Western.- Luci Romero

   Luci Romero 
   Western  
   Editorial Delirio, 2016

Convertir el western en matèria poètica no és una idea tan estrambòtica com podria semblar a priori. Jo, almenys, sempre he trobat que és un gènere a mig camí entre la lírica, la mitologia i l’epopeia. 

En aquest poemari, Luci Romero combina èpica i llegenda amb la poesia, molts cops de caire narratiu, per evocar, entre altres coses, la figura d'un heroi que no poques vegades presenta també vestigis d'antiheroi. Parlem d'un ésser solitari i fronterer amb el rostre de Gregory Peck, Henry Fonda o John Wayne, que travessa rius i deserts per assolir la seva Ítaca particular.  Fins i tot, cosa estranya en un gènere amb tanta testosterona,  hi veiem reflectida l'expressió pètria de Joan Crawford, la inoblidable Vienna de "Johnny Guitar", un personatge que es passa la vida esperant, ja sigui l'amant perdut i finalment retrobat, o l'arribada del ferrocarril. Com diu l'autora del poemari:

El hombre transita y la mujer se queda.
Ella coloniza. Ella abruma.
Ella, o yo, somos un inicio
que el hombre de la llanura no acepta.
[El otro, el enemigo, el propio paisaje, pàg. 32].

En els poemes, com en les pel·lícules que Romero homenatja, l’important no és tant arribar a destí com l’aventura quixotesca del camí i la peripècia (mot que, igual que Ítaca, ve del grec; com la mitologia i com quasi tot, per altra banda...). L'heroi, el mite, és un desarrelat que es fon amb el paisatge i, com expressa un vers del poema Western: vive para contar lo que ha visto (pàg. 27).

Partint de títols cinematogràfics com “Cielo amarillo”, "El juez de la horca", “Horizontes lejanos”, “La diligencia” o “Valor de ley”, Romero repassa la història d’una civilització construïda a sang i foc. El rerefons és un paisatge àrid i salvatge que habiten uns personatges marcats per l'individualisme i per aquella noció primitiva de justícia amb connotacions bíbliques. La frontera -física i mental- conforma un entorn hostil on la supervivència, l'enfrontament, la mort i la tragèdia formen part d'un mateix món mític i mitificat que, no obstant, també presenta un to elegíac.

No existe la epopeya. No existe
como lo que era -como esa manera
de ennoblecer la historia-.
¿Dónde se refugian los héroes
de nuestra infancia?

Y yo respondo:
- Migran de un estado a otro. En realidad,
se esconden bajo la alfombra.

Es fácil
pensar dónde hemos estado, aunque
todo forma parte de un acuerdo. Algo
pactado en nuestras pesadillas.

Y me digo:
- No existe limpieza en el futuro, porque
no la hay en la historia que lo alimenta.

En el fondo, seguimos siendo
una parte de aquel animal salvaje
[El animal salvaje, pàg. 40].

Londres Noir (amb pròleg de Charles Dickens)

Londres Noir
El libro negro del crimen
Pròleg de Charles Dickens
Traducció de l'anglès: Raquel Duato
La Felguera Ediciones, 2015



La línia editorial de La Felguera és poc convencional. Com ells mateixos diuen, la seva és una editorial que, bajo la apariencia de una sociedad secreta, se dedica a revelar los mejores secretos de nuestra época. I entre els secrets d'aquesta i d'altres èpoques, hi trobem Londres Noir, una edició il·lustrada i amb una acurada selecció de casos del Newgate Calendar, el butlletí mensual que escrivia el vigilant de la presó londinenca de Newgate per deixar constància dels processos judicials i de les biografies dels assassins, lladres i malfactors en general que poblaven les seves cel·les.

Els cinc volums del 1750 (hi va haver una reedició el 1775) van derivar en un llibre publicat el 1826: The New Calendar, que responia a la necessitat de consignar per escrit i de forma sistemàtica tot allò referent a la crònica negra. En realitat, l'interès morbós per aquestes qüestions ve de lluny. Ja des de l'Edat Mitjana, amb la figura del cec cantador de romanços i l'anomenada literatura de canya i cordill, fets d'aquesta naturalesa es propagaven per pobles i ciutats. Però és a partir del segle XVIII -que no oblidem que és el de la Il·lustració-, quan l'imperatiu de plasmar per escrit aquelles històries de sang i fetge que tant esbalaïen i fascinaven la població, pren embranzida.

