Claus i Lucas | Agota Kristof

Agota Kristof

CLAUS I LUCAS

Trad. de Sergi Pàmies

Amsterdam,  2019

Amsterdam ha recuperat la trilogia d’Agota Kristof traduïda per Sergi Pàmies, i per tant,  és un moment immillorable per llegir-la. 

L'any 2012, el "nostre" cavaliere va publicar la ressenya del llibre "La analfabeta" d'Agota Kristof, confesso que no vaig arribar a llegir-lo, però que el nom de l'autora, el llibre i la referència a Claus i Lucas ja no ha desaparegut mai del meu imaginari. Altres persones també me l'havien recomanat, afegint sempre: “mai he pogut oblidar aquells bessons”  i és cert, no en surts indemne de la lectura.  


Poc es pot explicar a qui no l’ha llegit, perquè precisament la sorpresa és un dels factors clau de la trilogia, la sorpresa pels personatges, per la manera com estan explicats, per la manera de descriure, poques paraules, frases curtes, que diuen molt, que expliquen molt. Una escriptura que et deixa petjada  perquè escapa del convencionalisme ètic i moral, tot i que de fet està ambientada  en un país ocupat pels nazis i, per tant, és possible que el que es critiqui indirectament, sigui precisament,  l’execrable  convencionalisme imperant en aquell moment.  Uns bessons, criatures, que formaran part, per sempre, de la memòria dels horrors, tipus les bessones de “El Resplandor”,  un algoritme de fredor, perversió, tendresa, innocència gens innòcua, supervivència i una moral més que particular.

Hi ha moltes maneres d’explicar l’horror de la segona guerra muncial, i  El gran quadern, la primera part de la trilogia, n’és una, allunyada dels caps de batalla i dels camps de concentració, l’horror de la misèria i de les dificultats de de les vides dels civils,  infants, gent gran, dones.  En aquest primer llibre s’explica la infància dels germans Claus i Lucas,  la seva vida a casa de la seva àvia en un petit poble de frontera ocupat pels nazis. Narrat en primera persona pels dos germans,  i de debò que cal virtuosisme per narrar una història a dues veus i que no grinyoli, i l’efecte és just al contrari, pràcticament imperceptible i alhora és un dels elements claus per fer el relat tant impactant.

La segona novel·la és La prova, la separació dels bessons. La vida d’un dels dos,  que es fa càrrec d’una criatura tan particular com ells, per suplir, probablement el buit deixat per l’absència del germà, i superar d’aquesta manera la prova de la separació.  Narrada en tercera persona,  ens permet veure com en Lucas es fa home i intenta encaixar ell, i el nen que cuida, en una societat que ha passat de l’ocupació nazi a l’ocupació soviètica .

I finalment La tercera mentida, on suposadament l’altre germà, torna al poble de gran, i explica la seva vida, narrat, altra volta, en primera persona.  El títol d’aquest darrer ja indica que l’autora  juga amb nosaltres, els lectors, hi juga emocional i literàriament, des del principi i fins al final.  El fil conductor, prim però ferm, dels tres llibres, són els quaderns, i les seves vicissituds,  on els bessons van deixar escrites totes les seves experiències de quan eren petits.

La passió | Jeanette Winterson

Jeanette Winterson

La passió

Traducció de Dolors Udina

Edici

Molts han parlat ja d'aquest llibre (vegeu la fitxa del llibre al web de l'editorial)

Aquest llibre parla d'éssers humans.
Aquest llibre parla d'alguns dels diferents motors que mouen la conducta dels éssers humans.
Aquest llibre parla de pollastres rostits, de plantes, de jocs d'atzar, de marits que ens abandonen per trobar tresors ocults (entre les cames de jovenets o entre les pedres de les muntanyes plenes de tresors), de soldats amb dret a satisfacció sexual pel fet de ser homes, d'emperadors que exigeixen tenir sempre preparats, llustrosos i calents els pollastres i els banys i els cavalls... Aquest llibre ens parla d'una Venècia que dota als seus gondolers de peus adequats per al seu ofici, i de la llum i la boira necessàries per satisfer les ànsies dels seus habitants.
També ens parla del refugi de qui havent viscut apassionadament prefereix el recer de murs sòlids abans que els braços de qui no sent la mateixa urgència.
'La passió' m'ha fet vibrar. M'ha enganxat un diumenge sencer entre les seves pàgines. M'ha fet caminar per sobre de les aigües d'aquesta primavera estranya.
L'afegeixo a la meva llista de joies.

Amagatall de poesia II

Continuem compartint poesia. Perdoneu, sembla que el primer amagatall (enllaç aquí) és a vessar i no ens n'havíem adonat que es poden llegir els darrers comentaris fets ...

La por del cel - Fleur Jaeggy

Fleur Jaeggy

La por del cel

Editorial Les Hores, març 2019  

Traducció d’Anna Casassas i Figueras

  

Set relats que tenen en comú el cel com a destí, també podria ser l’infern, si creguéssim en una cosa o altra, és a dir, un desenllaç fatal. Set relats que es deixen llegir ràpid si portes posat un filtre  de tolerància a la crueltat, i deixes el propi concepte de bé i mal fora de la lectura, però aquest és un dels elements que dota d’idiosincràsia al llibre, la combinació d’esglai i poesia.

La lectura és amena i ràpida, gràcies, imagino al tipus d’escriptura,  frases curtes i contundents que t’encaminen fins a la vora del penya-segat a cada relat, com entrar en un bosc fosc  on ja vas veient que el camí, bucòlic, es va complicant i no hi ha cap clariana per parar i agafar forces, pujades sostingudes d’aquelles que castiguen per arribar a un cim on l’única manera de baixar és llençar-te pel precipici. Sens dubte hi ha humanitat ens els personatges, i aquesta és la gràcia, la complexitat humana portada cap als extrems.

La grandesa de l’autora es percep en la capacitat de saber transmetre en tots els relats, una atmosfera freda, que d’alguna manera també et protegeix del contingut, una molt meritosa capacitat descriptiva, perquè en poques paraules ets capaç d’imaginar-te els llocs i l’entorn on succeeixen els fets i, sobretot els personatges, que són capaços de sorprendre’t en diferents sentits, fins i tot, oposats.

Bona feina de traducció d’Anna Casassas perquè la lectura és fluïda i t’embolcalla i no et deixa fins que tanques la darrera pàgina. O sigui, bona recomanació per a qualsevol tarda de festiu en la que necessiteu remoure una mica l’ànima i alhora gaudir de bona literatura. A mi m’ ha suposat la descoberta d’una autora i d’una editorial.

“Al començament, quan feia pocs dies que els pares havien desaparegut i la pèrdua era fresca, en sentia les veus. Les veus del pare i de la mare. El gelat de préssec a taula. Els gerds, les groselles, el morat dels nabius. Les veus en dialecte, lentes i  monòtones. Les roses grogues del jardí portaven cicatrius.”

“A part de pansir-se, les flors no poden fer res més, no pas diferentment dels éssers humans. Les flors, en competició amb els morts, estan impacients per tornar-se pols descurada, pensava la vella. Els morts saben què fer de les flors abandonades sobre làpides. Saben com recompensar la persona que els ha portades. Saben venjar-se de les ofrenes. Si no els agraden. Poden agrair una pregària inútil. O un penediment. No hi ha res que tingui tanta força com el que és va.”

“Es juraria que tots els cònjuges pensen en la mort de l’altre. En cada pensament afectuós s’hi amaga un pensament assassí, una ploma.”