dimarts, 29 de juliol del 2014

Història d'Irene - Erri de Luca



Erri De Luca
Història d'Irene
traduïda per  Albert Pejó
Editorial Bromera, 2014

Tres relats d'Erri De Luca:



Història d’Irene
A mig camí entre una faula, una història de sirenes i un somni, De Luca ens explica la relació d’un escriptor amb una adolescent molt especial que passa les nits nedant al mar i els dies a terra, en una petita illa grega.

Irene no sap parlar, la resta d’habitants de l’illa  la toleren però no s’hi relacionen, l’escriptor en  canvi s’hi sap comunicar perfectament, posarà veu als seus pensaments, ens explicarà perquè no parla, perquè neda tan bé, de què s’amaga.

Com sempre Erri de Luca ens recordarà el necessari equilibri home-natura, la importància del nostre mar, dels dofins, de les balenes, la necessitat de respectar-lo, de respectar els éssers que en ell hi viuen.

Ens parla de comunicació, de respecte, d’amor, d’amistat, de responsabilitat, de por, de passat, de futur, d'esperança, ens demanarà que esbatanem les portes de la nostra consciència, no tot és el que sembla ni el que sembla acostuma a ser.

I ho farà tot amb aquella delicadesa que li és pròpia, amb poques paraules, amb molta suggestió, amb el vaivé de les onades marcant el ritme.

El cel en un estable
Durant la 2a Guerra Mundial, un grup de fugitius s'amaguen en una casa fins a la nit apropiada per fugir d'Itàlia remant fins a Corfú, el relat està protagonitzat pel suboficial Aldo De Luca (pare de l'autor) i un jueu, la relació que s'estableix entre ells, la postura adoptada per Italia al costat del feixisme, la passivitat d'anys enrere que rebota al final de la guerra quan es destapa els ulls i comprova en quin bàndol va fer la guerra, el jueu l'ajuda a comprendre l'abast del desastre i alhora el reconcilia amb la pròpia humanitat.

Una cosa molt estúpida
Un relat commovedor i d'una tristesa extrema, un avi que se sent ocupant un lloc que ja no li pertoca, disminuïnt els aliments que s'han de repartir la resta de la família, que ja és tan poca cosa que ni respecte mereix, un avi que somnia amb la felicitat i la busca.


Erri De Luca, com sempre precís, poètic, evocador, punyent i capaç de transmetre sentiments, bellesa i emocions, en una atmosfera que ens és molt nostra.

Enllaç a l'entrevista que li varen fer a l'autor a Via Llibre (llàstima que estigui doblada enlloc de subtitulada)
http://www.tv3.cat/videos/5054194/Erri-de-Luca--Historia-dIrene

dimecres, 23 de juliol del 2014

LOS HEDONISTAS. Enrique Juncosa

Los hedonistas
Enrique Juncosa
Libros del lince ed.
2014
202 pàg.

Primer llibre de relats d'Enrique Juncosa, que abans va ser crític d'art al País, i director del Museu d'Art Modern de Dublin.

És un recull variat de relats i molt cosmopòlita, situats en llocs diferents i també en èpoques vàries.
És molt bo el conte explicat des del punt de vista de l'esposa, de com Miró ha de fugir de França quan els alemanys envaeixen el país. O del (potser) Juncosa nen que va tenir la gran Jean Seberg de veïna dos o tres estius (magnífic relat!!!!) i un pop al mar.
El relat de la visita de Somerset Maugham i el seu acompanyant vist per una resident avorrida a la Birmània colonitzada a principi de segle.
Quasi sembla un novel·la de viatges nocturns el conte localitzat a Kuala Lumpur i les seves nits plenes de personatges pintorescs i despreocupats...
L'escriptor James Baldwin a Istambul o la possible història del Comte de Villamediana enamorat de Felipe IV el 1622...

Però en la majoria de contes s'hi acaba descobrint una sexualitat latent i desbordant; hedonista com el títol mateix indica. Cossos que es miren, es busquen i es toquen. Una homosexualitat culta i cool..., que viatja molt i llegeix...

