seguretat absoluta de l'existència? No és gaire probable. I és, d'altra banda, tècnicament difícil. Si obrim la porta, què ens espera al defora, dins la impenetrable tenebra? Gairebé és segur que ens espera l'inexplicable, les presències secretes".

I em va venir al cap que quan col·laborava en el suplement de cultura del diari Avui vaig escriure sobre Perucho a propòsit d'una xerrada que va fer a la Virreina dins el cicle de conferències La meva Barcelona. La ciutat i els seus escriptors. És de març de 1995, i rescato l'article, "La Barcelona fantàstica", perquè ve al cas i de pas recuperem unes paraules dites i escrites a peu de trinxera i que potser es va endur el vent. El reprodueixo tal qual, assumint els riscos del pas del temps i de no haver llegit un llibre que en aquell moment encara no estava editat.


Assistim a la primera conferència de La meva Barcelona. La ciutat i els seus escriptors, amb els prejudicis i les precaucions amb què s’ha d’afrontar, avui, tota programació cultural oberta al gran públic.

La cultura s’ha convertit en un afer de divulgació; s’ha reduït a un divertiment de masses; a propaganda. Però el mestratge d’en Perucho no va fer concessions a la galeria: el passat dijous ens va oferir la dramatització (gest, inflexió de veu, to), del text al cas: Una teoria barcelonina dels monstres. Una part dels fulls que Columna publicarà a finals d’any amb el títol de Les presències secretes.

A priori, la conferència s'anunciava com a Record de la Barcelona fantàstica. Era d’esperar, doncs -així ho creia l’heterogeni públic congregat-, un catàleg de bèsties i encanteris barcelonins d’on podien aparèixer els fantasmes d’algun dels nostres avantpassats. Un inventari de llegendes on havien de prendre vida les gàrgoles i les carasses de la pedreria urbana. Un índex bibliogràfic entre real i quimèric. Esperaven.

Però no hi va haver res d’això. No es van materialitzar les bruixes fugint de les fogueres de Sant Andreu del Palomar; ni l’home de la mar es va fer visible entre els pescadors de la Mar Bella del Poblenou; cap serp prenyadora va inflar el ventre ni de casada ni de fadrina; no aparegué el vaixell fantasma bastit amb les ungles de tots els qui han mort a la mar; no es veié l’escòrpora del cel escopint a terra i emmetzinant els peixos a la platja de la Barceloneta. Ni dimonis, ni dracs, ni basiliscs. El verb de Perucho ni tan sols va caure en el parany de referir-nos com, a la seva Gràcia nadiua, les fogueres de sant Joan eren envoltades de cadires per a que s’hi asseguessin les animes.

Perucho tampoc va oferir un florilegi bibliogràfic de notícies de paper esgrogueït i retalls de premsa, com "Brujas y maleficios en las tempestades", publicat al diari Las Noticias el 20 d’agost de 1920, per en Carreras Candi; Les bruixes, d’Emilio Gaziot; Lo jorn dels morts, d’Eduard Tàmaro (1845-1889); Supersticions anotades al Pla de Barcelona, d’Adelaida Ferrer. I tants d’altres llibres que podien haver emergit de la seva ampla màniga.

Perucho, irònic i teatral, va fabular. S’erigí en cap visible del propi encanteri i anà absorbint, un a un, els assistents a l’espectacle. Perucho es convertí en una tentacular medusa que estengué les seves serps capil·lars per tota la sala, bastint al seu voltant una teranyina teòrica que generà els seus propis monstres. Són monstres que neixen quan es produeix un desequilibri entre la raó i la vida. Així, l’excés de raó ens duria als deliris de Goya; i l’excés de vida, a l’afirmació d’en Francesc Pujols que tot allò que neix massa viu és monstruós.

Davant de l’estupor de bona part de la concurrència, Barcelona no hi va ser (o quasi: esmentà el Xumet, monstre que viu a les clavegueres de la part alta de la ciutat i que engolí el jove poeta Folch, autor de poemes modèlics; es referí als cadàvers dels pares de la pàtria Antoni de Capmany i Bonaventura Carles Aribau, que després de diversos intents de donar-los solemne sepultura, es van perdre i no se sap on paren). Però sí que hi va ser una de les figures neuronals de la ciutat: el fantasiós cervell d’en Joan Perucho (monstre generat per l’excés racionalista de Barcelona), que es dedicà a reconstruir cinematogràficament una arquitectura de la fantasia; una passarel·la per on hi desfilà l’anima d’Ildefons Cerdà vagant, vampírica i fantasmal, pel despatx d’en Fabià Estapé i per les dependències municipals després d’abandonar la seva tomba de Caldas de Besaya.

La taula de conferències era presidida per en Pasqual Maragall. Hagués estat una bona oportunitat per interrogar el "munícipe por excelencia" sobre els múltiples monstres que deuen pul·lular pels arxius i registres de la Casa de la Ciutat; preguntar que se’n sap de les estàtues que prenen vida als magatzems municipals i de les fonts gòtiques que desapareixen misteriosament; i què se’n sap dels funcionaris decimonònics que, convertits en pols de despatx, s’estenen viscosament sobre la paperassa esgrogueïda.

A la fi, l’escriptor va fer literatura, que és la seva feina (ell assegura que els seus deliris són fruit de la seva memòria viva). Qui va voler escoltar, va beure directament de la font, del text, que és on pren cos -textura-, la fantasia literària, i d’on raja l’aigua més fresca.

dimarts, 11 de desembre del 2012

CUERPO A CUERPO. Domènec Font

Cuerpo a cuerpo. Radiografías del cine contemporáneo
Domènec Font
Galaxia Gutenberg. Círculo de lectores
537 pág.
2012

Assaig de Domènec Font sobre els cossos filmats i la imatge d'aquests en el cinema, majoritàriament, dels últims 20 anys.
Com veiem aquests cossos, com interseccionen amb altres i el transcurs del temps i com ens els mostren tot un seguit de directors que són Autors (així en majúscules) i que creen com a tals...

