dilluns, 24 de setembre del 2018

Gos blanc - Romain Gary


Romain Gary
Gos Blanc
Traducció de Jordi Martín Lloret
Angle Editorial, 2017




Un vespre el gos del Romain Gary i la Jean Seberg torna a casa acompanyat d'un altre quiso, tan adorable que decideixen adoptar-lo  sense adonar-se que és un gos ensinistrat per atacar a persones de pell  fosca. Tant en Gary com la Seberg, són activistes en contra del racisme i a favor dels moviment per la integració de la població negra. Reeducar-lo es convertirà pràcticament una obsessió.


En Gary utilitza els progressos de desaprenentatge del gos per fer una crònica de la lluita per la igualtat, la mort de Malcom X, la divisió entre els diferents moviments per la igualtat, el suport de la comunitat blanca, amb una escapada o fugida a París per viure el maig del 68, on continua la reflexió crítica, amb el retorn a California que arrodoneix la lectura.


Amb la seva ironia, agudesa, capacitat de crítica i autocrítica social, intel·ligència, i gràcies al seu recorregut vital, que li dona una bona perspectiva respecte el conflicte social, la identitat, la igualtat, la fraternitat, fa un retrat que et fa ballar  entre la reflexió seriosa i la rialla, la tristesa i l'esperança, la incomprensió i la contradicció, el drama, el dol, la desesperança. Retrats amb excés de zoom i retrats aeris, que porten a l'absurd d'intentar resoldre els problemes a través de la violència, reconeixent alhora la dificultat de gestionar la ira i l'impuls davant la injustícia i la brutalitat.

Us la recomano molt!!

I us en deixo uns tastets:

“Hi ha alguna cosa profundament desmoralitzadora, pertorbadora, en aquestes transformacions brusques d’una bèstia pacífica i que et penses que coneixes en una criatura ferotge i com si fos ben bé una altra. És un veritable canvi de natura, quasi de dimensió, un d’aquells moments difícils en que les teves petites classificacions reconfortants i categories familiars volen en mil bocins. Experiència descoratjadora pels amants de les certeses. De sobte tenia al davant la imatge d’una brutalitat primitiva, oculta en el si de la natura, una presència subterrània que preferim oblidar entre dues manifestacions assassines. El que abans es deia humanitarisme sempre ha estat atrapat en aquest dilema, entre l’amor pels gossos i l’horror a la bestialitat.”

“Surto d’allà enmig d’un silenci de porcellana psicològica trencada i circulo a través de camps de blat de moro, intentant recordar-me que tinc cinquanta-quatre anys i que amb totes les cicatrius que em marquen el cor i la carcassa ja hauria pogut aprendre una mica de resignació. Em pregunto si la resignació és compatible amb una vida sexual normal. Com la saviesa, t’ha d’arribar després.”

"Així,doncs, jo anomeno “societat de provocació” una societat que deixa un marge entre les riqueses de què diposa i que enalteix mitjançant l’striptease publicitari, l’exhibicionisme del tren de vida, la instigació a comprar i la psicosi de la possessió, i els recursos que atorga a les masses interiors o exteriors per satisfer no tan sols les necessitats creades artificialment, sinó també, i sobretot, les més elementals.
Aquesta provocació és un fenòmen nou per les proporcions que ha adquirit: equival a una crida a la violació.
(...)
Aquesta gent no saqueja: obeeix. Reaccionen davant del diktat de la invasió publicitària, de la instigació a adquirir i a consumir, davant d’aquell condicionament incessant al qual estan sotmesos divuit hores de vint-i-quatre.”

"- Nosaltres, els extremistes, que en dius tu, potser fracassarem. però si més no haurem treballat pels moderats. Sense nosaltres no tenen res a fer. En el cas de la revolta negra, l'extremisme treballa per la moderació..."

“No hi ha res més feliç que la felicitat dels altres.”