I el què destaca en tots els contes és que Enrique Juncosa fa que siguin molt lineals, que sembla que no passi res, però que vagis fent, sense pirotècnia ni virgueries... Tot i que de cop: PAM!!!! i et quedes amb la boca oberta...
I llavors estàs uns quants dies pensant-hi encara...

dijous, 17 de juliol del 2014

Cold Turkey, d'Encarna Castillo: una novel·la sobre la dualitat



Encarna Castillo 
Cold Turkey
Trampoline, 2013 



Cold Turkey era la expresión con la que, sobre todo en el jazz, se definía al estado de abstinencia con el que se intentaba superar alguna adicción.
Cold Turkey, pàg. 125


Podríem dir que Cold Turkey és literatura que parla sobre literatura i no ens equivocaríem. Si afirméssim que és una novel·la sobre el jazz i la cultura popular, continuaria sent cert. La qüestió és que darrere d’evidències com aquestes i d’un estil senzill, lluny d’estridències formals que a vegades només són focs d’artifici, la novel·la d’Encarna Castillo conté moltes altres coses.

La meva impressió mentre la llegia és que és una novel·la sobre la dualitat. Hi ha una dualitat òbvia, que és l’espacial i temporal, la que ens du de Barcelona a Nova York i de finals dels 50 a l’actualitat i que també ens ofereix alguna pinzellada, gens gratuïta, sobre l'efervescència del París de meitat del segle XX, el que havia de conduir a l'eclosió del maig del 68. 

Però també hi trobem les dues cares de la cultura: l’oficial i la subterrània, la literatura “de tapa dura” i la de “las novelas de a duro”. Debbie, la protagonista, és una escriptora de pulp lèsbic que ha de justificar la seva feina alimentícia mentre reivindica la funció social de la cultura popular, tan menyspreada pels puristes i els oficialistes; tots aquells que s’han apropiat del terme “cultura” per tal de guiar la resta de mortals per la senda d’un cànon de correcció que exclou invariablement qualsevol manifestació que s’aparti dels models establerts:

No quiero hacer aquí una apología literaria del pulp [...], pero siempre defenderé que las mujeres surgidas de él han ayudado a otras mujeres tanto o más que El segundo sexo, de Simone de Beauvoir. Esas pequeñas aportaciones escritas en papel barato han ido abriendo un espacio para la libertad, desde las gasolineras y las farmacias –lugares reales de nuestro país donde se encuentra la élite femenina de la calle- a las mujeres que nunca habrían podido llegar por sus propios medios a los cafés parisinos donde tú puedes codearte con la crème intelectual. (pàgs. 179-80).

La música, el principal motor de la novel·la, juga també amb un altre tipus de dualitat, la que ens permet passar del jazz novaiorquès de locals com el Pinky Sky o el Five Spot Café (lloc de reunió d’artistes com Frank O’Hara, Grace Hartigan i Larry Rivers) a la rumba catalana de llocs mítics de la Barcelona dels 50 com el bar Carmona del carrer Parlament o la sala La Macarena, convertida avui en discoteca. I entremig, van desfilant personatges reals i ficticis en una feliç amalgama que inclou, a banda dels personatges de la novel·la, referències a gent tan diversa com John Coltrane, Lola Flores, Chet Baker, Peret i Dora Smith.


Gràcies a la passió per la música i a la necessitat d’obrir nous horitzons, la dualitat cultural i les formes de vida diverses s’acabaran fusionant en un projecte aglutinador: una mena de melting pot que parteix de la peripècia vital d’Ana, una noia del carrer Escudellers, producte de la Barcelona dels perdedors de la guerra civil, i Bernard, un d’aquells mariners de la VI Flota, “hermoso y rubio como la cerveza”, com els que retratava Català Roca i que van fer del Barri Chino i de la Plaça Reial el seu feu. Tot un món de bohèmia que ha anat desapareixent a cop d’intervenció urbanística i de concessions al sector turístic.

