dissabte, 14 de febrer del 2015

El nen perdut - Thomas Wolfe


El nen perdut
Thomas Wolfe
El cercle de Viena, 2014
Traducció de Marcel Riera


“El nen perdut” és una oda al germà gran de Thomas Wolfe, en Grover, el seu germà mort als 12 anys, sempre absent i alhora sempre present. Dividida en quatre parts, que des de persones i punts de vista diferent ens fan una fotografia de qui va ser aquell nen perdut, perquè les coses perdudes sempre es poden retrobar, i en Wolfe, retroba aquí al seu germà i ens el presenta, ens el narra, en l’explica i se n'acomiada.

A la primera part, un narrador omniscient ens descriu fil per randa el passeig d’en Grover per “el petit centre del seu petit univers”, el carrer del seu poble, ens fa una descripció minuciosa i poètica del seu entorn i de manera indirecta, percebem la immensitat del personatge, la seva sensibilitat, ingenuïtat, innocència, bonhomia... La relació i admiració pels adults i alhora la pèrdua de la candidesa. No ens para de repetir que en Grover és un nen perdut, malgrat tenim clar que està en un poble, que coneix perfectament totes les botigues i a tothom qui s’hi mou, més que perdut, és un nen malaguanyat, com ho són totes les persones que es perden irremissiblement durant la infància. Només una criatura especialment observadora, sensible i intel·ligent, seria capaç de copsar en aquest passeig aquesta sensació “en aquell instant va veure la unió del sempre i de l’ara”, bella manera que té l’autor d’anunciar-nos que aquesta mirada es quedaria per sempre en aquell moment, en aquella edat.

A la segona part, és la veu de la mare d’en Wolfe, qui aprofita el record d’un viatge en tren a Indiana per explicar les excel·lències del seu fill gran i el contraposa a l’èxit del mateix Wolfe. És una part breu, però en la que l’autor és capaç d’enviar-te a la sala d’estar de la casa de la mare, i fer el cafè amb ella i fins i tot donar-li la raó i entendre el seu dolor, la idealització de la nineta dels seus ulls.

Breu també és la tercera, on la germana explica un dia que en Grover i ella van fer una malifeta i que justament va ser el mateix dia que es va posar malalt. Transmetent en poques pàgines que malgrat la idealització a què sotmetem els morts, i més si són nens i joves, també era una criatura de debò, i aquella sensació de culpa que acostuma a acompanyar a moltes morts prematures, aquella pregunta,” i si?”, malgrat en cap moment es formula, i en canvi si la idea que una absència així et modifica la vida per sempre, perquè la mirada ja mai més és la mateixa

I és a la part final on el mateix Wolfe ens explica que d’adult busca la casa on visqué de petit i morí el seu germà, i aconsegueix convèncer a l’actual propietària de què el deixi entrar, i ens descriu des del seu record, la mort d’en Grover, la successió d’imatges que duia clavades de la casa, del germà, de la mort... pura poesia, un comiat.

Les quatre parts tenen, un to diferent, Wolfe sap donar la veu que correspon a cada ú, sap donar-li el seu ritme propi, la seva sensibilitat, i això ens permet copsar encara millor l'abast de l'absència, del buit, amb una delicadesa extrema.

“El nen perdut”, és un viatge a la infància, és la sorra que se’ns va escolar d’entre els dits, com ho són “El poni roig” de l’Steinbeck, o una “Temporada para silbar” de l’Ivan Doig, novel·les que et traslladen a un altre lloc, a un altre temps, a una altra infància, a la pròpia infància... una delícia, si no el teniu encara a la tauleta de nit, correu a buscar-lo.

Amb un epíleg final de Marcel Riera a qui cal felicitar per la traducció.

divendres, 13 de febrer del 2015

BORRAR EL PAISAJE.- Cristina Falcón Maldonado



Cristina Falcón Maldonado
BORRAR EL PAISAJE 
Candaya, 2014

Booktrailer



Calavernario (il·lustracions de Miguel Vilora), una estupenda expo per a veure, abans o després de la presentació del llibre. L’aventura de preparar-la i dur-la des de Veneçuela, dignes d’un relat. Jo vaig gaudir d’ell amb el cafè, després del dinar que es va fer quasi un sopar amb amics.

De Cristina ja coneixíem la seua Memoria errante.