Un pilot de directores i directors: Chantal Akerman, Oliver Assayas, Tim Burton, l'Almodóvar, Pedro Costa, David Cronenberg, Jonathan Demme, Clint Eastwood, Abel Ferrarra, Phillip Garrel, Godard, Michael Haneke, Jim Jarmusch, en Kaurismäki, Takeshi Kitano, Naomi Kawase, en Kubrick, en Lynch... I molts més amb mogollón de pel·lícules...

A l'autor li va coincidir aquest estudi i escriptura amb una sèria malaltia, i l'editorial ens presenta aquest treball com una investigació que se li transforma a Domènec Font en una qüestió personal quan ha de compaginar la malaltia amb l'escriptura d'aquest assaig...

Molt molt bo!!!
Ple de títols i noms i pel·lícules per descrobrir i remirar de nou...

[El què m'ha passat és que moltes les havia vist però aquest llibre m'ha donat eines per poder-les mirar de nou o entendre-les millor... I moltes que s'anomenen o expliquen que encara no he tingut la sort de poder-les visionar, però conceptualment les relaten d'una manera tant clara i especial que tinc la sensació que moltes d'aquestes que encara no he vist és com si ara sí que ja les he vist... Una sensació estranya però positiva!]

dijous, 6 de desembre del 2012

El quadern gris (1966). Josep Pla (Fragment)


Josep Pla
El quadern gris (1966)
editorial Destino
Nova edició a càrrec de Narcís Garolera.

Imatge: Josep Pla, pintat per Joan Martí Aragonés (1936-2009)


“ 6 de febrer de 1919.- La meva generació.

Nosaltres venim dels llibres. Nosaltres hem llegit i llegim els llibres. Creiem que hem viscut perquè hem llegit els llibres. Els llibres ens han donat l’esperança d’alguna cosa. Els llibres ens han suggerit l’esperança d’alguna cosa. Hem esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. ¿Què s’ha produït? Absolutament res. Res. Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent. Els llibres ens diuen que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera distinta. Els llibres ens diuen que existeix l’amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res. ¿De què parlen els poetes? ¿Quin sentit té el que diuen els poetes? ¿Per què parlen d’aquesta manera? ¿Qui els fa parlar així?
He nascut en un poble petit. Els horitzons de la meva vida han estat curtíssims. Aquestes circumstàncies m’han fet especialment sensible a la fulguració de la lletra impresa. Em posaren els llibres a la mà i vaig llegir-los. Quines belles coses es troben en els llibres! La vida es això i allò i el de més enllà –diuen els llibres-, però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per dissimular, per camuflar –és una paraula de moda- la vida mediocre i acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes hi ha escasses diferències: una mica més d’higiene, d’educació, un matís d’hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos; simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no ens els prendríem seriosament. Les èpoques sempre han estat iguals i el que s’anomena les grans èpoques només han existit en la imaginació dels que n’han escrit els llibres...”

La València de Vicent Andrés Estellès. Mirada d'un poeta


Un llibret en pdf, recomanat per un que s'estima més els llibres en paper...
Una exposició organitzada per una Acadèmia que alguns no ens creiem del tot...

M'agradaria escriure la guia de València.
Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il·lustres,
monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,
els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,
l'amable biblioteca llatina del Magnànim,
sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem.
        Llibre de les meravelles, Ed. 3i4, València, 1976, p. 31

Barrio perdido.- Patrick Modiano






Patrick Modiano
Barrio perdido
Traducció al castellà: Adoración Elvira Rodríguez
Cabaret Voltaire, 2012



Cabaret Voltaire diu això... del llibre.

Després de Tres maneres de veure París amb el Paris Francia de Gertrude Stein, trobem una quarta. Aquesta, si es vol, més amb el record  i la memòria, encara que Modiano ens mostra físicament Paris i els seus barris, els seus carrers, la seua gent, els bars, el riu... Seria, millor dit, una manera de "tornar a veure" Paris, fins i tot, sense haver anat mai. M'encanta.

El bulevar está desierto, como el día en que llegué del aeropuerto y crucé París por primera vez en veinte años. Y ese Lancia blanco que circula a lo largo de las fachadas oscuras me produce el mismo sentimiento de desolación que sentí esa tarde. Ahora está pasando por el bulevar Courcelles.
A eso de las dos de la madrugada, el antiguo mozo de cuadra traía la bandeja del "almuerzo". Pollo frío. Peladillas. Fruta. Zumo de naranja. Ella me quería enseñar a jugar al mah-jong, pero yo era un negado, y siempre los mismos discos dando vueltas en el picú. Aunque para esa gente fuera ya tiempo de crepúsculo -como me decía Rocroy en su carta- las melodías que sonaban con más frecuencia eran canciones de primavera: April in Paris, Some other Spring, Abril en Portugal... Con solo escucharlas me traslado a aquel ambiente de noches en vela, con la presencia de Carmen. También Georges Maillot silbaba los mismos estribillos lentos y tiernos, y me pregunto si esas canciones no habrían sido, para Carmen, para él, para otros componentes de aquel grupo del que ambos eran los únicos supervivientes, una especie de contraseña.




dilluns, 3 de desembre del 2012

Les històries naturals.- Joan Perucho

Les històries naturals
Joan Perucho
Educaula. Edicions 62, 2011


Amb trets de novel·la gòtica, aquesta història és protagonitzada per un científic, durant les guerres entre carlins i liberals, que emprén la recerca d'Onofre de Dip, un cavaller convertit en vampir (al pur estil del Dràcula de Bram Stoker), per la geografia de parla catalana (Barcelona, Berga, Tarragona, Manresa, Vilafranca, Vic, Reus, Ripoll, Falset, Vall-de-roures, Horta de Sant Joan, Beseit, Morella, Gandesa, etc.).

Novel·la fantàstica i molt més, publicada al 1960. Això vol dir que Perucho anava a contracorrent de l'orientació realista i social que caracteritzava la novel·la catalana de postguerra. I "més que la negació d'una realitat vital (...), es tracta de la declaració de principis antirrealista d'un poeta, que ha arribat al camp de la ficció novel·lesca des de posicions molt acostades als postulats del moviment surrealista", com diu Antoni de Vilanova.
També una novel·la plena d'erudició i d'un bagatge cultural enorme: "Jo sempre he reconegut que la meva literatura no és populista o popular. De fet, és difícil que ho sigui, m'agrada fer referències cultes i això distancia molta gent de la trama, de la història que explico", "Ja sé que els lectors, de vegades, no hi arriben; però els hi incito, a la cultura", va dir Perucho.
Aquesta edició, com que està orientada als estudiants, és molt útil pel seguit d'estudis preliminars, índex onomàstic, glossari, propostes de treball, dos comentaris de text i materials complementaris que l'acompanyen: sobretot per al context històric,  recursos emprats, estudis sobre la seua obra, entrevista amb l'autor...

