Milagro en Barcelona.- Javier Pérez Andújar i Joan Guerrero

Javier Pérez Andújar i Joan Guerrero
MILAGRO EN BARCELONA
Ariel, 2014

Sé que el més habitual és definir les coses per allò que són, però en aquest cas, em prenc la llicència de fer-ho al revés i de parlar-vos d’aquest llibre partint del que no és. Per començar, no és el típic llibre d’imatges amb comentaris a peu de foto. Tampoc és un llibre de fotoperiodisme stricto sensu. Ni una ficció novel·lada al voltant d’una sèrie de fotografies.

Tot i que les classificacions serveixen per ordenar el món i no perdre’ns en el caos, sovint és en el caos on trobem l’autenticitat  –i m’atreviria a dir que també la bellesa-. Una autenticitat que, lluny de sistematitzacions pragmàtiques, permet que brollin meravelles inclassificables com aquesta obra conjunta tan difícil d’incloure dins un gènere literari concret. 

Algú una mica més ortodox del que sóc jo, diria que a Milagro en Barcelona hi ha una confluència de mirades: la de Joan Guerrero, un artista de la imatge, i la de Javier Pérez Andújar, un mag de la paraula. Jo prefereixo pensar en dos amics que es troben, com si fossin al bar de la cantonada prenent-se unes canyes, i teixeixen anècdotes i remembrances al voltant d’una realitat tan propera com universal. I ho fan referint-se precisament a allò que els és proper -perquè és observant la proximitat com conformem la nostra cosmovisió-, però també enllaçant-ho tot amb la història, la filosofia, l’art i la mitologia precedents –perquè mai no hi ha res de nou sota el sol-.

El títol ja és una picada d’ullet al neorealisme italià i a una manera de viure al marge, que avui dia, com podem constatar diàriament, no ens és gens aliena. Com al Miracle a Milà de De Sica, la marginalitat té a veure aquí amb l’especulació del terreny, amb el desnivell social i amb la injústicia. És erroni parlar de perifèria o d’extraradi (un extrarradio es una radio con más noticias, diu Pérez Andújar a la pàgina. 11). I és una equivocació molts cops inconscient, però alhora interessada, perquè aquesta mena de nomenclatures tenen més a veure amb la perspectiva des de la qual ens mirem les coses que no pas amb una qüestió estrictament urbanística. Però és clar, també l’urbanisme està carregat d’ideologia. Com els barris, com les paraules, com les classificacions. Com tot.

Joan Guerrero retrata la nova immigració i en copsa l’essència, no tan diferent de la vella, de la de fa uns anys, ja assimilada total o parcialment al paisatge on ha arrelat després de la seva trasplantació forçosa.

Guerrero es un retratista de arcángeles, serafines, tronos, potestades, querubines, virtudes, principados, dominaciones, ángeles con corneta que anuncian el rompimiento de una Gloria consistente en comer cada día. (Pàg. 22).

I és aquest comer cada día el que empeny a reconstruir la quotidianitat, a buscar el propi lloc dins del món a través d’un nomadisme de supervivència que desemboca en un sedentarisme que no deixa mai de ser provisional (El realismo es la magia del pobre). La gent s’adapta a la nova situació i, sense oblidar la vella, la transforma en un altre paisatge, ara de ciment, mentre passeja pels descampats i celebra la vida a la riba del Besòs. D'igual manera que ho van fer aquells antics emigrants que a la dècada dels 70 lluitaven pels seus drets i que tant van fer pel restabliment d’una democràcia que a hores d’ara viu els seus moments més baixos.

Les fotos de Guerrero deixen constància d’aquest viure dia a dia a les places, als carrers, a peu d'obra i als supermercats, d’un munt d’ànimes anònimes que, a través del viatge iniciàtic que van emprendre, s’han establit, lluny dels seus origens, per començar de nou:

La humanidad entera se sustenta en el mito de una Edad de Oro, una época en que los jóvenes eran libres y no existía la vejez. La juventud es la fundadora de las naciones. El héroe mitológico es  un joven que llega al país de los muertos y regresa para fundar el clan, la tribu, la nación. Desde la epopeya de Gilgamesh, siempre se ha contado así esta historia. Quizá fuese desde antes, desde los tiempos de las cavernas, del contar alrededor de los primeros fuegos. La emigración es ese heroísmo, el del joven que se va muy lejos en busca de riqueza y acaba creando un nuevo mundo. (Pàg. 33).

Fotogaleria: Joan Guerrero a El País (1-12-14).