Vida, literatura, espectacle, música i cinema... De les estampes dels bistros de Saint-Germain-des-Près, del París de Debord i d'una Sorbona amarada de teories sartrianes -tot plegat viscut de forma vicària a través de cartes-, a la Barcelona del Price i del FotoRamblas, passant pels bars, les editorials i les fredes oficines de Nova York que tant recorden el món de Billy Wilder. Sense oblidar la dèria dels americans dels anys 50 per tot el relacionat amb ovnis i ciència ficció en general, de la que la polèmica retransmissió radiofònica d’Orson Welles el 1938 ja va va deixar constància, i que forma part del moll de l'os de la cultura nordamericana, com palesen les pel·lícules d'Ed Wood i tota la producció pulp que va desencadenar el fenòmen. Inclús el 2001, els germans Coen reprendran el tema de forma tangencial a la magnífica El hombre que nunca estuvo allí. En definitiva, concepcions diferents sobre vida i cultura que provoquen també una certa esquizofrènia personal, una escissió inevitable:

Vivir fuera de tu propio país es como ser dos personas a la vez: una, la nueva, la que creé el mismo día que llegué y que siente las cosas profundamente; la otra, la que llegó desde casa y no ha cambiado, pero que casi no se atreve a salir por estas calles para no molestar a la otra persona que he creado aquí. (Pàg. 183).

En realitat, París i Nova York formen part de l’oposició entre Europa i Amèrica (amb tot el que comporta d’idealització d’allò que no es coneix i es mitifica. El vell i el nou continent comtemplant-se embadalits). Mentrestant, Barcelona queda com un reducte de la misèria del franquisme, una terra de ningú incrustada al bell mig del continent europeu com un microcosmos que poc a poc va veient el món per un forat: primer, amb l’arribada de la VI Flota i després, amb l’allau del turisme de sol i platja. És la dualitat d’una Barcelona que vol i no pot, d’un territori que és visible i invisible alhora. Una Barcelona oficial, com de targeta postal per a mostrar a les visites, contraposada a una ciutat que bull al marge dels grans esdeveniments i viu girada envers ella mateixa tot conformant un univers tan propi com definitori:

Durante los cuatro meses que Tim llevaba en Barcelona, en FotoRamblas había descubierto un efervescente mundo fermentado en lugares como el Barrio Chino y algunas zonas del Paralelo (...). Los variopintos personajes del mundo del espectáculo y del deporte barcelonés que desfilaban por el estudio, fueron para Tim un disparatado aprendizaje de la España más bizarra y genuina. (Pàgs. 116-7).

El Cold Turkey al que s’al·ludeix és una síndrome d’abstinència que casa molt bé amb el concepte de spleen de Baudelaire: hi ha un to melangiós que sura per la novel·la i que, malgrat tot, contrasta amb l’abúlia existencial de Debbie, la nostra escriptora de pulp:

Mi vida como ameba –como me llama una compañera de trabajo- no es una cuestión de modernidad, sino de supervivencia y adaptación al medio (pág. 186).

Així doncs, quan Debbie Sanders publica per fi la seva primera obra “seriosa”, la titularà significativament Aunque nada pase. I aquí de nou retrobem la dualitat com a leit motiv, perquè sota una aparença d’immobilisme filosòfic hi ha tota una realitat subjacent que ens demostra el contrari: gent que es desplaça constantment del seu lloc d’origen, sempre a la recerca de noves realitats que supleixin la que es deixa enrere. Les raons són sempre tan diverses com diverses són les situacions i les persones: hi ha qui busca un racó de món que li resulti estimulant, hi ha qui fuig de persecucions polítiques i hi ha qui s'ha d'escapar com pot de la misèria. Gent que, conscient dels canvis socials o totalment aliena a ells, no deixa de crear, d’associar-se, de relacionar-se, de moure’s. En definitiva, de viure.


dilluns, 14 de juliol del 2014

LA CALLE GREAT JONES. DON DELILLO

La calle Great Jones
Don Delillo.
Seix Barral ed.
2013.
295 pàg.
Traducció de Javier Calvo.