"El castell de Pratdip era una reduïda construcció en part romànica i en part gòtica. De difícil accés, situat en el punt més alt del poble, dominava un extens territori. Abandonat des del segle XVI, les seves torres i muralles encara donaven, mig derruïdes, una estranya impressió de força i de poder. En l'actualitat, la naturalesa havia fet usurpació del domini del castell, i rares arbustacions creixien entre les pedres centenàries; nius d'esparvers i altres ocells de presa sorgien a la mirada atenta i sentimental del viatger, entre merlets escantonats i claus de volta esfondrades. Una malenconia immensa es desprenia d'aquelles naus silencioses, abandonades a la devastació lenta, però inexorable, del temps. A la nit, sota la llum de la lluna, el castell tenia un aspecte fantàstic."

"Des de la llunyania, l'"aurea picuda" entonava el cant perfecte, melòdicament i harmònicament inaudible.
Era el silenci. La remor del món abans de la seva creació. El no-res."

diumenge, 2 de desembre del 2012

Migrar.- José Manuel Mateo i Javier Martínez Pedro

I un altre, també per celebrar el dia dels llibrers...

Del enebro.- J.L. i W.K. Grimm

El divendres passat va ser el Dia del Llibrers, i vam anar a casa Leo Librería per celebrar un dia tan nostre.

I va caure, entre d'altres, aquesta xicoteta joia:


Es tracta d'un llibre fet a mà, del qual l'editoral Jekyll and Jill n'està molt, i amb raó, orgullosa, amb il·lustracions d'Alejandra Acosta i un pròleg de Francisco Ferrer Lerín, i fins i tot el text original en Niederdeutsch escrit amb lletra gòtica preciosa bicolor (negra i roja, com les il·lustracions delicades i cruentes).

Un conte dels Grimm, fet amb respecte a l'original, no pas per a xiquets, més bé per a adults sense "reparos", cruel, justicier i amb final feliç, però. Aquesta edició commemora la primera del llibre que va fer famosos els germans Grimm, Kinder-und Hausmärchen, el 1812.

Un llibre-objecte, amb "punt de lectura" propi, amb un petit regal a dins i que ofereix una raó en si mateix per a estimar-se més (encara) els llibres en paper.






Per cert, la traducció al castellà és de Jessica Aliaga Lavrijsen, que fa una nota introductòria molt sucosa.

dijous, 29 de novembre del 2012

Libra. Don DeLillo (Fragmento)


Libra
Don DeLillo (1988)
Traducció de Margarita Cavándoli



“Lee le comunicó que quería desertar:
-         Estuve pensando que éste es el paso que quiero dar, que nunca podré vivir en Estados Unidos. Quiero una vida como la de los estudiantes, política e inmersa en la lucha. No soy un crío inocente convencido de que Rusia es la tierra de sus sueños. Lo analizo fríamente, a la luz del bien y del mal. Creo que en la Unión Soviética existe algo singular que me gustaría comprobar personalmente. Es la gran teoría hecha realidad. Antes de los quince, empecé a adoctrinarme a mí mismo en la biblioteca de Nueva Orleans. Estudié marxismo. Bastaba con que apartara la mirada de los libros para ver ante mis ojos el empobrecimiento de las masas, incluido el de mi propia madre en su lucha por criar tres hijos con todo en contra. Los escritos socialistas me proporcionaron las claves para entender mi entorno. Las tesis eran correctas. El capitalismo está próximo a morir. Adopta medidas desesperadas. El aire se carga de histeria, con el odio a los negros y a los comunistas. Con los militares he conocido la plena fuerza del sistema. El sistema contiene un elemento que desencadena el odio. Me sería imposible vivir en Estados Unidos. Tendría que elegir entre ser obrero de un sistema que desprecio o estar sin trabajo. Nadie sabe lo que siento. Sinceramente, éste es el ideal que deseo alcanzar. No se trata de algo intangible. Estoy dispuesto a soportar sufrimientos y penurias para abandonar definitivamente el país.(...)
Dentro de un milenio la gente consultará los libros de historia y sabrá donde se trazaron los límites, quién eligió bien y quién se equivocó. La dinámica de la historia favorece a la Unión Soviética. Está clarísimo para todo aquel que crece en Estados Unidos y mantiene una mentalidad abierta. Todos desean amar a Estados Unidos. Sin embargo, ¿cómo es posible que un hombre honrado olvide lo que ve en las concesiones mutuas y cotidianas que se parecen a un millón de guerras en tono menor?”


dimecres, 21 de novembre del 2012

"Sangre limpia, sangre española"

El jueu errant, de Gustave Doré

L'antijudaisme i els estatuts de puresa de sang

Algú podria pensar que no deixa de ser una paradoxa que a Espanya hagi imperat un antijudaisme (el terme s'ajusta més al sentiment de la gent, més que no pas el d'antisemitisme) popular i tan arrelat fins els nostres dies (molts recordem encara quan a les processons de Setmana Santa es "mataven jueus" fent sonar les matraques) tenint en compte que la presència de jueus a la Península després del decret d'expulsió de 1492 va ser residual i no va ser fins el segle XIX que algunes famílies d'industrials es van instal·lar a ciutats com Barcelona i Madrid al voltant de petites comunitats.

Matraca per "matar jueus" instal·lada
al campanar d'una església

Es pot entendre que la rivalitat, el menyspreu o l'odi cap un grup humà concret provingui de la convivència: l'ésser humà accepta malament la diferència. Però entre nosaltres aquest odi al jueu s'ha mantingut entre una població que durant generacions no va veure mai un jueu.

