Telegraph Avenue
Michael Chabon.
Mondadori ed. (crec que en català Amsterdam ed.)
2013.
548 pàg.
Trad. de Javier Calvo.
Hi ha moltes històries barrejades en aquest totxaco (que fa olor de vinil de 180 grams) de Michael Chabon; que ja va petar-ho molt fort amb aquell "Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay" (Premi Pulitzer 2001) que éren dos nois que aconseguien fugir del nazisme, arribaven a NY inventaven i dibuixaven un nou súper heroi que es convertia en un gran èxit mundial enmig de l'època dorada dels còmics de súper herois...
Però aquí, Chabon, que segueix imbuït de cultura popular ens presenta el declivi d'una botiga de discs de vinil especialitzada en música negra però el mateix temps la relació dels dos socis propietaris, dos joves negres que tenen les dues dones que son comadrones i també treballen juntes (1 altre història) i una d'elles ha de ser mare (una comadrona embarassada!!!!) però un part els hi surt una mica problemàtic...
I al noi que està casat amb la comadrona embarassada se li presenta un fill no reconegut d'una relació anterior...
Hi ha una història d'un dels compradors a la botiga que és un músic veterà...
O també la del pare del noi que ha de ser pare, que havia sigut una estrella del cinema blackexplotation...
Tants arguments enllaçats li serveixen a l'autor per fugir de la història de botigues i friquis de música i vinils (que per qui li interessi ja està per exemple a "Alta fidelidad" de Nick Hornby) però pot anar entrant i sortint en diferents temes: La paternitat mal resolta, l'amistat, els embarassos, la raça negra (un tema sempre present en la literatura americana), la música, la cultura popular americana, el descubriment de la sexualitat adolescent i etcètera etcètera...
Per això Michael Chabon necessita tantes pàgines.
Una de les coses destacables d'aquest autor americà, a més del seu estil fresc és la seva abundància de diàlegs i descripcions -sempre brillants- dels ambients i personatges. Com amb dues o tres ratlles i comparacions o sinònims et fa una polaroid literària del personatge i els seus sentiments o pensaments que serveix al lector per situar-se allà, enmig de l'escena...
Quan arriben aquests paràgrafs (que a cada pàgina hi ha almenys un parell de vegades) són com petits festivals de literatura.
(Alguns exemples agafats a l'atzar):
"Ella iba hacer lo que tenía que hacer: montárselo a lo grande; por desgracia, ya no era visible. Implicaba mantener un estado metafísico del que Gwen ya se había desprendido hacía tiempo, como una casa en medio de un corrimiento de tierras causado por la lluvia..." (pàg. 381)
"...Intentó acordarse de si en todo aquel tiempo lo había visto enfadado dos veces en el mismo día: Luther estaba sonriendo, o por lo menos enseñando los dientes, con una sonrisa extraña, como si hubiera perdido dinero apostando por algún resultado que en realidad fuera peor que el hecho en sí de perder..."
(pàg. 402)
Total: Un festival de grans dimensions amb molts moments inolvidables... Les pàgines del part amb les comadrones és molt real... Hi ha un fragment on surt un jove polític negre candidat a senador de nom Barack O... que diu unes paraules molt inspiradores a la Gwen embarassada que serveixen de to per part de la història i desenllaç de la novel·la; etcètera...
diumenge, 30 de juny del 2013
Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Maria del Mar Bonet
10 poemes = 10 cançons = 10 instants de glòria
1.- Inici de campana
(Bartomeu Rosselló-Pòrcel - Maria del Mar Bonet)
Inici de campana
efímer entre els arbres
—fora porta— de tarda.
La pols dels blats apaga
un or trèmul en punxes
blanquinoses de plana.
L'àmbit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitàries.
Argila i calç. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.
2.- En la meva mort
(Bartomeu Rosselló-Pòrcel - Maria del Mar Bonet - Hilario Camacho)
Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.
3.- A Mallorca, durant la guerra civil
(Bartomeu Rosselló-Pòrcel - Maria del Mar Bonet)
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
4.- Ronda amb fantasmes
(Bartomeu Rosselló-Pòrcel - Maria del Mar Bonet)
Les filles del silenci present i vigilant
em porten sempre la perversa llunyania,
saben el meu espant,
el meu instant d'espant,
d'isolament, malenconia i agonia.
Oh ciutat dels terrors, entre les avingudes
estèrils arbres lívids de la tardor,
viuré l'hora impura de les aspres angúnies mudes,
amb la por de morir tot sol en el carrer.
Terror entre les sales buides,
quan veig el llit amb el mort
viu entre els llençols i serenades a la plaça
i remor de gavinets enfora,
més terrible per tantes coses
endevinades durant la fuga
per les fosques allà on plora
l'esquelet mossegat pels gossos de la nit.
Les filles del silenci presents i vigilants
em porten sempre la perversa llunyania
saben el meu espant,
el meu instant d'espant,
d'isolament malenconia i agonia.
Oh ciutat dels terrors, entre les avingudes
estèrils arbres lívids de la tardor,
viuré l'hora impura de les aspres angúnies mudes,
amb la por de morir tot sol en el carrer.
5.- Història d'un soldat
(Bartomeu Rosselló-Pòrcel - Maria del Mar Bonet)
Això era i no era
quan naixia la Primavera.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.
La tarda del dissabte
m'enamoro a la plaça.
La nit del diumenge,
a la cantonada.
El dilluns, a la fira.
El dimarts, a l'hostal!...
Febres de maig
duren tot l'any!
Quan toquen bota-selles,
el diumenge de matí,
totes volen anar amb mi.
Ai, Amor, jo no partiria!
Tarara, tarara ri,
amor he de partir.
Avui ja no és avui.
Ahir no era ahir...
El cul del meu cavall
només veureu de mi,
ai, els marits!
Camins d'Igualada,
camins de Fraga,
les esperances.
Per l'Ascensió,
cortines al balcó.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.
6.- Sóller
(Bartomeu Rosselló-Pòrcel - Maria del Mar Bonet - Hilario Camacho)
El cel prepara secrets
murmuris de mandarina.
