Altres Semideus | Anna Gual

Altres Semideus
Anna Gual
LaBreu, març 2019

La poesia de l’Anna és un clam al despertar, a la vida, a la supervivència. És un prec, mirar-nos les arrels que ens lliguen al terra, les que ens lliguen als nostres ancestres. És un crit a mirar-nos els uns als altres, a mirar al cel. A entendre aquesta connexió que neix del nucli de la terra i va pujant, i es converteix en arrels i tubercles,  i en fa molsa o sorra o aigua o saba, i es fa arbre, papallona, mare o núvol, de fet, qualsevol de nosaltres, semideus en potència, i és que la divinitat acabaria sent la comunió de tota aquesta il·lusió i de tot aquest patir, per esdevenir el poema, la vida.

RENEC

Jo no volia un mapa.

Jo volia un matxet per obrir-me pas

a la selva, seguint l'inconscient.

Quan diuen massa tard,

vols dir que potser no exageren?

He trobat un petit ganivet

i crec que podré tallar les plantes

que se'm fiquen als ulls,

les que m'obstrueixen la voluntat,

les que exalten les contradiccions.

Sí,

jo no volia un mapa.

Jo volia un Déu dins de cadascú.

Altres semideus pertany a la trilogia “Arrels trinitat”, és el darrer volum després de Molsa i El tubercle. Després de llegir la trilogia és possible fer-se l’abast de la mirada espiritual de l’Anna Gual,  no cal creure en cap religió per entendre que hi ha alguna cosa que no som capaços d’explicar però que fa que  ens emocionem amb els ceps que broten, les flors que s’obren, amb la mà d’una àvia o amb la d’un nadó. Des d’aquesta mirada la poesia de l’Anna Gual és un conductor entre la terra el cel, entre l’ínfim i l’infinit, entre el dins i l’exterior, que busca deus i semideus darrere les cares dels altres. Que ensenya la potencialitat amagada entre els plecs del conformisme.

CERIMÒNIA CONJUNTA

Els semideus s’amaguen

dins els nostres timpans

perquè no els vegem.

Només si cavem cap al cosmos

podrem percebre

la tremolor que els provoca

la por de ser descoberts.

obre el pòrtic

cap a la veritat estel·lar

i enumera’m

què hi veus.

En la poesia de l’Anna, la condició de dona hi és intrínseca, transversal, la dona com a font de vida, com a mare terra, la dona com a filla, com a neta, dipositària d’una condició, d’un secret, d’una mística. No cal ser mare per entendre que som un claustre, una cripta. En aquest poemari, llegim a l’autora  com a unitat atemporal, ella és ella, ara i sempre, i alhora les seves ancestres i alhora hi som totes,  tota la feminitat humana.  

EL SENDER DEL PRIVILEGI

És el soroll dels animals

El que ens excita.

És el so de les bèsties

Els que ens diu: tira endavant.

Troncs travessats a la matriu

i una esllavissada de tresors

navegant pels ovaris,

recorrent els anells cartilaginosos.

Dins del túnel hi ha la llum

Que vosaltres voldreu emetre,

Dones-llanterna.

Un amic m’explicava la connexió subterrània dels arbres, la seva comunicació, el seu comportament com un tot davant les agressions. Fa poc relacionava aquesta explicació amb la comunicació no explícita entre les persones, o entre els animals, la capacitat d’entendre i percebre que no és a través del llenguatge, ni la mirada, ni l’oïda. La sensació de formar part d’un tot comú, únic i alhora múltiple, fractal i calidoscòpic, pla i multidimensional, la sensació de no saber res i alhora comprendre l’intangible, sense paraules per explicar-ho. L’Anna Gual en canvi sembla que en sigui traductora, ens ho diu, ens ho explica, fa planer el camí,  en forma de paraules, posant en evidència els contraris per mostrar-nos que fan un tot,  a través de l’emoció de cada experiència, de la sorpresa amagada darrera la quotidianitat, de la meravella de la vida. No cal esforçar-se a entendre el què vol dir, només cal entendre el que sent, el què fa sentir, i entendrem que la lectura i l’escriptura són un camí. L’Anna s’interpel·la, ens interpel·la, es fa preguntes, vol que ens fem preguntes, vol que dubtem, vol que llegim. Ella, de fet, ens diu que escriu per no parlar. 

