dimarts, 29 de gener del 2019

Distancia de rescate | Samanta Schweblin


Samanta Schweblin
Distancia de rescate
Literatura Random House, 2015

Fa temps que sento recomanacions de lectura de l'obra de Samanta Schweblin, però encara no m'havia decidit a posr-m'hi, fa uns dies, vaig preguntar per quina em recomanaven començar, i dues persones em van dir "Distancia de rescate", lectura feta i ben recomanada. 

Comences a llegir en el que intueixes un punt indefinit de la trama (més avall podeu llegir la primera plana), plena de misteri, angoixant perquè saps que passa alguna cosa greu que no acabes d’entendre, i et van subministrant peces però mai suficients. De fet la novel·la, o més aviat relat llarg, està estructurada com una conversa indagatòria, on un protagonista fa preguntes, en cursiva,  i l’altra respon, sense cursiva, un  diàleg que busca la causa de la tragèdia, i els lectors, mers espectadors, ens limitem a seguir el fil de la conversa sense els elements que té qui fa preguntes, sense entendre què ha passat, ni saber qui són, generant la necessitat de llegir sense parar per saber què ha succeït exactament, qui pregunta, qui respon, per què ha passat, quin desenllaç hi ha hagut, etc.

Explicar gaire és complicat, hi ha el perill de desvetllar el misteri, i val la pena llegir-lo ben verge d'informació, només dir-vos que la distància de rescat és el temps de reacció per salvar algú que se suposa que has de protegir, i diria que gairebé tothom, en algun moment, ha trencat la connexió necessària per calcular aquesta distància, a vegades de manera conscient quasi sempre inconscientment, incapaços com som, afortunadament, de calcular tots els riscos que ens sotgen.  

Hi ha més temes de fons, que no desvetllaré, alguns que estructuren la trama, i d’altres que es tracten de resquitllada, però obren, com tota bona lectura, debats interns. 

Val la pena de llegir, per la manera com està estructurada, per la trama, per com sap captar l’atenció i et manté vigilant una situació sobre la que, com a lector, no tens cap control.  A més a més és molt visual, com a mínim jo me n’he fet la pel·lícula sencera.

Primer contacte amb l'autora, que ja fa temps que tocava la porta per entrar. Ben segur que continuaré llegint-la.

Inici:

"Son como gusanos.

¿Qué tipo de gusanos?
Como gusanos, en todas partes.
El chico es el que habla, me dice las palabras al oído. Yo soy la que pregunta. ¿Gusanos en el cuerpo?
Sí, en el cuerpo.
¿Gusanos de tierra?
No, otro tipo de gusanos.
Está oscuro y no puedo ver. Las sábanas son ásperas, se pliegan debajo de mi cuerpo. No me puedo mover, digo.
Por los gusanos. Hay que ser paciente y esperar. Y mientras se espera hay que encontrar el punto exacto en el que nacen los gusanos.
¿Por qué?
Porque es importante, es muy importante para todos.
Intento asentir, pero mi cuerpo no responde.
¿Qué más pasa en el jardín de la casa?, ¿yo estoy en el jardín?
No, no estás, pero está Carla, tu madre. La conocí unos días atrás, cuando recién llegamos a la casa.
¿Qué hace Carla?
Termina el café y deja la taza en el pasto, junto a su reposera.
¿Qué más?
Se levanta y se aleja. Se olvida las ojotas, que quedan unos metros más allá, en las escaleras de la pileta, pero no le digo nada.
¿Por qué?
Porque quiero esperar a ver qué hace.
¿Y qué hace?
Se cuelga la cartera al hombro y se aleja en su bikini dorada hasta el coche. Hay algo de mutua fascinación entre nosotras, y en contraste, breves lapsos de repulsión, puedo sentirlos en situaciones muy precisas. ¿Estás seguro de que es necesario hacer estas observaciones? ¿Tenemos tiempo para esto?
Las observaciones son muy importantes. ¿Por qué están en el jardín?
Porque acabamos de regresar del lago y tu madre no quiere entrar a mi casa.
Quiere evitarte problemas.
¿Qué tipo de problemas? Tengo que entrar y salir una y otra vez, primero por las limonadas, después por el protector solar. No me parece que esto sea evitarme problemas.
¿Por qué fueron al lago?
Quiso que le enseñara a manejar, dijo que siempre había querido aprender, pero una vez en el lago ninguna de las dos tuvo la paciencia necesaria.
¿Qué hace ahora en el jardín?
Abre la puerta de mi coche, se sienta al volante y revuelve un rato la cartera. Yo bajo las piernas de la reposera y espero. Hace demasiado calor.(...)"

dimarts, 22 de gener del 2019

Les nostres riqueses | Kaouther Adimi



Kaouther Adimi
Les nostres riqueses
Traducció d'Anna Cassasas
Edicions del Periscopi, 2018