I les riberes del vent
esgarrien taronjades.
Jo tasto vergers. M'ajec
damunt valls encoixinades.
Les fulles alcen frescor
i aixequen ventalls de gràcia,
cortinatges de perfum,
cortesies tremolades.
L'oratge pinta perfils
de caramels dins l'oratge.
El cabell se m'ha esbullat
i tinc l'ombra capgirada.
El sucre de l'aire em fa
pessigolles a la cara,
amb confitures de flor
i xarops d'esgarrifança.
Unes cuixes de marquesa
em repassen l'espinada.
Quan el setí es torna gel,
sembla que es faci de flama.
El vicari compareix
amb un vas de llet glaçada.
La suor de les aixelles
li travessa la sotana.
7.- Sonet
(Bartomeu Rosselló-Pòrcel - Maria del Mar Bonet - Hilario Camacho)
Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.
Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.
La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor
en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.
8.- Quan arribarà aquell moment
(Bartomeu Rosselló-Pòrcel - Maria del Mar Bonet)
Quan arribarà aquell moment
de totes les seguretats?
La boca sabrà que no ment
velles mentides del passat.
El peu, en tots els nous camins ,
i el rostre,en cant a la ventada.
Els colors més purs i divins
s'ofrenaràn a la mirad.
Hora d'enveges i de plany,
ullada en les ombres obscures.
El que ha arribat sia'ns company
de les jornades insegures.
9.- Poques paraules surten...
(Bartomeu Rosselló-Pòrcel - Maria del Mar Bonet)
Poques paraules surten
de les boques en calma.
Els arbres del parc, sembla
que es perdin en llunyana
visió de vell gravat,
tota plena de màgica
dolçor que fa pensar
en velles enyorances.
Quan s’acosti la fosca,
les bruixes i les branques
s’aferraran com serps
en lluita de fantasmes.
Tancarem la finestra
i voltarem la flama.
El foc allargarà
ombres esvalotades.
10.- Pluja en el jardí de L'Ateneu
(Bartomeu Rosselló-Pòrcel - Maria del Mar Bonet)
Breus vermellors subtils en llamp.
Cercles menuts de verd i blanc.
Corbes gracioses de l'herbam,
ajupides en el quadrat.
Una pedra, al mig, posa argents
i ploms en lluita.
I damunt tot,
vellut i negre de palmeres
mai no agitades per cap vent.
dijous, 27 de juny del 2013
De sobte, truquen a la porta - Etgar Keret
Etgar Keret
De sobte, truquen a la porta
Traducció d'Albert Torrescasana
Proa, 2013
252 pàgines
De sobte, truquen a la porta
Traducció d'Albert Torrescasana
Proa, 2013
252 pàgines
Es tracta d'un recull de contes, de
molts contes, sense índex, de contes de tots tipus, de misteri, de suspens,
d'amor, de desesperació, de desenganys, cruels, absurds, sobre violència, sobre
comunicació, sobre les complicacions de viure en un país amb un conflicte
permanent…vaja per triar i remenar, i s'ha de reconèixer que el senyor en
sap, tractant temes seriosos sempre des de la comicitat i l’absurditat. N’hi ha que m’han agradat moltíssim,
d’altres gens, però cap m’ha deixat indiferent. La mentida és un tema recorrent
, i els somnis, déu,
la vida de parella, la feina, la soledat, el terrorisme, la violència...
Per exemple un home
que l'amenacen de mort diverses vegades la mateixa nit si no explica un conte, un
mentider compulsiu que s’ha d’enfrontar a les conseqüències de les seves pròpies
mentides, una dona que s’ha d’identificar el seu marit mort a l’exèrcit i que no
recorda com era, un pare sonat que manipula al seu fill perquè s’auto-lesioni
per tal que inculpin a la seva ex-sogra, un home que és obligat amb violència a
anar a veure als seus pares, un altre que té ereccions amb un gos, una noia que
descobreix una cremallera a la boca del seu company i l’obre i de dins en surt un alemany que torna al seu país
perquè diu que els israelians tenen molts prejudicis... i així un no parar!
En els enllaços de més avall podreu llegir com el fet de viure a Israel marca la seva manera d'escriure, i com el fet d'escriure l'ajuda a poder viure a Israel.
Un autor i un llibre molt recomanable
La Contra de LV amb entrevista a l'autor
Entrevista a El Temps
dimecres, 26 de juny del 2013
Un rey sin diversión.- Jean Giono
Jean Giono
Un rey sin diversión
Traducció del francés al castellà a càrrec d'Isabel Núñez
Impedimenta, 2011
Molt interessant la introducció de la traductora.
Frase final memorable (a l'estil del Perfum de Süskind).
Cops d'efecte: tres narradors que s'hi intercalen, tres visions i tres històries.
Vocabulari exquisit, esquitxat de "puntapiés en el culo colectivo y circular de todos aquellos que le observaban" (p. 84) (per descomptat, sobretot el del lector).
Descripcions exuberants i ecològiques d'arbres, boscos, muntanyes, senderes, valls...
Frases increïbles: "Supongo que saben donde empieza el otoño. Exactamente a docientos treinta y cinco pasos del árbol marcado M312; yo los he contado."
Novel·la negra, resolta a meitat del llibre, encara que no perd ritme ni intriga.
Pau i violència en un poble soterrat sota la neu.
Ciutadans lliurats al treball i a la superació de les desgràcies.
Un encarregat de salvaguardar la comarca de l'atac dels llops que perdrà el nord.
Amistat, solidaritat i comiats.
Brutal.
dimarts, 25 de juny del 2013
La llista dels meus desitjos - Grégoire Delacourt
Grégoire Delacourt
La llista dels meus desitjos
El balancí, edicions 62, 2013
Traducció de Maria Llopis
Us imagineu que us toquen 18 milions d'euros jugant a la loteria? Quina llista de desitjos farieu? Canviarieu la vostra manera de viure? Doncs d'això va el llibre, la Jo, una dona de mitjana edat, simpàtica i grassoneta, que té una merceria i un exitós blog relacionat amb el món de les vetes i fils, porta una tranquil·la i abnegada vida, quan de sobte es troba havent de decidir que fa amb aquest munt de cèntims. A partir d'aquí, anirà desgranant la seva vida, prenent consciència de com ha anat acceptant les parts més fosques i decidint com la vol viure des de que és millonària. No cal que us expliqui que res és tant senzill com sembla.