Els tòpics medievals s'han mantingut vius i tots els tenim en el cap. Des de l'acusació de deïcides fins a la creença de la pràctica de ritus sagnants i sacrílegs ens han arribat a les nostres oïdes, a vegades amb la mateixa intensitat d'un conte infantil que busca dibuixar la frontera entre el bé i el mal: robatoris d'hòsties consagrades, enverinament de pous d'aigua, transmissió de malalties, assassinats de nadons... L'estigma, com si d'una estrella de David cosida al pit es tractés, marca el front d'un fantasma, el jueu errant, que recorre el món rebutjat per tothom.

Si no es té un mínim coneixement de com ha evolucionat la religió, el catolicisme, dels Reis Catòlics ençà; de com l'Església es va fer forta a la Península i va tancar el pas a reformistes, humanistes i erasmistes (nodrits de conversos, com els germans Valdés i Lluís Vives); de com la Inquisició -més enllà d'alimentar fogueres amb bruixes i perseguir heretges, i sense oblidar que no va ser abolida fins 1834- va posar fre a l'entrada de qualsevol idea lliberal política i cultural, sumint el poble en la ignorància... Si no es té en compte com va fracassar la Il·lustració i tot intent revolucionari i modernitzador en benefici de l'obscurantisme i de l'absolutisme, i si oblidem les lluites intestines i fratricides del XIX, que culminen amb la Guerra Civil de 1936, no entendrem la mentalitat d'aquest país. Un país on la meitat dels ciutadans han estat (i estan!) enfrontats a l'altra meitat, com es demostra en els discursos polítics que diàriament ens arriben des de la dreta i des de grups que, sense ser exactament de dretes, s'enroquen en discursos identitaris que menyspreen la diversitat cultural de l'Estat.

Però tot plegat no s'explicaria si no hi hagués alguna idea, algun fet, que donés carta de naturalesa al rebuig sistemàtic del jueu. Ja no un tòpic que alimentés l'error i la mala fe, sinó una llei que ajudés a consolidar la bondat del pensament.

No n'hi va haver prou amb expulsar els jueus de la Península. Ni amb la conversió a la fe catòlica dels qui van decidir quedar-se. Durant segles, els jueus conversos i els seus descendents van ser sistemàticament assenyalats, acusats de pràctiques criptojueves. No queda molt clar quines van ser les causes que van dur a les altes esferes polítiques i religioses a prendre la decisió d'expulsar-los. A l'antijudaisme d'arrel popular (alimentat per l'Església), segurament s'hi van afegir altres raons: una noblesa que es veia amenaçada per una incipient burgesia d'origen jueu (no oblidem que els jueus eren "patrimoni" dels reis, i reialesa i noblesa s'enfrontaven per les cotes de poder); una Església i una Inquisició que lluitaven contra les heretgies que suposadament naixien de les relacions socials entre jueus i cristians; la recerca de la cohesió social a través de la unitat en la fe; els guanys que s'obtenien confiscant les propietats de les famílies jueves expulsades.

La qüestió és que aquesta marcada diferència entre la majoria cristiana i la minoria jueva es va veure ampliada en el moment en què la diferència no es va establir per la religió, sinó per la sang. En una societat ja sense jueus (aparentment), el classisme, la distinció, es va establir entre cristians vells i cristians nous. Els cristians nous, amb ascendència jueva o morisca, eren identificats, assenyalats i menyspreats. Només cal que recordem l'exemple ben conegut dels atacs que Góngora, descendent de conversos, va rebre de Quevedo, cristià vell.

Góngora, per Velázquez

En què se sustentava aquest estat de coses? En els estatuts de puresa de sang, que restringien l'accés a les institucions només a aquelles persones que pugessin demostrar la seva ascendència purament cristiana. El primer estatut (Sentencia-Estatuto, Toledo 1449) és fins i tot anterior a l'expulsió. Si mai ningú va prendre la raó als qui acusaven als jueus d'indesitjable, ara, a sobre, unes lleis els emparaven.

Si el tòpic no era suficient, ara la llei empenyia els cristians vells, o a aquells cristians que tenien la necessitat de demostrar que la seva sang no estava contaminada, a pràctiques per "desemmascarar" els heretges i els traïdors. La delació es convertia en un costum. S'espiava el veí per descobrir si consumia més espelmes de les habituals, si es tancava a casa en dissabte, si no consumia carn porc, si parlava en veu baixa... I quan el rastre del jueu va desaparèixer, sense ningú a qui assenyalar, l'atac es va convertir en insult cap a els cristians comuns a qui calia acusar de blasfem. La sang "pura" s'assimilava a la sang "espanyola"

No podem oblidar, tampoc, que aquest estat de coses s'ha vist agreujat pel conflicte que Israel manté amb els seus veïns des de l'establiment de l'estat d'Israel el 1948. Un conflicte del qual ens arriba una informació molt parcial i perquè la gent identifica Israel amb el fort i els palestins amb el dèbil. I si a això hi afegim que la ignorància converteix el gentilici "israelià" en sinònim de "jueu", la confusió està servida.

Família xueta mallorquina (Felanitx, dècada de 1930)

Una excepció a aquest "jueu desconegut" es manté fins els nostres dies: els xuetes mallorquins, descendents dels jueus conversos del segle XVI. Estigmatitzats, segregats i discriminats fins a mitjans del segle XX, han mantingut una relació endogàmica entre ells i es calcula que al voltant d'uns 20.000 mallorquins conserven els seus cognoms conversos. Precisament, aquest passat juliol un tribunal rabínic els va reconèixer la seva pertinença al poble d'Israel.

No són molts els estudis que ens aproximen a la història i a les causes que han fet que els ciutadans espanyols hagin mantingut aquesta bel·ligerància  i aquest odi cap a la figura del jueu. I si hi són, no tenen els canals divulgatius que permetin acostar la informació als ciutadans. I com que no hi ha cultura del món jueu hispànic, el judaisme tampoc forma part dels estudis escolars, com no sigui la típica menció a la Toledo de les tres cultures i la imatge romàntica d'aquell paradís intel·lectual que permetia la convivència de jueus, musulmans i cristians.