No es pot negar un cert afany malsà en aquest delir-se per conèixer els detalls de crims, armes, escenes i criminals. És la naturalesa humana que, al mateix temps, revesteix aquest morbo que li és innat amb vestidura de pretext moral. L'excusa per posar a l'abast de tothom les cròniques de Newgate era preservar el bé comú i, sobretot, advertir el públic de les conseqüències que reportava l'elecció del mal camí. La lectura era obligada, inclús per als infants, i pràcticament no hi havia llar anglesa que no tingués un exemplar de The New Calendar. De fet, aquestes cròniques van inaugurar la tradició literària de la novel·la negra i detectivesca. S'ha parlat fins i tot d'un corrent literari "Newgate" on el crim i el món de l'hampa eren els protagonistes absoluts. Les cròniques de Newgate van influir també en autors com Daniel Defoe i Thomas de Quincey, que al seu assaig L'assassinat entès com una de les Belles Arts, proposava:

El asesinato, por ejemplo, puede tomarse por su lado moral (como suele hacerse en el púlpito y en el Old Bayley) y, lo confieso, ése es su lado malo, o bien cabe tratarlo estéticamente -como dicen los alemanes-,  o sea con el buen gusto.
[Pàgina 17 de l'edició en castellà d'Alianza Editorial, 1985].

 I en la mateixa línia, Chesterton, posteriorment, afirmava a El arte del asesinato (once relatos de crimen e investigación): El criminal es el artista creativo; el detective, sólo el crítico.

Charles Dickens no només va ser un altre dels escriptors atrets per l'influx de les cròniques de Newgate, sinó que, a més, en fou el prologuista. El pròleg de Dickens, inèdit fins ara, descriu les interioritats de la presó i com hi malvivien, amuntegats i desesperançats, els reclusos que l'habitaven:

Todos tenían algo en común, a todos se les veía desocupados y apáticos. Cuando se alejaban del fuego, era para pasearse de mal humor, para acercarse a la ventana o apoyarse en la pared balanceando su cuerpo de un lado a otro con la mirada ausente. A excepción de dos o tres casos en los que un hombre leía un viejo periódico, así fue en todos los pabellones a los que entramos.

Londres Noir, la recopilació que ha fet La Felguera, és una curiositat per al lector actual, que pot submergir-se en l'ambient d'aquell Londres de finals del XVIII i principis del XIX sense haver de sentir el pes moralitzant que s'imposava en aquella època. La ingenuïtat en la manera de narrar no  resta realisme a les atrocitats dels caníbals, pirates, bruixes, conspiradors, lladres de cadàvers i piròmans que pul·lulen per les seves pàgines.

I com a cirereta d'aquest pastís macabre, un epíleg on es reivindica la guillotina escocesa: la Maiden, l'instrument utilitzat per executar els nobles anglesos. Malgrat que la Maiden va ser la precursora de la guillotina dels revolucionaris francesos, és aquesta última la que finalment ha obtingut el dubtós honor de passar a la història en detriment de l'aparell original.

Svetlana Alexiévitx i Alberto Manguel: una crònica dels premis Nobel

Probablement, aquesta és una de les entrades més estranyes que he fet al blog. I ho és perquè estic parlant d'una autora de la que no he llegit res, però a qui el premi Nobel d'enguany ha situat al mapa literari, almenys per a mi. De fet, cal dir que fins ara, poc ha interessat la figura de Svetlana Alexiévitx als editors del país, quan només s'ha traduït al castellà un dels seus llibres: "Voces de Chernóbil", que confesso que tampoc no conec.

En qualsevol cas, la difusió dels escriptors guardonats amb algun premi literari (i molt especialment amb el que ens ocupa), possibilitarà l'accés a tota l'obra d'aquesta escriptora i periodista bielorussa.

I parlant de periodisme i literatura, us deixo aquest article d'Alberto Manguel, on reflexiona sobre el paper d'ambdues disciplines en relació amb la -molts cops controvertida- història dels Premis Nobel:

LITERATURA, POLÍTICA Y PERIODISMO.

http://cultura.elpais.com/cultura/2015/10/08/actualidad/1444324948_463987.html

Milagro en Barcelona.- Javier Pérez Andújar i Joan Guerrero

Javier Pérez Andújar i Joan Guerrero
MILAGRO EN BARCELONA
Ariel, 2014

Sé que el més habitual és definir les coses per allò que són, però en aquest cas, em prenc la llicència de fer-ho al revés i de parlar-vos d’aquest llibre partint del que no és. Per començar, no és el típic llibre d’imatges amb comentaris a peu de foto. Tampoc és un llibre de fotoperiodisme stricto sensu. Ni una ficció novel·lada al voltant d’una sèrie de fotografies.

Tot i que les classificacions serveixen per ordenar el món i no perdre’ns en el caos, sovint és en el caos on trobem l’autenticitat  –i m’atreviria a dir que també la bellesa-. Una autenticitat que, lluny de sistematitzacions pragmàtiques, permet que brollin meravelles inclassificables com aquesta obra conjunta tan difícil d’incloure dins un gènere literari concret. 

Algú una mica més ortodox del que sóc jo, diria que a Milagro en Barcelona hi ha una confluència de mirades: la de Joan Guerrero, un artista de la imatge, i la de Javier Pérez Andújar, un mag de la paraula. Jo prefereixo pensar en dos amics que es troben, com si fossin al bar de la cantonada prenent-se unes canyes, i teixeixen anècdotes i remembrances al voltant d’una realitat tan propera com universal. I ho fan referint-se precisament a allò que els és proper -perquè és observant la proximitat com conformem la nostra cosmovisió-, però també enllaçant-ho tot amb la història, la filosofia, l’art i la mitologia precedents –perquè mai no hi ha res de nou sota el sol-.

