dijous, 30 d’octubre del 2014

El jardín de bronce | Gustavo Malajovich


El jardín de bronce
Gustavo Malajovich
Random
Barcelona, 2013

Incipit:
"Hoy, en el barranco, sucedió algo terrible.
Tuve que matar a papá".

Fabián, un arquitecte que està passant un mal moment amb la seua parella és el protagonista d'aquesta novel·la. Sobtadament, la seua filla desapareix, i això li fa emprendre una recerca que el conduirà al final a replantejar-se tota la seua vida anterior i a conèixer-se a si mateix.

En principi, una novel·la policiaca, un thriller, com se'n diu ara.

La història comença a poquet a poquet, com si res; una gent normal amb una vida normal. Progressivament, en un in crescendo angoixós, arribarem a una situació insostenible, com un castell de focs d'artifici que esclata al final deixant-nos bocabadats. Inesperats girs en la història i descobriments que ens impediran deixar de llegir; voldrem saber més i més: no podrem apagar el llum per anar a dormir.

Havia començat a llegir aquesta novel·la després d'Ànima, per desintoxicar-me, però...

El jardín de bronce és el debut literari d'aquest arquitecte argentí, Gustavo Malajovich, que s'ha passat a l'escriptura. No és una novel·la perfecta, però sí és molt interessant, amb uns personatges ben delimitats i un final impactant. Recomanable per a aquells (o aquelles!) que encara no s'han endinsat en "la negra".

dimarts, 28 d’octubre del 2014

Quanta, quanta guerra... - Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda
Quanta, quanta guerra...
Club Editor
Primera edició de 1980 


Feia anys que no llegia una novel·la de la Rodoreda, massa temps, i no vaig poder resistir-me a una recomanació rebuda, diferent a les altres, possiblement la millor em van dir...

Certament Quanta, quanta guerra... és una novel·la molt especial, per començar el protagonista és un noi, Adrià Guinart, que fuig de la presó materna que fa olor de flors, per  anar a la guerra. És una novel·la iniciàtica, el camí del jove per fer-se home, s'enfrontarà a tot tipus de situacions emocionals per sortir del capoll i esdevenir una persona adulta.

La novel·la comença amb un deliciós pròleg de l'autora que ja ens explica el que pretenia i on se li va encendre la guspira de la inspiració, de la pel·lícula "El manuscrit trobat a Saragossa" del polonès  Wojciech Jerzy Has basada en la novel·la homònima de l’escriptor Jan Potocki, on Saragossa no hi apareix per enlloc.

La guerra de la Rodoreda tampoc la veiem, la intuïm, ens la perfila, sabem dels desastres que provoca, ens els ensenya, però no ens porta al front, ens l'evita a nosaltres lectors i al seu "heroi" que aconsegueix esquivar-la, la bèl·lica;  la guerra del dia a dia, per la supervivència, aquesta no, a aquesta s'hi enfronta des de molts angles.

Al llarg del camí, l’Adrià, es troba bones persones, molt bones, però també crueltat i un ampli ventall de les vessants més negatives de la condició humana, pràcticament sempre hi ha alguna dona pel mig, dones que el volen posseir, estimar, explotar o només tenir-ne cura, però només una serà la seva excusa per seguir el camí; Eva, es diu.

Com a tota novel·la iniciàtica l'Adrià hi trobarà els seus guies, que lacompanyaran i lajudaran a créixer, hi trobarà trampes que el faran caure, hi trobarà tresors que lensenyaran a valorar la vida. I com a daltres novel·les de la Rodoreda els lectors hi trobarem miralls que es trenquen, hi trobarem valors, fraternitat, amistat, amor, respecte...

És un llibre especial, carregat de poesia, oníric, delicat malgrat tot, lleuger com el pas d'un noi jove amb un farcell a l'esquena, on la natura, el paisatge, el mar, el riu... hi tenen tanta importància com els personatges. Escrit en primera persona, sembla que ens expliqui a nosaltres lectors, convidats de pedra, el seu periple que el portarà de la innocència a la maduresa.