És un llibre de lectura fàcil, amb algunes frases boníssimes, amb la capacitat de fer-te enrabiar, somriure i fins i tot caure alguna llagrimeta, amb un punt crític cap a situacions massa comunes de dones que aguanten massa, i amb una picada d'ullet cap al món del blogs i del què poden suposar per molta gent que a la xarxa hi troba allò que no troba a prop de casa seva.
No em puc estar de dir que quan el vaig acabar vaig pensar que hi fallava alguna cosa, no sé ben bé què, potser el fet de barrejar trossets molt intimistes i ben escrit amb trossets massa freds, o aspectes una mica inversemblants, o potser li manquen pàgines per lligar-ho tot plegat, espero que algú se'l llegeixi per veure si acaba amb la mateixa sensació
No em puc estar de dir que quan el vaig acabar vaig pensar que hi fallava alguna cosa, no sé ben bé què, potser el fet de barrejar trossets molt intimistes i ben escrit amb trossets massa freds, o aspectes una mica inversemblants, o potser li manquen pàgines per lligar-ho tot plegat, espero que algú se'l llegeixi per veure si acaba amb la mateixa sensació
"Només als llibres es pot canviar de vida. Es pot esborrar tot amb una paraula. Fer desaparèixer el pes de les coses. Esborrar les lletjors i al final d'una frase trobar-se de cop i volta al final del món."
"La meva vida no té la gràcia perfecta que ella em desitjava al vespre....tindràs una vida bonica.
Fins i tot les mares menteixen. Perquè elles també tenen por"
"Recorda el llibre que ella llegia, i que de vegades aixecava els ulls per adreçar-li un somriure. Estava bonica quan llegia. Semblava feliç."
"Bella del senyor potser era el llibre de la pèrdua i la Jocelyne el llegia per mesurar el què havia salvat"
diumenge, 23 de juny del 2013
Estado de sitio.- Mahmud Darwix
Mahmud Darwix
Estado de sitio
Traducció al castellà i pròleg de Luz Gómez García
Poesía/Cátedra, 2002
Un expert en setges (Beirut-1982, Ramala-2002)...
y me parece
que el sitio
hubiera retrocedido veinte metros!
(p. 30)
...un "sense-terra" habitant de les nostres prestatgeries...
Si no eres lluvia, mi amor,
...un somiador de quimeres...
Aquí, en la falda de las colinas, ante el ocaso
...un "sense-terra" habitant de les nostres prestatgeries...
sé árbol
cubierto de frutos... Sé árbol,
y si no eres árbol, mi amor,
sé piedra
cubierta de humedad... Sé piedra,
y si no eres piedra, mi amor,
sé luna
en el sueño de la amada... Sé luna.
(Así le dijo una mujer
a su hijo en su entierro.)
(p. 25)
...un somiador de quimeres...
Aquí, en la falda de las colinas, ante el ocaso
y las fauces del tiempo,
junto a huertos de sombras arrancadas,
hacemos lo que hacen los prisioneros,
lo que hacen los desempleados:
alimentamos la esperanza.
(p. 15)
...especialista en sentiments...
No te quiero, no te odio,
...especialista en sentiments...
No te quiero, no te odio,
le dijo un detenido al policía: mi corazón está lleno
de cosas que no te incumben. Mi corazón rebosa olor a salvia,
mi corazón es ingenuo, radiante, rico,
no hay sitio en mi corazón para inquisiciones. Claro que sí,
no te quiero. ¿Quién eres tú para que yo te quiera?
Odio las detenciones, pero no te odio a ti.
Así le dijo el detenido al policía: mis sentimientos
no son asunto tuyo. Mis sentimientos son mi noche privada...
Mi noche que se agita entre las almohadas
¡libre de metro y rima!
(p. 33)
...esperant la pau...
La paz es la elegía a un joven con el corazón destrozado por el lunar
...esperant la pau...
La paz es la elegía a un joven con el corazón destrozado por el lunar
de una mujer, no por una bala o por una bomba.
(p. 43)
Poema llarg, llibre curt.
Oprobi intens,
esperança estranya,
perquè sí...
Poema llarg, llibre curt.
Oprobi intens,
esperança estranya,
perquè sí...
dimarts, 18 de juny del 2013
Des de la Fira del Llibre de Madrid...
Tres dedicatòries i dos llibres d'autors ja quasi de casa
per al nostre bloc:
gràcies!
diumenge, 16 de juny del 2013
ARCHIVO BOLAÑO. Diversos autors
Archivo Bolaño
(Amb textos de Valerie Miles, Juan Insua, A. G. Porta, Javier Cercas, Enrique Vila-Matas, Olvido García Valdés, Barbara Epler i Patricia Espinosa.)
Centre Cultura Contemporània Barcelona.
2013.
173 pàg.
Aquesta publicació és el catàleg que complementa l'exposició dedicada a l'obra i la vida de l'escriptor Roberto Bolaño, que es pot visitar al CCCB fins aquest 30 de juny, ara que farà 10 anys de la seva mort.
Poca cosa nova podem dir de Bolaño que no se sàpiga...
De l'exposició, que com la majoria de les del Centre de Cultura són enlluernadores perquè amb una idea, i mitjançant una bona escenografia i un encertat plantejament consegueixen quasi sempre unes grans mostres molt notables (ull amb l'actual dedicada a Passolini...)
En aquest cas l'atractiu de la dedicada a l'escriptor xilè destaca per la possibilitat que se li brinda a l'espectador per endinsar-se als quaderns i l'arxiu de Bolaño.
Aquella lletra manuscrita, clara i lligada que semblen onades del mar, ratlles inacabables, textos escrits a ma...