El títol ja és una picada d’ullet al neorealisme italià i a una manera de viure al marge, que avui dia, com podem constatar diàriament, no ens és gens aliena. Com al Miracle a Milà de De Sica, la marginalitat té a veure aquí amb l’especulació del terreny, amb el desnivell social i amb la injústicia. És erroni parlar de perifèria o d’extraradi (un extrarradio es una radio con más noticias, diu Pérez Andújar a la pàgina. 11). I és una equivocació molts cops inconscient, però alhora interessada, perquè aquesta mena de nomenclatures tenen més a veure amb la perspectiva des de la qual ens mirem les coses que no pas amb una qüestió estrictament urbanística. Però és clar, també l’urbanisme està carregat d’ideologia. Com els barris, com les paraules, com les classificacions. Com tot.

Joan Guerrero retrata la nova immigració i en copsa l’essència, no tan diferent de la vella, de la de fa uns anys, ja assimilada total o parcialment al paisatge on ha arrelat després de la seva trasplantació forçosa.

Guerrero es un retratista de arcángeles, serafines, tronos, potestades, querubines, virtudes, principados, dominaciones, ángeles con corneta que anuncian el rompimiento de una Gloria consistente en comer cada día. (Pàg. 22).

I és aquest comer cada día el que empeny a reconstruir la quotidianitat, a buscar el propi lloc dins del món a través d’un nomadisme de supervivència que desemboca en un sedentarisme que no deixa mai de ser provisional (El realismo es la magia del pobre). La gent s’adapta a la nova situació i, sense oblidar la vella, la transforma en un altre paisatge, ara de ciment, mentre passeja pels descampats i celebra la vida a la riba del Besòs. D'igual manera que ho van fer aquells antics emigrants que a la dècada dels 70 lluitaven pels seus drets i que tant van fer pel restabliment d’una democràcia que a hores d’ara viu els seus moments més baixos.

Les fotos de Guerrero deixen constància d’aquest viure dia a dia a les places, als carrers, a peu d'obra i als supermercats, d’un munt d’ànimes anònimes que, a través del viatge iniciàtic que van emprendre, s’han establit, lluny dels seus origens, per començar de nou:

La humanidad entera se sustenta en el mito de una Edad de Oro, una época en que los jóvenes eran libres y no existía la vejez. La juventud es la fundadora de las naciones. El héroe mitológico es  un joven que llega al país de los muertos y regresa para fundar el clan, la tribu, la nación. Desde la epopeya de Gilgamesh, siempre se ha contado así esta historia. Quizá fuese desde antes, desde los tiempos de las cavernas, del contar alrededor de los primeros fuegos. La emigración es ese heroísmo, el del joven que se va muy lejos en busca de riqueza y acaba creando un nuevo mundo. (Pàg. 33).

Fotogaleria: Joan Guerrero a El País (1-12-14).

Un bestiari, si us plau! (proposta)

PROPOSTA DE BESTIARI |PLANTEJAMENT DEL CADÀVER EXQUISIT VII

Us proposem un nou projecte de cadàver exquisit: fer entre tots un bestiari.

Per tal de construir el nostre bestiari particular, haurem de fabular sobre animals imaginaris partint d’aquestes tres categories que, combinades, ens donarien unes quantes bestioles úniques i extravagants:

1)   Morfologia.

2)   Hàbitat i forma de vida.

3)   Simbologia (virtuts i defectes que representa i possible equivalència amb prototipus humans).

-      Sobre quines criatures parlaríem? Primerament obriríem un temps durant el qual faríem arribar al blog noms (reals, inventats, tergiversats...), prototips, monstres, bèsties, parelles, lectors, persones... En tenir un ampli ventall de nom de bèsties, ens posaríem a la feina.

-      Un cop haguem rebut les propostes de participació, per començar, proposarem unes quantes bèsties, i els participants en triaran una i una de les tres categories a desenvolupar. Després, i seguint les mateixes normes, passarem a la creació d’un nou animal. I després, un altre, i un altre...

-      Per a l’elaboració del bestiari, hem pensat que cada criatura sorgida de la nostra imaginació sigui producte de la suma de tres relats fets per tres persones diferents, que hauran de triar una de les tres categories per cada animal descrit (MORFOLOGIA, HÀBITAT/FORMA DE VIDA O SIMBOLOGIA).

-      Les col·laboracions no tenen límit: Per incrementar aquesta galeria de monstres que serà el bestiari dels orfes, podeu participar tantes vegades com vulgueu. Això sí, cada animal d’aquest bestiari constarà ÚNICAMENT de tres relats escrits per tres col·laboradors diferents, sota els tres epígrafs abans esmentats (una categoria per participant i per animal).