En la presentació a Cuenca, l’editora va dir del llibre “memòria del desarrelament, però sobretot necessitat de resistir, resistir, resistir”.
L’autora (en referència a la influència dels Candaya i el seu quefer) va agrair-los “el acercamiento al reino de los libros y de los imposibles”.

Gent important ha dit la seua sobre el llibre:
- Ángel Luis Luján Atienza
- Jordi Llavina
-
En la fitxa del llibre de la web de Candaya n’hi ha més…

I jo, sense cap pudor i parafrasejant a un altre dels grans de la tribu Candaya, perpetro una

AUTOPSIA DEL PAISAJE BORRADO

El llibre es divideix en sis capítols/parts/membres/ferides:

- SI LA VIDA… (17 poemes, de l’I al XVII)
- SI LA MUERTE… (23 poemes, deI XVIII al XL)
- SI MORIR… (11 poemes, del XLI al LI)
- SI LO QUE QUEDA… (11 poemes, del LII al LXII)
- SI LA NADA… (10 poemes, del LXIII al LXXII)
- SI… (13 poemes, del LXXIII al LXXXV)


1. AVÍS – CONFIRMACIÓ – ESPERAR – TÉMER… 

Cristina es posa sota el patrocini de la Pizarnik, iniciant el llibre amb un poema d’Alejandra. Tota una declaració de principis i una dedicatòria sublim.

Algú està per anar-se'n.
Sabem que se n’anirà.
Encara que l'absència ja hi era,
ja hi havia fet el seu niu,
volem que no s'hi acosti
el mar de fons,
encara que aguaiti.

XVI
Sobrevivimos a una mañana de noviembre
a lo que ni siquiera
nos atrevimos a temer.
Sobrevivimos todas las mañanas
heridos a traición
por la vida.
(pàg. 30)

2. UDOLAR V.S LLADRUCS...

No són sorolls llargs, són guspires,
no és un tro extens, són punxades.
Sense consol, o un consol fora de lloc o temps,
el que no es va fer, allò pendent.
I per futur, només la silueta minvant
de qui se'n va, la seva esquena petitoneta.
XXIV
Un poco más arriba del pulgar
la cicatriz que te hiciste
aquella tarde.
Aquella que escondimos.
Vuelve hoy
en esta mía
que ya nada invoca.
(pàg. 43)
Secrets compartits, i per ells dotats de sentit, que porten amb ells els morts.


3. EL FORAT
No quiero estar cuando no llames.
(pàg. 72 del poema XLVIII)
Marxar és curt,
només un sospir,
encara que torni molt a sovint
el moment,
el nus a la gola,
el buit ...
XLVII
Te acercabas a la luz
sabiendo que te haría antorcha
y amanecías siempre.
(pàg. 71)

4. I ARA, QUÈ! 

El dolor d'una altra, la que queda,
de qui vam heretar llaços
i dèries
i estimes ...
LV
Me siento a tu lado
como cuando en la infancia
necesitaba constatar
que mi última trasgresión
no había quebrantado nada entre nosotras.
 (pàg. 84)
LIX
Decías
que amabas de aquella tierra
hasta el polvo que levantabas al andar.
Heredamos cada palabra.
 (pàg. 88)

5. ATROPELLAR LA PLUJA

Fer maletes: bon viatge sense tornada.
XLIV
Este dolor que no envejece.
Este dolor que resiste.
Será siempre
mejor que el olvido.
(pàg. 98)
Lliurar-se a l'enyorança
submergir-se en un dolç sopor
que apaga una mica el mal,
que ho fa menys amarg,
més digerible.


6. SEGUIR
No me iré de aquí.
(pàg. 124 del poema LXXXIV)
 

LXXXV
Escribo para salvarme
a sabiendas de lo inútil.
Ojalá me vuelva olvido.
(pàg. 125)

Seguir, amb les seves visites,
am el seu traure el cap
darrere un vidre o un perol.
Seguir sense.

Aquest llibre no és poesia, no només.
Cristina triga anys en cada llibre perquè el dolor prefereix anar i venir, dominar el temps i tornar el bleix per tornar a apoderar-se’n més tard.
Per això parlar d'ell és una autòpsia.
Aquest llibre no és poesia, no només.
Mesurar paraules, comptar versos, posar música al llenguatge... pot ser poesia.
Fer tot això amb la vida, ser sincera, mostrar l’ànima, contar estones, instants i anys... és Cristina.

