diumenge, 30 de setembre del 2012

Corbs.- John Connolly

Corbs
John Connolly
Edit. Bromera

Com diu l'amiga Sícoris, la meua cistella-llista de llibres pendents per llegir està plena a vessar, però allò de les cireres que n'agafes una i... se'n van enganxades al darrere d'altres. I si damunt s'interposa per davant una cirerereta d'un dels autors que estàs esperant el pròxim llibre per llegir; ja se t'ha desbaratat tota la planificació  o aquell que tenies a l'aguait.
I com que el Connolly, de moment, no m'ha defraudat mai (hi ha de  novel·les millors i de no tan bones, però sempre amb un alt nivell de novel·la negra negra) i Bromera acaba de publicar l'última, doncs és necessari llegir-la ara.

De nou ens trobem amb una apassionant història, amb grans dosis d'intriga, drama, acció i, com en la majoria d'històries del Connolly, amb el component sobrenatural sempre planant per sobre. I, com sempre, el mal és present en tota l'obra. Els corbs, aquestes aus negres, malignes, que miren des de les branques dels arbres i que condueixen els llops sobre les seues preses, són els símbols dels personatges d'aquesta última entrega del Connolly.

Com quasi totes les novel·les d'aquest autor, si t'agrada la negror, la intriga, la personificació del mal... no podràs deixar-la sense acabar-la.

divendres, 28 de setembre del 2012

Les closes.- Maria Àngels Anglada


Les closes 
Maria Àngels Anglada
Edicions Destino, 1979


Tinc una llista llarguíssima de lectures pendents; moltes d'elles, recomanacions vostres. Ja us he comentat en alguna ocasió la meva tendència erràtica a l'hora de llegir: m'agrada variar els autors i saltar d'un llibre a l'altre sense cap tipus d'ordre o criteri aparent, amb una anarquia lectora que només pot venir donada pel pur plaer de llegir. 

Molts cops m'agafa per repassar obres d'autors que considero fetitxes, o llibres que, per la temàtica o l'estil amb què estan escrits, se m'han quedat gravats a la memòria. I aquest és el cas de Les Closes (1975), novel·la que em vaig comprar ja fa temps a una llibreria de vell i que em va encantar per la barreja d'intimisme i d'elements històrics, tot plegat combinat molt sàviament amb recursos que ajuden a avançar l'acció a través de registres tan dispars, i alguns d'ells ben poc literaris, com són diaris, cartes, documents familiars, transcripcions de processos judicials, factures, etc.

L'autora, M. Àngels Anglada, és una gran coneixedora del món greco-llatí clàssic i ha conreat la novel·la, la poesia i la traducció. A Les Closes, la seva primera novel·la, hi combina diferents gèneres (històric, policíac, poètic, costumista) i diferents veus narratives del present i del passat, amb la finalitat de reconstruir el període històric d'abans de la revolució del 1868 a un poble de l'Empordà. La manera de fer-ho és anant de la Història en majúscules a la petita història personal, focalitzant la trama en una mort que comportarà greus conseqüències a una família i a una dona en particular.

Les intencions de recuperar la memòria dels fets, dels llocs i de les persones (tampoc no és casual que la novel·la l'escrigués l'any de la mort de Franco, perquè la guerra civil i el franquisme eren altres retalls de la memòria comuna que calia -i cal- reconstruir), es resumeixen perfectament en el fragment del poema de Giuseppe Ungaretti La pietà (Sentimento del tempo, 1933), que apareix citat abans del pròleg:

És en els vius que hi ha el camí dels morts,
nosaltres som la correntia d'ombres,
ells són la llavor que germina en el somni,
seva és la llunyania que ens empara 
i la seva ombra dóna pes als noms.

Si a algú li ve de gust llegir-se Les Closes, afegiré que no és difícil de trobar perquè Destino la va reeditar no fa gaires anys (si no recordo malament, en van parlar a L'Hora del Lector). I si no, poso el meu exemplar a disposició de l'orfe que la vulgui llegir.