Amb tot, de tant en tant s'editen estudis molt interessants. El 2010 es va publicar Vidas infames. Herejes y criptojudíos ante la Inquisición, de Richard L. Kagan i Abigail Dyer (Donostia: Editorial Nerea, 2010). Una anàlisi de les confessions que de forma forçada van realitzar sis presoners davant del Sant Ofici. Cadascuna il·lustra una particular perspectiva social i planteja qüestions íntimes al voltant de la identitat religiosa, sexual, política o nacional dels reus. Entre ells hi ha un profeta incendiari, un pretès hermafrodita acusat de profanar el sagrament del matrimoni, una catòlica apòstata que actua com rabina al Nou Món i un morisc que denuncia haver estat circumcidat contra la seva voluntat. Unes autobiografies forçades que suposen una mirada fascinant i poc habitual a la societat i la cultura del Siglo de Oro. Unes intimitats que ens permeten dibuixar i posar veu a personatges marginats i intuir quins eren el límits dels comportaments que es consideraven acceptables en aquella societat.


I directament relacionat amb els estatuts de puresa de que hem estat parlant, el febrer passat Juan Hernández Franco, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Múrcia, publicava Sangre limpia, sangre española: la limpieza de sangre (Madrid: Cátedra, 2011). En paraules de Xavier Casals, en aquest estudi Juan Hernández "exposa l'evolució de la 'neteja de sang' des dels seus orígens en el segle XV fins a la seva eradicació en el segle XIX. Mostra com van sorgir els seus estatuts i l'intens debat que van generar en el segle XVI i la seva llarga continuïtat en l'Espanya contemporània, que ha passat molt desapercebuda malgrat el seu important impacte en l'àmbit de les mentalitats". I precisament és aquest "àmbit de les mentalitats" el que resulta més interessant perquè és el que ha perdurat fins avui. Ha perdurat en les consciències i en els hàbits, en la historiografia, en el cànon i en la interpretació acadèmica de la literatura i, com ja hem dit, en el discurs polític. Sobre aquests temes n'ha parlat extensament al llarg de la seva vida professional Juan Goytisolo. N'és una bona aproximació l'article "La historiografía española y la herencia de Sefarad" (Letras libres [en línia], juliol, 2002).


El fet és especialment dramàtic. D'una banda, pel que fa als jueus, perquè sent ciutadans amb els mateixos drets que la resta de ciutadans dels regnes peninsulars (o més, si ens acollim a l'antiguitat hispana, entenguem el que entenguem amb aquest adjectiu), van ser expulsats de casa seva, de la Sefarad que no han oblidat mai. De l'altra, pel que fa als ciutadans actuals, perquè continua havent-hi una part de la societat que s'atribueix el concepte de ciutadania basant-se en uns drets adquirits a través de Déu i d'un ranci privilegi biològic ancestral.

Xavier Casals, doctor en Història per la Universitat de Barcelona, a qui conec i segueixo des dels nostres temps d'estudiants a la universitat, va entrevistar Juan Hernández en el seu bloc, arran de la publicació del seu llibre. I per acabar d'il·lustrar aquest apunt, publiquem aquesta entrevista, que molt amablement ha cedit a Bereshit i a Els orfes del senyor Boix:

de Juan Hernández Franco

"¿Qué era la llamada “limpieza de sangre” y cuándo se estableció?
No es fácil responder exactamente qué es la limpieza de sangre, pues el concepto evoluciona a lo largo de su existencia. Comienza siendo un medio para excluir de instituciones políticas, religiosas, universitarias, laborales… a los descendientes de judíos convertidos al cristianismo –los cristianos nuevos o conversos– y de los que se dudaba de su sincera conversión. Pero conforme avanza la edad moderna, especialmente a partir del siglo XVIII, los estatutos lo que hacen es establecer una barrera para diferenciar a los cristianos con más honor y distinción social, de los que no la tienen –es decir, aquellos que desempeñan oficios viles o bajos.

 
El arquebisbe de Toledo, Juan Martínez Siliceo,
defensor dels estatuts

Sí sabemos cuándo se establece por vez primera.  Fue el año 1449 en Toledo. Pedro Sarmiento, alcaide de su alcázar,  y una parte mayoritaria del concejo, asesorados ideológicamente por el bachiller Marcos García de la Mora, promulgan una Sentencia-Estatuto, conforme a la cual “todos los dichos conversos descendientes del perverso linaje de los judíos, en cualquier guisa que sea (…) sean habidos e tenidos como el derecho los ha e tiene por infames, inhábiles, incapaces e indignos para haber todo oficio e beneficio público y privado en la dicha cibdad de Toledo”.

Alcanzaron su momento cenital otra vez en la ciudad de Toledo, el año 1547, cuando el arzobispo de Toledo, Juan Martínez Siliceo y una parte de su cabildo catedralicio lo establecieron. Desde estas fechas, se puede decir que ésta es una de las cuestiones claves dentro de la historia de España y uno de los temas más vinculados a su “leyenda negra”.

¿Por qué se intentó erradicar en el siglo XVII y no se logró?
Por los reparos y críticas a los excesos que suponía la aplicación de los estatutos, pues un único y lejano pariente manchado impedía a quien se le descubría –sin tener para nada en cuenta su virtud o preparación profesional– acceder a instituciones que habían establecido estatuto, es anterior al siglo XVII.
“Los estatutos de limpieza de sangre alcanzan su momento de apogeo en 1547 y serán uno de los temas más vinculados a la “leyenda negra” de España”. 
Fue desde la segunda mitad del siglo anterior y especialmente en los cuarenta primeros años del seiscientos cuando con mas ahínco y esfuerzo intelectual se intentó minimizar los efectos negativos de los estatutos, reformándolos según una opinión extendida entre la intelectualidad y una parte importante de los gobernantes, especialmente los que servían durante el valimiento del Conde Duque de Olivares, o incluso suprimiéndolos.

Las razones para hacerlo de intelectuales y políticos eran que los estatutos, además de ser contrarios al derecho natural y al verdadero espíritu de la religión católica, eran una de las causas que venía agravando la crisis política, económica y de valores que afectaba especialmente a la sociedad castellana.