Segurament es necessita temps i tranquilitat (i ganes de deixar-se portar per aquests textos...) en aquesta exposició de literatura (val la pena reflexionar també sobre aquest concepte: mostres físiques de literatura...)
(També, per exemple, és molt friki i fetitxista, la vitrina on hi havia l'ordinador i la seva màquina d'escriure elèctrica...)
D'això en deriva aquest catàleg.
Anàlisis de diferents autors i especialistes de l'obra de Bolaño, que després de fugir d'un Xile explosiu va passar per Barcelona (al carrer Tallers), canviar per Girona, per acabar residint a Blanes (Hi ha al llibre unes fotos precioses d'Adrià Goula de les cases i carrers on va viure...) al ja mític Carrer del Lloro, de Blanes.
On va escriure durant molt anys, i a la sombra, tota aquesta obra sempre brillant i enlluernadora que ens ha anat deixant, però que una gran part encara es manté inèdita...
Diferents textos de diferents coneixedors d'aquesta obra que molt ràpidament s'ha anat escampant, fent pujar la fama (pòstuma) i reputació de l'autor, alhora que creava una llegenda al voltant de la seva vida...
En tot cas l'exposició i aquest catàleg documenten la rauxa creadora (i segurament d'aquí vé part de la llegenda) quan establert a Blanes, i amb el principi d'una greu malaltia ja diagnosticada, en els últims anys i quasi a contrarrellotge va crear el grapat més important d'obres de la seva bibliografia; aquestes que el situen i confirmen com dels autors més importants de les últimes dècades.
D'entre els textos del catàleg hi ha diferentes visions de la seva obra i la vida. Però destacaria les sentides aproximacions que fan Javier Cercas (recordar que un dels protagonistes del "Soldados de Salamina" era un personatge de Girona que es deia Roberto Bolaño) i el text de Vila-Matas; tots dos amics i molt pròxims durant els últims anys de l'escriptor i justament el principi del seu reconeixement internacional... Just quan "Los detectives salvajes" i ja després la confirmació amb l'inabarcable i inacabable "2666"...
Ideal per tenir una porta al món Bolaño si està per descobrir l'obra d'aquest; però si ja la coneixem o en som fans és un complement excel·lent i alhora enriquidor d'aquesta.
(Amb textos de Valerie Miles, Juan Insua, A. G. Porta, Javier Cercas, Enrique Vila-Matas, Olvido García Valdés, Barbara Epler i Patricia Espinosa.)
Centre Cultura Contemporània Barcelona.
2013.
173 pàg.
Aquesta publicació és el catàleg que complementa l'exposició dedicada a l'obra i la vida de l'escriptor Roberto Bolaño, que es pot visitar al CCCB fins aquest 30 de juny, ara que farà 10 anys de la seva mort.
Poca cosa nova podem dir de Bolaño que no se sàpiga...
De l'exposició, que com la majoria de les del Centre de Cultura són enlluernadores perquè amb una idea, i mitjançant una bona escenografia i un encertat plantejament consegueixen quasi sempre unes grans mostres molt notables (ull amb l'actual dedicada a Passolini...)
En aquest cas l'atractiu de la dedicada a l'escriptor xilè destaca per la possibilitat que se li brinda a l'espectador per endinsar-se als quaderns i l'arxiu de Bolaño.
Aquella lletra manuscrita, clara i lligada que semblen onades del mar, ratlles inacabables, textos escrits a ma...
Segurament es necessita temps i tranquilitat (i ganes de deixar-se portar per aquests textos...) en aquesta exposició de literatura (val la pena reflexionar també sobre aquest concepte: mostres físiques de literatura...)
(També, per exemple, és molt friki i fetitxista, la vitrina on hi havia l'ordinador i la seva màquina d'escriure elèctrica...)
D'això en deriva aquest catàleg.
Anàlisis de diferents autors i especialistes de l'obra de Bolaño, que després de fugir d'un Xile explosiu va passar per Barcelona (al carrer Tallers), canviar per Girona, per acabar residint a Blanes (Hi ha al llibre unes fotos precioses d'Adrià Goula de les cases i carrers on va viure...) al ja mític Carrer del Lloro, de Blanes.
On va escriure durant molt anys, i a la sombra, tota aquesta obra sempre brillant i enlluernadora que ens ha anat deixant, però que una gran part encara es manté inèdita...
Diferents textos de diferents coneixedors d'aquesta obra que molt ràpidament s'ha anat escampant, fent pujar la fama (pòstuma) i reputació de l'autor, alhora que creava una llegenda al voltant de la seva vida...
En tot cas l'exposició i aquest catàleg documenten la rauxa creadora (i segurament d'aquí vé part de la llegenda) quan establert a Blanes, i amb el principi d'una greu malaltia ja diagnosticada, en els últims anys i quasi a contrarrellotge va crear el grapat més important d'obres de la seva bibliografia; aquestes que el situen i confirmen com dels autors més importants de les últimes dècades.
D'entre els textos del catàleg hi ha diferentes visions de la seva obra i la vida. Però destacaria les sentides aproximacions que fan Javier Cercas (recordar que un dels protagonistes del "Soldados de Salamina" era un personatge de Girona que es deia Roberto Bolaño) i el text de Vila-Matas; tots dos amics i molt pròxims durant els últims anys de l'escriptor i justament el principi del seu reconeixement internacional... Just quan "Los detectives salvajes" i ja després la confirmació amb l'inabarcable i inacabable "2666"...
Ideal per tenir una porta al món Bolaño si està per descobrir l'obra d'aquest; però si ja la coneixem o en som fans és un complement excel·lent i alhora enriquidor d'aquesta.
dijous, 13 de juny del 2013
Carrer de les botigues fosques.- Patrick Modiano
Patrick Modiano
Carrer de les botigues fosques
Títol original: Rue des boutiques obscures
Traducció de Joan Cases
Editorial Proa
Carrer de les botigues fosques
Títol original: Rue des boutiques obscures
Traducció de Joan Cases
Editorial Proa
Les
botigues del títol són tan fosques com el passat de l’amnèsic que intenta
reconstruir-lo. I aquesta reconstrucció implica un doble perill: trobar-se amb
aspectes incòmodes d’un mateix i inventar-se una vida i una identitat
inexistents (literalment: re-construir-les).