Malgrat ser una novel·la d'estil i prosa aparentment lleugera, està carregada de pes i rellegir-la deu ser un plaer sucós, anar descobrint o interpretant què pretenia l'autora a cada detall, a cada moment. Carregada de simbologia, mha permès desgranar, amb lajuda de bons amics,  alguna cosa que duia amagada dins meu i que no sabia anomenar, ara ja ho sé. Per tant, puc concloure, que ha sigut una experiència gratificant, des de la seva recomanació fins a la ressenya.


Molt recomanable, de llegir o rellegir.  


Mira i admira lordre perfecte de les estrelles, el pas del temps amb el seguici de les estacions: les portes de lestiu, les portes de lhivern. Mira les onades, escolta la grandesa dels vents que bufen quatre àngels des de les quatre puntes dels cels palpitants. El llamp que tot ho ratlla de foc,  el tro que sarrossega... Jo estimava les galtes fresques, les gropes turgents, la mel dels pits, les cuixes de color daurora, els peus de neu i de nacre... Els llibres que donen saviesa, les postes incendiades des dels meus finestrals, la claror perlada de lastre de la nit...

...Jo estimo una noia que no vol res, que no vol res, que només vol ser della i della. Estima els rius que arrien estrelles, les penja i les despenja, hi enraona, sap de què són fetes. Estima les roques, el foc. No té por de res...

...Deia que la gent hauria de morir i quedar a lacte com aquelles formes que shan conservat per manca daire i que un buf de no res converteix en pols. Morir amb tots els desigs desperts i al mig del carrer  tot passejant per un poble abaltit..


...Damunt meu semblava que les estrelles sanessin enduent la nit...

dilluns, 27 d’octubre del 2014

LA TIENDA Y LA VIDA. Isabel Sucunza

La tienda y la vida
Isabel Sucunza
Blackie Books ed.
2012
155 pàg.

Una noia que ha treballat darrera la càmara en un reconegut programa de llibres a la televisió, que està a mitja jornada en una petita editorial, substitueix durant 15 dies a la caixera d'una botiga propietat del seu germà.

Però aquesta noia viu i respira; però sobretot pensa i llegeix.
A vegades dins la botiga perquè les hores passin més ràpid però també a fora. Aquest llibre, a la manera d'un dietari, ens explica en primera persona aquestes dues setmanes...
La inquietud de la feina i l'aburriment que se'n deriva; però sobretot les lectures allà la botiga darrera el mostrador  i els pensaments que li venen i van.
Amb un to molt fresc, però seriós a la vegada els temes van passant igual que les hores dels dies.

Es parla de moltes coses, noms propis d'escriptors i de lectures. Dels autors catalans que et descobreixen un món i la manera d'entendre un país, de pel·lícules i de la possibilitat d'escollir la segona opció; de Mad Men i de Peter Pan egoïsta, de Nietzsche i Todd Solonz; un dia de vaga general; les coincidències i casualitats; moments divertidíssims amb les pàgines de l'aparadorista o el "rabo de toro" menjat per una noia o les pàgines maquíssimes però molt tristes de Jordi Savall i la seva dona...

És que, mentalment, 15 dies dóna per molts temes.
Estableix moltes connexions i crea ponts entre moltes idees, vincles de noms i literatura...

Crec que la llegenda diu que aquesta caixera a temps parcial ara és una de les fundadores d'una de les llibreries amb més personalitat i renom de la ciutat comtal...
I potser no estaria malament que d'allà en sortís una continuació (segurament igual d'interessant, divertida i contundent) (o millor: diferent...) d'aquest volum...

