Els dics | Irene Solà

 

 

 

Irene Solà

Els dics

Premi Documenta 2017

L'Altra editorial, 2018

Que aquest és un llibre especial no s’escapa a ningú que l’hagi llegit. És un llibre que no pot ni hauria de comparar-se amb cap altre (encara que dugués la mateixa signatura) perquè els paràmetres quotidians no poden capir del tot el joc que proposa. Hi ha una certa fascinació que s’explica per l’atmosfera que crea d’ençà de la primera paraula, les escenes esbiaixades, les hipèrboles que consenten a semblar naturals, la ruralitat, la mort, el punt just de màgia. El vocabulari és ric però gens artificiós ni pedant i els referents s’incorporen desinhibits i prudents aquí a allà. Un entra en la història confiant en la ficció i de seguida es deixa enganyar per la possibilitat que és més real que una pura disfressa de ficció fins que es convenç de tot el contrari, o a l’inrevés.

            La Solà tria el demostratiu constant en encetar les escenes —els paràgrafs— per apropar-nos-hi, per dur-les davant nostre mateix, però alhora recordar-nos que és la història d’algú altre que explica una història d’algú altre que explica una història... Una troballa irrepetible. Tant pel toc d’inèdita com per la impossibilitat de tornar-la a emprar sense resultar tramposa i decebedora, impertinent. Aquí és encara un descobriment. D’entrada fa patir davant del dubte si serà capaç de fer-la funcionar, d’aguantar tota la novel·la. A mesura que avança la lectura, però, el recurs deixa de ser-ne per convertir-se en un baix continu, base melòdica.

            Celebro que li atorguessin el Premi Documenta per la fe que permet conservar. Celebro que l’edités l’Altra i que es convertís així en tan bella per dins com per fora. I celebro, finalment, que l’autora sigui del 90 —malgrat la fuetada que això em representa— per l’enfilall d’anys que li queden per escriure. I tanmateix si no escrivís res més —ja sabem que no és així— en tindria prou amb aquesta peça perquè se’n parlés temps i temps. 

Els tastets:

"El dia que en Pablo va conèixer la Victòria, ella li va dir: «Tens nom de poeta, ¿ho sabies?»"

"La Victòria es va notar les cames primes, dèbils i espantades com palletes de beure. El va arrossegar fins a la moto, el va asseure al seu darrere i ell la va prémer fort amb les cuixes, com si ella fos un cavall esverat i ell un genet que no volgués caure. Estava moll de sang, i de suor i d'humitat de l'herba."

"Aquesta és l'Ada que pensa que, més que el terra, el que s'imagina quan li fa un petó i té totes les pells dels llavis seques i arrencades és una roca, una roca de mar amb ones i musclos i algues. La llengua d'ell com una onada."

El cel no és per a tothom | Marta Rojals

Marta Rojals

El cel no és per a tothom

Llibres Anagrama, 2018

Qualsevol que hagués llegit Primavera, estiu, etcètera va celebrar la publicació de L’altra i, després de llegir-la, es va afegir a l’expectació comunitària per la tercera novel·la de la Marta Rojals. Jo també. Ara que he acabat El cel no és per a tothom, m’instal·lo altra volta a la sala d’espera amb el convenciment que valdrà la pena.

En qualsevol cas, la Marta Rojals escriu com ara mateix no escriu ningú en el panorama literari en català. No hi ha esnobisme, pedanteria ni autocomplaença en res que li hagi llegit. No carrega les frases de lirisme, no explota un tema de moda ni carrega les tintes en negre o vermell, no passeja per la història, l’auto-ficció o el fantàstic. No pretén reeducar el lector ni adoctrinar-lo, no s’inventa una de cada deu paraules ni fa servir estructures i construccions sorprenents de tan estèrils. Explica una història. I prou. Per això em fa l’efecte que les seves obres són imprescindibles pel català com ho són les revistes especialitzades, el cinema o l’etiqueta d’un quilo d’arròs on hi posi que allò és — precisament— un quilo d’arròs.