-      L’estil triat és cosa vostra: podeu descriure a la manera d’un científic, a través d’una narració periodística, d’un quadern de viatges, d’una faula, d’un text metafòric, de la informació proporcionada per lectures...

-      La idea és que tant els escrits com les bestioles que sorgeixin d’ells siguin absolutament dispars. Això és un cadàver exquisit, i el propòsit és construir un imaginari propi on una bestiola –posem per cas- tingui les categories combinades següents: de color groc, amb ales, de tres-cents quilos de pes, habitant de les profunditats marines, que es reprodueix per espores i que simbolitza la luxúria humana (només és un exemple).

-      Els participants no veuran fins al final les col·laboracions de la resta de companys del bestiari. Serà més divertit escriure “a cegues” i que el resultat sigui una barreja de narracions, d’estils i, naturalment, de bèsties impossibles.

-      Després, els organitzadors reorganitzarem el nom de les bestioles nascudes de la vostra imaginació. Un altre pas seria poder dibuixar-les  totes. Com sempre, publicarem el resultat d’aquesta feina col·lectiva al blog. I també com sempre, les Edicions de l’Ocell de Foc (amb seu a València), enviaran a cada col·laborador un exemplar físic de les despulles del nostre exquisit cadàver.

-      Si voleu participar en aquest projecte, de moment només heu de començar a suggerir possibles bèsties, i ja en parlem...

.........................................

De moment heu aportat els següents noms:
-Bibliòfag                   -Orfet d'argent                  -Bibloca                  -Bloggostrum
-Ocultae lectorem      -Diporfes (o Diporfe)         -Berbèride             -Irati Bibliopola
-Mare Norfum            -Fantasíade                       -Xixebú                  -Letyryx
-Boixínia                    -Orfeòpter                        -Grammaïa

Un bestiari, si us plau!

Bestiari de Rochester, s. XIII

Bestiari (o bestiarum vocabulum) és un llibre que recull bèsties (reals o fantàstiques) i monstres explicant la seua simbologia i atributs.

Els primers bestiaris provenen de les històries naturals gregues. La primera obra considerada com a bestiari és el Physiologus. Es tracta d'un antic volum grec, d'autor anònim i data incerta, que es pensa va estar escrit entre els segles II i IV. El Physiologus resumia el coneixement i la saviesa antics sobre animals en les obres d'autors clàssics com la Història dels animals, d'Aristòtil d'Estagira, així com les històries d'Heròdot, la Història Natural de Plini el Vell i d'altres naturalistes.

Brithis library, Harley

És un gènere bàsicament medieval, on es transmetia el coneixement a través de manuscrits il·luminats amb funció didàctica (els animals es relacionaven amb les virtuts i els defectes, seguint la tradició de la faula, o bé exemplificaven les meravelles del món creat per Déu).

En un bestiari, la història natural i les il·lustracions (fetes amb humor i imaginació, potser pintades per plaer però justificades com una eina didàctica) de les bèsties solien anar acompanyades d'una lliçó moral; i en la cristiandat, això reflectia la creença que el món en si era la Paraula de Déu, i que tot ésser viu tenia el seu propi significat especial.

Il·lustració de Domenico Gnoli

El gènere va assolir el seu cim al segle XII, si bé va continuar al Renaixement i com a inspiració els bestiaris perduren a la literatura contemporània. Des d'aleshores els escriptors i els dibuixants i pintors s'han dedicat a perseguir quimeres (Leonardo Da Vinci, Ambroise Paré, Fortunio Liceti, Isidor de Sevilla, Ramon Llull, Toulouse Lautrec, Domenico Gnoli...). Així aquesta gran quantitat d'éssers ja existeixen en l'art (que també és el món) per sempre, ja que no en la biologia: quimeres, harpies, fades, sirenes, tritons, dracs, unicorns, grius, centaures, esfinxs, fènixs, meduses, gnoms, basiliscs, lleons alats o marins, hidres, pegassos, el ca Cèrber, el Golem...

D'El bestiario de Ferrer Lerín

En la nostra època i en el nostre entorn, tenim un bon nombre d'escriptors que s'han acostat a aquest gènere, com ara...

- Bestiario.- Julio Cortázar
- Bestiari.- Pere Quart
- Bestiari.- Josep Carner
- O Diccionario manual de bestias marinas.- Alvaro Cunqueiro
- Bestiari. Quaderns de zoologia.- Joan Fuster
- Bestiario.- Carlos Pujol
- El libro de los seres imaginario.- Jorge Luis Borges
- El bestiario de Ferrer Lerín.- Ferrer Lerín
- Botánica oculta o el falso Paracelso / Monstruari fantàstic / La zoologia fantàstica a Catalunya en la cultura de la Il·lustració / Minuta de monstruos / Les històries naturals.- Joan Perucho

Des de les mirades poètiques de Pere Quart i Carner fins a les criatures metafòriques de Cortázar i l’afany enciclopèdic de Ferrer Lerín i Perucho -amb les respectives faunes apòcrifes-, molts han estat els autors contemporanis que s’han deixat seduir per l’estètica dels bestiaris i per la importància de la figura de l’animal dins la cultura (no oblidem l’antecedent per excel·lència: les representacions murals prehistòriques). Hi ha hagut, fins i tot, qui ha combinat la literatura i l'entomologia. Tal és el cas de Nabókov, estudiós i col·leccionista de papallones: un autèntic expert en lepidòpters i pare de la teoria -confirmada recentment- sobre l'evolució de les Polyommatus blaves.

