diumenge, 31 d’octubre del 2010

2 ARTICLES (del Babelia d'ahir...)

Un, sobre aquesta necessitat tant verinosa i perillosa que tenim per llegir ficció...

L'altre, de Vila-Matas dedicat al fracàs.

2'5.
D'última hora, encara calent, acabat de publicar:
també de Vila-Matas.

(De Vila-Matas s'han d'anar retallant els articles i guardar-los en un arxivador per tenir-los sempre a mà perquè son bastant impecables. I ajuntats, en conjunt, constitueixen una obra compacta i amb sentit, en si mateixa...)

dimarts, 26 d’octubre del 2010

BOLAÑO extended

Seguint el fil de Bolaño i el documental de divendres passat, un amic ha trobat l'enllaç de l'entrevista sencera d'on es van fer servir fragments pel documental...

diumenge, 24 d’octubre del 2010

2 COSES (que poden ser interessants...)

1- Pels orfes i no orfes, per fans i no fans de Bolaño:
He recordat que el reportatge de dijous del Bolaño al segon canal, si us va agradar i/o esteu interessats en la vida o l'obra d'aquest autor, es pot complementar perfectament amb el documental BOLAÑO CERCANO (d'Erik Haasnoot) que acompanya el llibre "Bolaño Salvaje" editat el 2008 per Candaya Ed.
[Aquest llibre seria només per fans extremats de Bolaño (amb assajos molt tècnics i alguns d'espessos però amb aportacions molt sentides de gent com Vila-Matas, Rodrigo Fresán, Juan Villoro (que també surten al vídeo)...]
Al documental, hi surt parlant la que va ser la seva companya, el seu fill Lautaro.
(NOMÉS PER SÚPERFANS DE BOLAÑO: actuació de Patty Smith -declarada fan de Bolaño pare- a Sant Feliu de Guíxols amb Lautaro de guitarrista aquest estiu, aquí)
llegint un poema molt sentit del seu pare...]
Ara veig que BOLAÑO CERCANO també està a youtube!!!!!!

2-He vist aquest cap de setmana que a la llibreria que sovintejo acabava d'arribar un títol nou de Javier Pérez Andújar (no recordo el títol... Però a la web de l'editorial ja hi ha info...)!!!!!!
Estic molt content perquè el seu llibre anterior, "Los príncipes valientes" (el recomano a tothom!!!), em va agradar molt molt, i mentalment ja afegeixo aquest llibre nou a la meva llista de futurs llibres a comprar...

[La meva opinió és que JPA hauria de ser un dia el convidat principal de l'HDL per parlar dels seus llibres!!!! Però llavors dirien que hi ha enxufe... Una llàstima!]

divendres, 22 d’octubre del 2010

ÉS MORT EL NOSTRE CADÀVER EXQUISIT II



Ens ha deixat, com ho han fet abans tantes i tants, molt literàriament i poètica, a la Irrealitat Virtual d'aquest bloc, el dia 19 d’octubre de 2010, confortat amb la Cura i l'Estima de les Muses Òrfenes, el nostre benvolgut CADÀVER EXQUISIT II.

Els seus perpetradors i família tota ho fan saber a llurs amics i coneguts i els preguen de voler-lo tenir present en el seu record,
en aquestes tan sensibles dates.

La joiosa i esperada cerimònia d’exèquies tindrà lloc el proper dia de la festa dels Difunts.

La vetla amb les seues despulles quedarà instal·lada per tal d'afavorir la trobada personal amb el difunt amb l'antelació suficient.


REQUIES.CAT IN PACEM

dijous, 21 d’octubre del 2010

L'ampla mar dels Sargassos.- Jean Rhys

L'ampla mar dels Sargassos
Jean Rhys
Traducció: Dolors Udina
Edicions 62


El passat agost, a la secció de la cistella d'estiu, us vaig parlar de Jean Rhys a propòsit del recull de contes Los tigres son más hermosos (Anagrama). Ara vull reprendre el nom d'aquesta autora per comentar-vos (i recomanar-vos) la seva gran novel·la: L'ampla mar dels Sargassos (1966).