             

L’evolució en aquest tercer assalt és evident, encara que fos per les sis-centes pàgines. El to ha madurat, l’acció s’ha anat alentint, els personatges perifèrics s’han farcit i arrodonit... Trobaríem de seguida les set diferències entre les tres novel·les, començant per l’edat de l’autora i el canvi d’editorial, però el que trobo més interessant és justament allò que hi descobreixo en comú més que no pas allò que les distingeix (una mica com passa amb les germanes Costa). I és la veu. Se’n parla molt, de la veu. Ara s’adjudiquen de seguida noves veus, tan ràpid com convé que a un llibre l’abraci la faixeta de cinquena o sisena edició. Ella la té de debò, una veu. Una de clara i potent, plena de discurs. Una veu femenina, generacional, del sud. No només la veu sinó també, i alhora, el gust per explicar una història i fer-la versemblant. Bonica fugint de l’esteticisme, culte sense ser esnob, senzilla però no simple. Tot plegat és en aquesta novel·la i hi era ja en la primera.

           

Com deia, així i tot, hi ha uns quants aspectes que no m’agraden. Després del primer terç de lectura, et planteges si seran necessàries tantes pàgines. Em sobren —de quina manera!— les referències per posar en context temporal alguna escena (massa suades, no en totes, quedava prou clar...), el personatge de la mare es desdibuixa a mesura que avança la novel·la, les pistes són sovint evidents i típiques, hi ha algun fil que queda penjat i algun diàleg que no explica res... En canvi aplaudeixo l’estructura, la tria per escenes no allargades perquè sí, la coherència dels personatges, els regits innecessaris obviats, que les coses passin per comptes d’explicar que passen, la tensió precisa que sosté la lectura fins al final, la pausa i l’acceleració adequada que apareix i desapareix de principi a fi amb un ús quirúrgic de les formes verbals, els entorns presentats sense descripcions artificials i sobreres...

El balanç és sempre positiu. Llegir-la és un plaer i una obligació per a qui no vulgui que li expliquin a posteriori què va ser la literatura catalana al tombant d’aquest segle i per anys que duri. Encara no és immortal, de capçalera ni per rellegir, i tanmateix no descarto que arribi la gran novel·la que dugui la Marta Rojals enllà. Per a mi, mentrestant, és necessària.  

Els tastets:

“El retrovisor riu, guarnit amb un pom de cintes de la verge del Pilar”

“La bassa pica l’ullet al nen que feia campanes per anar a remullar-se al torrent”

“El paisatge comença a tardorejar, les torres elèctriques sostenen ratlles de cables sobre els camps de vinyes i els prats segats. Centrada en la terra que no li ha interessat mai, evita expressament el cel on alguns deixants s’entrecreuen com guixades sobre una pissarra”.

“...reconèixer la plenitud en aquella vida senzilla i somiada des de petita. Els nens creixent amb salut, una feina relaxada al poble, una casa com una roca, amb un pati i un porxo per fer costellades amb la colla, una gata, dos gossos...”

Parejas - John Updike

Parejas
John Updike
Traducció d'Iris Menéndez 


Andanzas 250, Tusquets Editors, 1995
467 pàgines  

Updike és un dels grans de la literatura nord-americana. No debades té un parell de Pulitzer de ficció —només hi ha dos autors més que en tenen el privilegi, el PEN i el National Book Award. La Atwood va dir d'ell que cap escriptor havia escrit tantes obres de tanta qualitat durant tant de temps, és clar que ell sempre va dir que no havia fet més ofici a la vida que escriure. A l'altra banda, hi trobem Mailer, que trobava que era l'escriptor preferit dels que no saben res de literatura.

