Chagall, Yósik i l'extinció del món

El violinista celeste (1934)

Viure és anar embastant relats. Tota experiència se’ns presenta en un context determinat, amb un llenguatge concret (realista, abstracta, oníric), té, fins i tot, els seus codis ètics, que no tenen per què coincidir amb els de l’entorn ni amb els que acceptem conscientment. Cada vivència és com un conte, amb valor individual. Anar enfilant aquestes experiències ens acaba construint. Acceptar cada relat com una part d’un tot no vinculat a una trama predeterminada permet créixer en totes direccions, alliberats de la presentació, el nus i el desenllaç novel·lesc i determinista. Ens permet defugir l’esperit tràgic de la vida, la sort i la dissort, la voluntat divina. Cal només acceptar que, si bé tot ens afecta, el llop tanca els ulls al final de cada conte.

Una part de la meva infantesa està indefectiblement lligada a Tossa de Mar. Ho està de forma realista, perquè com a experiència em va modificar; però ho està també de forma onírica perquè les sensacions i les emocions no acaben mai de conformar un relat sòlid, sinó que són com pinzellades en un quadre impressionista; taques de color, de llum. La distància i la implicació modifiquen el record i l’objecte.

Tossa, encara que només sigui en la memòria, és per ella mateixa una vila idíl·lica, impregnada d’ombres medievals, d’olor de mar, del verd de la muntanya. És llum, és so; és una veu que parla abans que totes les paraules comencin a tenir sentit. És, en la ment infantil, sintagma abans que relat.

Tossa és un indret petit comparat amb el món, per això allà tot era més dens perquè el món hi era concentrat. I com en els contes, tot era recorrent. El mateix mar, la mateixa sorra, la mateixa olor a sal. La nostra mirada és la que converteix el conjunt en una paleta d’on triar el color; on la mà tria el traç; i la imaginació, la perspectiva.

A Tossa hi ha una finestra entreoberta sobre les cases d’una vila, d’un shtetl, potser Vitebsk, localitat bielorussa majoritàriament jueva, on els nazis van exterminar més de 16.000 jueus durant la massacre del gueto, el 8 d’octubre de 1941. I de la finestra estant, com un ocell, sobrevola les taulades el Violinista celeste, de Marc Chagall.

Chagall, nascut i criat a Vitebsk, es va inspirar en els paisatges de la seva infantesa i en els costums de les comunitats jueves de l’est d’Europa. La Gran Guerra (1914-1918) va desplaçar gairebé un milió de jueus i es va destruir el que quedava de la cultura shtetl que havia definit la vida de la majoria d’aquests jueus durant segles, i que es pot donar per extingida després de l’Holocaust. Es va esvair una societat que va veure créixer escriptors i artistes com Chagall, gent amb uns poderosos records que ja no podien ser alimentats per una realitat tangible. En el seu lloc, la cultura es va convertir en una font emocional i intel·lectual que només existia en la memòria i la imaginació, i que han reproduït de forma excel·lent pel·lícules com El violinista a la teulada (1971), de Norman Jewison (amb guió de Sholem Aleichem), o autors en llengua jiddisch com el mateix Sholem Aleichem, Isaac Bashevis Singer (Premi Nobel 1978), Der Nister o Joseph Buloff, de qui resulta imprescindible la lectura de la novel·la Yósik, el del viejo mercado de Vilnius (Barcelona: Capitán Swing, 2011).

Buloff, caracteritzat com a Yoshke, el músic

Joseph Buloff, actor jueu lituà de llengua jiddisch, que va abandonar l’Europa de l’est el 1926 per fer carrera en el teatre i el cinema nord-americans, ens descriu a Yósik, de forma més o menys autobiogràfica, l’entramat urbà de la vella ciutat de Vilnius i del seu barri jueu, del shtetl en què va viure. Ens narra la història d’un nen que va créixer aprenent l'art de la metamorfosi, necessari per sobreviure durant les ocupacions successives de cosacs, alemanys, bolxevics i polonesos. La vida urbana, la supervivència en un món miserable i hostil, el terror de la Primera Guerra Mundial... Tot es combina en aquesta novel·la que resulta tan impactant tant per a qui en coneix el context com per a qui no. Una novel·la que és, alhora, un document històric d'un període durant el qual, com ja he explicat, l’Europa de l'est va canviar per sempre.

La vida en un shtetl

Dins de la tradició simbòlica, irònica i còmica de la literatura oral, escrita i dramàtica en llengua jiddisch, mare en certa manera de la literatura de l'absurd (Kafka va quedar molt impressionat quan va conèixer el teatre jiddisch procedent de l’Est, que desconeixia totalment), Yósik, el narrador, relata la delirant existència dels personatges que viuen al voltant del vell mercat de Vilnius, i l'extravagant aprenentatge d'un nen jueu dotat d’una imaginació i una retòrica fora del comú.

Tornant a Chagall, el seu món està impregnat d’aquell esperit jiddisch simbòlic però, alhora, excepcionalment vital. La seva pintura de colors vius representa el món com a través d’un vitrall, com d’un calidoscopi que deforma i interpreta la vida. Optimista i oníric: el jazz hebreu de la pintura, es va dir en el seu moment. A Tossa (en certa manera el meu  shtetl particular en el laberint de carrerons de la Vila Vella) hi va passar els estius de 1933 i 1934. Fins l'esclat de la Guerra Civil Tossa va ser el punt d'arribada i estada de bona part dels pintors i artistes europeus, sobretot d'aquells que fugien del poder nazi que s'estenia com una taca. Quan començà la guerra, el pintor Georges Kars va ajudar a repatriar els artistes estrangers. Kars (George Karpeles, jueu txec nascut el 1880 a Kralupy) havia arribat a Tossa l'any 1929 i hi va fundar el Museu d'Art Contemporani i va ser un dels artífex que Tossa fos anomenada la Babel de l'Arts. L'any 1945, davant de la incertesa d'un món en mans del nazisme, es va suïcidar; malauradament, no sabia que Hitler i el nazisme tenien els dies comptats.

Chagall i Georges Kars, a la platja de Tossa

Chagall marxava de Tossa el 1934, però hi va deixar oberta la finestra (el Violinista celeste és permanentment exposat en el Museu Municipal de Tossa) a través de la qual vaig aprendre -sense cap mena de consciència artística: només era un nen i un adolescent amb molta imaginació- a volar, com s’alça el vol quan s’és dins d’un somni, i escapar sobre els terrats de la ciutat, escapar de la realitat que, finestra endins, se m'oferia crua i nua.

451 Editores ha publicat la novel·la gràfica Chagall en Rusia, dibuixada i escrita per Joann Sfar, l’autor de l’imprescindible El gato del rabino. L'obra d'Sfar és una interpretació lliure de la vida del pintor. Però són tants els punts en comú entre Chagall i Sfar que arriba un moment que tota recreació del dibuixant resulta plausible. Evidentment, a través d’Sfar no arribarem a la pintura de Chagall, però sí al seu esperit, sí a aquell paisatge que conforma el rerefons de la seva producció artística. Sfar cuida molt els temes i els personatges de les seves històries. Tot serveix per canalitzar la seva creació i fer evident que estem davant d’un dibuixant que ja comença a ser un referent artístic. Però fer-ho a través d’un altre artista que ho és tot en el món del art l’ha obligat a deixar anar totes les seves capacitats expressives. Una d’elles, que s’evidencia especialment aquí, és la capacitat de canviar l’estil i el traç del seu dibuix amb la finalitat d’aconseguir la màxima expressió dels caràcter i de les emocions. El seu dibuix té autèntica capacitat narrativa.

D’una altra banda, Sfar comparteix amb Chagall l’alegria i el vitalisme. El gato del rabino és una mostra paradigmàtica de com explicar una història i que pugui arribar a tothom a través d’aquest vitalisme. Sfar parla de la naturalesa humana. La seva visió de la religió, de l'amor, de l'amistat, la seva afició per la música impregnen totes les seves obres. I és a partir del coneixement i el domini de les arts i la comprensió dels sentiments que Sfar aconsegueix el seu objectiu, simple i complex alhora: capturar la naturalesa contradictòria de l'home i les seves passions. Sfar ens explica el conte en què estem tots atrapats.