Si fracasó el impulso de religiosos, arbitristas, pensadores y políticos en este propósito  fue porque otra parte importante de  los mismos, como por ejemplo Francisco de Quevedo o el doctor y religioso Juan Espino, estuvieron en contra de la revisión de los estatutos y en su empeño se vieron favorecidos por un grupo social mayoritario, los cristianos viejos. Estos encontraron en el honor de su antigua limpieza, uno de los principales medios para poder situarse socialmente y hacer frente a un etapa de dificultades y crisis.
“Un único y lejano pariente manchado impedía a quien se le descubría –sin tener  en cuenta su virtud o preparación profesional- acceder a instituciones que habían establecido estatuto de limpieza de sangre”.
¿Por qué en las Cortes de Cádiz la “limpieza de sangre” aún tuvo defensores?
El antijudaísmo, o antijudería (como la ha llamado José Jiménez Lozano), convertida tras la expulsión de los judíos que no recibieron las aguas bautismales en fobia y discriminación de una parte mayoritaria de la sociedad hacia el cristiano nuevo o converso, era una ideología tan arraigada que su disolución no era fácil.

No obstante escritos tan esclarecedores y divulgativos, como los del Padre Feijoo sobre la condición de auténtico cristiano del converso, o las medidas políticas tomadas por los gobiernos reformistas de Carlos III a favor de los descendientes de judíos, como es el caso de los chuetas mallorquines, fueron insuficientes para dar por concluido la discriminación de aquellos que remotamente procedían de judíos –la semilla u origen de su mala sangre siempre pervivía en opinión de sus detractores–, como para poder afirmar que a finales del siglo XVIII y comienzos del XIX, los estatutos de limpieza de sangre hubieran desaparecido.


Francisco de Quevedo es va oposar a la revisió
dels estatuts de puresa de sang

Por el contrario, vemos como su auge crece en territorios en los que no habían tenido tanta influencia, como son los de la Corona de Aragón, aunque aplicados fundamentalmente en la exclusión de quienes ejercen oficios viles –relacionados con los trabajos que podían practicar los judíos o sus descendientes.
“Las Cortes de Cádiz no pudieron acabar con los estatutos por la oposición de un conjunto de diputados que se identificaban con el Antiguo Régimen”.
Por todo ello no es extraño que aunque hubo una corriente “liberal” que en las Cortes de Cádiz intentó suprimir una de las “taras” del pasado, otros diputados participantes en ellas, integrados dentro del sector más tradicional y rigorista (como es el caso del padre Hermida, Iguanzo, Ostaloza, Terrero…) se mostraran contrarios a la “destrucción de los estatutos de limpieza de sangre”. Ello se debía a que aún en el seno de la sociedad  había quienes eran cristianos viejos, seguros y fieles a un programa próximo a valores de las elites del antiguo régimen, y en cambio, otros eran poco fiables –relacionados con la axiología burguesa–, como los “manchados con la sospecha de raza judaica”.

¿Cuándo se acabó jurídicamente con estos estatutos?
Los estatutos nunca fueron una norma en vigor para toda una Monarquía primero y el Estado después. Fueron adoptados por instituciones y en cada caso, dependiendo de su jurisdicción, pidieron y obtuvieron su aprobación definitiva por parte de la Monarquía o el Papado. En consecuencia, desde el Estado, ya en el siglo XIX, no se pudo dictar una ley que los suprimiera totalmente. Ello no fue un impedimento para que  en las instituciones que dependían del mismo, fuera imponiendo su supresión.

Por poner algunos ejemplos significativos, el año 1835 la reina gobernadora Maria Cristina  decretó la supresión de las pruebas de limpieza para acceder a seminarios de nobles, o bien -a propuesta de la Sociedad Económica Matritense– también los suprimió en diversas carreras y profesiones. Podríamos seguir citando otros ejemplos que afectan al propio Estado, que toma sus últimas medidas el año 1865, cuando los declara nulos para poder acceder a algunas carreras en las que aún se seguían exigiendo probar que se tenía sangre limpia.

Pero lo importante es la nueva ideología que comenzó a reinar a partir de 1840 aproximadamente, pues frente a la antijudería, ahora primó y venció que el origen, el pasado, la sangre y los ancestros no pueden ser un “castigo” para las generaciones presentes y que los estatutos eran un inútil obstáculo, que lo único que hacía era privar a la sociedad de hombres capacitados, relevantes, bien formados y necesarios para el desarrollo de la misma y que no se atrevían a acceder a una institución de estatuto por si en el proceso de averiguación de su limpieza apareciera un remoto antepasado que arruinase su honor, su prestigio y el de toda su familia.
“En 1865 el Estado toma sus últimas medidas sobre los estatutos, cuando los declara nulos para poder acceder a algunas carreras en las que aún seguían exigiendo probar que se tenía sangre limpia”.
Al final, tras cuatro siglos de ideología antijudía, se desvaneció el principio tan largamente arraigado de que la sangre manchada no se borraba y que bastaba una partícula o átomo para conducir a la anomia social –en una sociedad organizada y dirigida por quienes tenían su máximo honor en considerarse cristianos viejos–  a quien la portase.

 ¿Dejaron un legado que tuviera continuidad?
Venimos relacionando la antijudería con los estatutos de limpieza de sangre, aunque hay que decir que esa antijudería en Europa y en los Reinos Hispánicos es anterior al establecimiento de los estatutos. Pero la ideología antijudía y en concreto los estatutos lo que hicieron, indudablemente mal y negativo, fue la exclusión social del que fuera tenido o fuese por descendencia judío dentro de una sociedad regulada por valores hidalgo-cristianos viejos. Hasta ahí la repercusión, volvemos a decir negativa, de los estatutos. Hechos posteriores, como el antisemitismo de naturaleza estrictamente racial y sus fatales consecuencias en el siglo XX, pueden tener algún lejano origen o influjo en las actitudes contrarias al judío, según algunos historiadores.

 
Ángel Pulido, que va afavorir una campanya 
d'aproximació als sefardites

Sin embargo y paradójicamente, en esos momentos que la persecución contra el judío en su forma más cruel tomó cuerpo en Europa, en España, una parte de su sociedad, movilizada por personas como Ángel Pulido (anteriormente lo habían hecho Adolfo de Castro, Amador de los Ríos, Pedro José Pidal, Juan de la Puerta…) desde comienzos del siglo XX y con respaldo de destacados intelectuales (como Cajal y Galdós), se mostró a favor del estrechamiento de relaciones entre España y los sefardíes dispersos por el mundo.