La imagineria zoològica ha oscil·lat entre la voluntat didàctica, que incloïa en alguns casos una voluntat de domini, i la simbologia de caire religiós, poètic, mitològic, hermètic, etc. Sense deixar de banda la necessitat de crear espectacle morbós al voltant d’allò que no es coneixia o es coneixia per referències llunyanes, i que, per tant, repel·lia i atreia alhora; feia por i, al mateix temps, excitava la curiositat.

De fet, hi ha certes connexions –no sempre reconegudes ni molt menys desitjades- entre la fera i l’inconscient col·lectiu de la humanitat: l’home percebut com una bèstia (Homo homini lupus). Fins al punt que la pròpia humanitat, no poques vegades, ha servit com a exemple il·lustratiu a l’hora de marcar diferències entre el que es considera normal i el que és catalogat com a monstruós. Al monstre, que tantes vegades se l’ha descrit com un híbrid entre bèstia i humà, se li han atribuït característiques animalesques per més que la seva estructura física fos absolutament humana: només cal recordar els personatges de la pel·lícula Freaks, de Tod Browning, o la figura de l’home llop i la del vampir –meitat home, meitat ratpenat-. Per no parlar dels zoos humans que existien per tal de donar a conèixer, i de pas, gaudir-se’n econòmicament, tota classe de malformacions.

Inclús a l’actualitat, trobem casos on la teratologia s’exhibeix amb la mateixa morbositat que als circs antics i a les barraques de fira. Sempre amb la coartada de la ciència i la divulgació, com si es tractés d’imatges en moviment i degudament posades al dia de les làmines de metges i naturalistes del XVI i del XVII com Ambroise Paré i Fortunio Liceti (un exemple actual del que s'ha anomenat com safari humà).

 

Ambroise Paré. Monstres i prodigis, 1573

L’animal s’ha representat de molt diverses maneres i amb diferents motivacions:

a) Dotat de característiques humanes i amb una funció moralitzant, com a les faules d’Esop. Idea que reprendran Iriarte i Samaniego a l’època de la Il·lustració, i que dos segles després tornarem a veure en forma de dibuixos animats de la mà de la factoria Disney (en molts casos, via adaptació de clàssics de la literatura).

b) La bèstia ha reflectit també els pitjors malsons, seguint la tradició de les representacions medievals més terrorífiques (Kafka, Lewis Carroll, Poe, Hitchcock i els seus ocells, el tauró de l'Spielberg...).

c) Ha servit com a mitjà per a explicar de manera metafòrica i més o menys críptica qüestions filosòfiques i metafísiques que remeten sempre a les incògnites que més han preocupat la ment humana (Borges, Perucho, Cortázar).

d) Ha posat de relleu l’homocentrisme i la capacitat de destrucció dels humans. Anaconda, d’Horacio Quiroga, o Moby Dick, de Melville, en serien dos exemples ben clarificadors.

e) Ha plasmat la fascinació humana –no exempta de crueltat- envers aquelles bèsties menys conegudes que la imaginació transformava en llegendàries (El viatge de l’elefant, de Saramago, amb la llarga travessia del paquiderm des de Lisboa fins a Viena, ho exemplifica a la perfecció).

f) Ha estat, aiximateix, el mitjà idoni per a ironitzar sobre qüestions polítiques no tan allunyades de la realitat més immediata (impossible no referir-se a la granja orwelliana, el paradigma de la personificació). Una realitat, per cert, plena de contrastos i paradoxes en què per una banda es defensen com mai els drets dels animals, i per l’altra, se’ls segueix sotmetent en nom de la tradició ancestral i de la necessitat d’alimentar-se i vestir-se... Què seria dels humans i de la nostra relació amb les bèsties sense les contradiccions que tant ens caracteritzen?

La mirada renovada de la postmodernitat sobre aquells antics bestiaris, que mai no han deixat de captivar-nos, està tenyida d’enyor. Ara, però, s’ha tornat també lúdica i irònica, i aquest és exactament el propòsit d’un llibret del 2008, meravellosament il·lustrat per Javier Sáez Castán i titulat: Animalario Universal del Profesor Revillod. 