Houdini, Holmes, Valle-Inclán i l'home amb raigs X als ulls

El 3 de juliol de 1878 arriba als Estats Units d’Amèrica Erik Weisz, procedent d’Hongria. Té quatre anys i va acompanyat de la seva mare i els seus quatre germans. Fill d’un rabí de Budapest, Erik acabarà convertint-se en un dels mags més famosos del món, sobretot per la seva habilitat com a escapista. Un mite que serà conegut amb el nom de Harry Houdini.

Però més enllà de les seves proeses, que van donar la volta al món, l’esforç més gran de Houdini es va dirigir a construir ell mateix aquest mite amb la tenacitat de qui escapant busca trobar-se. En ell s’hi van barrejar la lluita de l’home que es construeix a si mateix a l’Amèrica de les grans oportunitat i la de l’emigrant jueu que fa de l’adversitat l’arma amb què es construeixen els somnis.

Mag, pioner de l’aviació, escriptor, actor i director de cinema, Houdini va ser, a més, un estudiós de la història de la màgia i va dedicar bona part de les seves energies a desemmascarar els que utilitzaven la màgia fent creure que tenien poders sobrenaturals i a lluitar, sobretot, contra les pràctiques espiritistes i els entabanadors que s’aprofitaven de la bona fe de la gent.

La seva mort l’any 1926 està envoltada de llegendes. La primera i més estesa atribueix la causa de la mort a un error que no li va permetre escapar d’una cubeta plena d’aigua. La segona, que va morir enverinat pel seus enemics espiritistes. La veritat és, però, que va morir d’una peritonitis deguda als cops que va rebre al ventre quan uns estudiants universitaris, després d’una actuació del mag, van voler comprovar si la seva resistència als cops era certa o no. Houdini va acceptar, però va encaixar els cops de puny abans d’estar suficientment preparat, la qual cosa li va suposar la ruptura de l’apèndix. Si més no, aquesta és la versió mèdica.

És més que segur que Houdini va aconseguir el seu objectiu perquè el mite reviu periòdicament com la natura que es resisteix a sucumbir a les adversitats i les catàstrofes. I darrerament estem en plena efervescència Houdini.

En aquest sentit, i després de l’estrena de la minisèrie Houdini als Estats Units, interpretada per Adrien Brody, l’editorial Nórdica ha publicat aquest any una acurada edició de Traficantes de milagros y sus métodos, il·lustrada per Iban Barrenetxea, on Houdini fa un repàs gairebé antropològic d’alguns dels fenòmens presentats com a espectacle de màgia però que tenen les seves arrels en tradicions antigues.

El 2013 era l’editorial Capitán Swing que editava Cómo hacer bien el mal, on Houdini recull, a partir d'entrevistes a delinqüents i agents de policia, mètodes infalibles per cometre un crim i no ser enxampat, i revela alguns dels seus millors trucs d’escapisme amb la intenció de desacreditar els seus rivals. Amb aquests textos, Houdini és tan astut com bon il·lusionista i demostra que les coses no són sempre el que semblen.

També de 2013 és Sherlock Holmes contra Houdini, de La Felguera Editores. El llibre narra la relació entre Houdini i l'escriptor Arthur Conan Doyle, defensor a ultrança de la vida en el més enllà i de les forces paranormals. De l’admiració i l’amistat que tots dos van compartir es va passar a un ferotge enfrontament quan, a la mort de la mare de Houdini, Doyle va organitzar una sessió d’espiritisme per contactar amb ella perquè l’il·lusionista hi pogués parlar. La sessió va ser, evidentment, un fracàs i des d’aleshores Houdini va lliurar una aferrissada lluitar contra Doyle i els espiritistes, als quals va desacreditar.

Houdini no va actuar mai a Espanya, però sí que va estar relacionat amb un estrany cas en el qual hi va estar implicat l’escriptor Valle-Inclán i el científic Ramón y Cajal. La història la narra un magnífic llibre, excepcionalment ben il·lustrat i editat, també, per La Felguera Editores: Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos x en los ojos. L’autor és l’escriptor Ramón Mayrata, que també ha fet d’antropòleg i és un estudiós de la màgia i els autòmats. En el text l’acompanya Grace Morales, amb un estudi sobre la relació de Valle-Inclán amb l’espiritisme. No oblidem que en el tombant dels segles XIX i XX l’espiritisme va tenir una influència transversal entre totes les capes de la població, tant pel seu component pseudocientífic com per la influència que va generar en el món intel·lectual, l’anarquisme i en certa part de l’esquerra vuitcentista.

Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos X en los ojos comença amb una notícia que l’any 1923 va generar una gran polèmica entre intel·lectuals, periodistes i científics. Argamasilla, un jove descendent d'una família d'aristòcrates, assegurava tenir visió de raigs X que li permetia veure a través dels cossos opacs. La polèmica entre  defensors i detractors va arribar fins a les més altes instàncies. A l'abril, per iniciativa de la reina Maria Cristina, es va constituir una comissió per estudiar el cas, presidida per Ramón i Cajal i formada per oculistes, neuròlegs, psiquiatres i físics. Robert Richet, un prestigiós metge francès, va quedar completament convençut dels poder del jove aristòcrata, fins al punt d’afirmar: “Estem en dies de descobrir nous raigs. Ens trobem en presència d'un dels majors descobriments dels nostres dies”.

Houdini i Argamasilla

Valle-Inclán, defensor del psiquisme i l’esoterisme, va intervenir a favor d'Argamasilla, assegurant que no tot el que és real pot ser demostrat científicament. El nom i la fama d’Argamasilla es va estendre per tot el món i va arribar fins a Harry Houdini, que li va llançar el repte de demostrar-li personalment els seus poder. L’any 1924, mentre una joveneta Concha Piquer es passejava pels escenaris de Broadway i participava de la primera gravació de cinema sonor de la història, Argamasilla anava als Estats Units amb els diaris espanyols presentant-lo com a ambaixador de la hispanitat. Com si fos un fenomen de fira, va fer una gira pel país anunciat com “l'home amb raigs X als ulls”. Tot va anar bé fins que es va trobar cara a cara amb Houdini... La resta ho trobareu en el llibre.

A més de la magnífica història escrita per Ramón Mayrata i l’estudi de Grace Morales, el llibre inclou documentació diversa sobre la polèmica: els articles del psiquiatra més rellevant de l’època, el Dr. Gonzalo Lafora, en el diari El Sol; el fulletó de Harry Houdini, on explica el sistema que feia servir Argamasilla; y les enginyoses declaracions que Valle-Inclán va fer a diverses publicacions.

Argamasilla potser tenia alguna cosa més que aires de grandesa i deliris. És probable que participés del desig i les fantasies que l'invent dels raigs X va generar i que va contagiar-se de generació en generació, fins que el cinema ho va explotar els anys 60 i una joguina va fer caure els incauts. Vegeu si no Amb raigs X als ulls.

Relats per tancar un mil·lenari

Els Orfes del Senyor Boix hem estat d'aniversari celebrant les 1000 entrades del blog. Però hem volgut acabar la festa amb les cinc aportacions que omplen aquest apunt. Són cinc ressenyes de cinc llibres, però són alguna cosa més. Cadascú a la seva manera s'ha submergit en les emocions no només de la lectura, sinó també en el paradís que la literatura conforma en el nostre imaginari.

*

Matèria de Bretanya

Fa ja massa anys (més de 25), vaig perdre un llibre preciós: Matèria de Bretanya, de la Carmelina Sánchez-Cutillas, editat per 3 i 4. El vaig deixar a algú, i desaparegué...

Ara, un bon amic l’ha trobat i me l’ha regalat. He passat llargues estones només mirant-me'l, acaronant-lo, fullejant-lo... M’ha fet molta il·lusió rellegir les seues pàgines plenes de records (de l'autora i meus), d’estima i melangia! Tant que en aquesta entrada commemorativa vull retre-li, a l’autora, un petit homenatge per aquesta joieta.