LICOR D’ULLASTRE

La mà

De la meva àvia s’obre igual

Que la mà d’un nadó.

Tant de misteri

Bloqueja tota la maldat que hagi de venir.

SANT’EUSTACHIO

El darrer so que sentiré quan mori

Serà el crit que vaig fer al néixer.

En definitiva, una nova meravella publicada per LaBreu que us recomano amb entusiasme!

Dia mundial de la poesia...

al nostre amagatall!

Els dics | Irene Solà

 

 

 

Irene Solà

Els dics

Premi Documenta 2017

L'Altra editorial, 2018

Que aquest és un llibre especial no s’escapa a ningú que l’hagi llegit. És un llibre que no pot ni hauria de comparar-se amb cap altre (encara que dugués la mateixa signatura) perquè els paràmetres quotidians no poden capir del tot el joc que proposa. Hi ha una certa fascinació que s’explica per l’atmosfera que crea d’ençà de la primera paraula, les escenes esbiaixades, les hipèrboles que consenten a semblar naturals, la ruralitat, la mort, el punt just de màgia. El vocabulari és ric però gens artificiós ni pedant i els referents s’incorporen desinhibits i prudents aquí a allà. Un entra en la història confiant en la ficció i de seguida es deixa enganyar per la possibilitat que és més real que una pura disfressa de ficció fins que es convenç de tot el contrari, o a l’inrevés.

            La Solà tria el demostratiu constant en encetar les escenes —els paràgrafs— per apropar-nos-hi, per dur-les davant nostre mateix, però alhora recordar-nos que és la història d’algú altre que explica una història d’algú altre que explica una història... Una troballa irrepetible. Tant pel toc d’inèdita com per la impossibilitat de tornar-la a emprar sense resultar tramposa i decebedora, impertinent. Aquí és encara un descobriment. D’entrada fa patir davant del dubte si serà capaç de fer-la funcionar, d’aguantar tota la novel·la. A mesura que avança la lectura, però, el recurs deixa de ser-ne per convertir-se en un baix continu, base melòdica.

            Celebro que li atorguessin el Premi Documenta per la fe que permet conservar. Celebro que l’edités l’Altra i que es convertís així en tan bella per dins com per fora. I celebro, finalment, que l’autora sigui del 90 —malgrat la fuetada que això em representa— per l’enfilall d’anys que li queden per escriure. I tanmateix si no escrivís res més —ja sabem que no és així— en tindria prou amb aquesta peça perquè se’n parlés temps i temps. 

Els tastets:

"El dia que en Pablo va conèixer la Victòria, ella li va dir: «Tens nom de poeta, ¿ho sabies?»"

"La Victòria es va notar les cames primes, dèbils i espantades com palletes de beure. El va arrossegar fins a la moto, el va asseure al seu darrere i ell la va prémer fort amb les cuixes, com si ella fos un cavall esverat i ell un genet que no volgués caure. Estava moll de sang, i de suor i d'humitat de l'herba."

"Aquesta és l'Ada que pensa que, més que el terra, el que s'imagina quan li fa un petó i té totes les pells dels llavis seques i arrencades és una roca, una roca de mar amb ones i musclos i algues. La llengua d'ell com una onada."

L'única història | Julian Barnes

Julian Barnes

L’única història

trad. Alexandre Gombau i Arnau

Angle Editorial, 2019

La novel·la comença amb el següent dilema:

“Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?”

En Paul, el protagonista, desgrana la seva gran història d’amor, en tres temps, els mateixos que deu tenir l’amor, l’enamorament, l’afecte i la caiguda. Tot és amor, però.  En Paul  podria ser fill de la Susan, o nebot, però no ho és,  només són veïns del Village i un dia l’atzar fa que juguin junts a tennis, i a partir d’aquell moment les seves vides quedaran trenades per sempre.  

Ell un jove estudiant sense expertesa en afers amorosos, ella una dona madura massa experta en sotmetiments. Ell veu la vida amb el filtre de la innocència pròpia de la joventut, de la infinitud, del tot és possible, ella amb el del desencís i amb un altre tipus d’innocència, i malgrat això o potser per això, creen un món propi, en el que no deixen  entrar la moral imperant en el seu entorn.  Un món idíl·lic, farcit, d’amor, de tendresa, de respecte.