Animalario universal del profesor Revillod.
Il·lustracions de Javier Sáez Castán

L’estètica d’aquesta joia, “compendio de ciencia rigurosa y edificante diversión”, ens remet als quaderns de notes d’antropòlegs, descobridors i naturalistes del XIX. Com si es tractés d’una manifestació gràfica de l’Oulipo literari, el format és d’allò més curiós i està pensat com un joc: Cada full presenta el gravat d’un animal real amb el nom corresponent. Tots els fulls, però, estan tallats en tres parts, de manera que el lector, combinant les pàgines del llibre, pugui crear aleatòriament diferents tríptics amb bèsties imaginàries i denominacions tan rocambolesques i delicioses com, per exemple, RINOLAGURO (de “rinoceronte”, “celacanto” i “canguro”).

Molt ha avançat la ciència, i moltes són les voltes que han donat la literatura i la mitologia, sempre readaptant-se als nous temps. No obstant, la fascinació per les bèsties i la seva representació es manté intacta. Qui no ha col·leccionat cromos d'animals dels àlbums Maga o Bimbo i no ha al·lucinat amb aquelles imatges de colors vius?...

Com si encara ens trobéssim a l’edat infantil (la del món i la nostra particular), no hem deixat de ser uns individus que observen el que els envolta i imaginen el que no saben. I ho plasmen, ho interpreten i ho reelaboren, tal i com ho va fer el nostre professor Revillod amb aquell bestiari seu, concebut a la manera d’un cadàver exquisit.

Animalario Universal del profesor Revillod. Exemple i contraportada

...i ja que parlem de cadàvers exquisits i som als orfes del senyor Boix, estigueu atents al blog. No us distraieu: pròximament tornarem, i potser no vindrem sols. De moment, feu bondat, continueu llegint com fins ara i aneu amb compte amb les bestioles que us pugueu trobar. Diuen que n'hi ha de molt perilloses!

Els friquis dels orfes (Facin joc, senyores i senyors!)

Claude Cahun, 1930

Orfes, què us sembla si reprenem la nostra afició al joc literari?


Fa temps que la tenim una mica oblidada, i no pot ser. Que no sigui dit que ens fem vells, que abandonem aquest racó de món tan nostrat, que perdem l'esperit lúdic... De cap de les maneres!

Durant aquests quatre anys (quatre anys!), entre ressenya i ressenya, entre recomanació i recomanació, ens hem permès de tant en tant alguna endevinalla, uns quants concursos, diferents joc. Entre tots hem fet llistes de personatges literaris, d'inicis i finals de novel·les, de títols i noms curiosos, de música i literatura, de cinema i literatura. Per no parlar dels relats teixits entre tots en forma de somnis, pomes mossegades i cadàvers exquisits, sempre presentats amb l'exquisidesa habitual marca de la casa Edicions de l'ocell de foc, també molt nostrada.

Us llanço la meva proposta per continuar fent dels orfes del senyor Boix un locus amoenus i un punt de trobada de lletraferits juganers:

Proposo d'elaborar entre tots una llista de personatges literaris que siguin peculiars, rars, diferents, estranys; el que avui dia en diríem friquis. Amb tot l'afecte del món, això no cal dir-ho.

Si us sembla bé i teniu temps i ganes, podeu afegir als comentaris els personatges que escolliu, i farem créixer la llista tant com ens vingui de gust.

De moment us deixo dues aportacions meves: una de la literatura clàssica espanyola, i l'altra de la literatura contemporània nordamericana:
→ Don Quijote (Las aventuras del ingenioso hidalgo D. Quijote de la Mancha.- M. de Cervantes) 

→ Merricat Blackwood (Siempre hemos vivido en el castillo.- Shirley Jackson)

(aquesta última, la protagonista de Siempre hemos vivido en el castillo, novel·la ressenyada per il cavaliere rosso: http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2013/01/siempre-hemos-vivido-en-el-castillo.html).


ALTRES PERSONATGES PROPOSATS:

- Imma C: 

→ Jeckyll i Hyde (L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde.- R.L. Stevenson).

→ Edison (Big Brother.- Lionel Shriver). 

→ Sancho Panza (Las aventuras del ingenioso hidalgo D. Quijote de la Mancha.- M. de Cervantes). 

→ Diferents personatges (Winesburg, Ohio.- Sherwood Anderson):

[http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2012/06/winesburg-ohio-1919-sherwood-anderson.html]


- Anna: 

→ Ignatius J. Reilly (La conjura de los necios.- John Kennedy Toole).

→ Edna (Vidre.- Sam Savage):

[Ressenya a els orfes: http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2013/04/vidre-sam-savage.html] 

→ Baroni (Baroni: un viaje.- Sergio Chejfec. Basat en un personatge real):

[Ressenya a els orfes: http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2014/05/baroni-un-viaje-sergio-chejfec.html]


- Magda: 

→ Cosimo (El baró rampant.- Italo Calvino).


- Il cavaliere rosso: 

→ Lionel Asbo (Lionel Asbo. El estado de Inglaterra.- Martin Amis):

[Ressenya a els orfes:http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2014/01/lionel-asbo-martin-amis.html]


- Sílvia Mayans: 

→ Jean-Baptiste Grenouille (El perfum.- Patrick Süskind).


