dimecres, 28 d’agost del 2019

Il treno dell'ultima notte | Dacia Maraini




Dacia Maraini
Il treno dell'ultima notte
BUR Contemporanea, 2012

(en castellà hi ha una traducció de Galaxia Gutenberg)


1956.
Al mig del segle en què més morts ha causat l'ésser humà.
Abans, dues guerres mundials.
Després, dos mons en guerra.
Els morts comptats per milions.

Dacia comença amb una bonica història d'amor: un nen ric i una nena pobra menjant cireres sobre l'arbre que hi ha a mig camí entre les seves cases. Dues vides que semblen sobreposar-se a les diferències que els diners i les classes socials estableixen entre les persones.

Tots dos sobreviuen en el dur "entreguerres" europeu.

Després, una mare es nega a reconèixer en els éssers humans la maldat que provocarà la segona barbàrie mundial i condueix a la boca del llop la seva família.

Passats els anys i la guerra, la nena busca el nen. I es troba els embolics d'Hongria i la Unió Soviètica. I es submergeix en ells.

En aquesta supervivència també apareix una cirera, encara que ara a un preu desorbitat.

En aquesta ocasió, la Maraini ens torna a colpejar de nou. Durament.
El seu discurs sobre la supervivència, que li sabem viscut en primera persona, ens torna a prémer la gola.

La novel·la, esquitxada de les cartes que el nen envia a la nena, es desplaça en trens lents, incòmodes fins a la nàusea alguns i de boniques miniatures d'altres, travessa l'Europa de les guerres calentes i fredes, l'Europa cruel i la que comparteix l'esperança, la que mor i la que comparteix un pa sense llevat, la que justifica  l'horror i la que ha de deixar de banda el patiment per sobreviure.

dissabte, 10 d’agost del 2019

Cuento antes de ir a la cama (Solange Rodríguez Pappe)

     -Ten cuidado, está cargada -dice él, mientras se seca el rostro, y la luz que baila en el espejo choca contra sus ojos. Logra ver en el vidrio turbio la silueta desnuda del adolescente que juega con el arma en la cama, venciendo la oscuridad en un eclipse furioso.
     Concentrado en proyectar el brillo de la pistola contra el cristal, el chico pregunta:
     -¿Me dijiste que es para tu esposa?
     -Sí, pero voy a contratar a un profesional.
     El pasatiempo del resplandor en el espejo empezó a molestarlo y cerró los ojos. Casi nunca recogía muchachos en la calle, pero esta vez...
     -¿Por qué no me usas a mí?
     -Interesante propuesta. Pero, ¿quién sería tan ingenuo como para contratar a un chiquillo?
     Escuchó una risa. Levantó los párpados.
     La pistola siguió brillando mientras lo apuntaba.
     -Tu esposa.

Solange Rodríguez Pappe
La primera vez que vi un fantasma
Editorial Candaya, 2018
pàgina 118