Pere Maria Orts en diu al pròleg parlant de la mirada al passat de l’autora:

“És aquesta una fugida cap a la negror del temps esmunyit? No. És la recerca de les arrels fondes que s’enduen la saba pels troncs i el brancam de la serena dignitat d’aquest capvespre, quasi entrada la nit, en pujar el seguici pel Carrer Major. L’hivern glaça lleugerament l’aire salobrenc i humit d’un diumenge de febrer quan el sol ja és anat. Les llums dels ciris són dos rastres de minetes votives que semblen caminar soles per les voreres. Pugen i pugen, totes iguals, fins a perdre’s a la galàxia d’ombres del capdamunt, com un prec que arribés al lloc d’aturar-se i sojornar. Una gran lluminària passa per sota el Portal Vell. El silenci és atapeït, com un rocam viu, que sols es deixa trencar per un lleuger soroll de vidres minerals, com si fessen, sense saber com, camí. Un camí que tornarà a fer-se a l’any següent i de bell nou es perdrà en una nit de diumenge de febrer. Llavors és l’hora d’eixir a la fosca blanca d’una celístia d’argent antic amb reflexos moradencs.”

I ara us transcriuré els motius que tenia l’autora per escriure aquests records d’infantesa, allà al seu poble, Altea:

“He escrit aquest grapat de fulls perquè volia rescatar, salvar de l’oblit tot un món d’éssers i de coses viscudes. Possiblement la realitat semblarà transfigurada; jo mateixa també estic perdent la condició de testimoni d’uns fets passats, i comence a participar activament en aquest joc de remembrança. Tanmateix, voldria ignorar que els anys morts són irrepetibles, perquè una força sense fronteres m’empenta cor endins un tresor de permanències inalterables.

Els homes i les dones i els xiquets del passat estan vius encara en la meua memòria, constitueixen el lligam entre el present i l’absència. I si evoque aquell temps amb melangia, ho faig en un intent de ressuscitar-ho, perquè així l’evocació pren el batec de la sang i s’omple del ressò dels noms habitats pels éssers i les coses que van existir un dia, i que ara recobren la forma i la presència sobre els fulls blancs.

Un solc de dies cendrosos marca el camí que em separa d’allò que més estime, però arrape els records com qui arrapa la terra del savis, fins que aplegue a les portes del regne agredolç de la infantesa. I amb el desig de materialitzar la llum i el soroll que fa el vent entre els salzes, he pogut nuar a mi per sempre la lleu fugacitat d’unes ombres que passen.

Ja no és un somni enfebrat el record d’aquells dies, però visc tan lligada a tot el que es va fondre, que a vegades un crit que sona en la distància em sembla que és la veu del passat que em reclama.”

elPac

*

La llebre amb ulls d'ambre

L’any passat ja el vaig acabar amb una magnífica lectura sobre la fi del món, Yósik, el del viejo mercado de Vilnius, de Joseph Buloff (Capitán Swing, 2011), que ja vaig comentar a Chagall, Yósik i l'extinció del món. Una novel·la que ens narra, des dels ulls d’un nen, i entre l’absurd i el realisme màgic, els canvis que es van produir a l’Europa de l’Est entre les dues guerres mundials i la destrucció material d’un món a mans de la barbàrie. Res va tornar a ser igual.

A La llebre amb ulls d’ambre. Una herència oculta (Quaderns Crema, 2012) Edmund de Waal segueix el camí a la inversa. A partir d’unes figuretes japoneses de fusta i ivori (netsukes) heretades del seu oncle, que viu a Tòquio, l’autor ens porta de viatge per Odessa, Berlín, Viena, París i Londres al llarg de la història de la seva família, els Ephrussi, jueus originaris d'Odessa. És la història d’Europa, de l'art, de la literatura, de la decadència, de l'horror, des de mitjan segle XIX.

“És evident que a […] la regió oriental del reich, els objectes s’han de tractar amb molt de compte. […] I mentre tot això passa, als antics propietaris d’aquests objectes els trenquen les dents i les costelles. Els jueus importen menys que les coses que posseïen. És una feinada haver-se de fer càrrec de tots aquests objectes, cuidar-los i trobar-los una llar alemanya digna. És una feinada organitzar una societat sense jueus. Viena torna a ser «una estació experimental per a la fi del món».”

És la història de la fi d’un món, de la caiguda dels imperis, de la transformació de la societat, però també de la reconstrucció d’aquest món, que acaba amb el descobriment d’un mateix. Res es destrueix, sinó que tot es transforma i acaba formant part de nosaltres. És un viatge d’anada i tornada. És Literatura, allò que permet que tot pugui ser com sempre.

Com de llunyans ens poden semblar a priori els mons del centre i de l'est d'Europa. Però ho són només sobre un mapa o en la descripció històrica. Quan baixem a peu de carrer, quan ens fiquem a les alcoves, quan mirem pel forat del pany, quan tastem les emocions i les pulsions, tot es torna proper. Aquesta és l'experiència amb la literatura, que comença quan de petits el relat oral de l'àvia ens segresta dins del relat. Viure és anar embastant relats. En el conte, en el relat, tota experiència se’ns presenta en un context determinat, amb un llenguatge concret (realista, abstracta, oníric), té, fins i tot, els seus codis ètics, que no tenen per què coincidir amb els de l’entorn ni amb els que acceptem conscientment. Anar enfilant aquests relats ens acaba construint. Acceptar cada relat com una part d’un tot no vinculat a una trama predeterminada permet créixer en totes direccions, alliberats de la presentació, el nus i el desenllaç novel·lesc i determinista. Ens permet defugir l’esperit tràgic de la vida, la sort i la dissort, la voluntat divina. Cal només acceptar que, si bé tot ens afecta, el llop tanca els ulls al final de cada conte. 

Enric H. March

*

Catecisme de la doctrina cristiana

A casa dels meus pares, sempre hi ha hagut llibres. La meua mare havia llegit de tot. El meu pare llegia molt, però ell, mon pare, preferia prestar un fill abans que no un llibre (i això que el meu avi deia que sempre anava amb els seus fills al voltant com "la gallina Marcelina"). El meu pare em va regalar el meu primer llibre. Quan cobrava un treball, sempre apartava una tant per a comprar un llibre bo. Quan viatjava, sempre portava a sobre llibres. Preferia llegir a nadar en la platja. Quan venia a visitar-me en els seus viatges de treball sempre va reservar un temps per a visitar alguna llibreria.

Avui tinc una capseta de cartó, de 13 per 18 centímetres. Va ser blanca un dia però avui té els cantons una miqueta enfosquits. A dins hi ha un llibret blau marí, amb lletres daurades al llom i la portada. Té l'aspecte d'aquells llibres reenquadernats dels anys 70. Per dins, unes 40 pàgines amb un breu estudi. I, amb vellut blau, també marí, un espai que alberga, com aquells llibres destinats a amagar ampolles de vi o pistoles, l'edició facsímil, de 5,5 per 8 centímetres, enquadernada amb un trosset de pell molt suau, d'aquell catecisme que aquest senyor, Pedro de Gante, pel segle XVII va realitzar per a ensenyar oracions i resos als indis americans, traduint aquestes oracions a un llenguatge de jeroglífics i dibuixets de coloraines de parxís (segurament de la seua invenció); un llenguatge tendre, ingenu i preciós.

És la meua petita joia i la tinc amagada entre els meus llibres. No sembla important. També tinc una còpia en paper de l'edició en PDF de la BNE.

Però, per damunt de tot, tinc l'amor pels llibres que crec que va tenir mon pare. I que anem mantenint viu, i bonic, ací, a ca nostra.


Fitxa en Biblioteca Digital Hispánica

Catecismo de la doctrina cristiana
Pedro de Gante
Entre 1501 i 1600
Manuscrit, 83 p.
Edició facsímil de la Dirección General de Archivos y Biblioteques, 1970 (PDF)

il cavaliere rosso

*

La senyora Dalloway

M’he sentit tan petita llegint La senyora Dalloway que no sé pas si seré capaç de transmetre res. Ambientat als anys 20 a Londres, una veu narradora explica un dia, un sol dia de la vida d’unes quantes persones, totes elles relacionades d’alguna manera o altra.