"...como la Marilyn Monroe de aquella anécdota que me contaron una vez: en una fiesta, fumando sola en el balcón, aterrorizada, se le acerca alguien y le pregunta qué le pasa, a lo que ella responde algo así como: Tengo miedo de que se acabe descubriendo que todo es falso."

"La tienda y la vida" està molt bé. L'únic dolent és que es fa curt...
(Ah! I després de llegir-lo, a partir d'ara et miraràs les caixeres amb uns altres ulls!!)

divendres, 24 d’octubre del 2014

Els friquis dels orfes (Facin joc, senyores i senyors!)

Claude Cahun, 1930

Orfes, què us sembla si reprenem la nostra afició al joc literari?


Fa temps que la tenim una mica oblidada, i no pot ser. Que no sigui dit que ens fem vells, que abandonem aquest racó de món tan nostrat, que perdem l'esperit lúdic... De cap de les maneres!

Durant aquests quatre anys (quatre anys!), entre ressenya i ressenya, entre recomanació i recomanació, ens hem permès de tant en tant alguna endevinalla, uns quants concursos, diferents joc. Entre tots hem fet llistes de personatges literaris, d'inicis i finals de novel·les, de títols i noms curiosos, de música i literatura, de cinema i literatura. Per no parlar dels relats teixits entre tots en forma de somnis, pomes mossegades i cadàvers exquisits, sempre presentats amb l'exquisidesa habitual marca de la casa Edicions de l'ocell de foc, també molt nostrada.

Us llanço la meva proposta per continuar fent dels orfes del senyor Boix un locus amoenus i un punt de trobada de lletraferits juganers:

Proposo d'elaborar entre tots una llista de personatges literaris que siguin peculiars, rars, diferents, estranys; el que avui dia en diríem friquis. Amb tot l'afecte del món, això no cal dir-ho.

Si us sembla bé i teniu temps i ganes, podeu afegir als comentaris els personatges que escolliu, i farem créixer la llista tant com ens vingui de gust.

De moment us deixo dues aportacions meves: una de la literatura clàssica espanyola, i l'altra de la literatura contemporània nordamericana:

→ Don Quijote (Las aventuras del ingenioso hidalgo D. Quijote de la Mancha.- M. de Cervantes) 

→ Merricat Blackwood (Siempre hemos vivido en el castillo.- Shirley Jackson)

(aquesta última, la protagonista de Siempre hemos vivido en el castillo, novel·la ressenyada per il cavaliere rosso: http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2013/01/siempre-hemos-vivido-en-el-castillo.html).


ALTRES PERSONATGES PROPOSATS:

- Imma C: 


→ Jeckyll i Hyde (L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde.- R.L. Stevenson).

→ Edison (Big Brother.- Lionel Shriver). 

→ Sancho Panza (Las aventuras del ingenioso hidalgo D. Quijote de la Mancha.- M. de Cervantes). 

→ Diferents personatges (Winesburg, Ohio.- Sherwood Anderson):

[http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2012/06/winesburg-ohio-1919-sherwood-anderson.html]


- Anna: 

→ Ignatius J. Reilly (La conjura de los necios.- John Kennedy Toole).

→ Edna (Vidre.- Sam Savage):

[Ressenya a els orfes: http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2013/04/vidre-sam-savage.html] 

→ Baroni (Baroni: un viaje.- Sergio Chejfec. Basat en un personatge real):

[Ressenya a els orfes: http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2014/05/baroni-un-viaje-sergio-chejfec.html]


- Magda: 

→ Cosimo (El baró rampant.- Italo Calvino).


- Il cavaliere rosso: 

→ Lionel Asbo (Lionel Asbo. El estado de Inglaterra.- Martin Amis):

[Ressenya a els orfes:http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2014/01/lionel-asbo-martin-amis.html]


- Sílvia Mayans: 

→ Jean-Baptiste Grenouille (El perfum.- Patrick Süskind).


- Toni F.: 

→ Huckleberry Finn (Les aventures de Huckleberry Finn.- Mark Twain). 