Jean Rhys (1890 ó 1894-1979) és una escriptora atípica, amb una biografia que marcarà absolutament la seva producció literària. Nascuda al que en aquells temps es coneixia com "les Índies Occidentals", concretament a l'illa de Dominica, era descendent de britànics de tradició esclavista des de feia quatre generacions.

Tot el rerefons polític i social de la convulsa història de les Antilles, juntament amb el paper que l'Imperi Britànic hi va representar, afectà la visió del món que, des de la infantesa, va tenir Jean Rhys, una persona desarrelada que no se sentia plenament acceptada enlloc. Inclús des del punt de vista literari hi ha hagut discrepàncies entre crítics i historiadors de la literatura sobre on incloure una autora amb unes característiques tan peculiars. Alguns la consideren una escriptora colonial, amb el que implica ser una dona blanca que fa literatura "exòtica" emparada per l'Imperi. D'altres creuen que la seva obra es pot analitzar des del punt de vista de la novel·la tradicional anglesa per les seves connexions amb el clàssic de Charlote Brontë Jane Eyre. Majoritàriament, l'etiqueta amb què se l'ha definida és la de "literatura criolla", concienciada amb el nacionalisme antillà i crítica amb els costums i la prepotència esnob britànics. A Rhys se l'ha comparada també amb Joyce, Faulkner i Eliot per la fragmentació psíquica que presenten els seus personatges, així com per les diferents veus narratives que acostuma a emprar. I finalment, hi ha hagut qui l'ha posada a la llista de les escriptores feministes , tot i que també hi ha desacord en aquesta qüestió, especialment, per part de la pròpia Rhys.

L'ampla mar dels Sargassos comença on acaba Jane Eyre. Suposo que si heu llegit la novel·la de Brontë, recordareu aquella primera esposa boja que Rochester, el marit de Jane, manté recluïda i amagada, i que ens és descrita com una antillana desinhibida i de bellesa salvatge, que, després d'enganyar Rochester, es transforma en una mena de bestiola, en una descontrolada força de la natura i, finalment, acaba cremant la casa i suicidant-se, amb el conseqüent happy end per als protagonistes, perfectament decents, morals i british "sense màcula".

Doncs bé, Rhys, cansada de la descripció esbiaixada i tendenciosa d'aquest personatge, així com dels tòpics sobre una zona geogràfica que ella coneixia prou bé, decideix donar una volta de caragol i explicar-nos la vida d'aquesta dona jamaicana, que a Jane Eyre es diu Bertha, i que a L'ampla mar dels Sargassos Rhys rebateja com Antoinette. I és, precisament, en aquesta qüestió dels noms on trobem un dels punts clau de la història. Rochester personatge a qui mai s'esmenta pel seu nom, com si la narradora busqués alguna mena de revenja contra ell, en un intent de desposseir la seva dona criolla de qualsevol rastre de personalitat i de vida passada, decideix nomenar-la Bertha i oblidar, així, qualsevol connotació sobre l'origen d'Antoinette. Com us dic, Jean Rhys capgira la història de Charlotte Brontë i focalitza la novel·la en aquest personatge feminí (gairebé epìsòdic a la novel·la de Brontë) tot explicant-nos els motius reals de la seva unió matrimonial amb Rochester i les causes del terrible final que va patir. D'alguna manera, sembla que, passats uns anys, Jean Rhys, la criolla, decideix de plantar cara a Charlotte Brontë, la britànica continental, i li esmena el relat a partir de la reconstrucció d'uns fets que són part important de la gènesi de Jane Eyre.

La novel·la es divideix en tres parts (en això, totes dues obres presenten una simetria) on la veu narrativa és la d'Antoinette, excepte en quasi tot el corpus de la segona part, on és el marit anglès qui narra en primera persona. A la primera part (per mi, la més interessant), coneixem la infantesa del personatge i tot el seu entorn familiar i social, derivat directament de la llei d'Emancipació del 1833, en què s'abolí l'esclavatge. La família d'Antoinette (com la de Rhys) se sent rebutjada no només pels esclaus negres que ara ja són (més o menys) lliures, sinó també per la població britànica blanca acabada d'arribar, que la considera contaminada pels costums jamaicans que ha adquirit i pel tracte proper que ha mantingut amb la societat criolla.