L’amor com a tema de reflexió, la novel·la, s’inicia als anys setanta del segle passat, si no recordo malament, i el moment és òptim per entendre que era un amor sense obligacions morals, ni necessitat d’estructura social, sense lligams contractuals, que fugia de la norma, però la reflexió és tranposable al present, l’amor, si és de debò, et vincula al ser amat, i t’hi vincula per sempre, de la manera que sigui. Les motxilles prèvies, els horitzons, la diferència d’edat, l’entorn, la comunicació, la soledat, la valentia, el pas del temps, les autoimposicions, les obligacions morals que acaben aflorant,... són altres elements sobre els que provoca debat intern al lector.

Llegir a Julian Barnes sempre és un plaer, i malgrat en aquest llibre hi ha algun moment que penses que  no és el millor Barnes, continues llegint, i te’l trobes de morros, a ell, al conflicte,  a la intensitat,  a la necessitat de reflexió, al sentit d’estimar al capdavall. I et quedes uns quants dies pensant i rumiant  que la grandesa del llibre és precisament el dilema plantejat inicialment,  estimar i patir, molt o poc?

“L’amant, embadalit, no vol “comprendre” l’amor, sinó viure’l, sentir-ne la intensitat, l’essència de les coses,  l’acceleració de la vida, l’egoisme completament justificable, l’envaniment libidinós, la xerrameca enjogassada, la seriositat serena, el desig ardent, la certesa, la simplicitat, la complexitat, la veritat, la veritat de l’amor.”

“T’adones que la simpatia i l’hostilitat poden coexistir. Estàs descobrint quantes emocions aparentment incompatibles poden bullir, costat per costat, al mateix cor humà. Estàs enfadat amb els llibres que has llegit, ja que cap t’havia preparat per això. Sens dubte, llegies els que no tocaven. O els llegies malament.”

“He vist massa exemples d’amants que, lluny de viure en la veritat, ho fan en un país de fantasia em què predomina l’autoengany i  l’autoengrandiment, sense que la realitat es pugui trobar enlloc.”

“Encara creus, però, en l’amor i en allò que l’amor pot fer, com pot transformar una vida, la vida de dues persones, ben mirat. Creus en la seva invulnerabilitat, en la seva tenacitat, en la seva capacitat per superar qualsevol  obstacle.”

“(...) ara sí que crec que, quan dos amants es troben, ja hi ha tanta pre-història que només es poden donar certs resultats. En canvi, els amants s’imaginen que el món els torna a posar a zero i que les possibilitats de tots dos són inèdites i infinites.”

“Res no s’acaba mai, no si t’ha arribat ben endins.”

Poemes de cos i d'ànima | Iehuda Amikhai

Poemes de cos i d'ànima
Iehuda Amikhai - Traducció de Manuel Forcano
Adesiara editorial, 2018

NO TINC RES A DIR

No tinc res a dir sobre la guerra,
no hi tinc res a afegir, em fa vergonya.

Als coneiximents que he assimilat al llarg de la meva vida
renuncio ara, com un desert que ha renunciat a l'aigua.
Oblido noms que mai no hauria pensat
que oblidaria.

I a causa de la guerra torno a dir
en nom de la dolçor última i simple:
el sol gira al voltant de la terra, sí,
la terra és plana com un tauló perdut i surant, sí,
hi ha Déu al cel, sí.

(pp. 64-65)

DIÀMETRE DE LA BOMBA

El diàmetre de la bomba era de trenta centímetres,
i el diàmetre del cràter que va obrir va ser d'uns set metres
amb quatre morts i onze ferits.
Al voltant d'ells, en un cercle molt més gran
de dolor i temps, dos hospitals
i un cementeri. Però la dona jove
que han enterrat a la seva ciutat natal,
a una distància de més de cent quilòmetres,
engrandeix el cercle considerablement,
i l'home sol que plora la seva mort
lluny en un país enllà del mar
incluo tot el món dins d'aquest cercle.
I ja no diguem el plor desconsolat dels orfes
que arriba fins al tron de Déu
i encara més enllà i fa
que el cercle arribi a l'infinit i al no-Déu.

(pp. 188-189)

M'HE TANCAT

M'he tancat
com un ou feixuc i hermètic. Dormo la guerra
com una hibernació.

Van fer-me comandant de morts
a la muntanya de les Oliveres.

Jo sempre perdo,
també en la victòria.

(pp. 198-199)

Nou anys compartint lectures, orfes!