→ Arturo Belano i Ulises Lima (Los detectives salvajes.- Roberto Bolaño). 

→ Bouvard i Pécuchet (Ídem.- Gustave Flaubert):

[Ressenya a els orfes: http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2014/10/bouvard-i-pecuchet-gustave-flaubert.html] 

→ Professor Tornasol (Les aventures de Tintín.- Hergé. Personatge inspirat en l'inventor August Piccard). 

→ Gregor Samsa (La transformació.- Franz Kafka).


- Rafa m.: 

→ Homer i Langley (Ídem.- E.L. Doctorow):

[Ressenya a els orfes: http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2010/03/homer-i-langley.html] 

→ Benno von Archimboldi (2666.- Roberto Bolaño):

Ressenya a els orfes: [http://edicionsdelocelldefoc.wordpress.com/2011/02/06/2666-roberto-bolano-per-eduard-f/]


- elPac: 

→ Jean-Baptiste Adamsberg (el detectiu protagonista de les novel·les de Fred Vargas):

[Ressenyes a els orfes: http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/search?q=fred+vargas]

→ Cocuyo (Ídem.- Severo Sarduy). 

→ Divina (Santa María de las Flores.- Jean Genet). 

→ Bartleby (Bartleby, l'escrivent.- Herman Melville):

[http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2010/09/barleby-el-escribiente-herman-melville.html 

→ El Client del "sol y sombra" (Dodecaedre.- Eodl Sbö):

[Guia per a no iniciats: http://edicionsdelocelldefoc.wordpress.com/2012/03/03/dodecaedre-cadaver-exquisit-5/] 

→ Percival Bartlebooth (La vida manual d'ús.- Georges Perec):

[Ressenya a els orfes: http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2012/09/la-vida-manual-dus-georges-perec.html] 

→ Duc Pier Francesco Orsini (Bomarzo.- Manuel Mújica Laínez). 

→ Remedios la Bella (Cien años de soledad.- Gabriel García Márquez).


- Santi: 

→ Robert Vaughan (Crash.- J. G. Ballard). 

→ Erdosain, el Astrólogo, el Rufián Melancólico, Haffner... (Los siete locos / Los lanzallamas.- Roberto Artl).

- Enric H. March: 

→ Solal (Bella del Señor.- Albert Cohen). 

→ Janet (Un ángel en mi mesa.- Janet Frame).

dilluns, 20 d’octubre del 2014

BOUVARD I PÉCUCHET. Gustave Flaubert

Bouvard i Pécuchet
Gustave Flaubert
Proa ed.
1990
Pròleg, traducció i notes de Jordi Llovet
346 pàg.


El meu primer Flaubert!!!
Tothom m'ha dit que havia d'haver començat pel "Madame Bovary", que és la gran obra d'aquest autor francès; però no sé, a mi sempre m'havia cridat més l'atenció la història d'aquests dos personatges il·luminats que deixen la ciutat per anar-se'n al camp, fora de París, per anar provant diferentes ocupacions.
Això del primer Flaubert, és una mica com el primer petó. L'afrontes amb ganes, però també amb por; vols fer-ho bé però que tampoc sigui decisiu...
Té la força que tenen tots els clàssics, el gust del pas del temps i la inmortalitat...

Em guardaven a la llibreria una edició en castellà i de casualitat els mateixos dies en una parada de segona mà va i trobo aquesta edició en català, tapa dura enquadernada en pell, súper bon estat... Per només 3 euros!!!!!! De l'editorial Proa, que no sé perquè estan trigant ja a tornar a editar en butxaca (almenys) aquests clàssics que tenen descatalogats i amagats...

Ah!! I va amb un pròleg impecable del gran Jordi Llovet i al final, de propina, hi ha el "Diccionari de tòpics"de Flaubert, que funciona de complement a l'obra principal del volum.