Modiano tracta en aquesta novel·la
totes les qüestions que formen part de la seva obra: la pèrdua d’identitat, la
recerca del passat i un París literari que respon, no obstant, a carrers, carrerons,
places, cafès i restaurants ben reals. Mitjançant el recurs del detectiu que
rastreja la seva pròpia biografia, la novel·la ens du de la mà per una ciutat fragmentada i
poblada d’espectres que amaguen històries tèrboles, tristes o insignificants,
sempre desdibuixades i misterioses.
El protagonista, Guy Roland (nom improvisat
a l’espera d’aconseguir l’autèntic), fabula amb tot allò que els diferents
personatges amb qui es va trobant li expliquen. D’aquesta manera, les històries
adjacents s’entreteixen al voltant de la principal, creant una xarxa difusa amb
el rerefons del París ocupat de la II Guerra Mundial.
La trama detectivesca amb elements
de novel·la negra només és un ardit formal que serveix per a plantejar i
desenvolupar el tema que Modiano vol situar en primer pla: la recerca d’una
identitat perduda de la que mai se’ns n’expliquen les causes. L’essencial,
més enllà de què ha passat, és la fragilitat de la memòria, la inconsistència
del jo i la necessitat de refugiar-se en un ésser de carn i ossos que se
suposa ha de ser el dipositari d’un passat que ha d'aclarir el present desorientat del personatge i ha de conformar el seu futur.
Al final, no importa saber què és
veritat i què és mentida; ni tan sols si les pistes que Roland va recaptant són
més o menys fiables. El que realment importa és el seu deambular a través d’un
París nebulós i fantasmagòric, i els relats disgregats de les vides alienes amb què pretén
il·luminar la seva. Però com acostuma a succeir a la vida, les llums i les
ombres acaben formant una unitat indestriable que emmascara encara més la realitat i les
identitats.
dilluns, 10 de juny del 2013
L'assassinat entès com una de les belles arts.- Thomas De Quincey
Thomas De Quincey
L'assassinat entès com una de les belles arts
Publicacions de la Universitat de València, 2008
Col·lecció BREVIARIS
Traducció: Albert Mestres
Enquadernació: rústica
Format: 10 x 18 cm (un llibre com una postal gruixuda).
Pàgines: 176 pp.
(hi ha una altra traducció al català)
UPV diu:
Enquadernació: rústica
Format: 10 x 18 cm (un llibre com una postal gruixuda).
Pàgines: 176 pp.
(hi ha una altra traducció al català)
"De Quincey fou un dels primers a comprendre els problemes del llenguatge per a expressar la veritat. Fent servir un humor grotesc, aquest tractat subverteix la retòrica, utilitzant amb aquest propòsit un cas concret, la defensa estètica de l'assassinat i una crònica minuciosa d'alguns homicidis famosos a Londres al segle XIX."
Vaig comprar aquest breviari el mateix dia que la cambra i mitja de Brodsky, recomanat per l'amiga Anna-miu. Un altre llibre, aquest, comprat només pel títol. Coses que passen. Caprice d'icr.
Fa un temps que estic llegint "per treball" coses serioses i ho he barrejat amb altres més del tipus detergent de vaixelles.
Un llibre curiós editat per la secció de filosofia de la Universitat de València. Suposadament graciós, la primera meitat del llibre és una mica àrida: es dedica més a justificar l'atenció prestada al tema
"...doncs, si una vegada un home consent un assassinat, al poc temps comença a donar-li poca impor-tància al robatori; i del robatori passa a tirar-se a la beguda i a no donar importància al dia del Senyor, i d'aquí només queda un pas cap a la descortesia i la manca de puntualitat. Una vegada que algú ha començat a descendir per aquest sender, mai no se sap quan es podrà parar."
i a dir que ell no és un assassí, que a desenvolupar el tema. La segona meitat, a manera de "postscriptum", es recrea en alguns assassinats bellament artístics. I és una delícia.
Escrit en la primera meitat del segle XIX, sembla haver influït en escriptors de la talla de Poe i Baudelaire.
A mi em sona com Dickens, sense ser tan graciós.
Interessant per a "malos con reparos", encara:
No assassinis, però si has de fer-ho, fes-ho bellament.
divendres, 7 de juny del 2013
Honrarás a tu padre (Honor Thy Father, 1971). Gay Talese. Opinió i fragments.
Gay Talese
Honrarás a tu padre (Honor Thy Father, 1971)
Honrarás a tu padre (Honor Thy Father, 1971)
Editorial Alfaguara. Madrid. 2011
Traducció al castellà de Patricia Torres
Londoño
Gay Talese pertany a una de les millors
generacions de periodistes nord-americans de tota la historia d´aquell país,
reflectint en el seu treball periodístic fenòmens socials, personatges mítics i
petites histories aparentment menors però que amb el pas del temps han
esdevingut grans cròniques de la vida americana. Durant tota la seva vida
professional va treballar per la revista “Esquire” y el diari “New York Times”.
La editorial Alfaguara va editar, abans d´aquesta
obra, un recull d´articles amb el títol de “Retratos y encuentros”. Entre ells
hi havia un que ha estat considerat recentment com el millor article de la historia
de la revista, del segle XX. Porta per títol “Frank Sinatra está resfriado”.
L´estil Talese queda pales només en llegir un fragment del mateix:
“Sinatra con catarro es Picasso sin colores o un
Ferrari sin gasolina, sólo que peor. Porque los catarros corrientes roban a
Sinatra esa joya que no se puede asegurar, su voz, y hieren en lo más vivo su
confianza. No sólo afectan a su psique,
sino que parecen provocar una especie de moquillo nasal psicosomático en las
docenas de personas que lo rodean y trabajan para él, que beben con él y lo
quieren y cuyo bienestar y estabilidad dependen de él. Un Sinatra acatarrado
puede, salvando las distancias, enviar vibraciones a la industria del
espectáculo y aún más lejos, casi como una enfermedad repentina de un presidente
de los Estados Unidos puede sacudir la economía nacional.”