L'editorial Seix Barral segueix publicant amb regularitat l'obra de Don Delillo.
Aquest cop ens arriba aquesta novel·la del 1973, que en aquell moment era la seva tercera obra publicada.

Aquí ens explica la història de Bucky Wunderlick, la més gran estrella de rock del món, que en un moment donat, enmig d'una gira mundial, decideix abandonar, deixar-ho tot i recluïr-se en un apartament del Carrer Great Jones, a Nova York on busca el silenci i la pau interior. Aquest exili però és cotinuament interromput per tota mena de visites inesperades: el mànager, la nòvia groupie, alguns amics i fins i tot uns membres d'una estranya secta (que acaben formant part de l'argument del relat)...

Don Delillo, anticipant-se un cop més, ja parlava llavors de la fama mediàtica, la imatge contemporània, la solitud de la persona enmig del món, la possibilitat de l'existència de conspiracions governamentals, etcètera... Conceptes que aquí ja avançava i després anirà ampliant i seguirà desenvolupant en les seves posteriors novel·les.

A "La calle Great Jones", al ser un dels seus primers treballs, Don Delillo no té encara aquell estil tant personal i minimalista, abstracte però precís; fragmentat, que l'ha acabat caracteritzant i que l'ha convertit en un dels autors contemporànis més personals i inclassificables.
En aquesta, per exemple, amb una història lineal de principi a fi (a la manera tradicional: amb presentació-nus-desenllaç) fa servir molt els diàlegs per explicar la història i construïr l'argument. Hi ha molt poques descripcions. I tot surt de les boques dels personatges

Tot i no ser, una de les seves millors novel·les, aquesta, no decebrà a la gran legió de seguidors fanàtics que Don Delillo ha anat configurant...

"-Yo no me dedico a nada. Simplemente estoy aquí o allí. La gente me usa para lo que le da la gana. Es una forma de existir. Todo el mundo tiene su forma y ésta es la mía. No es ni mejor ni peor que la de nadie."
(pag. 54)

dissabte, 5 de juliol del 2014

BARBA XOPA DE SANG. Daniel Galera

Barba xopa de sang
Daniel Galera
L'altra ed.
2014.
381 pàg.
Trad. de Josep Domènech Ponsatí






"No és tant el record melancòlic d'una absència com la confirmació reconfortant que tot plegat existeix i continua formant part del món."
(pàg. 192)


Què coneixem del Brasil? A més d'en Neymar, l'Alves, "La garota de Ipanema" i les xancletes?
No gaire res (però ull també amb les recents edicions de Proa d'en Jorge Amado)...


Daniel Galera, és un jove autor nascut el 1979 a Sao Paulo, que presenta aquesta seva primera traducció on hi ha un introvertit protagonista obsessionat en conèixer la misteriosa història i desaparició del seu avi en una petita població turística al sur de Brasil.

A la història, narrada en tercera persona, aquest protagonista, de caràcter introvertit i callat, professor de natació i triatlons, viu una recollida existència en aquest poble coster alhora que vol saber la vida del seu avi desaparegut enmig d'aquests habitants de caràcter reservat.

Galera aconsegueix reflexar la solitud i les particularitats del personatge (memòria de peix amb les cares de la gent que veu) i, desde a fora amb la tercera persona narrativa afrontar quan el ritme del relat ho necessita, amb uns diàlegs àgils, fer entrar un seguit de personatges curiosos i divertits, que li dónen ritme i un aire especial i addictiu a la història.

Ja ens ho deien que aquesta novel·la era bona i no en fèiem gaire cas però sí, tenien raó i és excel·lent...
Aquesta novel·la és un descobriment i Daniel Galera (un crack) hauria de ser, a partir d'ara, un autor a seguir.