“Sempre havia tingut la impressió que viure era molt, molt perillós, encara que fos un sol dia”

La novel·la en si no té un fil argumental més enllà del transcurs del dia, sinó que són filaments que es van entortolligant, el narrador té la capacitat d’entrar directe als pensaments de cada personatge explicant-nos no el què els hi passa sinó el què els hi passa pel cap, el torrent de pensaments i emocions que tots passegem cada dia, va saltant d’un personatge a l’altre, cada ú amb el seu propi ritme vital, amb la seva pròpia veu, amb el seu remolí de pensaments més íntim.

Retrata una societat canviant, a cavall entre la tradició i la modernitat, sobretot una generació madura, que ja pot fer balanç del viscut fins aquell moment i sobretot del què s’ha deixat perdre. Parteix de la figura de la Clarissa Dalloway, l’amfitriona perfecta, la dona perfecta, al voltant de la cinquantena, amb la salut un pèl delicada, que organitza una festa per aquella mateix nit.

“L’únic do que tenia era conèixer la gent gairebé per instint...”

A partir de la Sra. Dalloway, l’autora fa una descripció de la societat britànica de principi del segle XX, de la devoció a la monarquia però amb els ulls començant-se a posar sobre la modernitat. La grandesa de l’autora es fa palesa en la capacitat de descriure els personatges directament des dels seus pensaments, les descripcions són puzles formats per les seves pròpies reflexions i per les què es desprèn de les dels altres, i així amb un cinisme profund desgrana les misèries d’una manera de viure la vida, la infelicitat col·lectiva de tanta estretor de mires i d’emocions reprimides.

Els retrats masculins més importants són els de Peter, passional i impulsiu, primer amor de la Clarissa, i amb qui encara el lliga una relació més aviat instintiva, aventurer que torna de la Índia on no va acabar de tenir sort. En Richard, el seu marit, membre del Parlament, un home com cal, conservador, tranquil, bona persona, sense cap tipus d’imaginació, el marit perfecte per la dona perfecte, només el temps dirà si han sigut feliços. En Septimus, un jove brillant que des de la guerra ha deixat de ser ell, no pot perdonar-se haver sobreviscut a la barbàrie, el cap se li’n va, copsa coses que la resta de la gent no veu, té un ritme intern diferent, el seu propi món fruit de les trinxeres i de les bales, la vida se li fa insuportable.

“L’avantatge d’envellir...era simplement aquesta: que les passions es mantenien tan vives com sempre, però s’adquiria –per fi!– la facultat que dóna a l’existència la flaire suprema –la facultat d’agafar l’experiència i fer-la girar, lentament, cap a la llum.”

Però els retrats realment valuosos, els que permeten valorar la importància del llibre, són els femenins, a part del de la pròpia Dalloway, extremadament perfecta, però massa rígida en les formes, antiga en un món canviant, que observa per on van els canvis però en el fons pensa que no van amb ella, que renuncia a la seva potencialitat per portar una vida perfecta, això sí li falla el cor, i suposo que l’autora es refereix als dos conceptes de cor. La seva filla, que no brilla com la seva mare però que en canvi enamora també a tothom (excepte a en Peter), que sí sap que el món evoluciona, que es recolza emocionalment en una professora, l’antítesi de la seva mare, la que representa un altre dels tipus de dona intel·ligent descrits per l’autora, la que nega la seva feminitat, la dona dura i estudiosa, que prové de classes menys afavorides, que pateix la injustícia del dia a dia derivada del llit on neixes sumada a la de néixer dona, fortament acomplexada pel seu físic i per la incapacitat d’agradar als homes. Lady Bruton l’altra tipus de dona intel·ligent, aquesta nascuda en casa bona, sempre envoltada d’homes amb poder, influeix en la política i en la societat des de casa seva, a l’ombra. La Sally, amiga de joventut de la Clarissa, era una ànima lliure, desvergonyida i simpàtica a qui el temps va acabar situant al seu lloc, dona i mare. La jove Rezzia, la dona d’en Septimus que no entén el desgavell emocional del seu marit, a qui tot plegat li va massa gran, la malaltia del seu marit, la ciutat...

“Ella, que tenia el doble d’enginy que el seu marit, havia de veure les coses a través dels seus ulls – una de les tragèdies de la vida conjugal. Tenint un pensament propi com tenia...”

No és una novel·la planera, com mai ho són els pensaments, els pensament es recargolen i s’emboliquen, les emocions s’emboliquen i es recargolen i la novel·la és això, un torrent de pensaments i emocions, en una societat rígida i hipòcrita que comença a canviar, on la dona sense un home al seu costat, no és ningú, sigui qui sigui, sigui com sigui

Gran feina la de la traductora, Dolors Udina, perquè traduir-la no deu haver sigut una tasca gens senzilla

Us recomano la ressenya que en feu la Maria Nunes, a qui li tinc una gran admiració no només per els seus coneixement sinó també per la manera com els sap transmetre.

La senyora Dalloway
Virgina Woolf
RBA (La Magrana), 2013
Traducció de Dolors Udina

Anna (miu)

*

Sobre l’Alícia de Lewis Carroll i la cultura popular

Sóc incapaç de ressaltar un únic llibre que m’hagi marcat i donar-li una preeminència per damunt dels altres. Em sembla una tasca dificilíssima perquè cada etapa de la vida, cada lectura que fem, té el seu propi procés i pertany a un temps i a unes circumstàncies diferents.

“Marcar”, segons el diccionari, significa posar una marca (en algú o alguna cosa), deixar l’empremta, un senyal, una cicatriu. I com que de lectures que m’hagin deixat empremta, senyal i fins i tot cicatriu n’hi ha unes quantes, he decidit parlar de la primera narració que em va colpir. Una, que des del principi em va entusiasmar i de la que al llarg del temps n’he anat tenint diferents visions: Alícia al país de les meravelles.

Curiosament, la primera aproximació al clàssic de Lewis Carroll, com suposo que li deu haver passat a la majoria de gent, era bastant poc literària en sentit estricte: es tractava d’una adaptació infantil, en format de conte il·lustrat, de la pel·lícula de Walt Disney de l’any 1951. Presentava aquella iconografia tan típicament disenyana que va sepultar en l’oblit els gravats originals de Sir John Tenniel, que tenien uns trets excessivament decimonònics per a la canalla de la segona meitat del segle XX, acostumada a gaudir de les coloraines.

Més endavant, ja a l’adolescència, vaig començar a fullejar un llibre que voltava feia anys per casa: Libro juvenil de selecciones: una traducció de les miscel·lànies que publicava Reader’s Digest per als països de parla hispana. Un dels seus articles anava dedicat a la gènesi d’Alícia al país de les meravelles i a com Lewis Carroll s’havia inspirat per a escriure-la en un dels seus passejos amb la nena Alice Liddell, amb qui mantenia una entranyable amistat explicada de forma molt edulcorada i sense entrar en gaires profunditats.

Després, jo aniria descobrint aspectes menys convencionals de la fascinació de Carroll pel món infantil. El primer pas per a abastar l’univers carrollià des d’una altra perspectiva va ser la lectura d’una edició d’Alianza editorial a cura de Jaime de Ojeda (també n’era el traductor), que recuperava els dibuixos originals de Tenniel.

Però va ser aprofundint sobre el particular univers d’Alícia i de les complexitats que s’ocultaven darrere del personatge públic del reverend Dogson (nom real de Carroll), com vaig conèixer la gran col·lecció de retrats infantils i de correspondència amb les nenes, que ell, gran fotògraf i admirador del cos nu i de la bellesa edènica, havia atresorat al llarg dels anys. Algunes de les fotos s’han conservat, però se sap que moltes van ser destruïdes per mor del puritanisme victorià i per l’escàndol que les imatges van suposar per a les famílies d’Alice Liddell i les altres nenes retratades. En aquest sentit, podríem dir sense equivocar-nos gaire que Carroll fou un precursor, el predecessor del Nabokov de Lolita.

Evidentment, Alícia... no és un relat infantil, encara que el fet d’estar protagonitzat per una nena hagi facilitat que les versions adaptades i destinades als menors proliferessin al llarg del temps tot convertint-se en un referent, sobretot als països anglosaxons. Aquest èxit va propiciar l’aparició d’una segona part de les aventures el 1871: Alícia a través del mirall.