          Aquesta és una novel·la del 68 que arriba per primer cop en castellà el 74 i que jo he llegit en una segona traducció feta al 95 que representa íntegra i sense censura. Podria ben ser. El tractament del sexe és explícit, hi ha més d'una línia que fins i tot a dia d'avui sorprèn quan s'escola de sobte, sense avisar. Resulta natural quan l'estil és així de realista (l'autor no té cap intenció d'espolsar-se l'etiqueta) i en tant que l'acció s'esdevé on i quan s'esdevé. Som en una petita ciutat, aquells suburbis de classe mitjana, en plens seixanta (assistim en directe a la mort d'en Kennedy), la revolució sexual i les noves actituds després de la píndola... Updike crea tot un món i ens permet mirar-lo de prop, al detall, conviure amb aquest cercle promiscu compost per deu parelles joves, probablement casades massa aviat, atrapades entre la rigidesa de les seves creences (la religió és un fet molt present) i una certa desimboltura social que els mena a enredar-se entre ells. Tothom ho sap i ningú sap res. Hi ha l'ajuda de l'alcohol, és clar, i d'una col·lecció de jocs deliciosos i perversos, plens de cinisme, un gavadal de converses mai prou sofisticades ni massa poc. Tot un embolcall únic, uns rituals propis que et fan demanar, sovint, on queda l'amor. 

          L'he trobada una bona novel·la (malgrat que Amis opina que és una de les pitjors de l'autor) però també he de dir que sovint excessiva en les descripcions que estiren les frases, els paràgrafs i les pàgines. Cal dir que hi ha vora quaranta línies per pàgina, amb unes deu paraules per línia... feu números. Tot plegat fa que, a cops, sembli impossible avançar en la lectura malgrat la necessitat de continuar penjats dels personatges i les seves relacions. Hi ha un moment que em sembla cabdal i que exemplifica aquesta pesantor alhora indefugible. Som a punt d'acabar la novel·la, pàgina 449, Piet Hanema és a la platja amb la seva canalla i el temps canvia de sobte, arrenca una tempesta i un llamp cau sobre una església que comença a cremar. L'episodi dura fins a la pàgina 456. Set pàgines meravelloses, i tanmateix...

Els tastets:

"Las lilas junto a la puerta del caserón de los Robinson estaban más adelantadas que las del seto de Piet junto al camino. Más sol junto al mar. Más vida."

"Era uno de esos días muy calurosos de finales de agosto en que a una mujer el verano le parece un amante que se va y al que hay que abrazar con pleno abandono; las apariencias ya no importan, el amor no desdeña nada."

"El vivía tenuemente, a tientas, entre esos deslumbrantes atisbos cuando se despojaban apresuradamente de sus ropas y ella se echaba a su lado, el viente estirado, brillante, y como una lente que él abría..."

"Y en una cámara, más allá de este ensueño posesivo, aguardaba la comprensión de que al dar a luz sin notificárselo, ella había sido culpable de una afrenta y en esa culpa le prometía la libertad."

"A lo largo del abril que siguió a esa noche, Piet mantuvo muchas conversaciones, como si la ciudad, percibiendo que estaba condenado, se apresurara a hablarle por última vez en el oído."

Les Mallorquines - Eugeni Perea Simón

                                                                                   

Eugeni Perea Simón

Les Mallorquines

Edicions Destino, 1997

Parlant amb en Salvador Mestre, una memòria prodigiosa que el dia que exploti esquitxarà arreu la seva saviesa, em va fer veure l’origen de l’anagrama Mosdriu que ell emprava en préstec en el seu blog d’opinió: El llibre d’Eugeni Perea Simón les Mallorquines, el número 95 de la col·lecció àncora de Destino. Editat l’any 1997, reposava a les meves prestatgeries i jo vaig córrer a treure’l de la pols amb la idea de tornar-lo a llegir tan aviat com enllestís els contes de Cortázar que em tenien presoner. No en recordava res i, ara mateix, amb el regust encara a la boca, aquell oblit em sembla ben bé un pecat. És clar que tothom sap que els libres i els lectors tenen un lloc i un moment on convergeixen com en cap altre, així que l’error fou prendre’l aleshores, als meus vint-i-cinc anys incapaços d’assaborir aquesta joia com es mereix.