Aquesta és una història trista, La historia d'una llibreria a Alger (de nom conegut a ca nostra: Les vraies richesses, de Jean Giono) que ha esdevingut una mena de biblioteca popular no gens concurrida i que cal tancar per convertirla en un negoci de fabricació de bunyols.
Ryad anirà des de París, per tal de desfer-se dels llibres i endreçar el local.
Coneixerà la llibreria, el barri i la ciutat. I la gent.
I també un poc de la història d'un país colonitzat i descolonitzat. Lliure i alliberat. Posseïdor dels béns necessaris per ser un gran país i desposseït.
El llibre està ple de gent que no s'estima els llibres.
Però coneixerem gent cega que els reconeix pel tacte. Gent que es negarà a vendre pintura per fer difícil el tancament de la llibreria encara que després ens convidaran a sopar. Mestres que agraeixen Déu que hi hagi gent que vol regalar llibres per als nens però els rebutgen per por. Coneixerem l'Abdallah, que no s'estima llegir però espera al davant de la llibreria el seu futur (amb la seva mortalla a les espatlles, per no molestar ningú al darrer dia) després d'haver viscut a la llibreria els últims anys.
Coneixerem l'aventura que emprén l'Edmond Charlot de crear una llibreria molt especial on vendre, prestar i editar. La tragèdia d'estimar-se els llibres i voler viure d'ells. La riquesa i la misèria d'anar per la vida amb lectors, escriptors, llibrers, venedors de paper, polítics, mestres, gent de la nit, vigilants...
Un altre llibre per a gaudir.

Lost in translation | Ella Frances Sanders

Paraules màgiques imprescindibles...




diumenge, 13 de gener del 2019

El cel no és per a tothom | Marta Rojals


Marta Rojals

El cel no és per a tothom

Llibres Anagrama, 2018




Qualsevol que hagués llegit Primavera, estiu, etcètera va celebrar la publicació de L’altra i, després de llegir-la, es va afegir a l’expectació comunitària per la tercera novel·la de la Marta Rojals. Jo també. Ara que he acabat El cel no és per a tothom, m’instal·lo altra volta a la sala d’espera amb el convenciment que valdrà la pena.

En qualsevol cas, la Marta Rojals escriu com ara mateix no escriu ningú en el panorama literari en català. No hi ha esnobisme, pedanteria ni autocomplaença en res que li hagi llegit. No carrega les frases de lirisme, no explota un tema de moda ni carrega les tintes en negre o vermell, no passeja per la història, l’auto-ficció o el fantàstic. No pretén reeducar el lector ni adoctrinar-lo, no s’inventa una de cada deu paraules ni fa servir estructures i construccions sorprenents de tan estèrils. Explica una història. I prou. Per això em fa l’efecte que les seves obres són imprescindibles pel català com ho són les revistes especialitzades, el cinema o l’etiqueta d’un quilo d’arròs on hi posi que allò és — precisament— un quilo d’arròs.

             

L’evolució en aquest tercer assalt és evident, encara que fos per les sis-centes pàgines. El to ha madurat, l’acció s’ha anat alentint, els personatges perifèrics s’han farcit i arrodonit... Trobaríem de seguida les set diferències entre les tres novel·les, començant per l’edat de l’autora i el canvi d’editorial, però el que trobo més interessant és justament allò que hi descobreixo en comú més que no pas allò que les distingeix (una mica com passa amb les germanes Costa). I és la veu. Se’n parla molt, de la veu. Ara s’adjudiquen de seguida noves veus, tan ràpid com convé que a un llibre l’abraci la faixeta de cinquena o sisena edició. Ella la té de debò, una veu. Una de clara i potent, plena de discurs. Una veu femenina, generacional, del sud. No només la veu sinó també, i alhora, el gust per explicar una història i fer-la versemblant. Bonica fugint de l’esteticisme, culte sense ser esnob, senzilla però no simple. Tot plegat és en aquesta novel·la i hi era ja en la primera.

           

Com deia, així i tot, hi ha uns quants aspectes que no m’agraden. Després del primer terç de lectura, et planteges si seran necessàries tantes pàgines. Em sobren —de quina manera!— les referències per posar en context temporal alguna escena (massa suades, no en totes, quedava prou clar...), el personatge de la mare es desdibuixa a mesura que avança la novel·la, les pistes són sovint evidents i típiques, hi ha algun fil que queda penjat i algun diàleg que no explica res... En canvi aplaudeixo l’estructura, la tria per escenes no allargades perquè sí, la coherència dels personatges, els regits innecessaris obviats, que les coses passin per comptes d’explicar que passen, la tensió precisa que sosté la lectura fins al final, la pausa i l’acceleració adequada que apareix i desapareix de principi a fi amb un ús quirúrgic de les formes verbals, els entorns presentats sense descripcions artificials i sobreres...

El balanç és sempre positiu. Llegir-la és un plaer i una obligació per a qui no vulgui que li expliquin a posteriori què va ser la literatura catalana al tombant d’aquest segle i per anys que duri. Encara no és immortal, de capçalera ni per rellegir, i tanmateix no descarto que arribi la gran novel·la que dugui la Marta Rojals enllà. Per a mi, mentrestant, és necessària.  



Els tastets:

“El retrovisor riu, guarnit amb un pom de cintes de la verge del Pilar”


“La bassa pica l’ullet al nen que feia campanes per anar a remullar-se al torrent”


“El paisatge comença a tardorejar, les torres elèctriques sostenen ratlles de cables sobre els camps de vinyes i els prats segats. Centrada en la terra que no li ha interessat mai, evita expressament el cel on alguns deixants s’entrecreuen com guixades sobre una pissarra”.


“...reconèixer la plenitud en aquella vida senzilla i somiada des de petita. Els nens creixent amb salut, una feina relaxada al poble, una casa com una roca, amb un pati i un porxo per fer costellades amb la colla, una gata, dos gossos...”

dissabte, 5 de gener del 2019

L'art de portar gavardina | Sergi Pàmies

Sergi Pàmies
L'art de portar gavardina
Quaderns Crema, 2018


Tretze relats, que transmeten més vivència i reflexió que ficció, tot i que de fet, com a lectors si són reals, o no, és poc important. Relats sobre la seva mare, sobre el seu pare, sobre la relació entre ells dos, sobre la seva condició de fill, i la seva condició de parella, i de pare. 

Tan ben explicat, tan ben escrit que flueix la lectura, et fa somriure, et fa pensar en la pròpia vida, et fa torçar la boca, et fa patir una mica, et fa sentir-te'n complice. Perquè són relats honestos, que es focalitzen  en la vulnerabilitat del protagonista. Diria que tots els tímids ens hi veurem reflectits, tots els que hem tingut pares molt enfeinats també, tothom qui hagi acompanyat a algun progenitor en el procés de vellesa també, tothom qui s'hagi separat, etc. El que transmet és tendre i honest, sense màscares, i si n'hi ha són imperceptibles, i alhora, en determinats moments, té un filtre lleugerament irònic, que encara l'humantiza més. M'ha semblat una delícia. 

"Les parelles que se separen no haurien d'esperar la decadència de l'avorriment ni la temptació de l'engany. En el moment de plenitud, quan l'amor es propulsa gràcies a les afinitats i l'entusiasme, haurien de ser prou generosos per deixar-ho estar i, amb la satisfacció de la feina ben feta, consensuar un punt final que no deshonorés els dies viscuts." 

"Recordes: t'havien educat en el misteri de no preguntar mai i, per sistema, confiar en el teu entorn. A mesura que superaves les etapes d'una infància feliç, incorporaves la teva interpretació del món sense trair la obediència familiar. Aquest marge d'interpretació et va impulsar a creure en coses tan absurdes com que, si per Nadal li escrivies una carta amb la teva llista de joguines preferides, un home obès, barbut i vestit amb un uniforme vermell, baixaria per la xemeneia (que no teníeu) la nit del 24 al 25 de desembre. Com passa a la majoria d'autarquies familiars, el secret de la història es basava en la versemblança del relat, en la convicció dels que l'expandien i en el col·laboracionisme dels que, en nom de la màgia nadalenca i amb la coartada de la tradició, preservaven la mentida. (...) Des d'un punt de vista arqueològic, la nostàlgia pot transformar la crueltat dels fets en símptoma d'una civilització capaç de preservar mites i d'establir clarament les diferències d'accés a la ficció dels nens i dels adults."

 "Quan va morir la mare, vaig desobrir dues gavardines al seu armari, fetes a mà. I em vaig adonar que no les recordava no pas perquè no les hagués vist mai, sinó perquè, a diferència del pare, eternament absent i recordat com un heroi, la mare no havia tingut el privilegi de ser mitificada pels fills. A ella li havia tocat el paper de policia dolent, dels controls de qualitat del seu home i dels fills, no sempre amb la intensitat requerida per agradar a tothom però sí per fer - quan tot era molt més difícil, arriscat i improbable- el que calia fer. I veure aquelles gavardines va activar el record dels temps en què la mare les lluïa sense que nosaltres ens n'adónessim."

divendres, 4 de gener del 2019

Intèrpret d'emocions | Jhumpa Lahiri



Jhumpa Lahiri
Intèrpret d'emocions
Trad. de Joan Mateu i Besançon
Ed. Columna, 2000

És el primer llibre d'una autora que va començar trepitjant fort, va guanyar el Pulitzer amb aquest recull de contes. En ells hi trobem diferents històries de persones que tenen en comú ser de l'Índia, relats que transcorren allà, o contes que expliquen les vivències de les noves vides dels que van emigrar als USA,  com els seus pares i de retruc ella mateixa. Sempre amb la família com a marc de fons, quasi sempre la dona com a protagonista, sempre tractant les dificutats amb delicadesa. Sempre interpretant emocions que no tenen color, ni país d'origen,  ni religió, emocions universals.

Aquí a Cals Orfes ja la coneixíem perquè el Toni F. va recomanar-nos Una Terra estranya, que també és un recull, meravellós, de contes, de la mateixa temàtica i amb la mateixa sensibilitat i capacitat d'emocionar.

Us el recomano, tot i que és dificil de trobar, perquè està descatalogat, però no se sap mai, a vegades mires la prestatgeria d'algú i el trobes, que és el que em va passar a mi, o passeges per una biblioteca i hi coincideixes.