Llovet contextualitza la figura de Flaubert a l'època, al seu país i a la literatura. Aquest "Bouvard i Pécuchet" va ser la seva última obra, de fet va morir sense acabar-la, i també està banyat pel seu accentuat sentiment antiburgès que sempre el va caracteritzar.

És la història d'aquests dos escrivents, que deixen les seves respectives feines a París, i que gràcies a una casual herència poden comprar una mansió al sud de França.
Allà, carregats de bones intencions però clarament incapaços i negats van provant diferentes especialitzats (agricultura, l'arboricultura, la jardineria, l'arquitectura de jardins, la tècnica de destil·lació,  la química, l'anatomia i la fisiologia humana, la higiene amb hidroteràpia, l'agronomia, la reproducció animal, geologia, paleolontologia, arqueologia, educació...) davant la incomprensió dels veïns i les autoritats.
Personatges còmics i sense maldat, profusament documentats gràcies a la informació que tenien disponible, van vivint tot un seguit de situacions delirants i còmiques (com si gràcies als llibres i manuals de l'època -Flaubert en cita molts de cada tema- no n'hi hagués prou per aprendre...), creant i patint multitud de disbarats per culpa d'aquests coneixements que pensen tenir...

Diu Llovet: "Flaubert, al qual agradava de qualificar-se a si mateix solitari "com un ós", ferotge "com un tigre" i mut "com un peix", opinava que tot el que escau a la majoria -a la massa- ha de ser per força una ximpleria, i que és responsabilitat d'un escriptor edificar una literatura que, al mateix temps que reprodueix amb exactitud, versemblança i fiabilitat una situació històrica determinada (...) té el deure "artístic" d'incloure, en aquesta mateixa presentació dels fets, tot el que constitueix, per dir-ho així, el seu "negatiu mitològic", és a dir, en el cas que ens ocupa, la vulgaritat i l'estupidesa de la classe burgesa, optimista i devota del progrés del seu temps..."

"Bouvard i Pécuchet" va ser un fracàs comercial i mal entès en el moment de la seva publicació a França, però a tall anècdòtic, va ser també, per exemple, un títol de capçalera de Walter Benjamin i de Franz Kafka...

dijous, 9 d’octubre del 2014

Modiano, Nobel 2014, un dels de casa

Patrick Modiano,  un vell conegut a ca nostra, rep el premi Nobel de literatura del 2014...

Patrick Modiano. Foto de Daniel Mordzinski

La notícia a l'Ara i a El País.
Els llibres de Patrick Modiano esmentats, comentats i fins i tot recomanats al blog del senyor Boix (gràcies, Marina Espasa i Xavier Antich, i senyor Boix, això no cal dir-ho, per la modianina encomanada).


dilluns, 6 d’octubre del 2014

ENERGY FLASH. Simon Reynolds

Energy Flash. Un viaje a través de la música rave y la cultura de baile.
Simon Reynolds.
Contra ed.
2014.
Traducció de Begoña Martínez, Gabriel Cereceda i Sílvia Guiu.
683 pàg.

Publicat per primera vegada el 1998, i des de llavors que se l'ha considerat la Bíblia escrita de la música electrònica i les tendències i subcultures que l'han envoltat o n'han sorgit; i ara reeditat i ampliat (ja va ser-ho també el 2008) pel seu autor Simon Reynolds, periodista musical anglès, que de manera impecable va anar cartografiant els camins des d'on va néixer la música electrònica des de mitjns dels 80' (sobretot Detroit i Chicago: molt influïts per músics alemanys de finals dels 70'), per després saltar a Anglaterra, d'allà a Eivissa (amb el què es coneix com "L'estiu del amor") per tornar després a les illes britàniques on de mica en mica va anar sortint el moviment de les festes il·legals i les primeres raves (amb tot el què va suposar...) per després ja explotar definitiva i globalment...

