Simon Reynolds.
Contra ed.
2014.
Traducció de Begoña Martínez, Gabriel Cereceda i Sílvia Guiu.
683 pàg.
Publicat per primera vegada el 1998, i des de llavors que se l'ha considerat la Bíblia escrita de la música electrònica i les tendències i subcultures que l'han envoltat o n'han sorgit; i ara reeditat i ampliat (ja va ser-ho també el 2008) pel seu autor Simon Reynolds, periodista musical anglès, que de manera impecable va anar cartografiant els camins des d'on va néixer la música electrònica des de mitjns dels 80' (sobretot Detroit i Chicago: molt influïts per músics alemanys de finals dels 70'), per després saltar a Anglaterra, d'allà a Eivissa (amb el què es coneix com "L'estiu del amor") per tornar després a les illes britàniques on de mica en mica va anar sortint el moviment de les festes il·legals i les primeres raves (amb tot el què va suposar...) per després ja explotar definitiva i globalment...
Simon Reynolds, que té pinta d'haver sigut el nen repelent (però empollón) de la classe, que tot ho sabia i que quan volia impressionar una noia li regalava una cassette amb música de grups raríssims; explica de manera magistral l'evolució d'aquesta música de quan els primers nois negres de Detroit que molt influïts per grups com Kraftwerk, creaven una música nova, per electrònica i futurista, d'allà saltava als clubs gays de Chicago on allà els seus djs hi afegien més ritme i sensualitat...
De mica en mica, a mitjans dels 80, quan encara no hi havia internet (Us podeu imaginar ara un món sense sense la xarxa??), els primers vinils començaven a arribar a Anglaterra, on ja es començaven a formar els primers grups de seguidors d'aquesta música.
Com tots els moviments musicals que hi ha hagut aquesta nova música va aportar també una manera d'entendre la vida i una nova manera de disfrutar la nit; va aportar uns nous codis estètics i també, com totes les músiques, unes drogues per disfrutar aquesta música...
El llibre explica molt bé el moviment que es va anar creant a UK, amb els sorgiment de les raves il·legals (festes en fàbriques i locals abandonats al principi) però que amb el temps faria moure milers de joves anglesos les nits dels cap de setmana...
Amb el temps i davant la magnitud del problema el govern anglès de dretes de llavors (Tatcher-Major...), va aprovar unes lleis molt restrictives...
(La llegenda sempre ha dit que van ser unes lleis patrocinades per les grans companyies cerveseres angleses quan van adonar-se que la joventut britànica estava deixant de beure cervesa i de consumir als pubs perquè preferien ballar drogats tota la nit, mentre bebien aigua...)
És, per exemple, molt interessant el fragment on Reynolds escriu que mentre la juventud es divertia i ballava d'aquesta manera va baixar l'index d'agressions i baralles als pubs i als locals i clubs les noies es movien més tranquiles per les discoteques perquè els nois no estaven beguts ni agressius per l'alcohol. Com que tothom prenia extasis hi ballava tothom molt, la música armonitzava les sensacions i marcava el ritme, hi havia com un sentiment general de felicitat arreu...
El volum és un totxaco que té quasi 700 pàgines, o sigui que està ple d'anècdotes, molta música (que ara, amb Spotify, pots buscar i descobrir...), noms, grups, djs, estils musicals, sociologia, cultura popular...
En certa manera és un fragment de l'història contemporània, primer a les grans ciutats però després ja arreu del planeta. En aquesta edició el relat arriba fins al present d'ara mateix amb l'explosició de l'electrònica (ara se n'hi diu EDM) als Estats Units. I com allà els promotors i les companyies discogràfiques n'han aconseguit expulsar la mala reputació per il·legalitats vàries i drogues i l'han convertit en un producte amb grans beneficis, bona reputació i èxit desmesurat (Atenció per exemple amb l'Skrillex!!!)
Literàriament, m'ha sorprès molt, per exemple, i és que aquí es presenta el problema que té sempre la música enfrontada a la escriptura (Per exemple: Com fas per explicar per escrit una cançó a algú que potser no l'ha escoltada mai? Com expliques amb paraules, sense ser un pesat, a algú un estil musical nou??), i que Simon Reynolds sorteja admirablement amb un estil diguem-ne "expressionista" i que amb dues o tres línies et definia una cançó, un estil, un estat d'ànim, l'ambient d'un club...
Perquè amb la quantitat de coses que ens ha d'explicar, la cosa podia haver acabat sent un rollazo...
700 pàgines... Però esstà ple de moments antològics que també podrien ser un petit manual per aprendre a sintetitzar i definir amb poques paraules... Com amb 2 o 3 adjectius, una metàfora brillant o una frase potent ja tens dibuixada la qüestió...
Per exemple, parlant d'un pioner tema de house: "...es el febril sueño de un yonqui del amor (...) la letra nos situa ante una trama extremadamente melodramática de abandono y traición..."
O de l'estil d'un popular productor: "...es una especie de serie de crescendos y explosiones, un frenesí de intensidades descontextualizadas sin rima ni razón..."
El moment de definir una tendència: "...se encontraron con un verdadero pack subcultural de argot, comportamiento y forma de vestir..."
El punt d'una cançó, quan: "...un coro angelical de divas con el tempo modificado gritan agónicas, como si las hubiesen relegado o degradado al infierno; se abre una puerta con un crujido de mal agüero y, luego, se cierra de golpe..."
"...que cada vez que toma una pastilla de origen dudoso está jugando con la muerte; que bailar con el éxtasis equivale a abrazar a una femme fatale..."
"El track se basa en el tictac de un reloj de pie, un corazón que tiembla en forma de una línea de bajo a cámara lenta, suspiros angelicales y una plañidera melodía con un timbre tan ídilico e iridiscente como las gotas de rocío sobre una telaraña. El paisaje sonoro está tan emborronado con reverberaciones que es como si estuvieras escuchándolo con las orejas empañadas en lágrimas, que posiblemente es cómo se grabó el track..."
O, per exemple, el joc de les referències i/o de negar l'etapa anterior, que és una constant en la cultura popular d'avui: "...constituyó una sorprendente reconciliación del hippy con el postpunk: imagínate a Public Image Ltd si Johnny Rotten nunca hubiera escrito con un rotulador "Odio a" en su camiseta de Pink Floyd..."
O una frase sola de cop, com si fos el so d'una tecla de piano: "...suena como si estuviera enterrada viva en la tristeza..."
O d'un grup de trip hop: "...hacen música para mover la cabeza, más que bailar"
Perdoneu que m'hagi extès tant...
Ah!!! I chapeau pels traductors també!!! Han respectat els anglicanismes quan feia falta però han traduït i posat notes quan era necessari!!!!
Gràcies a ells el llibre funciona!!!
------
Ei, frikis!
No té res a veure amb l'"Energy Flash", però a l'últim número de la revista El Estado Mental (que és una revista bastant nova però ja han trobat el punt i són sempre bastant impecables!!! Amb textos excel·lents!!!) hi ha una entrevista brutal a l'Emmanuel Carrère (el mateix de "El adversario", "Limónov", "El bigoti"...) !!!!
Poso enllaç a la seva web, però només hi ha un petit fragment... Busqueu-la en paper!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada