Les Mallorquines - Eugeni Perea Simón

                                                                                   

Eugeni Perea Simón

Les Mallorquines

Edicions Destino, 1997

Parlant amb en Salvador Mestre, una memòria prodigiosa que el dia que exploti esquitxarà arreu la seva saviesa, em va fer veure l’origen de l’anagrama Mosdriu que ell emprava en préstec en el seu blog d’opinió: El llibre d’Eugeni Perea Simón les Mallorquines, el número 95 de la col·lecció àncora de Destino. Editat l’any 1997, reposava a les meves prestatgeries i jo vaig córrer a treure’l de la pols amb la idea de tornar-lo a llegir tan aviat com enllestís els contes de Cortázar que em tenien presoner. No en recordava res i, ara mateix, amb el regust encara a la boca, aquell oblit em sembla ben bé un pecat. És clar que tothom sap que els libres i els lectors tenen un lloc i un moment on convergeixen com en cap altre, així que l’error fou prendre’l aleshores, als meus vint-i-cinc anys incapaços d’assaborir aquesta joia com es mereix.

Eugeni Perea és doctor en Història moderna i com escriptor ha tocat tants pals que costa explicar-lo amb un de sol que el distingeixi. A les Mallorquines, parlem de ficció, o tampoc, més aviat narrativa amb un vestit de dietari. Hi ha una mirada precisa, lírica però gens malagradosa, cultivada però alhora popular, rural, aferrada a la terra, al nom de cada planta. Cada pàgina és un retrat, una instantània bellíssima que tant pot fixar-se en el perfil d’un personatge com en la forma sense símbols d'un bocí de branca. Ens pren de la mà per mostrar-nos el seu món, ens hi acompanya i ens explica amb un do màgic per convertir en universal qualsevol petita història local, ínfima, una plaça, unes gorfes plenes de sacs d’avellana, les hores comunes. I tanmateix no som davant una mera contemplació, poesia estèril, perquè abans que te n’adonis ja t’ha injectat una reflexió nova de trinca que t’acompanyarà un cop les obligacions quotidianes et forcin a tancar el llibre, delerós per tornar-hi de seguida que en tinguis l’ocasió. Qualsevol citació és un regal embolicadet sobre la taula. L’aroma de Pessoa, l’aire d’aquell desassossec, hi és present més enllà dels cameos que l’autor ens procura. I llavors el llenguatge. Perea empra cada mot amb la precisió que aquell exigeix, justa, mil·limètrica. Amanyaga les orelles amb un vocabulari riquíssim, farcit de paraules perdudes i d’altres que de tan ben trenades semblen novíssimes. És refinat però no pretensiós i mai defuig el to casolà, assegut amb les padrines vora la llar de foc.

És, aquest, un llibre grandíssim que no hauríem d’oblidar, ni permetre que mai quedés arraconat. Cal que el repartim entre tots aquells que gaudeixen de la bona literatura, la que enamora però no encaterina, per llegir a glopades o a pessics minúsculs per fer-la durar una tardor sencera.

I els tastets:

"Quan entres i surts de casa, un petit branquilló d'ametller florit et saluda des del rebedor, com una mà oberta: fragància de mel i d'herbes i evocació de dies clars, netíssims, de primavera"

"Però les sensacions, com el vent, no són pas invisibles: cristal·litzen en els rostres, empeses per un aire fresc que ve de dintre les persones."

"Només tenia divuit anys quan s'ha topat frontalment amb la mort. Els seus amics ara pugen camí del cementiri, amb el taüt a collibè. Els precedeix un furgó ple de flors fresques, bellíssimes, rams d'olor d'una vida esventada."

"Quan davallo de Montsant observo els pobles que s'arrelen a la seva falda. Són com el cos d'un gegant de pedra que sopluja els seus hostes. Primer li veig el cap, pentinat de fines teules, amb la clenxa del carrer major al bell mig i el campanar, com un nas que ensuma l'aire poma de la tarda".

"Els punts suspensius són com el poema que volia Wang Changling: que permeti que el pensament s'estengui suau i sense límits..."