A la novel·la hi trobem un munt de noms francesos (no oblidem que la francesa és una cultura que també va tenir un gran pes en la colonització) i d'expressions en aquest idioma, adaptades als dialectes illencs i barrejades amb nomenclatura d'origen anglès que, de fet, és la llengua original en què fou escrita la novel·la. Cal remarcar, com a tret estilístic important, les descripcions panteistes del paisatge, mirall de l'estat anímic dels personatges i anticip dels fets que succeiran, i que són d'una sensualitat i d'una riquesa de matisos difícils de superar.

També voldria destacar la manera en què Rhys barreja els pensaments dels personatges amb allò que diuen o fan, utilitzant indistintament les cursives i les cometes o, simplement, incorporant aquestes reflexions al discurs, a la manera del monòleg interior. I tot plegat, amanit amb el recurs epistolar, que l'autora incorpora a la novel·la per tal d'oferir-nos una varietat de punts de vista i, alhora, diferents formes d'estils narratius.

El tractament del temps és un altre element que l'autora utilitza amb encert: no només les tres parts de l'obra es corresponen amb moments diferents de l'acció, resaltades pels salts temporals i les elipsis; també els personatges, que expliquen la història en passat, tenen el seu "intríngulis": mentre la protagonista ens fa un relat tancat, des de fora, amb el fatalisme del que ja ha succeït i no es pot canviar, el marit, tot i que també narra en pretèrit, transmet la sensació que allò que explica li està succeint en el present, i, per tant, va descobrint els fets amb la mateixa sensació de sorpresa que el lector.

L'ampla mar dels Sargassos m'ha semblat una novel·la molt recomanable d'una autora poc coneguda a qui caldria reivindicar. Si en teniu ganes i ocasió, llegiu-la. No us decebrà.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

LA TIETA MAME

La tieta Mame
Patrick Dennis
Quaderns Crema, 2010

Un nen de deu anys es queda orfe a la poc edificant Amèrica del 1920 i és posat sota la potestat d’una dama excèntrica, obsessionada per estar à la page, vital, capritxosa, seductora i adorable. Al seu costat, passarà els trenta anys següents immers en una espiral incessant de festes, amors, aventures i diversos cops de fortuna. El lector, atònit, suspès entre la fascinació d’advertir molts dels tics risibles de la seva pròpia època i la riallada explosiva de qui es veu arrossegat cap a un vertiginós remolí, viurà la comicitat en tots els seus registres, «des del dickensià fins al pastís llançat a la cara» (en ajustades paraules de Pietro Citati). I tot això per obra i gràcia d’una de les tietes més inoblidables que hagi concebut mai cap escriptor modern, el perfum de la qual sentim surar en l’aire, amb les llàgrimes presents encara als ulls, molt després d’haver tancat el llibre.

La novel.la és la relació entre aquesta fascinant tieta i el Patrick, el seu nebot, durant 30 anys, dels anys 20 als 50 aproximadament. La primera meitat és genial, en la meva opinió decau una miqueta a partir de la 2a Guerra Mundial (tampoc devien ser temps per riure), per recuperar-se al final! És molt còmica, amb alguns punts de rialla fàcil i d'altres més profunda. També és una crítica a la societat benestant i conservadora nordamericana, i una defensa del respecte i la tolerància.
Penso que l'autor s'ho devia passar d'allò més bé mentre l'escrivia, i que de ben segur uns quants personatges estan inspirats en persones del seu voltant!

Molt recomanable per passar una molt bona estona!
Per a més informació cliqueu aquí: http://www.quadernscrema.com/llibres/la-tieta-mame

dimarts, 19 d’octubre del 2010

kafka

El documental de Miquel Bauçà, m'ha fet recordar un altre "rar": Franz Kafka.
Era un escriptor? Bo, dolent?. M'ha agradat l'article que he trobat al web d'Enrique Vila-Matas:

http://www.enriquevilamatas.com/escritores/escrvilasm2.html

i també es curiosa la intervenció d'Eduardo Mendoza.