Gay Talese
Frank Sinatra está resfriado (Frank Sinatra has a cold, 1966)
(Capitol segon de “Retratos y encuentros”.)
Gay Talese
Frank Sinatra está resfriado (Frank Sinatra has a cold, 1966)
(Capitol segon de “Retratos y encuentros”.)
Una cosa que queda clara, i que ha estat repetida
contínuament, fins i tot massa, es que Gay Talese fou junt a Tom Wolfe, Norman
Mailer, Joan Didion, Hunter S. Thompson, y Truman Capote (entre altres) un
digne representant del anomenat “Nou Periodisme”(New Journalism).
El “Nou Periodisme” és un estil de periodisme dels
anys 60 i 70 que feia servir certes tècniques literàries no habituals en
aquella època. Amb dades i personatges reals, aquests escriptors narraven
històries usant tots els recursos de la novel·la.
En puritat estem davant del que recentment s´ha
batejat com “Narrativa de no ficció”.
Talese va dedicar sis anys per escriure “Honrarás
a tu padre”. El seu treball d´investigació tenia com a objectiu penetrar a la
vida domèstica y social d´una família mafiosa italoamericana, els Bonanno, dels
EEUU de la segona meitat del segle XX. I per això l´autor no escatima esforços
ni temps. Va ser fonamental que Salvatore Bonanno (Bill) deixés entrar a Talese
dins la seva vida familiar i en certa manera es convertís en el seu relator.
En una entrevista recent, Talese recorda que cap
persona de la que ha escrit alguna cosa s´ha enemistat amb ell, mantenint
després una bona amistat. De fet, tothom que ha aparegut en un treball de
l´autor li ha estat molt agraït. El secret es simple: Talese mai jutja als seus
personatges, i encara menys traeix revelacions confidencials. Ell fa periodisme
literari de alta qualitat. I no cal mentir ni exagerar res. La mateixa realitat
es superior a la imaginació. Talese hagués estat gran amic de Josep Pla, segur.
“Honrarás a tu padre” es un text de lectura
adictiva.
Talese ha edificat amb la seva ploma un artefacte
literari mestís i impressionant, amb una prosa transparent i magistral. El
llibre comença sent una mena de biografia familiar, de sobte passa a ser un
llibre antropològic i s´ens desvetlla l´origen històric de la Màfia italiana i
totes les ramificacions trasplantades del vell al nou món; i poc desprès es
converteix en una novel·la de sèrie Negre, trepidant i majestuosa.
Ho conté tot, tot ho devora aquest obra. Talese
també utilitza fragment d´articles dels diaris d´aquella època, textos
epistolars de la família, etc. etc.
Series de televisió com “Los Soprano” li deuen
molt a Talese. Sense cap dubte.
Valguin dos fragments del llibre com a exemple de
la bellesa i potencia narrativa de Gay Talese.
“Ser hijo de padres con una cultura foránea y
permanecer fiel a ellos a lo largo de la vida era soportar el peso de ser un
extranjero y por tanto de alguna manera marginado de gran parte de los Estados
Unidos. Bill pensaba que la única cosa que habría podido alejarlos a él y a Frank Labruzzo de
sus actuales circunstancias habría sido la rebelión total, la ruptura absoluta
con el pasado y el presente de sus padres, pero para Bonanno hijo y para
Labruzzo eso no era posible. Eran demasiados cercanos, estaban demasiado
involucrados, eran el producto de gente que creía intensamente en la lealtad
familiar; y aunque ellos mismos se encontraban a una generación de distancia de
aquella colinas divididas en clanes de Sicilia occidental y los dos habían
tenido el beneficio de recibir una educación superior, todavía estaban
influenciados por ciertos valores de la tierra de sus ancestros y a veces se
sentían extranjeros en su tierra natal. Eran norteamericanos sólo en parte, no
eran totalmente aceptables para la mayoría de los norteamericanos, ni estaban
completamente abiertos a los valores de los Estados Unidos, y Bill creía que
también eran distintos a los hijos de la mayor parte de los otros inmigrantes
italianos: menos dóciles, mejor y más profundamente definidos, más insulares.”
(...)
(...)
“Sólo había un dramático ejemplo en la historia siciliana en el cual la
afligida y empobrecida población de la isla fue capaz de organizar una exitosa
revuelta nacional contra sus opresores, que en esa época eran los franceses. La
causa de la rebelión tuvo lugar el lunes de Pascua en 1282, cuando un soldado
francés violó a una doncella de Palermo el día de su boda. De repente, una
banda de sicilianos se vengaron asesinando brutalmente a una patrulla francesa
y, cuando esta noticia llegó a oídos de otros sicilianos, más soldados
franceses fueron acribillados en un pueblo tras otro; una frenética ola de
xenofobia se propagó rápidamente por la isla, mientras bandas de hombres
atacaban salvajemente y mataban a cualquier francés que se encontrarán. Miles
de franceses fueron asesinados en unos pocos días y, según algunos
historiadores locales, ése fue el comienzo de la Mafia, que tomó su nombre del
grito de angustia de la madre de la muchacha, que corría por las calles gritando
“ma fia”, “ma fia”, mi hija, mi hija.”
dijous, 6 de juny del 2013
La experiencia dramática - Sergio Chejfec
Sergio Chejfec
La experiencia dramática
Editorial Candaya, 2013
171 pàgines
Confesso que no havia sentit mai
parlar de Chejfec fins que vaig veure que presentava un llibre al meu poble i
que l’endemà el presentava a Barcelona i després se n’anava a Cuenca i Madrid,
i que havia vingut expressament per promocionar el seu llibre des de casa seva
a NY tot i que és argentí de mena.