No incidiré gaire en l’ambient oníric que sura per tota la narració i que contrasta amb la racionalitat imperant a la societat anglesa de l’època. S’ha parlat molt de les coincidències entre Alícia... i El procés de Kafka, així com del gust que ambdós autors mostraven per les situacions inversemblants que, no obstant, amagaven tot un univers d’opressió suggerit a través d’unes imatges que podríem qualificar de proto-dadaistes. En el cas de Carroll, caldria afegir-hi l’element lúdic, la passió pels jocs de paraules, l’antropomorfisme i l’interès per les matemàtiques i la lògica.

Però agafant com a punt de partida l’obra de Carroll, el que voldria destacar és la permanent convivència entre l’alta cultura i el que s’ha anomenat, de vegades amb cert menyspreu, cultura popular. Perquè he de confessar que, el el meu cas, totes dues han conformat per igual un imaginari personal. Les dues s’han complementat, han encaixat l’una dins de l’altra com si formessin part d’un puzzle. En definitiva, totes dues han deixat en mi la seva marca indeleble, i una bona mostra n’és el meu interès creixent per Alícia al país de les meravelles des dels anys, ja llunyans, en què una primera i captivada lectura infantil m’hi va apropar.

Perquè és evident que sense l’espurna que es va encendre amb aquell conte il·lustrat de la meva infantesa, ple de dibuixets i amb uns textos curts que eren la mínima expressió, no m’hauria fascinat tant el relat de Lewis Carroll ni les diverses exègesis i interpretacions que se n’han fet. Accedir a aquella adaptació infantil de l’editorial Toray i a la pel·lícula de Walt Disney em va dur a descobrir més tard, no només la narració de Carroll, sinó també la versió en cinema mut que Cecil Hepworth y Percy Stow havien fet el 1903. Una joia.

De la mateixa manera, els tebeos i les sèries de televisió que llegia i veia amb tanta fruïció, es donen la mà amb lectures posteriors considerades (amb tota justícia) alta cultura. Com, si no, m’ho hagés manegat per rastrejar la petjada cervantina en les parelles d’amics aventurers que, a la manera de Don Quijote i Sancho, formaven personatges a priori tan allunyats en el temps i instal·lats en contextos tan diferents com Mortadelo i Filemón, Starsky i Hutch o Roberto Alcázar i Pedrín (heretats del meu pare)?

No hi havia una forma més lúdica d’aprendre sobre la guerra de Secessió nordamericana que la visió aclaparadora de l’incendi d’Atlanta a Allò que el vent s’endugué o la lectura de Mujercitas de Louisa May Alcott (una escriptora, per cert, molt més interessant del que a primera vista pugui semblar, a qui sortosament, s’està alliberant de l’etiqueta de novel·lista ensucrada gràcies a alguna revisió crítica de la seva obra).

Dubto que m’haguessin interessat tant les sinuositats de l’ànima humana i el concepte d’alteritat, si abans de saber qui eren Freud, Jung, Proust, Robbe-Grillet, Machado o el mateix Kafka, no hagués vist pel·lícules de monstres de sèrie B, que a la vegada m’havien de conduir a valorar les llums i ombres de l’expressionisme alemany i a apreciar obres mestres del cinema i la literatura com Frankenstein o King Kong, per exemple.

Com hauria estat la meva relació amb la ciència sense les lectures juvenils de Jules Verne?

Com m’hauria aproximat al franquisme sociològic si no fos, per via de la menystinguda cultura popular, amb les pel·lícules de Joselito i Marisol o les comèdies anomenades “espanyolades”, que tan bé retrataven –molts cops, sense ser-ne del tot conscients- la idiosincràsia d’aquell temps?... I què dir respecte del coneixement que sobre la censura del Règim han aportat les mutilacions matusseres de novel·les, pel·lícules i publicacions humorístiques, amb la finalitat de fer passar bou per bèstia grossa?... Es podria fer un paral·lelisme tot relacionant l’Espanya franquista amb Fahrenheit 451, la novel·la de Bradbury i la pel·lícula de Truffaut.

No oblidem que inclús s’havia arribat a modificar la lletra d’alguna copla que entonaven les folclòriques del moment, i que abans havien cantat, amb diferent intenció, artistes represaliats i exiliats com Miguel de Molina. És bo que se sàpiga que bona part d’aquell capital cultural que el franquisme es va voler apropiar interessadament, no li pertanyia. Veiem, de nou, com la cultura popular va estretament lligada a la història, als costums que marquen època i a l’art (parlem de Goya i l’Espanya negra, per exemple?...).

En fi, m’estic estenent massa i l’assumpte seria llarg: un tema em porta a l’altre, i el més segur és que això ja siguin figues d’un altre paner que ultrapassen el marc de la literatura.

En tot cas, la qüestió és que la cultura, amb tots els matisos que es vulgui, és un tot difícil de destriar. I per més que se l’intenti encotillar i explicar des de dues vessants diferenciades, al final tot són referents que ens remeten a les mateixes coses perquè, en el fons, formen part del mateix.

Sícoris

Dones barbudes i gegants

Tant en català com en castellà és molt escassa la literatura i l’assaig que tractin l’origen i l’evolució dels espectacles de fenòmens de la natura. El coneixement popular d’aquelles atraccions de fira que mostraven individus amb malformacions, reals o fictícies, en circs i d’altres espectacles itinerants no va més enllà del cinema: L’home elefant (1980), dirigida per David Lynch, que explica la història real de Joseph Merrick, un home amb la síndrome de Proteus, que va viure a Anglaterra el segle XIX i que conegut popularment com "l'home elefant", va ser exhibit en un circ Freaks (1932; La parada de los monstruos), que el director Tod Browning va rodar fent servir actor de circ reals. La dona barbuda, siamesos, gegants i nans, hermafrodites, l’esquelet humà, amputats, la dona ocell... Fenòmens com aquells que va viure el Paral·lel d’entre segles.

La realitat, però, anava molt més enllà d’aquestes impactants històries. Durant el segle XIX i principis dels XX l’exhibició de rareses, fenòmens i zoos humans que mostraven indígenes portats de les colònies europees van formar part de l’oci. L’antecedent de l’espectacle públic (que va començar en l’àmbit aristocràtic de la cort abans d’esdevenir burgès i acabar com atracció popular) són les cambres de meravelles, col·leccions particulars de membres de la noblesa i de la burgesia, que sorgeixen a partir dels segles XVI i XVII, impulsades per la curiositat que desperten les novetats naturals, biològiques i artístiques, i els objectes rars i exòtics de les regions de les grans exploracions i descobriments, i que en ocasions podien anar acompanyades d’exhibicions humanes amb individus dissecats o vius.

Aquests gabinets privats aniran desapareixent durant el segle XIX i nodriran els nous museus nacionals naturals i d’art que comencen a aparèixer a les grans ciutats d’Europa i Amèrica. Alhora, mentre creixen les masses obreres i populars de les grans ciutat pel creixement de la indústria, creix també la necessitat de noves formes d’oci del qual hi participa el circ, les fires ambulants amb els fenòmens humans, i que acabarà trobant en el cinema la més gran expressió de diversió popular. Avui, segurament, ja no queda ningú que hagués viscut aquell món tan excèntric. Només queden les velles pel·lícules i els papers grocs de les hemeroteques

De tots aquest fenòmens, la dona barbuda és el personatge amb més interès des del punt de vista antropològic. Primer perquè és dona i segon perquè el pèl és un element de l’anatomia humana que té un llarg recorregut dins la història de la percepció del gènere. No se li escapa a ningú que el cabell, el pèl corporal i el púbic formen part de modes i tendències socials i religioses que distorsionen la percepció de la realitat.

En el seu moment ja vam parlar del pèl púbic a De pops i pubis: la representació del plaer, i ara ens acostarem a la construcció i la reconstrucció de la feminitat a través de la pilositat de la mà de Pilar Pedraza i de l’assaig Venus barbuda y el eslabón perdido (1).

Viejo san Pedro, he apostado 50 francos a que no hay

una barba tan hermosa como la mía en tu paraíso.