"...però ell sap que semblen una mica més grans. Massa esforç, massa sol, masses radicals lliures a la sang que se sumen als contratemps físics i emocionals que afecten a tothom i que el nostre cos ha de carregar com si fossin senyals cridaners o subtils, de vegades molt i molt subtils o fins i tot invisibles, i encara així d'alguna manera perceptibles des de fora. El cos és la seva càpsula del temps i el seu viatge sempre és una mica públic, per més que intentem amagar-lo o maquillar-lo."
(pàg. 186)

dijous, 3 de juliol del 2014

100 anys de Joan Vinyoli

Grafit sobre paper japonès - David Ribas

TOT SÓN PREGUNTES

Tot són preguntes
que mai no tenen resposta.
Tocat no sé per quina absurda mà
se sent un violí:
l'arquet fa mal, d'això no n'hi ha dubte.

Passem el dia en una vella
taverna on la gent beu, on jo mateix bec
per allunyar molts àrids pensaments
que no tenen, però, cap mena d'importància.

Es poden fer moltíssimes coses, 
que no són res, partint d'aquest principi:
tot és ara i res.



dimecres, 2 de juliol del 2014

Quatre llibres narratius llegits recentment

Karl Ove Knausgard
La muerte del padre. Mi lucha. Tomo I (Min Kamp, I)
Editorial Anagrama
Traducció al castellà de Kirsti Baggethun y Asunción Lorenzo
  
Comentari:
Primer volum d'una autobiografia personal. Knausgard ha escrit sis volums en total, que Anagrama anirà editant a poc a poc. 
En aquest, l'autor narra i reflexiona sobre la complexa relació que va tenir amb el seu pare, durant la vida d'aquest i fins la seva mort.
Un text fred com el gel. Potser amb el temps serà una obra comparable amb “A la recerca del temps perdut”. A Noruega els sis volums de que consta l´obra han suposat una absoluta commoció. Pel meu gust, una lectura un pel pesada però sens dubte, estem davant d´una obra important: literatura confessional, pura y dura.   
Gregor Von Rezzori
Memorias de un antisemita (Memoiren eines antisemiten, 1979)
Editorial Anagrama
Traducció al castellà de Juan Villoro

Comentari:
Aquesta novel·la es una obra mestra absoluta. Von Rezzori es un gegant. Aquí sí que hi trobo l´ombra de Marcel Proust. He estat molt content, immensament feliç, llegint aquest llibre. Un noi romanès de bona família, i ascendència austríaca, a les acaballes del Imperi Austro-hongarès, topa o xoca a cada etapa de la seva vida amb diferents persones d'origen jueu. 
L'antisemitisme del protagonista, a vegades latent o inconscient, altres cops directe o atàvic, provoca que al llarg de la seva vida hagi de reflexionar sobre aquest fet. Com us deia abans, una obra mestra absoluta.
Eduardo Halfon
Monasterio (2014)
Editorial Libros del Asteroide

Comentari: 
El protagonista es un llatinoamericà (guatemalenc), descendent de jueus, que viatja a Israel, acompanyat pel seu germà, per assistir-hi els dos a la boda de la germana: una jueva radical ortodoxa.
El tema del llibre es la identitat i el seu poder constitutiu i alhora dissolutiu de la personalitat. En la meva modesta opinió estem davant d'un relat magistral. El llibre és molt breu però profundament intens. Les darreres deu pàgines sòn impressionants. Una petita joia.
  
Patrick Deville
Peste & Cólera
Editorial Anagrama
Traducció al castellà de José Manuel Fajardo

Comentari:
Biopic d'Alexander Yersin, metge suïs deixeble de Louis Pasteur, i descobridor del bacil de la pesta.


Per a mi el més important es la prosa de Deville, i com la paraula pot narrar i poetitzar al mateix temps. He après moltissim de microbiologia alhora que gaudia d´una lectura excepcional. 
Patrick Deville, al igual que els escriptors francesos coetanis a ell: Patrick Modi
ano, Pierre Michon, Jean Echenoz o Pascal Quignard, aconsegueix crear una prosa bellísima i profunda, mitjançant la frase curta, directa i musical. Aquesta generació d´escriptors francesos son narradors musicals. La paraula i la frase com a melodia. 