divendres, 15 d’octubre del 2010

Pa negre | Emili Teixidor

Pa negre
Emili Teixidor
labutxaca

Un novel·la de la memòria, dels anys més difícils i crus de la nostra postguerra, de la misèria moral, intelectal, física... dels de sempre, dels perdedors. Una època vista per un xiquet que arriba a l'adolescència. Fill de pares represaliats (son pare és a la presó per roig: "s'havia significat massa", com es deia aleshores) i, com que sa mare ha de treballar a la fàbrica tèxtil i no té recursos per cuidar-lo, l'envia a un mas on trevallen de masovers uns parents seus, un mas d'una família benestant (dels guanyadors poderosos). Al mateix temps, assistim al descobriment de la vida dels adults, amb la mirada del vailet, però des de la perspectiva del narrador actual que ja té una visió global de tot el que va passar.
El final, terrible: la traïció més gran que pot fer el vailet, essent conscient, per poder escapar d'aquella vida a la qual està abocat.
La vida rural, les misèries, la por, les injustícies, l'odi... Tot tractat d'una manera exquisida. Els personatges protagonistes són una delícia: l'àvia (sobretot), les ties, el pare superior dels camils, els pares, els cosins... Tots.
El llenguatge i la prosa, d'una precisió i riquesa enormes (Expressions del lèxic rural, que jo almenys no havia sentit des de fa molt de temps, s'han obert pas en la meua memòria).

Agradarà molt a aquells que, encara que no van viure aquells anys, van viure els immediats posteriors, encara van suportar les conseqüències d'aquella guerra en un poble petit (on tot allò es va perllongar molt més que a les ciutats), on l'odi, la rancúnia s'accentuaven i les possibilitats de canvi eren ben minses per als febles). Els agradarà, i alhora els farà plorar de ràbia, per tota aquella misèria (no se m'acut una altra paraula) i tots aquells anys perduts de submissió, grisor i tristesa.

Emili Teixidor

dijous, 14 d’octubre del 2010

SNUFF. Chuck Palahniuk

Snuff.
Chuck Palahniuk.
Mondadori Ed.
Traduït per Javier Calvo.
199 pàgines.

Ejem... l'argument és (molt políticament incorrecte) (no sabria dir si és una novel·la feminista o masclista...):
Una veterana actriu porno vol acabar la seva carrera amb una pel·lícula on es fa 600 homes, un darrera l'altre...

El relat està dividit en capítols i va alternant en primera persona la visió de l'home 72 (que és un noi jove i verge que segons va passant la novel·la sembla que podria ser el fill de l'actriu...), l'home 137 (que segons va passant la novel·la sembla que és un actor X homosexual...), l'home 600 (que és molt cabron, va ser el que va introduir de jove l'actriu en el món del cine X i podria ser que fos el pare del noi 72...) i la Sheila que és la ajudant de producció de l'actriu en aquesta pel·lícula i que va donant pas als homes a l'habitació on filmen...

Té un ritme bastant trepidant, frases curtes, molt divertit, desquiciat i delirant...
Com que va canviant de narrador permet al mateix temps veure els personatges des de diferents punts de vista...
I veure des de la rebotiga una filmació X...

Chuck Palahniuk va passar a l'història per ser l'autor de "El club de la lucha" (que en van fer una pel·lícula bastant bona basada en la novel·la) i que també és un relat delirant i molt trash de la fi del segle passat i on renovava la narrativa dels antiherois protagonistes...
"El club de la lucha" és una mica, salvant les distàncies, com el "Crash" d'en Ballard però aplicat al dolor i al consumisme...

Palahniuk sempre ha destacat per uns arguments bastant divertits i agosarats i per una escriptura molt contemporànea treta dels tallers d'escriptura de les univeristats americanes...

És la típica novel·la que li regalaria per exemple a un amic que ha tingut un accident i s'ha de quedar a l'hospital amb una cama enguixada tot un cap de setmana sense moure's i sense poder anar de marxes però que mai li regalaria a la meva mare, per exemple...

Web (bastant xorra) oficial de l'autor, aquí.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

LHDL - dijous, dia 14 d'octubre


Emili Manzano entrevista l'escriptora Roser Caminals (Barcelona, 1956), que acaba de publicar la seva última novel·la "Cinc-cents bars i una llibreria ... " (Edicions 62, 2010).