Para este último viaje, ¿me vestiré de hombre o de mujer?

Se dice que las mujeres no entran fácilmente

en ese lugar bienaventurado

Clementine Delait, mujer barbuda

Els integrismes religiosos tendeixen a fer desaparèixer el cabell de les dones sota vels i mantellines, ben el contrari dels pentinats i els barrets profans. Un rostre de dona sense el cabell que l’emmarqui és un rostre asexuat. Però el pèl ha d'estar al seu lloc: un rostre femení pelut recorda el d’un animal, valor que socialment només s’accepta en l’home. Aquesta imatge salvatge no és, però, ni una constant universal ni abasta totes les cultures. Hi ha, fins i tot, comportaments subjectes a les modes i a la indústria que les promou, fins al punt que avui la bellesa masculina, sota la dictadura d’un hedonisme que prové de la pràctica esportiva, ven cossos depilats com estàtues gregues.

Pilar Pedraza ens porta a fer un recorregut històric sobre l’acceptació, el rebuig i l’ús interessat que s’ha fet de la imatge de la dona barbuda. Deesses, reines i santes lluint barbes fàl·liques associades al poder o mostrant una aparença dissuasòria davant de pretendents no desitjats.

A les corts europees dels segles XVI i XVII destaquen diverses figures de salvatges, dones barbudes, éssers anòmals, bojos, “bestioles i musaranyes de l'arca de Noè”, com se les anomenava, molt abundants a l'Espanya dels Àustria, que van decaure quan els Borbons es van fer amb la Corona (potser perquè amb els de casa ja en tenien prou), i durant la Il·lustració. Eren un divertiment palatí, personal del servei domèstic. Els prínceps es regalaven i intercanviaven tant els “monstres” reals com els seus retrats, amb un gust manierista i una sensibilitat diferent del sentimentalisme humanitari i hipòcrita de la burgesia del segle XIX (actitud que no només no hem abandonat, sinó que s’ha estès), que no contenta amb l'exhibició de peculiaritats i anomalies en els museus de cera i anatòmics, va practicar el tràfic de comunitats senceres en els anomenats zoos humans (2), i van fomentar el col·leccionisme de targeta postals fotogràfiques de freaks, més assequibles que els quadres de segles enrere, part integrant del material publicitari dels freaks shows i objecte d'un col·leccionisme popular més amic de les rareses que de l’art, com es mostra a la col·lecció fotogràfica d’Akimitsu Naruyama (3) o a la pàgina web The Human Marbels (4).

Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama

(Ressenya a  En la lista negra)

A partir del segle XVIII, les dones barbudes desapareixen de la cort i conquereixen, de la mà d’empresaris oportunistes, la plaça pública barrejades amb d’altres anomalies, aquelles que no havien tingut lloc a les cases nobles. Els seus propietaris (eren una mercaderia) van coquetejar en més d’un cas amb la ciència afavorits per un segle que feia servir els avenços tècnics que mostraven les exposicions universals com a part dels espectacles d’entreteniment de masses: fotografia, llum elèctrica, cinematògraf, raigs X...

En el cas de la dona barbuda, els circs i les fires itinerants la mostraven en qualitat de fals híbrid d'animal i humà o de representant de la baula perduda del darwinisme, en relació amb la pretesa major proximitat de les dones amb la natura, consagrada pels filòsofs de la Il·lustració i combatuda per les primeres feministes com Mary Wollstonecraft. Al final del llibre, aquesta relació de la dona i la natura ens l’explica Pedraza en la relació que literatura i cinema han establert amb alguns personatges de la cultura popular, sobretot la gata i la lloba, en el capítol “Zoología perversa y fantasía misógina, la bella es la bestia”.

Sense abandonar el món dels fenòmens de fira, s’acaba de publicar El hombre que compraba gigantes, de Luis C. Folgado de Torres (4). A mig camí entre la ficció i la biografia novel·lada, narra la vida d’Agustín Luengo Capilla (Puebla de Alcocer, 1849-Madrid, 1875), personatge real que patia acromegàlia i que amb 2’35 metres d’alçada va ser un dels homes més alts del món. Agustín va ser comprat als seus pares pel propietari del Circo Luso i va ser passejat per tota Espanya com a atracció de fira. La primera part de la novel·la és un recorregut per la seva vida i l’adaptació al món del circ, on es barregen tant artistes amb d’altres anomalies físiques com personatges fronterers que troben en el món tancat i íntim del circ una forma de viure una vida que seria impossible a l’Espanya de “cerrado y sacristía” del XIX.

Agustín Luengo, a Puebla de Alcocer,

amb la seva mare i un veí

Agustín Luengo viu, amb mancances i desitjos, una vida més o menys feliç fora de l’Extremadura natal. Un dia actua a palau davant del rei Alfons XII, i serà allà on coneixerà el personatge central d’aquesta història: el doctor Pedro González de Velasco (1815-1892), fundador, l’any 1875, del Museo Nacional de Antropología, de Madrid. L’edifici del museu va ser prèviament casa seva i el material exposat prové de la seva pròpia col·lecció anatòmica.

La relació entre Agustín Luengo i González de Velasco va ser contractual. Velasco vivia la seva relació amb la medicina patològica amb el mateix entusiasme que un meteoròleg viu l’arribada d’un huracà. Una de les especialitats de Velasco era l’embalsamament, tècnica que feia servir per preservar qualsevol meravella mèdica. Sense voler desvetllar una història que de fet no és cap misteri ni cap enigma, el doctor s’interessa en les peculiaritats físiques d’Agustín i signa un contracte amb ell.

Però si per alguna cosa va ser conegut González de Velasco és pel trasbals que li va representar la mort de la seva filla, Concha, a l'edat de 15 anys, fet que també surt relatat a la novel·la. La nena patia un cas greu de tifus que va ser tractat pel doctor Benavente, pare de l’escriptor Jacinto Benavente. Veient que el tractament dispensat no donava cap resultat, va decidir actuar pel seu compte i li subministrà un purgant que va acabar causant la mort de la seva filla.

Esquela mortuòria de la filla de González de Velasco

Diario Oficial de Avisos de Madrid, 14 de maig de 1864

Desesperat per la pèrdua, de la qual no es recuperà mai més, Velasco va embalsamar la nena abans d’enterrar-la. Però un cop instal·lat a la casa-museu va decidir portar les restes mortals de Concha al seu domicili, exhumant-les del cementiri de San Isidro gairebé en perfecte estat. El cos va ser instal·lat en una de les estances de la casa amb un vestit de núvia, succés que va donar lloc a nombroses llegendes com les que es relaten a la novel·la, entre elles que el doctor i el seu ajudant i promès de la filla asseien el cadàver a la taula i la tractaven com si fos viva. L'escriptor aragonès Ramón J. Sender va escriure el conte La hija del doctor Velasco (5), sobre la seva vida. Què se’n va fer de la mòmia forma part de la llegenda de González de Velasco. Hi ha qui diu que és al Museo Nacional de Antropología; hi ha qui diu que és enterrada en el cementiri de San Isidro (6).

Amb un material com aquest i en un context tan ric com el dels circ i les fires ambulants, en una Espanya enterrada en l’obscurantisme i la negror de Goya i Gutiérrez Solana, i en el Madrid decimonònic, les possibilitats de la novel·la eren immenses, però ha faltat destresa narrativa i, sobretot, habilitat lingüística. No n’hi ha prou amb una bona història i un diccionari de castellà castís. Malgrat les intencions de l’autor, el relat es pla i sona fals per un excés d’artifici lèxic i per manca d’ofici. Malgrat tot, la novel·la es deixa llegir i és una bona introducció en un món que, com la sorra, se’ns escapa entre els dits. Posats a triar entre viure amb els monstres contemporanis de la cultura de masses televisiva i el lirisme trist de Freaks o del museu de González de Velasco, quedem-nos amb els horrors i les tenebres de l’imaginari secular

*

Galeria de barbudes

 Jennifer Miller (1996, Annie Leibowitz)

 Priscilla o Pescilla Bejano (ca, 1940)

 Madame Delait (1910)

 Krao (principis S. XX)

 Annie Jones (1886)

 Julia Pastrana (ca. 1850)

 Barbara Urselin (ca. 1650)

Magdalena Ventura (1631),

José de Ribera (Museo del Prado)

Antonietta Gonsalvus (1593),
Lavinia Fontana (atrib.)