Per si voleu llegir-ne les primeres pàgines


diumenge, 16 de setembre del 2018

La teoria dels núvols- Stéphan Audeguy


Stéphane Audeguy
La teoria dels núvols
Editorial Empúries, 2006
Trad. de Ferran Ràfols i Maëlle Monnerie


Imagineu un núvol, petit, que s’ajunta amb altres núvols també petits, i en formen un de més gran, molt gran, que canvia de color, que descarrega aigua, pedra, neu, un núvol que aparentment  es desfà, però no, el vent l’empeny i queda esfilagarsat, fins que torna a ser un núvol petit que recull la condensació d’allà o passa fins que creix i canvia de forma.

Doncs això, un famós dissenyador de moda japonès, supervivent d’Hiroshima, que viu a París, decideix dedicar els darrers anys de la seva vida a col·leccionar tot el que s’hagi escrit sobre meteorologia i per tant sobre els núvols, des dels primers teòrics. Contracta una bibliotecària, una noia una mica descol·locada en el món que li ha tocat viure, en el que no cal pensar, feina precària, parella precària, habitatge precari...  per tal que li classifiqui la seva col·lecció de núvols i escolti totes les seves històries sobre els primers teòrics  dels fenòmens meteorològics.

La novel·la és com un núvol que va endavant i enrere, creixent i decreixent, en el temps i en l’espai, les històries dels meteoròlegs i dels observadors de núvols es barregen amb les del dissenyador i la bibliotecària, amb l’objectiu final d’aconseguir el protocol Abercrombie, on se suposa que hi ha tots els secrets dels núvols i els canvis meteorològics del món, escrit molt abans que els primers ordinadors fossin capaços de fer càlculs i prediccions meteorològiques, protocol  tan famós com desconegut i misteriós.  Com desconeguda i misteriosa és la vida de l’Akira Kumo, el dissenyador japonès, a qui la Virginie Latour ajudarà a acabar la seva col·lecció i l'acompanyarà, amb una amistat farcida d'afecte,   fins al final de la vida.  

Un llibre ideal pels que ens agrada embadalir-nos contemplant els núvols, i els misteris de l’ànima humana.

“(...) els núvols estan formats d’una matèria única que no deixa de transformar-se, que tot núvol és, en resum, la metamorfosi d’un altre.”

“Els objectes de la naturalesa, en la seva gran majoria, es presenten com a irregulars: la línia recta, el cercle o el cub gairebé no existeixen sobre el planeta. Si s’examinen objectes tan diferents com ara el flanc d’una muntanya, la paret interior d’una vagina de dona o la superfície d’un gra de blat, es veurà que tots contenen aspreses, irregularitats més o menys importants; però la ciència occidental mai no ha tingut veritablement en compte cada sinuositat, cada anfractuositat en l’estudi dels objectes. (...) Perquè la irregularitat més petita, considerada en si mateixa, es compon de de minúscules anfractuositats, de manera que cal arribar fins al punt de la que la costa de Cornualla és rigorosament infinita. I aquest descobriment es pot fer extensiu a la totalitat dels objectes de la naturalesa: el perfil d’una orella, la mà d’un nen, el ventre de les dones són, també, absolutament sense fi. Infinit és l’última paraula que en Richard Abercrombie escriu al gran arxivador verd: ara l’obra ja és perfecta.”


divendres, 14 de setembre del 2018

Les vuit muntanyes - Paolo Cognetti




Paolo Cognetti
Les vuit muntanyes
Traducció de Xavier Valls i Guinovart
Navona Editorial, 2018
(Le otto montangne, Einaudi Editore, 2016)




El descobriment  de la muntanya, la muntanya com a metàfora de la vida, d’un mateix, dels altres. Un viatge iniciàtic en el que la missió és baixar de la muntanya, ja no sencer sinó plens d’esquerdes  de les glaceres que ens habiten, i que només poden  desfer l’amor i l’afecte.

En Pietro és un noi de ciutat que va als Alps italians a passar els estius, allà es trobarà amb el Bruno, amb qui creixeran plegats i aprendrà a conèixer  la muntanya i a si mateix d’una manera diferent a la que li han mostrat els pares fins llavors.  Aprendrà, també, a reconèixer al pare i a la mare, i la relació que els vincula, els seus anhels i les seves frustracions, la seva manera d’entendre  el territori.