Les Closes. Nova edició de Destino




dimecres, 26 de setembre del 2012

1968 i la televisió


1968 s’ha convertit en una mena de marca generacional, sobre tot pel Maig francès, però també per la Primavera de Praga; per l’inici de l’etapa més cruenta de la guerra del Vietnam; els assassinats de Martin Luther King i Robert Kennedy; la matança de plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco, a Ciutat de Mèxic, preludi dels Jocs Olímpics que es van inaugurar deu dies després; Berkeley; el moviment beat; 2001: una odisea del espacio; i un llarg etcètera prou significatiu.

No és estrany que Juan Álvarez (Mazarrón, Murcia, 1960), dibuixant habitual d’El Jueves durant molts anys, hagi triat 1968: un año de dos rombos com a títol del còmic que acaba de publicar. Un còmic que reflecteix la presa de consciència d’un nen de vuit anys: conceptes com l’amistat, l’amor, el pas del temps i la mort es dibuixen en un món on la vida transcorre entre la llibertat del carrer i la imaginació que proporcionava la televisió (d’aquí els dos rombes del títol).

La generació dels nens que vam néixer entre la dècada de 1950 i principis de la de 1960, -la primera generació audiovisual- no vam viure de forma activa i racional els esdeveniments que he esmentat abans, tot i que en teníem coneixement. Mentre sembla ser que la generació eren tots a París, nosaltres ens vam haver d'esperar a 1973 per prendre la iniciativa, amb dos esdeveniments cabdals: l'assassinat d'Allende i el cop d'estat de Pinochet a Xile, i la Revolució dels Clavells a Portugal.

L’autèntica revolució que va marcar les nostres vides adolescents va ser la televisió, que a Barcelona arribava a principis de 1959. Com més tard ho seria la música, la televisió ens obria una petita finestra a la realitat, mutilada per la censura o manipulada pel Règim; però sobretot, a través de la ficció de les sèries americanes, ens obria la ment (com els tebeos) a la imaginació.

Per a Juan Álvarez tot comença el 1968, però com que estem parlant de presa de consciència i de record, els més grans d'aquesta generació tenim presents sèries anteriors com Furia, Perry Mason, Viaje al fondo del mar, Bonanza, La familia Monster, Bronco, El Santo, Embrujada, Los intocables, Daniel Boone, El túnel del tiempo, El Virginiano, Guardianes del espacio, El Superagente 86, El agente de CIPOL, Daktari, Misión imposible, Perdidos en el espacio, 77 Sunset Strip, El fantasma del Louvre o Los Vengadores. Però el gran esclat televisiu, és cert, arribava el 1968, no sempre de forma qualitativa, però sí quantitativa, amb El Capitán Escarlata, Conquistando el Oeste, Flipper,  Granjero último modelo, El hombre del maletín, Los invencibles del Némesis, Ironside, Jim West, Los invasores, Mannix, Mi bella genio, Los Monkees, La familia Addams, Cuarta dimensión, Cita con la muerte, Mi marciano favorito y El prisionero. No he esmentat les sèries de dibuixos animats perquè considero que són un capítol a part, i ja hi haurà ocasió de parlar-ne (un tast, però, amb Los autos locos).

També mereixen un tractament a part les sèries i els programes de producció nacional (Los Chiripitifláuticos, La casa de los Martínez o El Séneca, per exemple), però de l'any 68 val la pena esmentar tres programes que acompanyaven les sèries de ficció amb la ficció de la realitat, animat-nos a fer esport: Contamos contigo; a fer-nos rics: Un millón para el mejor; o se’ns instruïa militarment amb Por tierra, mar y aire.

De gairebé totes les sèries en guardo un bon record, però n’hi havia una que jugant precisament amb la realitat i la ficció aconseguia fer-nos ballar el cap i a mi m’angoixava: Rumbo a lo desconocido (en anglès, The outer limits, 1963-1965), que sovint es confon amb La dimensió desconeguda. He buscat la caràtula i la introducció en l’espanyol sud-americà original, però només he trobat la versió anglesa. Segur que us sonarà, però afegeixo la traducció.


