Alicia Martín, amb llibres...

al Metrópolis de la 2 d'aquesta nit,

Alicia Martín

Otoño estiríaco 

¿Es posible un mundo sin violencia?.- Chantal Maillard

Chantal Maillard
¿Es posible un mundo sin violencia?
Vaso roto, 2018

(pàgines 83 - 85)

El baniano de Howrah

«En un lugar llamado Howrah, situado a unos quince kilómetros al este de Calcuta, hay un baniano de más de 230 años de edad cuya superficie cubre un área de unos 14.500 metros cuadrados. Su copa alcanza una circunferencia de casi un kilómetro. El árbol sigue creciendo a pesar de vivir actualmente sin su tronco madre, que tuvo que talarse.

Este tipo de higueras o ficus de Bengala crece horizontalmente, sus ramas lanzan raíces aéreas que van a clavarse en el suelo formando lo que a simple vista parecen troncos.

¿Qué pasaría si en vez de diseñar el mundo de acuerdo con el Árbol de Porfirio, como se ha venido haciendo, tomásemos como modelo el gran baniano? ¿Qué supondría un cambio de paradigma de este tipo?

El Árbol de Porfirio es un árbol conceptual. Se trata de un diagrama con el que, en los textos medievales, se ilustró la clasificación que de las distintas substancias hiciera el filósofo Porfirio (c.232-304 d.n.e), discípulo y biógrafo de Plotino. Esta clasificación fue la que se utilizó en el medievo y cuyo modelo se ha seguido para todo tipo de ordenación. El esquema sigue una plantilla en el que se distribuyen verticalmente los conceptos, desde el concepto abstracto de "substancia" al de "hombre" -dejando por el camino, por supuesto, todo lo que no sirve a la definición de éste-. Es a partir de ese esquema que el pensamiento europeo, primero, y la tecnología del mundo occidental, después, se han desarrollado.

El Árbol de Porfirio es un modelo vertical, jerárquico, excluyente, patriarcal, "lógico", que procede con dicotomías construidas exprofeso: sustancia (corpórea o incorpórea), cuerpo (animado o inanimado), viviente (sensible o insensible), animal (racional o irracional), racional (hombre). El baniano, en cambio, es un árbol vivo. Se expande por el aire y por debajo de la tierra, trazando entre ambos un circuito nunca interrumpido.

Dos maneras de entender el mundo. El modelo del racionalismo patriarcal, que piensa en términos del Árbol de Porfirio, verticalmente, dejando de lado todo lo que no interesa. Y el modelo de las poblaciones matriarcales, que piensan en términos de correlaciones, horizontalmente: un tronco madre cuyas ramas horizontales lanzan raíces que anclan en el suelo, la acción o el movimiento de cada parte coordinada con las demás -eso que llamamos "medio" o "entorno" cuando pensamos en nosotros desde valores antropocéntricos-. Savia mineral, tan viva como esos seres que consideramos vivos a diferencia de otros. Raíces que son troncos, interconectados, todos con el mismo estatus.

Estatus, sí, pues de eso se trata, de un orden de importancia. Al modelo lingüístico responde la articulación social: en términos de verticalidad, lo universal, llámese concepto o aristocracia, se situará en la cúspide y lo particular, las simples realidades existentes o el proletariado, abajo.

Reemplazar este modelo por un modelo horizontal, inclusivo, en el que todos los individuos (humanos y no humanos) tengan el mismo estatus, incluso si el tronco madre desaparece; pensar y actuar en términos de subsistencia y universal respecto en vez de en términos de producción y ganancia; construir una realidad viva, acorde con un modelo horizontal que no esté al servicio del ansia, la codicia o el poder sino del mutuo sustento de las especies... ¿Tiene esto sentido?

El universo es un entramado en el que todo lo que hacemos o dejamos de hacer tiene repercusiones. Esto es lo que el individualismo racionalista y patriarcal no entendió.»

El dolor de los demás - Miguel Ángel Hernández

Miguel Ángel Hernández

El dolor de los demás

Anagrama, 2018

No és una novel·la.  És la “puta” vida, i perdoneu l’expressió. L’autor aquesta vegada no necessita inventar res, només li cal explicar amb el seu saber fer, un episodi del seu passat.  De fet, no ens cal saber si és veritat o si és ficció, i si el què explica és real o no, perquè el dolor és  real, el “shock” i la tristesa són reals, la incomprensió és real, l’afecte és real,  i les contradiccions són reals i ens conformen a tots nosaltres.

Als divuit anys el seu millor amic va matar la seva germana i es va suïcidar.