He trobat quatre leitmotivs o quatre “ritornellos” que Patrick Deville construeix en aquesta novel·la “Peste & Cólera”: 

1.- Joseph Meister: La primera persona que Pasteur va curar de la ràbia. Meister apareix sovint al relat, com a símbol d´un nou home (l´home modern medicalitzat i supervivent) i guardador del secret pasteurià, fins el punt de protegir la cripta funerària de Pasteur dels alemanys amb la vida. 

2.- “Toda esa porquería de la política”: Aquesta frase i tot el que comporta es va repetint durant tot el llibre per expressar de quina manera Yersin fuig de tota ideologia política, degut a que la seva revolució només passa per la medicina, la modernitat i el progrés sanitari.

3.- L'enfrontament metodològic entre dues escoles de bacteriòlegs europeus: els Pasteurians francesos i els deixebles alemanys del doctor Koch.
L´autor ho deixa ben clar amb aquesta frase: “Yersin conoce las dos lenguas, las dos culturas –la alemana y la francesa- y sus viejas querellas.”
Com a suís i francès, Yersin és un persona escindida. Aquesta escissió arriba fins a la selva d'Indoxina i L'Índia. Es com si l'autor ens digués que fins i tot la medicina és una arma ideològica. 

4.- El ritornello del colonialisme: De manera a vegades directa i a vegades indirecta, Patrick Deville construeix un poètic relat anticolonialista. Encara que en el fons la cosa acaba sent molt més complexa del que sembla. 
El colonialisme francès serà realment la salvació vital de Yersin –la seva vàlvula d'escapament constant- i gràcies al qual es podrà obrir i desenrotllar com a metge i home capdal de la modernitat. Probablement aquesta fou la cara positiva de tot plegat. Deville no defuig el cantó més fosc de l'abús colonial (la figura de Conrad i el seu Kurtz son presents com a ritornello també constant). Yersin és producte d´una època ja periclitada. Deville reconeixia, en una recent entrevista a Barcelona, que els francesos enyoren molt aquella època d´exotisme i aventura colonial que permetia drenar la metròpolis d´esperits indòmits. 
Una obra mestra. 

dimarts, 1 de juliol del 2014

CHATTERTON. Elena Medel

Chatterton
Elena Medel
Visor ed.
2014
47 pàg.


Aquesta jove poeta andalusa, nascuda el 1985, presenta el seu últim recull de poemes, aquest "Chatterton" de títol inspirat en el poeta romàntic anglès; que va merèixer el Premi de la fundació Loewe a la creació jove.

Elena Medel es va donar a conèixer als 17 anys quan va publicar "Mi primer bikini" que era un cant al despertar de la joventut i a les primeres alegries de la vida. Per exemple, hi
havia un poema preciós sobre el moment de trobar uns texans   de la seva talla enmig d'una muntanya de roba al Zara.

Ara, passat el temps, aquest conjunt de "Chatterton"és sobre l'arribada de la maduresa i el final de la joventut, els espais normals de la quotidianitat i la resignació al comprovar l'arribada de les promeses incomplertes...

"...Pensé en mi edad y pensé en vosotros y pensé
que nadie me avisó de madurar así, junto a la vida y el frío
       en el cajón
de la fruta que se pudre."
(Fragment de "Estamos realizando obras en el exterior. No utilizar esta puerta excepto en caso de emergencia.")

"...Mientras tanto, en la casa, el hombre duerme.
La mujer
no."
(Fragment de "Maceta de hortensias en nuestra terraza: Pulgón."

"Cuando me preguntan si escribo, respondo que ya no."
(Títol de la tercera part del llibre)

"Mentí durante diecisiete años. Mentí después
en todos mis poemas. He mentido durante los diez
años siguientes. Acércate, soy
como tú. Escucha cómo late mi corazón..."
(Començament del poema "Chatterton".)

Jo no sóc un expert ni entenc gaire res de poesia però els versos d'Elena Medel son senzills i al mateix temps tenen molta força... tanta que em deixen (crec que els castellans a vegades fan servir aquesta paraula:) prendat...