"Nada le está sucediendo a su televisor. No intente ajustar la imagen. Ahora nosotros controlamos la transmisión. Controlamos el horizontal y el vertical. Podemos invadirle con mil canales, o hacer que una imagen llegue con la claridad del cristal, y aún más. Podemos hacer que usted vea cualquier cosa que nuestra imaginación conciba. Durante la próxima hora controlaremos todo lo que vea y escuche. Está a punto de experimentar el vértigo del misterio que se expande desde lo más profundo de su mente hasta más allá de la imaginación."

Ben mirat, les coses no han canviat gaire des d'aleshores. La televisió continua sent la gran eina de manipulació popular. S'ha tornat, això sí, més agosarada, i a l'hora de buscar "altres límits", els guions dels realities ja no són interpretats per actors sinó per titelles.

dimarts, 25 de setembre del 2012

Pizarnik, 40 anys sense



(Buenos Aires, 29 d'abril de 1936
Buenos Aires, 25 de setembre de 1972)
poeta argentina.






Irène Némirovsky
Nieve en otoño
Traducció de José Antonio Soriano Marco
Salamandra, 2010


Tres estonetes de lectura (cap al treball, tornada a casa i una estoneta al sofà).


fidelitat (segons l'IEC)

f. [LC] Qualitat de fidel. La fidelitat d’un súbdit, d’un criat. La fidelitat conjugal. La fidelitat dels gossos. La fidelitat d’una traducció, d’una citació.
(Tinc un amic que penja fotos a un web, el vote sense mirar-hi, fins i tot l'assenyale com a favorit.)

Un món que s'acaba: la Rússia d'abans de la revolució.
Els fills se'n van a la guerra. Els senyors fugen. Tatiana Ivanovna guarda la casa.
Però busca el senyor que ha estimat per estalviar-li la misèria.
I perd la neu.

Coneixement de l'ésser humà, de la por, de la pobresa... de l'amor.

Fidelitat. Mai es perd la més íntima dèria, però.

dilluns, 24 de setembre del 2012

JOHN LENNON Y YOKO ONO. James Woodall

John Lennon y Yoko Ono
James Woodall
Muchnik Editores
2002
195 pàg.
Trad. de Marina Widmer

No sóc fan dels Beatles o sigui que he llegit aquest llibre amb imparcialitat.
I de fet no és un llibre sobre el famós grup anglès sinó sobre la relació de la llavors desconeguda artista japonesa amb el cantant del grup que va arribar a ser "més famós que Jesucrist"...

La història ha atorgat sempre a Yoko Ono el paper de "qui es va carregar" el grup, però segons explica James Woodall aquí, John Lennon estava cremat i agobiadíssim amb la seva excessiva popularitat i fama i ja decidit i disposat a trencar amb el quartet per iniciar una carrera en solitari.
O sigui que potser va ser el destí que va creuar aquestes dues vides per fer-se trobar en el moment just en el lloc indicat.
Es van conèixer en una galeria d'art i un mes després ja éren inseparables.
Després la seva vida conjunta, ja instal·lats a Nova York, tindria continuats alt-i-baixos, igual que la carrera musical de Lennon; adiccions conjuntes a drogues; un nou concepte d'entrevistes nus al llit per la premsa, que van inventar ells dos per deliri dels seus crítics...

I a principi dels 80' quan havien superat tot un cúmul d'adversitats i decepcions; s'estimaven i enfocaven junts amb tranquil·litat una nova dècada i tal, va un fan sonat i li dispara a Lennon davant la porta de casa seva després de demanar-li un autògraf...

diumenge, 23 de setembre del 2012

FERRAN ADRIÀ. EL MAG D'EL BULLI. Manfred Weber-Lamberdière

Ferran Adrià. El mag d'El Bulli
Manfred Weber-Lamberdière
Aguilar Ed.
2010
218 pàg.
Trad. de Bettina Blanch Tyroller