Eugeni Perea és doctor en Història moderna i com escriptor ha tocat tants pals que costa explicar-lo amb un de sol que el distingeixi. A les Mallorquines, parlem de ficció, o tampoc, més aviat narrativa amb un vestit de dietari. Hi ha una mirada precisa, lírica però gens malagradosa, cultivada però alhora popular, rural, aferrada a la terra, al nom de cada planta. Cada pàgina és un retrat, una instantània bellíssima que tant pot fixar-se en el perfil d’un personatge com en la forma sense símbols d'un bocí de branca. Ens pren de la mà per mostrar-nos el seu món, ens hi acompanya i ens explica amb un do màgic per convertir en universal qualsevol petita història local, ínfima, una plaça, unes gorfes plenes de sacs d’avellana, les hores comunes. I tanmateix no som davant una mera contemplació, poesia estèril, perquè abans que te n’adonis ja t’ha injectat una reflexió nova de trinca que t’acompanyarà un cop les obligacions quotidianes et forcin a tancar el llibre, delerós per tornar-hi de seguida que en tinguis l’ocasió. Qualsevol citació és un regal embolicadet sobre la taula. L’aroma de Pessoa, l’aire d’aquell desassossec, hi és present més enllà dels cameos que l’autor ens procura. I llavors el llenguatge. Perea empra cada mot amb la precisió que aquell exigeix, justa, mil·limètrica. Amanyaga les orelles amb un vocabulari riquíssim, farcit de paraules perdudes i d’altres que de tan ben trenades semblen novíssimes. És refinat però no pretensiós i mai defuig el to casolà, assegut amb les padrines vora la llar de foc.

És, aquest, un llibre grandíssim que no hauríem d’oblidar, ni permetre que mai quedés arraconat. Cal que el repartim entre tots aquells que gaudeixen de la bona literatura, la que enamora però no encaterina, per llegir a glopades o a pessics minúsculs per fer-la durar una tardor sencera.

I els tastets:

"Quan entres i surts de casa, un petit branquilló d'ametller florit et saluda des del rebedor, com una mà oberta: fragància de mel i d'herbes i evocació de dies clars, netíssims, de primavera"

"Però les sensacions, com el vent, no són pas invisibles: cristal·litzen en els rostres, empeses per un aire fresc que ve de dintre les persones."

"Només tenia divuit anys quan s'ha topat frontalment amb la mort. Els seus amics ara pugen camí del cementiri, amb el taüt a collibè. Els precedeix un furgó ple de flors fresques, bellíssimes, rams d'olor d'una vida esventada."

"Quan davallo de Montsant observo els pobles que s'arrelen a la seva falda. Són com el cos d'un gegant de pedra que sopluja els seus hostes. Primer li veig el cap, pentinat de fines teules, amb la clenxa del carrer major al bell mig i el campanar, com un nas que ensuma l'aire poma de la tarda".

"Els punts suspensius són com el poema que volia Wang Changling: que permeti que el pensament s'estengui suau i sense límits..."

GERMÀ DE GEL, d'Alícia Kopf

Germà de gel 

ALÍCIA KOPF

L'altra editorial, 2016

244 pàgines 

Alícia Kopf no és Knausgard malgrat que coincideixin en l'editora catalana, els paisatges glaçats, la infància reinterpretada i la ficció autobiogràfica, potser fins i tot una certa banda sonora. Tampoc no fa cap falta. 

D'entrada resulta curiós que una autora que treballa sobre el propi record romangui oculta rere un pseudònim evocador, un que tampoc no acaba d'amagar la identitat real, noms i els cognoms que el text sí escapça.

Un dietari, un quadern d'artista, una novel·la. En realitat, una obra d'art. Perquè, sí, és tot plegat. A partir d'uns apunts es construeix aquesta història que convida tota l'estona a continuar llegint. Mostra sense obscenitat l'esventrament però la distància esdevé un empar per uns i altres. No cau en una sola categorització, no és pedant ni quan podria. Desgrana, convida, interpreta, confessa sense cap penitència. 

L'obra sap convertir en natural una estructura inventada però no en fa ostentació, no la caricaturitza. Hi trobem referents i citacions que mai resulten estirades ni embafoses. 

Al final, a un li queda la sensació que és possible escriure des de la joventut i una posició (més o menys) aburgesada sense ensopegar amb un tòpic rere l'altre.

Una veu. Una veu nova que val molt la pena de retenir.

I els tastets:

"L'amor indulgent d'un pare o una mare pot ser també una forma de negligència"

"El món em tancava la porta als nassos i jo pensava: us diré pel vostre nom i riuré. No ploraré ni em queixaré. Seguiré dibuixant i escrivint."