A la presentació, en Sergio
Chejfec, que mentre el presentava en Jordi Llavina acotava el cap mirant a terra, va llegir-nos
les primeres pàgines, amb aquell accent argentí que et bressola i et transporta
allà on vulguin, i efectivament em va transportar a la ciutat per la que camina
el protagonista del llibre en Félix, un home que concep la vida com un plànol
del google maps, que es dedica a passejar i xerrar amb la Rose, fent
quadrícules sobre la ciutat, sobre la seva vida. La Rose, suposaria les vistes
generals, a ull d’ocell, la vida concebuda així a grans trets, parlant sovint
del seu marit com d’una petita illa, en Félix, en canvi, és el zoom, que focalitza en un punt concret,
un punt que enfila i perfila les profunditats i complexitats de les relacions
humanes.
En Félix és un estranger a la
ciutat, dels que hi viu però sempre se’n sent foraster, és d’aquelles persones que caminen mirant a
terra (no vaig poder evitar donar-li la imatge d’en Chefjec, aquell mirar a
terra quan parlaven d’ell a la presentació es convertí en el mirar a terra d’en
Félix passejant per la gran ciutat, que bé podria ser la NY on viu l’autor). La Rose és autòctona i el fet de passejar amb
ella i parlar-hi a ell el fa sentir més lligat a la ciutat, de fet la Rose
podria representar la ciutat, i les converses que tenen serien la relació que
en Félix estableix amb la ciutat, d’un respecte tant delicat que sovint es
deixa perdre coses per no trencar-lo, es deixa guiar per ella, per la Rose i
per la ciutat, la Rose representa el que
no té, la pertinença al territori i la muller. El marit de la Rose esdevé el
tercer personatge del llibre, però és un “outsider” social, fora del mapa.
L’experiència dramàtica és, de
fet, un treball que la Rose, actriu, ha de fer a classe de teatre, ha de
representar una experiència dramàtica i ha de decidir quina i li demana parer a
en Fèlix, posant de manifest la manera que tenen de concebre la vida, la
ciutat, els plànols...
No és una novel·la d’estructura
clàssica, és un deambular de pensaments, paraules i moviments sobre la
complexitat de les relacions i la dificultat de la comunicació i evidentment de l’amor, tot i que no d'una manera directa.
Continuaré caminant per l'univers Chejfec.
dilluns, 3 de juny del 2013
EL SALARIO DEL MIEDO. Georges Arnaud
El salario del miedo
Georges Arnaud
Contraseña ed.
2011.
202 pàg.
Trad. d'Encarna Castejón
[ULL!!! amb l'editorial Contraseña que té petites joies i clàssics desconeguts i sempre magníficament editats i presentats!!!]
George Arnaud, escriptor françès de vida turbulenta i agitada; que va morir a Barcelona a Barcelona el 1987, on va ser molt elogiat per Manuel Vázquez Montalbán.
Arnaud va deixar aquest "El salario del miedo" com a herència seva.
I vaia record que ens va transmetre!
Valga'm déu!
"...Pero voy a seguirte porque fuiste mi amigo y también porque me das miedo: toda esta mierda te resulta demasiado familiar; creo que eres el demonio. Yo me volveré loco o me moriré de miedo.
Pero recuérdalo: hubo una señal, y yo te avisé; tú también acabarás mal."
Una odissea duríssima, èpica, amb molta calor xafogossa que enlluerna els destins d'uns quants personatges atrapats en un petit poble tropical d'un petit país als 50' que podria ser Guatemala.
Una petita companyia petrolífera, la Crude and Limited Oil, té varis pous dalt les montanyes de la regió...
Durant una extracció un pou explota, mata 14 treballadors i queda permanentment un gran incendi. Davant les dures condicions atmosfèriques i el difícil accés al lloc, la única opció que queda als responsables és fer-hi arribar dos camions carregats de nitroglicerina per fer explotar el pou i també apagar l'incendi.
Per conduïr aquests camions i realitzar aquest transport quasi suïcida (viatge de més de 20 hores per carreteres en molt males condicions i les vàries tones de compost químic que carrega el camió pot explotar violentament amb qualsevol moviment imprevist o per una pujada violenta de la temperatura...)
La companyia demana voluntaris per conduïr aquests 2 camions i a l'oferta si presenten 20 candidats.
20 personatges amb vides descarriades en un destí sense fons; que opten a aquests salaris de la por (d'aquí el títol), 1000 dòlars de l'època...
En resulten 4 conductors per aquest viatge demoníac, en les últimes 100 pàgines (que es llegeixen amb tensió i molts nèrvis continguts) per una història que no pot parar i que només pot anar endavant.
Un relat molt molt dur, que pot recordar els millors moments de McCarthy; ple de moments i escenes colpidores amb diàlegs que tallen com espases; però que és la lluita d'uns personatges contra la lògica de la història que se'ns explica i un paisatge i calor opressiu que tot ho rodeja.
"La mirada que Johnny le echó a Gerard valdría, por si sola, una página de antología de las mejores novelas lacrimógenas. Sturmer no se dio cuenta, se la perdió. Además, estaba demasiado cansado. Si uno se permitía dos ideas en una aventura como aquella, no llegaría muy lejos. Solo cabía una: pasar"
Publicat el 1953, aquell mateix any se'n va fer una celebrada versió cinematogràfica, que dirigida per Henri George Clouzot, va merèixer la Palma d'Or del Festival de Cannes...
Del llibre, des de la seva aparició, se n'han venut més de 2 milions d'unitats, a França.
"...un hombre que muere siempre necesita aferrarse a algo. Para este ha sido un paquete de Lucky. Una palabra que, en inglés, significa afortunado."
Georges Arnaud
Contraseña ed.
2011.
202 pàg.
Trad. d'Encarna Castejón
[ULL!!! amb l'editorial Contraseña que té petites joies i clàssics desconeguts i sempre magníficament editats i presentats!!!]
George Arnaud, escriptor françès de vida turbulenta i agitada; que va morir a Barcelona a Barcelona el 1987, on va ser molt elogiat per Manuel Vázquez Montalbán.
Arnaud va deixar aquest "El salario del miedo" com a herència seva.
I vaia record que ens va transmetre!
Valga'm déu!