Assaig del periodista alemany Manfred Weber sobre el treball i la trajectòria del genial cuiner Ferran Adrià.
Després de descobrir el seus plats, quedar encisat i després endinsar-se en la seva filosofia, ens va explicant per parts la biografia del cuiner que va començar com a rentaplats i acaba per ser un dels creadors més revolucionaris de tots els temps.
De la intel·ligent curiositat d'Adrià, la seva constant recerca d'innovació, més com fa un científic o un investigador que no un cuiner i considerat un artista pels artistes...
Explica el cuiner a la pàgina 23: "Al capdavall hi ha quatre sabors fonamentals, dolç, salat, àcid i amarg, i a partir d'aquí tot és possible"
De tot això es parla al llibre i també d'alguns dels plats més reconeguts i cèl·lebres de la història del restaurant de Roses comandat per aquest cuiner nascut a l'Hospitalet.
"La famosa "mòmia" d'Adrià també desconcerta els sentits: un esquelet de peix fregit i embolcallat en cotó de sucre. Les espines són cruixents i salades, mentre que el cotó de sucre és dolç i fibrós"
De com va canviar i portar a un nivell superior la filosofia dels cuiners i restaurants de la "nova cuina": la vista, l'olor, el gust... Tot un festí pels sentits on no només es tracta de menjar i quedar tip...
"Menjar havia d'esdevenir una experiència no només sensorial, sinó també estètica."

Podem dir que és com una "biografia autoritzada" perquè el llibre s'acaba amb un epíleg del mateix Ferran Adrià.

Aquest volum està bé perquè és "tapa dura" (i una ganga perquè l'editorial l'està venent -o liquidant- a 5'95 eurillos...), és fresc i es llegeix bé i, a més parlant de menjar com parla, fa venir gana!!!

A GRAND CENTRAL STATION EM VAIG ASSEURE I VAIG PLORAR. Elisabeth Smart

A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar
Elisabeth Smart
Viena Ed.
2011
124 pàg.
Trad. de Marta Pera Cucurell

L'obsessió que la jove escriptora canadenca Elisabeth Smart pel poeta anglès George Baker, un home casat del qual ella es va enamorar dels seus versos, per poder-lo conèixer, després convertir-se en la seva amant i més tard en mare de tres fills d'ell...

Escrit de manera molt lírica i metafòrica, amb moltes referències a la Bíblia (que crec que s'haguessin necessitat notes a peu de pàgina quan eren necessàries i no al final de la novel·la, per fer-la més entenedora a cada pàgina...) respira aquesta follia de sentiments de l'autora...

El títol del llibre és meravellós; segurament dels millors que n'hi ha, igual que l'amor extrem que s'hi explica.

divendres, 21 de setembre del 2012

L'ÚLTIM DIA ABANS DE DEMÀ - EDUARD MÀRQUEZ



EDUARD MÀRQUEZ
L'ÚLTIM DIA ABANS DE DEMÀ
Empúries, 2011


Text de contraportada
“El Robert seu al Portal de l’Àngel amb una llauna per a les monedes entre les cames. Toca una harmònica i té al seu costat un carro de súper ple fins al capdamunt de cartrons i de bosses de plàstic. De la cadena que hauria de servir per enganxar-lo als altres carros, penja una càmera fotogràfica de joguina d’un taronja cridaner. Tot i els vint anys que han passat, és el mateix Robert de sempre. El nas, les celles gruixudes, la pell fosca. El gest d’apartar-se el serrell, massa llarg, dels ulls.
El cor se’m dispara.
Vint anys.
El so de l’harmònica, raspós i entretallat, es barreja amb la gatzara d’una banda de dixieland.
Reculo i aprofito l’entrada d’una botiga per observar-lo amb prou calma.
La roba, bruta i atrotinada, li queda massa baldera. La bota dreta té la sola reforçada amb cinta adhesiva de Gil Stauffer.
La inquietud em paralitza.”


L’Eduard Màrquez, torna a demostrar el seu art en la tria de les paraules així com  en la capacitat de transmetre tant en tan poques pàgines. No apte per moments baixos, és una novel·la plena d’ingredients tristos, de pèrdues, moltes, d’abusos, de trastorns mentals, de malaltia, d’enyorança del no tingut… però també d’amistat, d’amor, de creixement personal.
Estructurada com un joc d’encaix, les peces són bocins de la vida del protagonista que es van enganxant les unes amb les altres, explicant diverses històries que l’han portat on és, alhora ignorant (en el conjunt del llibre) i respectant (cada història en si mateixa) l’ordre cronològic en què passen fins arribar al desenllaç final del llibre.
“M’estiro al sofà i engego el televisor per protegir-me de l’envestida del desconsol”
La novel·la també és un homenatge a Francesca Woodman, una de les protagonistes és diu Francesca i és fotògrafa, la descripció que fa de les seves composicions i obres de seguida et porten mentalment a la Woodman (gràcies, Sícoris!)