La muntanya està plena de perills i de bellesa, i pel Pietro  serà un port on plegar veles quan ho necessiti, i alhora un oceà on perdre’s i on trobar-se. Pel Bruno la muntanya serà el món, no hi haurà res més. La màgia de la seva amistat recaurà precisament en aquesta diferència, que els alimenta mútuament.

Diria que és una novel·la sense focs d’artifici, un corriol que va pujant per un prat fins que quedes atrapat per la broma d’un matí alpí, n’olores les flors silvestres i respires l’aire més pur.  Alhora és plena d’entrebancs, d’esllavissades, i glaceres, una porta a la condició humana, als silencis, les abraçades no donades, les pors, les fites, les converses a la vora del foc o dalt del cim.

A mi m'ha resultat un plaer llegir-la, com entrar en una borda, seure als bancs de fusta vella i escoltar espetegar el foc, o seure a la vora d'un rierol sota l'ombra d'un pollancre.

“(...) la glacera, ens va dir a mi i al Bruno pel camí, és la memòria dels hiverns passats que la muntanya guarda per nosaltres. Per damunt d’una certa altura en reté el record, i si volem saber d’un hivern llunyà és allà dalt on hem d’anar.”

"Si el punt on et submergeixes en un riu és el present, vaig pensar, llavors el passat és l'agiua que t'ha deixat enrere (...), mentre que el futur és l'aigua que baixa de dalt, portant perills i sorpreses."

"Sigui el que sigui el destí, viu a les muntanyes que tenim damunt del cap".



dimarts, 11 de setembre del 2018

Un ciego con una pistola | Chester Himes



Un ciego con una pistola
Chester Himes
Traducció al castellà d'Ana Becciu
RBA Libros, S.A., 2017



De quan en quan, necessite tornar a la novel·la negra. I aquesta vegada he anat a un clàssic que no té els estereotips d'aqustes novel·les a l'ús.

Per a mi és una novel·la difícil de classificar. Tracta de policies, dels problemes racials al Harlem de Nova York, de disturbis racials, d'assassinats, de relacions fosques, de violència... Tot tractat des del punt de vista dels negres. Però la trama policíaca és simplement un element més de tot el contingut. Els aglutinadors de tot aquest caos que es viu en un tòrrid estiu a Harlem són dos policies negres: Ataúd Johnson i Sepulturero Jones. Ells són el fil que uneix els flaixos de la novel·la. Perquè aquesta novel·la sembla estar escrita a flaixos, escenes que s'il·luminen per a donar-nos en conjunt unes històries de violència crua. Unes escenes tan inquietants i contradictòries com el títol de la novel·la.

En ella trobarem líders negres, monges i predicadors negres, prostitutes i mariques negres, timadors negres, el black power, manifestacions de negres, baralles i assassinats entre negres... i un cec amb una pistola disparant en el metro. Tot això i molt més és aquesta dura i violenta novel·la que s'allunya dels esquemes de la novel·la policíaca estàndard.

(De vegades, la seua lectura pot descol·locar una mica al lector, pot desorientar-lo la successió de personatges i escenes que s'hi succeeixen. Però al final tot ocupa el seu espai, tot casa.)

dissabte, 1 de setembre del 2018

Y llovieron pájaros.- Jocelyne Saucier




Jocelyne Saucier
Y llovieron pájaros
Traducció al castellà de Luisa Lucuix Venegas
minúscula, 2018


Òrfenes/orfes, llegiu aquest llibre.
En acabar-lo aquest matí, he saltat a l'ordinador per dir-vos-ho, sense poder esperar.
No trigueu més. De nou, minúscula ens porta un llibre per rellegir i compartir.

Una fotògrafa busca supervivents dels grans incendis de principi de segle (el XIX) al Canadà. Trobarà molt més.
I nosaltres també.

Viure l'horror. Sobreviure. Llibertat. Amistat. Amor, fins i tot.
I art. I herba. I el poder de l'art, i dels amics, per sobreviure.
I la paraula compartida i mantenida. Al límit.
Aquesta novel·la de Jocelyn Saucier ja forma part del meu cànon.

- La sonrisa en un muerto es una última cortesía. (pàgina 48)