"Farta de representar un diàleg amb mi mateixa, decideixo buscar un interlocutor."

"Els primers anys de facultat descobreixo l'art conceptual, encara que em sembla alguna cosa que no puc permetre'm tan aviat. Em dedico a aprendre l'ofici de pintora, confonent la tècnica amb l'art."

"Encara que intenten donar un caire optimista a la situació, no semblen contents."

a propòsit d'EL FRENTE RUSO de Jean-Claude Lalumière

El frente ruso
Jean-Claude Lalumière
Traducció al castellà: Paula Cifuentes
Libros del Asteroide
Barcelona, 2011
192 pàgines

Vaig saber de seguida que volia llegir-lo com passa sovint amb els libros del Asteroide i, quan finalment li ha arribat l'hora, he confirmat amb fruïció aquella certesa inicial. “El frente ruso” és un petit llibre —no arriba a dues-centes pàgines— però no és de cap manera un llibre petit. Autor novell amb quaranta anys, Lalumière hi conta la història d'un jove funcionari que entra a l'Administració Pública francesa empès pel desig de conèixer els mons exòtics que de petit havia descobert en unes quantes revistes velles de viatges. Naturalment, res és com esperava i res acaba com voldria. Només amb aquests elements en té prou per bastir —amb una lleugeresa tan sols aparent i despullat de tota lírica sobrera— un veritable tractat sobre l'apatia i el conformisme, sobre el fracàs i la importància de les coses petites. Escrit amb una estructura narrativa senzilla però al mateix temps amb una prosa mesuradíssima, simpàtic però no hilarant, més a punt del sarcasme que no pas de la ironia, esdevé un relat de la gent normal per a la gent normal. Cal llegir-lo i deixar la transcendència per a un altre moment.

Uns tastets:

“...Dominé el ejercicio, tenéis que creerme, pero no destaqué en absoluto. No brillé ni por mi originalidad ni por mis conocimientos. Recibí un once, que es la nota que se atribuye al candidato que el jurado piensa que podría convenir si no encuentran uno mejor a lo largo de las pruebas. Esa nota me colocó en la frontera del fracaso, pero del lado bueno, todo hay que decirlo: el setenta y ocho de ochenta...”

“...Y sin duda fue para agradecérselo por lo que, llevado por el entusiasmo que me dominaba, propuse a Aline salir a tomar algo conmigo una noche de esas, la del sábado. De acuerdo, me respondió. Bien, entonces el sábado por la tarde, le dije sonriendo. No se me ocurría qué más decir y recordé que mi madre siempre había dicho que, en momentos así, lo mejor era sonreír, que parecías más inteligente o que por lo menos eras más agradable a la vista...”

“...La cena fue triste. Mis padres estaban contentos de verme y lo manifestaban manteniendo una conversación banal en la que se podía leer el deseo de engañar su angustia ante lo que acababa de acontecer..."

I, finalment, és clar:

“...Uno piensa que ha llegado a un sitio nuevo. Hasta que se da cuenta de que todo es siempre igual. La historia de una vida es siempre la historia de un fracaso...”

TRES CAVALLS d'Erri De Luca

Reposant a les prestatgeries de casa, s’hi amaguen llibres que havia oblidat. Llibres d’aquells que algun dia vaig comprar de sobte, pres per un rampell, només perquè devia apreciar l’oferta d’un editor de confiança. Després, alguna novetat els devia arraconar al caire de la memòria i al càstig dels dies que passen. Però com que sempre hi ha un moment per a cada cosa, un matí —potser avorrit— va dur el meu dit a estirar un llom blau atret tant pel títol com pel nom que l’acompanyava. “El contrari d’un”, d’Erri de Luca. Una primera línia i després una segona. Una primera pàgina i després la segona. I aleshores seure i continuar llegint. Un conte i després el següent. Absolutament fascinat, vaig convertir-me de seguida en fan. Rieu-vos-en. Fan. Si hi ha una llista amb els millors contes curts de tots els temps, afegiu de seguida “la conjunció i”. Una delícia.