Noms literaris


Proposta per a un nou joc literari destinat a orfes, amics, coneguts, saludats i tot aquell que vulgui participar-hi.

Segur que a les moltes lectures que heu anat fent al llarg de la vida, us ha cridat l'atenció el nom d'algun personatge perquè us ha resultat estrany, rocambolesc, absurd, estrambòtic, sonor, ridícul, xocant o grandiós.

Deixem de banda -de moment, això no cal dir-ho!- els Pilar Prim, Jordi Fraginals, Andrés Hurtado, Ana Ozores, Eugénie Grandet, Julien Sorel, Molly Bloom, Oliver Twist, Ricardo Reis, Anna Karènina i Ivan Ilítx que pul·lulen per les pàgines de la literatura universal, i centrem-nos en aquells que siguin prou originals com per a destacar-los. 

Què us sembla, doncs, si fem una llista de noms literaris poc comuns?

Per anar fent boca, us en proposo tres: dos de nostrats, que pertanyen al Tirant lo Blanc de Joanot Martorell:

Diafebus: cosí i escuder del cavaller Tirant lo Blanc.
Plaerdemavida: filla secreta de l'emperador i germana de Carmesina.

I un altre, teatral, sortit de l'experimentalisme de Samuel Beckett a Tot esperant Godot:

Estragon: un dels dos rodamons que espera inútilment l'arribada de Godot (sigui qui sigui).

Senyores i senyors: Facin joc! 


diumenge, 16 de setembre del 2012

Rudolf Brazda: l'últim triangle rosa

Rudolf Brazda. Mulhouse, finals dels 40

El 3 d’agost de 2011 moria Rudolf Brazda, el darrer supervivent conegut dels camps de concentració nazis que es va veure obligat a “lluir” el triangle rosa sobre el seu uniforme, en el camp de Buchenwald. L’octubre del mateix any, apareixia a les llibreries Rudolf Brazda. Itinerario de un triángulo rosa, de Jean-Luc Schwab, publicat per Alianza Editorial. Poc després es publicava una altra biografia titulada Das Glück kam immer zu mir. Rudolf Brazda: Das Überleben eines Homosexuellen im Dritten Reich (La sort sempre tornava a mi. Rudolf Brazda: la supervivència d’un homosexual en el Tercer Reich), escrita per Alexander Zinn, que té previst, també, la realització d’un documental.


En el llibre, Brazda relata la seva pròpia biografia de la mà Schwab. El 8 d’agost de 1942, amb 29 anys, arribava detingut a Buchenwald. Al braç esquerre li van tatuar el número 7952. Quan va ser alliberat el camp, era un dels presos més antics dels restaven vius. Després de la relativa permissivitat que va representar la República de Weimar, l’arribada dels nazis al poder, l’any 1933, va representar l’inici de les lleis contra aquest “mal contagiós” per “preservar la raça ària”, amb condemnes que podien arribar fins als 10 anys de presó, abans que no es decidís enviar els homosexuals directament als lander, on els triangles roses van ocupar el lloc més baix en la jerarquia dels presoners, al mateix nivell que els jueus, els gitanos i els zíngars.

El relat de Brazda no difereix gaire dels testimonis que altres supervivents ens han deixat sobre l’horror i la pèrdua de la dignitat humana. Només caldria afegir les vexacions afegides per la seva condició sexual. Una condició, però, que era compartida per tots aquells presoners que conservaven prou ànim per satisfer la seva libido (sempre i quan no fossin descoberts pels SS), si més no mentre no es van instal·lar bordells amb recluses, com és el cas de Ravensbrück a partir de 1943.

Però els favors sexuals també eren reclamats pels kapos i altres jerarquies dins del camp, i en molts casos el presoner, al qual s’anomena puppenjunge (“jove nina”), podia passar a ser una propietat exclusiva.