- Toni F.: 

→ Huckleberry Finn (Les aventures de Huckleberry Finn.- Mark Twain). 

→ Arturo Belano i Ulises Lima (Los detectives salvajes.- Roberto Bolaño). 

→ Bouvard i Pécuchet (Ídem.- Gustave Flaubert):

[Ressenya a els orfes: http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2014/10/bouvard-i-pecuchet-gustave-flaubert.html] 

→ Professor Tornasol (Les aventures de Tintín.- Hergé. Personatge inspirat en l'inventor August Piccard). 

→ Gregor Samsa (La transformació.- Franz Kafka).


- Rafa m.: 

→ Homer i Langley (Ídem.- E.L. Doctorow):

[Ressenya a els orfes: http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2010/03/homer-i-langley.html] 

→ Benno von Archimboldi (2666.- Roberto Bolaño):

Ressenya a els orfes: [http://edicionsdelocelldefoc.wordpress.com/2011/02/06/2666-roberto-bolano-per-eduard-f/]


- elPac: 

→ Jean-Baptiste Adamsberg (el detectiu protagonista de les novel·les de Fred Vargas):

[Ressenyes a els orfes: http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/search?q=fred+vargas]

→ Cocuyo (Ídem.- Severo Sarduy). 

→ Divina (Santa María de las Flores.- Jean Genet). 

→ Bartleby (Bartleby, l'escrivent.- Herman Melville):

[http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2010/09/barleby-el-escribiente-herman-melville.html 

→ El Client del "sol y sombra" (Dodecaedre.- Eodl Sbö):

[Guia per a no iniciats: http://edicionsdelocelldefoc.wordpress.com/2012/03/03/dodecaedre-cadaver-exquisit-5/] 

→ Percival Bartlebooth (La vida manual d'ús.- Georges Perec):

[Ressenya a els orfes: http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2012/09/la-vida-manual-dus-georges-perec.html] 

→ Duc Pier Francesco Orsini (Bomarzo.- Manuel Mújica Laínez). 

→ Remedios la Bella (Cien años de soledad.- Gabriel García Márquez).


- Santi: 

→ Robert Vaughan (Crash.- J. G. Ballard). 

→ Erdosain, el Astrólogo, el Rufián Melancólico, Haffner... (Los siete locos / Los lanzallamas.- Roberto Artl).

- Enric H. March: 

→ Solal (Bella del Señor.- Albert Cohen). 

→ Janet (Un ángel en mi mesa.- Janet Frame).

Cold Turkey, d'Encarna Castillo: una novel·la sobre la dualitat

Encarna Castillo 

Cold Turkey

Trampoline, 2013 

Cold Turkey era la expresión con la que, sobre todo en el jazz, se definía al estado de abstinencia con el que se intentaba superar alguna adicción.

Cold Turkey, pàg. 125

Podríem dir que Cold Turkey és literatura que parla sobre literatura i no ens equivocaríem. Si afirméssim que és una novel·la sobre el jazz i la cultura popular, continuaria sent cert. La qüestió és que darrere d’evidències com aquestes i d’un estil senzill, lluny d’estridències formals que a vegades només són focs d’artifici, la novel·la d’Encarna Castillo conté moltes altres coses.

La meva impressió mentre la llegia és que és una novel·la sobre la dualitat. Hi ha una dualitat òbvia, que és l’espacial i temporal, la que ens du de Barcelona a Nova York i de finals dels 50 a l’actualitat i que també ens ofereix alguna pinzellada, gens gratuïta, sobre l'efervescència del París de meitat del segle XX, el que havia de conduir a l'eclosió del maig del 68. 

Però també hi trobem les dues cares de la cultura: l’oficial i la subterrània, la literatura “de tapa dura” i la de “las novelas de a duro”. Debbie, la protagonista, és una escriptora de pulp lèsbic que ha de justificar la seva feina alimentícia mentre reivindica la funció social de la cultura popular, tan menyspreada pels puristes i els oficialistes; tots aquells que s’han apropiat del terme “cultura” per tal de guiar la resta de mortals per la senda d’un cànon de correcció que exclou invariablement qualsevol manifestació que s’aparti dels models establerts:

No quiero hacer aquí una apología literaria del pulp [...], pero siempre defenderé que las mujeres surgidas de él han ayudado a otras mujeres tanto o más que El segundo sexo, de Simone de Beauvoir. Esas pequeñas aportaciones escritas en papel barato han ido abriendo un espacio para la libertad, desde las gasolineras y las farmacias –lugares reales de nuestro país donde se encuentra la élite femenina de la calle- a las mujeres que nunca habrían podido llegar por sus propios medios a los cafés parisinos donde tú puedes codearte con la crème intelectual. (pàgs. 179-80).