"...Pero voy a seguirte porque fuiste mi amigo y también porque me das miedo: toda esta mierda te resulta demasiado familiar; creo que eres el demonio. Yo me volveré loco o me moriré de miedo.
Pero recuérdalo: hubo una señal, y yo te avisé; tú también acabarás mal."
Una odissea duríssima, èpica, amb molta calor xafogossa que enlluerna els destins d'uns quants personatges atrapats en un petit poble tropical d'un petit país als 50' que podria ser Guatemala.
Una petita companyia petrolífera, la Crude and Limited Oil, té varis pous dalt les montanyes de la regió...
Durant una extracció un pou explota, mata 14 treballadors i queda permanentment un gran incendi. Davant les dures condicions atmosfèriques i el difícil accés al lloc, la única opció que queda als responsables és fer-hi arribar dos camions carregats de nitroglicerina per fer explotar el pou i també apagar l'incendi.
Per conduïr aquests camions i realitzar aquest transport quasi suïcida (viatge de més de 20 hores per carreteres en molt males condicions i les vàries tones de compost químic que carrega el camió pot explotar violentament amb qualsevol moviment imprevist o per una pujada violenta de la temperatura...)
La companyia demana voluntaris per conduïr aquests 2 camions i a l'oferta si presenten 20 candidats.
20 personatges amb vides descarriades en un destí sense fons; que opten a aquests salaris de la por (d'aquí el títol), 1000 dòlars de l'època...
En resulten 4 conductors per aquest viatge demoníac, en les últimes 100 pàgines (que es llegeixen amb tensió i molts nèrvis continguts) per una història que no pot parar i que només pot anar endavant.
Un relat molt molt dur, que pot recordar els millors moments de McCarthy; ple de moments i escenes colpidores amb diàlegs que tallen com espases; però que és la lluita d'uns personatges contra la lògica de la història que se'ns explica i un paisatge i calor opressiu que tot ho rodeja.
"La mirada que Johnny le echó a Gerard valdría, por si sola, una página de antología de las mejores novelas lacrimógenas. Sturmer no se dio cuenta, se la perdió. Además, estaba demasiado cansado. Si uno se permitía dos ideas en una aventura como aquella, no llegaría muy lejos. Solo cabía una: pasar"
Publicat el 1953, aquell mateix any se'n va fer una celebrada versió cinematogràfica, que dirigida per Henri George Clouzot, va merèixer la Palma d'Or del Festival de Cannes...
"...un hombre que muere siempre necesita aferrarse a algo. Para este ha sido un paquete de Lucky. Una palabra que, en inglés, significa afortunado."
diumenge, 2 de juny del 2013
Respirar per la ferida - Sílvia Amigó
Sílvia Amigó Cuscó
Respirar per la ferida
Epíleg de Francesc Parcerisas
Viena, 2013
49 pàgines
Contraportada
Una paraula és un pensament. La manera en què l’expressem i sobretot la manera com sentim les paraules va lligada, inevitablement, a la nostra manera d’entendre el món. Paraules que curen, paraules que fereixen. En aquest petit recull de matisos, d’apreciacions, de fronteres del significat, l’aire s’escola per la ferida dels mots deixant que la llum de l’experiència entri per l’esquerda dels dies
La Sílvia Amigó ofereix en aquest llibre, la definició de paraules a partir de la contraposició entre elles, però no les defineix com ho faria un diccionari o amb la pretensió de fer-ne una descripció objectiva, no, tot el contrari, les defineix des del sentiment i des de l’experiència, i aconsegueix des del primer paràgraf que ens en fem protagonistes. Tampoc es tracta d’un simple recull de vocabulari descrit subjectivament, no, en absolut, l’autora fa de cada capítol un text delicat, en el que no li sobra res en el que no li manca res, en el amb poques paraules ho diu pràcticament tot.
“L’escriptura de
la ferida com a fórmula que la guareix de la fiblada del dolor que l’empenyia a
caure precipitadament en un buit sense fi o bé a romandre ofegada per l’estretor
del seu viure”
Els conceptes que
contraposa són intimitat i clandestinitat, llum i claror, misteri i secret, confidència i confessió, repetició i rutina,
intuïció i instint, lleialtat i fidelitat, mentir i enganyar, raons i motius,
pensar i opinar, tenir la certesa i donar per descomptat, llaços i nusos,
llunyania i distància, respectar i tolerar, atzar i casualitat, somiar i imaginar, amb
un fabulós epíleg de Francesc Parcerisas, que esdevé el llaç que
embolica el llibre.
Diria que quan
acabes de llegir-lo i jugant a les contraposicions de la Sílvia, enlloc de
respirar, sospires.
Tastets (M’ha
resultat difícil escollir perquè ho transcriuria tot):
“La
clandestinitat s’omple de detalls. La intimitat és el Tot.”
“La repetició és
l’entusiasme que ens empeny. La rutina és la inèrcia indolent.”
“L’instint no ens
permetrà morir i la intuïció ens donarà la vida.”
“Diuen que només
podem ser fidels a nosaltres mateixos. La lleialtat és un llaç que sempre devem
a algú altre. Per això la fidelitat és individual i la lleialtat col·lectiva.”
“No hi ha engany
en la natura, i en l’amor.”
“La raó vol
quietud i silenci, els motius són cridaners, esvaloten l’aire, el contaminen
amb les contradiccions que els uns damunt els altres es provoquen mútuament.”
“És així, doncs,
que la por habita en el que dóna per descomptat i emigra d’aquell que conviu
amb la certesa.”
“El nus lliga, el
llaç embolica.”
“La llunyania és
física i corporal; la distància, mental i espiritual.”
“Tolerem allò que
no podem evitar. Respectem allò que decidim assumir.” “La tolerància és
condescendència...El respecte mira de cara i mira a la cara.”
“Sense imaginar,
però, deixaríem el somni penjat com un anhel incomplet, com un estel que es
desprèn de la mà que el sosté i es fon cel enllà per caure a terra sense cap
altra possibilitat de vol.”
Tot plegat un
sospir, que es llegeix en un sospir i que quan arribes al final sospires perquè
no té més pàgines, molt recomanable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)