Roser Caminals és professora de literatura espanyola al Hood College, de Maryland (Estats Units), on viu des de fa trenta anys. Ha escrit, entre altres, les novel·les "Les herbes secretes", "El carrer dels Tres Llits", "La petita mort" i "La seducció americana".

Carles Álvarez fa un repàs de l'obra del Premi Nobel de Literatura d'enguany, Mario Vargas Llosa.

Al primer reportatge, Enric Juste i Javier Pérez Andújar entrevisten Lluís Cabrera, autor del llibre "Catalunya serà impura o no serà" (Pòrtic, 2010).

A la secció dels clàssics, Maria Campillo comenta "Dublinesos", de James Joyce.

Al segon reportatge: Marina Espasa i Enric Juste parlen amb el filòsof Slavoj ¿i¿ek sobre el seu assaig "Violència" (Empúries, 2009).

Cecilia Dreymüller recomana "La muerte del adversario", de Hans Keilson (Minúscula, 2010), i Xavier Antich parla de la nova novel·la de Patrick Modiano, "L'horitzó" (Proa, 2010).

Per acabar, es passaran els vídeos dels espectadors recomanant llibres que han arribat a la bústia electrònica del programa.

- Informació: L'hora del lector: http://www.tv3.cat/programa/226058716/
- Photo: Girls walking by a newsstand- Luis Cano- National Geographic-2010

Perder teorías. Enrique Vila-Matas: O aquest llibret vermell entès com el Llibre Vermell de l'autor...

Perder Teorías
Enrique Vila-Matas.
Seix Barral.
64 pàgines.





"Porque no nos engañemos: escribimos siempre después de otros."
(pag. 32)






En aquest llibre petit i vermell, d'exquisit disseny, Vila-Matas presenta les característiques per la (seva) narrativa present, entesa com ideologia i una certa manera de viure.
"Encontré cinco rasgos esenciales, irrenunciables:

La "intetextualidad" (escrita así, entrecomillada).
Las conexiones con la alta poesía.
La escritura vista como un reloj que avanza.
La victoria del estilo sobre la trama.
La conciencia de un paisaje moral ruinoso."
(pag. 28)

El llibre és un petit assaig disfressat de relat en què l'autor viatge a Lió per un congrés, ningú de l'organització el va a rebre, ell se'n -mitjançant un taxista borde- va sol a l'hotel i allà desplega una teoria "los rasgos principales que debería tener sin falta la novela del futuro, o mejor dicho, que debería poseer mi futura novela" (pag. 28). O sigui que el podríem considerar una extensió meta de "Dublinesca", com si en un capítol se n'hagués anat de costat i li hagués sortit aquest "relat"; o vist al revés aquest "relat" podria ser la llavor d'on en resultaria el "Dublinesca"...

És curt però deliciós per llegir-lo en una tarda de pluja. Lentament.
Alta literatura (un manifest) de petites dimensions.
Que ens serveix per entendre a VM i tota la seva obra anterior...
(En aquesta constant que té VM d'entrar i sortir constantment de la vida i la obra d'altres autors per barrejar-ho amb la seva...)

Obra mestra!!
(O sigui, haguéssim estat súpercontents si li haguessin donat el Nobel© a en VM -suposo que jo fins i tot hauria sortit al carrer per participar en manifestacions d'alegria col·lectiva i hauriem brindat amb cava i tal...- que té una llarga obra personal, coherent i compacta...; però li dónen a VLL que sí, que és bò, que també té una llarga obra personal i de qualitat però que a mi ni fu ni fa...)

dimarts, 12 d’octubre del 2010

12 de octubre, desde México, por Margo Glantz (Pre-textos, Las genealogías, p. 130-132)