Com encaixar aquesta realitat a la vida, una realitat impossible d’imaginar. Quantes preguntes et pots arribar a fer sobre l’altre, sobre tu o sobre l’entorn, després d’uns fets així? Com sobreviure emocionalment?  Es fa, tots tenim al nostre voltant  persones, o fins i tot nosaltres mateixos,  que han viscut/suportat/vist situacions emocionalment i/o físicament extremes, i han continuat vivint o sobrevivint. Però la memòria és un laberint que et torna, quan menys ho esperes,  tant als llocs on vas ser feliç, com als indrets d’on vas fugir, els plens de dolor, als que vas patir.

El llibre és una crònica actual dels fets de llavors, memòria i investigació, i una crònica del present, del procés de creació, o més aviat, un relat de la seva vida mentre escriu el llibre . Sembla que el drama de l’amic va accelerar una separació sentimental  respecte el lloc i les persones que el van veure néixer i créixer, i és a través de l’enfrontament amb aquesta situació, que el violenta però que ha decidit escriure, que farà el reconeixement  no només de l’indret i les persones, sinó també dels seus propis orígens i sobretot de la víctima.  De fet, probablement, no seria qui és, ni escriuria com escriu si no fos per aquest bagatge dolorós.

És una lectura dura, però ben conduïda, que no et deixa caure en el pou del dolor dels altres, que et pot fer de mirall, això sí,  i et porta a la inevitable reflexió de la violència, de la fragilitat, del conflicte, de la diabòlica temptació de buscar explicacions, de la ferida i la seva sutura, dels orígens, de la vida al capdavall, o del seu sentit, si és que en té cap. Particularment em va deixar colpida, emocionada i admirada per la valentia de l’autor, i, això sí,  m’ha costat un mes i mig agafar la distància suficient per fer la ressenya.

Lectura que recomano molt, no només per la catarsi que pot suposar tota bona lectura que toca l’ànima, sinó perquè també està escrita pel Miguel Ángel Hernández i els que l’hem llegit sabem que escriu molt bé, i segurament aquí la seva escriptura encara és  millor, més profunda.

“(...) hay aguas que es mejor no remover, lugares en los que es mejor no entrar, que no todas las historias tienen por qué ser contades, que escribiendo no siempre se gana, que a veces también naufragamos ante el dolor de los demás.”

“(...). Ahora  yo me encontraba también ante unas sombras del pasado. Ecos y fantasmes de un tiempo que se había ido. Y creo que fue precisamente eso lo que más me impresionó: la imagen de mi prima, de mi primo, de mi hermano, y sobretodo la mía, hablando a través del tiempo. Incluso más que el crimen, más que la noticia, más que el hecho de ver el cuerpo de mi amigo cubierto por una lona de plástico y colocado sobre una puerta apoyada entre dos sillas.”

“La gente esté ya en la esplanada. El ruido viene de allí. Todos esperan para el velatorio. Pero aún no han llegado los ataúdes. Todavía hay movimiento. La escena que aguardan aún no ha comenzado.”

Cançó de la plana | Kent Haruf

Cançó de la plana
Kent Haruf
Traducció de Marta Pera Cucurell
Edicions del Periscopi


Primera novel·la d'una trilogia (La segona, Capvespre, ja està editada també per Periscopi).

Al principi de la novel·la se'ns explica el perquè d'aquest títol: Cant pla: el so vocal uníson que feien servir als primers temps de l'Església romana. Cançó plana: qualsevol melodia o aire senzill, sense adorns.
I així està escrit aquest llibre sense adorns, artificis ni floritures, tant en la prosa sòbria i aparentment senzilla, com en l'argument, que ens proposa unes vides també senzilles però captivadores i plenes d'emocions.

El llibre va narrant-nos (per cada capítol, un personatge), la quotidianeitat d'un professor d'institut i els seus dos fills que intenten sobreposar-se a l'absència de la mare que marxa de casa, la d'una professora que cuida del pare amb alzheimer, la d'una adolescent embarassada que ha estat despatxada de sa casa, la de dos germans grangers i solters que només viuen per tenir cura del bestiar... i el poble, Holt. La vida dels quals perduraran molt de temps en la ment del lector. (En la presentació del segon volum de la trilogia, es parla de l'evolució dels personatges antics i que conviuen amb els nous.)

Potser pot semblar una novel·la massa senzilla i plana, però no ho és en absolut: és pura Literatura, amb majúscula. Un llibre ple de soledat i ràbia, però també d'amor i bondat. Una història tendra i emotiva, gens sentimentaloide, amb una intensitat i força captivadores.

Una recomanació amb totes les meues forces! (Jo ja estic amb la segona, Capvespre.)