Las consecuencias más inminentes de esta campaña fueron, en 1924, la concesión de pasaportes a sefarditas que lo solicitaron –fundamentalmente por motivos culturales y económicos-; y en el momento más álgido del holocausto judío, la eficaz acción de la diplomacia española salvando la vida de bastantes sefardíes –se calcula que sobre unos 15.000– en los Balcanes, Italia y Francia.

diumenge, 18 de novembre del 2012

ALGÚN DÍA ESTE DOLOR TE SERÁ ÚTIL

Peter Cameron 
Algún día este dolor te será útil
Traducció al castellà de Jordi Fibla
Libros del Asteroide, 2012


És una novel·la de Nova York,  d'un  jove James Sveck, que ha acabat l'institut i que no sap què vol, que té problemes de relació amb els seus pares que alhora també són una mica desastres, amb una germana que va a la seva, i amb un gos que es diu Miró. En James és molt intel·ligent i desconnectat socialment del seu entorn, treballa durant les vacances d'estiu a la galeria d'art de la seva mare.


El noi té diversos problemes, dificultat per entendre's amb la gent de la seva edat, només es troba bé en companyia de la seva àvia i amb un treballador de la galeria d'art,  la seva identitat sexual, no vol anar a la universitat tot i que ha sigut admès en una de molt bona i  un episodi una mica estrany ocorregut uns mesos enrere, tot plegat fa que els pares l'aconsellin de fer una teràpia psicològica, que als lectors ens donarà la oportunitat de fer-nos una idea de la seva intel·ligència. 

Al principi comença com una novel·la divertida, però a poc a poc el caràcter i comportament del noi van enterbolint la sensació, fins que arriba un punt que fa un click i dius ara ho entenc tot.

Personalment m'ha decebut una mica, les crítiques que n'havia llegit eren boníssimes, potser no he sabut copsar-la en la seva totalitat.

enllaç amb l'editorial  amb possibilitat de llegir-ne les primeres planes

divendres, 16 de novembre del 2012

‘El saqueo del museo de Irak’.- Ernesto Cardenal


Poema en el què l'autor nicaragüenc parla de la destrucció patida per aquest espai de l'art en la guerra en el país àrab (El País, 15.11.2012)

dijous, 15 de novembre del 2012

CONVERSACIONES CON DAVID FOSTER WALLACE. Stephen J. Burns (ed.)

Conversaciones con David Foster Wallace
Stephen J. Burn
Pálido Fuego Ed.
2012
238 pàg.
Trad. de José Luís Amores

Aquest recull d'entrevistes fetes durant tota la trajectòria d'aquest escriptor americà nascut el 1962 fins el seu suïcidi l'any 2008.

Foster Wallace és segurament l'autor més influent dels últims anys en les noves generacions d'escriptors.
El seu estil fragmentat, diferent i maximalista amb novel·les de 1000 pàgines, els temes que tocava (a les històries, contes, els assajos i els seus treballs periodístics...), una fascinació malaltisa pels mitjans de comunicació i la seva relació amb els espectadors, la personal manera de fer servir les notes a peu de pàgina, una barreja d'intensitat i humor... Va sorprendre a tothom quan va irrompre de molt jove i encara estudiant universitari amb la seva primera novel·la i ja mai va deixar de ser un escriptor únic i diferent.

El "Conversaciones..." permet veure cronològicament l'evolució i com ell va entenent i presentant periòdicament els seus treballs i la manera superdotada que tenia d'enfrontar-se conceptualment als entrevistadors. Ple de moments brillants i antològics.

"Simplemente se trata de la textura del mundo en el que vivo."

A les entrevistes es pot veure aquesta inteligència superdotada que sempre va estar i demostrar als seus treballs i ja es pot veure al mateix temps la seva ànima turmentada que el va acompanyar durant tota la seva vida...

"En lo que a mí respecta, el arte vital y prioritario es aquel que trata de lo que significa ser un ser humano."

Molt necessari per descobrir l'indispensable treball d'aquest autor o per enriquir la seva lectura amb noves prespectives si ja se'l coneix!!!


NOTA: Ara, una editorial nova, Edicions del Periscopi, anuncia una traducció al català de David Foster  Wallace!!!!

dimarts, 13 de novembre del 2012

Trilogía mágica.- Juan Perucho

Trilogía mágica
Juan Perucho (sic)
Edhasa, 2004

Des de sempre m'han agradat els bestiaris, els llibres de botànica (sobretot els medievals, per les il·lustracions també, clar). I aquest llibre del Joan Perucho en té tres, com indica el seu nom: Botánica oculta o el falso Paracelso, Historias secretas de balnearios y Bestiario fantástico (Tres llibres màgics i singulars que va publicar independentment i que s'apleguen en aquest volum, tal com ell ho va concebre). N'he estat buscant  les edicions en català i no he pogut trobar-les (però aquesta edició d'Edhasa és original, en castellà, del mateix Perucho; i és un goig l'enquadernació, els pròlegs de Carlos Pujol i Martín de Riquer, les il·lustracions originals, el paper i el preu).

Perucho, conreador de gairebé tots els gèneres, el seu rigor, originalitat i capacitat de síntesi van fer que Harold Bloom incorporés una de les seues obres més conegudes (Les històries naturals) al seu cèlebre cànon on la va descriure com "un model de narració el·líptica per a la literatura del futur ".

Botánica oculta o el falso Paracelso: És un catàleg de plantes fantàstiques, reals i imaginades i dels seus perills, avantatges, històries i maneres de preparació.

Historias secretas de balnearios: És un conjunt d'històries situades en balnearis en les quals la realitat i la ficció es barregen i hi inclou personatges inventats i de reals, com ara Bram Stoquer i Otto von Bismark (Títols tan extraordinaris com ara Las aguas de Marienbad, la marquesa i el heterodoxo, Sudaciones de historia y poesía en Betelu, El hada Florinda en Vichy...).

Bestiario fantástico: És una versió modernitzada dels bestiaris medievals, en què de nou la ficció i el coneixement s'entremesclen.