Castell de Blois (França)

Brígida del Río, la Barbuda de Peñaranda (1590),

Juan Sánchez Cotán (Museo del Prado)

Fragment de diari amb la crònica de la presentació del cos

d'Agustín Luengo a l'Exposició Universal de París de 1878

Motllo del cos d'Agustín Luengo

Museo Nacional Antropológico

*

Notes i bibliografia:

(1) Pedraza, Pilar. Venus barbuda y el eslabón perdido. Madrid: Siruela, 2009.

(2) Blanchar, Pascal; Boëtsch, Gilles; Snoep, Nanette Jacomijn (eds.). Human Zoos: The Invention of the Savage. Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, 2011.

(3) Ito Toshiharu. Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama. Modena: Logos Art, 1999.

(4) Pednaud , J. Tithonus. The Human Marbels [pàgina web].

(5) Folgado de Torres, Luis C. El hombre que compraba gigantes. Madrid: Áltera, 2013.

(6) Sender, Raúl J. La llave y otras narraciones. Madrid: Emesa, 1969.

(7) Dorado Fernández, Enrique, et al. “La momia de la hija del doctor Velasco. Disección de una leyenda” [en línia]. Revista de la Escuela de Medicina Legal. Febrero de 2010. <https://revistas.ucm.es/index.php/REML/article/download/REML1010130010A/22910>.

Un jardín abandonado por los pájaros,

de Marcos Ordóñez (Aleph, 2013)

Els qui teniu el costum de llegir els apunts de Bereshit haureu notat l’aroma que desprenen alguns dels textos que se submergeixen en el passat, en aquell passat on començava a créixer la consciència d’aquells que van néixer a finals de la dècada de 1950 i ens va tocar ser la darrera generació capaç de descriure el record remot d’un món fet d’experiència aliena i pròpia, de relat oral i viscut. La generació que ha vist dissoldre’s entre els dits el passat crepuscular que va ser dels nostres pares i avis i que nosaltres vam bandejar per vell fins que en l’edat en què memòria i present ens recorden que la pols de què estem fets és plena dels escenaris estel·lars a la llum dels quals la nostra infantesa va ser, precisament, infantesa.

El tempo de la postguerra va ser prou lent com per arribar als nostres ulls, als carrers, als descampats on jugàvem, a les cases mal il·luminades, als llocs d’oci o a les pàgines dels tebeos, fins que en plena transició enderrocs urbanístics i ideològics van fer tabula rasa.

Calia que passes el temps suficient perquè la memòria tornés a emergir no per nostàlgia del passat sinó, potser, per cansament d’un present que perd consistència. Ahir, precisament, en Jaume Subirana, em passava l’article en què El Punt-Avui recuperava el Price, un dels temples de la boxa a Barcelona i el local per excel·lència de la lluita lliure. Segurament molta gent pensarà que és un record ranci i que no treu cap a res reviure ambients tan decadents com ho són també els canòdroms, les atraccions Apolo, aquell Paral·lel de revista que ja era una ombra del d’abans de la guerra, però també l’avinguda de la Llum o la Barcelona del monumental arbre de Nadal de can Jorba, que exhibia un simi a la darrera planta en un improvisats zoo i que l’any 1968 va exposar la càpsula espacial Gemini X; sense oblidar els cinemes de barri, llocs d’entreteniment i de vida social que també han deixat d’existir; els banys i els xiringuitos de la Barceloneta; o aquell Barri Xino miserable que encara exercia la fascinació de les coses prohibides, del vici i del pecat que dúiem programat de sèrie gràcies a la religió.

Dels cinemes se n’han publicat diversos llibres, com Els cinemes de Barcelona de Joan Munsó o Viaje sentimental por los cines de Barcelona de Jordi Torras, i a Barcelofília en podem trobar una bona col·lecció. Sobre els parcs d’atraccions hi ha el llibre Parcs d’atraccions de Barcelona (Albertí, 2011) de Ròmul Brotons. Del Paral·lel hem vist la gran exposició del CCCB. I als escenaris hi cal afegir la veu sempiterna de la ràdio: Maria Matilde Almendros, Guillermo Sautier Casaseca, Juana Ginzo, Manuel Dicenta, Joaquín Soler Serrano, Joan Viñas, Matilde Conesa... I programes com Matilde, Perico y Periquín, Taxi Key, Tambor, els consultoris d’Elena Francis i Montserrat Fortuny, el teatre radiat, les radionovel·les... I com no podia ser d’una altra manera, la televisió que naixia amb nosaltres i que arribava a Barcelona per primer cop l’any 1959.

Però tot gran escenari de la memòria necessita una novel·la. No és possible consolidar la memòria col·lectiva sense un relat que enfili els records a través de la ficció. Sembla un contrasentit que la realitat necessiti ser manipulada per assolir l’estatus de veritat; però, no és això el que fem tots quan rememorem el nostre passat? Els records són sempre una idealització. O un trauma.

El juliol del 2012 Juan Álvarez publicava 1968: un año de dos rombos, una novel·la gràfica que ens situava en la influència que la televisió va tenir per a la primera generació audiovisual d’aquest país. Un mitjà que va transformar el blanc i negre de la pantalla, però també de la realitat, en el color d’un futur que imaginàvem.

I ara ens arriba Un jardín abandonado por los pájaros, de Marcos Ordóñez (Aleph, 2013), que recrea la Barcelona dels 60. Ell mateix ens parla a “La vida bajo el agua” (El País, 14/11/2012), en abstracte, del procés que ens du des d’abans del nostre naixement al moment que comencem a omplir de contingut els records. Més enllà del nostre naixement perquè no només es pren consciència de l’existència veient-nos en una fotografia amb pantalons curts (sempre massa curts) o ensenyant les calcetes sota una faldilla curta (sempre massa curta), sinó que també ens percebem en l’absència: les fotos on no hi som, els relats familiars en què no es parla de nosaltres o la història anterior a la nostra existència. És semblant a l’experiència que es viu amb el cinema: en diferit, som fills de les pel·lícules i el glamour dels anys 40 i espectadors immortals del cinema còmic mut. És l’exercici de buscar-nos on no vam ser mai que ens permet recuperar els espais de la infantesa amb una intensitat equiparable i probablement superior a l’instant en què van ser viscuts.

Algú dirà que això no té res d’extraordinari; que en un moment o un altre tota generació acabarà evocant el seu passat i que serà tan extraordinari i exclusiu com qualsevol altre. Potser sí. No seré jo qui negui la il·lusió i l’alegria de l’evocació. Però estic segur que si alguna cosa diferencia la nostra generació de les que ens segueixen és, precisament, que la capacitat d’evocació no es perd en la nostra memòria, sinó que enllaça amb la dels pares, la dels avis... Això ja és suficient perquè els records transcendeixin l’anècdota. Si a més hi afegim la capacitat narradora de Marcos Ordóñez, la realitat i l’experiència personal i familiar es converteixen en ficció i les persones en personatges. L’estructura de la novel·la juga el joc dels miralls i no hi ha experiència que no tingui correlat històric entre la postguerra i el present. Ordóñez ens ho explica sense nostàlgia. I sense nostàlgia us ho explico jo des d’aquí. Només amb la necessitat de compartir tot allò de què estem fets. I quant més m’explico més tinc per descobrir.

La portada de la novel·la és l'arbre de Nadal de Can Jorba (1965-1988), al Portal de l'Àngel, que Francesc Català-Roca va fotografiar l'any 1979. El títol Un jardín abandonado por los pájaros, està agafat d’uns versos d’Odysseas Elýtis que Marcos Ordóñez va veure en la citació inicial de Un día volveré, de Juan Marsé:

Yace ahora sobre su destrozado capote,
con un viento firme entre sus tranquilos cabellos...
Parece un jardín abandonado por los pájaros,
parece un canto en la tiniebla...

Tots acabem tornant a les tenebres... amb l’esperança de veure-hi la llum.