Brazda va tenir la sort no només de salvar la vida, sinó d’evitar caure en les mans dels carnissers que utilitzaven els presos per fer experiments “mèdics”. Per exemple, el metge danès Carl Vaernet investigava la possibilitat de canviar l’orientació sexual. En deien “inversió de polaritat sexual”, i consistia a implantar una glàndula artificial a l’anus del pres per injectar hormones masculines a l’organisme.

L’instint de supervivència a vegades aconsegueix nivells que ens poden sorprendre. Se’ns fa difícil entendre com es pot suportar tant patiment envoltat d’un dolor inhumà i de la mort arbitrària; del Mal en estat pur. Brazda va viure 98 anys, cinquanta dels quals els va compartir amb la seva parella Edi. Si és cert que alguns supervivents no van poder suportar haver sobreviscut, i es van llevar la vida (és el cas de Primo Levi), també ho és que molts d’ells han tingut una vida longeva. Brazda explica: “Ho he conegut tot: des de la repressió més innoble fins a la gran emancipació d’avui [...]. He tingut una vida feliç i pletòrica. I si l’hagués de tornar a viure, no hi canviaria res, ni tan sols Buchenwald!” Fins el darrer dia les llàgrimes no van deixar de vessar dels seus ulls i de tots els supervivents, però el seu testimoni, escrit o presencial, és una lliçó.

dimecres, 12 de setembre del 2012

Transtornos literarios.- Flavia Company





Transtornos literarios                                       
Flavia Company
Páginas de Espuma, 2011



Seguint la concepció literària i lingüística dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau, aquests Transtornos literarios de Flavia Company ens presenten una particular visió de la literatura a través d'uns relats curts apareguts fa temps a la premsa i recollits l'any passat en un llibre editat per Páginas de Espuma.

Amb el pretext de retòrcer el llenguatge fins a les últimes conseqüències, l'autora ens ofereix una sèrie d'històries construïdes segons diferents punts de partida, que s'estructuren en tres parts:
  • La primera, que dóna nom al llibre, s'intitula Transtornos literarios, i consisteix a elaborar els relats de manera que cadascun d'ells exemplifiqui una figura retòrica (amb aquells noms tan estranys i complicats que, com ha indicat la pròpia Company, sembla que facin referència a malalties). Hi ha figures que posen èmfasi en la fonètica (cacofonia); altres es basen en la sintaxi (hipèrbaton, zeugma, asíndeton); n'hi ha que donen més importància a la semàntica (oxímoron) i a l'aspecte estilístic (apotegma, commoració, disfemisme). I, finalment, n'hi ha que accentuen la morfologia dels mots (barbarisme).
  •  La segona, Frases (muy) hechas, sotmet els relats a la literalitat de les frases fetes. Així, partint d'expressions com "abrigar esperanzas", "pensar con los pies" o "ver las estrellas", l'autora juga amb els dobles sentits i amb l'adaptació més o menys versemblant, sense perdre de vista la ironia.
  • La tercera, La vida en prosa, desenvolupa titulars de premsa i els converteix en literatura, fent palesa, a més d'una gran capacitat sintètica, una desbordant imaginació on hi entren la sàtira, la tendresa, el cinisme, l'angoixa i el drama contingut.
La meva opinió: Un exercici estilístic prou interessant i, fins i tot, pedagògic. Malgrat tot, especialment a la primera part, hi ha relats que resulten una mica forçats perquè queden constrets a la necessitat d'adaptar-los al corresponent epígraf. Això fa que el conjunt resulti una mica irregular, però penso que la irregularitat queda compensada per l'originalitat literària, la passió per la llengua, els diferents registres, la síntesi i l'enginy mostrat a l'hora de crear mons paral·lels partint d'unes premisses tan específiques.
En definitiva: una lectura recomanable.

Les ciutats invisibles.- Italo Calvino


Les ciutats invisibles
Italo Calvino
labutxaca

El llibre narra (el narrador extern només va intercalant, de quan en quan, l'encontre entre dos personatges) les converses entre Marco Polo i l'emperador Kublai Kan. I és en Marco qui descriu a Kublai unes ciutats (imaginades, reinventades?) amb noms de dona, per tal de donar-li'n referències. Cada una d'aquestes descripcions té una temàtica: el desig, la ciutat i els morts, els intercanvis, la memòria, els signes...

