L'única història | Julian Barnes

Julian Barnes

L’única història

trad. Alexandre Gombau i Arnau

Angle Editorial, 2019

La novel·la comença amb el següent dilema:

“Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?”

En Paul, el protagonista, desgrana la seva gran història d’amor, en tres temps, els mateixos que deu tenir l’amor, l’enamorament, l’afecte i la caiguda. Tot és amor, però.  En Paul  podria ser fill de la Susan, o nebot, però no ho és,  només són veïns del Village i un dia l’atzar fa que juguin junts a tennis, i a partir d’aquell moment les seves vides quedaran trenades per sempre.  

Ell un jove estudiant sense expertesa en afers amorosos, ella una dona madura massa experta en sotmetiments. Ell veu la vida amb el filtre de la innocència pròpia de la joventut, de la infinitud, del tot és possible, ella amb el del desencís i amb un altre tipus d’innocència, i malgrat això o potser per això, creen un món propi, en el que no deixen  entrar la moral imperant en el seu entorn.  Un món idíl·lic, farcit, d’amor, de tendresa, de respecte.

L’amor com a tema de reflexió, la novel·la, s’inicia als anys setanta del segle passat, si no recordo malament, i el moment és òptim per entendre que era un amor sense obligacions morals, ni necessitat d’estructura social, sense lligams contractuals, que fugia de la norma, però la reflexió és tranposable al present, l’amor, si és de debò, et vincula al ser amat, i t’hi vincula per sempre, de la manera que sigui. Les motxilles prèvies, els horitzons, la diferència d’edat, l’entorn, la comunicació, la soledat, la valentia, el pas del temps, les autoimposicions, les obligacions morals que acaben aflorant,... són altres elements sobre els que provoca debat intern al lector.

Llegir a Julian Barnes sempre és un plaer, i malgrat en aquest llibre hi ha algun moment que penses que  no és el millor Barnes, continues llegint, i te’l trobes de morros, a ell, al conflicte,  a la intensitat,  a la necessitat de reflexió, al sentit d’estimar al capdavall. I et quedes uns quants dies pensant i rumiant  que la grandesa del llibre és precisament el dilema plantejat inicialment,  estimar i patir, molt o poc?

“L’amant, embadalit, no vol “comprendre” l’amor, sinó viure’l, sentir-ne la intensitat, l’essència de les coses,  l’acceleració de la vida, l’egoisme completament justificable, l’envaniment libidinós, la xerrameca enjogassada, la seriositat serena, el desig ardent, la certesa, la simplicitat, la complexitat, la veritat, la veritat de l’amor.”

“T’adones que la simpatia i l’hostilitat poden coexistir. Estàs descobrint quantes emocions aparentment incompatibles poden bullir, costat per costat, al mateix cor humà. Estàs enfadat amb els llibres que has llegit, ja que cap t’havia preparat per això. Sens dubte, llegies els que no tocaven. O els llegies malament.”

“He vist massa exemples d’amants que, lluny de viure en la veritat, ho fan en un país de fantasia em què predomina l’autoengany i  l’autoengrandiment, sense que la realitat es pugui trobar enlloc.”

“Encara creus, però, en l’amor i en allò que l’amor pot fer, com pot transformar una vida, la vida de dues persones, ben mirat. Creus en la seva invulnerabilitat, en la seva tenacitat, en la seva capacitat per superar qualsevol  obstacle.”

“(...) ara sí que crec que, quan dos amants es troben, ja hi ha tanta pre-història que només es poden donar certs resultats. En canvi, els amants s’imaginen que el món els torna a posar a zero i que les possibilitats de tots dos són inèdites i infinites.”

“Res no s’acaba mai, no si t’ha arribat ben endins.”