La música, el principal motor de la novel·la, juga també amb un altre tipus de dualitat, la que ens permet passar del jazz novaiorquès de locals com el Pinky Sky o el Five Spot Café (lloc de reunió d’artistes com Frank O’Hara, Grace Hartigan i Larry Rivers) a la rumba catalana de llocs mítics de la Barcelona dels 50 com el bar Carmona del carrer Parlament o la sala La Macarena, convertida avui en discoteca. I entremig, van desfilant personatges reals i ficticis en una feliç amalgama que inclou, a banda dels personatges de la novel·la, referències a gent tan diversa com John Coltrane, Lola Flores, Chet Baker, Peret i Dora Smith.


Gràcies a la passió per la música i a la necessitat d’obrir nous horitzons, la dualitat cultural i les formes de vida diverses s’acabaran fusionant en un projecte aglutinador: una mena de melting pot que parteix de la peripècia vital d’Ana, una noia del carrer Escudellers, producte de la Barcelona dels perdedors de la guerra civil, i Bernard, un d’aquells mariners de la VI Flota, “hermoso y rubio como la cerveza”, com els que retratava Català Roca i que van fer del Barri Chino i de la Plaça Reial el seu feu. Tot un món de bohèmia que ha anat desapareixent a cop d’intervenció urbanística i de concessions al sector turístic.

Vida, literatura, espectacle, música i cinema... De les estampes dels bistros de Saint-Germain-des-Près, del París de Debord i d'una Sorbona amarada de teories sartrianes -tot plegat viscut de forma vicària a través de cartes-, a la Barcelona del Price i del FotoRamblas, passant pels bars, les editorials i les fredes oficines de Nova York que tant recorden el món de Billy Wilder. Sense oblidar la dèria dels americans dels anys 50 per tot el relacionat amb ovnis i ciència ficció en general, de la que la polèmica retransmissió radiofònica d’Orson Welles el 1938 ja va va deixar constància, i que forma part del moll de l'os de la cultura nordamericana, com palesen les pel·lícules d'Ed Wood i tota la producció pulp que va desencadenar el fenòmen. Inclús el 2001, els germans Coen reprendran el tema de forma tangencial a la magnífica El hombre que nunca estuvo allí. En definitiva, concepcions diferents sobre vida i cultura que provoquen també una certa esquizofrènia personal, una escissió inevitable:

Vivir fuera de tu propio país es como ser dos personas a la vez: una, la nueva, la que creé el mismo día que llegué y que siente las cosas profundamente; la otra, la que llegó desde casa y no ha cambiado, pero que casi no se atreve a salir por estas calles para no molestar a la otra persona que he creado aquí. (Pàg. 183).

En realitat, París i Nova York formen part de l’oposició entre Europa i Amèrica (amb tot el que comporta d’idealització d’allò que no es coneix i es mitifica. El vell i el nou continent comtemplant-se embadalits). Mentrestant, Barcelona queda com un reducte de la misèria del franquisme, una terra de ningú incrustada al bell mig del continent europeu com un microcosmos que poc a poc va veient el món per un forat: primer, amb l’arribada de la VI Flota i després, amb l’allau del turisme de sol i platja. És la dualitat d’una Barcelona que vol i no pot, d’un territori que és visible i invisible alhora. Una Barcelona oficial, com de targeta postal per a mostrar a les visites, contraposada a una ciutat que bull al marge dels grans esdeveniments i viu girada envers ella mateixa tot conformant un univers tan propi com definitori:

Durante los cuatro meses que Tim llevaba en Barcelona, en FotoRamblas había descubierto un efervescente mundo fermentado en lugares como el Barrio Chino y algunas zonas del Paralelo (...). Los variopintos personajes del mundo del espectáculo y del deporte barcelonés que desfilaban por el estudio, fueron para Tim un disparatado aprendizaje de la España más bizarra y genuina. (Pàgs. 116-7).

El Cold Turkey al que s’al·ludeix és una síndrome d’abstinència que casa molt bé amb el concepte de spleen de Baudelaire: hi ha un to melangiós que sura per la novel·la i que, malgrat tot, contrasta amb l’abúlia existencial de Debbie, la nostra escriptora de pulp:

Mi vida como ameba –como me llama una compañera de trabajo- no es una cuestión de modernidad, sino de supervivencia y adaptación al medio (pág. 186).

Així doncs, quan Debbie Sanders publica per fi la seva primera obra “seriosa”, la titularà significativament Aunque nada pase. I aquí de nou retrobem la dualitat com a leit motiv, perquè sota una aparença d’immobilisme filosòfic hi ha tota una realitat subjacent que ens demostra el contrari: gent que es desplaça constantment del seu lloc d’origen, sempre a la recerca de noves realitats que supleixin la que es deixa enrere. Les raons són sempre tan diverses com diverses són les situacions i les persones: hi ha qui busca un racó de món que li resulti estimulant, hi ha qui fuig de persecucions polítiques i hi ha qui s'ha d'escapar com pot de la misèria. Gent que, conscient dels canvis socials o totalment aliena a ells, no deixa de crear, d’associar-se, de relacionar-se, de moure’s. En definitiva, de viure.