Simon Reynolds, que té pinta d'haver sigut el nen repelent (però empollón) de la classe, que tot ho sabia i que quan volia impressionar una noia li regalava una cassette amb música de grups raríssims; explica de manera magistral l'evolució d'aquesta música de quan els primers nois negres de Detroit que molt influïts per grups com Kraftwerk, creaven una música nova, per electrònica i futurista, d'allà saltava als clubs gays de Chicago on allà els seus djs hi afegien més ritme i sensualitat...
De mica en mica, a mitjans dels 80, quan encara no hi havia internet (Us podeu imaginar ara un món sense sense la xarxa??), els primers vinils començaven a arribar a Anglaterra, on ja es començaven a formar els primers grups de seguidors d'aquesta música.
Com tots els moviments musicals que hi ha hagut aquesta nova música va aportar també una manera d'entendre la vida i una nova manera de disfrutar la nit; va aportar uns nous codis estètics i també, com totes les músiques, unes drogues per disfrutar aquesta música...

El llibre explica molt bé el moviment que es va anar creant a UK, amb els sorgiment de les raves il·legals (festes en fàbriques i locals abandonats al principi) però que amb el temps faria moure milers de joves anglesos les nits dels cap de setmana...
Amb el temps i davant la magnitud del problema el govern anglès de dretes de llavors (Tatcher-Major...), va aprovar unes lleis molt restrictives...
(La llegenda sempre ha dit que van ser unes lleis patrocinades per les grans companyies cerveseres angleses quan van adonar-se que la joventut britànica estava deixant de beure cervesa i de consumir als pubs perquè preferien ballar drogats tota la nit, mentre bebien aigua...)
És, per exemple, molt interessant el fragment on Reynolds escriu que mentre la juventud es divertia i ballava d'aquesta manera va baixar l'index d'agressions i baralles als pubs i als locals i clubs les noies es movien més tranquiles per les discoteques perquè els nois no estaven beguts ni agressius per l'alcohol. Com que tothom prenia extasis hi ballava tothom molt, la música armonitzava les sensacions i marcava el ritme, hi havia com un sentiment general de felicitat arreu...

El volum és un totxaco que té quasi 700 pàgines, o sigui que està ple d'anècdotes, molta música (que ara, amb Spotify, pots buscar i descobrir...), noms, grups, djs, estils musicals, sociologia, cultura popular...
En certa manera és un fragment de l'història contemporània, primer a les grans ciutats però després ja arreu del planeta. En aquesta edició el relat arriba fins al present d'ara mateix amb l'explosició de l'electrònica (ara se n'hi diu EDM) als Estats Units. I com allà els promotors i les companyies discogràfiques n'han aconseguit expulsar la mala reputació per il·legalitats vàries i drogues i l'han convertit en un producte amb grans beneficis, bona reputació i èxit desmesurat (Atenció per exemple amb l'Skrillex!!!)

Literàriament, m'ha sorprès molt, per exemple, i és que aquí es presenta el problema que té sempre la música enfrontada a la escriptura (Per exemple: Com fas per explicar per escrit una cançó a algú que potser no l'ha escoltada mai? Com expliques amb paraules, sense ser un pesat, a algú un estil musical nou??), i que Simon Reynolds sorteja admirablement amb un estil diguem-ne "expressionista" i que amb dues o tres línies et definia una cançó, un estil, un estat d'ànim, l'ambient d'un club...
Perquè amb la quantitat de coses que ens ha d'explicar, la cosa podia haver acabat sent un rollazo...
700 pàgines... Però esstà ple de moments antològics que també podrien ser un petit manual per aprendre a sintetitzar i definir amb poques paraules... Com amb 2 o 3 adjectius, una metàfora brillant o una frase potent ja tens dibuixada la qüestió...
Per exemple, parlant d'un pioner tema de house: "...es el febril sueño de un yonqui del amor (...) la letra nos situa ante una trama extremadamente melodramática de abandono y traición..."
O de l'estil d'un popular productor: "...es una especie de serie de crescendos y explosiones, un frenesí de intensidades descontextualizadas sin rima ni razón..."
El moment de definir una tendència: "...se encontraron con un verdadero pack subcultural de argot, comportamiento y forma de vestir..."
El punt d'una cançó, quan: "...un coro angelical de divas con el tempo modificado gritan agónicas, como si las hubiesen relegado o degradado al infierno; se abre una puerta con un crujido de mal agüero y, luego, se cierra de golpe..."