Després d’aquell primer De Luca he arrambat amb tots els que he sabut trobar. No hi he descobert mai una sola decepció. Naturalment, el fet d’haver-me posat tard a la cua dels seus fervents seguidors ha fet que hagi llegit abans les darreres publicacions que no pas les primeres. I tanmateix, suposo que l’ordre dels factors no deu alterar pas el producte, oi? Sabeu aquella raça d’autors que són capaços d’escriure sempre el mateix llibre però mai el mateix? En coneixeu gaires de qui poguéssiu dir que no posaríeu ni trauríeu res? Peces petites que brillen. Una frase que et torna a mitja tarda. Una emoció que reconeixes com a pròpia descrita amb tres o quatre paraules.

És de “tres cavalls” que us vull parlar aquest cop. Va ser Empúries que en feu l’edició l’any 2001 amb la traducció de Pau Vila. Una novel·la breu, de poc més de cent pàgines, que ens parla d’un home de cinquanta anys que ha escollit una vida senzilla fent de jardiner i llegint llibres vells. Una certa passió que una dona jove li ofereix el fa pensar en els darrers vint anys, uns anys foscos que va passar a l’estranger, lluitant contra una dictadura que li va prendre l’amor i la joventut. I si per un moment heu pensat que aquests cinc cèntims de la trama no resulten especialment temptadors o atractius no us hi heu pas d’amoïnar. És només un punt de partida. Allò veritablement bell rau en una altra banda, rau en la increïble precisió de rellotger amb què el napolità sap posar un mot rere l’altre. També hi ha acció, no us penseu, ferotgement present, però sobretot hi trobareu el compromís, el gest delicat, el gust pels plaers quotidians, l’honor desvergonyidament humil. Tota una tesi sense grans discursos ni pretensions.

La tècnica, per força, la frase curta, gairebé eixuta. Oblideu-vos dels adjectius que no ens hagin de fer cap servei! La descripció més entenedora pot venir d’un detall que potser els ulls no sabrien veure. I malgrat tot, un univers de recursos literaris farcit d’imatges i metàfores que apareixen sense vantar-se, com si la poesia fos la cosa més natural del món. I després, és clar, el temps verbal. Veureu que el llibre sencer és escrit en present, de manera exclusiva. Mentre el relat camina de l’ara cap al record i del record altra volta cap a l’ara, la conjugació emprada és sempre la mateixa. Diries que no pot ser i t’obsedeixes a repassar el pas d’un paràgraf a l’altre, les costures per explicar la memòria. Tot i així, la resposta torna a ser la que era: Només present. L’autor n’és tan conscient que fins i tot permet que sigui el mateix protagonista que ens ho expliqui “diu que no coneix ningú que parli del passat amb el temps del present” o també “jo conec les vides que duren un dia i arribar al vespre ja és morir de vell”. Un goig, creieu-me. En el seu dia l’obra fou guardonada amb el Laure Bataillon, que premia cada any la millor obra de ficció traduïda al francès.

I com que als orfes ens agraden els tastets, que us semblen aquests?

“Els llibres nous són petulants, els fulls no es volen estar quiets quan els gires, s’hi resisteixen i cal fer força perquè s’aguantin. Els llibres vells tenen les costelles donades, les pàgines es deixen llegir sense tornar a alçar-se.”

“Per omplir una cambra n’hi ha prou amb una cafetera al foc.”

“Si s’està en silenci mentre el cos feineja, van i vénen a la deriva pensaments de nedar i volar.”

“...a la fresca de la nit m’adono que la ciència ha estat moguda per la bellesa, pel desig d’abastar-la.”

“On ho he après: en un altre món, en un temps estrany de viure i descobrir-se desperts l’endemà, per continuar essent-hi.”

“Ve per saber de mi, vol veure si lliguen dos trossos de temps.”

“Qui fuig no té pas l’amplitud davant seu, sinó molts camins tallats.”

“Aleshores l’amor és un intercanvi d’abraçades a fons, una necessitat de nuar-se. I al fons de cada encaixada conclosa, al fons de cada mutu consol, queda sense dir un adéu endurit.”

“Aquesta nit és un recer per guardar a la memòria, no pas una barca de noces.”

Potser hauria de començar a plegar, ben mirat.