N’hi ha un exemplar, dedicat als orfes per Cristina, que era per a un concurs dels nostres. Podeu demanar-lo en un comentari, i que sigui un sorteig qui decideixi.

divendres, 6 de febrer del 2015

Las siete cabritas.- Elena Poniatowska




Elena Poniatowska
Las siete cabritas
Txalaparta, 2000
(Fitxa del llibre)


''Opté por Las siete cabritas porque a todas las tildaron de locas y porque más locas que una cabra centellean como las Siete hermanas de la bóveda celeste.''

Aquest és el meu primer acostament a la penúltima Premi Cervantes (2013). Una gran dona (llegiu, si us plau, com aperitiu, el seu discurs en l'entrega del Cervantes l'any passat).
I ho he fet amb un llibre que, com a un exercici d'estil, narra set vides de set dones des de set punts de vista ben dispars però sempre bells.
Set dones mexicanes grans (vuit amb l'autora ) que durant el segle XX van pintar, van escriure, van ballar, es van despullar, van estimar, van fer la revolució, van revolucionar Mèxic i el món i els van fer més habitables, van cuidar gats i van manar-li al sol que s'apagués...
  • Frida Kahlo
  • Pita Amor
  • Rosario Castellanos
  • María Izquierdo
  • Elena Garro
  • Nahui Olin
  • Nellie Campobello
- 7 dones del segle XX
- 7 dones, com no, "satanitzades" pels homes i la cultura oficial
- 7 boges

però també,

- set valentes que van estimar i es van entregar
- una va passar de la seva "polio" i va viatjar arreu del món
- una altra va anorrear el seu home premi nobel, Octavio Paz, a les festes
- una altra va escriure moltes cartes d'amor (més de 60) sense esperar resposta i sense esperar el destinatari, i després va continuar lluitant pels/amb els indis
- una altra va ser testimoni de la revolució "villista" (diuen que en un llibre poderós que reflecteix molt personalment l'esguard femení de la guerra)
- una altra no va poder pintar els "masculins" murals de l'època però va pintar circs i joguets i cavalls i ni una hemipègia la va fer deixar de pintar amb la seva mà poderosa
- ...

I totes set van lluitar pels seus drets i les seves conviccions, van buscar la dignitat seva, la de les dones i alguna fins i tot la dels gats, amb les seves contradiccions i les seves misèries i la seva, innegable, grandesa.

Després de conèixer l' Eduardo Ruiz Sosa, en havent sopat, li vaig demanar noms d'escriptores mexicanes recents: tres coincideixen en la seva llista i la d'Elena.
Avui, després de llegir aquesta "plàtera de cireres", com m'agrada aquest tipus de berenars, de nou tinc davant meu un horitzó de llibres, com les tardes d'estiu, llarg, lluminós i "cuajadito" d'estrelles, encara que és molt difícil trobar llibres "mexicans" per aquí.

dimecres, 4 de febrer del 2015

L'ASSASSINAT DE MARGARET THATCHER. Hilary Mantel

L'assassinat de Margaret Thatcher
Hilary Mantel
L'altra ed.
2015
206 pàg.
Traducció de Ferran Ràfols Gesa

Hilary Mantel, que ja tenia a Destino fa 3 o 4 anys una trilogia de novel·la històrica, ens presenta ara, via L'altra, el seu primer recull d'històries curtes.

És un descobriment aquesta escriptora anglesa que tant bé treballa la tensió als seus relats. Personatges que dónen sempre al lector la sensació de patir un perill inminent. Hi ha històries antològiques com la de la dona que obre la porta a un desconegut, la parella que va de viatge i agafen un taxi, la protagonitzada per la recepcionista del centre mèdic; la que dóna nom al llibre...
Totes les històries posen en tensió al lector i, a vegades, de cop amb una sola frase Hilary Mantel aconsegueix donar-li una nova dimensió a la història (Brutal, per exemple, l'última frase, a la història del taxi!! Dies després d'haver llegit el relat, encara pensareu en aquesta frase...)

Protagonistes i narradores femenines en ambients recarregats i opressius: L'hotel on passa la nit l'escriptora, el centre mèdic, la parella que està treballant a l'Arabia Saudí. Protagonistes que també en alguns moments podrien ser els monstres.

"Tenia ganes que em convertissin en ficció."

Igual que ja va fer amb Toni Sala (recent Premi Ciutat de Barcelona!!), Yannick García o Daniel Galera, L'altra editorial ens facilita un nou descobriment que ens permet seguir creient en el poder de la bona literatura...

Molt bo!!