Segons l'autor, "el llibre s'obre i es tanca amb les imatges de ciutats felices que cobren forma i s'esvaeixen contínuament, amagades a les ciutats infelices". Les ciutats imaginàries descrites per Polo esdevenen així metàfores de les societats humanes: són allò que són els hòmens i les seues creacions.

Una recomanació del Toni i d'icr que jo us la trasllade, perquè paga la pena de llegir aquesta joieta.

dimarts, 11 de setembre del 2012

Mi planta de naranja lima.- José Mauro de Vasconcelos

José Mauro de Vasconcelos
Mi planta de naranja lima
Traducció de Carlos Manzano
Círculo de Lectores, 2011

Un llibre d'estimar-se, o algo. Que em feia falta després del Sukkwand Island. Preciós. Entranyable. Dur. Un xiquet que es fa gran als cinc anys. Un drama sense concesions al plor. Un arbre 'poca-cosa' que acompanya. Amics. Crèixer. És una història salvatge, però contada sense exageracions. M'ha agradat molt.

Un estiu amb l'Andrea Camilleri

- El olor de la noche (Salamandra)
- La voz del violín (EMECÉ)
- La luna de papel (Salamandra)
- El primer caso de Montalbano (Salamandra)
- La paciencia de la araña (Salamandra)
- Las alas de la esfinge (Salamandra)
- Por la boca muere el pez, en col·laboració amb Carlo Lucarelli (papel de liar)

  • Andrea Camilleri

Totes protagonitzades per l'escèptic inspector Montalbano, i tota la saga del voltant, Libia la seua nòvia amb les discusions i retrobaments, els ajudants, i l'inefable Catarella, els seus caps tan ineptes... Divertides, sornegueres, entretingudes, per a desemboirar-te el cap... La més fluixa, Por la boca muere el pez (i això que és un bon intent: els respectius personatges dels dos escriptors s'escriuen cartes sobre un cas d'assassinat). Literatura sense pretensions, però que t'ajuda a suportar amb humor, perspectiva humana, raonaments i intriga aquesta vida que últimament estan fent-nos tan difícil.


I, aquesta sí...
El guardabarrera
Andrea Camilleri
Destino

De la mateixa saga que El beso de la sirena. Tot allò que vaig dir d'El bes es trobarà també en aquesta petita joia. La transformació en sirena es canvia per arbre. I no dic res més

dilluns, 10 de setembre del 2012

La vida manual d'ús.- Georges Perec


La vida instrucciones de uso
Georges Perec
Barcelona, 1988
Anagrama
(En aquella època no estava traduïda al català, ara per descomptat que sí.)

No pensava fer una entrada d'aquest llibre, tan llegit, comentat, estudiat, etc. Em semblava una pèrdua de temps, després dels quasi 25 anys de la primera lectura. Però no. M'ha tornat a captivar, potser més que en aquella lectura quan jo no tenia el bagatge que m'acompanya ara (ai, els anys!). Moltes de les coses que aleshores em deixaven fred (les enumeracions; les descripcions obsessives fins a l'últim detall d'un quadre, una foto, una habitació o un moble; personatges increïbles però versemblants; el llistat de personatges de la novel·la; etc) ara m'han procurat un gaudi extrem. I és per això que la faig, aquesta entrada, amb la intenció d'encomanar-vos la seua relectura.

Novel·la-puzzle-coral en tots els sentits: una finca de pisos amb les històries dels seus habitants, actuals i passats. Històries que es presenten en diferents tongades: la primera vegada els personatges t'agraden, la segona t'enganxen i, partir d'aquest moment, et subjuguen; es barregen, van ampliant-se, van embolicant-se i conformant una xarxa densa què et cau al damunt, i de la qual et costarà d'eixir, i no sempre amb totes les respostes. Alguns personatges reals? pot ser, però mesclats amb la immensa majoria d'inventats. Una erudició que serveix per fer-te caure en aquest parany.
El principal personatge, que donarà la volta al món pintant a l'aquarel·la un nombre exacte de ports, que enviarà a un veí, que les enganxarà a unes fustes i les tallarà de la manera més difícil que puga per a formar uns puzzles, que aquest personatge intentarà reconstruir, però... després haurà de desapegar el paper de l'aquarel·la, sense que es noten les marques, i després... destruir les pintures. Per a mi, això seria com a una metàfora d'aquesta obra. Tot el treball per a què?; literatura, per a què? La resposta, tal vegada, la trobeu al llibre.