[+] A Barcelona després de la Guerra Civil, The daily avalanche

Anna Frank, il·lustrada

Sid Jacobson i Ernie Colón donen en aquesta història gràfica un altre punt de vista sobre una de les històries més commovedores de la Segona Guerra Mundial. Treballant amb cartes, fotos i altres documents cedits pel museu d'Anne Frank a Amsterdam, ens ofereixen una versió que va més enllà de la que surt del diari d'aquesta noia que va viure en primera persona el terrible drama de l'Holocaust nazi. Ana Frank: la biografia gràfica desenvolupa i explica tota la vida de la família Frank, des del naixement del seu pare Otto el 1889, fins a la tràgica mort de la protagonista el 1945 en el camp de concentració de Bergen-Belsen, a l'edat de 15 anys.

Parramón Ediciones, dins la col·lecció "Em dic...", té una altra versió il·lustrada del diari d'Anne Frank dirigida a nens i nenes a partir de 9 anys: "A la casa del darrere vaig escriure un diari que s'ha fet famós al món sencer... i que s'ha convertit en el símbol de l'Holocaust. La meva veu parla ara en nom dels sis milions d'innocents assassinats en la Segona Guerra Mundial. Espero que les meves paraules serveixin, sobretot, per fer reflexionar sobre la bogeria i la barbàrie de la guerra". El text i l'adaptació d'Em dic... Anna Frank és de Carmen Gil i les il·lustracions, de Mercè Galí.

Perucho: les presències secretes

Joan Perucho (2002; José María Alguersuari)

Llegia l'altre dia un apunt endarrerit en el Mil dimonis d'en Lluís Bosch, company retrobat per aquest mar de bitàcoles, blocs, i a voltes icebergs, després de trenta anys de no saber-ne res que, de fet, és el que acostuma a passar amb la gent que has conegut. Vaig topar amb Perucho. I ara, dins Els orfes del Senyor Boix han coincidit en el temps uns quants apunts sobre aquest autor inclassificable però imprescindible dins una literatura catalana poc donada, de la postguerra ensà, a l'heterodòxia.

Vaig topar amb El sastre de Perucho i amb una cita de Les presències secretes: història gràfica de l'invisible, que no crec que sigui tant una justificació de la seva obra, com suggereix el Lluís, com un avís de com funciona això tan fràgil que en diem realitat. A mi em recorda les captatio que el mestre Hitchcock feia a Alfred Hitchcock presenta, que són una manera elegant de deixar-nos a la porta del misteri, que és el mateix que el dubte.

"Hem vist que quan hi ha un perfecte equilibri entre la raó i la vida, no hi ha, per consegüent, presències secretes. Però es pot viure sense elles? Es pot viure sense la flor rara del misteri i del fantàstic? Es pot viure en la seguretat absoluta de l'existència? No és gaire probable. I és, d'altra banda, tècnicament difícil. Si obrim la porta, què ens espera al defora, dins la impenetrable tenebra? Gairebé és segur que ens espera l'inexplicable, les presències secretes".

I em va venir al cap que quan col·laborava en el suplement de cultura del diari Avui vaig escriure sobre Perucho a propòsit d'una xerrada que va fer a la Virreina dins el cicle de conferències La meva Barcelona. La ciutat i els seus escriptors. És de març de 1995, i rescato l'article, "La Barcelona fantàstica", perquè ve al cas i de pas recuperem unes paraules dites i escrites a peu de trinxera i que potser es va endur el vent. El reprodueixo tal qual, assumint els riscos del pas del temps i de no haver llegit un llibre que en aquell moment encara no estava editat.

Assistim a la primera conferència de La meva Barcelona. La ciutat i els seus escriptors, amb els prejudicis i les precaucions amb què s’ha d’afrontar, avui, tota programació cultural oberta al gran públic.

La cultura s’ha convertit en un afer de divulgació; s’ha reduït a un divertiment de masses; a propaganda. Però el mestratge d’en Perucho no va fer concessions a la galeria: el passat dijous ens va oferir la dramatització (gest, inflexió de veu, to), del text al cas: Una teoria barcelonina dels monstres. Una part dels fulls que Columna publicarà a finals d’any amb el títol de Les presències secretes.

A priori, la conferència s'anunciava com a Record de la Barcelona fantàstica. Era d’esperar, doncs -així ho creia l’heterogeni públic congregat-, un catàleg de bèsties i encanteris barcelonins d’on podien aparèixer els fantasmes d’algun dels nostres avantpassats. Un inventari de llegendes on havien de prendre vida les gàrgoles i les carasses de la pedreria urbana. Un índex bibliogràfic entre real i quimèric. Esperaven.

Però no hi va haver res d’això. No es van materialitzar les bruixes fugint de les fogueres de Sant Andreu del Palomar; ni l’home de la mar es va fer visible entre els pescadors de la Mar Bella del Poblenou; cap serp prenyadora va inflar el ventre ni de casada ni de fadrina; no aparegué el vaixell fantasma bastit amb les ungles de tots els qui han mort a la mar; no es veié l’escòrpora del cel escopint a terra i emmetzinant els peixos a la platja de la Barceloneta. Ni dimonis, ni dracs, ni basiliscs. El verb de Perucho ni tan sols va caure en el parany de referir-nos com, a la seva Gràcia nadiua, les fogueres de sant Joan eren envoltades de cadires per a que s’hi asseguessin les animes.

Perucho tampoc va oferir un florilegi bibliogràfic de notícies de paper esgrogueït i retalls de premsa, com "Brujas y maleficios en las tempestades", publicat al diari Las Noticias el 20 d’agost de 1920, per en Carreras Candi; Les bruixes, d’Emilio Gaziot; Lo jorn dels morts, d’Eduard Tàmaro (1845-1889); Supersticions anotades al Pla de Barcelona, d’Adelaida Ferrer. I tants d’altres llibres que podien haver emergit de la seva ampla màniga.

Perucho, irònic i teatral, va fabular. S’erigí en cap visible del propi encanteri i anà absorbint, un a un, els assistents a l’espectacle. Perucho es convertí en una tentacular medusa que estengué les seves serps capil·lars per tota la sala, bastint al seu voltant una teranyina teòrica que generà els seus propis monstres. Són monstres que neixen quan es produeix un desequilibri entre la raó i la vida. Així, l’excés de raó ens duria als deliris de Goya; i l’excés de vida, a l’afirmació d’en Francesc Pujols que tot allò que neix massa viu és monstruós.

Davant de l’estupor de bona part de la concurrència, Barcelona no hi va ser (o quasi: esmentà el Xumet, monstre que viu a les clavegueres de la part alta de la ciutat i que engolí el jove poeta Folch, autor de poemes modèlics; es referí als cadàvers dels pares de la pàtria Antoni de Capmany i Bonaventura Carles Aribau, que després de diversos intents de donar-los solemne sepultura, es van perdre i no se sap on paren). Però sí que hi va ser una de les figures neuronals de la ciutat: el fantasiós cervell d’en Joan Perucho (monstre generat per l’excés racionalista de Barcelona), que es dedicà a reconstruir cinematogràficament una arquitectura de la fantasia; una passarel·la per on hi desfilà l’anima d’Ildefons Cerdà vagant, vampírica i fantasmal, pel despatx d’en Fabià Estapé i per les dependències municipals després d’abandonar la seva tomba de Caldas de Besaya.

La taula de conferències era presidida per en Pasqual Maragall. Hagués estat una bona oportunitat per interrogar el "munícipe por excelencia" sobre els múltiples monstres que deuen pul·lular pels arxius i registres de la Casa de la Ciutat; preguntar que se’n sap de les estàtues que prenen vida als magatzems municipals i de les fonts gòtiques que desapareixen misteriosament; i què se’n sap dels funcionaris decimonònics que, convertits en pols de despatx, s’estenen viscosament sobre la paperassa esgrogueïda.

A la fi, l’escriptor va fer literatura, que és la seva feina (ell assegura que els seus deliris són fruit de la seva memòria viva). Qui va voler escoltar, va beure directament de la font, del text, que és on pren cos -textura-, la fantasia literària, i d’on raja l’aigua més fresca.