Tots tres escrits amb una prosa magnífica, amb uns coneixements i una cultura vastíssims, sempre amb un gran sentit de l'humor, barrejant realitat i ficció, amb una imaginació i erudició desbordants.

Potser no és un llibre per llegir tot seguit, com he fet jo, però sí paga la pena de tenir-lo i llegir de quan en quan unes pàgines per a gaudir de la literatura paral·lela d'un dels nostres escriptors més originals: ho passareu bomba!

dijous, 8 de novembre del 2012

Un missatge des de la Fundació Itinerarium

Benvolguts 'Orfes del Senyor Boix',

Ens complau molt que hagueu utilitzat la tipografia Anna beta de l’Anna Vives en el vostre blog.

La podeu fer servir, fent-ne un bon ús, a nivell personal.

Us agraïrem que sempre que pugueu en feu difusió. Us enviem el logotip per si el voleu afegir al blog o adjuntar-lo en les vostres creacions i enllaçar-lo amb la nostra pàgina web (www.annavives.net ) sempre que sigui possible.

Salutacions cordials,
Roser Vives

Anna Vives, una noia amb la Síndrome de Down, ha creat la seva pròpia tipografia de lletra disponible per escriure en qualsevol suport.
L'objectiu d'aquesta iniciativa d'Anna, que també vol representar tot el col·lectiu de persones discapacitades, és aconseguir difondre ipotenciar els valors associats a la lletra: la igualtat social i la importància del treball en equip sumant capacitats.
===============================
Comunicació Fundació Itinerarium
@annetavives


               

Americana (1971). Don DeLillo (fragment).


Don DELILLO
AMERICANA (1971)
Editorial Circe
Traducció de Gian Castelli



    - Cuéntame un cuento, le pedí.
    - ¿De qué tipo?
    - Alguno acerca del grandioso Oeste dorado y los indios y el gran espíritu salvaje de América.
    - ¿Es necesario que hable con frases cortas? 
    - No
    -  Tengo uno perfecto –dijo-. Trata de un viejo y sabio hombre mágico de los sioux oglala y de lo que me dijo en cierta ocasión durante una noche de luna.(...)
Tenía cien años, y su aspecto era el de un tocón de roble. De niño, había luchado en la batalla de Little Bighorn junto a Caballo Loco. Ya entonces aborrecía el derramamiento de sangre, y había pasado la mayor parte de sus años de adulto ayunando y orando. Hace algún tiempo, y gracias a los buenos oficios de un antropólogo que en otro tiempo fuera amigo de mi padre, conseguí permiso para visitar a Cuchillo Negro en su choza de las colinas de Dakota del Sur. Le formulé algunas preguntas de cortesía de las que él prefirió hacer caso omiso, mostrando ya desde el principio un magnífico desprecio por las formalidades. Chupaba una vieja y horrible pipa de mazorca que supuse llena de barro y hojas húmedas. Y entonces le pregunté si habían cambiado mucho las cosas desde su niñez. Me respondió que aquella era la pregunta más inteligente que alguien le había hecho nunca. Las cosas apenas habían cambiado, tan sólo lo habían hecho los materiales, las tecnologías. Vivíamos en la misma nación de ascéticos, de expertos en competitividad, de enemigos del desperdicio. Hemos pasado todos estos años rediseñando nuestros paisajes para cercenar los objetos innecesarios, tales como los árboles, las montañas y cualquier edificio que no aproveche al máximo cada centímetro cuadrado de espacio. El ascético detesta el desperdicio. Planeamos la destrucción de todo aquello que no obedezca a la causa de la eficacia. Resulta difícil de creer, dijo, que seamos ascéticos. Pero los somos; lo somos más que todos los falsos santos de allende los mares.
Lo que realmente deseamos hacer, dijo, desde los más recónditos secretos de nuestro corazón, es destruir los bosques, las casitas blancas, los puentes cubiertos, los edificios de piedra, los jardines de azaleas, los grandes graneros rojizos, las tabernas coloniales, las barcazas fluviales, los pueblos balleneros, las sidrerías, las norias, las mansiones de antes de la guerra, las cabañas de troncos, las encantadoras iglesias antiguas y los pequeños y acogedores apeaderos de ferrocarril. Todos, incluso los conservacionistas, incluso los beligerantes que se encadenan a antiguos y delicados edificios para impedir que los destruyan, estamos a favor de su demolición. Así es como somos. Líneas rectas y ángulos rectos. Experimentamos, admítelo, un deleite íntimo ante el espectáculo de la belleza envuelta en llamas. Ansiamos dinamitar para siempre las cosas más antiguas y más bellas para luego sustituirlas con estructuras idénticas pero carentes de gusto. Con depósitos de células cancerígenas. Con pulcras cámaras grises destinadas a la meditación y a la lectura de anuncios publicitarios. Imagina los fantásticos moteles que podríamos edificar en la pradera si tan sólo pudiéramos rendirla por completo a los demonios de nuestra auténtica naturaleza: imagina los automóviles que podrían trasladarnos de uno a otro de esos moteles; imagina las monolíticas máquinas de cincuenta pisos de altura con las que nos desembarazaríamos de las víctimas de los accidentes automovilísticos sin tener que preocuparnos de funerales ni del gasto que suponen las lápidas y los sepulcros. Dejemos a la policía que campe a sus anchas. Dejemos a los enloquecidos dirigentes de nuestra nación que destruyan a quien les plazca. Eso es lo que realmente queremos, me dijo Cuchillo Negro. Queremos vernos totalmente engullidos por lo que llamamos los peores elementos de nuestra vida y nuestro carácter nacionales. Queremos chapotear en el reluciente, terrible y oscuro corazón de la Gran Madre América. (Eso fue lo que dijo.) Queremos reconciliarnos con la falsa cólera que tan a menudo mostramos ante los crecientes síntomas de esterilidad y violencia de nuestra cultura. Liquidar las viejas edificaciones de piedra y las elegantes terminales de tren. Eliminar los apestosos y carcomidos juzgados de las ciudades pequeñas. Pulverizar el puente de Brooklyn. Pulverizar Nantucket. Pulverizar la avenida de Blue Ridge. Tenemos que ser conscientes de que estamos viviendo en Megamérica, neón, fibra de vidrio, plexiglás, poliuretano, mylar, acrilita.”