Irene Solà
Els dics
Premi Documenta 2017
L'Altra editorial, 2018
Que aquest és un llibre especial
no s’escapa a ningú que l’hagi llegit. És un llibre que no pot ni hauria de
comparar-se amb cap altre (encara que dugués la mateixa signatura) perquè els
paràmetres quotidians no poden capir del tot el joc que proposa. Hi ha una
certa fascinació que s’explica per l’atmosfera que crea d’ençà de la primera
paraula, les escenes esbiaixades, les hipèrboles que consenten a semblar
naturals, la ruralitat, la mort, el punt just de màgia. El vocabulari és ric
però gens artificiós ni pedant i els referents s’incorporen desinhibits i
prudents aquí a allà. Un entra en la història confiant en la ficció i de
seguida es deixa enganyar per la possibilitat que és més real que una pura disfressa
de ficció fins que es convenç de tot el contrari, o a l’inrevés.
La
Solà tria el demostratiu constant en encetar les escenes —els paràgrafs— per apropar-nos-hi,
per dur-les davant nostre mateix, però alhora recordar-nos que és la història d’algú
altre que explica una història d’algú altre que explica una història... Una
troballa irrepetible. Tant pel toc d’inèdita com per la impossibilitat de
tornar-la a emprar sense resultar tramposa i decebedora, impertinent. Aquí és
encara un descobriment. D’entrada fa patir davant del dubte si serà capaç de
fer-la funcionar, d’aguantar tota la novel·la. A mesura que avança la lectura, però,
el recurs deixa de ser-ne per convertir-se en un baix continu, base melòdica.
Celebro
que li atorguessin el Premi Documenta per la fe que permet conservar. Celebro
que l’edités l’Altra i que es convertís així en tan bella per dins com per
fora. I celebro, finalment, que l’autora sigui del 90 —malgrat la fuetada que
això em representa— per l’enfilall d’anys que li queden per escriure. I tanmateix si no escrivís res més —ja sabem que no és així—
en tindria prou amb aquesta peça perquè se’n parlés temps i temps.
Els tastets:
"El dia que en Pablo va conèixer la Victòria, ella li va dir: «Tens nom de poeta, ¿ho sabies?»"
"La Victòria es va notar les cames primes, dèbils i espantades com palletes de beure. El va arrossegar fins a la moto, el va asseure al seu darrere i ell la va prémer fort amb les cuixes, com si ella fos un cavall esverat i ell un genet que no volgués caure. Estava moll de sang, i de suor i d'humitat de l'herba."
"Aquesta és l'Ada que pensa que, més que el terra, el que s'imagina quan li fa un petó i té totes les pells dels llavis seques i arrencades és una roca, una roca de mar amb ones i musclos i algues. La llengua d'ell com una onada."
Hola,
ResponEliminal´autora ja ha guanyat un altre premi, l´Anagrama. Per tant si us ve de gust podreu continuar la lectura de l´autora de Malla.
També té un recull de poesia Bèstia.
Imma C.
Gràcies Dani, ve de gust capbussar-s'hi!
ResponElimina"La maldat passa de pares a fills, no a través de la sang, que és vermella i senzilla, sinó a través de la manca d´afecte".
ResponEliminaEls Dics
Imma C.