XLII

Todo emigrante que viene a América se siente Colón y si viene a México quiere ser Cortés. Mi padre prefirió a Colón y, como Carpentier, escribió un poema épico lírico sobre el navegante genovés. Entre verso y verso sacaba muelas, pues desde 1937 se había recibido de dentista. Tenía su consultorio en la calle de Seminario 10, y había comprado un local que pertenecía al doctor Olivenski, quien se fue a Israel y allí murió. Era un hermoso local con tres cuartos, una sala de espera, un laboratorio y el consultorio propiamente dicho. Había un ayudante en mecánica dental, el doctor Marienstrauss, "joven guapo, bien presentado, vienés", y allí se hacían todos los trabajos pequeños que mi padre modelaba entre paciente y paciente. Se había especializado en endodoncia y hacía de diez a quince extracciones diarias y le pagaban tres pesos por cada muela, pero "le daba asco tanta sangre".
Empezó a estudiar la carrera de dentista mientras vendía pan; pensó que podía ser una profesión fácil,útil como modus vivendi, y más corta y más interesante que la medicina, "pero me equivoqué", hubiera sido preferible estudiar medicina, porque ser dentista era "algo mecánico" y monótono. Entre muela y muela tallaba coronas y escribía mucha más poesía. Trabajaba en el Hospital Béistegui y, a veces, ¿o era en Saminario?, íbamos allí mi hermana Lilly y yo, y jugábamos a sacarnos las muelas.
- Casi no hacía obturaciones porque me aburría.
Sacar muelas era menos aburrido pero más sangriento, lo único que importaba era leer y hacer poesía. Por eso escribió Banderas ensangrentadas, en 1936, poema político en honor de los republicanos españoles, y luego, en 1938, su gran poema dedicado a Colón. Había ido juntando bibliografía sobre el descubridor y sólo necesitaba un estímulo para escribir el poema. El estímulo llegó con la visita del más importante crítico de la literatura yidish que vivía en ese momento en Nueva York, el doctor Samuel Niger, quien usaba ese seudónimo con ostentación, en un país donde se discriminaba a los negros. Su verdadero nombre era Tchorne, que en ruso quiere decir negro. Mi padre le leía sus poemas, escritos en yidish, y él le aconsejó que no escribiera sobre temas del momento, que se dedicara a la historia de los judíos españoles expulsados de España cuando Colón inició su viaje de descubrimiento.
- Él me dijo: eso es lo que usted debe escribir, nadie conoce como usted ese tema. Se quedó en México como cinco o seis días y yo escribí las dos primeras partes de mi poema en cuatro días. Se lo leía a diario y se entusiasmaba. Lo llevó consigo para publicarlo en el almanaque Zaml Bijer que dirigían en Nueva York el poeta Leivik y el novelista Opatoshu. Allí salieron los poemas, considerados como un acontecimiento en la literatura judía mundial.
Niger viajaba en barco y regresó a Nueva York vía La Habana.
- Me escribió que durante todo el camino, Colón iba a su lado.
Con Banderas ensangrentadas mi padre cometió, según Niger, un error capital: escribir sobre temas del momento, temas de circunstancias, temas que se lleva el aire, aunque había en el poemario algunos muy buenos poemas y con Colón "cometí otro error garrafal: se lo dediqué a Niger porque él me había entusiasmado a escribir el poema y le amarré las manos, no pudo escribir sobre mi texto con libertad. Con el poema de Colón me gané un gran nombre en la literatura yidish mundial, entré a ella con los dos pies. Después escribí Kzaid Erd (Trozo de tierra), publicado también por el almanaque neoyorquino".
Kzaid es el pedazo de pan que se arranca de la hogaza antes de bendecir el sábado. Luego escribió otro gran poema, Nizaión (Prueba), dedicado a mí, cuando traicioné al pueblo elegido. Fue traducido por los años cincuenta como Cantares de ausencia y de retorno. Allí aparezco como oveja negra, y luego, quizá también, como Hija Pródiga.

UNA ENDEVINALLA

El primer que encerti el títol i l'autor, rebrà el llibre de regal. Podeu contestar com un comentari.

Bona Sort!!

dilluns, 11 d’octubre del 2010

"El novelista escribe poniéndose en el lugar en el que se encuentra el lector en cada momento. Su visión de la historia va siendo más completa según avanza la escritura, y por lo tanto su control sobre ella se hará más concienzudo cuanto más cerca se encuentre del final, pero aun entonces no perderá de vista la diferencia entre lo que él ya sabe y lo que todavía no sabe el lector. Porque de algún modo muy primario, el novelista se parece al lector en que nunca sabe lo que viene después, incluso cuando más seguro cree estar de sí mismo o de los materiales que maneja. Se sigue escribiendo una novela por la misma razón por la que luego el lector seguirá leyéndola: para descubrir qué viene a continuación."