Si fa temps que no la llegiu, de segur que novament no us defraudarà. Un goig.

dimarts, 4 de setembre del 2012

Feliç aniversari, mestre!



Ègloga II

Parlàvem aleshores. És possible
que parlàssem d'açò, d'allò altre.
Ningú insistia massa en el que deia.
A ambdós ens era igual açò que allò,
i parlàvem i dèiem i no dèiem,
i tot seguia igual: el món, el riu,
el genoll, la finestra, el cobertor.
Parlàvem. Em recorde que parlàvem
de... ¿Què importa que fos d'açò, d'allò?
Fluíem mansament, érem, anàvem
-quelcom ens duia tendrament, ens duia.
I això és tot. Això som. Un riu a penes.
(L'aire arribava a la cortina a penes.
L'aire i les veus dels nins a la placeta.
L'aire, les veus dels nins... No me'n recorde.
Quelcom hi havia més, quelcom, a penes,
precisament a penes, que no sé.
¿I què?) Fluíem. Érem. Lentament
érem, fluíem, tarda avall, només.
Només. Res no ens mancava. Només, doncs.
Érem al cim de la muntanya, nus.
Tots dos érem al cim, sobre la brossa.
Havíem arribat fins al més alt.
Fou un jorn de calor, un jorn suós,
amb les mans esvaroses, amb el cos
esvarós. A la tarda, cap al tard,
fórem al cim de la muntanya, nus,

oferts, a la muntanya, als aires crus.

Jo ja sé que no fou exactamente
així, que no hi va haver muntanya, que...
Però flotàvem mansament, tots dos,
fluíem mansament tots dos, fluíem,
ens recobràvem, fredament, amb l'aire.

Ens recobràvem. Lentament anàvem
reconeixent-nos en açò i allò,
anant, tornant al món, a la camisa,
als botons, les sabates, al vestit,
al llaç que no sabies com nuar-te.
I a poc a poc sabérem el que dèiem.

Però açò és altra cosa.



Vicent Andrés Estellés
El primer llibre de les èglogues
Editorial Denes, 2002

diumenge, 2 de setembre del 2012

DINS D'UNA CAMPANA DE VIDRE -ANAÏS NIN


ANAÏS NIN
Dins d'una campana de vidre
Trad. Ferran Ràfols Gesa
LaBreu Edicions, 2012 (La intrusa)


Podeu llegir-ne la contraportada en aquest enllaç

El  títol ja ho anuncia, és un llibre d'una fragilitat extrema, sempre a punt de trencar-se en mil bocins. 

Es tracta de tretze contes d'una delicadesa excepcional, de seda i de vellut, dels que s'ha de llegir per un forat sense que ho sembli no fos cas que es trenqués la màgia. Entre el somni i la realitat, entre els desitjos i les pors, entre la follia i l'equilibri, entre l'opressió i la llibertat, des de dins i des de fora.

Cada conte sembla millor que l'anterior, però estic segura que d'una lectura a l'inrevés la sensació deu ser la mateixa, perquè a mesura que vas llegint vas entrant dins la campana i paulatinament n'absorbeixes la seva atmosfera mig onírica mig real.

"Treballava en teles petites amb una pinzellada suau com una teranyina i un color fet de miratges. Vivia aquí, al fons del mar, però en un fons del mar atapeït d'objectes de naufragis. Els  peixos nedaven entre torres d'un sol ull, àncores i les algues que creixien als cascs. Allà hi havia tot el que pogués caure de la bossa d'un drapaire i tot sospirava amb inquietud, enterrat per en Hans en un naufragi d'humors trencats, de fragments perduts de móns irrecuperables...." (inici del conte El viatge de l'Ull)