"...que cada vez que toma una pastilla de origen dudoso está jugando con la muerte; que bailar con el éxtasis equivale a abrazar a una femme fatale..."

"El track se basa en el tictac de un reloj de pie, un corazón que tiembla en forma de una línea de bajo a cámara lenta, suspiros angelicales y una plañidera melodía con un timbre tan ídilico e iridiscente  como las gotas de rocío sobre una telaraña. El paisaje sonoro está tan emborronado con reverberaciones que es como si estuvieras escuchándolo con las orejas empañadas en lágrimas, que posiblemente es cómo se grabó el track..."

O, per exemple, el joc de les referències i/o de negar l'etapa anterior, que és una constant en la cultura popular d'avui: "...constituyó una sorprendente reconciliación del hippy con el postpunk: imagínate a Public Image Ltd si Johnny Rotten nunca hubiera escrito con un rotulador "Odio a" en su camiseta de Pink Floyd..."

O una frase sola de cop, com si fos el so d'una tecla de piano: "...suena como si estuviera enterrada viva en la tristeza..."

O d'un grup de trip hop: "...hacen música para mover la cabeza, más que bailar"


Perdoneu que m'hagi extès tant...
Ah!!! I chapeau pels traductors també!!! Han respectat els anglicanismes quan feia falta però han traduït i posat notes quan era necessari!!!!
Gràcies a ells el llibre funciona!!!


------

Ei, frikis!
No té res a veure amb l'"Energy Flash", però a l'últim número de la revista El Estado Mental (que és una revista bastant nova però ja han trobat el punt i són sempre bastant impecables!!! Amb textos excel·lents!!!) hi ha una entrevista brutal a l'Emmanuel Carrère (el mateix de "El adversario", "Limónov", "El bigoti"...) !!!!
Poso enllaç a la seva web, però només hi ha un petit fragment... Busqueu-la en paper!!

divendres, 3 d’octubre del 2014

Una lletra femenina de color blau pàl·lid | Franz Werfel


Una lletra femenina de color blau pàl·lid
Franz Werfel
Traducció de Ramon Monton
Butxaca 1984



Franz Werfel ens centra el relat a Viena en l'època d'entreguerres, amb l'auge del nazisme i el començament de la persecució als jueus en el país veí.

El protagonista, un alt funcionari que hi ha arribat des de les classes baixes, i ajudat per un matrimoni amb una dona de classe alta, rep el dia del seu cinquanté aniversari una carta, escrita amb una lletra femenina de color blau pàl·lid, que el trasbalsarà de dalt a baix i el farà recordar un antic amor... I no s'ha de saber res més de l'argument (ni tan sols el que diu la contraportada).

Aquesta obra (no obreta, encara que siga de butxaca i de només 150 pàgines) és redona i genial: és un retrat de la societat que va permetre o alentar l'ascenció del nazisme, dels tres personatges principals qui hi surten i dels seus sentiments i actituds, dels polítics i funcionaris corromputs, de l'antisemitisme de la societat...

Werfel crea, a partir d'una senzilla anècdota, una obra d'una mestria apabullant, A més a més, molt ben contada (és increïble les intervencions del personatge principal dins de la veu del narrador extern), l'expressió i el ritme de l'escriptura.. Tot plegat, una joia.

Ah, i amb un final impactant!

Preciosa! (com diu Imma C. en un comentari en aquest bloc).