El lector en el laberinto. Antonio Muñoz Molina

dilluns, 4 d’octubre del 2010

EL LLADRE D'ÀNIMES. Charles Baxter.

El lladre d'ànimes
Charles Baxter
La Magrana Ed.
Traduïda per Núria Parés.
216 pàgines

La història d'un noi universitari que manté una relació amb una artista lesbiana, al mateix temps que amb una noia guapissíma que té un amic superdotat i d'esperit demoníac...
Comença com una "novel·la de campus" però després es desvia...

No és la millor novel·la d'en Baxter (no perdre's sobretot: "El festí de l'amor" Premi llibreter d'aquell any i/o "Saul i Patsy"...) però té el millor d'ell (i que el fa imbatible) o sigui quan crea pels protagonistes uns ambients de felicitat perfecte però després els hi posa pals a les rodes...
[A "Saul i Patsy" hi ha, crec, la primera meitat de novel·la millor i maca de tota la història de la literatura universal! Després surt el personatge dolent que espatlla el bon rotllo de la parella protagonista, per exemple....]
En aquesta novel·la també. És com si hi hagués una esquerda en una copa de cristall...
El protagonista és feliç però hi ha un personatge que li roba l'ànima (i la roba i els llibres...) que no queda molt ben explicat; i en certa manera li espatlla (tot i que no s'entén gaire bé) el present al protagonista...
A la segona part, Baxter també li torna a crear un món perfecte al protagonista, però de cop sona el telèfon...

És una novel·la on crec que li faltarien 40 o 50 pàgines per poder travar bé, almenys, les històries i els arguments (i sobretot un final amb més canya...)
És com si aquesta novel·la fos un esbós... Com si l'autor potser hagués necessitat més temps per escriure-la...

Però té aquests moments Baxter (que són els que el fan sobresortir) que valen per tota la novel·la...
Les escenes de la família sopant, per exemple, o quan el pare espera dins el cotxe el seu fill que surti de la piscina... o una escena brutalment divertida quan el noi arriba a casa i enxampa el lladre robant i aquest el renya perquè no té res de valor i al final el noi acaba convidant el lladre a fer un cafè...

divendres, 1 d’octubre del 2010

PAGINA2 " ALMUDENA GRANDES"



(Per veure el programa feu clic a "PAGINA2 " ALMUDENA GRANDES" )




Almudena Grandes, una de las autoras españolas con más relevancia internacional, presenta su nuevo libro, "Inés y la alegría".

El programa de libros "Página 2", entrevista a la escritora madrileña Almudena Grandes, para hablar de su nueva novela. Además, emite el reportaje "Terror a la página en blanco".

El presentador del programa, Óscar López, entrevista a la escritora Almudena Grandes que presenta su nuevo libro "Inés y la alegría" de Tusquets.

Licenciada en geografía e historia por la Universidad Complutense de Madrid, Almudena Grandes, consiguió con su primera novela, "Las edades de Lulú", el XI Premio Sonrisa Vertical. Des de entonces ha publicado numerosas novelas con las que ha conseguido éxito a nivel internacional: "Te llamaré viernes", "Malena es un nombre de Tango", "Atlas de geografía humana", "Los aires difíciles", "Castillos de cartón", "Estaciones de paso" y "El corazón helado", así como el libro de cuentos "Modelos de mujer". Muchas de sus obras han sido llevadas al cine. Entre los galardones que ha recibido hay que destacar el Premio Rossone d'Oro a su trayectoria, concedido a personas que destacan en el mundo de las Letras, las Artes y las Ciencias. Grandes ha sido la primera mujer en recibirlo y la primera escritora española.

El equipo del programa ha entrevistado a los escritores Maruja Torres, Luis Magrinyà y Javier Reverte, para conocer como combaten los profesionales el terror a tener una página en blanco.
En la sección Cine y literatura el programa repasa la película "Adele y el misterio de la momia", dirigida por Luc Besson, basada en el libro "Las extraordinarias aventuras de Adèle Blanc-sec" de Jacques Tardi.

Además, como en la temporada anterior el programa incluye cuatro recomendaciones, la lista de los 10 libros más vendidos y la sección "El joven lector".

13 de septiembre de 2010